Tema 12.expressivitat del color

EL COLOR
EXPRESSIVITAT
RELATIVITAT
PARÀMETRES
LLUM
EL COLOR A LA NATURA
EL COLOR EN L’ART
FACTORS QUE INFLUEIXEN
EN L’APLICACIÓ DEL COLOR
HARMONIES I CONTRASTOS
CODIS I
INTERPRETACIONS
SATURACIÓ
TO
LA LLUM
LA SUPERFÍCIE
L’OBSERVADOR
PSICOLOGIA DEL COLOR
SENSACIONS CROMÀTIQUES
SIMBOLOGIA DEL COLOR
EL COLOR EN L’ANTIGUITAT
RENAIXEMENT I BARROC
IMPRESSIONISME I S. XX

INTRODUCCIÓ
El color és una sensació que depèn i es veu influïda per factors de tipus
físic, fisiològic, cultural, etc.
La presència del color és possible gràcies a la llum, que és el seu
principal condicionant.
En aquest tema veurem com el color és emprat pels homes per a:
indicar, assenyalar, advertir, simbolitzar...
En definitiva, per a deixar clar que el concepte del color és una
interpretació humana amb unes característiques determinades en el
qual parla, expressa i comunica.

1. L’EXPRESSIVITAT DEL COLOR
1.1. PARÀMETRES
El color el podem estudiar des de dos punts de vista: un objectiu, com a estímul que produeix una determinada sensació;
un altre subjectiu, com a estudi d'aquesta sensació. Així, podem parlar de color percebut i de color psicofísic. El color
percebut podem definir-lo a través de tres magnituds: la lluminositat, el to i la saturació. Al seu torn, aquests
paràmetres del color es corresponen amb les tres magnituds que defineixen al color psicofísic, i que són la luminància, la
longitud d'ona i la puresa de color.
1.1.1. LLUM
La lluminositat (lluentor) és la quantitat de llum que és percebuda per l'ull en observar una escena, i per tant, una noció
subjectiva (és la lluentor d'una escena). Per part seva, la luminància és la quantitat de llum real que reflecteix aquesta
escena. En tots dos paràmetres té gran influència el contrast, que el podem definir com la relació existent entre el màxim i
mínim nivell de lluminositat-luminància.
Diferenciació entre colors més clars i més foscos i la quantitat de llum que reben
Els colors clars reflecteixen més llum, els foscos absorbeixen més llum
1.1.2. SATURACIÓ
Saturació/Puresa: La saturació és la sensació que ens produeix un determinat to com més viu, més pàl·lid o més pastís.
Puresa és la proporció de color blanc que conté un determinat to. Quan un color no té blanc es diu que és un color
saturat. Quan el mateix està barrejat amb blanc, es diu que el color està desaturat o insaturat.
Representa vivesa i pal·lidesa d’un color
1.1.3. TO
To/Longitud d'ona: El to és la qualitat del color que permet dir que un objecte és d'un color determinat, per exemple
vermell, verd, etc. La longitud d'ona són els nanòmetres de la radiació electromagnètica que produeix la sensació d'aquest
determinat to.
Estat pur del color-----sense blancs ni negres agregats

2. RELATIVITAT DELS COLORS
El color és una sensació individual que ve determinat per la presència de la llum,
així com depèn de factors, ja siguin físics, fisiològics, culturals, etc. Les
característiques personals i la disposició del mateix amb relació als elements del
seu entorn, principalment els colors, fa que adquireixi una sensació relativa.
No tots percebem el color de la mateixa manera, ja que, entre altres factors, la
nostra impressió del color depèn de la constitució dels òrgans de visió de cada
individu. Però a més, les diferents formes de presentar-se, fan els seus efectes
tan variats que Josef Albers el va qualificar de "el més relatiu dels medis que
utilitza l'art".
Un mateix color semblarà diferent en funció de les circumstàncies; d'altra
banda, pot crear-se la il·lusió òptica de fer que dos colors diferents semblin
pràcticament iguals; es pot veure un color on no existeix. La seva visió pot tindre
connotacions tèrmiques, dinàmiques, etc.,; la seva lectura pot dependre del lloc
on es viu o de la professió que es tingui.

