1. CURSUS HONORUM O CARRERA POLÍTICA (capítol 16)
El concepte de cursus honorum apareix en l’època republicana (509-27 aC).
Després de l’expulsió de Tarquini el Superb, la figura del rei és substituïda per dos
cònsols. Els primers , segons la tradició, són Col·latí, marit de Lucrècia, i Brutus, amic
de la família.
càrrecs polítics o magistratures, que
A poc a poc aniran creant-se més
juntament amb la cambra del Senat, existent des dels temps de Ròmul, i les
agrupacions dels ciutadans, constitueixen els tres pilars sobre els que
descansa el govern d’aquest període. Podem parlar d’un sistema de govern més
participatiu, però amb un caràcter marcadament oligàrquic, perquè tenen més
representació i, per tant, més poder, les classes privilegiades (patricis i plebeus rics).
Les magistratures s’ordenen de la més baixa (qüestor) a la més alta (cònsol) passant
per una sèrie d’esgraons (edil, pretor) que marquen el procés d’ascens en la política.
La magistratura de tribú de la plebs fou creada després d’una vaga dels plebeus a
principi del període republicà, amb la intenció que un representant defensara els
seus interessos i s’evitaren abusos. La seua figura es considerava inviolable i
qualsevol atac a la seua persona es catalogava com un atemptat. Els tribuns estaven
en importància entre els censors i els edils, però quedaven un poc a banda del
cursus honorum, perquè només hi podien ser candidats els plebeus. Quan algun
patrici volia desempenyar esta magistratura es feia adoptar per una família plebea.

2. Les magistratures ordinàries eren: qüestors, tribuns de la plebs, edils,
pretors, cònsols, censors.
Característiques: anualitat (excepte els censors), col·legialitat i responsabilitat. Els
candidats a aquestos càrrecs es diuen així per la toga candida, que vestien durant
la campanya electoral per poder ser reconeguts pels electors.
Dintre de les magistratures existia la diferenciació entre superiors (edil curul,
pretor, cònsol i censor) i les inferiors ( edil plebeu, tribu de la plebs, qüestor).
Les superiors s’elegien en els comicis centuriats i les inferiors en els comicis tributs.
En el cas dels tribuns de la plebs en l’assemblea dels plebeus o assemblea del
poble (concilium plebis)
Abans d’emprendre la carrera política un ciutadà havia de servir deu anys en
l’exèrcit, una vegada assolida la majoria d’edat (17 anys).
L’arribada a les magistratures superiors per part dels plebeus es va aconseguir
després d’un llarg procés reivindicatiu al llarg del període republicà.
Les magistratures extraordinàries eren: el dictador i el seu ajudant, el
mestre de cavalleria.

3. Cadira curul, on s’asseien els
magistrats curuls (edils
curuls, pretors, cònsols i els
dictadors)
Lictors : funcionaris que feien d’escorta
dels magistrats curuls, precedint-los pel
carrer. Duien el manoll de vares o fasces
amb la destral, com a símbol d’auctoritat
(podien castigar). El número de lictors
variava segons el tipus de magistrat al qual
escortaven.

4. ESGRAONS DEL CURSUS HONORUM
censor
cònsol
pretor
edil curul
edil plebeu
tribú de la plebs
qüestor

5. FUNCIONS DELS MAGISTRATS
Qüestors: eren en un principi secretaris dels cònsols i s’ocupaven de la recaptació
d’impostos.
Edils: eren com els nostres regidors municipals. S’ocupaven de l’aprovisionament dels
mercats, de la conservació dels aqüeductes, de la vigilància dels carrers, de l’organització
de les festes i els espectacles públics…
Pretors: s’ocupaven dels tribunals de justícia.
Cònsols: van ser els substituts del rei , amb el màxim poder civil i militar. Podien
convocar el Senat i les assemblees.
Censors: establien el cens dels ciutadans cada 5 anys i vetl laven pel compliment dels
bons costums. Eren elegits entre els excònsols i era un càrrec més bé honorífic.
Dictador: era nomenat per un dels cònsols a partir d’una ordre del senat, en cas de fort
perill intern o extern per a la república (invasió, atac, guerra..). Se li atorgava tot el poder
civil i militar per poder resoldre el conflicte per 6 mesos com a màxim, temps que durava
el seu càrrec. Transcorregut eixe temps o aconseguit l’objectiu, eixa persona havia de
dimitir. Va ser un bon exemple Cincinat, durant la invasió dels volscos.
Sil·la en el seu període de dictador (per la guerra civil contra Màrius) va cometre molts
abusos i assassinats. Juli Cèsar es va fer nomenar dictador vitalici i això va contribuir al seu
assassinat. Després d’ells, s’abolí la magistratura de dictador.

