Preguntes resoltes Tema 6 El Franquisme (Català).pdf

Documento creado por Selepedia.com
Teoría y ejercicios online resueltos en www.selepedia.com
1
Documento ofrecido con por la comunidad de Selepedia.com
www.selepedia.com/temari
Tema 6 Franquisme Història
Selectivitat (Català)
El Franquisme (1939-1975)
Índex de preguntes de Selectivitat resoltes
ETAPA POSTGUERRA (1939-1959)
• Expliqueu la repressió franquista a Catalunya i a Espanya entre 1939 i
1959 [2,5 punts].
• Expliqueu les característiques polítiques i econòmiques del règim
franquista des que es va instaurar fins al 1959, sense explicar aquest
últim any. [2,50 punts]
ETAPA DESARROLLISMO (1959-1975)
• Expliqueu les dues polítiques econòmiques que aplicà el règim
franquista durant el temps que va ser vigent i els efectes que va tenir a
Catalunya.
• Expliqueu el règim franquista a Catalunya durant l’etapa desarrollista i
els canvis econòmics i socials que va comportar. Expliqueu la lluita
política antifranquista a Catalunya des dels anys seixanta fins a la mort
del dictador.[2,5 punts]
• Expliqueu les lluites de l’oposició antifranquista durant els anys seixanta i
fins a la mort del dictador
• Compareu l’oposició al règim franquista durant les dues etapes següents:
el període 1939-1959 i el període 1960-1975. (2’50 punts)

2
FRANQUISME DE POSTGUERRA (1939-1959)
Expliqueu les característiques polítiques i econòmiques del
règim franquista des que es va instaurar fins al 1959, sense
explicar aquest últim any. [2,50 punts]
L’alumnat hauria d’explicar:
a) el sorgiment del règim durant la Guerra Civil en tant que dictadura –amb una extrema
concentració de poders en mans de Franco, inclòs el de dictar lleis–, de caràcter
feixista o inspirada en els feixismes, de caire centralista i uniformitzador, i hauria
d’explicar el partit únic FET y de las JONS i els seus departaments, l’Organització
Sindical i les Corts no democràtiques
El règim de Franco després de la guerra va ser un règim autoritari, Franco no volia
implantar una dictadura militar transitoria ni un pas a la restauració Borbònica a
Espanya. Franco volia poder, poder durador. El nou Estat Franquista presentava les
següents característiques: Volia una concentració de poders en la persona de Franco,
anomenat moltes vegades caudillo. Franco era cap d’Estat i durant molts anys va ser
també president del govern, generalíssim dels exèrcits i cap nacional. A més, Franco
volia un totalitarisme inspirat amb el règim feixista italià o alemany. Era de caràcter
unitari i centralista, el comunisme era atacat i abolit i igualment el separatisme. Es va
fonamentar la marginació de llengües i cultures pròpies dintre del país, com el català o
l’euskera. Franco va rebre un gran suport per part de l’exèrcit, del qual ell en formava
part. L’exèrcit es va configurar com a l’instrument de la repressió política i va participar
activament en el poder, perquè una bona part dels ministres i dels governadors van ser
militars. L'església catòlica va tenir un paper destacat en la justificació i la defensa del
règim franquista, que es definia com a un Estat confessional catòlic.
El FET va ser el partit únic de Franco ideologia nacional sindicalista, un feixisme a la
usança italiana amb característiques pròpies tals com els marcats components presos
del catolicisme. La unitat d’Espanya sempre va ser uns dels punts fonamentals de la
seva retòrica. Els seus membres la definien com a anticapitalistes i anticomunistes,
adoptant les tesis del tercerposicionisme ideològic, corrent ideològic que manté una
posició contrària tant al comunisme com al capitalisme, sent antimarxistes i antiliberals,
presentant-se a més com més enllà de l'espectre polític que ubica els partits polítics a
esquerra o dreta. Va crear quatre organitzacions de masses o departaments: El Frente
de juventudes (per adoctrinar el jovent), La Sección Femenina (per formar la dona en
sentit cristià i orientació nacionalsindicalista), El Sindicato Español Universitario (SEU)
per controlar els universitaris, La Central Nacional Sindicalista (CNS) per integrar
patrons i treballadors en una sola organització. Per cooperar en comptes d’enfrontar-
se (lluita de classes que proposava l’esquerra).

3
Al Decret d'Unificació de l'any 1937 s'estableix que el partit únic -FET i de les JONS-
crearia les organitzacions sindicals per organitzar el treball, la producció i el
repartiment de béns. S'ordenava, a més, que l'Organització Sindical es vertebraria de
manera vertical i jeràrquica. Queda així suprimit el sindicalisme horitzontal o de classe.
b) les polítiques repressives, la política econòmica autàrquica i intervencionista que
aplicà, les relacions internacionals amb l’Eix i els canvis polítics relatius que adoptà el
1945 i el 1947 en el marc del nacionalcatolicisme i, ja als 50, cap a la tecnocràcia.
[1,25punts]
El règim franquista (1936-1975) va crear una espessa xarxa repressiva que tenia com
a objectiu eliminar físicament i ideològicament l'enemic republicà i terroritzar el conjunt
de la població. Per això, la repressió va abastar tots els camps possibles i va ser un
instrument de dominació, humiliació i consens forçat. La repressió va ser
consubstancial al règim franquista i va convertir el país en una presa immensa.
Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (1945). Es van establir penes de
vint a trenta anys de presó per als graus superiors, i de dotze a vint per als
cooperadors. Consideraven que l'acció conjunta de la maçoneria i de les forces
anarquitzants, mogudes per ressorts internacionals ocults havien influït en la pèrdua
de l’imperi espanyol i les guerres civils entre la població del segle passat.
Llei de Responsabilitats Polítiques (1939). Enumerar actes i omissions que donaven
lloc a càstigs i penes contra els qui haguessin col·laborat amb la Segona República
Espanyola, fins i tot contra aquells que no havien participat en fets d'armes. Servia per
criminalitzar a gairebé tots els simpatitzants del bàndol republicà que no van poder
fugir a l'exili. La Llei de Responsabilitats Polítiques establia sancions i penes de
manera paral·lela a les lleis penals espanyoles i permetia així imposar diverses
condemnes contra els republicans vençuts: des de la pena de mort fins a llarguíssimes
penes de presó i treballs forçats (entre deu a trenta anys), amb inhabilitacions i
prohibicions civils inclusivament per als qui complissin la totalitat de les seves
condemnes.
Es van confiscar propietats de persones i entitats considerades desafectes cosa que
va significar la destrucció de bona part del teixit associatiu del país. Van desaparèixer
moltes cooperatives i diaris en tot l’estat. Moltes persones considerades abans afines
al règim van patir una repressió gegantina, molts dels quals van ser empresonats amb
penes molt elevades, altres enviats a camps de concentració arreu l’Estat Espanyol i
enviats també van ser a la construcció del monument Valle de los caídos, que va durar
molt més del previst i van morir molts presoners afins a la segona República.

