1. RESUM HISTÒRIA T- 6,7,8,9.
TEMA 6: EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874)
L’anomenem Sexenni Democràtic o Revolucionari ja que es va iniciar després de la monarquía
d’Isabel II, i van ser sis anys d’inestabilitat política. Va ser l’última etapa de la revolució liberal a
Espanya. Va haver-hi un intent d’ampliar el liberalisme i instaurar una democràcia. Cosa que no es
va aconseguir degut als conflictes i el Sexenni va fracasar.
1. LES CAUSES DE LA REVOLUCIÓ.
- La crisi econòmica.
Gran part del darrer periode del regnat d’Isabel II (1843-1868) va estar caracteritzat per una fase
d’expansió económica que va afectar a tota Europa.
En 1860 la situació va començar a canviar, i en 1866 es va fer evident l’inici d’una important crisi
económica en els àmbits financer i industrial. Va ser la primera gran crisi del sistema capitalista a
nivell internacional. Va coincidir també amb una crisi de subsistències.
1. Crisi financera.
Va ser provocada per la baixa del valor de les accions a la borsa, cosa que es va originar arran de
la crisi dels ferrocarrils. Després d’haver construit la xàrcia ferroviaria amb la corresponent inversió
de captials en la borsa, es va comprovar que el seu rendiment económic era menor del que
s’esperava degut a l’escàs desenvolupament industrial espanyol. La situació va provocar la crisi
de moltes entitats financeres, que van cancel·lar els crèdits i van estendre l’alarma entre els
particulars i les empreses.
2. Crisi industrial.
Sobretot a Catalunya. La indústria del tèxtil s’abastia en gran part amb cotó importat dels Estats
Units, pero la Guerra de Secessió americana va encarir la importació d’aquesta matèria primera i
va provocar un periode de ‘fam de cotó’, algo que moltes petites indústries del sector cotoner no
van poder afrontar.
3. Crisi de subsistències.
Deguda a un període (1866) de males collites que van donar com a resultat una escassetat de
blat, aliment bàsic de la població espanyola. Els preus d’aquest van començar a pujar.
La combinació d’aquestes crisis va agreujar la situació. En el camp, la fam va provocar un clima
de forta violéncia social. En les ciutats, la conseqüència va ser una onada d’atur que va provocar
una davallada del nivell de vida de les classes treballadores.
- El deteriorament polític.
A mitjan dècada del 1860, gran part de la població espanyola tenía motius de descontentament
contra el sistema isabelí.
L’any 1866, després de la revolta de sergents de la caserna de San Gil i de la forta repressió que
la seguí, O’Donell va ser separat del govern per la reina, però els governs següents del Partido
Moderado (Narváez y González Bravo) van continuar actuant per decret, van tancar les Corts i es
van fer els sords front als problemes del país.
El Partido Progresista, dirigit per Prim, va practicar una ‘política de retraïment’: es va negar a
participar en les eleccions i va defensar la conspiració com a únic mitjà per governar. El Partit
Democràtic estava en la mateixa situació, per això es va signar el Pacte d’Ostendre l’any 1867
amb la voluntat d’unificar les seues actuacions per acabar amb el moderantisme en el poder. El
compromís proposava la fi de la monarquía isabelina i deixava la decisió sobre la nova forma de
govern - monarquía o república - a mans d’unes Corts constituents, que serien elegides per sufragi
universal una vegada haguera triomfat el moviment d’insurreció.
Després de la mort de O’Donell, es van adherir al pacte els unionistes. Va triomfar la revolució.
D’una banda, els unionistes (Serrano) van aportar una bona part de la cúspide de l’exèrcit. D’un
altra, el caràcter conservador i oposat a tot canvi social dels unionistes va contrarestar el pes dels
demòcrates i va reduir la insurrecció del 1868 a un simple pronunciament militar.
1
2. 2. LA REVOLUCIÓ DE SETEMBRE DEL 1868.