6. EL SENAT (SPQR)
Aquesta cambra es va crear ja en temps de la monarquia (Ròmul) com un Consell
d’ancians o persones amb experiència que ajudaven al rei a l’hora de prendre decisions.
El Senat pren força en temps de la república com una cambra permanent per
contrarestar els canvis anuals en les magistratures.
Estava format en esta època per uns 300 membres, tot i que el seu nombre va anar
augmentant.
El càrrec de senador era vitalici i s’elegien a partir de la llista que elaboraven els censors
entre els exmagistrats superiors, quasi sempre persones de les classes socials més altes.
Per tant era una cambra aristocràtica.
Tenia competències de política exterior, d’administració de províncies, de control del
culte oficial, de gestió de les finances estatals, de control dels magistrats, de control de
les campanyes militars…
Hi havia senadors “de pata negra”,
amb veu i vot, i senadors de segona
categoria, amb vot, però sense veu.
Portaven distintius diferents.
Els senadors escolten el discurs
de Ciceró contra Catilina.

7. Túnica laticlavia que portaven
baix de la toga els senadors
d’origen plebeu, amb vot, però
sense veu. (conscripti)
Toga praetexta i sandàlies
púrpura, pròpies dels
senadors d’origen patrici
que havien ocupat alguna
magistratura superior.
(patres)

8. REPUBLICANS I DEMÒCRATES (capítol 17)
L’oposició entre repúblicans i En el s.II aC l’economia romana funcionava
demòcrates a EEUU equivaldria, molt bé, però el repartiment de la riquesa no
mutatis mutandis, a l’enfrontament va ser equilibrat: els rics es van fer més rics i
durant el període republicà entre els pobres, més pobres.
aristòcrates (optimates) i populars. Reforma agrària dels germans Grac; des
Sovint, els líders de les dues faccions de la magistratura del tribunat de la plebs
eren patricis o nobles, però una facció proposen limitar les possessions dels rics i
defensava més els interessos dels repartir les terres entre els pobres. No s’arriba
privilegiats (optimates) i l’altra a posar en pràctica perquè primer és
s’atribuïa la defensa dels interessos del assassinat un germà i després l’altre.
poble (populars).
Els optimates o conservadors
desitjaven limitar el poder de les
assemblees populars i augmentar el
poder del senat.
Els populars o reformistes volien
incrementar el poder de les
assemblees i estendre el dret de
ciutadania als pobles sotmesos per
Roma.

9. PRIMERA GUERRA CIVIL: MÀRIUS/SIL·LA (s. I aC)
Sil·la Enfrontament entre Màrius (representant dels
populars) i Sil·la (representant dels aristòcrates).
Màrius era un ”homo novus” (la primera persona
d’una família plebea que arriba a cònsol).
Màrius havia reformat l’exèrcit, creant un exèrcit
professional amb el qual va tindre molts èxits (contra
Jugurta, contra els teutons i cimbres). Avantatges i
inconvenients de l’exèrcit professional: és molt més
eficaç, però es fa fidel al general que li paga i li
adjudica la part del botí. Els generals políticament
ambiciosos es senten forts per a satisfer les seues
pretensions, perquè tenen un exèrcit darrere recolzant-
los. Perill de guerres civils.
Sil·la, líder de la facció dels aristòcrates, va obtindre
èxits en la guerra social (els pobles aliats de la P. Itàlica
contra Roma, reclamant el dret de ciutadania) i més
tard contra Mitrídates, rei del Pont.
Però Màrius, aprofitant l’absència de Roma de Sil·la, va marxar contra Roma i va obtindre
el consolat. Després de la mort de Màrius, Sil·la s’enfronta i venç els seus seguidors.
Dictadura de Sila (82 aC), deportacions i assessinats molt nombrosos. Deroga les lleis
obtingudes pels populars. Abdicació inesperada i retir de la vida pública.

10. RAMAT AMB ROSTRE HUMÀ (capítol 18)
Després de Sil·la dos conflictes: Sertori, partidari de Màrius, va iniciar una revolta en
Hispània contra Roma; a l’est el rei Mitrídates del Pont continuava desafiant l’auctoritat
de Roma. Pompeu el Gran acaba amb les dues amenaces i a més fa front a l’alçament
dels esclaus sota el lideratge d’Espàrtac, un gladiador i mercenari de l’exèrcit romà
d’origen traci (73 aC). Prèviament Cras havia combatut contra ells en diverses ocasions i,
de fet, va acorralar Espàrtac, que morí lluitant. Cras va manar fer una crucifixió massiva
d’esclaus al llarg de la Via Apia, rabiós perquè Pompeu li havia llevat el protagonisme en la
resolució del conflicte.
Pompeu i Cras, tot i que rivalitzaven per la seua ambició política, es van presentar junts al
consolat per mútua conveniència (70 aC).
Ordre social basat en l’esclavitud. Tipus d’esclaus (tonsores, ornatores, praegustatores,
delicia….. Consideració jurídica dels esclaus com a coses.
Per què pensa
l’autor del llibre
que fracassa la
revolta dels
esclaus?

