RESTAURACIÓ BORBÒNICA

1. HISTÒRIA
2n de Batxillerat
UNITAT 7
L’ÈPOCA DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA
(1875-1898)
RESUM:
https://www.youtube.com/watch?v=-
N0VUvkTXV0
https://youtu.be/DHeK-zsuHA8

2. 1.Les claus del nou sistema polític
• La restauració de la monarquia va ser promoguda per polítics conservadors,
homes de negocis i militars d’alta graduació.
• Objectiu: superar la deriva democràtica del Sexenni, defensa de l’ordre social
i de la propietat.
• El nou règim va ser dissenyat pel polític conservador Cánovas del Castillo
amb l’objectiu de superar els problemes del sistema liberal anterior:
• El caràcter excloent dels partits quan arribaven al poder
• L’intervencionisme militar en política
• La proliferació d’enfrontaments polítics
• No es tractava d’un règim democràtic: no es reconeixia el sufragi universal i
les llibertats eren restringides
• El nou règim s’havia de fonamentar en
1.1. Un nou règim polític
• L’1 de desembre de 1874 el futur rei Alfons XII va fer públic el manifest de
Sandhurst
• 29 de desembre pronunciament militar del general Martínez Campos a
Sagunt que accelera la proclamació d’Alfons XII com a nou Rei
- Una Constitució moderada
- Un sistema bipartidista: conservadors i
liberals s’alternaven en el poder (torn
pacífic)

3. PRICIPALS ELEMENTS
• Amplia declaració de drets i llibertats (expressió, impremta, associació,
reunió...):Es deixava la seva regulació posterior al Govern (conservadors amb una
aplicació més restrictiva i liberals en sentit més ampli i flexible.
• Sobirania compartida entre les Corts i el Rei amb àmplies competències.
• El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics. Era cap de
l’Exèrcit, escollia al cap de govern i no era responsable davant les Corts
• El poder legislatiu residia en unes Corts bicamerals: Congrés (escollit per sufragi
directe) i Senat (escollit per designació o de forma indirecta).
• No fixava el tipus de sufragi (decisió del Govern): la llei electoral del 1878,
tramitada pels conservadors va establir el sufragi censatari (3% de la població) i la
Llei aprovada pels liberals el 1880 va establir el sufragi universal masculí (eficàcia
reduïda pel frau).
• Es reconeixia el catolicisme com a religió oficial de l’Estat: assignava a l’Església
un paper preponderant en l’educació i garantia un pressupost pel manteniment del
clero i el culte.
• Caràcter centralista del sistema: ajuntaments i diputacions quedaven sota el
control del govern. Garantia la unitat de lleis per a tot el país (supressió furs
bascos).
• Tenia un clar caràcter conservador.
• Mostrava certa flexibilitat per permetre que qualsevol dels dos partits del torn
poguessin governar.
1.2. La Constitució de 1876

4. 1.3. La fi dels conflictes bèl·lics

5. 1.3. La fi dels conflictes bèl·lics

6. 2. El bipartidisme i el torn pacífic
2.1. Un sistema bipartidista
PARTITS DINÀSTICS O PARTITS DEL TORN
•Partit conservador: Creat per Cánovas. Substituïa el partit moderat.
•Partit liberal: fundat per Sagasta (1890), amb un programa més progressista, que incloïa
alguns ideals del Sexenni Democràtic però adaptats al nou sistema canovista.

8. 2.2. El funcionament del torn
L’alternança regular en el poder entre els dos partits dinàstics (conservadors i liberals)
quedava garantida per una peculiar manera de formar el govern:
Quan un govern patia el desgast de la seva gestió o quan els líders polítics ho
creien necessari se suggeria al rei la creació d’un nou govern
El nou president del govern era el líder de l’oposició i junt amb el nomenament
rebien del decret de dissolució de les Corts i convocatòria de noves eleccions per
aconseguir un nombre suficient de diputats per tenir majoria parlamentària que
li permetés governar
El resultat de les eleccions era previst per tots dos partits, amb el mutu acord
dels seus dirigents, aconseguint-se una alternança artifial en el poder que
s’assegurava a través del frau electoral i el sistema caciquista.
Així s’evitava que cap dels dos partits monopolitzés el poder i ´l’altre tingués la
temptació de recòrrer a l’exèrcit per aobtenir-lo. A la vegada que s’evitava
l’accés al poder d’altres forces polítiques (carlins, republicans...)