El mes de setembre de 1868 es va consumar una insurrecció militar no solament contra el govern
del Partit Moderat, sinó contra la monarquía d’Isabel II. El moviment, aclamat com a ‘Gloriosa’
revolució, va tenir un gran suport popular arreu del país, de manera que es va imposar sense
dificultat.
- La revolució del 68 i el govern provisional.
En 1868 l’esquadra concentrada a la badia de Cadis, sota el comandament de Juan Bautista
Topete, va protagonitzar una insurrecció militar contra el govern d’Isabel II. Prim i Serrano (els dos
fora d’espaya en eixe moment) es van reunir amb els insurrectes i van aconseguir ràpidament el
suport de la població gaditana, van publicar un manifest en el que es demanava als ciutadans que
acudiren a les armes per defensar la llibertat, l’ordre i l’honradesa (‘Visca Espanya amb honra!’).
La reina Isabel va defensar el tron amb les armes, pero finalment van guanyar la batalla les forces
favorables a la revolució, per tant Isabel II va haver de dimitir i exiliar-se.
En aquesta revolució van ser de gran importància les Juntes revolucionàries, que van organitzar
l’insurrecció i van fer crides al proble.
El radicalisme d’algunes propostes de les Juntes revolucionàries no era compartir pels dirigents
unionistes i progressistes. Es va nomenar un govern provisional de carácter centrista, el general
Serrano va ser nomenat regent i Prim president d’un govern integrat per progressistes i unionistes.
Van ordenar la dissolució de les Juntes i el desarmament de la Milícia Nacional.
- La Constitució del 1869 i la regència.
El nou govern va convocar eleccions a Corts constituents. Sufragi universal masculí. Van donar la
victoria a la coalició governamental partidària de la fórmula monàrquica, pero també van sorgir a la
Cambra dues minories importants: la carlina i la republicana.
La Constitució de 1869 va ser la primera democràtica de Espanya, va establir un règim molt ampli
de drets i llibertats i la sobirania nacional, de la qual emanaven tant la legitimitat de a monarquía
com els tres poders. Les Corts es componien d’un Congrés i un Senat. Es va establir igualtat entre
les provincies d’ultramar (Cuba i Puerto Rico) i la península. Filipines tenía una llei especial.
- L’intent de renovació econòmica.
Un dels principals objectius de la ‘Gloriosa’ era reorientar la política económica. Pretenien establir
una legislació que protegira els interssos econòmics de la burgesia nacional i dels inversors
estrangers. Per a aconseguir-ho, van defendre el lliurecanvisme i van obrir el mercat espanyol a
l’entrada de capital estranger.
El ministre d’hisenda va suprimir la contrubució de consums (l’any 1870 es va tornar a restablir).
Per a compensar la pèrdua d’ingressos, va introduïr la contribució personal, que gravava tots els
ciutadans de manera directa, però segons la renda.
Es va establir la pesseta com a unitat monetària, en un intent d’unificar i de racionalitzar el sistema
monetari.
El problema més greu era l’estat caòtic de l’hisenda espanyola:
- El deute públic
- Deutes contrets amb la banca estrangera.
- Greu crisi dels ferrocarrils. (Només solucionable amb subvencions dels diners públics a les
companyies ferroviàries).
Amb la Llei de mines (venda o concessió de jaciments minerals a diferents companyies,
principalment estrangeres) es va voler solucionar tot el anterior. Aquesta llei oferia unes generoses
facilitats a l’entrada de capitals exteriors.
Amb els ingressos obtinguts amb l’anomenada desamortització del subsòl, es va fer front a la
devolució de préstecs.
- La fustració de les aspiracions populars.
La Constitució del 1869 es va basar en els principis liberaldemocrátics, no obstant això, va
frustrar algunes de les aspiracions d’uns altres grups polítics, especialment moltes de les
reivindicacions de caràcter popular.
