Presentació 1r trimestre

1. HTTPS://WWW.YOUTUBE.COM/WATCH?
V=WLSKLDDFFDY
HTTPS://WWW.YOUTUBE.COM/WATCH?
V=XYN3XLEHEVC
CURS DE FILOSOFIA

2. La mort de Sòcrates – Jacques-Louis David

3. Charles-Alphonse Dufresnoy, 1650

4. Jean-Baptiste Alizard, 1762

5. Conceptes
Filosofia.
Escepticisme.
Dogmatisme.
Relativisme.
Prejudici.
Estereotip.
Sentit comú.

6. Jean François Peyron, 1787

7. Jacques Philippe Joseph de Saint-Quentin, 1762

8. El mite de Persèfone
 Quan Persèfone era jove, s'anomenava Core, que significa «donzella». Hades, déu
del món subterrani, n'estava enamorat i un dia que Core va sortir a recollir flors,
Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar
que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou
dies i nou nits, però no la va trobar. Al final, va demanar ajuda a Zeus, que li va
explicar el que havia passat i que Coré ja no era una donzella sinó l'esposa d'Hades i
s'anomenava Persèfone. Això va fer enrabiar Dèmeter i, com que era la dea de la
fertilitat de la terra, va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un
desert. Al final, Zeus va ordenar a Hades que retornés Persèfone a la seva mare,
però això ja no era possible perquè, mentre Persèfone havia estat als inferns, havia
menjat sis grans d'una magrana i tot aquell que tastava l'aliment dels morts ja no
podia abandonar aquell món. Però com que Persèfone només havia menjat sis
grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l'any al món dels vius i l'altra
meitat de l'any al món dels morts (altres versions diuen 3 i 9 mesos,
respectivament).
 Persèfone tenia el poder de fer passar els vius al regne dels morts només tallant-se
un cabell (el fil del destí).
 A Roma, se la va identificar amb Prosèrpina i el seu equivalent egipci era Isis. Totes
tres simbolitzen el mateix, la llavor que penetra profundament en la terra fins que
germina, brota i torna a sortir a la llum del sol.

9. Sòcrates
Fill d’escultor i comadrona, va viure del –470 al – 399 .
No va tenir mestres, però va conèixer presocràtics importants
com ara Heràclit i Anaxàgoras. Sens dubte l’impuls primer li
ve de la sofística. Familiaritzat també amb la poesia clàssica
del seu poble.

La seva vida correspon exactament amb la seva doctrina, va
ser hoplita, fent tres campanyes a la guerra del Peloponès. A
nivell ciutadà sobresurt pel seu caràcter extraordinari.

Mai no entra en política tot i obeir els prelats legals fins la
mort. El seu pensament aniria dirigit a la intimitat, de manera
que el món exterior l’interessava poc. No s’ocupà mai de la
naturalesa ni de les ciències naturals.

10. El Partenon

11. L’acròpolis

14. Sembla que comença a conèixer-se en la seva activitat cap
l’any –424. (“Els núvols”d’Aristòfanes). En cap cas es
presenta com un profeta o mestre de saviesa. El seu
pensament es desenvolupa més en un diàleg
aparentment fluïd, dirigit amb singular mestria, en unió
amb altres intel.lectuals, i on es presenta com un
orientador d’esperits en el sentit més ampli. El lloc del
“diàleg” no era només l’àgora, també els tallers artesans i
el gimnàs on es practicaven els esports, els membres de
l’alta societat. Mai no accepta honoraris i malgrat la seva
fealtat, el seu mode de ser estrany, el tenien com una
mena de mestre divinitzat.

15. La tendència homosexual de Sòcrates era moralment
dominada i espiritualitzada, tot i que en aquella època la
condició d’homosexual no era en absolut escandalosa. La unió
amb els seus deixebles (apetència-eros)- era sobre la veritat i
el coneixement d’allò realment bell i bo.
Sòcrates era un exemple per als seus deixebles per la carència
de necessitats, pel domini que tenia de si mateix, per la
tenacitat i la fortalesa, així com per la seva profunda serietat
moral i la seva original concepció de la vida orientada cap
l’home interior.

