1. Tirant lo Blanc

2. El Tirant lo Blanc,
qualificat per
Cervantes com "el
mejor libro del
mundo", és la millor
novel·la catalana de
tots els temps i
significa un pas
important en la
narrativa d'Occident.

3. Fou començada per Joanot Martorell el
1460, i la tenia molt avançada en morir el
1468; aleshores passà a mans de Martí Joan
de Galba, que intervingué en els darrers
capítols i la féu imprimir a València el 1490.

4. Joanot Martorell, l'autor
principal del Tirant lo Blanc,
nasqué a Gandia, vers l'any
1414, en una família
pertanyent a la mitjana
noblesa, i el 1433 ja era
cavaller ("mossèn") i aviat
intervenia en bandositats
particulars, a les quals era
molt afeccionada la seva
família.

5. Sembla que fou escrita entre el 1460 i el
1464, fou publicada a València l'any 1490
i reimpresa a Barcelona el 1497. Durant
el segle XVI fou traduïda al castellà
(1511) i a l'italià (1538), més tard al
francès (1737) i modernament ho ha
estat a l'anglès (1984) i a moltes altres
llengües. És esmentada en el Quixot
com una de les obres salvades de la
crema de llibres.

6. Tirant lo Blanc és la
primera novel·la
dins de la literatura
universal on apareix
un heroi de ficció de
"carn i ossos". És a
dir, personatges
quotidians, amb
sentiments i
defectes.

7. L'obra és el resultat de la suma de
moltes novel·les amb més o menys
entitat pròpia cadascuna, vertebrades
per la presència del protagonista, per
una llengua comuna i per una visió
totalitzadora del món. Es pot parlar,
doncs, d'un cert fragmentarisme
estructural que no afecta el sentit
unitari de la novel·la

8. I, de la mateixa manera, podem parlar del
trencament que el Tirant representa respecte de
la narrativa anterior. En efecte, suposa l'abandó
gairebé definitiu dels ideals medievals (religió,
cavalleria) i l'apropiació ràpida dels ideals
burgesos (plaer, raó, humor), per la qual cosa
no podem considerar Tirant lo Blanc un llibre
de cavalleries convencional.

9. Més importants que les
escenes de batalles i de
festes cortesanes, són
les escenes de la vida
diària, en les quals els
protagonistes es
mostren tal com són
realment, despullats de
tot artifici, amb tota la
senzillesa i
espontaneïtat de què
els homes són capaços.

10. Aquestes escenes recolzen en el
sensualisme de què està impregnada
l'obra, amb incursions freqüents en
l'erotisme, i en l'alternança narració-
diàleg. La sensualitat i l'erotisme
responen a una filosofia vitalista
totalment allunyada de la immoralitat i
a la condició d'adolescents i joves dels
personatges principals.

11. La narració en tercera persona i
diàleg respon a la voluntat per
part de l'autor de crear una
atmosfera de versemblança
mitjançant la rapidesa,
l'expressivitat i la naturalitat.

12. En el Tirant la cavalleria ha
entrat en crisi. To solemne i
oratori, llargs parlaments
retòrics, lamentacions,
intercanvis de preguntes i
respostes, etc.
Contràriament, l'ideari
burgès hi és expressat en
un to col·loquial, dinàmic i
mordaç (ironia,
comparacions...) que dóna
als lectors la pauta de
comportament (la
psicologia) dels
personatges.

13. El final és també modern, ben lluny de la
felicitat artificiosa dels contes de fades o de
les proeses divines dels herois èpics: Tirant
mort d'una malaltia, fita gens honorable. El
seu màxim rival, Hipòlit, és l'únic que
sobreviu i prospera, amb un missatge final
pessimista que contrasta amb el to satíric i
festiu de tota l'obra i que recorda que tots
els personatges són humans i per tant
mortals, i que la vida real no sempre és
justa.

14. Curial e Güelfa

15. Obra possiblement inacabada i de nul·la
difusió, representa una de les temptatives
més originals, a nivell europeu, d'innovació
del gènere de la novel·la cavalleresca.

16. Fou el 1876 quan
Manuel Milà i
Fontanals parlà per
primera vegada
d'aquest manuscrit
anònim i sense títol
escrit entre 1432 i
1468. L'any 1901
Antoni Rubió i Lluch
la va publicar per
primer cop i li va
donar aquest títol.

17. Curial e Güelfa és una història
d'amor i d'armes. La novel·la
presenta el procés de gestació
d'un heroi des d'uns orígens
humils fins que aconsegueix el
reconeixement, la fama i l'honor
que pertoquen a un cavaller. I
l'heroi, en aquest cas, és un heroi
modern.

18. Curial e Güelfa obeeix a un joc de causes i efectes
que no s'aparten més que en comptades ocasions
de la lògica i versemblança, i fins i tot en aquests
casos de desviació es pot trobar una justificació
literària, estètica. Si Curial esdevé cavaller és
perquè Güelfa l'ajuda econòmicament.

19. Curial es cansa, és ferit,
guanya perquè és més hàbil,
calcula els cops, observa en
els primers moments del
combat la tècnica del seu
adversari i obra en
conseqüència.

20. La llengua és una
barreja de formes
cultes i populars. S'hi
troba una mescla de
neologismes i
arcaismes, fins al punt
que en algunes
ocasions l'autor ens
dóna la forma culta i la
popular d'un mateix
mot.

21. L'atmosfera sensual en què se
submergeixen alguns dels personatges
femenins, la fluïdesa dels diàlegs, les
metàfores i imatges ben elaborades, l'ús
freqüent de proverbis i modismes
populars i, alhora, el vessant artificiós i
erudit d'alguns paràgrafs del tercer
llibre i les interrogacions i imprecacions
a fi d'aproximar-se al lector, són alguns
dels elements lingüístics i d'estil que
arrodoneixen la novel·la.

22. Hi ha diverses
hipòtesis sobre
l'autoria del text,
però ni tan sols la
procedència de
l'autor ni el lloc
on va ser escrita
són clares
actualment.