4
També per culpa de la repressió va haver una gran nombre de refugiats que es van
dirigir a França, Argentina o els Estats Units.
El règim de Franco va adoptar una política econòmica autàrquica i intervencionista.
Cercava l’autosuficiència econòmica d’Espanya. Substituïa el lliure mercat per la
intervenció de l’Estat en l’economia. Planificació centralitzada i dirigisme econòmic.
Oscil·lació de la política exterior franquista:
Neutralitat: setembre de 1939: Franco declara la Neutralitat d’Espanya a la Segona
Guerra Mundial però mostra simpatia envers les potències de l’Eix, que l’havien ajudat
durant la Guerra Civil.
No bel·ligerància: juny de 1940 (victòria d’Alemanya sobre França): suport diplomàtic i
econòmic a l’Eix. Alemanya i Itàlia van temptejar llavors les possibilitats de la
integració d’Espanya a la Segona Guerra Mundial; entrevista de Franco amb Hitler a
Hendaia, 1940 i de Franco amb Mussolini a Bordighera el 1941. Els falangistes volien
entrar a la guerra i en canvi empresaris, l’Església, els monàrquics i part dels militars
es mostraven contraris. El 1941 Espanya va enviar al Front Oriental la Divisió Blava
per ajudar les tropes de Hitler contra els soviètics. Eren 18.104 voluntaris. Fou un
fracàs militar, polític i una taca que la dictadura no va poder netejar fins que l'any 1953
fou admesa per raons geoestratègiques a les Nacions Unides. En ser voluntaris no es
trencava la política de No-bel·ligerància.
Retorn a la neutralitat: a l’octubre de 1943 la guerra va començar a ser clarament
desfavorable per a les potències feixistes. Britànics i americans pressionen Franco
perquè es distanciés formalment de l’Eix. Retirada i dissolució de la Divisió Blava i
tornada a l’estatus de Neutralitat estricta.
La derrota definitiva de l’Eix el 1945 va posar el règim en greus problemes perquè les
potències guanyadores podrien exigir la fi del règim franquista atès que havia
manifestat el seu suport a l’expansió militar de les potències de l’Eix.
Cap al 1947 hi havia a Espanya un malestar general provocat per l'escassetat i això va
conduir a la població a manifestar-se mitjançant les vagues. Van haver de massives,
com per exemple la vaga general de Bilbao o el moviment popular de Barcelona l’any
1951. Això va comportar al govern de Franco de reformular el govern l’any 1951 i fer-
ho més afí a les potències d’occident. El govern de Franco, per amagar el seu caràcter
feixista va optar per el catolicisme profund, per poder apropar-se a les idees del bàndol
aliat.
Tecnocràcia: Sistema de govern en què els experts i els tècnics de les diverses àrees
tenen poder decisiu.

5
Expliqueu la repressió franquista a Catalunya i a
Espanya entre 1939 i 1959 [2,5 punts].
Cal que l’alumnat expliqui:
a) les característiques de la repressió franquista, el seu funcionament, jurisdiccions,
camps de concentració i presons
A Espanya van existir prop de 300 camps de concentració franquistes pels quals van
passar entre 700.000 i un milió d'espanyols. Els camps de concentració van ser “una
de les potes de l'enorme taula que va ser la repressió franquista.
El règim franquista va crear una espessa xarxa repressiva que tenia com a objectiu
eliminar físicament i ideològicament l'enemic republicà i terroritzar el conjunt de la
població. Per això, la repressió va abastar tots els camps possibles i va ser un
instrument de dominació, humiliació i consens forçat. La repressió va ser
consubstancial al règim franquista i va convertir el país en una presa immensa.
Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (1945). Es van establir penes de
vint a trenta anys de presó per als graus superiors, i de dotze a vint per als
cooperadors. Consideraven que l'acció conjunta de la maçoneria i de les forces
anarquitzants, mogudes per ressorts internacionals ocults havien influït en la pèrdua
de l’imperi espanyol i les guerres civils entre la població del segle passat.
Llei de Responsabilitats Polítiques (1939). Enumerar actes i omissions que donaven
lloc a càstigs i penes contra els qui haguessin col·laborat amb la Segona República
Espanyola, fins i tot contra aquells que no havien participat en fets d'armes. Servia per
criminalitzar a gairebé tots els simpatitzants del bàndol republicà que no van poder
fugir a l'exili. La Llei de Responsabilitats Polítiques establia sancions i penes de
manera paral·lela a les lleis penals espanyoles i permetia així imposar diverses
condemnes contra els republicans vençuts: des de la pena de mort fins a llarguíssimes
penes de presó i treballs forçats (entre deu a trenta anys), amb inhabilitacions i
prohibicions civils inclusivament per als qui complissin la totalitat de les seves
condemnes.
Es van confiscar propietats de persones i entitats considerades desafectes cosa que va
significar la destrucció de bona part del teixit associatiu del país. Van desaparèixer
moltes cooperatives i diaris en tot l’estat. Moltes persones considerades abans afines
al règim van patir una repressió gegantina, molts dels quals van ser empresonats amb
penes molt elevades, altres enviats a camps de concentració arreu l’Estat Espanyol i
enviats també van ser a la construcció del monument Valle de los caídos, que va durar
molt més del previst i van morir molts presoners afins a la segona República.
A Catalunya, tan bon punt les tropes franquistes van entrar en terres catalanes (abril de
1938) Franco va signar el decret d’abolició de l’Estatut de Catalunya. Amb ell també es
van abolir les institucions d'ell derivades (Generalitat i Parlament); es posava fi a
l’autogovern. A més de la implantació de les lleis de Maçoneria i el Comunisme i la Llei