1. La forma de govern monàrquica. (No agradava als republicans).
2. El manteniment del culte i del clero. (No agradava als radicals).
3. La persisténcia de les desigualtats socials. (No agradava als llauradors, els jornalers ni els
treballadors industrials).
2
3. Durant el període de la regència va haver-hi una gran conflictivitat social que es va mantenir
durant tot el Sexenni.
Es demanava:
1. Millor repartiment de la terra. (Camperols).
2. Supressió dels consums, les quintes i la pujada dels preus. (Revoltes urbanes).
3. Millorament de les condicions salarials i de treball. (Moviment obrer incipient).
Al principi, els republicans van fer seu gran part d’aquest descontentament, però el fracàs de les
seues insurreccions i la impossibilitat d’aconseguir els seus objectius per la via parlamentària i
política, van fer que la majoria d’aquests sectors es decantaren cap a posicions més radicals i
apolitíques (internacionalisme).
Aquestes idees internacionalistes van arribar a Espanya a partir de 1868 gràcies a l’bertura de
fronteres i el reconeixement del dret d’associació i de llibertat d’impremta.
L’expansió de les idees vinculades a la I Internacional (anarquisme i socialisme) va obrir una nova
estapa i va portar a l’organització del proletariat i dels agricultors al voltant de les noves
organitzacions de classes, allunyades dels partits clàssics.
3. LES FORCES POLÍTIQUES: L’AUGE DEL REPUBLICANISME.
A l’Espanya del Sexenni Democràtic, l’opinió política va quedar prioritzada entre les dues grans
opcions, monarquía o república. Els partits de l’època isabelina eren majoritàriament monàrquics,
però la tendència republicana, especialment la seua orientació federal, va créixer de manera
irrefrenable després del destronament dels Borbó.
- El nou panorama polític.
A partir de 1868, el panorama polític va estar dominat per quatre grans tendències:
Els carlins (Dreta): Acceptaven el joc parlamentari i es presentaven a les eleccions amb un
programa que defensava essecialment la preeminència del catolicisme i la monarquia
tradicional.
Els moderats (Dreta): Es van mantenir fidels a Isabel II i van reclamar la seua tornada al
tron. Tenien el suport de la burguesía agrària latifundista.
Conjunció monarquicodemocràtica (Centre): 69 diputats unionistes, una majoria de
progressistes (159) al voltant de Prim i uns 20 monàrquics demòcrates. Defensaven la
monarquía subordinada a la sobirania nacional i un ampli respecte a les llibertats públiques.
Comptaven amb el suport de la burgesia financera i industrial, de les classes mitjanes
urbanes, d’amplis sectors de l’exèrcit i d’un gran nombre d’intelectuals i de professionals
liberals.
Partit Republicà Federal (Esquerra): Sorgit de la fragmentació del partit Democràtic. 69
diputats dirigits per Pi i Margall i Figueras. Propugnava un sistema de pactes establits
lliurement entre els diferents pobles o regions historioculturals. Defensava el republicanisme,
la separació de l’Església i l’Estat i el laïcisme d’aquest; s’oposava a la intervenció de
l’exèrcit en la política i promulgava un projecte de transformació social que es basava en
l’ampliació dels drets democràtics i la regulació de les condicions laborals. No era un bloc
ideológicament homogeni, es dividia en:
• Benèvols: Controlaven la direcció del partit i eren partidaris del respecte a la legalitat.
No defensaven les insurreccions armades i creien que el federalisme havia d’establirse
‘de dalt a baix’ (impulsat pel govern).
• Intransigents: Donaven suport a la insurrecció popular com a mètode per a proclamar
la república federal. Era el principi contrari: ‘de baix a dalt’. (Els diferents terrioris
podien declarar-se independets per a després pactar entre ells).
