St thomas and st. philip neri 2

ESTUDI PREVI ESGLESIA
SANT TOMÁS I SAN FELIP NERI
DE VALENCIA

GENERALITAT VALENCIANA
Conselleria de Cultura, Educació i Ciència
ESTUDI PREVI ESGLESIA SANT TOMÁS I SANT FELIP NERI DE VALENCIA
ASESOR D’HISTORIA Josep Torró i Abad
ESTUDI D’ARQUITECTURA
Rafael Soler i Verdú Arquitecte
Enric Marín i González Aparellador
Ramón García i Salvador Aparellador
Josep F. Rams i Lluch Delineant
Ramón Gijón Belenguer Delineant
Josep M. Mandingorra i Ramos Edició de textos
COLABORACIONS ESTUDIANTS D’ARQUITECTURA TÉCNICA
Alfred Masanet i Canet, FOTOGRAFIA
María Felicidad Navarro, TORRE CAMPANAR
Vicent Juarez Rodenas, PAVIMENTS
Jesús Valero Alcaraz i Juan José Checa Sanz, FUSTERIA
Josep Sanchis i Penadés i Josep A. Asensio, FÀBRIQUES
Antonio Sesé, MEDICIONS
Josep Blesa i Morante, C. COMUNIÓ
València, Abril MCMLXXXVI

A.1. INTRODUCCIÓ
Advertirem abans que res que aquest treball no haguera sigut possible sense
l’existència de l’obra de Josep Sanchis i Sivera titulada “La Iglesia Parroquial de
Santo Tomás de Valencia”, a la qual hem seguit i de la qual hem tret la major
part de les dades referents a la història i arquitectura de l’Església i la seva
localització. No obstant, allò s’ha portat a terme amb una visió crítica de la
monografia del erudit canònic, algunes voltes inexacte, altres insuficients en el
marc del nostre comesa. Es per açò que s’han afegit descripcions i noticies fruit
de l’observació i investigació pròpies. S’ha inclòs, així mateix, l’aportació,
escarida però valuosa, de Jesús Villalmanzo en el referent al tema de la
paternitat d’aquest bell temple. L’aportació de Bérchez a l’article corresponent
del catàleg de monuments i conjunts de la Comunitat Valenciana, també s’ha
tingut en compte.
Un altra circumstància que ha facilitat el treball radica a la pròpia estructura de
l’església, que((amb prou faenes)) ha tingut evolució orgànica ni remodelacions
planificades. El conjunt és de gran harmonia i pràcticament igual al que s’havia
acabat de construir en 1736.
No ens hem ocupat de les qüestions relatives a les mostres d’art moble que
posseeix l’església per no pertànyer a la nostra àrea de treball, així com per el
escàs interès i valor que la seva recent factura i simple execució els
confereixen en gran part dels casos. No obstant, la conservació del fons pictòric
plasmat sobre murs i voltes, així com els llenços sobre bastidors salvats en
1936, la relació del qual ofereix Bérchez, i els plànols parroquials delineats per
Tosca deurien ser objecte d’actuacions específiques tendents al seu
catalogació i estudi. Sobre tot hauria que posar fi a la seva distribució arbitrària.
Senyalem finalment que, hagut de que la major part de la informació ha sigut
obtinguda del llibre de Sanchis i Sivera, només s'al·ludirà a la font quan
aquesta siga extraordinària. d'altra banda, únicament s'indicarà la pàgina del
llibre de Sanchis i Sivera quan la cita siga textual, emprant l'abreviatura SS
seguida del nombre de pàgina en qüestió. Per a més detalls remetem a la
bibliografia que s'inclou entre els apèndixs.

A.2. EMPLAÇAMENT
Conèixer les successives ocupacions humanes de l'àmbit sobre el qual avui
s'alça l'església parroquial de Sant Tomás, així com la naturalesa d'aquestes,
resulta tema d'obligada consideració en la mesura en què futures actuacions i
estudis contemplen la realització d'excavacions arqueològiques o l'establiment
d'una evolució morfològica de la xarxa parcel·laria del sòl urbà que afecten a
aquest punt de la ciutat de València i el seu entorn més immediat.
Pel que a les èpoques més remotes es refereix, concretament la testificada per
troballes romanes, no sembla que unes excavacions arqueològiques que
afectaren a l'actual subsòl de l'església pogueren resultar fructíferes, si més no
convenients. El procés de fonamentació i erecció del temple va resultar
altament extractiu de materials d'època romana, per la qual aquest horitzó
arqueològic haurà quedat anul·lat o extremadament deteriorat. No obstant açò,
la constatació d'aquestes restes és necessària, del seu i per l'interès que fa
emanar cap a punts contigus.

A.2.1. Restes Romanes
Durant l'Edat Mitjana, un “altarcito” sota l’advocació dels Reis Mags, situat en la
cantonada del carrer Santets (avui plaça de Sant Vicent Ferrer) que donava al
Trinquet de Cavallers, se sostenia sobre una inscripció romana, actualment
desapareguda, que Agustín Sales va dibuixar transcrivint i interpretant així:
(IVPITER) O(PTIMO) M(AXIMO) AM(MONI)
L(VCIUS) ANTONIVS
I(VNII) F(ILIUS EX TREBV) GAL(ERIA) SABINVS ET
ANTONIA L(VCII EIVSDEM) F(ILIA)
PROCVLA
Amb aquesta base, el dit Agustí Sales va atribuir immediatament una
cronologia romana a la multitud de restes que les rases realitzades en 1728
van traure a la llum: “lápidas romanas, grandes arcadas, muchos pozos, basas
de columnas, pedestales y otros objetos demostrativos de la existencia de un
templo romano en este sitio” (SS, 69), encara que no seria gens estrany que
molts d'aquestes troballes, així descrits a l'època romana, pogueren pertànyer a
moments posteriors.
Dues inscripcions que coneixem tangiblement procedeixen de fitxes obres de
fonamentació. Les dos van ser publicades per Hubner en les seues Inscripcions
Hispaniae latinae amb els nombres 3.729 i 3.732. Una d'elles es pot veure avui
en el sòcol de la primera casa del carrer del Trinquet de Cavallers, just davant
del lloc on fou trobada. L’altra , al parament exterior de la paret occidental de la
sagristia, propera al campanar. A més d'aquestes làpides sembla que es va
extraure un laterculum la inscripció del qual va transcriure Felipe Seguer i va
ser donada a conèixer per Sales com un itinerari. Aquesta presumpta troballa
es donava per perduda a finals del segle XVIII.
Per Sanchis i Sivera, les dubtoses interpretacions de aquests testimonis
descontextualitzats i insegurs constitueixen argument suficient per a afirmar,
convenint amb antics autors, “que el sitio que ocupa la actual Iglesia estuvo
siempre consagrado al culto religioso, desde los tiempos del paganismo” per la
nostra banda, ens limitarem a observar, a títol d'indicació cronològica, la
dedicatòria de la làpida de la sagristia a l'emperador Tito (79-87 d.c.) i
ressaltarem l'interès que reuneix aquesta zona de la topografia urbana per a
nous estudis sobre Valentia, doncs es troba en l'exterior del seu hipotètic
perímetre.