2.1. EL COLOR EN LA NATURALESA
La posició en la terra respecte al sol determina les diferents estacions. L'hivern
és l'època més freda de l'any a causa de la poca llum que rebem (angles dels
raigs i temps), la vida s'alenteix, els vegetals caducs no tenen fullatge, podríem
dir que és una època “trista”, tot ens sembla apagat i adormit. Durant la
primavera comencem a rebre més hores de llum solar, la naturalesa es
revitalitza convertida en una explosió de colors vius. Així en l'estiu és quan més
quantitat i qualitat de llum solar incideix sobre la terra, els colors es mostren en
la seva plenitud. Ja a la tardor els raigs solars incideixen d'una altra manera
sobre la terra, s'escurcen els dies, la vegetació es torna groga i marró...
Aquestes diferents característiques de les èpoques de l'any porten amb si
diferents condicions meteorològiques i està comprovat que les estacions
influeixen en el nostre estat d'ànim, ritme de vida i comportament, abans de res
per la nostra percepció del món.
També les diferents hores del dia presenten diferents tipus d'il·luminació. En la
sortida i en l'ocàs les ombres són allargades i difuses, la llum solar adquireix
tonalitats ataronjades o càlides que transformen l'ambient. En les hores en què
el sol està més alt (migdia) les ombres són més curtes i contrastades.

2.2. FACTORS QUE INFLUEIXEN EN L’APRECIACIÓ DEL COLOR
2.2.1. La llum
2.2.2. La superfície
2.2.3. L’observador

2.2.1 LA LLUM
Les característiques lumíniques tenen quatre atributs formals:
1. Naturalesa de la font lluminosa naturals o artificials.
2. Quantitat de la llum: Amb il·luminacions suaus l'aspecte dels cossos tendeix a
l'homogeneïtat, en canvi quan la intensitat és forta provoquen brillantors molt marcades i
contrastades amb les ombres.
3. Qualitat de la llum Té un matís de tipus psicològic.
4. Direcció de la llum: La manera en què les diferents superfícies reflecteixen les ones
corresponents al seu color, no és igual segons d’on vinguin. És a dir, que la direcció
contribueix al fet que veiem determinades qualitats del volum.
Llum vela:
molt càlida i
emotiva
Llum artificial:
més estrident,
contrastada i
brusca.

2.2.1 LA LLUM
Direccions de llum i com afecten a la percepció de la forma:
Frontal: aplanament dels objectes, augmenta els detalls però anul·la la textura.
Lateral (situada al costat de l’objecte): destaca el volum i profunditat dels objectes
tridimensionals, ressalta la textura, augmenta el contrast de la imatge.
Contrallum (contrari a la il·luminació frontal): supressió dels colors i ofereix una silueta
molt contrastada amb el fons, sense volum.
Zenital (la font de la llum es troba a dalt de l’objecte): aïlla els objectes del seu fons,
gran expressivitat i fort contrast amb cert aire dramàtic, ombres verticals molt marcades.
Dura: prové de fonts petites i allunyades, com el sol, bombetes... La distancia i la
grandària determinen el grau de duresa. És perfecte per destacar la textura, la forma i el
color i proporciona el grau més gran de contrast.
Semi difusa: prové de fonts més grans i pròximes a l’objecte, produeix ombres definides.
Destaca el volum i la textura, però sense ombres negres i buides.
Suau: és tan difusa que pràcticament no projecta ombres. És la il·luminació menys
espectacular de totes, però molt agradable i fàcil de controlar.