9. Entre 1876 i 1898 el torn va funcionar amb regularitat, guanyant 6 eleccions els
conservadors i 4 els liberals. Malgrat l’alternança va passar per alguns
moments difícils, la 1ª gran crisi va arribar amb el desastre cubà de 1898.

10. L’adulteració del vot va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es
va aconseguir per mitjà del sufragi censatari, el pes electoral més gran dels
districtes rurals (més fàcilment manipulables davant dels urbans) i, sobretot,
gràcies a les trampes electorals (tupinada). El triomf del partit que convocava les
eleccions era convingut prèviament i s’aconseguia falsejant els resultats.
El conjunt de trampes electorals es coneix com a TUPINADA. A tall d'exemple:
falsificació del cens (incloent-hi persones mortes o impedint el vot de les vives),
manipulació d'actes electorals, compra de vots, amenaces a l’electorat amb
coaccions de tota mena, fins i tot amb l'ús de la violència, etc.
FALSEJAMENT ELECTORAL I CACIQUISME

13. 2.3. El desenvolupament del torn pacífic
1ª etapa de govern conservador 1875-1881
1881 Govern liberal de Sagasta: Introducció del sufragi universal masculí (1882)
eleccions municipals
La por a la desestabilització política amb la mort d’Alfons XII (1885) va dur a un
acord entre conservadors i leberals: PACTE DEL PARDO
Finalitat:
•Donar suport a la regència de Mª Cristina
•Garantir la continuïtat de la monarquia
•Alternança en el poder davant les pressions de carlins i republicans
Nova etapa de govern liberal 1885-1990: avanç important en el terreny de les
llibertats individuals. Es regulen i amplien les llibertats de premsa, d’expressió i
d’associació.
•Llei d’associacions (1887): permet entrar enel joc polític les forces opositores
•Llei del Jurat (judicis amb jurat) i abolició de l’esclavitut (1888)
•Nou codi civil (1889)
•Sufragi universal masculí (1890) eleccions generals
Última dècada es manté el torn: 1890 els conservadors tornen al poder i el 1892
els liberals. El 1895 Cánovas torna al poder fins que fou assassinat el 1897.
Els partits van acabar depenent excessivament dels sus líders, cosa que provocà
dissidències internes i la descomposició progressiva del sistema.

14. 2.4. Els partits dinàstics catalans

15. 3. Les forces polítiques marginades
del sistema
La Restauració va marginar de l’activitat política
amplis sectors socials i polítics: carlins,
republicans, nacionalistes i socialistes. El
funcionament corrupte del sistema va impedir a
aquetes forces aconseguir un nombre suficient de
diputats que els permetés formar govern o
constituir una minoria parlamentària influent

16. 3.1. El republicanisme
El republicanisme va patir la repressió dels primers anys de la Restauració i va haver de fer
front a les divisions internes, malgrat compartien 4 punts bàsics:
Les 4 forces més destacades van ser:
• Partido Republicano Posibilista (Emilio Castelar): el més moderat. Va acabar integrat al partit liberal
de Sagasta.
• Partido Republicano Progresista (Ruiz Zorrilla): defensava la insurrecció militar per arribar al poder.
• Partido Republicano Centralista (Nicolás Salmerón): escissió de l’anterior.
• Partido Republicano Federal (Francesc Pi i Margall): el més nombrós i amb una forta implantació a
Catalunya. Va patir diverses escissions, la més rellevant la protagonitzada per Valentí Almirall que creà
un partit catalanista republicà d’àmbit només català. A partir de 1883 amb l’arribada a la direcció del PRF
de Josep M. Vallés i Ribot, el federalisme va rebre un impuls i es va dotar d’un nou programa basat en la
defensa d’un Estat federal amb un fort reformisme social, que va quallar força en ciutats com Barcelona
o Sabadell, però també va penetrar en zones rurals d’influència rabassaire
•La república com a forma d’Estat.
•Reformes socials
•La defensa del progrés científic i educatiu
•La laïcitat (separació de l’Església i l’Estat)