Als 77 anys (-399 ) fou acusar per tres conciutadans (Anito,
Melito i Licon) de no creure en les divinitats oficials,
d’introduir nous déus i de corrompre a la joventut.

16. SÒCRATES
Els primers diàlegs platònics tracten sobre la figura històrica de Sòcrates:
Apologia de Sòcrates
Protàgoras
Laques
I Repíblica
Lisis
Càrmides
Eutifró
La filosofia socràtica està dins de la
Il.lustració. La seva obra es caracteritza per
la seva reflexió ètica. Hi ha diferències
fonamentals entre Sòcrates i els sofistes.
Aquests últims des de l’escepticisme
problematitzen tot coneixement i tota
moral. Les bases més íntimes de l’estat, la
societat i de la cultura grega.

17. En absolut relativitza la moral: té la convicció que ha
d’haver una veritat absoluta i capaç d’ésser captada
per l’home, veritat que és tan independent de les
il.lusions i semblants dels individus com dels de la
massa.
L’única manera d’arribar a aquesta veritat és pel camí del
pensament racional (logismós).
En la raó humana, en el logos estan amagades les lleis del
pensament i amb això les possibilitats del vertader
coneixement. Les lleis de la raó humana s’ofereixen en un
món aliè als nostres sentits i a les dades que ells ens
proporciones. Amb aquest pensament queden superades el
sensualisme i el subjectivisme de Protàgoras igual que el
relativisme dels sofistes. Amb la seva nova concepció es salva
la ciència.

18. La mayeútica
Sòcrates distingeix perfectament el saber – episteme – i
l’opinió – doxa- . L’únic saber real és el conceptual.
L’intent socràtic és establir conceptes vàlids per a tots els
homes. Amb això, amb aquest intent hi ha la fundació de
la ciència d’allò general, i especialment de la lògica.
D’aquesta manera podem entendre que els conceptes, en
Sòcrates, han de tenir una total i objectiva realitat.
Per poder pensar, per poder fer ciència, també, s’ha de
sortir de l’arbitrarietat. Els conceptes han de tenir la
mateixa validesa per a tots els humans. El concepte
queda per dalt de l’individu i està viva en ell mateix.

19.  “Sòcrates, sortint del fet casual de la vida quotidiana, desenvolupa, un determinat
mètode, que com ell solia dir fent broma, havia heretat de la seva mare Fenareta,
al treure a la llum els coneixements que dormen en la consciència del seu
interlocutor. Com Aristòtil expressament va dir, allò característic de Sòcrates és la
inducció i la definició, que utilitza de mode sistemàtic per a utilitzar-les en
sil.logismes. Un cop que Sòcrates surt d’una veritat reconeguda per tots, afirmant
amb això el concepte que donarà peu a la discussió, busca junt als demés
l’establiment d’un concepte comú: allò que és el mateix en tots els casos adduïts,
sortint d’una sèrie de casos concrets, i intenta definir aquest concepte comú en
una determinada formulació idiomàtica. D’aquí que el seu examen dels problemes
plantejats, sigui sovint, i pel mateix procés de la discussió, un examen de les
pròpies opinions al mateix temps que de les opinions dels demés. Molt sovint es
posa de manifest en el transcurs del diàleg que l’interlocutor que es creïa en
possessió de la veritat de la seva “saviesa” o del seu “art”, no té clara idea dels
conceptes, per exemple el de virtut que diàriament utilitza, i inclús (com
bellament ens mostra el “Protàgoras” no té la més mínima idea de l’existència dels
problemes que aquests conceptes oculten en si, com si, per exemple, la virtut és
una o múltiple. D’aquesta manera el diàleg porta necessàriament a una total
refutació de qualsevol famós sofista o qualsevol virtuós professional, refutació
que porta a terme l’humil i ignorant Sòcrates. En aquest contrast del simple
preguntar amb la confusa saviesa de l’interlocutor, que cada cop se sent més
sofocat per les preguntes penetrants de Sòcrates, consisteix la ironia socràtica.”
 Capelle, pàg. 185-186.

