História de Manresa

1. Clikeu la Imatge
JaSaiHe
Manresa
Manresa és la ciutat capital de la comarca del Bages, al pla de Bages, a prop al nord-oest de l'angle on
conflueixen els rius Llobregat i Cardener. Nus molt important de comunicacions, accentuat amb l'Eix del
Llobregat i l'Eix transversal, entre la muntanya i el mar, entre les planes interiors de l'Urgell i la Segarra i les
comarques orientals del país. Ha jugat sempre al llarg de la història un paper destacat en l'organització de la
Catalunya central. Actualment l'alcade és Valentí Junyent, de CiU. Manresa és just al cor de Catalunya, ja
que si es mira en un mapa, es troba que és situada al bell mig, a prop del centre de Catalunya (el centre
geogràfic és el Santuari de Pinós, a prop i al nord-oest de Manresa).
Geografia
Situada al Pla de Bages, al cor de Catalunya. El riu Cardener passa pel sud-oest de la ciutat tot i que el
municipi utilitza per a beure l'aigua del riu Llobregat, que passa pel limit est del terme. L'aigua és recollida al
seu pas per Balsareny i transportada a Manresa per La Sèquia fins al Parc de l'Agulla.
L'orografia urbana està clarament marcada per l'existència de diversos turons (Puigcardener, Puigmercadal,
Puigterrà, Puigberenguer i Tossal dels Cigalons).
El territori, dins la conca d'erosió del centre de la comarca, és afaiçonat per una sèrie de turons marginals de
poca elevació (Collbaix, 554 m; Bufalvent, 387 m; Montlleó, 361 m), i és drenat, a més del Llobregat i el
Cardener, per les rieres de Rajadell i de Cornet (o de Guardiola) i diversos torrents.
Clima
La ciutat està ubicad a 238 m d'alçada sobre el nivell del mar i gaudeix d'un clima entre mediterrani i
continental, força extrem. Es tracta d'un clima subhumit amb estius calorosos que duren quatre mesos i
hiverns freds amb temperatures mitjanes per sota dels 10ºC que duren des de mitjans de novembre a mitjans
de març. La temperatura mitjana calculada en base als últims deu anys ha estat de 7,0º a l'hivern, 14,0º a la
primavera, 15,1º a la tardor i 23,3º a l'estiu. La pluja del període 1931 a 1969 va ser de 619 l/m2 anuals de
mitjana; l'evapotranspiració anual va ser de 763 litres per tant hi ha un dèficit de pluja total de 154 litres que
ocorre durant l'estiu; la pluja es reparteix en 94 dies de l'any; es presenten dos màxims, molt similars, a la
primavera i a la tardor.
Història
Prehistòria
Dins el terme de Manresa hi ha indicis de poblament neolític de quatre mil anys enrere. Uns quants sepulcres
de fossa, objectes de ceràmica i d'indústries lítiques a la zona del bosc de les Marcetes, al barri rural de
Viladordis, en testimonien el seu pas.

2. Edat antiga
També s'hi assentà un poblat Ibèric al turó del Puigcardener. Recentment, s'han recuperat diversos materials,
especialment ceràmics, que permeten identificar l'existència d'un poblat ibèric, que es fundaria cap al segle
VI aC i que es mantindria fins al segle I aC. Seria la capital dels lacetans que habitaven les comarques
actuals del Bages, Solsonès, Anoia i Segarra.
El cònsol Marc Porci Cató va haver de conquerir aquesta zona cap a principis del segle II aC per evitar les
lluites amb els poblats costaners romans. Els romans van batejar el primitiu nucli urbà amb el nom de
Minorisa, origen de l'actual. El topònim, però, sembla una llatinització de Minoresa, d'origen ibèric. Algunes
restes arqueològiques ens permeten saber que hi eren, però poca cosa més.
Ptolemeu, geògraf grec del segle I parla d'una ciutat que anomena Bacasis, que la situa vora d'un riu, sobre
d'un turó suau però rocós. Podria ser perfectament Manresa i, de fet, d'aquest mot en derivaria el nom de la
comarca: Bages.
Edat mitjana
Presència dels àrabs
La presència dels àrabs devia ser testimonial. El 785 la van abandonar i va quedar en terra de ningú. Uns
anys més tard, el 796, els cristians van ocupar-la i va entrar a formar part de la Marca Hispànica. Però de nou
fou destruïda el 827, durant la revolta d'Aissó, un noble got que, ajudat pel fill de comte Berà de Barcelona,
Guillemó, i dels àrabs (fins i tot de l'emir Abd al-Rahman II), va encendre una revolta contra els francs. La
resistència del comte franc de Barcelona Bernat de Septimània la féu fracassar. La importància d'aquest
episodi és molt gran, ja que fou l'únic intent d'oposició de la població indígena goda contra el nou domini
franc. L'any 841 o 842 els àrabs tornen a destruir Manresa.