Unitaris (Republicans): Diferien en la forma d’organització de l’Estat republicà. Defenien la
república unitària, discrepaven del model federal d’Estat i mantenien posicions molt més
conservadores des del punt de vista polític i social.
3
4. - El republicanisme federal.
Comptava amb el suport de la petita burguesía, de les classes populars urbanes i de part del
moviment obrer i camperol (degut a que les reformes promeses pels progressistes i pels
demòcrates no es duien a terme). Les primeres preocupacions pel que seria anomenat
posteriorment la qüestió social van nàixer al si del republicanisme i ací s’hi van crear les primeres
proposicions de lleis protectores dels treballadors.
El republicanisme i el canvi social van ser realitats fortament vinculades al Sexenni.
Juntament amb les demandes de proclamació de la república i l’oposició a una reimplantació de la
monarquía, s’hi van expressar reivindicacions socials.
En maig de 1869, els republicans federals de quasi tota Espanya van establir un seguit de pactes
per a provocar insurreccions, i es va constituir a Madrid un Consell Federal provisional.
Prim va haver de recòrrer a l’exèrcit per contenir aquestes revoltes. Cap al final del mes d’Octubre
de 1869, el cap de govern va proclamar que el moviment republicà federalista, que sempre havia
actuat de manera molt descoordinada, havia estat vençut.
Els anys següents van tornat a reproduir-se les insurreccions.
4. EL REGNAT D’AMADEU DE SAVOIA (1871-1873).
La Constitució de 1869 establia, com a forma de govern, una monarquia democràtica; per tant, la
tasca institucional principal va consistir en trobar un monarca que substituïra els Borbó, molt
desacreditats. La solució no era ni nova ni absurda, ja que gran part de les monarquíes europees
no eren originàries del país on regnaven, però les circumstàncies especials en què va haver de
regnar el nou monarca van condemnar l’experiència al fracàs.
- Un monarca per a un règim democràtic.
Prim fou l’encarregat de trobar un nou monarca. El rebuig de la dinastia portuguesa i l’oposició de
França al pretendent alemany van fer que Amadeu de Savoia (26 anys), un home amb una
concepció democràtica de la monarquia i membre d’una dinastia Italiana, fora nomenat rei
d’Espanya per les Corts l’any 1870.
Tres dies abans de la seua arrivada al país van assasinar al general Prim, el seu defensor i
conseller més fidel.
El 2 de Gener va ser proclamat rei i les Corts constituents es van dissoldre per a iniciar una nova
estapa de monarquia democràtica.
- Les dificultats de la nova dinastia.
La nova dinastia tenía un suport escàs.
A favor: Progressistes i unionistes (no tots els sectors).
En contra:
- L’aristocràcia, el clero i les diferents camarilles cortesanes del temps d’Isabel II.
- Part de l’exèrcit no vinculada ni als progressistes ni als unionistes.
- Sector popular. (Contrari a tota la monarquía xq eren republicans)
Va establir el sufragi universal, les llibertats polítiques i va voler consolidar un règim plenament
democràtic.
Els seus dos anys de govern van tenir dificultats constants.
Els problemes econòmics van haver de ser solventats amb l’emissiò del deute públic i, a més, es
va produir una lluita permanent entre els grups polítics, la revifada del conflicte carlí, la guerra de
Cuba i les insurreccions republicanes.
- Una inestabilitat permanent.
• Moderats: Consideraven il·legítima la nova monarquía i continuàven fidels als Borbó. Van
intentar la restauració borbònica en la persona del príncep Alfons (fill de Isabel II). Van
comptar amb el suport de molt dissidents unionistes i progressistes, de l’Esglèsia i dels
moderats de l’elit dels diners.
• Carlins: Un sector va tornar a intentar mètodes d’insurrecció armada i van voler assentar al
tron a Carles VII. Mentres tant, una altra facció del carlisme es va anar consolidant com a
força política d’orientació ultracatòlica i oposada a la nova monarquía.
