3. A Aristòtil se ’ l va conèixer durant molts segles com “ el filòsof ” , sobretot a l ’ edat mitjana que, amb Tomàs d ’ Aquino va adquirir preeminència absoluta damunt els altres filòsofs coneguts.

5. El seu pare era el metge del rei de Macedònia.

6. Als 17 anys va a Atenes per estudiar a l'Acadèmia platònica on hi romandrà 20 anys -fins a la mort de Plató (347 aC).

7. Aristòtil serà el preceptor d'Alexandre el Gran.

8. Fundarà la seva pròpia escola a Atenes: el Liceu.

9. Ha de fugir d'Atenes i morirà a Calcídia.

11. Realitza investigacions empíriques sobre la naturalesa, els animals, les plantes... donant rellevància a la informació que entra pels sentits.

12. Rep influències de Plató, però també dels presocràtics i de la ciència natural que practicava.

13. Al Liceu s'hi feien les classes passejant, per això, els anomenaven els peripatètics .

14. Va escriure diàlegs com Plató, però la majoria s'han perdut. Es conserven, però, tots els escrits que preparava per a les seves classes, tradicionalment anomenats tractats.

16. Física (filosofia natural)

17. De anima (psicologia)

18. Història dels animals (biologia)

19. De caelo (astronomia)

20. Metafísica

21. Ètica nicomaquea

22. Gran moral

23. Política

24. Retòrica

25. Poètica (inacabada)

27. Per Aristòtil l’essència de les coses és en les coses mateixes: hem de fer ciència d’aquestes essències, d’allò que és universal i necessari en cada cosa.

29. La naturalesa és la totalitat dels objectes que són materials i que tenen moviment, tant els terrestres com els de l’espai.

30. També és el principi i causa del moviment o repòs de les coses naturals: la naturalesa de x .

31. Per Aristòtil « Tot el que es mou és mogut per una altra cosa », és a dir, tot té una causa del seu moviment.

32. Segons Aristòtil « La naturalesa no fa res en va », és teleològica, tendeix cap a un fi: tot el que passa té una causa i un objectiu. Cada element de la natura té tendència a arribar a la seva màxima perfecció que li correspon per tal de ser aquest element (éssers naturals).

33. Estableix una diferència entre les coses naturals i les coses artificials. Les primeres són per altres causes.

38. El que és quelcom però pot arribar a ser una altra cosa es troba en POTÈNCIA : pot ser una altra cosa.

39. Passar de potència a acte és canviar, i canviar és moviment. El canvi és el camí que fa allò que està en potència a passar a ser en acte.

43. canvi qualitatiu: alteració

45. Subjecte, forma i privació: en tot canvi queda un subjecte que passa de la privació a la possessió d’una forma.

48. No és possible trobar-les separades, tota matèria té una forma i tota forma una matèria.

49. És més important la forma; preexisteix a l’individu, que és finit.

56. Causa formal (la substància o essència)

57. Causa eficient (la font del moviment)

59. A la recerca de causes finals és necessari que existeixi un Primer Motor Immòbil que sigui l’originador de tot el moviment, és a dir, que sigui la causa final, la causa incausada de tot (teleologia).

65. Aquestes maneres de presentar-se l’ésser Aristòtil els anomena categories .

66. Però aquestes categories necessiten, pressuposen, una unitat, una sola determinació, la substància, que és la categoria necessària.

68. Quantitat (dos, tres mesures)

69. Qualitat (blanc, fort)

70. Relació (doble, mig)

71. Lloc (a on)

72. Temps (ahir, demà)

73. Posició o situació o postura (dret, assegut)

74. Estat o condició (armat, vestit)

75. Acció (parla, talla, crema)

76. Passió (estimat, tallat, cremat)

79. Principi de no contradicció ¬(A i ¬A)

82. Món supralunar: perfecte, moviment circular, esfera de lo etern.

83. Concepció de l’univers com a esferes concèntriques, cada una mou l’anterior, però hi ha un final, el primer motor immòbil, que no és una esfera en si mateix i és la causa del moviment de tot l’univers. Les coses es mouen per atracció cap a aquest motor. És l’eterna font del moviment etern. No és un déu creador.

