resumen

1. TEMA 9: La Restauració monàrquica (1875-1898).
1. EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ.
El pronunciament de Martínez Campos el desembre de 1874, acollit favorablement
per l’exèrcit i les forces polítiques conservadores, va significar la restauració de la
monarquia en la persona d’Alfons XII, l’únic fill mascle d’Isabel II. El polític cabdal
del moment va ser Antonio Cánovas, que va asumir la regència dins a la tornada
del rei el gener de 1875.
- Un nou sistema polític.
Els grups conservadors espanyols van rebre amb satisfacció la Restauració dels
Borbó. Cánovas no buscaba el retorn al temps d’Isabel II, sinó la vertebració d’un
nou model polític que superara alguns dels problemes endèmics del liberalisme
precedent. Per a aconseguir el seu propósit, es va proposar dos objectius:
1. Elaborar una constitució que vertebrara un sistema polític basat en el
bipartidisme.
2. Pacificar el país posant fi a la guerra de Cuba i al conflicte carlí.
La primera mesura política important fou la convocatòria d’eleccions per a unes
Corts constituents. Encara que Cánovas no era partidari del sufragi universal, el va
utilitzar, malgrat que posteriorment s’hauria de tornar al sufragi censatari.
- La constitució de 1876.
És una mostra clara del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari i
la sobirania compartida entre les Corts i el rei.
Constitució de caràcter conservador i inspirada en els valors històrics
tradicionals de la monarquía, la religió i la propietat.
Considerava la monarquia com una institució superior, amb poder moderador en
la política. Per això, s’hi establia la sobirania compartida i s’hi atorgaven poders
amplis al monarca.
Les Corts eren bicamerals i es componien de Senat (senadors nomenats pel rei i
govern) i Congrés de diputats (nomenats per eleccions).
No fixava el tipus de sufragi: Llei en l’any 1878: Vot censatari. Més tard va pujar
al poder el partit liberal i es va aprobar el sufragi universal masculí.
La Constitució proclamava la confessionalitat catòlica de l’Estat, es va restablir el
presupost de culte i clero.
També comptava amb una declaració de drets, però van tendir a restringir-los,
sobretot els drets d’impremta, d’expressió, d’asssociació i de reunió.
- Bipartidisme i tron pacífic.
Antonio Cánovas del Castillo va establir un sistema de govern basat en el
bipartidisme i en l’alternança en el poder dels dos grans partits dinàstics, el
conservador i el liberal. (Dues families del liberalisme).
Tron pacífic: Fi a la intervenció de l’exèrcit en la vida política, qui va quedar
subordinat al poder civil. La missió de l’exèrcit era defensar la independència
nacional i no havia d’intervenir en els enfrontaments entre partits. Va eliminar del
panorama polític de la Restauració el problema dels pronunciaments militars i el
protagonisme de la presència militar en els partits i en la vida política espanyola
que havien cracteritzat l’època d’Isabel II.

2. - La fi dels conflictes bèl·lics.
L’estabilitat del règim es va veure afavorida per la fi de les guerres carlina i cubana.
La Restauració Borbónica va privar la causa carlina d’una bona part de la seua
hipotètica legitimitat i alguns personatges del carlisme van acabar reconeixent
Alfons XII. La intervenció de l’exèrcit comandat per Martinez Campos va forçar
finalment la rendició dels carlins. El febrer de 1876, el príncep Carles va travessar
la frontera francesa en direcció a l’exili i la guerra es va considerar acabada en tot
el territori espanyol.
La conseqüencia immediata de la derrota carlina va ser l’abolició definitiva del
règim foral. L’any 1878, es va estipular un sistema de concerts econòmics que
atorgava cert grau d’autonomia econòmica a les províncies basques.
La fi de la guerra carlina va permetre acabar més fàcilment amb la insurrecció
cubana (Guerra dels Deu Anys (1868-1878)). Es va signar la Pau de Zanjón, que
establia una amplia aminstía, l’abolició de l’esclavitud i la promesa de reformes
polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants en les Corts
espanyoles. El retard o l’incompliment d’aquestes reformes va provocar, l’any 1879,
un nou conflicte (La Guerra Chiquita) i la insurrecció posterior del 1895.