6
de Responsabilitats Polítiques també va haver una forta repressió a la llengua i entitat
catalana.
La Generalitat va ser eliminada conjuntament amb totes les diputacions i ajuntaments, tot
el personal va ser destituït i va ser substituït per persones afines al règim, antics
polítics lerrouxistes o de la Lliga, molts amb interessos econòmics o polítics.
La llengua catalana va ser eliminada a les escoles, via pública i institucions. Aquesta
únicament era parlada per les famílies i en entorns familiars. La llengua castellana es
va imposar com a única llengua oficial i la catalana va ser considerada un “dialecte”
inapropiat.
b) l’escàs pes de l’oposició en la postguerra immediata, amb freqüents detencions
d’activistes del PCE, PSOE, CNT, UGT, PSUC, ERC i d’altres forces polítiques i
sindicals
Organitzacions clandestines: PSOE, PCE, PSUC, POUM, UGT, CNT. Els que millor van
refer la seva estructura i van saber mantenir una activitat clandestina van ser PSUC i
PCE.
Durant el període de 1939-1944 la seva presència a ser molt limitada, únicament els
maquis en forma de guerrilles eren els únics que van atacar al règim de Franco durant
aquest temps.
L’etapa de 1944 a 1947 amb la caiguda de l’eix es van crear unes condicions favorables a
una hipotètica caiguda del règim. Això va suposar l’increment de forces antifranquistes
i la creació de nous partits.
El període entre 1948 i 1951 es va caracteritzar per la desmoralització provocada per la
consolidació de la dictadura això va provocar una recomposició del moviment
opositor.
La falta d’acció internacional i la poca efectivitat de les guerrilles va acabar sufocant
l’intent de fer caure al règim de Franco, i aquest va continuar.
Cal mencionar l’actuació en la clandestinitat del partit PSOE, que va continuar combatent
en la clandestinitat o des de l'exili. El 1953, Tomás Centeno, Secretari General d'UGT i
dirigent del PSOE, moria víctima de la repressió a la Direcció General de Seguretat.
Dos anys després, al penal de Burgos hi havia més de 1.200 socialistes, arribant a
coincidir a les presons franquistes un total de sis Comissions Executives.
c) què va ser el maquis i la seva actuació
Maquis: Resistència guerrillera. Actuaven a zones rurals i de muntanya per desestabilitzar
el règim i provocar l’entrada de tropes aliades a Espanya. Acció més important: invasió

7
de la vall d’Aran. Ocupada durant 10 dies, finalment va fracassar. Aquesta estratègia
va fracassar per la manca d’ajuda exterior i la duresa de la repressió (3.000 guerrillers
morts i 20.000 detinguts)
d) l’oposició exiliada a l’estranger.
A l’exili s’hi va desenvolupar una oposició important al franquisme. Les institucions de
la República i dels governs català i basc van continuar funcionant a l’exili. El 1945 es
van celebrar a Mèxic les primeres Corts republicanes a l’exili i s’hi va elegir un nou
govern republicà, una institució que es va mantenir fins al 1977.

8
FRANQUISME DESARROLLISMO (1959-1975)
Expliqueu les dues polítiques econòmiques que aplicà el
règim franquista durant el temps que va ser vigent i els
efectes que va tenir a Catalunya.
Cal que l’alumnat expliqui la política econòmica autàrquica i extremament
intervencionista que aplicà el règim franquista a partir dels seus inicis, el racionament i
el seu correlat de l’estraperlo, amb els desastrosos efectes que aquesta política tingué
per a l’economia i la majoria de la població catalana, un territori fortament dependent
de les importacions de matèries primeres (1,25 punts).
El règim de Franco va adoptar una política econòmica autàrquica i intervencionista.
Cercava l’autosuficiència econòmica d’Espanya. Substituïa el lliure mercat per la
intervenció de l’Estat en l’economia. Planificació centralitzada i dirigisme econòmic. A
l'inici de la dictadura, el règim franquista va donar el 14 maig de 1939 amb una solució
maximalista davant l'escassetat d'aliments: la cartilla de racionament, que permetia
abastir les famílies d'articles de primera necessitat, entre ells el pa, aquesta cartilla no
era suficient, per aquesta raó es va crear un mercat negre, on els productes de
necessitat es venien, però a un preu molt més elevat, aquest era el estraperlo. El
terme estraperlo és usat a Espanya per referir-se al comerç il·legal de béns sotmesos
a algun tipus d'impost o taxa per l'Estat i es fa servir com a sinònim de mercat negre.
Aquesta política autàrquica va suposar un fracàs per a la dictadura de Franco, van ser
anys de l'escassetat dels productes més necessaris, del racionament, de les malalties,
de la manca d'aigua, dels talls en el subministrament d'energia, de l'enfonsament dels
salaris, de l'empitjorament de les condicions laborals a Catalunya i arreu el territori.
Cal que expliqui igualment la política desarrollista adoptada a finals dels cinquanta, el
Pla d’Estabilització, els efectes d’increment del creixement i industrialització que
tingué, amb els seus correlats d’emigració interior i exterior i manca d’equipaments,
amb especial incidència a Catalunya.
Al 1957 l’economia espanyola estava a punt de col·lapsar. Hi havia un exhauriment de
reserves del banc d’Espanya, un dèficit comercial (diferencia negativa entre lo que un

