Article aparegut al llibre Disseny del futur, editat per Miquel Barceló. 2002. https://www.todocoleccion.net/libros-segunda-mano/el-disseny-futur-miquel-barcelo-coord-ed-proa-catala~x136332542

1. Mites, Logos, Dissenys:
Tipus de cultura i de coneixement
Artur Serra
antropòleg
membre del Centre d'Aplicacions Internet a la
Universitat Politècnica de Catalunya
1- Computer cultures
A fi i efecte d’analitzar el fenomen de les computer cultures, partirem d’un concepte de
cultura considerada no només com un fenomen adquirit, sinó també com una construcció i
invenció humana contínues.
Admetem juntament amb l’antropòleg cognitiu W.Goodenough que cultura és social shared
knowledge1
, un sistema de coneixement socialment compartit. Per tant, té sentit començar
l’estudi antropològic d’aquesta denominada “societat del coneixement” que inauguren les
noves tecnologies de la informació i la comunicació.
Estudis clàssics sobre la societat postindustrial, com ara el del sociòleg d’Harvard, Daniel
Bell, The coming of the postindustrial society (1973) varen afirmar, en el seu temps, que
aquesta societat significava, abans que res:
«la consolidació de la ciència i dels valors cognoscitius com a necessitat institucional bàsica
de la societat»2
.*
La societat postindustrial era una societat del coneixement3
, on la universitat... és la institució
principal4
. Per a D. Bell: el grup més crucial en la societat del coneixement és, sens dubte, el
dels científics5
. Segons Bell, el cim d’aquesta classe alta de la “ciutat científica” l’any 1968 es
composava, als Estats Units, per una elit de 297.492 persones, amb una majoria de ciències
físiques (53%), un 20% de ciències de la vida, un 11% de matemàtiques i computadores (2%
per les computadores), i un 17% per les ciències socials. Els enginyers, segons aquest autor,
no formaven part d’aquesta elit.
Seguint aquesta teoria, el poder de les nacions era proporcional al poder del seu coneixement
científic. Una manera de mesurar-lo era l’índex de despeses en Investigació i
Desenvolupament, en relació amb el producte interior brut. Com més R&D, més coneixement
científic i més poder nacional. Als anys setanta, aquest model semblava evident als Estats
Units. L’àrea clau, per tant, de la política d’un país era la policy of science.
1
W.Goodenough, Cultural Anthropology and linguistics, a Report of the Seventh Annual Round Table Meeting
on Linguistics and Language Study, P.Garvin, edit.Georgetown University Monograph Series on Language and
Linguistics, núm.9.(1957).
2
D.Bell, El advenimiento de la sociedad postindustrial, Madrid, Alianza Editorial, 1976, pàg. 64.
*
Tots els fragments citats estaran traduïts al català; a peu de pàgina, apareixeran consignades les edicions
consultades per l'autor del text.
3
Íbidem, pàg. 249.
4
Íbidem, pàg. 65.
5
Íbidem, pàg. 253.
1

2. Aquest esquema bàsic ha estat acceptat pràcticament sense objeccions, fins i tot per
sociòlegs de les noves tecnologies com Manuel Castells. Així, en la seva recent i monumental
obra, La Era de la Información, si bé afirma que
«el nucli de la transformació que estem experimentant en la revolució en curs remet a les
tecnologies de processament de la informació i de la comunicació»6
també estableix que:
«Per tecnologia entenc, en continuïtat amb Harvey Brooks i Daniel Bell, “l'ús del
coneixement científic per a especificar maneres de fer coses d'una manera reproduïble»7
.
El model segons el qual, fins i tot a l’era digital, la ciència produeix el coneixement bàsic i la
tecnologia, coneixement que es limita a un ús aplicable a fer coses útils, segueix essent
acceptat fins i tot pels teòrics avançats de la nova era de la informació.
Tanmateix, i si no fos així? I si els enginyers de computació, en especial els investigadors
informàtics de les universitats tecnològiques, no es limitessin a aplicar el coneixement teòric
dels científics, sinó que tinguessin un coneixement teòric propi i diferent del dels científics? I
si aquest coneixement teòric tecnològic fos ara, a l’era digital, precisament el coneixement
clau que explica el naixement d’aquest ordre cultural tecnològic tan diferent de l’era industrial
com aquesta ho fou de l’era agrària? I si la tecnologia no servís per a fer coses útils sinó que
fos un coneixement creat per al propi plaer del coneixement dels mons artificials, dels mons
possibles?
2- Mons naturals i mons dissenyats
En l’estudi de la nova forma de pensament, les nostres passes varen ser guiades per Herbert
Simon i el seu llibre seminal Les ciències de l’artificial (1973). Si la filosofia grega comença
amb la diferenciació entre el Mite i el Logos, entre els mons creats per déus i herois i l’ordre
natural descobert per la raó i els sentits, en la seva obra Simon comença per distingir entre dos
ordres de coses: l’ordre natural, l’objecte d’estudi de la ciència, i l’ordre artificial, que és el
món del disseny, dels enginyers, de la tecnologia:
«Tres segles després de Newton, ens trobem plenament familiaritzats amb el concepte de
ciència natural o, més clarament, amb les ciències físiques i biològiques. Una ciència natural
és un cos de coneixements relacionats amb una certa mena de coses –objectes i fenòmens- del
món: característiques i propietats que posseeixen, com es comporten i actuen en les seves
relacions mútues. La tasca bàsica d’una ciència natural consisteix a convertir allò inhabitual
en habitual: demostrar que la complexitat, correctament enfocada, no emmascara res més
que la simplicitat, trobar una pauta que s’amaga en el caos aparent... El món en què vivim
avui és més un món creat per l’home, un món artificial, que no pas un món natural.
Pràcticament tots els elements que ens envolten donen fe de l’artifici humà... Tot just
introduïm la “síntesi” i “l’artifici” penetrem en el regne de l’enginyeria . Perquè “sintètic”
sol utilitzar-se en el sentit més ampli de “dissenyat” o “compost”. Parlem d’enginyeria com
a quelcom que s’ocupa de la “síntesi” mentre la ciència s’ocupa de “l’anàlisi”. Els objectes
sintètics o artificials i, més específicament, els objectes artificials prevists, amb unes
determinades propietats, constitueixen l’objecte bàsic de les activitats i habilitats de
6
M. Castells, La Era de la Información, Economía, sociedad, cultura, Madrid, Alianza editorial, 1997, pàg. 57.
7
Íbidem, pàg.56.
2