2. LA VIDA POLÍTICA I L’ALTERNANÇA EN EL PODER.
El funcionament del sistema polític dissenyat per Cánovas necessitava l’existència
de dos grans partits dinàstics que s’alternaren en el poder. Aquest tron de partits es
va complir de manera escrupolosa fins a la fi del segle XIX, quan la crisi de 1898
va fer trontollar el sistema.
- Els partits dinàstics.
Cànovas era el dirigent principal del partit alfonsí que durant el Sexenni Democràtic
havia defensat la Restauració monàrquica. Després del retorn d’Alfons XII, aquest
partit va pasar a ser el Partido Conservador (Liberal-Conservador) que aglutinava
tots els partits polítics més conservadors (menos carlins i integristes). El projecte
bipartidista de Cánovas necessitava un altre partit de caràcter més progressista,
l’anomenada esquerra dinàstica, i s’hi va proposar la formació a Segasta. Es va
formar així el Partido Liberal (Partido Liberal-Fusionista) que el formaven
progressistes, unionistes i alguns republican moderats.
Tasca dels partits: Unir els diferents grups i faccions, acceptar la monarquía
alfonsina i l’alternança en el poder. (x això eren Partits dinàstics).
Ideología:
En la pràctica, l’actuació dels dos partits en el poder no diferia en l’essencial, pel fet
que hi havia un acord tàctit de no promulgar cap llei que forçara l’altre partit a
derogar-la quan tornar al poder.
COINCIDENCIAS PARTIDO LIBERAL PARTIDO CONSERVADOR
- Defensa de la monarquía.
- Defensa de la Constitució.
- Defensa de la propietat privada.
- Defensa de la consolidació d’un Estat
Liberal, unitari i centralista.
- Extracció social homogénia.
- Eren partits de minories.
- Sufragi universal
masculí.
- Reformisme social
de caràcter més
progressitsa i laic.
- Immobilisme polític.
- Sufragi censatari.
- Defensa de l’Esglèsia.
- Defensa de l’ordre social.

3. Aquesta va ser una época d’estabilitat institucional degut al tron pacífic. Quan el
partit del goven patía un procés de desgast polític i perdia la confiança de les
Corts, el monarca cridava al cap de l’oposició per a formar govern. Aleshores,
aquest convocava eleccions amb la finalitat d’aconseguir el nombre de diputats
necessari per a formar una majoría parlamentària que li permetera governar.
- Falsejament electoral i caciquisme.
El sistema del tron pacífic es va poder mantenir durant més de vint anys gràcies a
la corrpució electoral i a la utilització de la influència i del poder económic de
determinats individus sobre la societat (cacics). El caciquisme va ser un fenomen
que es va donar en totes les regions d’Espanya.
L’adulteració del vot era una pràctica habitual en totes les eleccions, es va
aconseguir per mitjà del restabliment del sufragi censatari, un tracte més favorable
als districtes rural davant dels urbans i, sobretot, per la manipulació i les trampes
electorals.
Els cacics eren persones notables, sobretot del medi rural, sovint rics propietaris
que donaven faena als jornalers i que tenien una gran influència en la vida local,
tant en aspectes socials com polítics. També podíen ser advocats, professionals de
prestigi o funcionaris de l’administració, que controlaven els ajuntaments, feien
informes i certificats personals, dirigien el sorteig de les quintes… Amb la seua
influència, els cacics orientaven la direcció del vot, agraïen amb ‘favors’ la fidelitat
electoral i discriminaven els qui no respectaven els seus interessos.
Els cacics van manipular les eleccions contínuament d’acord amb les autoritats,
sobretot els governadors civils de les provincies. El conjunt de trampes electorals
que ajudava a aconseguir l’adulteració sistemàtica dels resultats electorals
s’anomena tupinada.
¿Qué es feia?
- Falsificar el cens (incloent persones mortes o llevant persones vives).
- Manipular els actes electorals.
- Exercir la compra de vots.
- Amenaçar l’electorat amb coaccions de tota mena.
- Emprar la violència per a atemorir els contraris.
- El desenvolupament del tron dels partits.