9
país exporta y lo que ese mismo país importa), inflació elevada i un desequilibri
pressupostari (quan un país gasta més del que ingressa).
El context de la Guerra Freda havia permès que el règim franquista fos percebut amb
nous ulls pel Govern nord-americà. Si el 1946 el règim va ser condemnat i exclòs de
l'ONU, recomanant la retirada d'ambaixadors, el novembre de 1950 s'aixecava
parcialment aquesta condemna, revocant la recomanació de retirada d'ambaixadors i
permetent la participació a les Nacions Unides. Com a conseqüència del nou context
polític internacional i de l'acostament dels EUA a l'Espanya franquista, el Govern nord-
americà va concedir el 1951 un crèdit de 62,5 milions de dòlars al Govern de Franco i
només dos anys després va signar els acords d'ajuda econòmica i de defensa que van
permetre als EUA instal·lar diverses bases militars a Espanya. Durant el període 1952-
58 van arribar uns 660 milions de dòlars d'ajuda nord-americana que van impulsar el
creixement econòmic
L’ajut demanat a organismes internacionals com l’OCDE i el FMI va comportar la
liquidació e de la política dirigista i autàrquica i l’opció per una economia lliure de
mercat. Per incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals i estimular el
creixement econòmic. Aquestes accions van ser recolzades pels Estats Units.
Aquest desarrollismo va ser un extraordinari esforç d'industrialització i modernització
econòmica amb un mercat global, millorar la iniciativa empresarial privada i crear
noves empreses. A més del desenvolupament econòmic es pretenia reduir les fortes
diferències territorials existents entre unes províncies i unes altres, entre unes regions i
altres.
Però aquest ritme de creixement, desconegut fins aleshores, va fer que es deteriorés
el saldo comercial exterior a causa de la importació d'equips industrials, alhora que va
començar a disparar-se la inflació. Per aquesta raó la dictadura de Franco va crear un
pla de xoc per fer front a la crisi.
Pla d’estabilització (1959) va tindre diversos eixos d’actuació per a la estabilització de
l’economia. Per reduir la inflació es va;
-Elevar tipus d’interès
-Limitar crèdits bancaris,
-Congelar sous, per no fer pagar més a les empreses i no provocar més inflació,
-Liberalització interior de l’economia. Es van eliminar els organismes estatals
interventors i la reglamentació de preus fixos.
c. Liberalització exterior de l’economia. Eliminació d’obstacles a les importacions i la
inversió de capitals exteriors. Per facilitar els intercanvis es va devaluar la pesseta un
50% respecte al dòlar.

10
Com a contrapartida uns quants organismes internacionals van atorgar préstec a
Espanya per evitar una suspensió de pagaments i enfrontar la crisi econòmica.
Aquests van ser primer els EUA, i després el FMI i OCDE després de la integració del
territori espanyol a les dos organitzacions.
El escàs desenvolupament de les fàbriques espanyoles va comportar a una mancança
de màquines i material industrial que va ser parcialment resolt per importacions d’altres
països, acció que no va ajudar a baixar la inflació del país.
En aquella dècada dels 50 es va produir un espectacular transvasament de
treballadors del camp que es van traslladar a les ciutats amb les famílies. Més de dos
milions de persones -concretament 2.720.988, segons dades oficials estadístiques de
l'època- es van traslladar a les ciutats per assentar-s'hi no sempre en condicions
mínimament dignes. Aquelles migracions internes, espontànies i caòtiques, van
sembrar els afores de moltes ciutats de barraques, habitatges amuntegats,
subarrendaments i atur. Barcelona va ser una de les ciutats on va arribar més gent, es
calcula que milers de persones van arribar mitjançant tren i es van refer la vida i
començar a treballar a la gran ciutat. Moltes d’aquestes persones que van arribar a
Barcelona provenien dels pobles rurals d'Andalusia o Extremadura.
Aquest moviment migratori va empènyer més enllà dels Pirineus una massa de
població que oscil·la entre el milió i mig i els dos milions d'espanyols que es van
assentar a diversos països europeus. Un dels llocs més conegut va ser Alemania, on
un munt de ciutadans espanyols van anar a viure i a treballar. Alemania, per exemple
havia hagut de fer front a la recuperació amb un esforç enorme ja que moltes ciutats i
d'indústries van ser destruïdes durant la guerra. Els crèdits del Pla Marshall i la bona
capacitat organitzativa d'aquests països va fer que al cap de deu o quinze anys ja
haguessin recuperat el pols de les economies fins al punt de sentir la necessitat de
recórrer a mà d’obra estrangera per prosseguir el seu desenvolupament. Molts
catalans van pujar de Catalunya i van creuar els pirineus i començar la nova vida a
França o Alemanya, ja que eren països propers.
Espanya va ingressar al llarg dels 60 prop de tres mil milions de dòlars procedents dels
estalvis dels emigrants. Aquest fenomen va produir un augment impressionant dels
capitals i de la capacitat financera de les caixes d'estalvi i d'alguns bancs.
Expliqueu el règim franquista a Catalunya durant l’etapa
desarrollista i els canvis econòmics i socials que va
comportar. Expliqueu la lluita política antifranquista a
Catalunya des dels anys seixanta fins a la mort del
dictador.[2,5 punts]