2.2.2 LA SUPERFÍCIE
Les característiques de les superfícies il·luminades determinen el color d'aquestes:
LA TEXTURA
L'OPACITAT I
LA TRANSPARÈNCIA
LA DIMENSIÓ DE
LA SUPERFÍCIE
BRILLANT, MAT O SETINADA, LLISA O RUGOSA.
Una superfície brillant accentua la intensitat de la llum i del color;
si és mat s’atenua, s’apaga;
si és setinada es produeix un efecte intermedi...
Les superfícies transparents a més d’absorbir i reflectir
determinades longituds d’ones, també deixen passar part de la
llum rebuda.
MENOR SUPERFÍCIE MÉS INTENSITAT

2.2.3 L’OBSERVADOR
La fotorecepció (que és la forma en què es
capta la llum i els seus atributs) no és
idèntica en totes les persones.
Com afirma Arheim, la percepció del color
és una experiència de caràcter emocional i
la forma correspon al control intel·lectual.
La memòria visual, l'educació i cultura de
cada persona, així com en la societat que
viu modifiquen aquestes percepcions i fa
que sigui una sensació individual.

2.3 HARMONIES I CONTRASTOS
El color és un element morfològic de les imatges.
Serveixen per a compondre missatges.
En la sintaxi de les imatges referents al color podem trobar aquestes
dues relacions oposades, són normes o principis pràctics no immutables
ni rígids.
Totes dues sensacions de caràcter psicològic: HARMONIES I
CONTRASTOS.

HARMONIES
1. Per analogia
2. Monocromàtiques
Produeixen efectes d'equilibri i ordre. Estan compostes per la repetició de matisos
ondulats de diferent manera. Existeixen diferents tipus d'harmonies:
Es configuren amb els colors pròxims al cercle
cromàtic, almenys un color participa en tots dos o en
tots.
Les harmonies més conegudes d'anàlegs són
aquelles entre els colors freds o entre els colors
càlids.
També produeixen una gamma harmònica anàloga
entre els colors terciaris de tonalitats properes. (per
exemple: els colors terres).
Basats en un sol color i en els seus diferents tons.
Es produeixen quan els barregem amb gris, blanc o
negre.
3. Harmonia de colors complementaris
o de contrast:
Els colors complementaris són els que es troben en
punts oposats entre si dins del cercle cromàtic.
Aquests colors es reforcen conjuntament, de manera
que guanyen força i es tornen més vibrants quan
estan col·locats junts.

CONTRASTOS Venen definits per la comparació de tons o colors que mantenen grans diferències
entre ells. Aquestes diferències poden ser classificables en:
Contrast de to o matís
Combinació de colors diversos en tota la seva plenitud. Sense
modulacions intermèdies.
Contrast de lluminositat
Es dona per la valoració que suposa l’addició de blanc o negre a la barreja. Davant d’una combinació de
colors clars d’un mateix color contrastaria de forma evident una taca amb la barreja del negre.
Contrast de saturació
Es produeix quan un dels colors està plenament saturat, és a dir,
quan és pur i la resta de colors en la composició tenen barreja en la
seva composició.
Contrast fort (sense gradació)
Contrast suau (escalonat de lluminositat)

Contrast de gamma (freds i càlids):
contrasten precisament per la seva temperatura visual. Ambdues
produeixen efectes molt diferents. Un color càlid destacarà sobre
un fons fred, i a l’inrevés.
Contrast simultani: Té relació amb els complementaris i
consisteix en com la fixació continuada de la vista sobre un
determinat color i durant un temps determinat produeix l’efecte
d’observar el seu complementari en mirar cap a un altre costat.
També ve a dir-nos el canvi d’impressió que produeixen els colors
secundaris amb el que estigui envoltat.
Contrast entre complementaris
És un dels més violents. Són precisament el parell de colors on es
troben diametralment oposats al cercle cromàtic i per tant
s’accentuen les característiques de cadascun d’ells.
Les parelles de colors complementaris són: Cian i vermell
ataronjat, magenta i verd, groc i violeta.

