4. HISTÒRIA D'ALMENAR
La vila d'Almenar es troba esglosada en un petit turó. Al cim del turó hi ha l'antic castell
arrabassat el 1094 als musulmans de Lleida pel Comte Ermengol V d'Urgell i conquerit
definitivament el 1147 pel Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, el qual dos anys
després, concedí carta de població a un centenar de balaguerins.
L'església parroquial de Santa Maria, gòtica i d'una sola nau, fou reformada el segle
XVIII, en que fou construït, a més, el campanar (1740).
Dins el terme municipal hom ha trobat restes arqueològiques de l'edat de bronze i del
ferro (tossal del Metxut, turó de Sant Salvador), d'un camp d'urnes a la partida de
Tudela i de viles romanes al pla del Sot i al pont de Ferrando. El municipi comprèn
l'antic terme de Santa Maria d'Almenar ( o torre de Santa Maria) i el caseriu de la Bassa
Nova.
Primer document conegut referent a Almenar.
1095, desembre, 12
El comte d'Urgell, Ermengol V conquereix Almenar i dóna a la Prioral de Solsona
l'església edificada al castell d'Almenar, dedicada a Sant Joan, i una almúnia. Aviat,
però, tornaria el poble a mans dels moros.
ACS, Cartulari II, fs. 34-35
Document de 1107
1107, març, 23
Ramón Guitart, prelat de Santa Maria de Solsona, concedeix a Pere Jofre un alou i la
tercera part d'una almúnia en terres d'Almenar i d'Alguaire, el dia 23 de març de 1107.
ACS, Pergamins.
Carta Pobla d'Almenar
1147, abril 13.
Treta de la còpia dels privilegis d'Almenar que renova el rei Felip II, el 17-IX-1582.
L'original és a l'Ajuntament d'Almenar.
Carta de Donació de la Sèquia d'Almenar
1151, setembre.
L'original d'aquest document és a l'Arxiu Municipal d'Almenar.
Vulgarment s'anomena "La Pell".
Concessió i trasllat de la fira 1306, juliol, 10.
El dia 10 de juliol de 1306, el rei Jaume II concedí fer fira en el mes de setembre al
poble d'Almenar.
L'abundància d'aquestes, va perjudicar la nostra; i a petició de la vila, el rei Pere III, el
10 de juny de 1336, la traslladava al mes d'abril.
ACA, Cancelleria, reg.203, f.181 i reg 858, fs. 128- 129.
1313, abril, 28
El rei Jaume II protestà contra la usurpació feta pel senyor d'Albelda, contra els homes
d'Almenar, que són de la jurisdicció reial.
ACA, Canc., reg.151, f.217 v.
Concessió i ampliació del molí
Anys 1328 i 1331.
ACA, Cancelleria, reg, 483, fs. 147-148.
1430, octubre,10.
El rei perdona els inculpats d'Almenar, que s'havien sublevat en saber que la vila era
traspassada al comte de les muntanyes de Prades i exclosa, per tant de la Corona, en
1
5. contra del pacte fet amb Ramón Berenguer IV.
ACA, Cancelleria, reg 870, f.45.
1494, juliol,18.
En nom del rei, la Cancelleria Reial, en aquesta data, fa cinc documents referents al
mateix tema. Dos són destinats al poble d'Almenar, dos a Pere Carcassona i un als
diferents representants o autoritats reials. El tema comú és salvaguardar el poble perquè
es pugui nomenar síndics que el representin davant l'Audiència Reial per demanar la
reintegració a la Corona, sense entrebancs per part de ningú. Pere de Carcassona no
respectaria aquests documents, com es pot veure en la sublevació del poble contra ell,
pocs mesos després.
ACA, Cancelleria, reg 3.860, fs 9-15.
Retorn d'Alfarràs a la Corona
1594, octubre, 31.
El nou batlle, designat pel representant del rei, fa públic el seu pregó primer.
AMPLI, Catàleg Gras, núm 257, fs. 6-8.
El catalanisme.
Fruit de la Renaixença, era el moviment d'afirmació. Com en altres llocs, també al
nostre poble predominava la Unió Catalanista.
El seu tradicionalisme arrelat a la nostra terra i el suport que en un principi li donaven
els, diríem, més dretans els allunyava de l'altra gent.
Tenim notícia de dos mítings ben diferents, si més no, per l'acollida que varen tenir a
Almenar.
El primer va ser el dia 19 de gener de 1902 (Diario de Lérida 21-1-1902) precedit d'una
gran propaganda.
La caravana dels oradors i acompanyants havia sortit de Lleida entre les aclamacions i
cants de la gent del pobles del trajecte. Torrefarrera, Roselló i Alguaire. Partides
d'Almenar.
Bolós, Gralles, Bassanova, Fenollet, la Plana,Comastreta, Sas, Unilla, Aubarrells,
Sesalt, la Vall, Cuadrisos.
ALMENARA LA VELLA
La primera població, d'origen àrab, dita ja en els documents antics Almenara la Vella, es
trobava en un planell al qual es pujava per unes escales fetes a la roca, encara existents,
a l'extrem de migdia del terme (prop de les alqueries de Canissella, Vacarissa i la Mola),
al límit amb el terme d'Alguaire. Tots aquestos llocs estaven als límits del terme de
Lleida el 1147. Però Almenara la Vella és anterior. I degué ser habitada per una reduïda
població mossàrab.