11
L’alumnat hauria d’explicar la política econòmica desarrollista del règim franquista,
aplicada després de l’abandó de la política autàrquica i intervencionista, amb
l’establiment d’una liberalització econòmica iniciada amb el Pla d’estabilització (1959) i
continuada amb els plans de desenvolupament.
Al 1957 l’economia espanyola estava a punt de col·lapsar. Hi havia un exhauriment de
reserves del banc d’Espanya, un dèficit comercial (diferencia negativa entre lo que un
país exporta y lo que ese mismo país importa), inflació elevada i un desequilibri
pressupostari (quan un país gasta més del que ingressa).
El context de la Guerra Freda havia permès que el règim franquista fos percebut amb
nous ulls pel Govern nord-americà. Si el 1946 el règim va ser condemnat i exclòs de
l'ONU, recomanant la retirada d'ambaixadors, el novembre de 1950 s'aixecava
parcialment aquesta condemna, revocant la recomanació de retirada d'ambaixadors i
permetent la participació a les Nacions Unides. Com a conseqüència del nou context
polític internacional i de l'acostament dels EUA a l'Espanya franquista, el Govern nord-
americà va concedir el 1951 un crèdit de 62,5 milions de dòlars al Govern de Franco i
només dos anys després va signar els acords d'ajuda econòmica i de defensa que van
permetre als EUA instal·lar diverses bases militars a Espanya. Durant el període 1952-
58 van arribar uns 660 milions de dòlars d'ajuda nord-americana que van impulsar el
creixement econòmic
L’ajut demanat a organismes internacionals com l’OCDE i el FMI va comportar la
liquidació e de la política dirigista i autàrquica i l’opció per una economia lliure de
mercat. Per incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals i estimular el
creixement econòmic. Aquestes accions van ser recolzades pels Estats Units.
Aquest desarrollismo va ser un extraordinari esforç d'industrialització i modernització
econòmica amb un mercat global, millorar la iniciativa empresarial privada i crear
noves empreses. A més del desenvolupament econòmic es pretenia reduir les fortes
diferències territorials existents entre unes províncies i unes altres, entre unes regions i
altres.
Però aquest ritme de creixement, desconegut fins aleshores, va fer que es deteriorés
el saldo comercial exterior a causa de la importació d'equips industrials, alhora que va
començar a disparar-se la inflació. Per aquesta raó la dictadura de Franco va crear un
pla de xoc per fer front a la crisi.
Pla d’estabilització (1959) va tindre diversos eixos d’actuació per a la estabilització de
l’economia. Per reduir la inflació es va;
-Elevar tipus d’interès
-Limitar crèdits bancaris,
-Congelar sous, per no fer pagar més a les empreses i no provocar més inflació,
-Liberalització interior de l’economia. Es van eliminar els organismes estatals
interventors i la reglamentació de preus fixos.

12
c. Liberalització exterior de l’economia. Eliminació d’obstacles a les importacions i la
inversió de capitals exteriors. Per facilitar els intercanvis es va devaluar la pesseta un
50% respecte al dòlar.
Com a contrapartida uns quants organismes internacionals van atorgar préstec a
Espanya per evitar una suspensió de pagaments i enfrontar la crisi econòmica.
Aquests van ser primer els EUA, i després el FMI i OCDE després de la integració del
territori espanyol a les dos organitzacions.
Igualment, els efectes que tingué a Catalunya quant a industrialització, urbanització,
migracions, turisme i inversió estrangera, amb els correlats de insuficiència
d’equipaments i serveis i disfuncions i problemes socials (1,25 punts).
A Catalunya van créixer molt les indústries:
-Metal·lúrgiques
-Químiques
Als anys 60 es van construir les centrals nuclears de Vandellòs i Ascó.
Durant la dècada dels anys 60 l’agricultura es va mecanitzar (menys mà d’obra) i es va
invertir en espècies seleccionades, maquinària, adobs i llavors seleccionades
A Catalunya, la ramaderia intensiva (aviram i bestiar porcí) va arribar a significar més
del 50% de tota la producció agropecuària.
El escàs desenvolupament de les fàbriques espanyoles i catalanes va comportar a una
mancança de màquines i material industrial que va ser parcialment resolt per
importacions d’altres països, acció que no va ajudar a baixar la inflació del país.
En aquella dècada dels 50 es va produir un espectacular transvasament de
treballadors del camp que es van traslladar a les ciutats amb les famílies. Més de dos
milions de persones -concretament 2.720.988, segons dades oficials estadístiques de
l'època- es van traslladar a les ciutats per assentar-s'hi no sempre en condicions
mínimament dignes. Aquelles migracions internes, espontànies i caòtiques, van
sembrar els afores de moltes ciutats de barraques, habitatges amuntegats,
subarrendaments i atur. Barcelona va ser una de les ciutats on va arribar més gent, es
calcula que milers de persones van arribar mitjançant tren i es van refer la vida i
començar a treballar a la gran ciutat. Moltes d’aquestes persones que van arribar a
Barcelona provenien dels pobles rurals d'Andalusia o Extremadura.
Aquest moviment migratori va empènyer més enllà dels Pirineus una massa de
població que oscil·la entre el milió i mig i els dos milions d'espanyols que es van
assentar a diversos països europeus. Un dels llocs més conegut va ser Alemania, on
un munt de ciutadans espanyols van anar a viure i a treballar. Alemania, per exemple
havia hagut de fer front a la recuperació amb un esforç enorme ja que moltes ciutats i