3. l’enginyeria. L’enginyer s’ocupa de com haurien de ser les coses. És a dir, de com haurien
de ser per tal d’aconseguir uns fins i funcionar. D’aquí que una ciència de l’artificial sigui
tan afí a una ciència de l’enginyeria, si bé al mateix temps tan diferent...»8
.
Per a comprendre plenament Simon, cal veure en quin context va treballar tota la seva vida i
què va perseguir amb la seva obra. Herbert Simon va ser fins la seva mort, l’any 2001,
professor de psicologia cognitiva i de computer science a la Carnegie Mellon University. La
seva doble adscripció li ve d'una doble vocació: d'una banda, va ser inventor del primer
programa d'Intel·ligència Artificial, el Logic Theorist, que va desenvolupar juntament amb
Allen Newell a la RAND Corporation i a la Carnegie Mellon als anys cinquanta, per la qual
cosa se'l considera un dels pares de la Intel·ligència Artificial. D'altra banda, durant tota la
seva vida no va parar de repetir que ell era un científic social i que simplement emprava els
ordinadors per a simular processos cognitius que l'ajudessin a entendre millor la ment
humana. La veritat és que va pertànyer a aquella generació de científics que varen esmerçar-
se, durant i després de la Segona Guerra Mundial, a desenvolupar la tecnologia fonamental
que va obrir camí a l'actual revolució digital.
3- La recerca tecnològica bàsica
Aquests "científics del disseny" varen ser convocats pel Departament de Defensa durant
dècades a fi de dur a terme una basic technology research, una recerca tecnològica bàsica que
tot just recentment comencem a comprendre. Així, Lewis Branscomb, teòric de la política de
la ciència durant dècades, finalment ha publicat un estudi, Investing in innovation, on per
primera vegada es reconeix que la recerca tecnològica s'ha de posar al mateix nivell que la
recerca científica bàsica, i que de cap manera s'ha de considerar com a recerca aplicada.
«El suport a la recerca bàsica ha gaudit des de fa temps d'un ampli suport com a important i
apropiat paper per al Govern--- i per bones raons. Inversions en recerca científica bàsica des
dels anys quaranta han convertit els EUA en un poder científic preeminent al món. El poder
de la ciència de crear oportunitats per a noves indústries ha enfosquit la importància de la
recerca en tecnologies bàsiques... Això pot ser el descobriment d’un nou material, la
comprensió d'un nou procés, o la creació d’una idea que condueixi a un nou tipus
d’instrument. Tecnologia bàsica inclou activitats com la recerca sobre el làser blau,
l'exploració de biosensors, i el procés d’unió dels polímers. Defineix un àrea per a la recerca
federal que comença aviat en el procés d’innovació i que condueix al coneixement que tot
sovint és no-propietari i àmpliament susceptible de ser difós mitjançant clarament...
aplicacions industrials. Ciència bàsica i tecnologia bàsica estan inextricablement unides i
depenen l'una de l'altra.»9
Aquest estudi va influir decisivament en un altre anomenat Preparing for 21st Century,
realitzat per la National Academy of Sciences i la National Academy of Engineering, i
publicat l'octubre de 1997, on també per primer cop les dues acadèmies de més prestigi en el
món acadèmic atorguen a la recerca tecnològica bàsica un rang similar al de la recerca
científica bàsica:
«Quan s'analitza la recerca recolzada pel govern federal, les tradicionals distincions
realitzades entre ciència bàsica i aplicada o entre ciència i tecnologia són tot sovint
8
M. Simon, Las ciencias de lo artificial, Barcelona, edit. A.T.E, 1973, pàg. 15-19.
9
L. Branscomb et al, Investing in Innovation. Toward a Consensus Strategy for Federal Technology Policy,
Http://www.ksg.harvard.edu/iip/techproj/invest.html (1997)
3

4. equivocades. La recerca tecnològica bàsica complementa la recerca científica bàsica i no
s'hauria d'etiquetar erròniament com a investigació aplicada. Aquesta inclou activitats de
recerca com ara la predicció de moviment del sòl i corriments causats per terratrèmols, la
conducció de recerca sobre metodologies de proves clíniques, la construcció d'un
computador òptic i el desenvolupament d’una nova classe d'aliatges d'altes temperatures per
a motors. Inversions directes del govern en Ciència i Tecnologia per a objectius econòmics
s'haurien d'enfocar en recerca a llarg termini, útil, en tecnologia i ciència bàsiques, ja que
totes dues produeixen beneficis que sobrepassen amb molt allò que les entitats del sector
privat poden capturar per si mateixes.»10
4- Mitocultures i logocultures
Per tal d'analitzar el fenomen de les computer cultures hem d'aprofundir en els diferents tipus
de coneixements que els diferents tipus de cultures desenvolupen, i converteixen en formes de
pensar dominants.
Si bé totes les cultures són construccions humanes en tant que dissenys de significats
compartits, cal ressaltar a més a més que els membres d'aquestes cultures han vist el seu propi
procés de construcció de molt diverses maneres. Per tant, podem distingir diferents modes
culturals o diferents tipus de construcció cultural que els agrupaments humans han seguit per a
definir les seves fites, els seus sistemes de valors, les seves relacions socials i jeràrquiques, els
seus sistemes tecnoeconòmics, en suma, els seus diversos sistemes de coneixement
organitzats, és a dir, els seus programes culturals.
Els modes de cultura més exhaustivament estudiats per l'antropologia són les mitocultures, o
allò que Margaret Mead va anomenar “societats postfiguratives” (1977). Per aquesta autora,
tant les societats primitives com les organitzacions religioses podrien situar-se en aquesta
categoria de societats que extreuen la seva autoritat del passat, d'una memòria col·lectiva
codificada sota la forma de mites i rituals que estructuren els significats fonamentals de la
vida de les esmentades comunitats. Agrupo sota el terme de mitocultures aquell conjunt
complex de societats, estudiades per l'antropologia sota l'epígraf de "societats primitives", que
es construeixen a si mateixes a l'entorn de diversos sistemes de creences basades en contes
que descriuen com els avantpassats (déus, herois...) varen crear el món, i amb ell els éssers
humans identificats com als membres d'aquesta cultura.
L'obra de Lévi-Strauss, Les Mitològiques, resumeix tota una època d'estudis antropològics
iniciada per E.B.Taylor, destinada a comprendre el sistema de vida i de coneixement
d'aquestes cultures:
«Les societats que anomenem primitives no ho són en absolut, tot i que voldrien ser-ho. Es
somnien primitives, ja que el seu ideal seria romandre en l'estat en què els déus o els
avantpassats ancestrals les varen crear a l'origen dels temps»11
.
“La creació del món” serà la forma de construcció comú a aquest tipus de cultures, i el model
de formació dels seus sistemes de coneixement i les seves jerarquies internes. Els mites
cosmogònics proporcionen un model d'explicació i de conducta social a aquest tipus de
cultures. Com a exemple, prenem un dels clans winnébago estudiat per P.Radin:
10
National Academy of Science, Preparing for 21st. Century, Http://www4.nationalacademies.org/news.nsf/
(ByDocID)/F7DC3ED5A9BEB9C4852567760055FFA6?Opendocument (1996).
11
C.Levi-Strauss, De près et de loin, Paris, editions Odile Jacob, 1990, pàg. 175.
4