17. El republicanisme es va caracteritzar des de l’inici del període pel seu retraïment
electoral i pels intents insurreccionals (Villacampa 1886).
Durant els anys posteriors es va anar abandonant la via insurreccional: van formar
coalicions per obtenir diputats a les Corts i van crear una important xarxa d’ateneus,
casinos, diaris, etc. Per introduir-se a la societat civil.
Les reformes dels liberals, especialment l’establiment del sufragi universal (1890) va
facilitar la creació de candidatures republicanes conjuntes: Unión Republicana (federals
,unitaris i progressistes, quedant al marge els possibilistes).
La Unión Republicana va aconseguir alguns petits èxits a les grans ciutats a les
eleccions de 1893 (per 1r cop hi ha una minoria republicana important al Congrés). En
qualsevol cas el republicanisme va haver de fer front a una sèrie de problemes que va fer
que el nombre de diputats republicans sempre fos reduït:
•El frau electoral
•Les divisions internes
•La influència de l’internacionalisme entre els obrers
•L’abstencionisme anarquista
•La competència electoral socialista

18. 3.2. El carlisme
 El carlisme després de la derrota de 1876 va trigar en reorganitzar-se i només va tenir una
certa importància a les províncies forals. A més, l’aparició del nacionalisme basc i català va
reduir la seva base social.
 L’aliança entre l’Església i el règim de la Restauració va deixar al carlisme sense un dels
seus suports tradicionals. Bona part del clero es va allunyar del carlisme i es va mostrar
partidari de la integració dels catòlics en el sistema canovista. Incorporació de la Union
Católica de Alejandro Pidal al partit conservador
 El 1886 Vázquez de Mella va liderar un intent de modernització del Partit Carlí: Acta de
Loredan (mantenia el caràcter catòlic i tradicionalista i el compromís amb la recuperació
dels furs, però acceptava el nou ordre liberal-capitalista
 El sector integrista es va escindir liderat per Ramón Nocedal, amb una
certa influència a Catalunya (Fèlix Sardà i Salvany), on la jerarquia
eclesiàstica encapçalada pel bisbe Morgades va pressionar el clergat per
a que abandonés el carlisme i acceptés la col·laboració amb el sistema
liberal.
 A partir de 1890 el carlisme es reconstruí amb l’aspiració de convertir-lo
en un partit de masses: Comunió tradicionalista ( que el 1896 obtingué
10 diputats).

19. Webs:
Canvis i moviments socials.
Moviment obrer espanyol i català (1840-1931)
3.3. El socialisme i l’anarquisme
 Desprès de l’escissió de l’AIT els socialistes i els
anarquistes espanyols van seguir camins separats
 Els anarquistes, els més nombrosos a Catalunya i Andalusia, es van mantenir a la
FRE, que va ser il·legalitzada i que el 1881 va canviar el seu nom per Federació de
Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), per adaptar-se a la nova legislació que
prohibia les associacions internacionals. La nova associació va arrelar amb força, va
augmentar molt el nombre d’afiliats i les seves activitats reivindicatives. Però la
continua repressió va afavorir l’escissió del moviment anarquista entre els partidaris de
l’acció directa (terrorisme), via violenta per posar fi al sistema: processos de la
Mano Negra a Andalusia, atemptats terroristes a Barcelona (procés de Montjuïc) i els
partidaris de l’acció a través dels sindicats (anarcosindicalistes).
Pablo Iglesias
https://youtu.be/3v6uz409gh0?list=PLYMu9dhYeIBvcN
Qdsq8iDfZLbA8G2fB7O&t=2634 (fins el minut 51’)
Els socialistes es van mantenir fidels a la idea de la necessitat
d’una acció política i la formació de partits de masses. El 1879
Pablo Iglesias fundava a Madrid el PSOE i el 1888 els socialistes
creaven a Barcelona la Unió General de Treballadors (UGT). El
socialisme va tenir poca influència a Catalunya i Andalusia i molta més
a Madrid, Biscaia i Astúries.
La llei d’associacions promulgada pels liberals va propiciar una
major permissivitat amb les organitzacions obreres, legalitzant-les i
afavorint les activitats del PSOE. Tanmateix el creixement del
socialisme espanyol va ser molt lent.

