Relació llibre: "Elogi de la feblesa" amb experiències personals.

1. 1
EXPERIÈNCIES I
REFLEXIONS
Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna
(FPCEE). Universitat Ramón Llull.
Prof.ª Maria Rosario Rahola Estrada
Cobo Bautista, Carlota
20 de Novembre de 2015
1er Grau d’Educació Infantil
Grup 1J matí

2. 2
ÍNDEX
Introducció............................................................................................... 3
Experiències de la meva infantesa
• Un professor diferent ................................................................... 5
• Una mala passada ...................................................................... 6
• La gran assignatura ..................................................................... 7
Reflexions ............................................................................................... 9
Temes destacats .................................................................................... 11
Reconsideracions ................................................................................... 13
Conclusions .............................................................................................. 15
Apèndix .................................................................................................... 17
Fonts de documentació ............................................................................ 21

3. 3
INTRODUCCIÓ
El següent treball té com a objectiu reflexionar sobre les experiències educatives
pròpies i establir relacions i diferències amb les que exposa Jollien, A. en el seu
llibre Elogi de la feblesa.
El treball constarà de quatre parts. En la primera, trobarem una descripció d’un recull
d’experiències que han estat rellevants a la meva infantesa com: el professor més
important que he tingut, l’assignatura més significativa o un dels moments que més
m’ha marcat la vida.
En la segona part, buscant entre mig de les meves experiències personals, faré una
reflexió sobre què m’enduc de la meva educació per al meu futur com a mestre i què
rebutjo de la meva educació per la meva futura activitat de mestre.
En tercer lloc, i havent fet una lectura del llibre de Jollien, A. Elogi de la feblesa,
mencionaré deu temes extrets de l’obra, com per exemple l’amistat, la normalitat, els
educadors, l’educabilitat de l’ésser humà, l’esforç,... i exposaré les meves
consideracions, fent cites de fragments del seu text.
Finalment, d’aquests deu temes extrets en l’apartat anterior, en triaré sis i faré noves
consideracions, justificant-les amb reflexions al voltant de les meves experiències.

4. 4
EXPERIÈNCIES DE LA MEVA INFANTESA
UN PROFESSOR DIFERENT
El millor professor que he tingut ha estat el professor de matemàtiques de primer i
segon de batxillerat. Era catedràtic de matemàtiques, havia estat professor de
matemàtiques pures a la UPC durant molt de temps, però va haver-hi un moment
que va dir prou, va deixar de donar classes a la universitat, per donar-les a una
escola, la meva escola. Era un professor seriós, estricte i molt exigent, aquest últim
aspecte és el que em cridava més l’atenció.
Era diferent a tots els altres professor de batxillerat, tenia una manera de fer diferent,
només veient la seva presència ja notaves la diferència.
Recordo, que el primer dia de classe ens va fer una prova de nivell, per saber quin
nivell portàvem de mates de la ESO i els resultats van ser desastrosos. Jo era una
noia que a la ESO treia excel·lents en mates i a la prova vaig treure, amb prou
feines, un 0.25. A la resta de la classe no li va anar gaire millor, ja que la meva nota
era la tercera més alta de classe, tenint en compte que la més alta va ser un 0.5. En
aquell moment tots els de la classe estàvem al·lucinats, com podia ser que
vinguéssim de treure tant bones notes i en un examen de nivell sobre el que havíem
estudiat els anys anteriors no arribéssim al 1? La resposta del professor va ser:
“senyors tenen un nivell pèssim de matemàtiques, que sàpiguen que el nivell que es
donarà en aquesta classe serà alt i o es posen les piles i espavilen o suspendran”.
La seva metodologia era: resoldre els exercicis que havia posat de deures el dia
abans, preguntar (teoria i pràctica) i explicar. Ja començàvem amb mal peu la
sessió, els exercicis havien d’estar sempre fets, sinó hi havia alguna penalització, i si
algun dia tenies algun dubte sobre els exercicis i ja l’havia explicat, penalització
també, es a dir, els deures havien d’estar fets, i ben fets. En quan al tema de
preguntar, triava una persona al atzar i et preguntava sobre un teorema, una
definició, un corol·lari i te´l havies de saber perfecte, tant oralment, com en
llenguatge matemàtic. Finalment l’explicació del temari. Era la classe en la que
prestàvem més atenció, la més dura, però també la que més satisfacció et donava.
El pensament d’aquest professor era únicament la seva assignatura, ja podies tenir
feina d’altres matèries que per a ell només existia la seva.
Ell, ha sigut el millor professor que he tingut, ja que em va transmetre la seva passió
per les matemàtiques, i la seva manera de fer i ser: exigent i treballador.