Tingué un paper destacat a la fi del segle XI en les lluites que enfrontaren Yusu¯f ibn
Ahmad al-Mutamin, senyor de la taifa de Saragossa (1081-85), ajudat pel Cid, amb el
seu germà al-Mund¯ir al-HagÇib Imad al-Dawlà (mort el 1090), senyor de Lleida,
Tortosa i Dénia, aliat amb el comte Berenguer Ramon II de Barcelona i amb Sanç
Ramires d'Aragó; el primer derrotà, gràcies al Cid, que havia acudit des d'Escarp, al-
Mund¯ir al-HagÇib, el 1082, a Almenar, i féu presoner el comte Ramon Berenguer II
(que lliurà als pocs dies) i saquejà els territoris veïns. Pere I d'Aragó, fill de Sanç
Ramires, entrà posteriorment al castell d'Almenara (1092), però fou una conquesta
efímera, i en la invasió almoràvit cal situar la destrucció i l'abandonament del castell
d'Almenara la Vella.
2
6. LA POBLACIÓ D'ALMENAR
Foren els almoràvits els qui bastiren la nova població d'Almenar, més al nord, presidida
pel castell, del cual resten encara les ruïnes, dominant el lloc. I aquest és el castell
d'Almenar que conquerí vers el 1145 el conte Ermengol VI d'Urgell per al conte Ramon
Berenguer IV.
Almenara la Vella, amb les terres regades per la sèquia que davalla del Sas i va a la
Noguera Ribagorçana, fou donada al prior de Santa Maria de Solsona, que repoblà el
territori amb algunes famílies vingudes del Solsonès (el lloc perdurà fins al segle
XVIII).
Té un gran interès la carta de poblament atorgada per Ramon Berenguer IV als nous
pobladors d'Almenar, publicada per Bofarull i modernament per Font i Rius, en la qual
concedia (13 d'abril de 1148)ipsum castrum de Almenar a cent homes procedents de
Balaguer, que comprenia la vila i la fortalesa dels almoràvits amb els seus termes.
El comte prometia als repobladors que les possessions i els drets atorgats dins
els Usatges de Barcelona no podrien revertir a cap altre senyor dels seus dominis, llevat
del nomenament de castlà, que feia en la persona de Pere Ramon d'Erill (càrrec que no
implicava senyoria), del llinatge dels senyors de Saidí, que representaren en aquest
temps un paper decisiu en les noces del comte i Peronella i per tant en la unió d'Aragó i
Catalunya.
L'església d'Almenar fou donada el 1150 al paborde de la col·legiata de Solsona (que
gaudia ja de la possessió alodial de la Torre de Santa Maria), i per això no consta en
l'Ordinatio del 1168 del bisbat de Lleida.
A la carta de poblament s'afegí el 1151 un privilegi del mateix Ramon Berenguer IV,
conegut per la Pell d'Almenar
CARTA DE POBLAMENT i "LA PELL"
3
7. En el cas d'Almenar les terres es donaren en bloc als cent balaguerins perquè s'hi
establissin. I segurament les particions individuals es farien, amb un altre document ara
desaparegut, entre les cent famílies a més del lot de terres comunals i col·lectives.
Era projecte del comte Ramon constituir una vila rural que alhora seria defensada per
guerrers del comte establerts al castell.
De la carta pobla d'Almenar no tenim l'original, però si diverses còpies.
La carta és una donació del comte, però que ell eleva a la categoria de pacte entre ell
comte de Barcelona, marquès i príncep d’Aragó i els cent homes de Balaguer, amb
vigència per sempre. Ells guanyaran uns drets, unes terres i una seguretat; ell en canvi
súbdits fidels. Hi ha dues excepcions del domini del terme d’Almenar: la Torre de Santa
Maria que dóna a l’església o canònica de Solsona i la Guàrdia de Fenollet que serà
d’usdefruit del carlà del castell.
S’anomena la pell al document original on es dóna la concessió de la sèquia a Almenar.
Està escrit en llatí i Ramon Berenguer IV fa la concessió de la sèquia l’any 1151,
quatre anys després de la conquesta d’Almenar i dos de la de Lleida. Mana també, que
primerament facin la sèquia i després hi tirin l’aigua. Aquesta naixia i moria dins el
terme: des d’Andaní a la Torre de Santa Maria en què es revertia al riu les aigües
sobreres. Aquesta donació és absoluta sense cap dependència ni d’ell o els seus
successors ni tutelada pel carlà o representant seu i menys encara d’altres senyors o
comunitats veïnals. I tots aquells que volguessin trencar la donació o inquietar la seva
possessió, serien gravats amb el pagament duplicat dels danys infligits.
4
8. FIRES I MERCATS
La fira d’Almenar (1306) es va concedir amb d’una petició del consell general, el qual
pretenia aconseguir un major progrés per a la població. La fira començava el dia 3 de
setembre i es perllongava durant 6 dies més. Uns quants anys després, el 1327. el rei
Alfons el Benigne, alhora que confirmà l’exempció de pagament dels impostos d’usàtic
i teloni feta per Ramon Berenguer IV, l’amplià als de lleuda, peatge, portatge,
mesuratgel, pes i passatge. Però sembla que la fira d’Almenar ensopegà amb la
competència d’altres de properes, i vers l’any 1336 convenient traslladar-la al dia de
Sant Marc, el 25 d’abril.