5. «En el principi, El Creador-de-la-terra estava assegut a l’espai. Quan va cobrar consciència,
no hi havia res enlloc. Va començar a pensar què faria i, després arrencà a plorar i dels seus
ulls fluïen llàgrimes que queien per sota d’ell. Passada una estona, va mirar sota d’ell i va
veure alguna cosa que brillava. L'objecte brillant sota d’ell representava les seves llàgrimes.
En caure, havien format aigües presents. Quan les llàgrimes havien lliscat cap avall, s'havien
convertit en els mars tal i com són ara. El Creador-de-la-terra va començar a pensar de nou.
Va pensar: “És així: si vull res, es farà com jo ho voldré, així com les meves llàgrimes han
esdevingut mars”. Després va dir-se: 'És com jo pensava: les coses que he desitjat han vingut
a l'existència com jo he desitjat’.»12
.
A aquesta manera de pensar se l'ha anomenat “realisme conceptual”13
, segons la qual els
desigs subjectius són considerats una realitat tan o més poderosa que l'existència real. De fet,
l’objectivitat i la subjectivitat encara no formen una dicotomia. Curiosament, elements
d'aquesta manera de pensar els retrobem a la computer culture i la seva creença en què les
construccions formals matemàtiques són ja tecnologia en si mateixes.
“La creació-destrucció o mort” serà el nucli temàtic comú de xamans, artistes, sacerdots i
guerrers de les esmentades comunitats postfiguratives. Són ja clàssics els estudis sobre
moviments de revitalització religiosa de comunitats com ara els Seneca, estudiats per
A.F.C.Wallace (1972), sobre el paper del xaman, dels estats alterats de consciència, dels codis
morals transmesos a través d'ells, etc. Aquests moviments es constitueixen en el patró
d'innovació cultural més profund d'aquests modes culturals. La seva renovació passa per un
“retorn a l'origen”, al moment de la creació, d'on s'extreuen els ensenyaments per a canviar les
cultures presents.
Una utilització d'aquest mode d'innovació cultural el podem apreciar també en cultures com la
japonesa. A l'inici de la restauració Meiji, l'any 1868, les reformes econòmiques i polítiques es
varen fer sota la consigna de Sommo joi: "Restaurem l'emperador i expulsem els bàrbars"14
.
Tot el sistema de deutes (on) i de deures (giri) amb la societat i amb un mateix, propis de la
cultura clàssica japonesa, deriven d'aquesta mateixa concepció de la cultura com a creació
dels avantpassats, simbolitzats en la figura de l'Emperador. Issin: "restaurar", "tornar al
passat", va ser la consigna d'una reforma que va obrir paradoxalment el Japó cap al món
industrial.
Aquest mode de construcció cultural es repeteix en moments de crisi de la cultura moderna
com ho estem veient amb l'auge del fonamentalisme islàmic a l'Orient Mitjà.
Així també, s'aprecia als EUA en el pensament neoconservador d'escriptors com Irvin Kristol
o el mateix Daniel Bell:
«El principi de la cultura és el d’un constant retorn-- no en les seves formes, sinó en les seves
preocupacions-- a les modalitats essencials que deriven del finiment de la condició humana...
Quines són, doncs, les normes per a la conducta humana? No poden ser a la natura... No pot
ser la història... Resta, per tant, la resposta antiquada i tradicional: la religió... com a
12
P.Radin, El hombre primitivo como filósofo, Buenos Aires, edit.Eudeba (2ªedició), 1968, pàg. 209.
13
M.J.Buxó, La cultura en el ámbito de la cognición, a Berenguer et al, Sobre el concepto de cultura, Barcelona,
edit. Mitre, 1984, pàg. 44.
14
R.Benedict, El crisantemo y la Espada. Patrones de la Cultura Japonesa, Madrid, Alianza Editorial, 1974, pàg.
74.
5

6. concepció transcendental que resta fora de l’home, però relaciona l’home amb quelcom que
es troba més enllà, fora d'ell »15
.
Coincidint amb la Depressió dels anys trenta i, sobre tot, després de la II Guerra Mundial,
l'antropologia va iniciar una sèrie d'estudis sobre les cultures urbanoindustrials (antropologia
industrial, antropologia urbana, de la salut...), fonamentalment als EUA. Amb ells,
l'antropologia ampliava el seu camp d'estudi per primer cop cap a les àrees urbanoindustrials.
Als anys seixanta, alguns antropòlegs no occidentals varen començar a estudiar la pròpia
cultura occidental des de patrons culturals diferents d'aquells nascuts a Europa. Es va
començar a considerar Occident, no com la civilització sinó com una cultura entre altres
cultures, tal com al segle passat l'antropologia colonial havia fet amb les societats primitives.
Estudis de diversos antropòlegs com Magoroh Maruyama (1978), reunits a l'entorn d'idees
d'una “antropologia del futur”, en gran mesura influïda per la contracultura de finals dels anys
seixanta, varen aportar als occidentals elements interessants per a una anàlisi de la nostra
pròpia cultura des de l'exterior d'ella mateixa. Per a Magoroh Maruyama, des del punt de vista
del sistema de coneixement, la cultura occidental era la matriu d'un conjunt de societats
basades en la lògica aristotèlica16
. Margaret Mead va denominar aquest tipus de cultura
“societats configuratives”17
.
En aquestes:
«el model prevalent per als membres de la societat rau en la conducta dels seus
contemporanis»18
.
Podríem denominar logocultures al conjunt de societats urbanoindustrials, el programa
cultural de les quals es basa en una cosmovisió per la qual el món és considerat un “ordre
natural universal”, descobert per mitjà de la raó humana. Aquest ordre universal o logos
hauria evolucionat fins culminar en “l'animal racional i social” (Aristòtil). I d'aquesta
comprensió racional del món s'extreu el codi de valors d'aquestes cultures:
«El punt de partida per atènyer aquesta cosmovisió s’inicia amb la ideació grega de
l'enteniment de les coses en tant que aquestes són»19
.
Com Margaret Mead va assenyalar, en aquest tipus de cultures el temps verbal culturalment
significatiu és el present, no pas el passat propi de “societats postfiguratives”, ni el futur,
característic de “cultures prefiguratives”.
El mode de coneixement dominant en aquestes cultures seria, per a Maria J. Buxó, el
formalisme abstracte:
«L'abstracció no és el mateix que el formalisme abstracte... Allò que sí és nou i propi de les
societats urbanoindustrials és que aquesta lògica formal aporta la base estructural de les
relacions socials i econòmiques, i dins dels pensament han dominat altres formes d'operar
mentalment fins proveir el paradigma cosmogònic únic, que determina les nocions de realitat
i veritat»20
.
15
D.Bell, obra cit, 1977, pàg. 160.
16
M.Maruyama i A.Harkins, Cultures of the Future, Paris, edit. Mouton, 1978,pàg. xxi.
17
M.Mead, Cultura y compromiso, Barcelona, edit.Granica, 1977.
18
Íbidem, pàg. 65.
19
M.J.Buxó, La Religiosidad Popular, Bercelona, Anthropos, 1989, pàg. 215.
20
M.J.Buxó, obra cit. 1984, pàg. 38.
6