3. CODIS I INTERPRETACIONS
3.1 La psicologia del color
3.2. Sensacions cromàtiques
3.3. Simbologia i ús cultural

3.1. PSICOLOGIA DEL COLOR
Multituds d’estudis han demostrat que el color influeix sobre l’ésser
humà i que produeix efectes tant psicològics com fisiològics.
Goethe: els colors actuen sobre l’ànima, per tant, son capaços
d’estimular o deprimir, de crear alegria o tristesa. Així mateix,
determinats colors desperten actituds actives o per contra passives.
Amb els colors s'afavoreixen sensacions tèrmiques de fred o de calor, i
també podem tenir impressions d'ordre o desordre.
El color, per tant, no sols és sensació, sinó que bàsica i
principalment és emoció.

3.2. SENSACIONS CROMÀTIQUES
CALENTS FREDS
Colors: vermells, taronges, grocs
La seva situació en l’espectre electromagnètic:
ona llarga
1.Són sortints quan contrasten amb altres i
avancen fins l’espectador: com més vermell o
groc sigui un color, més tendeix a sortir, més
crida l'atenció.
2.Proporcionen la impressió de més grandària, a
causa del seu efecte d'expansió.
3.Característiques principals de les gammes
càlides: vivacitat, moviment, alegria, excitació,
energia, entusiasme, i se les relaciona amb
l'estiu i la calor.
4.Quan es passa de tonalitats fredes a càlides,
la impressió que produeix és d'obertura i
d'allargament.
Colors: blaus, verds, violetes
La seva situació en l’espectre electromagnètic:
ones menors
1.Absorbeixen la llum, són entrants i fan la
impressió d’allunyament: com més blau és, més
sembla que retrocedeix i es distancia.
2.Donen lloc a què les superfícies semblin més
petites.
3.Característiques principals de les gammes
fredes: tranquil·litat, calma, la passivitat i, en
general, amb conceptes de moderació i poc vitals,
així com amb l'hivern i el fred.
4.Quan passa de càlides a fredes, les formes
s'encongeixin i es redueixin sobre si mateixa.
Un color pot ser fred o calent segons la proporció d'altres que por3 en la seva barreja, i també
depèn dels que 3ngui al seu voltant.

3.2. SIMBOLOGIA I ÚS CULTURAL
Existeixen multitud de codis visuals que es basen en l'adjudicació d'un significat a cada color:
• Senyalització de tràfic: vermell = perill o prohibició, groc = precaució, verd = permetre circulació,
blau=informació.
• Indústria: els colors simbolitzen o bé aparells, conduccions o peces de maquinària. Blau, marró i verd
per a cables, groc i negre = precaució, vermell = perill, canonades, aixeta = blava i vermella, en els
plànols topogràfics, els signes que s'usen han d'estar acolorits en funció del seu codi perquè no es
confonguin.
• Decoració, en la llar, el món laboral, en hospitals, sanitat, ensenyament... l'ús del color en els aparells
i en les estades, poden arribar a influir en el rendiment de les persones com en la seva estabilitat
emocional.
• Religions: colors litúrgics de l'Església, els budistes taronges, els indis el negre = noces
La cultura, religió i tradició dels pobles han anat atorgant diferents significats als colors. Les activitats
amb un major component subjectiu, creatiu o artístic, es basen en els significats que tradicionalment
se'ls han donat als colors amb caràcter simbòlic, així com en les propietats psicològiques que es
desprenen de la seva visió. Com ja hem mencionat anteriorment:
• Els colors càlids: afavoreixen actituds alegres i vivaces, actius, excitants, animen i estimulen.
• Els colors freds: passius, quiets, no molesten visualment, deprimeixen, relaxen, refresquen.
Els altres colors, els relacionarem amb una sèrie de sensacions o efectes que poden produir.