Eren unes transaccions poc voluminoses en efectiu monetari i a causa de l’escassetat de
moneda menuda, i hi ha la necessitat de crear una moneda local fraccionària. El seu
valor era només fiduciari, és a dir, de vigència exclusiva en l’àmbit de la població i calia
canviar-la a les taules de canvi. La proliferació de moneda local, coneguda com a
pugesa, en diferents poblacions de l’àrea lleidatana (Lleida, Almenar, Balaguer,
Agramunt, Ponts i Àger). La moneda pugesa d’Almenar sabem que es va concedir fer-
ne una emissió l’any 1328, però tenim indicis d’encunyacions anteriors i juntament amb
la de Lleida va ser una de les primeres, finals del segle XIII o principis del XIV.
Al segle XVIII el consell general d’Almenar sol·licità el 15 de juliol de 1756 la
confirmació dels privilegis de Felip II i la facultat de tenir dues fires anuals. La que ja
tenia del 3 de setembre que la volen retardar fins al 17 de setembre, i en demanen un
altra per el mes d’abril, durant la Pasqua de Resurrecció.
A les dues fires d’Almenar es podien vendre i comprar el següents animals i productes:
bestiar de llana, de pèl, porcí, aus i espècies que es produïen al país. Fruits secs, frescos
i del país en general, llavors, cereals i llegums, així peix fresc i salat, i tot tipus de roba.
L’any 1828 es demanà al consell de Castella que autoritzés la vila d’Almenar a celebrar
dos dies mercat, a canvi d’anul·lar les dues fires. Tanmateix finalment, Almenar va
aconseguir celebrar mercat el dimecres.
LA MONEDA PRÒPIA PUGESA D'ALMENAR
L’emissió de moneda local a Almenar i altres poblacions des de finals del segle XIII
fins el XV fou, per una banda una alternativa a la moneda imperant a l’època, diner de
tern, ja que tenia un valor excessivament alt per a les petites transaccions, i per una altra
a la fabricació de moneda fraccionària, l’òbol, que resultava molt rendible d’encunyar.
La posta en circulació de la moneda pugesa esdevenia, doncs, una mesura idònia per als
llocs allunyats de Barcelona i per als mercats locals.
5
9. Les primeres mostres d’aquestes monedes locals, nomenades pugeses perquè
s’encunyaven a imitació de les de la ciutat occitana de Lo Puig ( Le Puy, en francès),
datarien de les darreries del segle XIII, essent Almenar i Lleida els primers llocs de
Catalunya on es fabricaren. El seu valor era de caràcter fiduciari, és a dir, no tenien
valor propi però sí que eren avalades per dipòsits en or i plata, i a més les viles
disposaven de les taules de canvi on els forasters podien convertir l’efectiu en moneda
de curs legal. Segons el poder de circulació de cada moneda se’n podien fer diferents
emissions amb quantitats variables de tiratge. Pel que fa a la pugesa d’Almenar se’n
coneix una de les emissions que reproduïm en aquest text, però ignorem la data de posta
en circulació. Per la descripció publicada pels estudiosos del tema sabem que era de
llautó i que estava incusa amb una creu patada i una ala a mig vol abaixat al camp, i la
llegenda ALMENAR. La seva forma era circular i tenia un diàmetre de catorze
milímetres.
Les atribucions d’algunes viles i ciutats de gaudir de moneda pròpia no es poden
desvincular dels privilegis que els monarques concedien als consells municipals o
a particulars per promoure el seu estatus econòmic. L’any 1306, una data propera als
primers anys d’emissió de la moneda pugesa d’Almenar, el rei Jaume II atorgava als seu
habitants el privilegi de celebrar la fira anual, amb garanties de seguretat per a tots els
participants. Altres poblacions que posteriorment gaudirien de similar gràcia en matèria
de moneda serien Balaguer, Ponts, Àger i Agramunt.
L’Únic document escrit que fa referència a la llicència d’encunyar pugeses a Almenar
data de 1328. Va dirigida a un jurispèrit local anomenat Vidal, i es remarca que té el
mateix privilegi que altres que havien gaudit abans que ell. Com que aquests
concessionaris podien gravar en la moneda les pròpies armes o les de seva població,
l’ala que figura a la moneda que reproduïm hauria de pertànyer segurament a un
individu que es deia de cognom Almenar o a la mateixa vila, fet que en aquest darrer
cas, indicaria que l’ala era l’antic escut del municipi.
Fragment de text escrit per l’historiador Josep Forns.
EL NUCLI URBÀ D'ALMENAR
L’estructura de les poblacions es va anar adaptant a les necessitats del mitjà de vida en
una societat que des del primer moment de la feudalització va ser objecte del procés de
concentració de les famílies dins del clos de les muralles de les viles. Per tant,
l’estructura urbanística i les mateixes cases estaven adaptades com a residència,
magatzem de la collita i estable d’animals. En l’espai urbanitzat hi tenia un
protagonisme rellevant la plaça, amb la casa de la vila i l’església, en ocasions encara
amb el fossar o cementiri al seu entorn, i el carrer del Mig com a via de circulació
principal i lloc de residència de les famílies benestants. Els noms dels carrers
s’acostumava a prendre la denominació per la presència del servei més utilitzat o
l’element més visible als ulls de la gent del poble, com el carrer del Forn, de la
Carnisseria, del Pou, el Pertxe de Sitjar, plaça Soldevila, de la Bassa, el nom d’un veí i
es consoliden els canvis introduïts com el carrer Nou, el carrer Nou del Castell, entre
molts altres. En documents de principis de l’edat moderna d’Almenar i Alguaire,
6
11. aquestes viles es tractem d’oppidum, segurament en el sentit de “poble enmurallati ben
situat defensivament”.