5. 5
UNA MALA PASSADA
Un dels moments més significatius i que més ha marcat la meva vida va ser el 28
d´agost de 2005.
Jo tenia 16 anys i estava de vacances a l´Escala, un poble de la Costa Brava.
Estava a la platja amb els meus amics, quan de sobte vaig escoltar el mòbil, algú em
trucava. En aquell instant estava feliç, de vacances i passant-m´ho d´allò més bé.
Vaig agafar el telèfon, era el meu millor amic. Em trucava plorant, jo no entenia res i
al moment li vaig preguntar que passava. Em va començar a explicar que la nit
anterior havien sortit els amic de classe per les festes de Sants i que al tornar cap a
casa un dels nostres amics havia tingut un accident. Quan marxaven cap a casa, el
germà d’un dels nostres amics va passar amb el cotxe i es va oferir a portar-los. Al
cotxe anaven al davant el germà gran d´un dels meus amics, un amic d´ell i els
meus dos amics al darrera. Es van dirigir cap a casa, a gran velocitat. A la recta
d´Avinguda de Sarrià van tenir un accident i van col·lisionar contra la benzinera fent
tres voltes de campana. El meu amic va ser el pitjor parat, els nois de la banda del
copilot van poder sortir ràpidament del cotxe, mentre que el pilot i el meu amic es
van quedar atrapats. Van arribar els bombers, que van poder treure el conductor,
però el meu amic seguia atrapat, no el podien treure. Al cap de tres hores el van
poder alliberar i traslladar a l´Hospital Clínic de Barcelona en estat de coma.
Aquella trucada va ser la més dura de la meva vida, mai oblidaré aquella data, aquell
28 d´agost de 2005.

6. 6
LA GRAN ASSIGNATURA
L’assignatura més significativa que he tingut a la meva vida ha estat educació física.
Aquesta assignatura tenia l’habilitat de fer-me desconnectar de tot, i és de les
poques assignatures que rebia el 100% de la meva atenció, en aquell moment. No
era com altres matèries que el meu pensament estava més fora que dins de l’aula,
d’educació física m’interessava tot: explicacions, pràctiques,... TOT.
A més a més, aquesta assignatura no tenia examen final, sinó que estaves sempre
en una continua avaluació, i sense adonar-te ja t’estaves examinant. El fet de no
tenir examen final et relaxava, les coses sortien sense forçar-les i el més important,
d’aquesta manera apreníem igual o més que de la manera tradicional: explicar d’un
llibre, fer resums i activitats, i finalment, jugar-te-la en un examen final.
Quan jo cursava aquesta assignatura no utilitzàvem llibres, no teníem classes
teòriques, la classe únicament era pràctica: apreníem, ens divertíem i compartíem
coneixements i jocs amb els companys. Possiblement l’única classe que quan
s’acabava seguíem amb ganes de més, no volíem marxar.
Amb aquesta assignatura treballàvem: la cooperació, les relacions socials, la
coordinació, l’expressió corporal,... moltíssimes coses, i el més màgic, ho
treballàvem i ho apreníem sense adonar-nos. Adquiríem els coneixement de manera
natural i sense cap mena d’esforç.
L’educació física és l’educació del cos, el cultiu del cos mitjançant exercicis que
tenen com a objectiu desenvolupar-lo. Al cap i a la fi, l’educació física és esport i té
aquesta màgia; que aprens coses, adquireixes coneixements i millores moltes
habilitats sense adonar-te. A més té l’habilitat de despendre alegria, vitalitat i
afavoreix a portar un vida sana.