3.2. SIMBOLOGIA I ÚS CULTURAL
Groc: Color de la llum i de l'or. Es relaciona amb la riquesa i l'abundància, amb l'acció i el poder. El
“groc or” ha vingut a simbolitzar la divinitat en religió. Però té lectures negatives com l’enveja, la ira i la
traïció.
Taronja: Simbolitza l’entusiasme i l’acció. Es relaciona amb centre religiosos orientals, té a veure amb
el fet terrenal (luxúria, sensualitat), com en el fet diví, perquè representa també l’exaltació.
Vermell: Demostra alegria i festivitat. És impulsiu i simbolitza la sang, el foc, la passió, la força i la
revolució. També se'l relaciona amb la destrucció, la crueltat, la violència i el perill.
Blau: Color de l'espai, la llunyania i l'infinit. Idees de tranquil·litat, afecte i intel·ligència. En publicitat se'l
relaciona amb la neteja i la frescor.
Verd: Color de la naturalesa i de la humanitat. Representa l'esperança i l'equilibri emocional, però
també significa verí o quelcom demoníac.
Violeta: s'identifica amb la passió, i té a veure amb idees sobre el sofriment i la mort. També amb la
tristesa i la penitència.
Blanc: Puresa, pau, virtut. Però per als orientals és el color del dol mentre que en occident utilitzem el
negre.
Negre: Ceguera, tenebres, mort i dol.
Grisos: són colors passius, mancats d'energia, neutrals, i significatius de resignació.

4.1. EL COLOR EN L’ANTIGUITAT
4.2. RENAIXEMENT I BARROC
4.3. IMPRESSIONISME I S. XX
4. EL COLOR EN L’ART

En primer lloc, recalcar que les diferents disciplines artístiques empren el color a la seva manera.
• El color més com una propietat del propi material constructiu.
• Fins l'escultura contemporània no es comença a fusionar el color i el volum (Picasso o Calder).
• La importància del color ha estat relacionada amb l’aparença dels diferents materials que
s’utilitzen.
• El joc de llums i ombres, les diferents qualitats texturals, etc. han anat configurant l’aparença de
les construccions.
• Període del modernisme, on l’ús del color en les obres arquitectòniques va tenir una gran
rellevància.
• En l’arquitectura contemporània amb els colors atrevits i l’elecció de materials fa que sigui
realment singular.
• On s’ha fet un ús i anàlisi exhaustiva del cromatisme, jugant i experimentant amb ell, arribant a
plantejar tot tipus d'enfocaments i concepcions diferents sobre el color.
4.1. EL COLOR EN L’ART
ESCULTURA
ARQUITECTURA
PINTURA

PREHISTORIA: (Altamira, Lascaux,...) l'home pintava amb una gamma reduïda de colors, els
pigments eren extrets del greix dels animals, vegetals i de les terres.
COVES ALTAMIRA COVES LASCAUX
Els colors què u*litzaven en les seves obres: el blanc de guix, les terres ocres, marró, vermella i violeta, i el
negre de fum.

EGIPCIS: utilitzaven colors simbòlics per a la pell d’homes i dones: ocres foscos i sienes per les
figures masculines i les femenines amb ocres més clars. També van elaborar els primers colors
inorgànics, com ara el blanc de plom i pintaven amb or, que juntament amb el groc simbolitzava al
sol.

Els GRECS i els ROMANS, utilitzaven bastants tons amb components metàl·lics com el ferro,
manganès, ampliant la seva gamma de terres. Feien servir tints vegetals i altres procedents d'animals
marins.
Els ROMANS polien les escultures gregues buscant el color propi del material emprat per a escultures
i al mateix temps donaven els seus significats als colors. Per exemple, van identificar el groc amb
l’aire, el verd amb l’aigua, el blau amb la terra...

En L'ART PALEOCRISTIÀ, el color també va assolir connotacions simbòliques i el seu significat es
relacionava amb la religió: el negre amb les tenebres, l'or i el groc amb la glòria i el sol, el vermell amb
les idees sobre el dimoni i l'infern.