Comtat de Manresa
La reconquesta definitiva de Manresa no es va produir fins a finals del segle IX, a mans del comte Guifré el
Pilós que restaura el Bisbat de Vic. El nou bisbe, Gotmar, demana l'ajut del seu col·lega de Girona, Ermemir,
per elevar una petició al nou rei de França, Odó I de França (Eudes): vol per a la seva seu les esglésies, i tot
un seguit de drets fiscals que ara s'emporta el comte de la vall d'Artés i del lloc o pagus de Manresa. El rei va
concedir-li-ho per mitjà d'un tipus de document anomenat precepte o privilegi, que va signar el dia 24 de
juny del 889 a la ciutat d'Orleans, és el que coneixem com el privilegi D'Odó, on per primera vegada surt
escrit el nom de la ciutat.
Posteriorment, a mitjan Segle X, es troba la primera referència de Manresa com a comtat responent a una
finalitat militar i de repoblació: les terres centrals havien esdevingut pràcticament despoblades a causa dels
enfrontaments amb els musulmans de Lleida.
Després de la destrucció de la vila el 1003 en l'expedició d'Abd al-Malik al-Muzaffar, el bisbe de Vic, que en
aquell moment era l'Abat Oliba, acompanyat d'Ermessenda de Carcassona, el conseller Miró de Súria, i altres
nobles, clergues, jutges i notaris es reuneixen i criden sis testimonis, amb bona fama d'honrats i de posició
per refer els arxius i escriptures. Aquests homes vells van ser: els preveres Gausfred i Bonfill, Perna, Gidela,
Honofred i Ennec. Aquest noms estranys són els primers manresans que coneixem pel nom propi. El jutge
comtal Ponç Bonfill i el levita Guifré, jutge episcopal, els prengueren declaració i estengueren l'acta
corresponent, que fou signada pel comte, la comtessa i el bisbe, pels nobles Gombau de Besora, Bernat
Guifré de Balsareny i Miró de Súria, i pels clergues Guillem, Guitard, Ermemir, Sunifred i Vinià (també els
primers canonges manresans que coneixem pel seu nom).
La fesomia de la petita ciutat del Puigcardener canvia radicalment, de manera que es fa una primera
ampliació de les muralles, eixamplant-les a fi que també protegissin el Puigmercadal, arribant fins a tocar de
la petita església de Sant Miquel, a l'actual carrer del mateix nom.

3. Manresa tenia una gran importància militar com a seu d'un comtat sense comte, el comtat de Manresa, un
territori molt extens que arribava fins a prop de Lleida, vigilat per les altes torres anomenades precisament
manresanes. Abastava l'actual comarca de Bages, amb tot el Moianès, i la conca d'Òdena amb una banya
estirada fins a Santa Coloma de Queralt. Incloïa Cardona però n'excloïa els territoris dels termes actuals de
Navàs i de Sant Mateu els quals pertanyien al comtat de Berga.
El segle XII hi hagué un nou ensurt sarraí, però la ciutat, ja millor organitzada, se'n refà de seguida. A partir
d'aquest moment, Manresa comença a créixer, a organitzar-se, a enriquir-se, caminant cap al que serà el seu
"gran segle", el segle XIV. El gran nivell de l'organització gremial es palesa en les confraries, que ja
apareixen en el segle segle XIII i que seran les grans mecenes de les obres del segle següent.
Aquest increment d'activitat es veu corroborat amb l'augment dels privilegis atorgats pels Reis a la ciutat.
Se'n destaquen les dues fires que atorga a la ciutat: la de l' Ascensió (1283, Pere el Gran) i la de Sant Andreu
(1311, Jaume el Just), unes fires que encara avui perduren.
El gran segle
En aquestes circumstàncies, la ciutat entra en un gran creixement demogràfic. La ciutat genera riquesa i
treball i atreu excedents d'altres poblacions, els cavallers dels grans masos vénen a exercir-hi activitats
industrials i comercials, i fins i tot la petita noblesa rural se sent atreta per la comoditat de la vida ciutadana i
construeix els seus casals a Manresa. És en aquests moments que comença la vida de dos barris que seran
molt importants, el de la Plana de Sant Miquel amb població dedicada al comerç i el barri de les Codines o
Escodines de població pagesa.