NUCLI URBÀ D'ALMENAR II
Els primitius castells de l’època àrab (husum) i de la conquesta es van anar transformant
a poc a poc, canviant la seva ubicació si era necessari, per esdevenir la casa-palau i el
lloc de residència dels catlanas. Almenar com altres viles dels entorns fa en el seu
origen el que es coneix com un poble castral, és a dir, construït a l’aixopluc del castell
residència dels senyors de la mateixa localitat, en què la part inferior de les parets i els
angles eren de pedra, però la part superior feta de tàpia. La primitiva fortificació fou la
torre de senyals àrab que dóna nom a la població. Devia estar situada on actualment hi
ha el Castell dels Moros, però devia ser de dimensions reduïdes. Aviat es degué edificar
un nou castell-residència, més espaiós i apropiat a les necessitats del moment.
El castell era concebut com la residència d’una família de cavallers per a gestionar
l’activitat jurisdiccional i senyorial, amb sala central, l’escriptori i l’arxiu de document,
la cambra d’escuders, els patis, la capella, el celler, la cisterna, el trull, els magatzems i
altres dependències.
El castell estava situat a l’exterior de les muralles de la vila, el cim del turó del Castell
dels Moros o a la seva base. Fou pol d’influència urbanística. Un altre pol de creixement
fou a l’entorn del vessant sud de l’església-fossar i ajuntament actual, segurament al
segle XIV. El carrer del Mig, juntament amb el carrer de la Vila, formava una artèria
comunicativa més important, des la plaça Soldevila fins a la proximitat del castell. Les
muralles devien seguir la configuració natural del turó defensiu on està edificada la vila
i en primer moment potser no anaven més avall del punt d’unió entre aquells dos carrers
mencionats, prop de la placeta de l’Argolla.
Dintre del clos de la vila, l’edifici emblemàtic del municipi en l’àmbit civil era
l’ajuntament, mentre que l’església ho era en el religiós. Cal dir que l’església, la plaça i
l’ajuntament delimitaven un territori important a la vida social, política i espiritual dels
pobles. A Almenar, l’actual casa de la vila, restaurada recentment, és del segle XVIII i
conté a l’interior estructures que poden ser anteriors, especialment l’antiga presó i una
sitja. A l’exterior encara conserva el restaurat, a la placeta de l’Argolla, el banc en què
s’exposaven els acusats de delictes i s’ha recuperat l’antiga cadena a la qual estaven
subjectats.
Josep Forns i Bardají
8
12. LES PESTES. L'ANY 1652
Any 1652
Aquell assot que punia els pobles a l’Edat Mitjana i que, en allaus intermitents delmava
els seus habitants, aparegué al nostre poble l’any 1652 a les acaballes de la guerra i,
altra vegada, l’any 1681 i 1707.
La de 1652 era “pesta bubònica” anomenada així perquè en diferents indrets del cos
sorgien bonys o bubons produïts per bacteris transmesos per animals rosegadors o rates.
Afavoria la seva expansió la falta d’higiene, la desnutrició i les mancances que hem
d’atribuir a la guerra.
L’epidèmia va durar des de 1648 a1654, primer vingué des de terres de València tot
seguint per la ribera de l’Ebre i el Camp de Tarragona. L’any 1651 brollava en la
Catalunya Oriental i arribà a les nostres terres.
El mes de juliol de 1652 feia estralls a Tamarit i a l’octubre i novembre a Lleida, quan
ja havia passat per Almenar. Al nostre poble fou present a l’agost i al setembre. I en dos
mesos moren 25 persones.
Els que moriren el 1652 no solen fer testament ni reben els sagraments o per falta de
sacerdot o per la rapidesa de la mort. Els que moriren primer, foren enterrats segons
costum o dins l’església o en el fossar dels seu voltant però ben aviat es buscarà un altre
lloc, segurament més apartat, i que anomenaven “cimintiri del contagi”.
PESTES. L'ANY 1681 I 1707
Any 1681 i 1707
Una altra mortaldat arriba al final del segle XVII i, concretament a Almenar l’any 1681,
de la qual tenim una acurada descripció o acta segellada per mossèn Rafel Barral, regent
de la parròquia que actuava com notari de la vila.
Es tracta d’unes febres tercianes que comencen el 24 de juliol. En vuit o nou dies es fa
infectar tot el poble.
A falta d’autoritats s’encomanà el govern del lloc a gent de fora de la Casa de la Vila.
Molts moriren per falta de mitjans. Hi hagué dies que morien cinc o sis persones. En
cinc mesos moren 112 persones (59 de grans i 53 infants).
Les malalties epidèmiques retornaven cíclicament i sobretot a l’estiu com a febres
intestinals.
L’any 1707 es tenen dades de juliol a setembre. En aquest temps moren 124 persones.
Es pot suposar que tant el 1681 com el 1707 es tractava de malalties semblants. Fins i
tot els percentatge de difunts (adults i infants) és similar. En canvi, l’any 1652 no tenim
constància de l’òbit de cap infant.
9
13. LA COMUNITAT JUEVA EN ALMENAR
MEDIEVAL
LA COMUNITAT JUEVA AL ALMENAR MEDIEVAL
A la Catalunya musulmana convivien en harmonia musulmans i jueus però no amb els
cristians i Almenar no era una excepció.
A les zones poblades pels visigots, previ a la dominació musulmana, és a dir, abans de
l'any 750, la convivència amb els jueus no era bona.
