Resum comentat

1. RESUM DEL CREPUSCLE-DELS-íDOLS
EL PROBLEMA DE SÒCRATES
RESUM CONCEPTES CLAU
1. Els savis no valoren positivament la vida. Del consens dels savis s'obté
la veritat. Als savis se'ls ha d'examinar de prop. Relaciona la saviesa en la
carronya. Sòcrates representa la postura antivitalista, per la seva “oposició
a la vida”.
Els savis. La veritat.
Oposició a la vida.
Decadència.
2. Fent genealogia descobrim a Sòcrates i Plató com a signes de decaïment
i la dissolució grega. Són l'exemple de l'actitud negativa davant la vida. El
judici de valor no té sentit perquè el fa l'home creient ser jutge i sent part.
La vida no està per valorar-la sinó per a viure-la.
Dissolució grega.
Pseudogrecs. Judicis
de valor.
3. Sòcrates era plebeu i lleig. Un fisonomista li descobreix que era dolent
per ser lleig i Sòcrates ho accepta. N vincula la impressió o el sentiment
que desprèn una persona a la seva bondat o maldat, ja que per a N no valen
les raons per jutjat ningú, N vincula la valoració a la raça, a la vida, no a les
seves raons o paraules.
Era grec Sòcrates?
4. Sòcrates és pervers i considera desordenat guiar-se pels instints i ens ho
fa creure als demés com si parlara per la veu dels savis, que nosaltres
interpretem en clau religiosa, es a dir, que s'ha de complir obligatòriament.
És pervers perquè és subterrani. La idea socràtica de virtut és contrària als
principis dels hel·lens.
Crítica a l'intel·lectua-
lisme moral.
Superfetació.
Equació socràtica.
5. Sòcrates causa el canvi del gust grec cap a la dialèctica. Modifica les
costums aristocràtiques imposant-ne de plebeus. Critica la honestedat per
no ser sincera ni oberta; critica la demostració per tractar-se s'un art
inventat. Ací va descobrint-se la transvaloració: com els grecs van prenent
per bo el que fins ara era roïn, i a l'inrevès.
Dialèctica.
Demostració.
6. Crítica a la dialèctica: legítima defensa en mans de qui no té altra arma. Dialèctica. Força.
7. On Sòcrates utilitzava la maièutica, N li diu ironia. Quan Sòcrates va
fent preguntes i dirigint el raonament (com en el cas de Glaucó) per tal
d'arribar a la veritat, tal com ens han ensenyat, en realitat, N afirma que
Sòcrates es burla, es venja dels aristòcrates, dels grecs mostrant així el seu
ressentiment plebeu. La dialèctica anul·la la potència, l'instint.
Dialèctica. Potència.
8. Fent genealogia N descobreix en què Sòcrates provocava rebuig: lleig i
dialèctic. Al temps, fascinava perquè tocava la pulsió agonal dels hel·lens:
la competició (àgon és lluitar, actuar, d'ahí “agonia” o “prot-agonista”). La
lluita dialèctica va acabar agradant als grecs. El sentit de eròtic deu ser el
sentit literal de interrogador (“erotao” es interrogar, preguntar).
“Mestre d'esgrima”.
Àgon.
9. El truc de Sòcrates: el model grec ja degenerava i la dialèctica pareix ser
la manera de rematar la cultura grega donant-li aires de superació i millora.
Encara que puga parèixer el contrari, N no proposa viure deixant-se dur
pels instints sinó en la línia dels instints, deixar-se dur és “aborregat”, la
potència la fica l'ésser humà vivint segons els instints. Quan aquesta vida
dels instints va decaient, en vegada de recuperar-la la convertim en mala.
Autoconservació. Tirà
– Contratirà.
10. La decadència ve quan la vida la governa un tirà. El grec manava de si
mateix i vivia d'acord amb la vida, la decadència ve quan la vida s'apodera
de l'humà. La solució de Sòcrates no és re-fer la potència humana, sinó
crear un contra-tirà: la raó, la dialèctica. I la fica a l'abast de la gent quan es
Racionalitat salvadora
Malalts. Remei. Pato-
lògicament condicio-
nat. Apetits obscurs