Des de 1876 fins a 1898 el tron va funcionar amb regulatitat. La primera crisi del
sistema es va produir de resultes de l’mpacte del desastre del 1898, que va
erosionar els polítics i els partits dinàstics. De totes les eleccions realitzades 6 van
ser guanyades pels conservadors i 4 pels liberals.
1. C. Partido Conservador: 1875 - 1881.
2. S. Partido Liberal: 1881 - 1883. Sufragi universal masculí.
3. C. Partido Conservador: 1884 - 1885 (Mort de Alfons XII). - Pacte del Pardo.
4. S. Partido Liberal: 1885 - 1890. - Govern llarg de Segasta.
5. C. Partido Conservador: 1890 - 1892.
6. S. Partido Liberal: 1892 - 1895.
7. C. Partido Conservador: 1895 - 1897. - Cánovas va ser assasinat.

4. Pacte del Pardo: Donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la
continuïtat de la monarquía davant de les fortes pressions dels carlins i dels
republicans.
Govern llarg de Segasta: Els liberals van impulsar una important obra reformista
per a incorporar al sistema nous drets associats als ideals de la Revolució del
1868.
- Es va aprovar la Llei d’associacions (va eliminar la distinció entre partits legals i
il·legals i va permetre que entraren en el joc polític les forces opositores).
- Es va abolir l’esclavitud.
- Introduir la celebració de judicis per jurats.
- Es va impulsar un nou codi civil.
- Es van dur a terme reformes de hisenda i militars.
- Implantació del sufragi universal masculí. (La universalització del sufragi no va
servir de molt ja que continuaven utilitzant els vells mecanismes de frau i la
corrupció electoral, que van fer imposible una democratització del sistema).
El personalisme del sistema va deteriorar els partits, que depenien excessivament
de la personalitat dels seus líders, i va provocar dessidències internes i la
descomposició dels dos partits.
- Partido Liberal: Germán Gamazo i Antonio Maura, van provocar l’aparició de
faccions i la desorganització del partit.
- Partido Conservador: Francisco Silvela, va aconseguir aglutinar les diferents
faccions després de la mort de Cánovas.
3. LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA.
Durant la Restauració, es republicans, els carlins, els socialistes i els nacionalistes
van quedar relegats a l’oposició y no van aconseguir mai obtenir un nombre
suficient de diputats per a formar govern o constituir una minoria parlamentària
influent.
- L’evolució del republicanisme.
Després del fracàs de la experiència del Sexenni Democràtic, els republicans
estaven fortament dividits en diferents tendències i en una contínua reorganització
de forces, fets que van restar eficàcia i suport electoral al seu programa polític.
Partido Republicano Posibilista: Fundat per Emilio Castelar, qui va considerar
‘possible’ que la monarquía asumira alguns dels principis democràtics.
Partido Republicano Progresista: Fundat per Ruiz Zorrilla, qui no descartava
l’acció violenta contra la monarquía. L’any 1883 va protagonitzar un intent fracassat
d’insurrecció.
Partido Republicano Centralista: Fudat per Salmerón, ja que estava descontent
amb les actuacions de Ruiz Zorrilla.
Partido Republicano Federal: Liderat per Pi i Margall, era el republicansime amb
més adeptes i el més fidel al seu ideari inicial. (Compatava amb el suport de una
part important de les classes populars).
El sufragi universal masculí va comportar una certa revitalització del
republicanisme i va estimular la formació d’aliances electorals (Unió Republicana),
que agrupaven les diferents famílies republicanes menys als possibilistes.

5. El republicanisme va haver de lluitar pels vots populars en competència amb el nou
obrerisme representat pel Partido Socialista Obrero Español (PSOE), fundat per
Pablo Iglesias l’any 1879.
- La reconversió del carlisme.
Després de la derrota carlina l’any 1876, Carles de Borbó tenía prohibida l’estada a
Espanya i el carlisme va a entrar en una greu crisi després que membres destacats
de les seues files reconegueren Alfons XII. A més, la Constitució del 1876
descartava la successió al tron de tota la branca carlina dels Borbó.
Carles VII va depositar la seua confiança com a cap del carlisme en Cándido
Nocedal. La renovació del partit va anar de la má de Juan Vázquez de Mella, qui
va proposar un programa adaptat a la nova situació política (Acta de Loredan).