A.2.2. Topografia Islàmica
Per ara, el millor sistema que es posseeix per a aproximar-se a la reconstrucció
de la planta urbana d'un espai tan puntual de Bala:nsiyya consisteix en una
projecció retrospectiva de la informació proporcionada pels primers documents
que s’expedeixen darrere la conquista feudal. la imatge que així es puga
obtenir serà solament valguda, òbviament, per a les vespres de l'arribada dels
*catalano-aragonesos.
De totes formes, farem essencialment referencia a un només fet d'interès: la
parcel·la que actualment ocupa l'església de Sant Tomás es trobava
travessada en forma longitudinal per la muralla de Bala:nsiyya en el moment de
la conquesta. I el que és més important, el portal de Xerea ocupava parcialment
aquest punt. Segons l'opinió, una miqueta discutible, de Sanchis i Sivera, se
situava un dels estreps de l'arc en l'àmbit d'aquesta parcel·la i l'altre, en l'actual
plaça. És poc probable que un simple arc constituïa portal. S'ha al·ludit a les
troballes que va proporcionar l'excavació de rases, molts d'ells -tal vegada-
podrien associar-se a aquest punt fortificat, sens dubte, de la València islàmica.
Les troballes d'aquest tipus no eren generalment valorats pels erudits del segle
XVIII, que només reconeixien làpides romanes.
Tots els portals medievals generaven un diversificat context a extramurs,
precari en els seus inicis: habitatges, socs, obres avançades, llocs de culte, etc.
que amb el pas del temps es configuraven com a autèntics ravals que
incrementaven el perímetre emmurallat. Hi ha -com anem a veure- notícies
d'instal·lacions comercials en època ja cristiana (s. XIV), sent probable que la
seva presència continués una tradició anterior. Beuter i Escolano esmenten de
forma prou ambigua la presència d'una mesquita davant de la porta de la
Xerea, dins ja dels contorns emmurallats d'època cristiana. La dada creix de
fiabilitat i de precisió cronològica. Teixidor va identificar la cita de Beuter amb
unes restes trobades durant l'enderrocament d'una casa efectuat en 1736,
davant de la Congregació. Deixant d’un costat l’estèril qüestió de la mesquita,
la dada recollida per aquest erudit no te desaprofitament per el seu clar interès
arqueològic: “era una alta y fuerte torre con su bóveda, gastándose algunos
días para arrasarla” (ss, 67).
A aquest referent, es podria assenyalar que en 1402 va ser derrocada un obra
avançada de la porta de Xerea: Item proveí lo dit Consell que la torre del
alberch appellat den Roger attinent del portal de la Exerea..., la qual ha
comencada a derrocar, sia acabada de derrocar com a vista e dita de molts en
la forma que estía no solament legmés perillós...(arxiu Municipal de València,
Consells, 22, A. 209, r.). L’obra es va consumar en 1403.

A.2.3. Topografia medieval: La Jueria
Després de la conquesta, la ciutat va continuar el seu creixement a extramurs.
En 1337 el que havia sigut l'exterior del portal de Xerea es trobava totalment
urbanitzat, dins del nou perímetre de la ciutat. Davant el propi portal existia una
placeta amb dues carnisseries. De 1386 es té la noticia de la presència de dos
arcades o voltes que son abans i després del portal de la Exerea sobre la
carrera pública, les quals manen derrocar per la obscuritat, molèstia i perillositat
que comporten (AMV, Consells, 18, A, CXXIII)
Al segle XV, l’actual plaça de San Vicent Ferrer, o de la Congregació, estava
ocupada per una illa de cases les quals l’accés principal se situava al carrer del
Mar. Aquesta illa es trobava davant la parcel·la del nostre interès, formant amb
ella el denominat carrer dels Santets, entre les del Governador Vell i Trinquet
de Cavallers, passant per el vell portal de Xerea. El carrer rebia eixe nom per
l’altar dels Reis Mags que situaven en la seua cantonada amb Trinquet de
cavallers.
Part de la vella muralla musulmana que arrencava des del propi portal i
s’estenia pel carrer de l’Olivera servia per delimitar, amb altres mur alçats al
efecte (com el que corria paral·lel al carrer del Milacre des de la cantonada de
Trinquet de Cavallers), el call o jueria de la ciutat, la qual planta aproximada va
delinear el pare Emili Martínez per una breu monografia de J. Rodrigo
Pertegás, adjunta a l’obra de Sanchis i Sivera. En aquest plànol s'endevina la
carència de planificació urbana. El barri jueu, plagat de carrerons i atzucacs, es
va desenvolupar de forma orgànica sobre la base de necessitats espacials de
caràcter immediat. Els seus habitants sobrepassarien prompte, encara que
lleugerament, el límit corresponent al llenç islàmic, contra les disposicions
legals.
La petjada urbanística de la jueria encara bategava clarament en el segle XVII,
quan els oratorians van començar a adquirir cases.

A.2.4. La congregació i la seua primitiva església
(1646-1723)
La congregació de l’Oratori va ser creada a Roma pel místic Felipe Neri l'any
1558. La idea de formar la primera comunitat a Espanya va venir de la mà de
Luís Crespi de Borja, qui la va establir en 1645 a València, encara que sense
llicencia del arquebisbe, pel que cada germà residia a sa casa, reunint-se
únicament en ocasió dels oficis, que tenien lloc en l'església de Sant Joan de
l'Hospital.
A l'any següent, 1646, es va obtenir la llicència per a viure en comunitat i
observar les constitucions de l’Oratori romà, a més de la promesa de concessió
del permís arquebisbal per edificar la seua pròpia església. Aquest mateix any
els oratorians van comprar l'antiga casa de les Comèdies, situada en l'àmbit
avui ocupat, aproximadament, per la capella de la Comunió, i es van instal·lar
en ella.
El 12 de desembre de 1648 els filipins van obtindré llicencia per alçar un edifici
per a la Congregació en la adquirida dos anys d’arrere i per comprar un altra
casa, contigua, per alçar la seua església. Aquesta circumstància és
concordant amb el panorama que ofereix el plànol del districte parroquial del
Sant Tomás, dibuixat pel cèlebre pare Tomás Vicente Tosca, la data de la qual,
per desgràcia, ens és desconeguda. El plànol sembla reproduir aquella casa
inicial de la Congregació i una altra, una poc major, al seu costat, que fàcilment
podria identificar-se amb el temple primigeni. De totes maneres, hem de
considerar que aquest plànol de Tosca –sense cap data- dibuixa únicament el
que en el moment de la seua execució pertanyia a la parròquia de Sant Tomás.
Les restants cases de la illa obstaculitzen en els límits de la parroquial de Sant
Esteban, encara que ja pogueren estar (i de fet ho estarien) en mans del
Oratori. Encara a inicis del segle XIX aquestes parcel·les pertanyien al curat de
Sant Esteban.
Des de 1649 van començar els pares a adquirir cases fronterissos al nucli
inicial a fi d'eixamplar la seua residència. L'arquebisbe Pedro Urbina va recolzar
a la Congregació fent-los entrega de 20.000 ducats. Els oratorians li van oferir
el patronat de la institució, el qual es va posar a la disposició del rei Felipe IV,
qui el va acceptar en 1657, ordenant que en el edifici se posara, junt al escut
del pedrado Urbina, el dels Àustria. El procés d’ampliació finalitzaria en 1685 al
obrir rases del edifici que anava a albergar a la comunitat fins la seua
excavació.
Una ullada al plànol general de València datat en 1705 (amb certes
modificacions posteriors almenys fins a l’any 1738) obra també de Tosca, ens
ensenya els edificis filipencs. L’església consistia en una única nau, potser de

longitud una poc més allargada que la del temple actual, i per descomptat un
poc més estreta, amb cúpula de tambor i sortints capelles que assemblaven
contraforts, apreciables en el costat que donava a la Congregació, la casa de la
qual no aconseguia la longitud de l'església, ocupant una superfície quadrada
bastant regular pel que sembla, amb claustre central. Afrontava l'edifici amb
l'església, l'actual carrer del comte de Monfornés, el carrer del Governador vell i
amb horts en la seua part posterior. Sobre la teulada de la cantonada formada
pels horts i el carrer del Governador vell, veiem dibuixada una cúpula que
s'alçava sobre el buc de l'escala. Diu Sanchis i *Sivera que l'interior no va estar
del tot acabat i " se componía de un gracioso patio con interrumpidos, una
espaciosa escalera, claustros cerrados en los pisos altos y crugías de
proporcionada altura y longitud... fue demolido, y las bellas columnas de su
claustros, de mármol negro fueron hechas trozos... se destruyó la bella cúpula
de la escalera y un mirador que había y se señalaba como punto u observatorio
del padre Tosca en sus estudios astronómicos" (SS, 63)