7. 7
REFLEXIONS
Sempre he estat a la mateixa escola, per tant, no he vist diferents models educatius,
maneres de treballar a l’aula. A la meva escola tot estava programat i dirigit, totes les
sessions, el temps lliure era mínim, al pati i prou. Gràcies a aqueta metodologia vaig
aprendre moltes coses, de les quals sé que varies les duré a terme quan sigui
mestre.
Una de les coses que m’enduc de la meva educació per al meu futur com a mestre,
és que, sobretot en edats de 3, 4 i 5 anys, és necessària una rutina, pel fet d’agafar
bons hàbits. Al tenir una rutina diària, les coses s’acabaven aprenent, per exemple:
si cada matí entres a classe i t’ensenyen a dir bon dia, posar-te la bata, anar al
lavabo i asseure’t a esmorzar, al final tots els nens ho fan i sense necessitat que la
professora ho digui. Un altre aspecte encertat a la meva escola, des del meu punt de
vista, és que a l’hora del pati els mestres no intervenien en el joc del nens, ells
únicament vigilaven que no passés res i que ningú prengués mal. Teníem tot tipus
de material: cercles, pilotes, tobogans, gronxadors, cordes,... era un espai per poder
gaudir lliurement i amb la resta de companys, ja que aquell moment era comú per
totes les classes i cursos, des de P3 fins a P5.
Els aspectes que rebutjo de la meva educació per la meva futura activitat de mestre
serien: el fet de treballar totes les assignatures de manera independent, crec que és
molt millor treballar-les de manera conjunta, per exemple: en el cas d’aprendre
l’abecedari, és pot fer de manera avorrida memoritzant, o de manera més creativa o
dinàmica fent una cantarella o fent un mural on es treballin les lletres. Les activitats
100% dirigides, és molt millor que la major part del temps el nen experimenti, que
creï el seu propi coneixement, i que no se li doni tot fet. Un altre aspecte amb el qual
tampoc estaria d’acord o no l’aplicaria jo com a mestre és el fet de que els nens
hagin d’estar asseguts en una cadira durant molt temps, un nen en aquestes edats
(tres, quatre i cinc anys) el que necessita és moure´s, és poden fer moltes activitats
de manera dinàmica i sense necessitat de que el nen estigui quiet en una cadira.

8. 8
TEMES DESTACATS
Totes les cites que trobarem a continuació són fragments del llibre Elogi de la
feblesa, editat en català per La Magrana l’any 2001. El meu llibre és la vuitena
edició, publicat al novembre de 2010, per tant les pàgines de les cites corresponen a
aquesta edició.
• “Tornes insistentment a la noció de <<norma>>, de <<normalitat>>. ¿Em
podries definir amb precisió què significa <<normal>>?
<<Tot el que és igual a la majoria o a la mitjana dels casos o dels costums;
allò que és habitual, familiar>>.” Alexandre Jollien (2010, pàg.25).
Parla sobre la normalitat, el estar fora d’aquesta “normalitat”, sentir-se
diferent dels altres. Els seus companys del centre i ell, es sentien persones
singulars, fora de tota norma, fora de tota normalitat.
• “Digues-me, Alexandre, ¿com vas anar a parar a la filosofia?
En això, tu hi tens molt a veure. Precisament, immers en aquest context de
lluites, vaig descobrir, per atzar, una obra de filosofia on vaig trobar aquestes
dues màximes importants: <<Ningú és forçosament dolent>> i <<Coneix-te a
tu mateix>>.” Alexandre Jollien (2010, pàg. 28).
Tracta sobre la descoberta, el moment en que l’Alexandre descobreix la
filosofia com element per poder-se recolzar i reflexionar.
• “Si ho he entès bé, d’acord amb la teva divisa de <<lluitar per tot i contra
tot>>, tu seguies aquest altre lema: <<Si vols tirar endavant en una ambient
hostil, espavila’t!>>.” Alexandre Jollien (2010, pàg.34).
Expressa la idea lluita, la necessitat d’espavilar-se per un mateix si es vol
seguir endavant.
• “M’aconsellaven seguir models establerts, adaptar-me a uns esquemes, però
mai a baixar fins el més profund de mi mateix per poder trobar-hi una sortida,
encara que fos al nivell més temible: a l’interior de la meva pròpia angoixa.”
Alexandre Jollien (2010, pàg. 43).
Menciona els educadors, els models i esquemes que els aconsellaven
seguir.
• “Penso que el menyspreu tonifica, com deia Balzac... Pel contrari, la pietat,
per la seva fadesa, anestesia.” Alexandre Jollien (2010, pàg. 49).
Parla del sentiment de pietat, que més que fer-lo feliç li nega la llibertat.
Prefereix el menyspreu que la pietat.
• “De seguida vaig tenir la intuïció que, fugint de la discapacitat, en aïllem. És
allà, amb nosaltres; cal, dons, que l’acollim com un cinquè membre, cal que
arribem a establir un acord amb ella. Per fer-ho em sembla primordial
conèixer les seves febleses...” Alexandre Jollien (2010, pàg. 57).