7. No obstant, la ciència moderna es diferencia de la grega en el fet que ha aplicat aquest
formalisme matemàtic a la comprensió de fenòmens naturals i socials. Com A. Koyre ha
assenyalat, la gran obra de Galileu, pare de la ciència moderna, va ser la “matematitzacióde
l'univers”.
La modernitat ha prescindit d'una explicació del món basada en la revelació, per a confiar-la a
la raó i els sentits. Explicació d'on es troben exclosos no només la voluntat dels déus sinó
també el lliure arbitri humà.21
. Per això, ciència i llibertat humanes són dos valors conflictius
en l'actual mode cultural, que en part es reflecteixen en l’oposició al coneixement científic, el
coneixement tecnològic.
La ciència, basada en la matemàtica i en la lògica, seria el tipus de coneixement que explicaria
aquest món, de l'evolució del qual, i per selecció natural, sorgirien totes les espècies, inclosa
l'espècie humana. La naturalesa humana seria en essència constant, i regida per principis
universals, com ara el coneixement humà.
Les cultures urbanoindustrials en què majoritàriament encara vivim, en el món occidental,
basen fonamentalment la seva legitimitat, com la ciència natural, en lleis extretes del llibre de
la natura, a les quals tenim accés mitjançant “experiències sensibles i demostracions
necessàries”(Galileu), i no en l'autoritat dels avantpassats, o en dissenys culturals de futur.
Però aquest tipus de visió del món és no només descriptiva sinó fonamentalment normativa.
Allò que és ha de ser. En paraules de Hegel: "La llibertat és la consciència de la necessitat".
Aquest patró cultural constitueix el programa cultural de la ciència com a saber unificador del
present mode de vida. I comporta, com R. Merton ja va assenyalar, un ethos científic, basat
principalment en el valor de “l' universalisme”. I és la Universitat, institució que ha acabat per
convertir-se internacionalment en el centre del saber científic de la civilització moderna, la
seva organització de coneixement més complexa, desplaçant l'Església o les sectes
reformades, com a centres d'elaboració dels patrons superiors de la cultura, i de formació de la
seva classe governant.
El model d'innovació que aquest tipus de cultures segueix, preferentment, és el model de
l'evolució natural. No són “els déus” que generen el canvi, mitjançant “una creació”, sinó la
pròpia Natura en la seva progressiva evolució. Els éssers humans ajuden en aquest canvi,
abans que res, adaptant-s'hi, analitzant i descobrint les seves tendències i preveient els seus
futurs cursos.
Aquests descobriments són a la vegada emprats per la tecnologia per a produir invents útils
per la societat. El cicle s'acaba a la indústria que s'encarrega de produir-los i col·locar-los al
mercat, a fi de satisfer les necessitats del consumidor. Aquest cicle d'innovació s'ha acabat
sintetitzant d'aquesta manera: CIÈNCIA-TECNOLOGIA-INDÚSTRIA.
Una fase més recent d'aquest mode cultural és aquella iniciada als EUA, a mitjan segleXIX, on
la TECNOLOGIA (la creixent conversió de la tècnica en un coneixement teòric propi cada
cop més formalitzat amb l'ajut de la matemàtica i del saber científic) s'ha anat convertint en
factor decisiu del canvi social. Aquest model ha donat un pas decisiu amb les computer
cultures als anys vuitanta, amb la high-tech culture.
21
S.Giner, Ensayos Civiles, Barcelona, Edicions 62, 1987, pàg.275.
7

8. 5- Tecnocultures
Margaret Mead, als anys setanta va detectar aquest fenomen cultural de canvi tecnològic
accelerat, i el va anomenar "societats prefiguratives":
«La invenció de la computadora, la desintegració efectiva de l'àtom..., el descobriment de la
bioquímica de la cèl·lula viva, l'exploració de la superfície del planeta, l'extraordinària
acceleració del creixement demogràfic..., la fallida de l'organització urbana, la destrucció de
l'entorn natural, la interconnexió de totes les comarques del globus mitjançant els vols de
retropropulsió i les imatges televisives, els preparatius per a la construcció de satèl·lits i les
primeres passes que s'han fet a l'espai, les possibilitats recentment descobertes d'obtenir
energia il·limitada i matèries primeres sintètiques... Vet aquí els factors que, sumats, han
culminat en una divisió dràstica i irreversible entre les generacions.»22
«Les assercions contemporànies sobre el drama de l'home o, a la inversa, sobre les
noves oportunitats que se li presenten a l'ésser humà, no consideren l'aparició de nous
mecanismes de canvi i transmissió cultural que difereixen fonamentalment dels mecanismes
postfiguratius i cofiguratius amb què estem familiaritzats. No obstant, penso que està sorgint
una nova forma cultural i l'he denominada prefiguració.»23
El sociòleg Salvador Giner també empra el terme “tecnocultura” des de 198424
per a
definir la realitat social emergent produïda per aquestes noves tecnologies. La incessant
capacitat d'innovació, no ja d'objectes sinó dels propis coneixements, és considerada una de
les seves característiques principals. És una realitat cultural que Giner considera poc estudiada
i que els tradicionals estudis sobre “els impactes socials de la tecnologia” ja no aconsegueixen
explicar satisfactòriament.
La conversió del coneixement tecnològic en un coneixement teòric acadèmicament
respectable ha fet necessari un procés històric lent. David Noble, en la seva magnífica obra
Made in America (1977), descriu aquest procés des del laboratori d'invents de Tomas A.
Edison i la fundació del MIT fins els grans laboratoris de recerca industrial. El coneixement
de l'enginyer s'ha anat obrint pas des del “saber fer” purament pragmàtic basat en el learning
by doing, fins l'engineering science.
Aquest procés dóna un salt qualitatiu a l'entorn de la II Guerra Mundial. Científics i
humanistes de les càtedres de les principals universitats de l’ Ivy League, en moments de
màxima crisi nacional, varen ser cridats a defensar la civilització occidental amenaçada de
mort. Es creà el Manhattan Engineering District i, per primer cop, els físics nuclears varen
ser posats a treballar sota les ordres dels enginyers militars.25
Lògics matemàtics com Alan
Turing, Norbert Wiener o Von Newman varen passar a dissenyar ordinadors, sistemes de
control de trajectòries balístiques, o llenguatges de programació. Al mateix temps, l'enginyer
deixava de jugar a l'estret interès de la indústria per posar-se sota les ordres de l'interès públic.
La ciència es féu enginyeria i l'enginyeria, política. Naixia The sciences of the artificial. Fins i
tot, la ciència social es posava a dissenyar estratègies de canvi cultural, com en el cas de
l'antropòloga Ruth Benedict i els seus estudis per la Navy sobre cultura japonesa.
22
M.Mead, obra cit, 1977, pàg. 92.
23
M.Mead, íbidem, pàg. 91.
24
S.Giner, Tecnocultures, La Vanguardia, dissabte 4 febrer 1984, pàg.8
25
Cf. Th.P.Hugues, American Genesis. A Century of Invention and Technological Enthusiasm (1870-1970),Nova
York, 1989, pàg. 343-442.
8

