1. Teatre: Espriu, de Pedrolo i
Brossa
Anna Mendo
Inés Romero

2. Teatre mític
Després de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil a Espanya, els
artistes opten per referir-se a aquests dos fets utilitzant els mites
clàssics i utilitzant el significat de rerefons per no ésser censurats.

3. Obres de Salvador Espriu en teatre mític
• Antígona és una obra que tracta sobre com la protagonista veu que els seus
dos germans lluiten a mort per aconseguir el poder de Tebes. El nou rei,
Creont, dictamina que Etèocles, l’antic rei, fos enterrat, mentre que a
Polinices, el traïdor, se’l mengessin els corbs. Antígona, seguint les
tradicions dels Déus, dóna sepultura a Polinices i és condemnada a mort
per això.
• Primera història d’Esther, la qual està extreta de la Bíblia, té com a finalitat
la reflexió sobre el càstig, el perdó i la comprensió que hi ha entre germans.
• Una altra Fedra, si us plau, és un mite que presenta la mort predestinada
d’una tragèdia on la mare s’enamora del seu fillastre Hipòlit.

4. Antígona: segona lectura
Com va ser escrita al final de la Guerra Civil, justament amb l’arribada de les tropes
franquistes a la capital catalana, es pot interpretar que l’autor vol representar aquest
enfrontament. El fet que va ser publicada molt després -1957- es podria deure que
Espriu va pensar que la publicació del mite seria relacionat amb els bàndols de la guerra.
A la història d’Espriu, els dos germans enfrontats representen les tropes franquistes i
Catalunya: Etèocles-Tropes franquistes (vencedor) Polinices-Catalunya (vençut)
La guerra pel poder de Tebes estaria represetant la Guerra Civil pel poder de la
península, és a dir, una lluita entre germans on, tan sols, hi ha vençuts.

5. El personatge d’Antígona, qui desobeeix els manaments polítics per seguir la seva
pròpia creença i així ser lliure, podria ser una representació d’aquelles persones que no
estaven d’acord amb el Franquisme i quan expressen la seva ideologia contrària al
poder, són castigats –amb la mort.
En aquesta mateixa opinió, Antígona, qui s’ofereix a morir per tal que el seu germà
aconsegueixi la pau, és una representació de l’autor, que va fer un exili interior
declarant-se mort civilment.
El fet que al vencedor se’l pugui honorar enterrant-lo i al vençut se l’esborri de la
memòria, seria comparable amb el fet que l’Espanya franquista imposa els seus ideals,
es fan estàtues, etc. I en canvi, a Catalunya, per haver sigut un dels rivals, s’hi
prohibeixen les tradicions con la llengua o la llibertat d’expressió

6. Teatre de l’absurd: Manuel de Pedrolo i
Joan Brossa
•Rebuig de la relació causa efecte –lògica aristotèlica- de forma
que no existeix l’esquema exposició, nus i desenllaç.
•Es dóna importància, no solament al que es diu, sinó també a
l’ambientació, vestuari, etc.
Característiques: •L’obra no té sentit en sí mateixa, ja que el món humà tampoc
obeeix la raó –reflexió del món contemporani.
•Els personatges no segueixen una conducta que es pugui
classificar –no hi ha psicologisme tradicional.
Va aparèixer a Catalunya amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i, de seguida, alguns
autors catalans s’hi van sentir atrets.

7. Obres més destacades al teatre de l’absurd de Manuel de Pedrolo:
• Cruma, 1958;
• La nostra mort de cada dia, (1958)
• Homes i no, (1959)
• Tècnica de cambra, 1961;
• Algú a l'altre cap de peça, (1962)
• Darrera versió per ara, (1963)
• Situació bis, (1964)
• Pell vella al fons del pou, (1976)
• Aquesta nit tanquem, (1978)
• Aquesta matinada i potser per sempre, (1980)
• D'ara a demà, (1982)
Els temes que predominen son la problemática de la llibertat i la comunicació
entre els homes.
Els seus personatges representen abstraccions genèriques, mai individus.

8. Obres més destacades al teatre de l’absurd de Joan Brossa:
• Ahmosis I, (1947)
• Amenofis IV, ( 1947)
• Tutenkhamon, (1947)
• La pregunta perduda, (1952)
• Or i Sal, (1959)
• Cavall al fons, (1962)
• Calç i rajoles, (1963)
• Suite bufa, (1966)
• Striptease, (1966)
• Teatre irregular, (1969)
Les seves obres, peces breus de vegades properes al teatre de cabaret, són
extensions de la seva poesia (Poesia escènica).
Juga amb la successió de tòpics mal interpretats on la forma dialogada accentua el
grotesc de les situacions.

9. webgrafia
• http://www.xavigran.com/13.%20El%20teatre
%20despres%20del%20Modernisme.pdf