20. 5. La crisi d’ultramar: Cuba i Filipines
5.1. L’imperi colonial espanyol
Aquests territoris rebien el tracte de colònies, sense dret a representació al Parlament, ni a
tenir institucions de govern, ni a intervenir en l’elaboració de les lleis que els afectaven.
CUBA era la principal possessió pels interessos comercials i negocis. La principal
activitat era l’agricultura de plantació (canya de sucre, cafè i tabac) per a
l’exportació. La política aranzelària obligava a comprar a elevats preus productes
espanyol (blat castellà i teixits catalans) i dificultava l’exportació a EUA I Europa
A FILIPINES la població espanyola era escassa i els interessos econòmics es
basaven en la producció de tabac.
Des de 1824 Espanya només conserva Cuba, Puerto Rico i Filipines.

21. 5.2. El problema cubà
 Pau de Zanjón (1878):suposava la gradual autonomia per Cuba, abolició de l’esclavitud i
representació al Parlament de diputats cubans.
 Partido Unión Constitucional: oposat a les reformes, composat per espanyols i sucrers
latifundistes.
 Partido Liberal de Cuba: format pels grups més progressistes. Criolls partidaris de
l’autonomia.
 L’actuació des d’Espanya va ser força decebedora pels cubans: la majoria de polítics
espanyols eren contraris a l’autonomia, l’esclavitud no va ser abolida fins 1888 i el 1893 el
Pla de Reformes Colonials va ser rebutjat per les Corts.
 El malestar es va incrementar quan el 1891 es va implantar un impost als productes no
procedents d’Espanya (aranzel Cánovas). També va incomodar els EUA pels forts aranzels
que havia de pagar pel productes que venia a Cuba.

22. 5.3. L’esclat de la guerra
 Espanya va enviar 200.000 soldats, molts dels quals
van emmalaltir o morir a causa de les malalties tropicals
i els deficients serveis sanitaris. Les tropes no van
poder derrotar els insurgents molt més adaptats al
terreny i a la guerra de guerrilles
 L’assassinat de Cánovas (1897) va donar pas a un
Govern encapçalat per Sagasta que va iniciar una
estratègia de conciliació: destitució de Weyler, decret
d’autonomia, sufragi universal masculí, igualtat de drets
i autonomia aranzelària. Les mesures van arribar massa
tard per convèncer els independentistes. Valeriano Weyler
Reinici del conflicte (1895) = L’incompliment dels acords de Zanjón + el nou aranzel + el suport del EUA.
Inici de la insurrecció a Baire (Grito de Baire) = liderat per José Martí (cap del Partido
Revolucionario Cubano).
Espanya intentà acabar amb el conflicte combinant dues estratègies: el diàleg (general Martínez
Campos) i la forta repressió (general Weyler) = concentració de camperols en determinats
pobles, càstigs, etc.).

23.  El malestar de la població davant l’administració espanyola portà al creixement de
l’independentisme i a la creació el 1892 de la Lliga Filipina (José Rizal)
 La insurrecció s’inicià el 1896. El capità general Polavieja va dur a terme una
política repressiva i condemnà a mort a Rizal. El govern liberal de Sagasta
nomenarà el 1897 al nou capità general Fernando Primo de Rivera: negociarà amb
els caps dels insurrectes i pacificarà temporalment el conflicte
5.4.La insurrecció filipina
José Rizal