9. Una gran part d'aquests científics, després de la victòria, varen tornar a les seves càtedres i a la
seva vida acadèmica rutinària. Tanmateix, la Guerra Freda va propiciar que camps estratègics
com el cas de la computer science rebessin un finançament per al desenvolupament d'un tipus
de recerca estratègica diferent a la ciència controlada per la National Science Foundation.
Naixia la recerca tecnològica bàsica de caràcter estratègic. Naixia la High-Tech. El seu
programa de recerca és de naturalesa diferent a la recerca científica. Vegem el cas d'Alan
Turing.
6- El coneixement d'allò que és possible
Va ser Turing qui formulà, la vigília de la II Guerra Mundial, un model teòric de màquina
capaç de realitzar tota mena de càlculs: una universal computing machine. Així mateix, va
sostenir la hipòtesi que aquestes màquines servien, no només per a efectuar càlculs aritmètics
sinó que podien també processar símbols i, per tant, eren capaces de dur a terme funcions que
en l'ésser humà es defineixen com a intel·ligents. Aquestes màquines podien considerar-se
també intel·ligents, fet que comportaria la recerca en allò que més tard s'anomenaria
Intel·ligència Artificial.
Internet, en realitat, no és més que un pas endavant dins d'aquest programa de recerca
formulat per Alan Turing de dissenyar la màquina universal intel·ligent. La primera i segona
generacions d'Internet no representen sinó la part més bàsica. Possiblement, calgui una tercera
generació per a dotar-la d'intel·ligència.
Turing va inventar tres models de màquina: els va denominar la Turing Machine, la Universal
Computing Machine, l'any 1936 i, deu anys més tard, l'Automatic Computing Engine (ACE).
Els dos primers prototipus són els que apareixen al seu article On computable numbers, with
an application to the Entscheidungsproblem (1936). El tema d'aquest article és el de les xifres
calculables per una màquina, o computable numbers. Segons la definició de Turing:
«Una xifra és computable si el seu decimal pot ser escrit per una màquina».26
Parem esment a l'expressió "pot ser", ja que ha aparegut prèviament com a manera de
presentar els problemes en la cultura tecnològica, que no s'interroga sobre el "ser" sinó sobre
allò que "pot ser".
L'enfocament de Turing va ser clarament tecnològic: enlloc de centrar el seu interès en la sèrie
de xifres definibles per la ment humana, va centrar-se només en aquelles calculables per la
màquina. Per a això, va construir dos models teòrics de màquina: la denominada finite state
machine i la universal computing machine. La primera calculava seqüències ininterrompudes
de 0 i d'1. La segona era una màquina que podia computar qualsevol seqüència computable.
Aquesta tesi va ser formulada per Turing de la següent manera:
«És possible inventar una única màquina que pugui emprar-se per a computar qualsevol
xifra computable».27
26
A.Turing, On Computable Numbers, with an Application to The Entscheideungsproblem, Proceedings of the
London Mathematical Society, vol.42, part 1, Nov.1936, pàg. 230.
27
Íbidem, pàg. 241.
9

10. La noció de "xifra computable" expressa una idea central en la nova disciplina: la limitació de
l'univers de problemes de la matemàtica, a canvi d'ampliar el camp d'aplicacions de les
màquines fins llavors dissenyades per l'enginyeria.
Aquestes màquines teòriques intentaven ser un model pràctic per a l'estudi de les xifres
computables, un subconjunt de totes les xifres definibles.
Així explicava Turing, el 20 de febrer de 1947, el significat de l'esmentat article, davant la
London Mathematical Society:
«Ja fa uns quants anys, jo duia a terme una recerca en allò que ara podria descriure's com
una investigació de les possibilitats teòriques i les limitacions de les màquines computadores
digitals. Vaig plantejar-me un tipus de màquina que tingués un mecanisme central, i una
memòria infinita continguda en una cinta infinita... Era essencial en aquestes
argumentacions teòriques que la memòria fos infinita. Molt fàcilment pot provar-se que, sinó,
la màquina només pot executar operacions periòdiques. Màquines com ara l' ACE poden
considerar-se com versions pràctiques d'aquest mateix tipus de màquina.»28
Aquest enfocament adreçat a l'exploració teòrica sobre les possibilitats d'aquestes màquines el
va repetir Turing per a explorar si aquestes màquines podien pensar. L'any 1950, escrivia a
l'article Computing Machinery and Intelligence:
«Proposo que es consideri la qüestió: Poden pensar les màquines?»29
Per tal de verificar aquesta possibilitat, Turing proposava un test denominat "el joc
d'imitació", mitjançant el qual un ésser humà interrogaria una màquina sense saber si les
respostes les emet la pròpia màquina o un altre ésser humà. Quan l'interrogador no arribés a
identificar qui és qui, s'hauria comprovat que les màquines podien pensar.
El més interessant d'aquesta manera de plantejar els problemes és que generen una nova forma
de teoria diferent d'aquella clàssica de la ciència experimental. S'interroga per com poden ser
les coses, no per com són. Tanmateix, aquestes possibilitats teòriques, lluny de ser mers
experiments mentals, es posen a prova a continuació, en termes d'enginyeria, per comprovar
si, en efecte, són o no possibles. Tampoc no es tracta de meres construccions matemàtiques
possibles però irrealitzables.
El mateix Alan Turing va dissenyar un pla per a la construcció d'una màquina denominada
Automatic Computing Engine (ACE) per la Mathematical Division of the National Physical
Laboratory, l'any 1946.30
Abans que Alan Turing, Charles Babbage ja havia construït l'any 1864 una Màquina de
Diferències per trobar valors de funcions. Es va dissenyar com una eina per formar taules
matemàtiques més exactes. Però Alan Turing no perseguia construir simplement una eina,
sinó explorar les possibilitats teòriques d'una universal computing machine.
28
Íbidem, pàg. 106-107.
29
A.Turing, ¿Puede pensar una máquina?, Valencia, Cuadernos Teorema, Universidad de Valencia,
Departamento de Lógica y Filosofía de la ciencia, 1974, pàg. 11.
30
Cf. A.Turing, A.M.Turing's ACE report of 1946 and other papers, Cambridge, B.E.Carpenter i R.W.Doran
editors, The MIT Press, 1986.
10