13
d'indústries van ser destruïdes durant la guerra. Els crèdits del Pla Marshall i la bona
capacitat organitzativa d'aquests països va fer que al cap de deu o quinze anys ja
haguessin recuperat el pols de les economies fins al punt de sentir la necessitat de
recórrer a mà d’obra estrangera per prosseguir el seu desenvolupament. Molts
catalans van pujar de Catalunya i van creuar els pirineus i començar la nova vida a
França o Alemanya, ja que eren països propers.
Espanya va ingressar al llarg dels 60 prop de tres mil milions de dòlars procedents dels
estalvis dels emigrants. Aquest fenomen va produir un augment impressionant dels
capitals i de la capacitat financera de les caixes d'estalvi i d'alguns bancs.
La dictadura de Franco va explotar el turisme de sol i platja a Espanya mitjançant la
declaració de zones d'interès turístic nacional. La Llei 197/163 pretenia atraure els
turistes estrangers a aquells llocs de la costa espanyola que tinguessin "condicions
especials per a l'atracció i retenció del turisme". Per això, el Govern va impulsar la
construcció d'urbanitzacions i de les infraestructures necessàries a les costes. Molts
turistes estrangers van arribar a les costes d’Espanya i van passar l’estiu aquí, gràcies
al bon temps i el baix preu dels serveis.
La pèrdua de poder adquisitiu com a conseqüència d'una pujada de preus molt per
sobre de l'evolució dels salaris va provocar els primers conflictes socials, en particular
a les conques mineres asturianes, a la indústria basca ia la ciutat de Barcelona, en
aquest cas a arrel de la pujada de les tarifes del tramvia. Increment salarial que les
empreses van traslladar a preus alimentant així l’espiral inflacionista.
En aquest context de deteriorament econòmic i social, es va produir a més la
mobilització universitària estudiantil i xocs amb comandos de Falange que es van
saldar amb la mort d'un falangista en circumstàncies fosques.
Els estudiants universitaris de Madrid i Barcelona van protagonitzar el 1968 nombrosos
actes de protesta contra la dictadura de Franco. Els alumnes reivindicaven reformes
democràtiques a Espanya. El règim va arribar a tancar les facultats d'Econòmiques i
Filosofia de la Complutense a Madrid al gener.
Cal, igualment, que expliqui la lluita antifranquista durant els anys seixanta i fins a la
mort del dictador incloent el creixement d’una oposició més massiva, obrera (amb
l’aparició de CC.OO. i altres sindicats clandestins), estudiantil i ciutadana, així com
l’existència de grups de lluita armada com ETA, els GRAPO, el MIL de Puig Antich i
d’altres (1,25 punts).
A inicis dels anys 60, el franquisme governava entre la repressió de les veus més aviat
moderades d'oposició, particularment de les universitàries, i entre escasses escletxes
aperturistes, les poques en gran part donades pel seu interès en el mercat comunitari
després del Pla Nacional d'Estabilització Econòmica. El franquisme tenia interès en la
unitat europea, però, en particular, a no quedar al marge del mercat comú, la frontera
aranzelària de gran part de les exportacions.

14
La lluita antifranquista es va donar en la clandestinitat però amb molta més força que
abans. Partits com el PSOE o el PCE els qual estaven prohibits mantenien la
clandestinitat i s’afiliaven a manifestacions contra Franco per demanar la democràcia i
eleccions no dictatorials com a la resta d’Europa. Buscaven el descrèdit a partir de la
denúncia de les males condicions de vida dels treballadors i la manca de llibertat
política. És el 1964 quan podem dir que les CC.OO. inicien el seu camí com a
moviment organitzat, aconseguint la permanència i la coordinació, en gran mesura, del
moviment obrer espanyol sota el franquisme. El fet històric comença, gairebé
simultàniament, a Madrid, Barcelona i Euskadi. A Madrid es constitueix la Comissió
Obrera del Metall (primer anomenada Comissió d'Enllaços i Jurats del Metall); a
Barcelona neix la Comissió Obrera Central de Barcelona. CCOO va ser la reagrupació
dels obrers per fer front a les injustícies imposades pel règim i tenir el moviment obrer
una representació. CCOO va ser un dels sindicats més forts en aquesta època. La
CNT o la UGT eren minoritàries i reprimides.
Els estudiants van formar part de la lluita antifranquista, aquests volien més llibertats i
menys restriccions per part del règim. Veien als països de Europa com a un referent
en democràcia i l’arribada de turistes va obrir els ulls a molta gent jove. En aquest
context de deteriorament econòmic i social, es va produir a més la mobilització
universitària estudiantil i xocs amb comandos de Falange que es van saldar amb la
mort d'un falangista en circumstàncies fosques. Els estudiants universitaris de Madrid i
Barcelona van protagonitzar el 1968 nombrosos actes de protesta contra la dictadura
de Franco. Els alumnes reivindicaven reformes democràtiques a Espanya. El règim va
arribar a tancar les facultats d'Econòmiques i Filosofia de la Complutense a Madrid al
gener.
ETA, una alternativa ideològica als postulats del PNB amb quatre pilars bàsics: la
defensa de l'euskara, l'etnicisme (com a fase superadora del racisme),
l'antiespanyolisme i la independència dels territoris que, segons reivindiquen,
pertanyen a Euskadi : Àlaba, Biscaia, Guipúscoa, Navarra (a Espanya), Lapurdi, Baixa
Navarra i Zuberoa (a França).
La seva primera acció violenta es produeix el 18 de juliol del 1961: l'intent fallit de
descarrilament d'un tren ocupat per voluntaris franquistes que es dirigien a Sant
Sebastià per celebrar l'Alçament. En aquests primers anys, la policia persegueix els
seus membres, que es dediquen a col·locar petits artefactes gairebé sense
conseqüències, fer pintades de Gora Euskadi (Viva Euskadi) i col·locar ikurriñas. Les
bases de l'organització es consoliden el maig de 1962, en la celebració de la seva I
Assemblea al monestir de Belloc (Bayona, França), on es presenta com a «Moviment
Revolucionari Basc d'Alliberament Nacional». El grup rebutja qualsevol col·laboració
amb partits o associacions no nacionalistes basques i aposta per una forta campanya
proselitista.
GRAPO, defensava la lluita armada com a via per a la consecució dels seus objectius;
entre els quals hi havia la derrota del règim constitucional vigent, per representar un
Règim Capitalista Burgués, a través d'atemptats contra les seves institucions
representatives del capital i els vassalls.