20. Sòcrates,fundador de l’ètica
L’únic contingut que té el joc de la dialèctica és la
moralitat. La dialèctica és precursora de l’ètica. Sofística i
Il.lustració s’havien encarregat de destrossar-la.
Sòcrates és el fundador d’una moralitat autònoma
cimentada sobre la raó (logos). La moral es despega de la
tradició, de la religió revelada.
Hi ha un convenciment en Sòcrates, davant del
relativisme sofista:

Ha d’existir una moral absoluta, han d’existir un bé i un
mal absoluts. Sòcrates.
Què és allò dolent quan al que ho fa no li sembla tal?
Sofistes.

21. Intel·lectualisme moral
El bé s’identifica també amb allò realment útil, allò
que un home d’intel·ligència clara elegiria
necessàriament. Intel·lectualisme moral.
La felicitat – eudaimonia -, és la conseqüència
natural d’una vida virtuosa/moral. L’home
vertaderament bo és realment feliç.
Si la virtut descansa en un saber no hi ha dubte que
ha d’ésser possible ensenyar-la. És possible que algú
no tingui intel·ligència i que, en conseqüència, no
tingui capacitat per a rebre aquest ensenyament.

22. La maièutica
És un mètode (camí) dialèctic on es van alternant
preguntes i respostes.
La maièutica, el nom li ve en record de la seva mare
partera, és inductiu i deductiu, i pretén que la
“veritat” sigui trobada en l’interior dels qui parlen.
En el cas de Sòcrates referim sovint a la ironia
destinada a fer veure a l’interlocutor que no sap tant.

23. Maièutica: Pas primer
Generar la pregunta, dubte...
- Ser bona persona és dir sempre la veritat?

24. Maièutica: Pas segon
Resposta:
Sí...
No...
Tant en un cas com en un altre es refuta.
- Hi ha bones persones que diuen alguna mentida, i
per alguna raó clara? --- Sí
- Una bona persona no podria mentir sempre.
Es va de la generalització a la concreció.

25. Maièutica: 3r pas
Es discuteix el tema en qüestió. Són els dolors quan
sentim que no tenim raó en alguna qüestió de la qual
n’estàvem segurs.
El debat ha de girar cercant aquells exemples concrets
que puguin afirmar o negar la tesi de què se surt.

26. ALETHEYA
QUÈ ÉS LA VERITAT? (etimologia d’aletheya)
TIPUS DE VERITAT (de proposicions)
 Adequació, correspondència, natural.
 Formal
 Coherència
 Èxit o utilitat
http://www.ccma.cat/tv3/sense-ficcio/veritats-de-
mentida/fitxa/fitxa-programa/27205/117400/
http://www.xtec.cat/~lvallmaj/
http://www.pensament.com/filoxarxa/
http://blocs.xtec.cat/kaloskaya/

27. Maièutica: 4t pas
A partir dels casos concrets i particulars passem a la
generalització del concepte o la resposta.
Ser bona persona inclou una sèrie de conductes, estic
imaginant, on prima una bona voluntat,això és sense
egoisme. En Sòcrates-Plató suposa que se sap què és
el bé, en cas contrari no pots fer-lo.

28. Maièutica: 5è pas
L’interlocutor acaba acceptant les conclusions.
És una suma de casos particulars que degudament
analitzats ens han de portar a una generalització.

29. I els filòsofs anteriors a Sòcrates?
Desentranyar la physis, serà la primera navegació en
Plató. L’arkhé és la recerca per l’element que
composa la realitat, l’element últim, inalterable.
Aquest element (s) arcaic és l’origen de tot i
constitueix la realitat, també determinarà en la seva
proporció els objectes. La physis és el conjunt de
coses que hi ha i s’ha d’entendre com un principi
dinàmic, de canvi, que obliga les coses a comportar-
se de certa manera.