En aquest època ja hi havia una important comunitat jueva, a l'actual Baixada dels Jueus, on tenien escola i
sinagoga, i es dedicaven principalment a la usura i a professions liberals. Se'ls obligava a vestir d'una manera
peculiar que permetia identificar-los. La seva presència mai va ser problemàtica ni s'ha trobat cap prova que
mai hi hagués persecucions ni disturbis. Desapareixen com a comunitat a finals del segle XIV, restant-ne
molts cognoms.
La Seu des de la torre de Santa Caterina
A la primera meitat del segle XIV, Manresa entra en una època daurada que sovint se l'anomena el gran segle
manresà: el segle del gòtic. Període d'esplendor en els àmbits demogràfic, econòmic i urbanístic, amb obres
religioses i civils de l'envergadura de la Seu, l'església del Carme, de Sant Pere Màrtir, de Sant Miquel, de
Sant Andreu, de Santa Llúcia, el convent Sant Pau, el monestir de Santa Clara, i el de Valldaura, el Pont Nou
i l'obra cabdal de l'enginyeria hidràulica del segle XIV, la Sèquia de Manresa. Alguns historiadors han xifrat
la població de Manresa en aquesta època en uns 3.000 habitants.
La col·legiata de Santa Maria, coneguda com la Seu de Manresa, va començar a construir-se l'any 1328 sota
la direcció de Berenguer de Montagut. Pocs anys després, el 1371, ja hi havia culte.

4. Edat moderna
La Cova de Sant Ignasi de Loiola.
Hom destacaria un fet del segle XVI que tindria una forta transcendència per la ciutat: l'estada a Manresa de
sant Ignasi de Loiola. El pelegrí guipuscoà fundador de l'orde dels jesuïtes, Iñigo López de Recalde y Loiola,
visqué a Manresa durant més de deu mesos. Hi arribà, procedent de Montserrat, el 25 de març de 1522 i se
n'anà per embarcar-se cap a Terra Santa, a mitjan febrer de 1523. El record de la seva estada i de les coses
que li esdevingueren ací, és monumentalitzat per diversos temples i altres llocs de devoció. El principal dels
santuaris ignasians és el de la Santa Cova, indret on segons la tradició Ignasi de Loiola va escriure els seus
Exercicis Espirituals. L'església és una notable construcció barroca.
El 1603 Felip III concedí la creació d'una taula de comuns dipòsits.
Durant la guerra dels Segadors, Manresa va acollir dues vegades la Generalitat, els anys 1651 i 1652. Aquest
acolliment li va proporcionar poder encunyar moneda pròpia. L'Avalot de les faves fou una revolta
antisenyorial ocorreguda el juny de 1688. Durant la guerra de Successió, el 6 de setembre de 1714 la
col·legiata de la Seu va patir el primer incendi. En un atac de les tropes austriacistes catalanes, sota el
comandament del Marquès del Poal, el Regiment de la Basilicata, borbònic, es refugià a la seu com a darrer
baluard on resistir. En l'atac i defensa del lloc resultà cremada l'església. El regiment borbònic napolità fou
vençut, i el seu coronel, Félix de la Escalera, resultà mort en el combat.
Després del Decret de Nova Planta (1715), la ciutat es va confirmar com la capital del corregiment de
Manresa, que agrupava els territoris del Bages, Berga, el Lluçanès i el Moianès. El corregiment va subsistir
fins l'any 1839.
El 1793, amb motiu de la Guerra Gran, la ciutat dugué la iniciativa de constitució d'una junta general o
assemblea del Principat.

5. Edat contemporània
La muntanya de Montserrat des de Manresa
L'esplendor de la ciutat com a tal es recuperaria al segle XIX. Després d'uns inicis de centúria
marcats per la Guerra del Francès, en què Manresa hi tingué un paper destacat (crema del paper
segellat i batalla del Bruc, 1808), i per la qual cosa el 30 de març de 1811 va patir un incendi de més
de 700 cases ordenat per Macdonald, la ciutat va aconseguir consolidar-se com un dels centres
industrials tèxtils més importants de Catalunya.
Durant l'aixecament reialista de la guerra dels Malcontents, 30.000 homes armats s'estableixen a
Manresa, on el 29 d'agost de 1827 institueixen una Junta Superior del Govern del Principat, que va
editar El Catalán Realista i que tenia com a lema «Visca el rei i mori el mal govern!».
Les restes de la fàbrica des del nou parc del panyos. A la dreta la gran xemeneia que servia per treure el fum
de la combustió del carbó que consumia la màquina de vapor, al seu darrere les noves i altes edificacions que
ara es permeten a Manresa.