A.3. DESCRIPCIÓ HISTÓRICA I ARQUITECTÒNICA
A.3.1. La constitució de l’església.
No sabem al fet que arquitecte ha d'atribuir-se la confecció dels plànols de
l'església dels oratorians, avui de Sant Tomás. Els erudits del segle XVIII, com
el pare Serrano en 1762 o Antonio Ponz en 1774, assignen al pare Tosca
(1651-1722) la delineació de la façana. Amb posterioritat s'ha generalitzat entre
tots els autors que han abordat la qüestió l'autoria de tota l'obra per a Tosca.
Sanchis i Sivera es va mostrar més caut, encara que pesa el pare Tosca era
capaç de concebre una església tan nova en el seu temps des del punt de vista
estilístic.
Més recentment (1978), l'investigador Jesús Villalmanzo ha demostrat la
inexactitud de tals afirmacions. La troballa, entre els protocols de Francisco
Serrano, de les capitulacions per a les obres de l’Oratori’ ‘parvo de l'any 1722
(Arxiu del Regne de València, protocol 5.242, 230 r.-241 v.) ha obert noves
perspectives en el problema de l'autoria. La demolició de la vella església va
obligar a construir prèviament l’Oratori xicotet, lloc on se celebrarien els oficis i
reservaria el Santíssim fins que la nova església estiguera acabada. Les
capitulacions per a l'obra de l’Oratori parvo contenen una al·lusió indirecta als
plànols de la futura església. Diu ací: " por cuanto no se puede emprender la
fábrica de la iglesia nueva sin que primero se tenga lugar acomodado para
celebrar y hacer los acostumbrados exercicios de la Congregación, mientras
que derriba la iglesia que ay ahora se fabrica la nueva, ha parecido
conveniente y aun preciso edificar antes el Oratorio Parvo y demás fábrica
adjunta en el lugar y sitio que expresa LA PLANTA QUE SE HIZO EN ROMA"
(ARV, Protocolos de Francisco Carrasco, 5.242, 230 v.).
Per Villalmazo, açò resulta clarament explicatiu del canvi radical d’estil: “todos
insisten en que se trata de la primera iglesia que se construyó en Valencia en
estilo clasicista, y que se adelantó al gusto y cánones vigentes a la época por
estas latitudes". Sanchis i Sivera li ho explicava pel geni de Tosca, que “ pudo
adelantarse al gusto de su tiempo alimentado por las extravagancias
churriguerescas” però la intervenció d’un arquitecte romà, a la llum de troballa
de Villalmanzo, resulta més lògica que la atribució al pare Tosca, “que por
estas fechas estaba ya en sus últimos días, y que a pesar de sus profundos
conocimientos de arquitectura teórica no se ve tan claro que pudiese levantar
toda una novedosa basílica”. Ací els filipenses, segons aquest autor, haurien
contribuït “divulgar fuera de Roma el estilo de sus Iglesias”.
Què devem pensar llavors de la façana? Els autors del XVIII mai van atribuir la
planta a Tosca, però si la façana, i ells son els més propers al succés,
cronològicament parlant. De totes maneres el més coherent és que els alçats o

perfils arribaren també des de Roma. Referent a açò, “a la crítica de los
estudiosos del arte si se debe mantener o no al menos la paternidad de la
portada de dicha iglesia al padre Tosca o alguna inspiración del mismo en su
diseño”. La tasca no és gens fàcil en la mesura en què els dos tractats
d'arquitectura que conté la seua magna obra es refereixen a arquitectura civil i
militar, no a la del tipus religiós. En un altre ordre de coses, un tema que també
mereix consideració és el del paper que poguera jugar Tosca com a promotor
de la construcció amb els seus caràcters específics.
Per a alçar el Oratori parvo i construir la nova porteria de l'edifici va caldre
enderrocar "la casa que hace esquina a la calle del Governador Viejo", tal
vegada un petit immoble enquistat en l'estructura de l'edifici, així com "toda la
obra vieja que hay desde dicha casa hasta la iglesia", és a dir la nau que
donava al carrer dels *Santets, que segons sembla era la part més antiga de
l'edifici, potser ja existeix quan es van iniciar les obres de 1685.
Una volta arrasat el espai, el que l’obra es planificarà conforme a les idees de
Tosca ve reforçada, a judici de Bérchez i malgrat el dit, per cert “paralelismo
existente entre la forma arquitectònica de la fachada y las recomendaciones o
directrices dades por Tosca en su tratado de arquitectura publicado en el año
1715”. De moment no podem dir més. Es van fixar els límits d'aquest Oratori
xicotet i porteria, que s'ajustaven en bona part als d'aquesta nau (afrontant amb
el claustre per la part interior), però sense arribar al mur de l'església vella, ja
que, com hem observat, la nova seria més ampla, doncs anava a tindre tres
naus.
El capítol 10 estableix clarament estos límits: “10. Ittem: Despejado ya el sitio,
se pasará a plantear la obra en esta forma. Desde la Obra Nueva por la parte
de la calle del Gobernador Viejo, se echará un cordel rasante con la pared de
dicha obra del quarto nuevo, para que dicho cordel señale la línea recta que ha
de llevar aquella obra cuando se continúe: y con esto se tendrá la línea que ha
de observar la testera del Oratorio pequeño por la parte que cae en dicha calle
del Governador, y este cordel se terminará en derechura de el ángulo o
esquina que forma dicha calle del Governador con la de Santets. Desde este
punto o rabo de dicho cordel se tirará otro a escuadras con el mesmo, azia la
Yglesia vieja. Desde la mesma esquina y en la mesma calle del Governador se
tomará la distancia que expressa la planta y se tendrá lo ancho que ha de
ocupar la obra del Oratorio que se ha de hazer, y desde dicho punto se
hechará un cordel que corra paralelo con el de la calle de los Santets, y llegue
hasta la pared de la Iglesia Vieja. Hecho esto assí en este cordel como en su
colateral paralelo, se tomará desde la calle del Governador Viejo la distancia
que determina la planta hasta la última pared transversal notada con color
vermejo, que es hasta donde ha de llegar solamente la obra que se ha de
hazer, y de uno a otro punto se tirará un cordel y con esto se tendrá planteada
la longitud y latitud de la obra en la forma que se quiere”.