Aquesta proposta mantenia la vigència d’antics principis com la unitat catòlica, el
furisme, l’autoritat del pretendent carlí i l’oposiciò a la democràcia, però ja no es
manifestava a favor de l’Antic Règim i acceptava el nou ordre liberalcapitalista.
Una part del partit va acusar Carles VII i els principals dirigents de no donar suport
a la política católica impulsada pel papat contra el liberalisme, i van culpar don
Carles de ‘cesarisme’, es a dir, de donar prioritat a la qüestió dinàstica per damunt
de la religiosa. El lider d’aquest corrent va ser Ramón Nocedal (fill), qui va fundar
el Partido Católico Nacional, que va deixar de reconeicer com a rei a don Carles i
es va convertir simplement en un partit catòlic integrista.
El partit Carlí no va deixar d’intentar insurreccions (totes fracassades) encara que
es va optar principalment per la vía política. Va continuar mantenint tb les
jerarquíes militars i va fundar una milícia (el Requeté).
- Altres forces polítiques.
Dels grans partits dinàstics se’n van separar aquests anys alguns moviments
dessidents. La ‘qüestió católica’ va donar lloc a l’aparició d’algun grup polític nou.
El nou esperit del papa Lleó XIII, favorable a la participació dels católics en la
política liberal, va suposar la fi del suport que una part de la jerarquía catòlica
espanyola havia donat al carlisme.
Es va fundar la Unión Católica, liderada per Alejandro Pidal. Era un partit
conservador i catòlic, clarament diferenciat dels carlins, però crític amb els
conservadors els quals acusava de connivència excessiva amb el reformisme
liberal.
Els liberals també van tindre desidències dins del seu partit, es va fundar el
Partido Democrático-Monárquico per Segismundo Moret, era una escissió per
l’esquerra dels fusionistes de Sagasta a la qual es van afiliar homes que havien
estat addictes a la Revolució del 1868 (Montero Ríos i Cristino Martos), que
reivindicaven els principis democràtics de la Constitució de 1869.
Izquierda dinàstica: Fundat pel general Serrano.
Ningú no va poder mai sostreure a Sagasta el lideratge dels liberals, i els nous
partits van tenir un suport electoral escàs.

6. 4. EL SORGIMENT DE NACIONALISMES I REGIONALISMES.
Durant el darrer quart del Segle XIX va començar a Espanya l’ascensió de
moviments de caràcter regionalista o nacionalista. Grups d’intel·lectuals, polítics,
periodistes i homes de negocis van començar a proposar a certes regions
espanyoles, primerament a Catalunya, al País Basc i a Galícia, però més endavant
també a València, a Andalusia i a l’Aragó, polítiques contràries a l’uniformisme i al
centralisme estatal propi del liberalisme espanyol.
- El nacionalisme català.
Catalunya va ser la regió pionera en el desenvolupament d’un moviment
regionalista, on al llarg del segle XIX havia tengut lloc un creixement econòmic
superior al de qualsevol altra regió espanyola. Va ser la pirmera zona industrial
d’Espanya (gràcies a la industrialització), cosa que va propiciar el naixement d’una
influent burguesía d’empresaris industrials, que sentien que estaven poc
representats en els diferents governs, i van fer de la defensa del proteccionisme
un element aglutinador.
Va haver també a Catalunya un renaixement notable de la cultura catalana i una
expansió de l’ús del català. A mitjan del segle XIX va sorgir un moviment anomenat
Renaixença, l’objectiu del qual era la recuperació de la llengua i dels trets
d’identitat catalans. D’aquesta manera, el catalanisme va sorgir de la conjunció del
progrés econòmic i del renaixement cultural (la unió de l’aranzel i de la poesia).
En 1880 es va desenvolupar el catalanisme polític amb diferents corrents:
1. Basat en el tradicionalisme i el màxim representat fou el bisbe Torras i Bages.
2. De caràcter progressista, de base popular i amb principis federalistes,
encoratjat per Valentí Almirall (pare del catalanisme polític i fundador del
Centre Català que defensava l’autonomía de Catalunya.)