2. veia necessitada d'un tirà, ja eren covards, però ara s'han rendit a la raó i
pensen que governen sobre ells mateixos: el judici de la raó, els dictats de
la raó front als instints. La reflexió grega es llança a la racionalitat =
malaltia. La moral i el moralisme són una patologia, una malaltia que et fa
pensar que la racionalitat ens ha salvat del caos i per tant és bona: hem
caigut en la transmutació dels valors de manera patològica, com l'alcohòlic
que pensa que veure vi és bo, sense reconèixer que pensa així per la seva
addicció.
11. La creença en la racionalitat és un autoengany per part dels filòsofs i
moralistes (inventen la raó i obliden que l'han inventat, prenent allò
inventat per vertader i allò vertader per roin)
Sentència de N: “La llum diürna més enlluernadora, la racionalitat a
qualsevol preu, la vida lúcida, freda, prudent, conscient, sense instint, en
oposició als instints, tan sols va ser una malaltia, tan sols va ser una altra
malaltia – i de cap manera un camí de tornada a la “virtut”, a la “salut”,
a la felicitat...” L'instint és el color de la vida, la racionalitat apaga el seu
gust i el seu colorit, amb la raó la vida és freda però més segura, calculada i
ordenada.
Vida lúcida, freda,
prudent... sense
instint.
La felicitat.
12. La crítica més forta que N li fa a Sòcrates, és que Sòcrates era
coneixedor dels nefastes resultats de la seva cura i amb tot això es venja
dels grecs ficant la dialèctica en la cultura grega i occidental, ficant així el
verí que portarà a la mort d'aquesta cultura, de la mateixa manera que és ell
qui fica fi a la seva vida i no és la societat grega qui el mata, ell sap que
amb la raó ha sentenciat a la cultura occidental, llevant-li així el gust per la
vida a canvi de donar-los la solució a la seva decadència, una solució que el
porta a llevar-se la vida, ixe és el problema de Sòcrates.
Sòcrates volia morir.
LA RAÓ EN LA FILOSOFIA
1. La idiosincràsia del filòsof és tot allò que l'envolta i va en companyia
seva, és a dir, allò propi del filòsof, que es resumeix en l'odi al canvi, a
l'esdevenir. Quan es creen els conceptes la realitat es momifica, perquè la
extraiem del seu esdevenir en el que es troba: la vida passa.
El ser, l'essència és la realitat deshistoritzada, i això són les nostres
definicions de les coses, quan coneguem o sabem la realitat, l'estem
momificant i no la vivim autènticament.
Moralitat és desfer-se de l'esdevenir, del canvi, de l'engany dels sentits.
Història: fe en la mentida. N vincula la filosofia amb el monoteisme.
Esdevenir.
Egipticisme.
Deshistoritzar. El que
és no esdevé, i el que
esdevé, no és.
Monòton-teisme
(monoteisme).
Hermenèutica.
2. Heràclit afirma que tot està en moviment: “panta rei”i sols els sentits ens
informen de la realitat canviant; Parmènides i els eleàtics desconfien dels
sentits i de tot allò mutable i busquen les essències.
La “raó” és la causa que nosaltres falsegem el testimoni dels sentits.
El món “aparent” és l'únic: el “món vertader” tan sols és una mentida
afegida... N utilitza la ironia per expressar el que pensa.
Heràclit. Món aparent
món vertader.
3. Avui nosaltres posseïm ciència exactament en la mesura que ens hem
decidit a acceptar el testimoni dels sentits. Allò que està fora del testimoni
dels sentits és metafísica, d'acord amb Hume.
Els sentits. El canvi.
4. La ciència dels filòsofs ha ficat primer el més abstracte i el darrer, el més
concret; per a N allò abstracte és fum, i deuria no ser. Els conceptes més
Idiosincràsia.
Moralitat. Conceptes

3. elevats estan els primers en ordre d'importància, quan no deurien estar. És
l'expressió d'una manera de venerar (relació amb la religió).
El concepte de déu: el més buit.
Aquest comportament del filòsof d'ordenar els conceptes a l'inrevés és una
malaltia, una dolència cerebral
buits. Déu. Dolència
cerebral.
5. Exposició de la postura de N: descripció de l'error.
6. Compendi en quatre tesis:
- La realitat d'aquest món és la seva apariència.
- El món: una il·lusió óptico-moral.
- la covardia i la por davant la vida ens fa construir-nos un món fabulós.
- la vida s'ha de viure tràgicament, sense pessimisme, de manera dionisíaca.
Real – aparent
Il·lusió óptico-moral
Realitat i faula
Tràgic. Dionisíac.