30. PRESOCRÀTICS
ETAPA COSMOLÒGICA ARKHÉ FORÇA
MONISTES
L’arkhé (principi
originari i constitutiu de la
realitat) és una única
substància o element.
MATERIALISTES Tales (640-550)(624 CIRCA) Aigua
Anaximandre (610-545) Àpeiron Vórtex
Anaxímenes (585-528) Aire
Heràclit (544-484) Foc (?) Logos
FORMALISTES Pitàgores - 550 El número
Parmènides (540 -470) L’ésser
PLURALISTES
L’arkhé està constituït per
diverses substàncies o
tipus d’elements
MECANICISTES Xenòfans Terra i aigua Foc i aire
Empèdocles Els 4 elements Amor i odi
Anaxàgoras spermata Nous
Leucip Àtoms i buit Atzar i necessitat
Demòcrit Àtoms i buit Atzar i necessitat

31. ELS ATOMISTES
ATOMISTES
LEUCIP i DEMÒCRIT
PANSOMATISME (ELS COSSOS FORMATS PER ÀTOMS)
TOT COS ÉS UN AGREGAT D’ÀTOMS I LES DIFERÈNCIES ENTRE
ELLS SÓN QUANTITATIVES
Leucip admet l’ens increat, immutable i immortal, malgrat tot és
evident la multiplicitat i el moviment de les coses. Leucip es veu
obligat a admetre una multiplicitat d’ens, cosa que negaven els eleates
al no haver res que pogués establir la separació entre aquells ens, ja
que tot estava ple d’ens. Per la mateixa raó es negava tota possibilitat
de moviment, i s’havien oposat a l’existència del buit al que
comparaven al no-ens.
Té particular importància el fet que en el procés total del món va veure
Leucip una mena de necessitat –anangké - , com si hagués intuït el que
després s’anomenaria llei natural.

32. I els sofistes?
Sofística ( - Vè). És el
segle de Pèricles. El
canvi a la democràcia
després de: Guerres
Mèdiques (492-479)
victòria a Marató
d’Atenes (- 490).
Reacció de Darius i
derrota d’Atenes a les
Termòpiles (- 480)
Reacció de Temístocles
i victòra d’Atenes a
Salamina (- 479) Es
passa de l’aristocràcia a
la democràcia.
Segle de Pèricles (479 –
431). Imperialisme
d’Atenes. Guerres del
Peloponès (431-404).
Atenes perd front
Esparta.
Existeix la veritat ?
Pot l’home conèixer-
la ?
Nihilisme ontològic
Fenomenisme
Subjectivisme
Sensisme
Escepticisme
(eskeptomai)
Convencionalisme
Positivisme
Relativisme
Physis i nomos
Humanisme
D’on provenen les
lleis ?
Les de la naturalesa
s’on alienes a l’home.
Són universals
Les de la societat són
fetes a mesura de
l’home. Per tant l’home
s’ha de regir per la llei
positiva no per la llei
natural.
Protàgoras d’Abdera –
Vè
Agnosticisme
Superació de l’estat
natural.
Gòrgias de Leontini
(490 – 380)
Escepticisme radical
Nihilisme
Pròdic de Yulis ( - 460)
Antihedonista
Teoria naturalista
sobre la religió
Ateisme
“Dels déus no sabria
dir si existeixen o no
existeixen, perquè
moltes coses
prohibeixen saber-ho,
tant l’obscuritat de la
qüestió com la brevetat
de la vida”
Anthropon metron:
l’home és la mesura de
totes les coses; de les
que són en tant que són
i de les que no són en
tant que no són”
“Res existeix; si alguna
cosa existís, seria
incognoscible, si fos
cognoscible, seria
incomunicable
Hípies d’Elis
Accepta la distinció
physis i nomos, però
defensa la naturalesa
de forma altruista. És
per naturalesa que som
iguals i són les
convencions les que
creen diferències. Les
lleis són convencionals i
es poden canviar. Sí
accepta lleis divines /
universals que al ser
acceptades per tots els
homes tenen caràcter
universal.
Antifont (411- 480)
Necessitat
d’autocontrol i
moderació. Defensa la
physis contra nomos, la
llei és antinatural i
només l’obeim per por.
S’ha de seguir la
naturalesa
Trasímac ( - 450)
La justícia és l’interès
del més fort i això no
canvia.