Més endavant, després de la presa definitiva d'Almenar pel comte Ramon Berenguer IV
el 13 abril 1147, la convivència entre jueus i cristians era perfecta.
Almenar va passar dels musulmans als cristians en repetides ocasions però molt
transitòriament amb el Comte Ermengol V d'Urgell ja que els musulmans reconquerida
reiteradament la població gairebé de forma immediata.
I és que Ramon Berenguer IV es va adonar que no era suficient conquerir una població
sinó que a més calia ocupar. Per tant, amb bon criteri, va decidir ocupar la població
d'Almenar i per això va reclutar 100 famílies de Balaguer que es van traslladar a
Almenar a canvi de les terres, els termes, les Almoina i cases del territori, així com la
sèquia de reg amb l'aigua corresponent per a ells i tots els seus descendents. La sèquia
de reg és el canal de Pinyana, que va ser donada a les 100 famílies de Balaguer l'any
1151, quatre anys després de la concessió de la Carta de Població de 1147. No hi ha
constància si entre els pobladors procedents de Balaguer hi havia també jueus (ja que a
Balaguer hi havia una important Aljama jueva en aquella època) però el més probable és
que sí, donades les immillorables condicions ofertes pel Comte-Rei. A l'arxiu històric de
Balaguer no consta el llistat de les cent famílies que es van traslladar a Almenar i molt
menys la seva religió. Per tant, no es pot demostrar documentalment la procedència ni
l'origen dels jueus d'Almenar, ni tampoc el llistat de les famílies que habitaven la
població, fins al primer cens conegut dels "focs" del poble fet l'any 1497 al que consten
més de 150 "focs" i cap dels noms és clarament jueu, cosa que no és d'estranyar ja que
se suposa que van marxar amb l'expulsió ordenada pels Reis Catòlics el 1492, o es van
amagar o es "van convertir" al cristianisme i es van canviar el nom.
És de suposar que després de la conquesta cristiana d'Almenar aquesta població
constava de:
• 100 famílies acabat vingudes de Balaguer entre les quals probablement havia jueus.
• Els jueus que hi vivien abans de la conquesta, juntament amb els sarraïns.
• Alguns sarraïns convertits al cristianisme o que almenys el simulaven.
Se suposa que la majoria de musulmans es van anar a altres territoris sarraïns ja que
com queda dit, la convivència entre cristians i musulmans no era bona.
Per tot això, és normal que en la població d'Almenar s'anés creant una pròspera
10
14. comunitat jueva, que anava creixent amb jueus procedents d'altres zones, fet que va
comportar la oficialització d'una Aljama jueva. Els jueus tenien una administració
judicial diferent als cristians, tribunals diferents i jutges diferents. També els seus oficis
eren diferents i vivien en barris diferents (fora de les muralles de la població). També
els seus impostos eren inferiors.
Almenar encunyava moneda pròpia entre els segles XIII i XV.
Sembla que hi havia molts jueus i molt acomodats a finals del segle XIV i principis del
XV. L'Aljama jueva tenia els seus doctors o rabins. També la seva pròpia escola (que
funcionava a la sinagoga). Conserven el seu codi jurídic propi atès que no s'oposava a la
religió cristiana.
Cada Aljama era com una mena de república o consell municipal format per gent gran,
els avançats i caps de família. La seva missió era cuidar de tots els assumptes privatius
de l'ordre interior del municipi. La seva sentència decisiva era sotmesa a l'aprovació del
Albedí (prefecte nomenat pel sobirà o senyor feudal).
A la sinagoga hi havia el Rabí major que era nomenat pel sobirà. A sota d'ell hi havia
els rabins, que interpretaven la llei i eren mestres d'escola i els sacerdots encarregats del
culte ("xenins")
El segle XIV va ser molt dolent per a les comunitats jueves a les nostres comarques, ja
que degut al seu poder i riquesa van caure en desgràcia en molts llocs i van començar a
ser perseguits.
El 13 agost 1391 es va produir a Lleida una gran catàstrofe per als jueus que va passar a
la història com "l'insult del jueu". Van matar 78 jueus i els van col·locar en una "sitja"
del Pla dels Framenors.
En la mateixa època a Balaguer els van retirar els privilegis que tenien (no pagaven
impostos a perpetuïtat), de manera que molts jueus van començar a anar-se'n a altres
llocs (Lleida i també Almenar). A Balaguer, el 22 agost 1418 van vendre la sinagoga i
es van anar gairebé tots.
Aquesta decadència va culminar el juny de 1492, quan oficialment es van anar tots els
jueus que no es van convertir al cristianisme per una ordre expressa dels Reis Catòlics.
Els jueus que no es van òbviament continuar amb els seus costums, religió, tradicions i
llengua però mai obertament davant el perill que els matessin fossin cremats a la
foguera per la Inquisició.
Per aquest motiu desaparèixer en molt poc temps tots els signes externs i religiosos
jueus com les sinagogues i les mikve (banys rituals jueus).
Per tant, no és estrany que una comunitat tan pròspera i rica hagi deixat per a la
posteritat tan pocs vestigis de la seva existència.
