1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: Els monyes
Aquella nit al Victor li passà el que mai creia que li ocorreria a ell. Tingué un accident de moto,
però no un petit accident d’aquells que s’obliden al cap d’una setmana. Un accident molt greu,
dels que només creus que passen a les pel•lícules. El Victor i jo estàvem en una macro festa
que era un descontrol. La música feia tremolar els vidres. L’ambient era sufocant i l’aire vibrava
de pura energia. L’alcohol i les drogues corrien de mà en mà. Nosaltres estàvem allunyats del
centre, en un racó prenent-nos un descans. Un noi jove, no gaire més gran que nosaltres, amb
una cara marcada per el insomni se’ns apropà i ens oferí unes pastilles. Jo estava en contra de
prendre drogues, eren una manera abominant de destruir el teu propi cos. Però el Victor les
acceptà sense dubtar-ho. Jo sabia que el Victor s’havia submergit en el món de les drogues. Jo
vaig intentar aturar-lo, fer que s’ho repensés, però ell no m’escoltà. Es prengué dues pastilles
blanques i un glop d’aigua. Les pastilles no tardaren a fer efecte. De cop el Victor s’encengué
de eufòria, estava més viu que mai. El Victor es dirigí al centre de la pista i començà a ballar,
no l’havia vist mai amb tanta energia. La gent formà un cercle al seu voltant i se’l miraven
al•lucinats. El Victor semblava més content que mai, no parava de riure, sentia com si estigués
posseït pel dimoni. Al cap de una hora d’un ball frenètic, el Victor es dirigí cap a mi. Caminava
maldestrament, fent ziga zagues. Quan el vaig veure davant meu em vaig adonar que estava
suant molt, tenia els ulls desenfocats i envermellits. Abans de poder dir-li que tornéssim a casa
ell ja em comentà que estava cansat i volia marxar. Ens vam dirigir a l’aparcament on hi havia
les nostres motos. El Victor no tenia bon aspecte. No semblava en condicions de conduir una
moto, però ell es negà a pujar a la meva i em digué que es trobava bé. Amb dificultats pujà a la
moto i enfilarem el camí a casa. El nostre poble estava just al costat, a uns pocs quilòmetres.
Portàvem uns cinc minuts sobre l’asfalt. Tot semblava anar bé, però en un revolt aparegué
sobtadament un cotxe de ral•lis. Jo anava darrere el Victor, vaig presenciar l’escena, una
escena que mai se m’esborrarà del cap. El ral•li anava a tanta velocitat que no va poder frenar
a temps, jo vaig reaccionar ràpidament i em vaig aturar. En canvi el Victor no reaccionà fins que
tingué el cotxe al damunt, segurament estava tan enterbolit pels efectes de les pastilles que no
s’adonà de res. El cotxe envestí brutalment el Victor, de tal manera que el noi sortí disparat cap
endavant impulsat per la força del tremend impacte. Donà dues voltes de campana a l’aire i
xocà contra la tanca que separava la carretera del camp. Les seves cames xocaren contra la
tanca i els seu cos caigué al terra i es quedà immòbil mentre es formava un petit bassal de
sang al voltant del seu cos. Jo estava molt espantat, em temia el pitjor. La meva primera
reacció va ser acostar-m’hi, però vaig adonar-me que era més important trucar a l’ambulància.
Vaig pensar en com podia ajudar-lo i em va venir al cap el curs de primers auxilis que ens van
fer a l’institut. Vaig col•locar el seu cos en posició lateral de seguretat i no el vaig tocar més per
por a empitjorar-ho. L’ambulància no tardà ni deu minuts a arribar. Dos homes posaren el Victor
en una llitera i a continuació ens vam dirigir tots a l’hospital. En arribar-hi se l’endugueren de
seguida a un quiròfan, tot passà molt ràpid. Jo no sabia què fer, què pensar, finalment vaig
formular la pregunta que m’havia estat matant tota l’estona, ``es posarà be?´´, ni jo sabia a qui
anava dirigida la pregunta, però no vaig rebre cap resposta. Una infermera em digué que anés
a la sala d’espera i que m’esperés fins que m’avisessin. No sé quan de temps vaig estar allà
assegut, observant un punt fix del terra i preguntant-me per què havia de passar allò. Em vaig

2. maleir a mi mateix per haver-lo deixat pujar a la moto, també vaig maleir al conductor del cotxe.
Amb l’ensurt i totes les presses m’havia oblidat per complet del conductor del cotxe,
segurament havia fugit com un llamp sense preocupar-se de res més que la sentència que li
podia caure. Els ulls se m’aclucaren a poc a poc i finalment em vaig adormir. Ja fa un any
d’aquella fatídica nit. El Victor no recorda res del que passà, només sap que vam anar de festa
i quan es despertà estava en un llit en una habitació on no havia estat mai. Des d’aquella nit ja
no pot moure les cames, ja no hi té sensibilitat. És un fet amb el que haurà de viure la resta de
la seva vida. Ell sempre diu que no desitja altre cosa que poder tornar córrer, jugar a futbol,
anar amb moto i un sense fi de coses més, però que aquell accident li serví per aprendre una
lliçó. Ara, el Victor entén el perill que comporta conduir i ha après a apreciar més la vida.