1. 2. UNA REPRESSIÓ INSTITUTZIONALITZADA
2.1 Els instrumentds de la repressió
Durant la GC els sublevats havien manifestat la seua voluntat d’eliminar tots els qui
s’havien oposat a la sublevación militar i els qui qualificaven d’enemics d’Espanya. En
l’anomenada zona nacional, els insurrectes van desfermar una violència indiscriminada
contra els republicans.
A la fi del conflicte es va procedir a la institutzionalització de la repressió, es van
elaborar una sèrie de lleis coercitives.
La primera fou la Llei de responsabilitats politiques, amb la que es pretenia la
depuración total de les persones que havien col·laborat d’una manera o d’una altra amb
la República. Després es va aferir la Llei de repressió del comunisme i de la maçoneria.
L’excèrcit va ser el braç excecutor de la política repressiva fins l’any 1963 quan es va
crear el Tribunal d’Ordre Públic.
Les persones excecutades per raons politiquees vans ser unes 150000. S’ha establit que
l’any 1940 hi havia a Espanya 280000 presos, aquest nombre de presos va saturar les
presons i va fer necessari habilitar camps de concentración. L’amuntonament en les
presons i en els camps van provocar una mortaldat molt alta entre els presoners.
Una part dels condemnats i dels detinguts no processats, van ser enciítas als “Batallones
de Trabajadores”. El maig del 1940 es van crear els “Batallones Disciplinarios de
Soldados Trabajadores”. Aquests dos batallons es dedicaven a la realització d’obres de
reconstrucció de tot tipus-
El conjunt de mesures repressives es va caracteritzar per la voluntat d’exemplaritat i de
castic. No només es tractava de castigar, sinó també de difondre el terror entre la
població. La despolitització forçada va ser un dels gactors que més van contribuir a la
pervivència de la dictadura.
2.2 Confiscació de béns i depuracions
Les mesures repressives van anar acompanyades d’un ampli procés de confiscació i
d’espoli del patrimonio dels vençuts. Es van confiscar les propietats de la majoria dels
exiliats i dels polítics republicans, també els béns de tots els partits, dels sindicats, de les
associacions i de les entitats vinculades als republicans.
El franquisme va expulsar del món laboral tothom qui s’havia destacat a favor de la
causa republicana. Es va dur a terme una depuració generalitzada dels funcionaris.
L’any 1939 una llei va establir que només es mantindria en els seus llocs de treballl els
funcionaris clarament adherits al Movimiento Nacional.
L’excercici de certes professions liberals va ser objecte de control a partir de les
depuracions que es van fer en els col·legis professionals. En van ser donats de baixa tots
els exiliats i els processats. En les empreses particulars les autoritats van ordenar
l’acomiadament de tots els exiliats i dels detinguts.

2. 2.3 La repressió sobre els nacionalistes.
La victòria de Franco va tenir unes característiques molt particulars a Catalunya, al País
Basc i a Galícia, es van prohibir i perseguir totes les manifestacions lingüístiques i
culturals no castellanes.
El català, el basc i el gallec van ser considerats com a simples dialectos, inapropiats per
a les funcions de la vida pública. Al llarg del 1939 es van publicar normatives que els
excloïen de l’ensenyament, de l’administració pública, dels mitjans de comunicación
social, del llenguatge comercial i fins i tot dels espectacles públics.
La repressió va obligar que bona part dels intel·lectuals més compromisos amb els
nacionalismos català, basc i gallec agüeren de buscar refugi en l’exili.
3 RELACIONS INTERNACIONALS I EVOLUCIÓ DEL RÈGIM
3.1 La 2ona GM i l’hegemonia del nacionalsindicalisme.
Al començament de la Segona Guerra Mundial, le franquisme va mostrar el seu suport a
les potències de l’Eix. Espanya no es trobava en condicions materials d’involucrar-se en
una guerra, de manera que Franco va declarar la neutralitat d’Espanya.
La Falange va tenir un paper hegemònic en el nou Estat nacionalsindicalista que es
volia construir a Espanya a imitació dels règims feixistes.
La no-bel·ligerància
La victòria alemanya sobre França va motivar el pas de la neutralitat a la no-
bel·ligerància que implicava un suport diplomàtic i econòmic molt clar a les potències
de l’Eix. Alemanya i Itàlia van sondejar les possibilitats d’integració espanyola en el
conflicte i Franco es va entrevistar amb Hitler i amb Mussolini. Franco considerava la
possibilitat d’ampliar les colònies africanes, i d’obtenir també altres avantatges, com la
recuperació de Gibraltar.
En les entrevistes, Franco va plantejar un seguir de compensacions econòmiques i
d’expansió territorial que van fer pensar al dictador Alemany que el preu exigit era
massa alt. Finalment Espanya no va entrar en guerra encara que va col·laborar en
l’esforç bèl·lic amb l’enviament de material estratègic i aprovisionaments. L’any 1941
una unitat de voluntaris, coneguda com la División Azul, va ser enviada a l’URSS per a
combatre al costat de les tropes alemanyes.
El retorn a la neutralitat
L’octubre del 1943, la guerra va començar a ser clarament desfavorable a les potències
fexistes i els governs britànic i nord-americà van pressionar el regime de Franco perquè
es distanciara formalmente de l’Eix. Fruit d’aquesta nova relació de forces
internacionals es va retirar i dissoldre la División Azul i es va tornar a l’estatus de
neutralitat estricta.