Recentment a Almenar (Segrià) és unes obres per a la construcció d'un garatge al Casc
Antic del poble a pocs metres de l'Ajuntament i de l'Església, han aparegut enterrades i
en molt bon estat de conservació les restes del que després dels estudis pertinents
sembla ser una mikve d'origen medieval, que probablement va estar en funcionament
entre els segles XII i XV. ("Cal Bepet" la familia Barrallat)
Què és una mikve? Una mikve és una piscina que té la funció de fer banys rituals
d'immersió total amb la condició que l'aigua que conté sigui ritualment pura. El bany
ritual a uuna mikve és obligatori en la dona jueva NIDA (que ha quedat ipura després de
la menstruació). Les relacions sexuals de la dona "da" estan estrictament prohibides
segons la llei de Moisès i representen un delicte d'extrema gravetat. Els homes també
fan banys rituals en els dies previs al Shabat i els dies de festa.
Maimònides va posar l'accent en l'espiritualitat del bany d'immersió, que si es fa en un
bany ritual d'immersió s'ocasiona neteja moral i física però només si és en una mikve.
Per tant es comprèn la importància de la mikve i el seu lloc en la jerarquia de les
11
15. institucions comunitàries.
Els rabins havien declarat que estava permès vendre una sinagoga només si en el seu
lloc es construïa una mikve., Que aquesta havia de reunir unes condicions per a ser
ritualment correctes:
1. la construcció del recipient (piscina) en si mateix.
2. la quantitat i l'origen de l'aigua que conté.
La mikve ha d'estar construïda "in situ" i mai prefabricada .. Això li donaria un caràcter
de "recipient" i no ho és. Pot estar cavada a la terra o excavada a la roca (tallada).
L'aigua que conté, per a ser ritualment correcta ha de néixer in situ d'una font natural o
aigua freàtica i ha de contenir un mínim de 40 "sigui" d'aigua ritualment qualificada (és
a dir, més de 150 litres). Aquesta aigua ha d'arribar al lloc pels seus propis mitjans, no
pot ser portada amb ajuda de cap recipient ni res que l'autoritat rabínica consideri
recipient. S'ha de tenir en compte que aquestes regles ja eren d'obligat compliment en
l'època del segon Temple, com s'ha vist en els vestigis arqueològics de Masada, Mahon,
Herodion (segle I), i més a prop de nosaltres, a l'Edat Mitjana Spire (1200), Colònia
(1170), Friedberg (1260), Offenburg (1351) en Works i en altres llocs.
La mikve que ens ocupa s'ha trobat casualment en el subsòl de la casa del carrer del Mig
d'Almenar, cantonada carrer Sant Antoni. En l'anomenada Placeta de l'Argolla. Pel que
sembla aquesta casa va ser construïda al segle XV (potser sobre les restes d'una altra) i
va ser remodelada i potser ampliada al segle XVIII (1736) en què es va canviar la
ubicació de la porta principal, la que van fer barroca com correspon a l'època.
Al lloc de la troballa hi havia una quadra (encara es veuen vestigis del menjador, el sòl
era de terra, la terra es va utilitzar per enterrar al bany ritual que ens ocupa. En extreure
la terra (només per fer un garatge) van anar apareixent graons de pedra de l'escala
helicoïdal d'accés, els murs excavats a la roca, els "rinxolets" dels murs que estaven per
ubicar les torxes, els seients de pedra adossats a les parets, etc ...
Tot és d'una peça, tallada a la roca arenisca sota el nivell freàtic ja que de manera lenta
però continuada va filtrant aigua cristal.lina. S'ha muntat un sistema amb una bomba
aspirant i una boia per tal que automàticament vagi extraient l'aigua quan puja a
determinat nivell (la qual cosa passa diverses vegades al dia). Si no hi ha aquest sistema
d'extracció d'aigua, aquesta pujaria als 120 cm sobre el nivell del sòl de la piscina
natural. En arribar als 120 cm, ja no puja més el nivell.
Si s'interromp el funcionament de la bomba (hi ha un interruptor) la mikve
emmagatzemaria aproximadament 30 m3 d'aigua cristal, suficient per permetre el bany
d'immersió d'unes quantes persones al mateix temps.
LA BATALLA D'ALMENAR (1710)
La batalla d’Almenar suposa la victòria de les tropes aliades a Almenar enfront de les
borbòniques, dintre del marc de la Guerra de Successió (1701-1714).
12
16. Va ser un enfrontament breu però molt dur, de tan sols unes dues hores de durada en la
tarda calorosa del dia 27 de juliol de l’any 1710. Hi van ser presents els dos reis
pretendents a la corona espanyola després de la mort sense descendència del darrer rei
Carles II d’Habsburg. Es tractava de Carles III d’Austria i de Felip V d’Anjou, al costat
de molts nobles i alts comandaments militars dels països implicats en la guerra. En el
combat d’Almenar hi xifrem entorn dels 30000 combatents entre soldats rasos i genets,
essent superiors els del sector borbònic sobre el dels aliats o austriacistes.
L’escenari de la batalla fou el pla del Sessalt, del qual n’havia pres possessió des
de mig matí l’exèrcit aliat comandat pel general anglès Stanhope, després de travessar el
riu d’Alfarràs, provinent de la zona de Balaguer. Els borbònics, dirigits pel marquès de
Villadarias, que s’atansaven pujant des de Lleida en direcció nord cap a Alfarràs, es van
trobar amb la sorpresa que Stanhope havia pres la posició superior del pla del Sessalt
d’Almenar, a la seva esquerra. Cal dir que l’exèrcit de Felip V situat en un pla inferior
no tenia prou visió per divisar clarament la posició de l’enemic, i a més li venia el sol de
cara. En canvi, l’exèrcit de Carles d’Àustria podia observar a distancia l’apropament de
la tropa enemiga.