L’Oratori parvo es va construir sòlidament i seguint les pautes decoratives de la
resta de l'edifici, doncs la seua vigència i funcionalitat era independent de la de
l'església que s'anava a construir. En realitat el significat d'aquesta obra no és
un altre que el d'una remodelació de l'edifici tendent a crear l'espai necessari
per a la planta de la nova església a alçar. L’Oratori parvo anava a construir-se
en la nau més important de la casa de la Consagració en obrir-se en ella els
seus dos ingressos: el seu accés privatiu des del carrer del Governador Vell i,
al costat de la seua capçalera, la porteria general de l'edifici, que donava al
carrer dels Santets.
Cap a finals de 1725 havia d'estar acabada ja l'obra de l’Oratori xicotet, doncs
el procediment a enderrocar la vella església. Entretant, el 18 de desembre, es
col·locava la primera pedra de la nova. El 26 de setembre de 1736 van acabar
les obres i tres dies més tard es traslladava el Santíssim des de l’Oratori parvo
al nou temple. Per desgràcia es desconeixen els detalls del procés constructiu,
que va durar 10 anys. Caldria trobar les capitulacions de l'obra, com les quals
va descobrir Villalmanzo per a l’Oratori parvo.
Segons notícies de Teixidor, sembla que en 1736, el mateix any de la
culminació dels treballs, de va obrir una placeta davant la nova església per a
realçar-la, facilitant així l'angle de visió que precisaria una façana sens dubte
prou més alta que la de l'església vella. De qualsevol manera, no va ser fins a
1774 quan es va acabar d'arrasar tota la illa creant la plaça de la Congregació,
avui de Sant Vicente Ferrer, el nivell del qual era, en aquell temps, un parell de
graderies més baix que en l'actualitat. El carrer dels Santets havia desaparegut.

A.3.2. Descripció de l’edifici original
Crida l'atenció del seu aspecte exterior la utilització massiva de rajola roja,
encara que aquesta no es dóna de forma exclusiva, doncs presenta algunes
aplicacions de rajola ocre en panells ressaltats, així com un inevitable
basament de carreguat, utilitzada també, és clar, en la portada. Sobre la
qüestió de l'edifici, Bérchez interpreta el testimoniatge de Sánchis i Sivera de
forma una miqueta dubtosa, afirmant "que en su tiempo era visto, trabado con
yeso a la manera tradicional".
La façana principal, que dóna a l'actual plaça de Sant Vicent Ferrer,
aconsegueix els 26.45 mts de longitud i els 29 mts d'altura. Igual que en resta
de l'edifici, segueix els cànons neoclàssics en tota la seua puresa. Es compon
de dos cossos que es corresponen amb els volums de l'interior, adequant la
façana a les proporcions de l'estructura interna, seguint així el model que deriva
de l'església de Il Gesú de Roma, amb la distribució dels ordres establida per
Vignola. El cos inferior es troba seccionat per vuit pilastres d'ordre jònic, que
reprodueix la divisió interior quatre a cada costat de la portada, sostenint un
entaulament molturat sobre el qual es desenvolupa un denticulat amb carteles
o mènsules que suporten la cornisa, "heterodoxia de progenie barroca", segons
Bérchez.
La portada es troba flanquejada per dues columnes adossades de pedra
calcària, assentades sobre el basament, que adopta ací forma de pedestal.
Estriades aquestes en la seua part superior, el terç inferior és llis i es troba
decorat amb emblemes de l’Oratori. En la de l'esquerra observem el cor
flamegen dels èxtasis de Felipe Neri i els estels del notariat, símbol principal de
la congregació. En la columna de la dreta figuren un llibre obert i els lliris que,
en acte miraculós, li lliurarà la Verge al paborde Guerau -un dels primers
oratorians valencians, mort en 1662- un mes de setembre en la Font Roja
d'Alcoi, es tracta doncs, d'un símbol local, i açò és important. La motlura
superior dels pedestals sobre els quals descansen les columnes és de pedra
negra de qualitat marmòria, així com les bases, capitells i entaulament.
També està fet en aquest material el frontó circular de la portada, tallat en les
seues dos arrencades, els quals sostenen sengles figures femenines
al·legòriques. La de l'esquerra representa la puresa, sostenint una cartel·la
amb la inscripció VIRGINITAS, la de la dreta simbolitza una oració i sosté la
paraula ORATIO. Un escut real s'emplaça en el centre mateix de l'arquitrau,
obligant als denticles a descriure un semicercle sobre aquest guarniment
heràldic. L'escut en qüestió no és de Felipe IV, patró fundacional de la
Congregació, tal com opina Sanchis i Sivera, sinó de Felipe V, exactament
igual al que reprodueixen les seues monedes, amb el significatiu escudet
central de les flors de lis. És, d'altra banda, impensable que en els anys que es

va fer l'església (1725-1736) es col·locara un escut de la recentment
destronada dinastia Habsburg (vegeu un capítol de la Constitució de l’Oratori
al·lusiu al monarca en ARV, clergat, 252).
Sobre l'arquitrau de la portada, a banda i banda del semicercle denticulat,
sorgeixen dos pilastres menudes estriades d'ordre dòric que "rompen" el frontó
i s'eleven flanquejant un relleu oval que representa l'aparició de la Verge a
Felipe Neri. Un frontó menut triangular amb l'emblema de la Congregació (els
tres estels) en el timpà tanca el conjunt de l'edicle per la part superior.
Els dos parells de pilastres més propers a la portada sostenen el ressalt de la
imposta del cos inferior, en realitat es tracta d'una projecció de la mateixa
pilastra, el qual queda partit en la seua mitat pel relleu emmarcat de Sant Felip
Neri que hem descrit. Sobre aquest entaulament es desenvolupa un gran frontó
circular complet, amb les típiques cantonades ressaltades, que remata el cos
inferior i envaeix el superior, proporcionant una interessant perspectiva al
conjunt de la portada.
Els intercolumnis majors, en els extrems, alberguen dos fornícules amb
pilastres menudes i el corresponent frontó circular complet. Contenen les
estàtues de Sant Francisco de Sales (dreta) i Sant Carlos Borromeo (esquerra),
els protectors de l’Oratori.
El cos superior és més estret. La seua longitud ocupa l'espai corresponent a les
sis pilastres centrals del primer cos, que es corresponen amb altres sis en
aquest segon cos, aquestes d'ordre compost. S’allarga el cos superior cap als
costats per mitjà d'un parell de volutes laterals rematades per hídries, als
costats de les quals, directament sobre el parapet que va per sobre del cos
inferior, se situen les estàtues de Sant Tomás (esquerra) i Sant Esteban (dreta)
i, finalment, ja en les cantonades, altres dues hídries.
En el mateix centre del cos superior s'obri un finestral amb vidriera. En els
intercolumnis majors, dues fornícules xicotetes amb les estàtues de Sant
Gregorio, a l'esquerra i Sant Jerónimo, a la dreta.
Sobre la porció central, en ressalt, de la imposta d'aquest cos (la qual és com la
de l'inferior), corresponent a les dues parelles de pilastres que flanquegen el
finestral, s'alça un frontó triangular una miqueta peraltat, amb l'escut coronat de
María en el seu timpà. A banda i banda d'una balustrada de pedra jalonada per
sis podis que sustenten, d'esquerra a dreta, les estàtues de Sant Joan baptista,
quatre hídrias i l'estàtua de Sant Joan Evangelista. En el centre, rematant el
frontó, un volum prismàtic subjecta una creu de ferro.
Cal dir que Sanchis i Sivera atribueix les estàtues d'aquesta façana a l'escultor
Leonardo Capuz i/o els seus deixebles, però Bérchez arreplega el
testimoniatge de Orellana que atorga la realització de l'estàtua de Sant

