La injustícia, però, es un fet natural. Està en la força que sosté la depredació i en la lluita per la supervivència, en les baralles de mascles, en l’apropiació de la caça que fa un gran lleó, en els amagatalls de menjar dels esquirols, en la mort del pollet esquifit d’àliga a mans del seu germà o germana… És tan natural com la justícia d’un estol d’ànecs o de sardines, dels torns de vigilància dels suricates, dels bonobos que fan l’amor i no la guerra, del llop alfa que protegeix l’omega… Una i altra, cara i creu, són intrínseques a aquell primat que començava a parlar i que no era superior a res, que no va nàixer perfecte. Per a entendre-ho s’ha de bandejar l’especisme de la biologia humana, l’arqueologia, l’antropologia, la sociologia o la història, de la mateixa forma que es va fer amb l’etnocentrisme i altres distorsions absurdes...

1. Paradís.
Ferran Archilés explica que la idea del paradís perdut és
part de les arrels de la cultura humana, que apareix una i
altra vegada en les explicacions per a entendre el món
que es situen fora del criteri de demarcació de la ciència.
És un vell anhel de quan el temps era un cicle sense
principi ni final, quan després de les collites es
començava a treballar per a les sembres i es pensava en
clau de tornada. A casa, al temple, a la terra. És la
perfecció que s’ha de recuperar, com si fora
imprescindible que haguera estat per a que torne, i que
es troba al si d’un gran cicle imaginari.
Una línia de temps contínua, infinita, amb destí al futur i
sense cap retorn al passat, és ara el nostre principal
referent.
Després dels paradisos dels déus, però,
vingueren l’Emili, el comunisme primitiu o l’antiga
llibertat de les nacions sense estat. La vella idea del cicle
està marcada a foc a la nostra cultura, a la nostra manera
de comprendre el món, com si la vanitat de l’espècie
superior no li permetera acceptar que mai ha assolit la
perfecció i li fera reproduir, una i altra vegada, la creença
en la puresa primitiva.
Els primers humans caçadors i recol·lectors són els principals protagonistes d’aquesta superposició
de la línia i el cicle. Sovint, han estat convertits en el principi: animals humans que vivien en
harmonia, sense castes dominants, sense classes superiors, sense generes patriarcals, sense
sexualitats normatives, sense esglésies alienats i sense guerres anihiladores, expulsats del paradís
per la seua pròpia civilització heteropatriarcal, classista, supersticiosa i opressora, que els va
sotmetre als tirans i summes sacerdots de ciutats amb grans muralles i exèrcits acaparadors de
tresors i collites.
El principi es troba a un punt del temps on començaren a
existir grans simis amb el cervell molt gran, que caminaven
drets sobre dues potes i parlaven. En aquest punt, haurien
trencat l’evolució amb la revolució que inicià la història. És
com si els éssers superiors, centre i mesura de totes les coses,
hagueren creat la injustícia a partir de la puresa que els vingué
donada pel seu trencament amb el passat animal.
La injustícia, però, es un fet natural. Està en la força que sosté
la depredació i en la lluita per la supervivència, en les baralles
de mascles, en l’apropiació de la caça que fa un gran lleó, en
els amagatalls de menjar dels esquirols, en la mort del pollet
esquifit d’àliga a mans del seu germà o germana… És tan
natural com la justícia d’un estol d’ànecs o de sardines, dels
torns de vigilància dels suricates, dels bonobos que fan l’amor
i no la guerra, del llop alfa que protegeix l’omega… Una i altra, cara i creu, són intrínseques a
aquell primat que començava a parlar i que no era superior a res, que no va nàixer perfecte. Per a
entendre-ho s’ha de bandejar l’especisme de la biologia humana, l’arqueologia, l’antropologia, la
sociologia o la història, de la mateixa forma que es va fer amb l’etnocentrisme i altres distorsions
absurdes.
L’antropòleg Eudald Carbonell també diferencia l’hominització, el procés evolutiu que portà a
l’aparició del gènere Homo i de l’espècie sapiens, de l’humanització, el camí que portarà a la
distribució justa i igualitària del coneixement i dels seus beneficis a través de la consecució d’un
pensament social crític, fonamentat en la educació i en la informació. Més que la selecció tècnica,
la capacitat de fer amb eines altres eines millors, l’humanització és l’autèntic fet diferencial dels
animals que parlen.

2. L’humanització es mou amb la força de
l’ètica i el progrés, fonamentats en la
capacitat que tenim per a valorar la
justícia, per a prendre consciència de les
injustícies i bandejar-les.
Es mou
lentament, perquè arrossega el feixuc llast
de la conservació d’eixes injustícies que
sempre tenen beneficiaris i que molta
gent converteix en la seua àncora
d’estabilitat.
No creu en paradisos
perduts que mai han existit i no cerca un
camí de retorn. Els seus passos sempre
són endavant.
La tradició és un valor integrat en la
humanització i, per tant, ha de superar
amb ella els nous reptes. Ens ofereix
referents vàlids i mai pot ser la justificació
d’allò que és injustificable, com totes les
formes de dominació patriarcal o les de
discriminació de les persones que no
s’ajusten a l’heterosexualitat normativa. I
com totes les formes d’ús i d’abús dels
altres animals, sotmesos per fet de no ser
humans.
L’esperança en la humanització no és una
veritat, com tampoc ho és la creença en la
puresa primitiva. Eixa esperança és un
projecte que avança per una línia infinita,
no fa girar cap cicle imaginari com qui
mou una sènia, mai aturada i sempre al mateix lloc. Per això, una rèmora del passat no es justifica
per la seua tradició: les coses que mai han canviat han de fer-ho si representen un abús contra
drets que mai han estat respectats.
La lluita animalista segueix eixe camí. Si, és cert que l’animal humà menja la carn d’altres animals
i es vesteix amb les seues pells des de fa centenars de milers d’anys, que els esclavitza des de fa
milers d’anys i que els sotmet a l’infern de la producció industrial intensiva des de fa més d’un
segle. És cert que els ha utilitzat des de que es té memòria per a treballar, que ha pagat aquest
esforç amb maltractament i abús i que els ha torturat en rituals, festes i entreteniments. Després
vingué l’experimentació, justificada en la seua cosificació ancestral. No importa si hi hagué, o no,
un paradís sense ús dels altres animals, el que importa és que ha d’haver un futur que serà present
sense ús dels altres animals.