La industrialització fou el detonant del progrés de la ciutat al llarg del segle XIX, mitjançant l'aprofitament
intensiu dels recursos hidràulics i l'aplicació primerenca del vapor, la instal·lació del gas, la construcció de
carreteres i, sobretot, la construcció del ferrocarril de Barcelona a Lleida que arribà a Manresa el 1859. El
1864 arribava el telègraf i el 1865 l'aigua potable. En benestar social també comportà la creació del Teatre
Conservatori el 1878. El creixement demogràfic d'aquest segle triplica la població, passant de 8.494 h. el
1803 a 25.121 el 1898. Una altra conseqüència del desenvolupament fou la fundació l'any 1865 de Caixa
d'Estalvis de Manresa i del Banc de Manresa el 1881. El 1883 es construïa el ferrocarril de via estreta de
Manresa a Berga, apropant encara més Manresa a la seva comarca.
La ciutat es va eixamplar ràpidament al voltant de les carreteres de Vic i de Cardona, i també del nou Passeig
de Pere III (1891). L'any 1892, l'Assemblea Catalanista aprovà al saló de sessions de l'Ajuntament les Bases
de Manresa, primera plasmació escrita dels objectius polítics del catalanisme.

6. Els primers anys del segle XX van viure un fort creixement de la mobilització política i social a la ciutat. El
primer decenni veu néixer fundacions de signe cultural i societari, que es mantenen encara amb relleu i amb
projecció extraciutadana: l'orfeó Manresà (1901), el Centre Excursionista de la Comarca de Bages (1905) i
l'Esbart Manresà de Dansaires (1909). Durant el breu període de la segona república (1931-36), es van
construir importants obres públiques de caire sanitari, educatiu i cultural.
L'any 1936 va ser un any negre per la història monumental manresana, enderrocant-se les esglésies del
Carme dels predicadors i de Sant Miquel. Els dies 21 de desembre de 1938 i 19 de gener de 1939, l'aviació
franquista va bombardejar Manresa i va provocar la mort d'un mínim de 35 persones, tots civils. Exhausta,
rebia les tropes feixistes el dia 24 de gener de 1939.
Després de la Guerra civil espanyola, la repressió franquista i la deportació als camps nazis la ciutat va
perdre 755 manresans. la ciutat va viure uns anys difícils però va reprendre el camí del creixement econòmic
i va entrar en una llarga fase d'expansió urbanística, causada en gran part per l'afluència d'immigració obrera
del sud d'Espanya.
El motor d'aquesta expansió foren les fàbriques tèxtils, però a partir dels anys seixanta entren en un llarg
procés d'agonia que conclou l'any 1977 amb el tancament de la major de totes, la fàbrica Gallifa, avui
recuperada com a centre cultural i símbol d'una etapa que ja és historia. La fàbrica Pirelli -inaugurada l'any
1924- va poder absorbir part d'aquesta mà d'obra, així com la indústria Lemmerz, ambdues
relacionades amb el sector de l'automòbil.
L'any 1989, Manresa va celebrar el milcentenari de la seva existència com a ciutat.
En els anys 90, amb l'obertura de l'autopista Manresa - Terrassa, la construcció de l'eix transversal, i
l'arribada d'una altra onada d'immigració, aquesta vegada de més enllà de la península (bàsicament
magribina), han contribuït al creixement poblacional de la ciutat.
Economia
Josep Pla va escriure: a Manresa les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les
fàbriques. Ambdós ja només formen part de la història.
Tot i que les activitats industrials i de serveis són les més destacables, el sector primari no ha estat
totalment marginat. El regadiu, que aprofita l'aigua de la històrica sèquia de Manresa, és dedicat
especialment a verdures, llegums i fruita, com també a cereals, blat de moro, patates i farratge. Al
secà predominen els cereals i el farratge. La ramaderia se centra especialment en la producció de
porcí i boví. La tradició industrial es remunta als segles medievals.
Pel que fa al sector secundari, en els segle XIX i XX va proliferar la indústria tèxtil al llarg dels dos
rius que la guarden. Aquesta indústria ha passat a ser testimonial i ara hi destaquen els sectors
metal·lúrgic, químic i de la pell.
El sector terciari és força important, com correspon a un cap de comarca de les seves dimensions.
La seva condició de nucli radial de vies de comunicació és un factor rellevant en l'activitat
comercial de Manresa. Disposa del campus universitari de la Universitat Politècnica de Catalunya
denominat Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Manresa, referent en els estudis d'enginyeria
de Mines.

7. Demografia
Entitat de población Hab.
