1. ACTIVITAT 2
LA VIDA OCULTA DE
L'ANTONI
Arnau Álvarez
Claudia Pascual
Mònica Altadill
Constantin Geacarel
4.4

2. Ja feia quasi cinc mesos que la meva Rita s'havia casat, i en
Toni...; en Toni seguia al servei militar.
Feia una molt bona nit, l'Antoni s'havia quedat a endreçar la
botiga. Jo no podia dormir, no parava de pensar en el meu xiquet,
perdut en qualsevol caserna. Un dia li podria tocar lluitar com
havia fet, feia ja tant de temps, el seu pare. Llavors em va vindre
al cap la idea que li podria ocórrer el mateix. Em vaig espantar
molt i vaig començar a suar, a suar com mai ho havia fet.
Aleshores vaig decidir pujar a les golfes, a veure s'hi d'aquesta
manera se me n'anaven del cap tots aquells pensaments. Vaig
furgar per totes les golfes i, de sobte, vaig veure un bagul molt vell
i ple de pols. No vaig poder evitar obrir-lo. Estava ple de cartes,
cartes de l'Antoni adreçades a una tal Encarna.

3. De seguida vaig deduir que es tractaven de les cartes que li
havia enviat l'Antoni des del front de guerra a la seva
estimada... Vaig decidir esperar asseguda a la butaca del
menjador que arribés l'Antoni per demanar-li comptes. Durant
l'espera, em van començar a sorgir dubtes, preguntes sobre
qui devia ser aquella Encarna, o, la que més em picava la
curiositat: què li havia hagut de passar perquè es quedés
impotent. No vaig tenir gaire temps per pensar més que, al
cap de deu minuts, va aparèixer ell per la porta. Vaig decidir
anar al gra, i en el moment que es va asseure, li vaig mostrar
el bagul: “Em pots explicar que són aquestes cartes, i qui és
l’Encarna?”.

4. Va estar callat durant dos minuts, dos minuts intensos en què no va
parar de mirar la capsa, ara pàl·lid, ara rient. Al final es va decidir a
parlar:
—Tens tota la raó, ja fa molt de temps que estem casats, i mai t’he
explicat res sobre la meva antiga vida, ni per què em vaig quedar
impotent... Per començar, et diré qui és l'Encarna. Va ser el meu primer
amor. Jo tenia vint-i-quatre anys, eren bons temps fins que va arribar la
guerra i vaig haver d’anar a lluitar. Ens escrivíem a diari, si els setges a
la trinxera ens ho permetien. Aquelles cartes eren el que em feien
mantenir en vida, les responsables que no em fes por de mirar cara a
cara a l'enemic, perquè tenia l'esperança de tornar-la a veure, de poder
formar una família junts... Però quan vaig tornar de la guerra i li vaig
explicar que era impotent, que tots els nostres somnis se n'havien anat
en orris, que no podríem tenir fills... Va ser un cop molt dur per a ella, i
bé, se’n va anar amb un home que si li pogués donar descendència...

5. No vaig saber què dir-li, em va fer molta llàstima, i feia cara
d'estar afectat. Però ell, com si res, va continuar la conversació.
—Ara, però, la impotència ja no te res a veure amb l'Encarna. Al
principi, com era jove, m'imaginava anant a la guerra triomfant,
tornant ple de medalles i que tota la gent m'aclamaria i em
respectaria, que tindria un nom. Els primers dies a les trinxeres
van transcórrer gairebé amb normalitat. Vam acampar i vam
excavar les trinxeres, dormíem al ras, per les nits el cel era
preciós, ple d'estrelles que ens il·luminaven. Però a mesura que
passaven els dies els atacs s'intensificaven, si ahir havíem
perdut un home, avui en perdíem dos. Començaven a
escassejar els recursos.

6. Va fer una petita pausa i va agafar aire. Em vaig imaginar que ara
venia la narració més dolorosa.
— El més dolorós, però, va començar a partir de la segona
setmana. Quedàvem pocs supervivents, se’ns estaven menjant els
polls i les puces. Les rates vivien entre nosaltres. Estava tot ple de
mort, miressis per on miressis; a banda i banda de les trinxeres hi
havia un cadàver rere un altre. Vaig veure morir davant meu els
companys i, de tant a prop, que a alguns els vaig poder notar el
seu últim alè, fred, com els seus cossos inerts. No van morir ni un,
ni tres dels meus millors amics, sinó cinc, i no vaig poder fer res
per ells. Aleshores, amb els pocs companys que quedàvem, vam
decidir que aquella nit marxaríem, allí no podíem fer res més. A
mitja nit vam arrencar a córrer, però els enemics ens van veure i
ens van disparar.

7. —Des d’aleshores que moltes nits tinc malsons, i és per això que... bé...
que sóc impotent.
—Però, jo havia entès que eres impotent per una ferida que t'havien fet?
—I és cert, hi va haver molts trets creuats durant la fugida i un em va
tocar. Vaig continuar corrent, i gairebé no em vaig adonar fins que vam
estar en un lloc segur. Em van dur a l’hospital de campanya, improvisat
enmig de les muntanyes i ja ho veus... Però no em pesa tant l’afectació
física com la psicològica, per a mi aquella experiència va ser una ferida
en el cor, una de les pitjors ferides que hom pot sofrir. Perquè si
t’amputen una cama, o qualsevol altra part del cos, saps que aquella
ferida cicatritzarà tard o d'hora, però, les ferides en el cor, són molt
difícils de curar, ja que ningú et pot ajudar a oblidar tots els horrors de la
guerra, perquè la guerra es això, horror i només horror.