L’enfrontament, dominat per la cavalleria, començà quan serien pròximament
les 6 de la tarda. Va ser un xoc cos a cos dels dos bàndols. L’estratègia fou la imposada
pel sector aliat, a càrrec del britànic duc de Malbodrough. Consistia en una càrrega
ràpida al trot lent dels cavalls, fent predominar l’ús del sabre per part dels genets per
sobre de les carrabines, pistoles i fusells (al camp de batalla s’han trobat bales de plom
rodones que oscil·len entre els 1, 5 i 2 cm de diàmetre).
La majoria de les baixes fou en la retirada de la cavalleria borbònica, en
l’escarpat desnivell que hi ha entre l’altiplà del Sessalt i la Plana, i durant la persecució
als vençuts quan fugien en direcció a Lleida. La nit va ser un factor que va jugar a favor
de l’exèrcit borbònic. El rei Felip V, en la retirada, va caure amb el seu cavall a la
segla de Pinyana, i si no hagués estat pel suport de la seva escorta l’haguessin fet
presoner. El nombre dels morts seria entorn dels 400 entre els dos exèrcits. En les actes
parroquials dl’Almenar, només trobem inscrita la defunció de Don Francesc d’Agulló,
marquès de Gironella, del bàndol borbònic, el dia 29 de juliol, mort per moltes ferides,
sepultat a dins l’església, tal com es feia amb les persones de relleu social. Al bàndol
aliat hi havia holandesos, anglesos i austríacs, de religió protestant , que no podien ser
enterrats en un cementiri catòlic. Ignorem quin seria el destí d’aquests i altres
combatents morts en la batalla d’Almenar. S’ha suggerit el costum de sepultar els
cossos en alguna fossa comuna propera al camp de batalla.
És evident que, simultàniament al xoc armat hi degué haver repercussions en la
població civil. El campament de l’exèrcit aliat va ser present al terme entre els dies 27 i
31 de juliol, i després van marxar a la direcció a Montsó. Les tropes necessitaven
cereals i bestiar, entre altres vitualles per subsistir, i practicaven el pillatge. És de
preveure que en una conjuntura que ja era de guerra, agreujaria la situació d’Almenar.
Els documents parroquials de l’any 1710 expliquen que pel motiu de la guerra havia
desertat molta gent de la vila. La batalla d’Almenar és, doncs, un exemple interessant de
la connexió dels fets generals amb la història local.
13
18. L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA
És un edifici que reflecteix fonamentalment dues etapes constructives.
D'una banda, la nau (40 metres de llargada) i la capçalera s'emmarquen
dins les pautes gòtiques del segle XIV (similars a les de Balaguer i Castelló
de Farfanya). De l'altra, el campanar (60 metres de alçada), que forma part
del cos de façana, és el resultat de treballs duts a terme el segle XVIII. De
nau única amb transsepte, la capçalera es tanca amb tres absis poligonals.
L'esvelt cimbori, vuitavat i sostingut per trompes, va ser refet al
començament del segle. La planta gòtica fou modificada el 1740 i quedà
convertida en una peculiar estructura amb el campanar integrat a la façana,
el qual era coronat fins el 1936 per un àngel giratori, restituït en la
restauració del 1985. La imatge global del conjunt sembla voler reproduir
l'aparença de la Seu Vella de Lleida, aixecada com aquesta sobre un turó i
per damunt de les construccions veïnes. Tot i ser resultat d'intervencions
d'èpoques diferents, Santa Maria d'Almenar presenta un aspecte
notablement unitari. El retaule barroc fou destruït el 1936.
15
19. CASA DE LA VILA
Davant mateix de l'església hi ha la Casa de la Vila o Ajuntament,
que caldria anomenar Paeria, perquè va ser concedit pocs anys després de
retornar el poble a la Corona.
Es tracta de una gran construcció neoclàssica construïda vers els anys 1860
en el mateix lloc on hi havia l'antic edifici, enderrocat pel seu mal estat.
De la Paeria primitiva es conserva la llòbrega presó i, almenys, part del
basament amb alguna sitja del Comú.
L'edifici actual, restaurat, té una façana superba amb columnes adossades i
bells capitells.
Aquesta Casa de la Vila tingué gran importància quan Almenar depenia de
Carcassona, ja que era un lloc exempt de la senyoria i destinat al Comú.
Gaudia d'aquesta consideració per estar edificada davant el cementiri (la
plaça), lloc de jurisdicció eclesiàstica on no tenia poder el senyor de la vila.
Allí el poble es podia reunir lliurement i allí es prepararen els avalots de
1494 i els afers per retornar el poble a la Corona al s. XVI, a despit de
Carcassona.
Fent angle amb l'Ajuntament veiem la rectoria, popularment "l'Abadia", o
"casa del Vicari" com es deia antigament.
16
20. EL CASAL DEL PONT DEL MOLÍ
Al 1328 trobem les primeres dades concretes sobre molins a Almenar,
quan es concedeix el privilegi reial de construir un molí fariner.
L'adaptació del casal del molí fariner l'any 1543 es va portar a terme
aplicant una tècnica de rotació nova a la Península.
El molí fariner d'Almenar constava de tres moles, i gràcies a la prolongació
del sobreixidor permetia incrementar el salt de l'aigua de 4 a 10 pams.