11. Si per enginyeria s'entén la simple tasca de construcció de sistemes, Turing no va ser un
enginyer. S'interessava per les possibilitats teòriques, no per les meres realitzacions
pràctiques. Fins ara, saber teòric s'ha vingut oposant a saber operatiu. Els filòsofs platònics i la
ciència en general s'han posat de banda de la primera opció; els pragmàtics i l'enginyeria, de
banda de la segona. Tanmateix, aquesta visió no ajuda a entendre quin nou tipus de teoria està
emergint en la computer sicence, i quin nou tipus de pràctica.
Alan Turing va fer totes dues coses: primer, va formular un model de màquina de calcular
universal i després, va passar a construir-la per provar que el seu model era viable. El seu
propòsit era teòric, no simplement pràctic, però el seu model teòric no era científic ja que no
es tractava d'analitzar una màquina existent sinó una theoretical possibility.
Fins ara, aquest nou tipus de teoria s'ha continuat anomenant science. El meu parer és
anomenar-la enginyeria teòrica o nova enginyeria, o enginyeries de l'artificial. I el seu
concepte de teoria és el disseny o, si es prefereix, la invenció, en un sentit no tan sols de
construcció de nous sistemes o building systems, sinó de disseny de nous sistemes teòricament
possibles tant mecànics com biològics, socials o culturals, i la seva validació a través de la
construcció de sistemes pràctics que funcionin i confirmin la validesa dels anteriors models.
Fins i tot per Turing, la teoria s'ha concebut des de Plató com a contemplació de la Idea.
Theoros, en la tradició filosòfica occidental des d'Aristòtil, significa l'espectador de la
veritat31
. L'ideal de vida teòrica, el bios thoretikos, era l'ideal contemplatiu. Enfront d'aquesta
vida, se situava la vida pràctica o artesana, basada en les technai o tècniques. I així continua
essent, després de més de 2000 anys, en l'esquema denominat Science & Technology.
Es podrà adduir que la ciència moderna no és contemplativa com la de Plató sinó
experimental com la de Bacon. I és ben bé així, però la ciència inductiva de Bacon continua
tenint com a primera premissa la comprensió de les lleis de la natura per a, un cop enteses,
utilitzar-les en forma de tecnologia. És per això que aquest model s'anomena Science &
Technology. En ell, la primacia teòrica continua abanderant-la la física, abans newtoniana,
avui relativista.
Però en la computer science, la relació finalment s'ha invertit. La tecnologia s'ha avançat a la
ciència empírica. El disseny de l'esmentada màquina és i ha de ser previ al seu descobriment
experimental. Però aquella tecnologia ja no és mera pràctica o saber operatiu, s’ha fet teòrica i
ha començat a destacar l'element central d'aquest nou tipus de saber: el disseny.
La Turing Machine és una teoria de diferent tipus. Turing no es basa en contemplar cap
realitat o idea sinó que projecta una nova realitat que sembla possible inventar. La nova teoria
de la universal computing machine és formulada per Turing amb les següents paraules:
«És possible inventar una única màquina que pugui emprar-se per a computar qualsevol
seqüència computable.»32
Aquest tipus d'hipòtesi és de la mateixa mena que aquella de Physical Symbol System
desenvolupat per H. Simon i A. Newell per la Intel·ligència Artificial, si bé formulat més
explícitament.
31
Cf. M.Medina, Mito de la Teoría y Filosofía de la Tecnología, Barcelona, Anthropos, núm. 94-95, 1989, pàg.37.
32
A.Turing, obra cit, 1936, pàg. 241.
11

12. El Computer Science and Technology Board del National Reasearch Council dels EUA veia
així aquesta àrea l'any 1988:
«La Ciència informàtica (Computer Science) és una disciplina jove, i la seva base teòrica és
immadura... Com que la Ciència Informàtica és una ciència artificial (Simon, 1981), la
ciència informàtica teòrica juga un paper molt diferent dins la ciència informàtica del que,
posem per cas, la física teòrica juga dins la física. La física teòrica busca comprendre
l'univers físic, que té una existència independent. Els científics informàtics teòrics busquen
comprendre totes les possibles arquitectures o algoritmes, que són creats pels mateixos
científics informàtics.»33
D'ençà de la teoria de les organitzacions, March i Simon ja varen indicar que les innovacions
en les organitzacions es generen en els punts d'absorció d’incertesa34
. Doncs bé: La Computer
Science és, avui, potser un punt d'absorció d'incertesa clau de tot el sistema de Science &
Technology.
Resumint, Alan Turing no va formular només idees. Va inaugurar un nou programa de recerca
tecnològica de caràcter bàsic que, de fet, funda la informàtica teòrica. Aquest programa està
basat en donar resposta a un nou tipus de preguntes: Poden pensar les màquines?, pot
construir-se una màquina universal de còmput? Aquestes preguntes donen lloc a hipòtesis de
disseny diferents de les hipòtesis explicatives de la ciència normal. (És possible inventar una
única màquina que pugui emprar-se per a computar qualsevol seqüència computable). Això
ha obert pas a dècades de recerca informàtica que ha anat provant, mitjançant la construcció
de sistemes informàtics successius, la viabilitat o no de les esmentades hipòtesis de disseny
(no pas la seva veracitat o falsedat). Es tracta d'un model de recerca tecnològica bàsica
científica (NAS, NAE 1996). Tanmateix, desenvolupar aquest nou model s'allunya de
l'objecte d'aquest treball.
7- De l'univers mecànic a la màquina universal
Per a comprendre la diferència entre una hipòtesi científica i una hipòtesi enginyera,
comparem la teoria de la gravitació universal de Newton amb la màquina universal de Turing.
Newton, com ja se sap, va establir un sistema del món inspirat en la mecànica. Turing, per la
seva part, va pretendre construir una màquina de còmput de caràcter universal. Mentre que per
Newton l'objecte central d'estudi era l'univers (compartint en això l'enfocament que arrenca
dels filòsofs jònics), per a Turing l'objectiu principal és la màquina de càlcul universal, cosa
que era d'escàs o nul interès per a la filosofia grega clàssica. Per al primer, el model de la
mecànica artesana el va ajudar a entendre el funcionament de l'univers; per al segon, la ciència
universal, les matemàtiques, li servien per a construir una màquina teòrica. Si en el primer el
coneixement artesà ajudava el coneixement científic, en el segon el coneixement matemàtic
ajudava a crear un model «enginyerenc».
Aquesta relació invertida la va detectar agudament Marvin Minsky en la seva obra
Computation: finite and infinite machines (1967). En el capítol titulat "Machine as Physical
Modelss of Abstract Processes" va desenvolupar aquesta idea. Diu Minsky:
«Es dóna un contrast curiós entre la idea de màquina i la idea de "teoria". Considerem
alguna "teoria" de la física, per exemple la mecànica de Newton. Aquesta teoria (o qualsevol
33
1988, Computer Science and Technology Board del National Reasearch Council dels EUA, pàg. 60
34
J.March i H.Simon, Teoría de la organización, Barcelona, edit. Ariel, col. Ariel Economía, 1981, pàg. 209.
12