Francisco de Sals a Joan Baptista Borja, sent treballada a Alacant. Segons
aquesta mateixa font la resta de les estàtues serien obra de Jaume Molins.
El campanar se situa en l'extrem dret de la façana principal. És de planta
quadrada (4 mts. de costat) i s'eleva fins als 45 mts. Sorprèn la seua situació:
negat entre les façanes de l'església i de l'antic Oratori, la primera de les
pilastres de la qual encara es conserva sobre la cara exterior de la torre, de la
mateixa forma que la de l'extrem dret de l'església. Conforme es desenvolupa
el campanar en altura s'obrin, successivament, tres lluernes allargats sobre
quadres reafonats i un magnífic rellotge de sol amb la data 1732, atribuït per
Sanchis i Sivera a un anònim deixeble del pare Tosca. Acaba el primer cos de
la torre amb una imposta que es troba a l'altura de la del segon cos de
l'església, en forma de propagació. El segon cos constitueix el recinte de les
campanes, que les seues espadanyes ofereixen forma d'arc de mig punt, als
costats de casa una de les quatre hi ha un parell de pilastres menudes que es
perllonguen fins a una volada cornisa, denticulada i amb cartel·les, com la del
cos inferior de l'església. Finalment, el tercer cos consisteix en una torreta de
costat menys molt ornada amb pilastretes, arquets i xicotetes hídries, coberta
per un diminut teulat a quatre vessants i rematada per una hídria.
La façana lateral, que dóna al carrer de Trinquet de Cavallers, ofereix una
longitud de 43 mts. i presenta sis pilastres i imposta que segueixen la pauta de
la façana principal, amb una hídria sobre el parapet, corresponent a cadascuna
de les pilastres. la portada que ací hi ha és senzilla, amb frontó circular calat i
l'escut del prelat Urbina en el centre. Sanchis i Sivera ho descriu correctament:
"partido en dos cuateles: el primero dentro de una dobla bordadura (sic) de
cadenas y Sotueres, lleva el árbol de Vizcaya con dos lobos pasantes y
cebados; y el segundo contiene diez paneles (roeles). Timbra estas armas en
cruz ancorada y un sombrero (capelo) pastoral con tres ordenes de ínfulas
(borlas)" (SS, 81), que totalitzen vuit, tal com correspon a la dignitat
arquebisbal.
La planta de l'església té forma de creu llatina, amb dues naus laterals per a la
ubicació de capelles que s'estenen des de la façana al transsepte. La longitud
total és de 37,30 mts., dels quals 27,20 mts. de longitud i 9,98 mts. d'ample. La
imposta es troba a 12,24 mts. d'altura. La cota més alta la proporciona la
cúpula, l'alçada de la qual, del sòl a la llanterna, arriba als 47 mts., superant al
campanar fins i tot.
L'ordre de les pilastres interiors és el corinti. En les obertures dels intercolumnis
de la nau central s'obrin sis arcs impostats de mig punt molturats, tres a cada
costat, que permeten accedir a les sis capelles de les naus laterals,
comunicades entre si pels corredors de poca alçada oberts en les seues
grosses parets laterals que actuen de contraforts de la nau central.
Les pilastres emboliquen l'interior de tot el temple. Els seus bases i pedestals
són jaspiats els seus ressaltes i adorns daurats. Sostenen una imposta que

segueix l'esquema de la de la façana, amb cornisa denticulada i practicable,
amb una barana de ferro. Tota l'església es va fer revestir de taulells fins a
l'altura de la basa de les pilastres.
El transsepte segueix la pauta de la nau central, presentant entre la imposta i la
volta, quatre medallons en alt relleu amb busts de Pares de l'Església. Les
voltes de la nau central i transsepte són de mig canó partides per tres llunetes a
cada banda separats en el intradós per cartel·les daurades. Les llunetes
corresponen a unes obertures que, en el cas de la nau central, coincideixen
sobre els arcs del cos inferior. En ells s'obrin finestres entre pilastretes
estriades, directament sobre la imposta. El mateix ocorre en els extrems del
transsepte.
En el creuer, quatre grans arcs torals que arranquen de la imposta del temple,
amb les seues petxines sostenen el tambor, practicable i amb barana, de la
cúpula de doble fulla. Aquest tambor obri fora vuit finestrals separats per les
típiques pilastretes estriades, estes d'ordre compost i capitells daurats que
sostenen frontons triangulars íntegrament. Proporcionen aquestes finestres una
aparença octogonal a l'espès tambor sobre el qual descansa la mitjana taronja
d'11,5 mts. de diàmetre i la seua llanterna.
Per la seua banda, les capelles de les naus laterals es cobreixen de forma
individual amb la seua pròpia cupuleta i llanterna, tres a cada costat.
exteriorment es recobreixen de teules vidriades en blau, excepte les quals
simulen els gallons, que són grogs.
Les dos capelles de la nau transversal es comuniquen amb la capella de la
Comunió i la antesacristía -que en planta se sostenen sobre els braços de la
creu- per dues grans portades de pedra negra i frontons triangulars, amb quatre
angelets sobre la seua cornisa. En cim de les dos portades se situa una
tribuna.
Similars a aquestes són altres dos portades de pedra negra que permeten
l'accés als llocs dits des del presbiteri. Sobre elles descansaven, també, dos
tribunes amb l'òrgan en la de l'esquerra. Damunt de cada tribuna hi havia un
medalló i una balustrada de marbre roig.
Aquestes portades es troben doncs a banda i banda del cor al que s'accedia
des del centre del creuer per una àmplia graderia de traçat el·líptic, sobre la
qual, segurament ja des del principi, hi hauria un reixat de fusta. Per la seua
banda interna quedava el cor delimitat, tal vegada, per les quatre graderies de
l'alta major. Est ocupava tot el recte posterior, estava tallat en fusta de pi i
únicament presentava una capa de vernís fosc. Constava d'altar major de tres
cossos en estil clàssic, encara que amb fortes reminiscències barroques. No
obstant açò, quan s'acabava de construir l'església no existia la intenció de fer
aquest altar major, ja que darrere d'ell podia veure's un relleu de la Trinitat en la
paret. De totes maneres, no es va deure tardar molt a col·locar el retaule, obra