11. PIRATES EN EL MEDITERRANI (capítol 19)
En el s. I aC. hi havia una gran inseguretat en el Mediterrani perquè estava ple de vaixells
pirates. Tenien el seu refugi en la regió de Cilícia, a l’est del Mediterrani i eren d’orígen
molt divers: delinqüents romans, legionaris desertors, esclaus evadits….La pirateria
s’havia convertit en la seua forma de vida: segrests de persones per a exigir un rescat,
requisament de les càrregues dels vaixells, atacs i saquejos a les ciutats costeres….
Contra ells la guerra convencional no valia. No donaven la cara, fugien davant de la flota
romana, però la victòria sobre ells era només aparent, perquè al poc temps es tornaven a
organitzar. L’any 68 aC. van entrar al port d’Òstia i van cremar la flota dels cònsols. Hi va
haver una situació de crisi, perquè els subministraments eren enfonsats o saquejats.
Pompeu va aconseguir véncer els pirates arraconant-los a Cilícia. Allí els va donar la
oportunitar de reinserció instal·lant-los com a grangers i inclús els va crear una ciutat,
Pompeiòpolis.
Els pirates eren- segons l’autor de llibre- com els terroristes de hui en dia. No respecten la
llei, ningú està lliure de les seues accions. Ara bé, els terroristes de hui en dia són més
perillosos perquè viuen entre nosaltres. Per poder acabar amb aquest perill no és prou la
victòria militar, sinó que se’ls ha de donar una alternativa per a guanyar-se la vida; si no,
tornaran a l’únic que saben fer, saquejar , amedrentar….

13. L’ART DE PARLAR ( capítol 20)
El període de la república, sobretot l’últim segle, és una època de molt de debat
polític, de confrontació entre optimates i populars. L’ascens a les magistratures a
través del cursus honorum suposava presentar-se com a candidat i convéncer els
possibles electors. El domini de l’oratòria podia obrir moltes portes en els
tribunals de justícia (reputació com a advocat), però sobretot en el camp de la
política (debats del Senat o de les assemblees del poble).
Entre els oradors més brillants està Hortensi i Ciceró. Ambdós es van enfrontar en
el procés judicial contra Verres , al qual Ciceró va acusar de corrupció. Quan va
guanyar aquest pleit, Ciceró es va convertir en el millor orador de Roma.
Són també famosos els seus discursos contra Catilina, un senador insatisfet, que
volia donar un cop d’estat i assassinar a Ciceró. Aquest es va enfrontar cara a cara
amb ell en el senat i va posar al descobert tot el complot.
En els últims moments de la república , Ciceró pren part per Octavi (el que més
tard serà l’emperador August) i pronuncia un discurs molt dur contra Marc
Antoni, anomenat Filípiques, perquè recordava el de l’orador grec Demòstenes
contra Filip de Macedònia. Més tard, quan Octavi i Marc Antoni s’associen per
convinences polítiques, és evident que Ciceró cau en desgràcia: els sicaris de
Marc Antoni el maten i col·loquen el seu cap i mans en la tribuna dels oradors.
Així va acabar la llibertat d’expressió.

14. SOBRE ELS DISCURSOS
Un discurs, per a ser bo, havia d’estar ben construït. Les fases en el procés
d’elaboració d’un discurs són: inventio ( o pluja d’idees), ordo o dispositio (
distribució de les idees al llarg del discurs), elocutio (escritura amb forma
literària), declamatio ( pronunciació: to de la veu, gestos, silencis, intensitat…)
Un discurs brillant té quatre parts: exordium o introducció (per a guanyarse a
l’auditori), narratio (exposició de la qüestió, qui, què, per què, on, quan, com,
amb quins mitjans), argumentatio (presentació de proves o arguments
favorables i refutació dels desfavorables), peroratio (recapitulació i conclusió).
Però la paraula, tot i que és molt poderosa en el debat, no és suficient: s’ha de
passar a l’obra:
-Non verba, sed facta (no paraules, sinó fets)
-Verba movent, exempla trahunt (les paraules mouen, els exemplen
arrosseguen).