13. altra teoria de la física) és suposadament una generalització sobre algun aspecte de la
conducta d'objectes en el món físic. Si les prediccions que sorgeixen de la teoria no es
confirmen, aleshores (partint de la premissa que l'experiment és impecable) la teoria serà
susceptible de ser criticada i modificada... Al capdavall, només hi ha un univers i no és
assumpte del físic censurar-lo, per molt que li agradés fer-ho.
Pel que fa a les màquines, la situació s'inverteix! La idea abstracta d'una màquina, posem
per cas, una màquina de sumar, és una especificació de com un objecte físic hauria de
funcionar. Si la màquina que construeixo s'espatlla, la censuro i fins i tot, potser l'arreglo.
Igual que en física, les parts i estats de l'objecte físic es corresponen suposadament amb
aquelles del concepte abstracte. Tanmateix, en contrast amb la situació en física, critiquem la
part material del sistema quan la correspondència s'esfondra.»35
Podem copsar que fins i tot el títol de Minsky (Machines as Physical Models of Abstract
Processes) inverteix allò que seria propi d'una ciència natural, la construcció de models
abstractes de fenòmens físics.
Efectivament, aquesta inversió existeix. Tanmateix, no es basa en una contraposició entre
màquina i teoria, com afirma Minsky, sinó en una diferència entre dos tipus diferents de
teoria: la que podríem anomenar una teoria científica i el que seria una teoria enginyera. La
primera basada en el descobriment i la segona en el disseny.
Per a la ciència, la teoria s'expressa mitjançant lleis que descriuen el comportament de forces
naturals. Per a l'enginyeria, la teoria és el nou sistema mecànic que l'enginyer o, en aquest cas,
el computer scientist veu possible inventar.
Convé aprofundir en les diferències entre aquestes dues formes de pensament.
El paradigma predominant de la ciència moderna va ser establert per Isaac Newton amb les
seves Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, l'any 1686. Curiosament, el seu sistema
del món es basava en la mecànica, la branca de la física que estudia el moviment dels cossos,
tant naturals com artificials (com ara els projectils). La ciència moderna va començar amb la
visió de l'univers com una màquina, tot separant-se de l'univers geomètric d'arrel pitagòrica.
El sistema del món de Newton parteix d'un moviment ordenat dels cossos, apel·lant a
l'analogia de l'artefacte mecànic. Aquesta analogia comença amb el filòsof jònic
Anaximandre, al segle VI a.C., el primer a explicar el món en termes mecànics.
A diferència de la versió pitagoricoplatònica, el món, segons Anaximandre, no estava
concebut com una estructura geomètrica sinó com un mecanisme semblant a les rodes d'un
carro. Aquest model físic va extreure's, doncs, per analogia amb una invenció humana. Com
indica S. Samburski:
«Aquests dos models –les rodes giratòries i el foc que apareix a la boca de la gorja– són
perfectes exemples d'analogia tècnica... L'ús de l'analogia mecànica completa la composició
del punt de vista científic que distingeix l'Antiga Grècia de tot allò que la va precedir.»36
De tota manera, no va ser aquesta la visió més acceptada a l'antiga filosofia grega. La
disciplina hegemònica entre els filòsofs grecs clàssics no va ser la mecànica sinó les
35
M.Minsky, Computation: Finite and Infinite Machines, Englewood Cliffs, Prentice-Hall, Inc, 1967, pàg. 5-6.
36
S.Samburski,1956, pàg. 15.
13

14. matemàtiques i, dins d'elles, la geometria i la seva aplicació a la comprensió de l'univers entès
com a Cosmos. El món de la filosofia grega clàssica és un univers d'essències (eidos), no de
moviment, amb l'excepció d'Heràclit. El corrent majoritari en la filosofia clàssica discorre des
de Pitàgores, Parmènides, Plató fins a Aristòtil, des de la matemàtica fins a la lògica.
L'acceptació de la física com a disciplina hegemònica dins la ciència i, per tant, dins el
pensament humà, i la visió de l'univers com a mechanical world, són obra de la ciència
moderna, iniciada amb la revolució copernicana i arribant al seu zenit amb la mecànica de
Newton. Aquesta teoria va permetre considerar l'univers com un sistema de cossos mòbils
regit per la gravitació universal.
Aquest pas de l'univers geomètric a l'univers mecànic s'aprecia en el prefaci als seus
Principia:
«La correcta descripció de línies i cercles són problemes, però no problemes geomètrics. La
solució a aquests problemes cal demanar-la a la mecànica... Per tant, la geometria es basa
en la pràctica mecànica, i no és sinó aquella part de la mecànica universal...»37
Les mitocultures, o cultures religioses, han considerat generalment l'univers i tot allò que
existeix com una creació dels déus. Mites sobre la creació del món es poden trobar a quasi
totes les cultures. Va ser la moderna civilització iniciada a Grècia la que va començar a
explicar l'univers com a Cosmos, com a ordre natural regit per la Raó- Logos. Aquest procés
d'explicació de l'ordre natural i social en termes estrictament racionals no és, amb tot, una
exclusiva d'Occident. La filosofia xinesa clàssica de Confuci i Lao Tse o els Upahnishad
hindús varen introduir un pensament que podríem qualificar de logoconeixement. No obstant,
ha esta a Occident on s'ha teoritzat de manera més completa i s'ha organitzat, culturalment,
d'una manera més estructurada, com pot apreciar-se al sistema acadèmic universitari
occidental.
A l'etapa més recent de la civilització occidental, aquest "ordre natural" s'ha considerat com
un sistema mecànic gegantí, inspirat en gran mesura en l'obra d'artesans i mecànics. La ciència
moderna, a diferència de la grega, ha anat estrenyent progressivament els seus vincles amb
l'enginyeria, el màxim exponent de la qual és la ciència de Francis Bacon i el seu lema
Knowledge is Power, lema que avui dia reprenen enginyers del coneixement com Edward
Feigenbaum.
Amb tot, aquest "ordre artificial" o tècnic, construït per artesans i mecànics, és vist
generalment com una conseqüència de l'ordre mecànic universal, descobert per la física. Just a
l'inrevés de com va néixer la idea de l'univers mecànic. La oposició binària cel-terra que
apareix a diverses mitologies, s'ha traduït a la cultura moderna en la oposició mecànica
celeste-mecànica artesana. Durant mil·lennis, els filòsofs, matemàtics i científics han emprat
l'analogia mecànica per a explicar el sistema del món. Fins i tot Plató considera déu com un
Demiürg, un artesà, essent demiurgoi a Grècia el nom que rebien els mecànics i artesans.
Fins i tot Newton reconeix basar la seva mecànica en aquesta doble accepció:
37
I.Newton, Mathematical Principles of Natural Phylosophy and his System of the World, Berkeley, university of
Califronia Press, 1946, pàg. XVII.
14