Camí del Suanya, el
Colomer, el
Comtals, els
Ferreres, les
Guix, el
Manresa
Mas d'en Pla
Mas d'en Roca
Mas Terrós
Oller, l' 26
Plana del Pont Nou, la
Poal, el
Pont de Vilomara
Sant Pau
Santa Caterina
Viladordis
Xup, el
47
50
232
105
296
73.969
107
89
74
26
104
135
46
549
269
240
220
Dades: 2009. Font: Idescat
Manresans destacats
.
Bernat Oller (~1315 - ~1390)[9], religiós, teòleg i historiador. .
Miquel Pagès (ca. 1400 - 1450)[10], frare dominic..
Àngela Margarida Prat i Serafí[11] (1543-1608),religiosa. .
Lluís de Peguera[12] (1540-1610), .
Pere d'Amigant i Ferrer (1645-1705) .
Ramon Montanyà i Coca (1752-1811) .
Joan Quntana (1775-1860) organista i compositor .
Francesc Cots i Argullol (1819-1854) .
Maurici Carrió i Serracanta (1779-1859) .
Anselm-Ignasi Cabanes i Prunés (1831-1873) .
Lluís de Pons i de Fuster (1802-1873) .
Magí Pontí i Ferrer (1815-1881) .
Joaquim Lluch i Garriga (1816-1882) .
Antoni Camps i Fabrés (1822-1882) .
Josep d'Argullol i Serra (1839-1886) .
Ignasi Palà i Martí (1829-1887) .
Maurici Serrahima i Palà (1834-1904) .
Joan Comes i Vidal (1844-1906) .
Manuel Oms i de Prat (1834-1907) .
Pere Armengou i Mansó (1854-1909) .
Isidre Riera i Galí (1859-1942): notari i delegat a l'Assamblea de Manresa (1892). .
Ignasi Oms i Ponsa (1863-1914) .
Josep Algué i Sanllehí (1856-1930) .
Joan Jorba i Rius (1868-1938) .
Lluís Argemí i de Martí (1873-1950) .
Blai Padró i Obiols (1873-1934)
Pere Tarrés i Claret
Josep Vila Closes (1921-2005), pintor .
Josep Maria Mestres i Quadreny (1929) .
Ramon Tosas Fuentes (1941-1993) .
Manel Camp i Oliveras (1947) .

8. Josep Huguet i Biosca (1951) .
Manel Estiarte i Duocastella (1961) .
Juan Ignacio Cirac Sasturain (1965) .
Manel Ribera i Torres (1974), compositor .
Francesc Juanola i Reixach (Tortellà, Garrotxa, 3 d'agost de 1891-Manresa 3 de desembre de 1968),
compositor de sardanes .
Simeó Selga i Ubach (1914), (Metge pediatre). .
Mercè Angla Escaler (Manresana d'adopció) feminista .
Miki Esparbé, actor i periodista
Ignasi Puig i Simon (1887-1961) .
Antoni Esteve i Subirana (1902-1979) .
Joan Vilanova i Roset (1908-1990) .
Joaquim Amat-Piniella (1913-1974) .
Josep Maria Planes i Martí (1909-1936) .
Ignasi Armengou i Torra .
Pere Armengou i Torra .
Jacint Carrió i Vilaseca .
Francesc Farreras i Duran .
Josep Gaspar i Serra .
Lluís Prunés i Sató .
Joaquim Sarret i Arbós .
Joan Selves i Carner .
Leonci Soler i March
Fires i festes
21 de febrer:
o Festa de la Llum. Festa major d'hivern en què es commemora, segons la tradició, el misteri que
narra l'arribada d'una llum des de Montserrat que va permetre que el bisbe de Vic aixequés
l'excomunió que pesava sobre els manresans arran de la construcció de la Sèquia.
o Fira de l'Aixada: festes medievals on la ciutat de Manresa es fa un rentat de cara i retorna a
l'època medieval.
.
Setmana Santa: processò que surt al vespre de la Basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa i que
representa un acte religiós. El més espectacular d'aquesta celebració són els anomenats"Costaleros".
.
Maig:
o Expobages
o Fira de l'Ascenció
.
Agost:
o La Festa Major: és la festa grossa de la ciutat i culmina a finals d'agost amb un Piromusical al Parc
de l'Agulla, amb l'assistència de milers de persones.
• . Correfoc de Manresa
• . Correaigua de Manresa
o Festa Major Alternativa.
Octubre:
o Festival internacional de cinema negre de Manresa
o Setmana solidària, fira d'ONGs
o Ecoviure
Novembre:
o Fira Mediterrània de Manresa, amb un impacte induït en el sector cultural de prop de deu milions
d'euros, segons la Universitat de Deusto.
o Fira de Sant Andreu