El color tant en L'ART BIZANTÍ com en el ROMÀNIC i GÒTIC està ple de vida. Sobretot dins dels
seus temples, en els seus murals, vidrieres i mosaics. Els artistes van descobrir nous colors com el
blau ultramar, el vermell de plom i el verdigris, i es va utilitzar amb gran profusió també l'or i la plata.
ROMÀNIC GÒTIC
En totes les civilitzacions antigues la utilització del color es basava a donar distinció i vivacitat a
les formes representades generalment amb sentit decoratiu i ritual.

En el RENAIXEMENT el color perd importància, ja que es va produir una apreciació significativa del
dibuix i la forma. Predominen les tonalitats neutres, amb poca brillantor i puresa. Existeixen modes
com els verds vegetals, terres vermelloses i determinats blaus.
Amb el desenvolupament de l’oli per part dels FLAMENCS del s. XV, el color ressorgeix i cobra més
lluentor i intensitat. Cal destacar en aquesta època El Greco, que va dotar les seves obres d'un
cromatisme original i una singular manera de concebre la forma.
Apareix el tenebrisme i es desenvolupa el clarobscur, que propicia la sobrietat cromàtica, però
artistes com Rembrandt i Rubens aprofiten l'estudi de la llum per a introduir gammes de color de
diferents tonalitats.
L’època POST-BARROCA, i ja endinsats en el segle XIX, amb el desenvolupament de la indústria
apareixeran diverses modalitats de pintura que enriqueixen les possibilitats tècniques dels artistes.
4.2. RENAIXEMENT I BARROC

L'IMPRESSIONISME va incidir especialment en l'ús del color i de les diferents impressions que és
capaç de causar, va perdre l'interès per la forma, especialitzant-se en els efectes atmosfèrics.
El tractament del cromatisme és de totes maneres subtil i no estrident.
CLAUDE MONET. L’ESTACIÓ DE SAINT LAZARE, 1877

El POSTIMPRESSIONISME determina un ús del color com a element i valor estètic en si mateix,
sense condicionants formals que disminueixin el seu interès. Els màxims representants d’aquest
moviment són Cézanne, Gauguin i Van Gogh. Cézanne investiga sobre la llum, el seu color és
brillant i audaç, Gauguin explora l’ús simbòlic del color i de la línia, pinta amb colors plans, gairebé
purs i a vegades aleatoris. Van Gogh és expressiu i emotiu tant en el seu gest com en el seu color.
VINCENT VAN GOGH. LA NIT ESTELADA, 1889

FAUVISTES: La característica més vistosa d’aquest moviment és la seva violència cromàtica. El seu
nom, fauves, significa feres. Els autors més representatius són H. Matisse, André Derain i Maurice
Vlaminck. Van utilitzar una pinzellada molt expressiva i van distorsionar la realitat amb tons purs molt
saturats.
MAURICE DE VLAMICK. RESTAURANT A MARLY, 1905

EXPRESSIONISTES: Interpreten subjectivament el color. Es representen imatges deformades i
exagerades per obtenir una més gran expressió emocional.
Color rabiós. Harmonies dissonants, colors sense matisar. Protagonisme a la línia de color negre
delimitant el color.

CUBISME: El naixement del cubisme va suposar un pas enrere, ja que es valorava molt més la forma
i la llum així com la seva organització.

Va ser amb l'arribada de l'ABSTRACCIÓ on el color i la forma adquireixen una màxima importància.
El s. XX és una època d'innumerables moviments i estils artístics on les idees estètiques
han creat també grans quantitats de llenguatges diferents. El color no obstant això, en la
majoria d'ells ha passat a ser considerat com el principal element configurador de les
seves expressions.