igual que les estàtues i la resta de retaules, de Jaume Molíns en dir de
Orellana.
Pel que fa a la taula de l'altar, sabem que estava coberta per una placa de
pedra negra.
La capella de la Comunió se situa a l'esquerra del presbiteri. La seua planta és
rectangular (7x12 mts.) i la seua coberta, una volta apainelada amb tres
llunetes a cada costat i quatre finestrals, tres figurats i un de real. Sis pilastres
d'ordre compost més una cambra de pilastra en cada cantonada sostenen la
imposta. El sòcol és de taulells de l'Alcora. Desconeixem detalls sobre el primer
altar d'aquesta capella.
Quant a les capelles del transsepte, la de la dreta està consagrada a la Verge
de la Saleta i la de l'esquerra l'estava a Sant Pere Apòstol, encara que
actualment es troba sota la advocació de San José. Les dos presenten una
graderia sobre la qual havia de situar-se un reixat de fusta. De la cantonada
esquerra de la capella de Sant Pere Apòstol arranca un corredor que discorrent
entre el mur del temple i el parament exterior de la nau lateral dreta, condueix,
en primer lloc, a la cara interior de la portada lateral dreta de l'església, que
dóna al carrer del Trinquet de Cavallers i se situa a l'altura de la capella del
Rosario (avui de la Trinitat) allargant-se fins a la de la Nativitat (Desemparats
actualment) inclusivament, la qual cosa permet apreciar, sobretot en aquesta
segona capella, el ixent de les fornícules que cobreixen els retaules menors. A
l'espai posterior corresponent a la tercera de les capelles d'aquesta nau dreta
s'ingressa per una diminuta portella que s'obri a l'esquerra del retaule, doncs el
corredor citat no s’allarga fins a aquest punt, ara il·luminat per una finestra que
dóna al carrer, oberta amb posterioritat, observant-se una clara ruptura del mur.
Pel que fa a la resta de les capelles -les corresponents a la nau central- totes
compten amb una graderia d'elevació, sobre la qual dues balustrades de pedra
jaspiada tancaven l'accés al plànol de l'altar, sobre elles hi havia un reixat de
ferro. L'esquema es repetia en totes. Com es veurà, açò no és així avui dia.
Tampoc les actuals advocacions són les del passat: la primera capella de
l'esquerra, des de l'accés, estava dedicada a Sant Antoni de Pàdua, avui a
Sant Pancraci; la capella contigua (Santíssim Crist de la Bona Mort) va estar en
els seus orígens consagrada a Santa Lucia. La primera capella de la dreta era
de Sant Pascual Bailón i actualment és el baptisteri; la seua contigua (Verge
dels Desemparats) el va ser del Naixement de Jesús; i la tercera, actualment
de la Trinitat, era la capella de La nostra Senyora del Rosari. Els canvis s'han
degut en bona part a la total desaparició dels llenç amb representació dels
sants titulars durant la guerra civil. Només la capella de La nostra Senyora del
Carmen, tercera per l'esquerra, ha mantingut la seua advocació.
Passarem ara a les dependències de l'església. La sagristia emplaça la seua
planta rectangular en paral·lel amb les capelles de La nostra Senyora de la

Saleta i la del Carmen, sense arribar a afrontar arquitectònicament, doncs dos
parts de l'edifici, l'església pròpia i la sagristia es troben separats per un
corredor a cel obert que condueix a la portella del campanar. S'accedeix a la
sagristia travessant un llarg vestíbul o antesacristía seccionada en dues
estades formades per quatre cuirs coberts mitjançant aresta romana i revestits
a l'origen per un sòcol de taulell.
S'ingressa ací per la portada del presbiteri o la de la capella de la Verge de la
Saleta, en aquest cas es realitza un recordatori doblement fitat que, passant al
costat de la porta del corredor exterior, ens porta a la sagristia, originàriament
d'una sola peça, que albergava una supèrbia encaixonada de noguera avui
inexistent. És d'interès la seua coberta acarpanelada, amb quatre llunetes i
finestrals a cada costat, la qual descansa sobre un fris que reprodueix de nou el
motiu denticulat.
Major atenció mereix encara el paviment d'aquesta estància, sens dubte el més
antic de l'església, doncs no sembla que es vera afectat per les reformes del
segle XIX, ja que difereix notablement dels quals hem vist fotografiats en l'obra
de Sanchis i Sivera. Es tracta d'un escacat en diagonal vorejat per lloses
negres a junta contínua. El seu aspecte general ofereix un considerable
desgast i la porció de la bordura adjacent a la paret ha desaparegut actualment.
Enfront de la porta de la sagristia es troba una escala rectangular amb sòcol de
taulelleria que condueix a la sala de juntes, a l'actual arxiu parroquial i a l'última
estada successivament, les quals es desenvolupen en plànol sobre la
antesacristía. En un racó de la peça més alta trobem una curta escaleta
encastada que condueix a la cornisa amb barana de l'interior del temple.
Una porta que fa cantonada amb la d'aquesta escala, en el costat menor de la
antesacristía, comunica amb una estància allargada un poc excèntrica del
conjunt de l'edifici, fins a tal punt que sembla molt probable que la seua
incorporació fóra cosa posterior a l'erecció del temple. El que si és cert és que
la seua funcionalitat: rectoral o despatx de la cúria, no té sentit fins al cap de la
conversió d'aquesta església en parròquia en 1836. El seu aspecte formal i el
seu alçat d'una sola planta incideixen en la diferenciació.
Al corredor exterior s'accedeix, també, travessant en recorregut fitat una
diminuta peça que hi ha en la capçalera de la sagristia. Com s'ha dit, aquest
corredor condueix a l'escala del campanar, quadrada, amb 106 graons que
ascendeixen fins al recinte de les campanes, del com destacarem els taulells
del segle XVIII que ornen l'escopidor. Les campanes originals van ser foses en
la guerra civil.
Hem de, així mateix, fer referència a les dependències laterals i superiors a la
capella de la Comunió. La primera d'elles a mà dreta és una xicoteta cambra
amb finestra a l'exterior sense major interès. La segona, també amb finestra,

donava pas en el seu costat esquerre segons s'ingressa, a una tercera, en mig
d'aquestes dos, sent la seua finestra major. En l'actualitat aquest lloc no
comunica amb l'interior de la capella, únicament pot accedir-se ací des de
l'exterior. Arrancava d'ací una escala de caragol -les restes del qual són encara
apreciables- avui substituïda per una altra més convencional que condueix, en
primer lloc, a una estància o saló superior que repeteix les dos finestres amb
finestra major central i es desenvolupa en altura sobre la capella de la
Comunió. Finalment s'arriba a una estància situada sobre la capella de Sant
Pere Apòstol, de manera que sobreïx de la nau transversal cobrint parcialment
dos hídries. El recurs és prou usual i no sembla molt significatiu d'un origen
més tardà d'aquesta peça, encara que el molturat de la seua cornisa és
clarament dissímil al de la resta de l'edifici.
Dos paraules sobre els elements decoratius. Prèviament advertirem que no ens
hem ocupat d'ells amb detall mentre que estan reflectits en els plànols i
descripcions constructives adjuntes, a les quals remetem. Simplement
esmentarem aquells que registren una insistent freqüència: cartel·les de cèrcols
daurats en el intradós dels arcs, raïms sobre pilastres, rocalla en els vèrtexs de
les llunetes, elements aquests signes d'interès mentre que, tal com apunta
Bérchez, suposen la irrupció d'un decorativisme barroc que atenua el
classicisme de les línies.