84. El primer motor és acte pur , no té mescla de potència. És immaterial

88. El cos és la matèria i l’ànima és la forma . El cos és en potència i l’ànima és la forma d’aquest cos . L’ànima actualitza el cos. No es poden trobar per separat.

89. És el principi de vida . L’ànima no és immortal, sinó que pereix amb el cos.

93. La sensació : els sentits ens permeten conèixer les coses individuals. Els sentits són en potència que s’actualitza en presència d’algun cos; ens apropiam d’ell però sense la seva matèria (Sòcrates).

94. La imaginació : crea imatges de les coses individuals que l’enteniment podrà fer servir.

95. L’ enteniment : l ’ enteniment pensa allò universal, les “ formes ” de les substàncies concretes; però cal començar per la percepció d ’ elles, per la sensació; a base d ’ acumular experiències individuals arribarem per inducció a l ’ essència universal comuna (home), a les formes.

101. Per Aristòtil el fi de la vida humana és el bé, i el bé suprem és la felicitat, per tant, el fi suprem de l’home és la felicitat (ètica eudemonista).

102. La felicitat s’obté si es du una vida virtuosa i sobretot si es realitza allò que és propi dels homes, la vida contemplativa, el pensar.

103. La virtut és una disposició de l’ànima de comportar-se d’una determinada manera. Com? Seguint un terme mig , el que és just enmig dels excessos i els defectes.

105. i les virtuts dianoètiques o intel·lectuals (prudència i saviesa).

112. Aristòtil diu que la prudència no pertany ni a la ciència ni a l ’ art.

113. “ L ’ home prudent és, en general, el que sap deliberar bé. ”

114. “ Resta, doncs, que la prudència sigui una facultat que, descobrint allò vertader, obri amb l ’ ajuda de la raó en totes les coses que siguin bones o dolentes per a l ’ home […]

115. “ És necessari reconèixer que la prudència és aquesta qualitat que, guiada per la veritat i la raó, determina la nostra conducta respecte de les coses que puguin ser bones per a l ’ home. En l ’ art pot haver-hi graus de virtut, però no n ’ hi ha a la prudència. ”

116. “ La prudència no es perd ni s ’ oblida mai. ”

117. ( Ètica nicomaquea, L. VI, IV )

119. “ Si la felicitat només consisteix en l’acte que és conforme amb la virtut, és natural que aquest acte sigui conforme amb la virtut més elevada, és a dir, la virtut de la millor part del nostre ésser. I ja sigui aquesta l’enteniment o alguna altre part, que segons les lleis de la naturalesa sembli feta per manar i dirigir i per tenir coneixement de les coses veritablement belles i divines; o ja sigui quelcom diví que hi ha en nosaltres, o com a mínim el que hi hagi de més diví en tot el que existeix en l’interior de l’home, sempre resulta que l’acte d’aquesta part conforme a la seva virtut pròpia ha de ser la felicitat perfecta, i ja hem dit que aquest acte és el del pensament i el de la contemplació.”

120. “ El més propi de l’home és la vida de l’enteniment, donat que l’enteniment és vertaderament tot l’home ; i, per tant, la vida de l’enteniment és també la vida més feliç a la que l’home pot aspirar.” ( Ètica nicomaquea, L. X, VII )

122. L’home, per Aristòtil, és un zoon politikón, un “ animal comunitari/social ” . L ’ home ha de viure en comunitat necessàriament, li és consubstancial. Les raons són perquè l ’ home està dotat de paraula i de moral, i com que la naturalesa no fa res en va, l ’ ésser humà té aquests trets per viure en ciutats/comunitats.

123. L’Estat (la polis) és anterior a l’individu i a la família, i no es pot arribar a la felicitat sinó és en un Estat. Per això, ètica i política van juntes per Aristòtil.

124. Hi ha tres formes de govern: la monarquia, l’aristocràcia i la república. Degeneren en tirania, oligarquia i democràcia.