3. Amb la derrota alemanya, el franquisme va haver d’assumir que la pervivència exigia
prendre distàncies del feixisme. El discurs oficial va començar a presentar el franquisme
com un regime catòlic, conservador i anticomunista, que podia evolucionar cap a una
monarquia. Aquesta nova fase va comportar la marginació del falangisme.
3.2 Els anys del boicot internacional.
La fi de la Segona GM va suposar per al franquisme una etapa d’aïllament i de rebuig
internacionals. Aquesta hostilitat es va fer evidente al llarg dels anys 1945 i 1946, quan
les Nacions Unides van condemnar de manera explícita el regime de Franco.
El govern de França va tancar la frontera amb Espanya i un acord de l’Assemblea
General de les Nacions Unides va remcomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid.
La persistència del franquisme després de la guerra mundial va tenir un cost econòmic i
polític enorme per a Espanya que va rebre uns ajuts molt reduïts en termes
comparatius. L’Espanya de Franco no es va poder beneficiar de l’anomentat Pla
Marshall i va ser exclusa de la nova alianza defensiva occidental, l’OTAN.
3.3 Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme.
A partir del 1947, la configuració de dos blocs antagònics i l’inici de la Guerra Freda
van alterar de manera significativa la situación internacional. En aquest nou context era
més important per als EEUU i els països occidentals comptar amb un bon aliat en la
lluita contra el comunisme
Malgrat que les condemnes verbals al franquisme es van mantenir, poc a poc es va fer
un pas cap a l’acceptació internacional del regim. L’any 1947 els EEUU es van negar a
imposar noves sancions a Espanya i l’any 1950, una nova resolución revocava l’acord
de retirada d’ambaixadors d’Espanya.
A remolc de la nova situación, Franco es va decidir a procedir amb una remodelación
del govern. El nou gabinete va obrir una etapa en el franquisme caracteritzada pel
predomini del nacionalcatolicisme, que donava més pes als catòlics en detrimento dels
falangistas. A més, l’almirall Luis Carrero Blanco va ser nomenat subsecretari de
presidència.
A l’any 1953, Franco va obtener el definitiu reconeixement internacional del regime
amb la signatura dels acords amb els EEUU i el concordat de la Santa Seu. Els acords
amb els EEUU van incloure aspectos de carácter defensiu i econòmic. Els nord-
americans van obtener d’Espanya el dret d’establir i d’utilitzar un seguit d’instal·lacions
militars en territorio espanyol.
A canvi, Espanya rebia material bèl·lic per a modernitzar les seues forces armades i
ajuda econòmica i tècnica. A més, els acords amb els EEUU van servir per a
regularitzar les relacions diplomàtiques i comercials d’Espanya amb els països del bloc
occidental.

4. 3.4 Els primers intents d’obertura
A mitjan dècada del 1950, l’admissió d’Espanya en el context internacional