Un pas molt important en el catalanisme polític va ser l’elaboració de les Bases de
Manresa, un document produït per la Unió Catalanista que proposava la
consecució d’un poder català com a resultat d’un pacte amb la corona i, per tant, la
consideració de Catalunya com a entitat autònoma dins d’Espanya. Va pasar de
regionalisme a nacionalisme.
La crisi del sistema polític de la Restauració l’any 1898 va acréixer l’interés de la
burguesía catalana per tenir la seua pròpia representació política al marge dels
partits dinàstics. Es va crear la Lliga Regionalista, obra de l’intel·lectual
nacionalista Enric Prat de la Riba i del jove advocat Francesc Cambó. Volíen
participar activament en la política.
L’èxit electoral va convertir la Lliga en el primer partit de Catalunya al llarg del
primer terç del s. XX.

7. - El nacionalisme basc.
Va sorgir en la década de 1890. En els seus origens cal considerar la reacció
davant de la pèrdua d’una part substancial dels furs després de la derrota del
carlisme, però també el desenvolupament d’un moviment cultural en defensa de
l’euskera (moviments dels èuscars). Important component religiós i defensa de les
tadicions.
El fundador va ser Sabino de Arana, qui va considerar un perill per a la cultura
basca l’arribada d’immigrants (maketos) procedents d’altres regions d’Espanya a
la zona minera i industrial de Bilbao, degut a la enorme expansió de la mineria i de
la siderúrgia basques el darrer terç del S. XIX.
L’any 1895 es va crear el Partit Nacionalista Basc, Arana va voler nomenar
‘Euskadi’ a la seua pàtria, va crear una bandera pròpia i va proposar un lema per
al partit: ‘Déu i llei antiga’. Hi havia un gran sentiment católic i defensa de la
tradició en el moviment polític. Defensava la llengua, els costums bascos i la
puresa radical del poble basc (sentit xenòfob).
Al principi, el PNB es va declarar independista en relació amb Espanya, però
aquesta posició va anar evolucionant cam a l’autonomisme.
El seu rival principal en la defensa de la identitat basca va ser el carlisme, que
també reclamava la tornada dels furs, i que a Navarra tenía molta més força.
- El nacionalisme gallec.
El galleguisme va tenir caràcter estrictament cultural fins ben entrat el segle XX.
La llengua gallega s’usava sobretot en el medi rural, i a mitjans del segle XIX,
intel·lectuals i literats gallecs van emprendre el camí de convertir-la en llengua
literària mitjançant un moviment anomenat Rexurdimento. La figura literària més
influent va ser la poetissa Rosalía de Castro.
Les minories cultes estaven insatisfetes ja que la situació política del país forçava
molts gallecs cap a l’emmigració.
Durant l’última etapa de la Restauració el galleguisme va anar adquerint un
caràcter més polític, pero es va mantenir com un moviment minoritari. Va ser
important la figura de Vicente Risco, en la segona década del segle XX, es va
convertir en gran teóric i líder del nacionalisme gallec.
- Valencianisme, aragonesisme i andalusisme.
Valencianisme: Va nàixer com un corrent cultural de reivindicació de la llengua i
de la cultura pròpies (Renaixença). Els màxims representants van ser Teodor
Llorente i Constantí Llombart. A l’inici del segle XX va nàixer el valencianisme
polític amb la creació de l’organiztació València Nova (1904), que va promoure la
Primera Assemblea Regionalista Valenciana amb la finalitat de comprometre tots
els partits polítics en la creació d’un projecte Valencianista.
Aragonisme: Segona meitat del segle XX, a mans d’una burgesia incipient. (Mirar
que reivindicaven - Joaquín Costa). En la Segona República van sorgir les
primeres formulacions polítiques atonomistes de diferents signes, en uns casos, o
de simple descentralització administrativa, en d’altres.
Andalusisme: Fundat per Blas Infante qui va ser hereu dels moviments
republicans i federalistes del s.XIX. El 1916 va fundar el primer Centro Andaluz.
Més endavant, va participar en la primera assamblea regionalista andalusa
celebrada a Ronda el 1918. En la SR es va redactar un projecte d’Estatut d’Auto…