A.3.3. Les reparacions de 1813
Les reformes que, amb posterioritat a la seua edificació ha sigut objecte
aquesta Església no han alterat molt el seu aspecte i absolutament gens la
seua estructura que, com s'ha vist, segueix sent la mateixa. No obstant açò, és
necessari i de gran interès deixar constància de totes les reformes o
remodelacions que hem pogut advertir o documentar.
Les primeres alteracions tindran lloc per efecte de les destrosses causades en
el bombardeig francès de 1812. L'única dada que hem aconseguit sobre
actuacions anteriors manca de rellevància: en 1778 es va pagar a un fuster "
por cubrir las ventanas de la yglesia y media naranja al principio de Quaresma "
(*ARV, Clergat, 2.024, s. f.).
Sobre els desperfectes ocasionats per la guerra del francès, el llibre de decrets
de la Congregació conté les següents notícies: " El gobierno de la
Congregación... continuó hasta la entrada del ejercicio francés en esta ciudad
que les facilitó el bombardeo de tres dias en cuyo tiempo cayeron algunas
bombas ya en la iglesia, ya en el Oratorio y en el buque de la casa, pero las
que mayor daño causaron fueron tres o cuatro que cayeron en el archivo y
librería, que estava contígua, quemando papeles y libros, y si algo quedó lo
acabó de arrasar la tropa francesa, que ocupó toda la casa y también la iglesia
y Oratorio sin dar lugar a los padres que hasta entonces se habían mantenido
en ella, aun durante el bombardeo. esta infeliz época del día 14 de Enero de
1812 dispersó la Congregación retirándose los padres y hermanos cada qual a
donde pudo recogerse hasta que el govierno francés concedió la iglesia,
Oratorio y una pequeña porción a aposentos, destinándose casi toda la casa
para quartel de la tropa... continuando sin intermisión, en cuyo estado los halló
el legítimo govierno español en el dia de su ingreso, que fue después de la
salida de los franceses que fue en 5 de julio de 1813. Al nuevo govierno
español hemos devido el reintegro de todo el terreno de la casa que havía
servido de quartel... " (*ARV, Clergat, 254, p.2).
Que danys va patir l'església en concret? Van ser de consideració? Sanchis i
Sivera diu que " en 19 de octubre del mismo año (1813) se encargó al
arquitecto D. Francisco Pechuán que recompusiera e hiciera las obras más
urgentes " (SS, 61-62), citant el llibre d'actes que estem utilitzant. Es ací el que
aquest llibre diu en la seua pàgina sisena, després de fer al·lusió a la reparació
de desperfectes en la casa i Oratori: " Die xix octobris anni 1813... se resolvió
nombrar interinamente al arquitecto Francisco Pechuán para las obras urgentes
a la casa, para que con su escuadra ayude al maestro Zaragoza, y de acuerdo
con él en alguna porción de las obras que hay assí en el buque de la
Congrahación como en sus casas durante la presente urgencia ". Cap esment
de l'església.

Hem de rebutjar, també, conjectura alguna basada en el dibuix de la façana
que realitzarà Vergara i que reprodueix Sanchis i Sivera en la seua pàgina 69.
Tot sembla indicar que irregularitats tals com la diferent disposició de les
volutes del cos superior o la desaparició de motlures al peu de les fornícules
del cos inferior, no s'han de sinó al fet que el dibuix en qüestió és una anotació
d'escassa fiabilitat en qüestions de detall.
Sens dubte hi hauria reparacions després d'aquesta guerra i els avatars que va
comportar per a la Congregació i la seua església. Però no podem fer una altra
cosa -de moment- que reconèixer el nostre absolut desconeixement de la
naturalesa i lloc d'aquestes obres.

A.3.4. Conversió en parròquia de Sant Tomás
(1836)
La parròquia de Sant Tomás, esmentada per primera vegada en dos seients
del Repartiment datats a 15 de desembre de 1238 i 17 de desembre de 1239,
va tindre la seua primitiva església en un altre lloc que gens té a veure amb el
qual ens ocupa:" ocupó hasta 1862, el área de las actuales casas de la calle de
las Avellanas, números 19 y 21, y la calle de Caballeros, señalada con el 11,
formando por consiguiente una esquina" (SS, 13).
En 1276 era l'única església de València que conservava planta de mesquita,
doncs totes les altres havien sigut construïdes de nou. Començada aquesta
abans de 1291, va ser acabada a la fi del segle XIV. La exclaustració dels
religiosos filipenses en 1835 va propiciar el trasllat de la seu parroquial a
l'església que havia sigut la Congregació, quedant el vell temple com a
magatzem d'objectes fins a la seua demolició en 1862, acte aquest dut a terme
davant l'amenaça d’afonament provocada per l'abandó, segons Sanchis i
Sivera. Únicament es va conservar la seua portada romànica i el cadirat de
noguera, que es va traslladar a la nova parròquia i es va col·locar en el cor de
la nostra església.
El 10 de desembre de 1836 el clergat de Sant Tomás va prendre possessió de
la nova església, "dándose principio en seguida a las obras de incomunicación
y demás necesarias para efectuar el traslado" (SS, 62), de les quals,
desgraciadament, no hem detectat vestigis.
El convent va ser successivament convertit en acadèmia militar i caserna, este
últim en 1854, any en què es va fer desallotjar per, finalment, ser demolit.

A.3.5. Reformes anteriors a la guerra civil
La primera reforma de consideració que coneixem va consistir en la renovació
del paviment de l'església, fet esdevingut entre 1852 i 1869, anys en què regia
la parròquia el capellà Montoro. pot apreciar-se en algunes fotografies que
reprodueix el llibre de Sanchis i Sivera un sobri paviment a junta contínua, de
color fosc ressaltat per línies de lloses blanques que ho bordegen i
compartimenten. El cor havia d'estar cobert per un altre tipus de pavimentació
de la qual desconeixem detalls.
Més tard, el capellà Formentín va manar pavimentar la capella de la Comunió
seguint el model general de l'església. Ocorria açò entre 1889 i 1894.
En moments indeterminats d'inicis del segle XX, anteriors sens dubte al guareix
Sanchis, es va substituir la pedra negra de la taula de l'altar per una de marbre
blanc i es va canviar la barana de fusta del cor per un reixat de bronze.
Diu Sanchis i Sivera que 1903 es va procedir a "pintar las paredes simulando
ladrillos, que era como estaban antiguamente..." (SS, 77). Com sap interpretar
açò? s'expressa que era com estaven antigament, mostrant les rajoles nues
travades amb guix o ja amb la pintura roja i els artificiosos traços groc-ocre
simulant-los? De ser el primer cas -opinió que manifesta Bérchez- seria en
1903 quan es va pintar de roig per vegada primera l'exterior de l'església, data
molt propera al moment en què Sanchis i Sivera escrivia en el seu llibre "Causa
agradable impresión aquella enorme masa de ladrillo rojo..." sense fer ni més
mínima referència a l'encertat de tan recent realització, tal com acostuma a
procedir al llarg de la seua monografia. La segona interpretació possible
consideraria doncs que en 1903 van tornar a pintar les línies que simulaven les
juntes de guix, una vegada desaparegudes o deteriorades les originàries, no
excloent que també es donara un repàs a la pintura roja preexistent. Caldrà
tindre presents aquestes dos possibilitats fins que noves dades ens permeten
decantar-nos per alguna d'elles. Assenyalarem, també, que en aquest període
de 1903-1906 es va dur a terme la tasca complementària de netejar les
estàtues, columnes i cornises de pedra, "y desde entonces se han puesto
nuevamente de relieve las múltiples bellezas que encierran las molduras,
ornamentación y estatuaria... reparándose hasta los detalles" (SS, 77-78).
El curat d'Enrique Sanchis, iniciat en 1905, va estar acompanyat de diverses
actuacions, pagades pel propi rector en moltes ocasions. Destacarem
l'arranjament dels desperfectes de la cúpula, la col·locació de parallamps, el
daurat i decoració de l'altar major (1905) i , finalment, la coronació del púlpit,
situat llavors en la cantonada de la pilastra que separa les capelles de la Verge
del Carmen i de la Saleta, "añadiéndole algunos adornos: una escultura de San
Vicente Ferrer haciendo sonar la trompeta del Juicio" (SS, 93) i uns altres.