4
5. • Sectors republicans i grups populars: L’any 1872 es van produir noves insurreccions de
caràcter federalista, en les quals es combinava l’acció dels republicans amb la influència de
les idees internacionalistes (anarquistes).
• ‘Crit de Yara’ (1868), va ser un conflicte a l’Illa de Cuba (la Guerra dels Deu Anys), un dels
darrers territoris colonials espanyols. Va ser dirigit per alguns criolls (blancs nascuts en l’illa)
i va comptar amb el suport popular perquè prometien posar fi a l’esclavitud en l’illa.
• Desintegració de la coalició governamental (unionistes, progressistes i demòcrates): Va ser
la crisi final del regnat d’Amadeu de Savoia. En dos anys es van formar sis governs i es van
convocar eleccions tres vegades.
L’any 1873 Amadeu de Savoia va presentar la seua renúncia al tron i va abandonar Espanya amb
la opinió ferma de que era un país ingovernable i contrari a una monarquia democràtica.
5. LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA. (1873-1874)
L´última etapa política del Sexenni Democràtic va ser la Primera República. No va durar ni un any:
es va proclamar a febrer del 1873 i va ser derrocada per un colp d’Estat el gener de 1874.
- La proclamació de la República.
La proclamació de la Primera República va ser l’eixida més fàcil davant de la renúncia d’Amadeu
de Savoia. Va ser elegida per votació i aprovada l’11 de febrer del 1873. Per presidir el govern va
ser elegir Estanislau Figueras.
Gran part de la cambra era monàrquica, i el seu vot republicà va ser una estratègia per a guanyar
temps i organitzar el retorn dels Borbó al tron espanyol. Va haver-hi un aïllament internacional
del nou sistema, ja que cap potència no va reconéixer la República espanyola (- Estats Units i
Suissa).
La república va ser rebuda amb entusiasme per les classes populars.
L’interés dels dirigents republicans de respectar la legalitat es va exterioritzar en la dissolució de
les Juntes i en la repressió de les revoltes populars. Pacificat el panorama, es van convocar
eleccions a Corts constituents, que van ser guanyades àmpliament pels republicans.
Van obtindre escons: Federals (344), Unitaris (2), Radicals (20), Constitucionalistes (7), Alfonsins i
representants dels partits monàrquics amadeistes.
No van participar: Carlins.
- L’intent d’instaurar una república federal.
En 1873 Les Corts van proclamar la Primera República Federal. La presidència va quedar en
mans d’Estanislau Figueras, qui va prendre les primeres mesures reformistes: va suprimir els
impostos de consums i les quintes, dues de les aspiracions populars més sentides. Però la manca
de recursos de l’Estat i la desorganització de l’exèrcit van provocar la seua dimissió, deixant al
càrrec a Francesc Pi i Margall, qui va quedar encarregat d’elaborar una constitució federal per a
Espanya.
- El projecte de constitució federal.
La Constitució Republicana Federal del 1873 era pareguda a la del 1869 en relació amb la
implantació de la democràcia i amb el reconeixement d’amplis drets i llibertats. La República
tindria un president i, pel que fa a les Corts, s’hi mantindrien les dues cambres, el Senat i el
Congrés. Igualment, es declarava la llibertat de culte i la separació de l’Església i de l’Estat.
També hi havien iniciatives legislatives més innovadores: l’inici d’una legislació proteccionista es
l’ambit laboral, la reforma dels impostos i l’abolició de l’esclavitud en les colònies.
L’aspecte més novedós era l’estructura de l’Estat. La Nació espanyola havia d’estar formada per
dèsset estats (tb Cuba) i el poder emanava a tres nivells: els municipis, els estats regionals i
l’Estat federal. Els estats regionals haurien de tenir autonomía econòmica, administrativa i política,
i haurien d’elaborar les pròpies constitucions. Per primera vegada en el liberalisme espanyol es
plantejava un Estat no centralista i recollia tradicions regionalistes que estarien en l’origen de les
futures propostes nacionalistes.