15. «Els antics consideraven la mecànica des d'un doble punt de vista: racional, que procedeix
acuradament per demostracions, i pràctic. Totes les arts manuals pertanyen a la mecànica
pràctica, i d'elles prengué nom la mecànica.»38
Tanmateix, tot i ésser Newton un hàbil mecànic (va construir, a la joventut, joguines i models
mecànics), va preferir dedicar-se a aquesta disciplina com a filosofia:
«Jo considero la filosofia més que les arts i no escric sobre poders manuals sinó naturals, i
bàsicament considero aquells fets relacionats amb la gravetat, la levitat, la força elàstica, la
resistència de fluids, i forces afins... i, per tant, ofereixo aquest treball com a principis
matemàtics de filosofia ja que tot el pes de la filosofia sembla consistir en això –des dels
fenòmens del moviment a investigar les forces de la natura, i després des d'aquestes forces a
la demostració dels altres fenòmens.»39
Donada la petitesa i insignificança fins ara dels artefactes mecànics humans, en comparació
amb la grandiositat de la mecànica celeste, era lògic pensar (sobretot si es tenia una creença
teista, com Newton) que el món de la mecànica celeste determinava la mecànica artesana. En
resum, que el natural world determinava el man-made world. El món del descobriment
dominava el món de la invenció. I, en gran mesura, així ha estat.
Tanmateix, l'anomenat man-made world s'ha fet cada cop més gran. El món cultural, allò que
el sapiens ha aportat específicament a l'ordre natural que havia sorgit abans que ell, és ja
suficientment madur com per determinar alguns dels fenòmens considerats fins ara "naturals",
almenys en aquest planeta.
Vivim en una cultura cada cop més tecnològica. La Turing Machine i els seus plançons són
màquines artificials humanes que ens permeten fer ara els càlculs que ens poden permetre
modificar el medi ambient en aquest planeta, així com començar a construir d'altres cultures
humanes més enllà.
Fins ara, aquesta eina era un simple mitjà per aconseguir un fi: la comprensió del
funcionament de l'univers. Tanmateix, comencem a copsar que aquest món artificial humà és
també un fi en si mateix, un artefacte dissenyable. Les computing universal machines de
Turing ens han ajudat a entendre que es pot deixar pas a una teoria, un nou tipus de saber
basat en el disseny en un sentit general, és a dir, cultural.
BIBLIOGRAFIA
BELL, Daniel.
38
I.Newton, obra cit, 1946, pàg. XVII.
39
Íbidem, pàg. XVII-XVIII.
15

16. 1976: El Advenimiento de la Sociedad Postindustrial, Madrid, Alianza Editorial (Traducció
de The Coming of Postindustrial Society: A Veture in Social Forecasting, New York,
Basic Books, 1973).
BENEDICT, Ruth.
1974: El Crisantemo y la Espada. Patrones de la Cultura japonesa, Madrid, Alianza
Editorial.
BRANSCOMB, L. et al.
1977: Investing in Innovation. Toward a Consensus Strategy for Federal Technology Policy,
http://www.ksg.harvard.edu/iip/techproj/invest.html
BUSH, Vannevar.
1945: Science-The Endless Frontier. A Report to the President on a Program for Postwar
Scientific Research, Washington D.C, National Science Foundation.
BUXÓ, M.J.
1984: La Cultura en el Ámbito de la Cognición, a Berenguer & al, Sobre el Concepto de
Cultura, Barcelona, edit.Mitre, pp. 31-60.
1987: Antropología Cultural, Enciclopedia Universal Ilustrada, Suplemento 1983-84,
Madrid, Espasa-Calpe, pp. 21-30.
BUXÓ, M.J. & SANTALÓ, C.A, RODRÍGUEZ-BECERRA, S.(Coord.),
1989: La religiosidad popular, Barcelona, Anthropos.
CASTELLS, M.
1997: La Era de la Información. Economía, sociedad, cultura, Madrid, Alianza Editorial.
2001: La Galaxia internet, Madrid, edit.Areté.
GINER, Salvador.
1984: Tecnocultura, La Vanguardia, Dissabte, 4 febrer, pàg.8.
1987: Ensayos civiles, Barcelona, Edicions 62.
GOOENOUGH, W.
1957: Cultural Anthropology and Linguistics, a Report of the Seventh Annual Round Table
Meeting on Linguistics and Language Study, P.Garvin ed.,Georgetown University
Monograph Series on Languages and Linguistics, nº.9.
HUGHES, Thomas P.
1989: American Genesis: A Century of Invention and Technological Enthusiasm, 1870-1970,
New York, Viking Penguin.
LÉVI-STRAUSS, C.
1990: De Près et de Loin, Paris, Éditions Odile Jacob.
MARCH, James & SIMON, Herbert
1981: Teoría de la Organización, Barcelona, Edit.Ariel, Ariel Economía.
MARUYAMA, M & HARKINS, A.
1978: Cultures of the Future, Paris Mouton Publishers, The Hague.
16

17. MEAD, Margaret.
1943: And Keep your Powder Dry, New York, William Morrow Co.
1953: Cultural Patterns and Technical Change, Paris, UNESCO.
1964: Continuities in Cultural Evolution, New Haven, Yale University Press.
1977: Cultura y Compromiso, Barcelona, Granica Editor.
1978: The contribution of Anthropology to the Science of the Future, a MARUYAMA,M &
HARKINS, A, The Hague, Mouton Publishers, pp.3-6.
1978: Anthropology in Culture Building. Results and Problems of World Anthropology 1977,
a SHIMKIN, Demitri, TAX, Sol, MORRISON, John, Anthropology for the Future,
Urbana(Illinois), University of Illinois, Department of Anthropology, Research Report
nº 4.
1979: The Uses of Anthropology in World War II and After, a GOLDSMITH, W, The Uses of
Anthropology, Special Publication of the American Anthropological Association, nº
11, pp.145-157.
MEDINA, M.
1989: Mito de la teoría y Filosofía de la Tecnología, Barcelona, Anthropos, nº94-95, pp.35-
39.
MINSKY, M.
1967: Computation: Finite and Infinite Machines, Englewood Cliffs, Prentice Hall, inc.
NATIONAL ACADEMY OF SCIENCE.
1996: Preparing for the 21st Century, http://www4.nationalacademies.org/news.nsf/
(ByDocID)/F7DC3ED5A9BEB9C4852567760055FFA6?OpenDocument
NEWTON, Isaac.
1946: Mathematical Principles of Natural Phylosophy and his System of the World, Berkeley,
University of California Press (1ªedició de 1686).
NOBEL, David.
1977: America by Design, Oxford, Oxford University Press.
RADIN, Paul.
1968: El Hombre Primitivo como Filósofo, Buenos Aires, Editorial Eudeba (2ªedició).
SERRA, Artur.
1992: Design Culture (Estudi etnogràfic dels projectes de recerca de la School of Computer
Science de Carnegie Mellon University, un computer-intensive campus americà). Tesi
Doctoral, UB. (http://personals.ac.upc.es/artur/CMUdesignculture.htm)
SIMON, Herbert A.
1973: Las Ciencias de lo Artificial, Barcelona, A.T.E.
TURING, Alan.
1936: On Computable Numbers, with an Application to the Entscheidungsproblem.
Proceedings of the London Mathematical Society, vol.42, part 1, Nov.1936, pp.230-
265.
1974: ¿Puede Pensar una Máquina?, València, Cuadernos Teorema, Universitat de València,
(Departament de Lògica i Filosofia de la Ciència).
17

18. 1986: A.M.Turing's ACE Report of 1946 and other Papers, edited by B.E.Carpenter and
R.W.Doran, Cambridge, MA, The MIT Press.
WALLACE, Anthony F.C.
1972: The Death and Rebirth of the Seneca, New York, Vintage Books.
18