15
MIL de Puig Antich, A principis dels anys setanta, el MIL, un grup esquerrà format per
un grapat de militants espanyols i francesos molt joves, posa en perill la policia, en
cometre diversos atracaments a Catalunya amb l'objectiu d'aconseguir diners per
donar suport als sectors més combatius del moviment obrer.
Expliqueu les lluites de l’oposició antifranquista durant els
anys seixanta i fins a la mort del dictador
Cal que l’alumnat expliqui el sorgiment d’un nou moviment obrer arran dels canvis
econòmics i socials que experimentà Espanya a partir dels anys seixanta; el paper de
l’oposició democràtica i nacionalista, incloent-hi el del PCE-PSUC, CC.OO. i altres
moviments sindicals clandestins; l’ETA; les forces democràtiques, autonomistes i/o
nacionalistes a Catalunya i al País Basc (1,25 punts);
El primer i més important desafiament a què van haver de fer front els governs
franquistes va ser la tornada de la conflictivitat obrera que va arrencar amb la vaga
minera d'Astúries de 1962, produint-se a partir de llavors una progressiva politització a
causa de la persistent repressió policial contra les seves actuacions ia la total negativa
de les autoritats a legalitzar els drets de vaga, manifestació i lliure associació sindical
ja que l'Organització Sindical franquista va continuar sent l'únic «sindicat» permès,
d'afiliació obligatòria per a tots els treballadors.
Aquest nou moviment obrer es va formar al voltant de les comissions obreres que van
sorgir espontàniament per negociar directament amb els patrons els convenis
col·lectius al marge de l'Organització Sindical oficial, i que després van arribar a
configurar tot un moviment politicosoindical, que aprofitaria les eleccions sindicals
oficials del 1966 a «enllaços» i «vocals jurats» per estendre's i consolidar-se. El règim
franquista va acabar prohibint-ho l'any següent en considerar-lo una filial del Partit
Comunista d'Espanya.
Molts del obrers estaven descontents amb la administració de Franco i la pujada de la
inflació a causa de la crisi.
política. L’esquerra va tenir un paper molt important durant aquest periode ja que van
ser ells els que van obrir pas a les manifestacions i a la propaganda antifranquista. El
partit PCE va tindre una forta presència en els moviments de masses. El PSOE, tenia
una activitat social amb menys presència però va ser molt actiu en la militància interior,
lluitant per a la democràcia d’Espanya.

16
gener.
La seva primera acció violenta es produeix el 18 de juliol del 1961: l'intent fallit de
descarrilament d'un tren ocupat per voluntaris franquistes que es dirigien a Sant
Sebastià per celebrar l'Alçament. En aquests primers anys, la policia persegueix els
seus membres, que es dediquen a col·locar petits artefactes gairebé sense
conseqüències, fer pintades de Gora Euskadi (Viva Euskadi) i col·locar ikurriñas. Les
bases de l'organització es consoliden el maig de 1962, en la celebració de la seva I
Assemblea al monestir de Belloc (Bayona, França), on es presenta com a «Moviment
Revolucionari Basc d'Alliberament Nacional». El grup rebutja qualsevol col·laboració
amb partits o associacions no nacionalistes basques i aposta per una forta campanya
proselitista.
GRAPO, defensava la lluita armada com a via per a la consecució dels seus objectius;
entre els quals hi havia la derrota del règim constitucional vigent, per representar un
Règim Capitalista Burgués, a través d'atemptats contra les seves institucions
representatives del capital i els vassalls.
MIL de Puig Antich, A principis dels anys setanta, el MIL, un grup esquerrà format per
un grapat de militants espanyols i francesos molt joves, posa en perill la policia, en
cometre diversos atracaments a Catalunya amb l'objectiu d'aconseguir diners per
donar suport als sectors més combatius del moviment obrer.
Hi van haver partits polítics nacionalistes que velaven pels ciutadans de territoris com
el País Basc o Catalunya, autonomies cancelades pel règim franquista que tenien
encara el sentiment nacional. Per a Franco va ser aquest un dels objectius de la seva
dictadura, acabar amb el separatisme. Partits com el PNV al País Basc o la Generalitat
del president a l’exili Tarradellas.

17
a l’increment de la lluita obrera i popular arran de la crisi de 1973; a la repressió
franquista; a les instàncies i plataformes unitàries de l’oposició; i a la fallida del
profranquisme de l’Església catòlica en relació amb el postconcili Vaticà II (1,25 punts).
Van haver un augment de protestes populars i de lluita obrera per agreujament dels
preus i la pujada de la inflació causada per la crisis de 1973, que va ser una crisi
econòmica iniciada l'octubre del 1973 quan els membres de l'Organització de Països
Àrabs Exportadors de Petroli liderats per l'Aràbia Saudita van proclamar un
embargament de petroli. Totes aquestes manifestacions van ser reprimides amb força
per la dictadura de Franco.
L'església es va renovar ja que volia distanciar-se del règim franquista i retirar el suport
incondicional que li va donar desde la victoria a la Guerra Civil. Es van renombrar
cardenals i bisbes i van haver malentesos amb el govern franquista, un govern irritat
per aquestes accions que impulsaven més manifestacions. L'església durant aquests
anys va anar perdent fidels i va haver de configurar la institució.
Compareu l’oposició al règim franquista durant les dues
etapes següents: el període 1939-1959 i el període 1960-
1975. (2’50 punts)
La comparació de l’alumnat es pot referir, per a la primera etapa, a la menor incidència
dels grups opositors, donades les extremades condicions repressives que dificulten
llurs actuacions, a la presència més important dels maquis, així com a fets com
algunes de les primeres vagues –d’incidència menor que les de l’etapa posterior- i la
dels tramvies de Barcelona i altres (1’25).
Oposició exterior: A l’exili s’hi va desenvolupar una oposició important al franquisme.
Les institucions de la República i dels governs català i basc van continuar funcionant a
l’exili. El 1945 es van celebrar a Mèxic les primeres Corts republicanes a l’exili i s’hi va
elegir un nou govern republicà, una institució que es va mantenir fins al 1977.
La manca de suport internacional i les discrepàncies entre les formacions republicanes
van dificultar la lluita contra el franquisme.
Tendències
Republicans, socialistes i alguns anarquistes