24. 6. Guerra contra EUA i pèrdua de les
colònies
Davant la clara derrota el govern espanyol no va tenir més remei que negociar la pau.. El 10 de
desembre es signava el Tractat de París, segons el qual Espanya cedia Cuba, Puerto Rico i
Filipines als EUA.
https://youtu.be/w3Rvv9etkQM
Espanya volia evitar l’enfrontament amb els EUA, però l’opinió pública estatunidenca era favorable a la
intervenció i el 1897 el president McKinley es va mostrar decidit a entrar al conflicte.
El pretext per iniciar-lo fou l’explosió i enfonsament
del vaixell de guerra estatunidenc Maine (1898),
ancorat a la badia de l’Havana, acció de la qual es
va acusar a Espanya.
 L’ultimàtum dels EUA demanava l’abandonament
de l’illa per part d’Espanya i va portar a
l’enfrontament armat. A més, aquell mateix any
es va reproduir el conflicte a Filipines.
 La flota espanyola va ser fàcilment derrotada en
dues batalles navals (Santiago de Cuba i Cavite
a Filipines).

25. 7. Les conseqüències de la crisi del 98
 El conflicte cubà i filipí va suposar una important
pèrdua de vides humanes.
 La derrota va ser viscuda com una humiliació per
part de la societat espanyol i va suposar una
commoció moral col·lectiva = DESASTRE DEL 98
(imperi definitivament derrotat i un país en crisi).
 El desastre va generar un pessimisme profund que
es va palesar en la generació literària coneguda com
a generació del 98 (Baroja, Unamuno, Valle-Inclán,
Machado...).
 Des del punt de vista econòmic:
 La guerra va suposar importants pèrdues
econòmiques a la colònia.
 A la metròpoli no va ser així i, fins i tot, va
comportar beneficis a curt o mig termini.
 A llarg termini va suposar la pèrdua dels
ingressos procedents de les colònies i d’uns
mercats preferents.
 La repatriació a Espanya de capitals cubans va
ser l’origen de nous bancs i va permetre la
recuperació econòmica de principi dels segle
XX.

26.  Conseqüències polítiques:
 El sistema de la Restauració va quedar tocat, però el torn dinàstic va continuar
 Va estimular el creixement dels nacionalismes (sobretot a Catalunya i el País Basc) que denunciaren
la incapacitat dels partits dinàstics.
 Aparició del REGENERACIONISME: defensava la necessitat de renovació i regeneració del sistema
polític i de la societat espanyola, denunciant els defectes del sistema restauracionista.
 1899 govern regeneracionista de Francisco Silvela (conservador). Camilo Polavieja / Duran i Bas
 Joaquín Costa (regeneracionista): denúncia del frau electoral i l’endarreriment social i econòmic
d’Espanya.. La regeneració s’havia de basar en la fi del caciquisme, la millora del camp i l’elevació del
nivell educatiu i cultural del país.
Joaquín Costa
Per saber-ne més:
Crisi moral i regeneracionisme
(recomanat)

27. 8. Catalunya i la Guerra de Cuba
 Cuba es va convertir al llarg del s. XIX en el gran centre d’atracció
demogràfica i econòmica. Milers de catalans van marxar cap a l’illa
per obrir negocis i fer fortuna (“indians”).
 La política aranzelària espanyola i la derogació del tractat
comercial amb els EUA va fer de l’illa una zona privilegiada per als
productes espanyols i va beneficiar enormement les exportacions
catalanes.
8.1. Els interessos catalans a Cuba
 Les classes benestants i les principals entitats econòmiques com el Foment del Treball Nacional
van donar suport a la política en favor de la guerra del govern espanyol.
 Les classes populars s’oposaven a la guerra, amb actituds pacifistes, antimilitaristes i de clar
rebuig a les “quintes”.
 Els republicans federals van ser l’única força que es va oposar frontalment a la guerra i es va
pronunciar en favor del drets dels cubans a decidir el seu futur.
 El catalanisme es va mostrar favorable a la guerra.
8.2. Diferents actituds davant la guerra

28. 8.3. Les conseqüències del 98 a Catalunya
 Les exportacions es van reduir considerablement, malgrat la repatriació dels capitals dels
indians va moderar els efectes de la crisi
 Davant la pujada d’impostos del govern Silvela: TANCAMENT DE CAIXES (1899) = Ascens del
catalanisme.