9. 9
Tracta sobre coneixes a un mateix, saber quines són les teves febleses i
acceptar-les.
• “Les adversitats eduquen més que es demostracions perfectes dels científics
eminents o les dels pedagogs encarcarats en els seus esquemes”. Alexandre
Jollien (2010, pàg. 62).
Menciona les experiències, els fets passats. Aprenem més de les adversitats
o obstacles que ens trobem a la vida, que no pas d’aspectes teòrics.
• “Dic simplement que per tirar endavant cal aprofitar-ho tot, incloent-hi la
situació més destructiva. Insisteixo en les adversitats, perquè són inevitables.
No serveix de res debatre o parlar durant hores i hores sobre el sofriment. El
que cal és trobar els mitjans per eliminar-lo i, si no es pot, cal acceptar-lo, tot
donat-li sentit.” Alexandre Jollien (2010, pàg.63).
Trobem el concepte de sofriment. La idea de que per poder seguir vivint
s’han de trobar les eines per eliminar o acceptar aquest sentiment tant dur.
• “La felicitat, si existeix, s’oposa diametralment a un confort serè, tranquil,
temprat. Reclama una activitat intensa, una lluita, sempiterna; és semblant a
una plenitud desinteressada obtinguda en un combat permanent.” Alexandre
Jollien (2010, pàg. 65).
Tracta de la felicitat. Descriu com seria aquesta felicitat si existís.
• “Les realitats humanes mai són blanques o negres. La veritat potser es troba
en el matís.” Alexandre Jollien (2010, pàg. 86).
Parla sobre les experiències humanes, el dia a dia. Les coses no són d’una
manera o una altre, sempre hi ha un terme mig amb infinites combinacions.

10. 10
RECONSIDERACIONS
• En quan al tema de la normalitat, una crítica que faria seria que no tens
perquè buscar o ser allò que és habitual o el que fa la majoria de gent, per
què moltes vegades la felicitat no te l’aporta això, ja què acabes fent el que
els hi agrada als altres i no el que t’agrada a tu, és a dir, vius la vida que els
hi agrada als demés, no la teva pròpia vida.
Quan llegia aquest fragment del llibre em veia reflectida en ell. A l’hora de
pati, des de ven petita, jo jugava a futbol, mentre les nenes, o més endavant,
noies de la meva classe s’asseien a jugar amb nines o a parlar sobre moda i
nois. Jo preferiria fer esport, desconnectar i trencar de tantes hores asseguda
a la cadira. Que havia de fer, el que m’agradava o el que era “normal”? Jo ho
tenia clar, el que em feia feliç era jugar i fer esport, de manera que vaig
rebutjar la idea sentir-me normal, de seguir la norma.
• És molt interesant el moment en el que parla de com va anar a parar a la
filosofia, de com la va descobrir. En moments de lluites per tot i contra tot va
trobar, per atzar, quelcom per recolzar-se, per reflexionar.
Una de les meves grans descobertes va ser la d’estudiar educació infantil. Al
acabar el batxillerat no tenia del tot clar cap a on dirigir la meva vida
professional, de manera que vaig decidir cursar la carrera d´economia. Al
llarg dels quatre anys de carrera, em vaig adonar que el que de veritat
m’agradava era l’educació i els nens. Com em vaig adonar? Dons al mateix
temps que estudiava economia treballava com a professora de
psicomotricitat en dos escoles, portava els cursos de P3, P4 i P5 i era
entrenadora de dos equips de futbol, nens de 5 i 6 anys i nens de 9 i 10 anys,
en aquest moment vaig descobrir quina era la meva passió: l’educació.
• Estic molt d’acord amb el que comenta sobre el sentiment de pietat, ja que és
una actitud condescendent, que la persona més que sentir-se estimada o
valorada, el que sent es que se li nega la seva llibertat.
Aquesta experiència la he viscut molt de prop, ja que cada estiu jo treballo en
un campus multiesport i venen diversos nens amb discapacitat. Jo sempre
estic amb un d’aquests nens i si que és veritat que a l’hora de portar tots els
nens al campus observes les famílies i veus que es presta una atenció
especial o diferent a aquests nens. Per exemple, l’any passat tenia un nen
d’onze anys amb Síndrome de Down. Els pares quan venien a deixar la resta
de nens i se’l trobaven el tractaven diferent a la resta de nens de la seva
edat, li parlaven com si fos un nen petit, quan va a una escola normal i
segueix el curs que li pertoca, alguns monitors estaven excessivament a
sobre d’ell, el vigilaven en excés, quan ell té els mateixos perills i s’exposen a
les mateixes coses que els demés. Aquests aspectes són només uns
exemples pels quals certes persones és senten “no normals”, “fora de la
norma”, i no es que ells es sentin diferents, sinó que nosaltres, amb els
nostres actes, els fem sentir diferents.