18
Comunistes i anarquistes
Donaven prioritat a l’acció diplomàtica internacional
Lluita guerrillera per provocar una insurrecció popular.
Resistència interior:
Organitzacions clandestines: PSOE, PCE, PSUC, POUM, UGT, CNT.
Els que millor van refer la seva estructura i van saber mantenir una activitat
clandestina van ser PSUC i PCE.
Maquis: Resistència guerrillera. Actuaven a zones rurals i de muntanya per
desestabilitzar el règim i provocar l’entrada de tropes aliades a Espanya. Acció més
important: invasió de la vall d’Aran. Ocupada durant 10 dies, finalment va fracassar.
Aquesta estratègia va fracassar per la manca d’ajuda exterior i la duresa de la
repressió (3.000 guerrillers morts i 20.000 detinguts).
Després de 1945, arran de la derrota de l’Eix, es van crear nous partits a Catalunya
com el MSC (Moviment Socialista de Catalunya) i el Front Nacional de Catalunya amb
l’esperança de la caiguda del règim.
També sectors monàrquics es van organitzar el 1944 al voltant de Joan de Borbó amb
l’esperança d’una ràpida restauració de la monarquia.
En veure que el règim no queia es va produir una gran decepció en els opositors.
També es van distanciar molt els opositors de l’exili i els interiors.
Vaga de tramvies de Barcelona 51: va ser l’acció reivindicativa de més transcendència
popular coma conseqüència de increment de 20 cèntims en el preu del bitllet del
tramvia. La protesta expressava el profund malestar entre la població per les
duríssimes condicions de vida de la majoria de la població d'ençà de la fi de la Guerra
Civil Espanyola, alhora que representà una de les primeres manifestacions massives
contra el franquisme. Durant dues setmanes, la població es negà massivament a
utilitzar el transport públic.
El governador civil hi emprà la Guàrdia Civil en durs enfrontaments que provocaren
morts el 12 de març. Finalment, tant ell com l'alcalde de Barcelona foren destituïts i la
pujada de preus fou anul·lada.
Quant a la segona etapa, els grups opositors tenen moltes més importància, amb un
moviment obrer reorganitzat, amb CCOO i
altres forces, amb l’estratègia “entrista” dins del Sindicat Vertical, a fets cabdals com el

19
procés de Burgos; a la reorganització i major incidència dels partits de l’oposició; a
l’aparició de grups com ETA i FRAP; al moviment estudiantil, molt més massiu que el
de l’etapa anterior, a la lluita als barris; i fent esment a l’etapa 1970-75 com la de major
contestació, durament reprimida. (1,25 punts).
El primer i més important desafiament a què van haver de fer front els governs
franquistes va ser la tornada de la conflictivitat obrera que va arrencar amb la vaga
minera d'Astúries de 1962, produint-se a partir de llavors una progressiva politització a
causa de la persistent repressió policial contra les seves actuacions ia la total negativa
de les autoritats a legalitzar els drets de vaga, manifestació i lliure associació sindical
ja que l'Organització Sindical franquista va continuar sent l'únic «sindicat» permès,
d'afiliació obligatòria per a tots els treballadors.
Aquest nou moviment obrer es va formar al voltant de les comissions obreres que van
sorgir espontàniament per negociar directament amb els patrons els convenis
col·lectius al marge de l'Organització Sindical oficial, i que després van arribar a
configurar tot un moviment politicosoindical, que aprofitaria les eleccions sindicals
oficials del 1966 a «enllaços» i «vocals jurats» per estendre's i consolidar-se. El règim
franquista va acabar prohibint-ho l'any següent en considerar-lo una filial del Partit
Comunista d'Espanya.
Molts del obrers estaven descontents amb la administració de Franco i la pujada de la
inflació a causa de la crisi.
política. L’esquerra va tenir un paper molt important durant aquest periode ja que van
ser ells els que van obrir pas a les manifestacions i a la propaganda antifranquista. El
partit PCE va tindre una forta presència en els moviments de masses. El PSOE, tenia
una activitat social amb menys presència però va ser molt actiu en la militància interior,
lluitant per a la democràcia d’Espanya.

20
gener.
El FRAP va ser una organització antifeixista de la branca més radical del Partit
Comunista d'Espanya perquè no estava d'acord amb la reconciliació nacional que era
advocada per l'històric líder comunista a la dictadura, Santiago Carrillo.
Aquest grup va utilitzar la violència al final de la dictadura de Franco amb l’objectiu
d’implantar a Espanya un règim republicà. El FRAP va assassinar als seus atemptats
terroristes dos membres dels Cossos i Forces de Seguretat, a més realitzar accions
violentes i va ser el 1978 quan es va dissoldre.
Durant l’etapa del final de la dictadura 1970-1975 van haver fortes manifestacions, mai
vistes, que lluitaven i demanaven la democràcia i llibertat política dels ciutadans
espanyols. Molts universitaris i partidaris de partits polítics van sortir al carrer a
manifestar-se. Molts d’aquests van ser reprimits per la policia.

Preguntes resoltes Tema 6 El Franquisme (Català).pdf

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to Preguntes resoltes Tema 6 El Franquisme (Català).pdf

Similar to Preguntes resoltes Tema 6 El Franquisme (Català).pdf (20)

Preguntes resoltes Tema 6 El Franquisme (Català).pdf