L'aigua que arribava a les tines a través d'unes canals en pendent que
s'anaven estrenyent progressivament. El cabal de l'aigua que entrava estava
regulat mitjançant estelladors i un cop utilitzada l'aigua com energia
retornava a la sèquia mitjançant quatre arcades. L'obra fou realitzada pel
mestre de molins Jaume Mas, de Berga, a qui se li van pagar per l'obra 400
lliures de moneda vigent a Lleida, més la dispesa a ell i la seva
cavalcadura.(molíns de regolf)
El molí es convertí en un sistema d'impuls de cups, canals i basses. És
possible que l'arranjament i l'adaptació del pont d'accés al casal i la canal
lateral de la part oest fossin construïts entre 1543 i els anys immediatament
anteriors a la sentència o concòrdia entre els senyors i Almenar (any 1589).
La disposició actual del molí està en procés de restauració. La primera sala,
la més gran, conserva tota l'estructura d'una turbina tipus Francis, que mou
un eix hel·licoïdal que transmet la força a tres moles. En aquesta sala, per
la banda de ponent, s'hi troba una altra mola, amb la farinera corresponent,
que deu tenir la mateixa estructura que l'any 1543. A la sala petita hi ha una
altra mola.
(Fragment del llibre "Economia i societat en els regs històrics occidentals
catalans: Almenar (Segrià) i la seva àrea, segles XIV-XIX." de l'historiador
Josep Forns i Bardají).
17
21. EL POUET DE GEL
Abans de l'obtenció del gel per procediment industrial , la construcció dels
pous era l'única manera possible de conservar el glaç emmagatzemat de
l'hivern al llarg d'uns sis mesos a partir de la primavera.
El pou del gel d'Almenar és construït a l'interior d'un turó proper al pont
dela Munya de la sèquia.
La seva estructura és de forma fusiforme, amb l'ull de bou a la part
superior, el regatill interior de desguàs i la porta d'entrada lateral, pel costat
de l'obaga.
L'altura del edifici és de 8,25 metres i el diàmetre de la base de 6,85 metres.
El diàmetre de l'ull de bou fa 1,50 metres. Segons la tradició local,
s'empouaven les peces de gel procedent de la sèquia o d'alguna bassa
propera al pou.
En una filera de la meitat superior s'observen dues marques diferents de
picapedres.
El fons del pou és tapat i del seu bell mig surt un regatil fet de pedres per
abocar a l'exterior l'aigua del gel que es podia anar desfent.
Josep Forns i Bardají. "Economia i societat en els regs històrics occidentals
catalans: Almenar (Segrià) i la seva àrea, segles XIV-XIX.
18
24. Es esencial encontrar un equilibrio
en la vida. Muchas veces este
equilibrio es padas a la sente que
.....-yque nos mantiene firmes
• r. tierra. Sin ellos flotarfamos en
ftu}o de emociones que deben
..............
of emotlont -•~•
aauantarse a lo largo del tiempo. thfOUih time.
Es por esa razón por la cual yo he
elealdo una pátina para darle la
sensación de que el tiempo pasa.
Amor slanlflca también dejar de
ser amado. Es como una columna
26. Almenar, 12 de Juliol de 2010
Lorenzo Quinn ja forma part del patrimoni cultural d'Almenar
L'artista Lorenzo Quinn ha inaugurat aquest dimecres una escultura cedida per ell a la
població d'Almenar. L'escultura, titulada 'Amor', és d'acer i resina banyada en bronze, té
3,20 metres de diàmetre, 5,5 metres d'alçada, i una amplada d'1,4 metres.
L'obra representa les mans d'un home i una dona entrelligades dins d'un cercle, i segons
Quinn, el significat no es limita a l'amor de parella, sinó de la humanitat, "un missatge
positiu d'amor, de relació entre les persones". Quinn s'ha mostrat orgullós de que l'obra
passi a formar part de la vida quotidiana dels veïns del poble, i resti com a llegat per a
les generacions futures.
L'escultura està situada al costat de la primera rotonda del poble venint de Lleida per la
N-230 i va acompanyada d'un text explicatiu en quatre idiomes (català, castellà, anglès i
francès), on hi diu, "Amor és la paraula més poderosa de tota relació. Jo veig l'amor
com un corrent continu d'emocions que ha de perdurar a través del temps. Amor també
significa respecte, apreci, honestedat, transparència, confiança, fe, desitjar el millor per
als altres i deixar-se estimar. És un cercle d'emocions que ho avarca tot, en el que es
dóna i es rep".
L'escultura costejada per l'Ajuntament, l'artista i el galerista d'Almenar, Ramiro Rafart,
és una donació de Quinn, en agraïment al poble, on Ramiro Rafart, té una galeria d'art
Rafart Gallery, exclusivament dedicada a l'obra de Lorenzo Quinn, amb un centenar
d'escultures i quatre plantes d'exposició on a més hi ha joies i objectes per la llar
dissenyats per ell.
L'Ajuntament ha acondicionat l'espai on està situada l'escultura i per l'artista el més
important és que l'obra quedi com un llegat pel futur. A part d'Almenar, entre finals
d'any i començaments de l'any que ve, Quinn, també tindrà una escultura a la població
de Fraga a la Franja d'Aragó, titulada 'Gravetat'.
23
29. Les Terres del Marquesat, agraeixen la col·laboració de :
Ajuntament d’Almenar (Regidoria de Cultura )
Mossens Francesc Martí i Jaume Pons
Ramiro Rafart ( Rafart Gallery )
Antonio Segalàs ( Una menció especial per tot l’interès que
ens ha demostrat en tot moment )
Gracies a tots i a reveure
26