11. 11
• Quan fa referència a les experiències passades com element per aprendre,
té tota la raó, ja que per molta teoria que ens donin, del que realment
aprenem és de la vida.
És veu molt clar en el moment per exemple de fer una carrera. Jo vaig
acabar fa un any la carrera d’economia i allà em vaig passar hores i hores
fent teoria: d’economia, matemàtiques, història, dret, estadística,
econometria,... i no vaig fer cap mena de pràctica a cap empresa. Què
passa? Dons t’adones que tot el que t’havien ensenyat a la universitat eren
conceptes teòrics i no et servien realment a l’hora de treballar. Vaig aprendre
molt més en un parell de mesos treballant com economista, que en quatres
anys cursant la carrera. Aquests aspectes també són aplicables a la vida
quotidiana, ja que, moltes vegades, s’aprèn més de les coses que t’han
passat en el passat, que no pas d’aspectes teòrics que tu no has viscut.
• Estic totalment d’acord amb el fragment que parla del sofriment, ja que per
poder conviure amb aquest sentiment és necessari trobar les eines
adequades per poder eliminar-lo o acceptar-lo.
Fa exactament un any que va morir el pare d’una companya meva de l’equip
de futbol. Va ser terrible, era un home d’uns seixanta anys al que li van
diagnosticar càncer. Ens venia a veure a tots els partits, era el nostre
aficionat preferit. Quan ens ho van comunicar no ens fèiem creus, i el que era
pitjor: tenia metàstasis. Li donaven molt poc temps de vida. Un dia quan
anàvem cap a Cervera a jugar un partit, ens van trucar i ens van confirmar la
noticia, el pare de la nostre amiga havia mort, només havien passat tres
mesos des de que l’hi havien diagnosticat el càncer. Al dia següent vam anar
tot l’equip al enterrament. La seva família estava destrossada i la nostra
amiga,... perduda, semblava que no fos conscient del que passava, per ella
tot era un mal son, que s’acabaria al despertar-se al dia següent. Però no era
així, des de aquell moment, la meva amiga Anna viu amb el sofriment d’haver
perdut a un pare, un sentiment amb el conviu i conviurà tota la seva vida.
• L’última cita que he escollit dins de l’apartat temes destacats, és tant real
com la vida mateixa. Les coses no són blanques o negres, tenen moltes
tonalitats entre mig.
Un exemple que podria posar per explicar aquesta cita seria l’educació.
Quina forma d’educar és millor, mitjançant llibres, teoria, exercicis i exàmens
o mitjançant l’experimentació, el joc lliure i crear-se el propi coneixement?
Evidentment no hi ha cap veritat absoluta en aquest tema, el que si puc dir és
que no té per què ser una educació 100% amb llibres, exàmens, teoria,
exercicis, ni una educació 100% d’experimentació joc lliure i creació del propi
coneixement, hi han infinites combinacions possibles i infinites manera
d’educar, i quina és la bona? Dons aquí és on cada persona ha de triar la
seva, la que cregui que és més adequada i afavoreix a l’infant.

12. 12
CONCLUSIONS
Gràcies a aquest treball he recordat moltes de les experiències viscudes dins
i fora del món educatiu. He recordat aquell professor que tants mals de caps i
tants bons moments em va donar, l’assignatura amb la que gaudia i m’ho
passava d’allò més bé i la situació més dura de la meva vida: estar a punt de
perdre un amic, potser aquest moment no m’ha fet tanta gràcia recordar-ho.
En quan a la lectura del llibre Elogi de la Feblesa, d’ Alexandre Jollien, m’ha
remogut molts pensament i m’ha fet reflexionar. Moltes vegades d’una petita
cosa en fem una muntanya, i moltes vegades no ets conscient de tot el que
tens, de la qualitat de vida, del nivell de vida,... moltes coses no les valorem i
amb un llibre com aquest t’adones que gent amb molts problemes tira
endavant i és feliç. Moltes vegades el fet de tenir i disposar de tantes coses
fa que vulguis més, quan més tens més vols.
Un dels aspectes que he trobat més interesants del llibre és quan parla de
saber viure amb les nostres febleses, de ser conscient d’elles i de no
amagar-les, trobo que és un fragment molt encertat, ja que ens em
d’acceptar tal qual som, ara bé els demés no són qui per jutjar-se, ja que si
nosaltres ens acceptem, qui són el demés per no fer-ho?
Tots els temes tractats en aquest treball han estat molt interesant, ja que
recorren la major part dels sentiment i experiències viscudes.

13. 13
APÈNDIX

14. 14

15. 15

16. 16

17. 17
fonts de documentació
Alexandre Jollien. (2001). Elogi de la feblesa. Barcelona: La Magrana.