33. Període hel·lenístic: estoïcisme
Fundat per Zenó de Citium (336-264), sobre l’any
301. Com que l’escola s’ubicava en un pòrtic – stoa
-s’acabà batejant com estoïcisme.
Crisip (280-210) estructurarà l’escola i en definirà
els seus camps d’estudi.
Sèneca (-4-65)
Epictet (50-130)
Marc Aureli (121-180)

34. ÈTICA
Els estoics van proclamar que es pot assolir la llibertat i
la tranquil·litat tan sols sent aliè a les comoditats
materials, la fortuna externa, i dedicant-se a una vida
guiada pels principis de la raó i la virtut (tal és la idea de
la impertorbabilitat o ataràxia ).
 L'ésser humà busca la felicitat, però per als estoics serem feliços si
exercitem constantment la virtut i si no desitgem que les coses siguin
diferents a com són. És a dir, serem feliços quan acceptem lliurement
que allò que s'ofereix al nostre esperit no depèn de nosaltres, ja que de
nosaltres només en depèn la seva acceptació. Coses que no depenen
de nosaltres, com la salut, la mort i els reversos de la fortuna, no tenim
més remei que acceptar-les, en canvi, de les coses que depenen de
nosaltres, com els nostres judicis i les nostres passions, en som els
amos perquè la seva importància depèn de l'opinió que en tinguem.

35.  L'univers és un tot harmoniós i causalment relacionat (és a dir, tot
està relacionat per una sèrie de causes), que es regeix per un principi
actiu, el Lógos còsmic i universal del qual l'ésser humà també
participa. Aquest logos còsmic, que és sempre el mateix és anomenat
també Pneuma (buf, Spiritu en llatí), alè igni, llei natural, naturalesa
(physis), necessitat imoira (destí, fatum en llatí), noms tots ells que fan
referència a un poder que crea, unifica i manté unides totes les coses i
que no és simplement un poder físic: el pneuma o lógos universal és
una entitat fonamentalment racional: és Déu (panteisme), una ànima
del món o ment (raó) que tot ho regeix i de la llei que res ni ningú no
pot sostreure's. No hi ha un Déu fora de la naturalesa o del món, és el
mateix món en la seva totalitat el que és diví, el que justifica que la
creença en els déus, malgrat la seva heterogeneïtat, sigui universal.

36. La concepció d'un cosmos dotat d'un principi rector
intel·ligent desemboca en una visió determinista
del món on res atzarós pot esdevenir: tot està
governat per una llei racional que és immanent i
necessària, el destí no és més que l'estricta cadena
dels esdeveniments (causes) lligats entre si: Els
esdeveniments anteriors són causa d'aquells que els
segueixen, i d'aquesta manera totes les coses van
lligades unes a les altres, i així no passa cap cosa al
món que no sigui enterament conseqüència
d'aquella i lligada a la mateixa com a la seva
causa. (SVF, II, 945).

37. L'atzar no existeix, és el simple desconeixement
causal dels esdeveniments. Si la nostra ment pogués
captar el total lligam (connexió) de les causes podria
entendre el passat, conèixer el present i predir el
futur. Aquest món és el millor de tots els possibles i
la nostra existència contribueix a aquest projecte
universal, de manera que, com veurem, no cal témer
al destí, sinó acceptar-ho.

38.  El bé moral consisteix a viure d'acord amb la Naturalesa i això ho
aconseguirem, per una banda, si vivim d'acord amb la nostra
pròpia raó, la qual cosa ens permetrà descobrir les lleis que regeixen
la Naturalesa i, per l'altra, si vivim en harmonia amb el tot. I és que
l'ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos
està governat per una llei o raó universal que determina el destí de
tot el que s'hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l'ésser
humà. Per tant, l'ésser humà està limitat per un destí inexorable que no
pot controlar i davant el qual només cal l'acceptació. Tenint en compte
això, considera que la conducta correcta tant sols és possible en el si
d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de
l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el
dolor. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el
coneixement i l'assumpció de la raó universal (o destí) que regeix la
natura, i per tant, en una vida completament d'acord amb
aquesta raó universal.

39. L'ètica estoica és una doctrina que ens pot ser útil en
un món inestable, en el qual podríem ser feliços si
aconseguíssim emancipar-nos dels desitjos
mundans: Com diu Epictet:Recorda que no és qui
t'insulta o qui et pega qui t'ultratja sinó l'opinió que
d'ells en tens la qual te’ls fa veure com gent que
t'ultratja [...]. No et deixis dominar per la
imaginació. Si t'esperes i et contens seràs més
fàcilment amo de tu mateix.