5
6. - Els conflictes armats.
La primera república va haver d’enfrontar-se a greus problemes que van paralitzar l’acció del
govern.
1. Insurrecció carlina.
2. Guerra a Cuba.
3. L’obstruccionisme dels partits monàrquics.
4. Divisions entre els propis republicans.
Tot això va minar un règim que tenia dificultats per a dirigir un exèrcit escassament fidel al projecte
republicà.
- La insurrecció cantonal.
Va ser el conflicte més greu que es va produir en el breu periode republicà.
El cantonlisme era un fenomen complex en el qual es barrejaven les aspiracions autonomistes
propiciades pels republicans federals intransigents amb les aspiracions de revolució social
inspirades en les noves idees internacionalistes.
Es va tenir que aplicar de manera directa i radical l’estructura federal des de baix, impulsada,
alhora, pel desig d’avançar en les reformes socials.
La població, en les zones amb una forta implantació republicana, estava radicalitzada per les
aspiracions revolucionàries expandides pels nuclis anarquistes de la Internacional, es van revoltar
formant cantons independents. Els protagonistes de les insurreccions cantonalistes eren un
conglomerat social format per artesans, petits comerciants i assalariats, i van ser dirigits en
general pels federals intransigents, decebuts pel rumb del esdeveniments de la nova República.
El president Pi i Margall va dimitir i va ser substituït per Nicolás Salmerón, que va iniciar una
acció militar contra el moviment cantonalista, que va a acabar ràpidament amb la insurrecció (-
Cartagena), però va donar un poder immens als generals que van asumir la repressió i va tornar a
donar a l’exèrcit el paper de garantidor únic de l’ordre i de barrera davant de la revolució social.
Salmerón va dimitir i la presidencia va recaure en Emilio Castelar, dirigent del republicanisme
unitari, molt més conservador en qüestions socials. La República va iniciar així un desplaçament
progressiu cap a la dreta.
El 13 de Setembre Caselar va acpnseguir poders plens de les Corts per a reorganitzar l’exèrcit,
obtenir un crèdit i governar amb el Parlament tancat, que es va mantenir així fins al día 2 de Gener
del 1874.
- La fi de l’experiència republicana.
Des de 1973 (setembre), la República va fer un tomb conservador molt evident amb el nou govern
de Castelar, que havia abandonat les pretensions federalistes i reformistes. Va governar de
manera autoritària. Davant d’aquesta situació, el desembre del mateix any, un sector important
dels diputats (Figueras, Pi i Salmerón) van arrivar a l’acord de plantejar una moció de censura al
govern Castelar per a forçar-ne la dimissió.
El 3 de gener de 1847 es van obrir les Corts i el govern de Castelar va ser derrotat per 120 vots
contra 100. Era imminent la formació d’un govern d’esquerra; però, es saber això, Manuel Pavía
(capità general de Castella la Nova) va exigir la dissolució de les Corts republicanes.
El poder va passar els mesos següents a mans d’una coalició d’unionistes i progressistes
encapçalada pel general Serrano, que va intentar establir un règim republicà de caràcter
conservador. Però la base social que havia de donar suport a aquesta mesura estava a favor de la
solució alfonsina, és a dir, la tornada del fill d’Isabel II, Alfons XII.
En 1874, el pronunciament militar d’Arsenio Martínez Campos a Sagunt va proclamar rei
d’Espanya Alfons XII.
L’1 de desembre del mateix any, el píncep Alfons de Borbó havia signat el Manifest de
Sandhurst, redactat per Cánovas del Castillo, que sintetitzava el programa de la nova monarquía
alfonsina: un règim de signe consevador i catòlic que garantiria el funcionament del sistema polític
liberal i restabliria l’estabilitat política i l’ordre social.
6