Es realitzarà una breu explicació del tema i a posteriori es presentarà l’activitat,
els objectius d’aprenentatge i els criteris d’avaluació. A continuació es resoldran
els dubtes.
Títol de l’activitat: “La personalitat a través del color”
Curs: 1r d’ESO. Primer cicle
Activitat: Amb el color podem transmetre sentiments i pensament. Per
comprovar les seves possibilitats expressives es proposa fer servir la
simbologia del color en l’art i combinar tons de manera harmònica. Es facilitaran
alguns retrats de diversos artistes on es mostri a través del contrast cromàtic la
personalitat dels retratats. (Per exemple: el retrat de Marcel Proust, fet per
Richard Lindner, l’autoretrat de Picasso de 1907, el retrat de la ratlla verda de
Matisse, etc.).
A partir d’aquí, els alumnes hauran de fer el retrat d’un company de classe.
Haurà de dibuixar els aspectes més importants de la seva cara: ull, celles, nas,
boca, etc., però fent una interpretació lliure del retrat (pot ampliar un ull, dos, el
nas, etc., sense que deixi ser un retrat). A continuació, pintarà amb temperes-
gouache, barrejant dues famílies de colors amb harmonia per analogia per
transmetre la seva personalitat. Una vegada es tinguin tots els retrats fets, es
farà l’exposició a classe i els resultats es comentaran amb tot el grup-classe.
Criteris d’avaluació:
Conèixer les barreges bàsiques del color pigment.
Descriure gràficament i plàsticament una imatge, identificar els colors i les
barreges utilitzades.
Classificar i utilitzar famílies de colors en imatges pròpies.
Valorar les qualitats cromàtiques de l’entorn, els objectes, les imatges i les
obres d’art.
La finalitat d’aquesta activitat consisteix en desenvolupar la capacitat creativa
de l’alumnat i refermar l’experiència en la barreja de colors, aplicant les seves
característiques expressives i sensitives en una obra pròpia. Es valorarà la
utilització correcta dels materials, l’elecció del color en funció de les sensacions
que es volen transmetre en la personalitat del company i la quantitat i la qualitat
de les barreges cromàtiques. És important considerar de manera positiva la
representació de llums i ombres.
5. APLICACIÓ A L’AULA

- “El color és el més relatiu dels mitjans que empra l'art” J.Albers.
- La il·luminació natural del sol no és sempre igual, ja que depèn del moment del dia,
de l'estació de l'any i de les condicions atmosfèriques.
- La llum influeix en la percepció del color, i el fa segons sigui la seva naturalesa, la
seva intensitat, la seva qualitat, i la direcció amb què il·lumina els objectes.
- Hi ha condicions fisiològiques, culturals, socials, etc. Que influeixen en la lectura
visual dels colors.
- Les harmonies i els contrastos es produeixen per les diferents maneres que tenen
els colors de relacionar-se.
- La psicologia estudia el color per les emocions que desperta en l'observador.
- Els colors tenen significats simbòlics assignats per les diferents cultures.
- Les característiques del color emprat en l'art van en funció dels mitjans emprats en
les diferents tècniques.
- La gamma reduïda de tons es va ampliat al llarg de la història.
CONCLUSIONS

BIBLIOGRAFIA
Moreno Guardiola, J. (2012). Dibujo. Temario Volumen I. Percepción, forma, color y
diseño.
Albers, J. (1982) La interacción del color. Madrid: Alianza Editorial.
Arnheim, R. (2001). Arte y percepción visual (versió revisada de l'ed. original, 1954).
Madrid: Alianza Editorial.
ACASO, M. (2009) El lenguaje visual. Barcelona: Editorial Paidós
Cage, John. (1993) Color y cultura, Madrid: Ediciones Siruela.
Heller, E. Psicología del color. Editorial GG Itten, J. Arte del color Editorial
Bouret.
Villafañe, J. (1992) Introducción a la Teoría de la Imagen. Madrid: Ediciones
Pirámide.

Tema 12.expressivitat del color

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Similar to Tema 12.expressivitat del color

Similar to Tema 12.expressivitat del color (20)

Tema 12.expressivitat del color