A.3.6. Estat actual
La guerra civil va comportar la destrucció i desaparició d'una gran part de les
mostres d'art moble que contenia l'església: els retaules, la imatgeria,
l'orfebreria i els llenços (Sanchis i Sivera detalla i comenta totes aquestes obres
d'art), molts d'aquests substituïts avui per pintures actuals d'escassa qualitat i
valor. Per descomptat hi hauria també desperfectes de tipus arquitectònic, lleus
molt possiblement, però la veritat és que van motivar la realització d'algunes
reformes en la postguerra, quasi totes dignes d'atenció. Al·ludirem, així mateix i
de forma conjunta, a les actuacions dels anys més recents, sense vinculació a
les destrosses de la guerra civil, algunes d'elles no molt afortunades,
certament.
Un dels canvis de major importància va consistir en la renovació del paviment
huit-centista de l'església per l'actual, descrit i delineat en una altra part
d'aquest informe. Sembla que una xicoteta porció del vell paviment és hui
visible en el llindar de la capella de la comunió, així com en el sòl immediat a
l'ingrés lateral. Actualment el pis de la capella de la Comunió es troba cobert
per una moqueta. Els marges del paviment de la sagristia -el més antic de
l'església- han sigut reparats amb ciment i el deteriorat paviment de la
antesacristía (que no hem pogut veure) es va cobrir amb un pis de plàstic,
forrat al seu torn, més recentment, amb símil de parquet, en plàstic també.
En la mateixa antesacristía van ser retirats pels anys seixanta els taulells i
substituïts per un sòcol de fusta pintada de negre, hui cobert per un altre sòcol
de plàstic. També d'aquestes recents dates són les línies pintades en les
arestes de les voltes d'aquest vestíbul.
Arran de la guerra va desaparèixer la grandiosa caixonera de noguera de la
sagristia, fet aquest que va propiciar sens dubte la seua divisió en dues estades
iguals per un envà que reprodueix encertadament el fris denticulat sobre els
seus dos parapets de manera que no produeix estranyesa la seua presència.
D'altra banda, es van recobrir les dos noves peces de la sagristia amb idèntic
sòcol de taulells moderns, amb motlura els corresponents a la línia superior.
Amb tota seguretat, ha sigut en la postguerra quan s'ha configurat l'accés al
Centre Parroquial tal com ho coneixem ara, obrint una nova porta al carrer
Trinquet de Cavallers des de la xicoteta estada central de les tres laterals a la
capella de la Comunió. Els materials, tant de la porta (metàl·lica, pintada de
blava) com els empleats per al condicionament de l'escala rectangular (que va
substituir a la de caragol) i salons superiors són, sens dubte, tan recents com a
poc adequats al lloc.
Van desaparèixer amb la guerra les tribunes del presbiteri així com les
balustrades de marbre superiors a les mateixes. No sabem que destinació va

tindre l'antic òrgan que allí estava, l'actual ha sigut col·locat sobre la portada
que comunica a la antesacristía amb la capella de la Verge de Saleta, en el
transsepte. També les balustrades de les capelles són avui inexistents, reixats
de ferro forjat ocupen el seu lloc. El cor com tal va deixar d'existir en perdre
amb la graderia i el seu reixat de ferro la seua sobreelevació i delimitació, -així
com el seu paviment peculiar. La taula de l'altar va desaparèixer i aquesta
substituïda actualment per una altra de noves factures i al·legories modernes,
desacordat amb l'històric context. El vell púlpit va ser destruït, però l'actual, una
magnífica obra de fusteria amarrada al pilar de la cantonada de la capella de
San José amb el presbiteri, evoca-ho amb l'estàtua de Sant Vicent Ferrer que
ho corona, rèplica de la qual fera col·locar el capellà Sanchis.
Ni que dir ha de durant la guerra van ser també destruïts l'altar major i els de
les capelles. Les campanes també van patir els avatars del moment: les actuals
van ser fetes fondre en 1940.

A.4. APÈNDIXS
A.4.1. Inscripcions desaparegudes
Hem volgut deixar constància de les inscripcions arreplegades i transcrites per
Sanchis i Sivera que actualment no es troben ja a l'interior del temple.
Indicarem seguidament en la relació que oferim, el nom del difunt a qui anava
dedicada la làpida, la data de l'òbit, el lloc que ocupava la placa i la referència
bibliogràfica mitjançant l'habitual abreviatura SS seguida de la pàgina.
-Joseph Vergara, pintor, 1799, entrada, SS 92.
-Isabel Berenguer de Enteza, 1797, entrada SS, 92.
-María Enmanuela Idiaguez de Castelví, 1745, capella de la Verge de la Saleta,
SS, 110.
-Antonio Joseph Cebrián i Tárrega, 1787, capella de Sant Pancraci, SS, 113.
-José Tárrega, 1799, capella de Sant Pancraci, SS, 113.
A.4.2. Inscripcions conservades
Les presentem seguint el criteri exposat. Desconeixem si els seus
corresponents sepulcres es troben també intactes.
-Francisco Climent, 1689, baptisteri, SS, 117.
-Serafina Adriá. 1660, capella del cristo de la Bona Mort, SS, 114. En la línia 12
hem pogut llegir VIVIT IN DEO, no transcrit per Sanchis i Sivera.
-Pedro Pantoix, 1683, capella de la Verge dels Desampatados, SS, 118.
-María Gracia de Boxadors, 1746, capella de Ntra. Sra. del Carmen, SS, 116.
-María Laurencia de Mercede Tiganero, 1780, capella de la Trinitat, SS, 120.
-Vicente Abalid, 1795, capella de San José, SS, 110.
-Domingo Sarrió, 1677, capella de la Comunió, SS, 107.
-Luís Crespí de Valldaura, 1663, capella de la Comunió, SS, 107.
A.4.3. Nova inscripció
Està en la capella de la Comunió, sobre la paret dreta al costat de l'altar.
"Palma del martirio sobrepuesta siagonalmente a una cruz latina"

LA SIERVA DE DIOS
LUIS MARIA FRIAS CÑIZARES
IN PACE
+ VICI-XII-MCMXXXVI
A.4.3. Fonts arxivístiques
A part de les publicades total o parcialment per Sanchis i Sivera i Villalmanzo,
s'han tingut en compte els capítols de la cantería per al Oratori parvo: ARV,
protocols de Franciso Carrasco, 1722, fols. 238 v. -241 v.
Així mateix, s'ha consultat tota la documentació dels filipenses dipositada en
l'Arxiu del Regne de València, a saber:
ARV, Clergat, leg. 177
ARV, Clergat, llibres, 155, 156, 157, 241, 252, 253, 254, 258, 293, 448, 755,
757, 766, 772, 811, 821, 1.040, 1.176, 1.737, 1.771, 2.024, 2.094, 3.122, 3.123,
3.765, 3.974.
Resultant ser en la seua majoria relatius a l'administració de possessions i
llegats de Congregació, alguns d'ells procedents de personatges les
inscripcions funeràries dels quals es troben en l'església encara, com és el cas
de Serafina Adrià. Així doncs, el seu interès és mínim per a la història de
l'edifici, amb la molt lleu excepció dels llibres 254 (llibre d'actes) i 2.024
(prefectura de sagristia).

A.4.5. Bibliografia
BERCHEZ, J., “Iglesia de Santo Tomás y San Felipe Neri”
Catálogo de monumentos y conjuntos de la Comunidad
Valenciana, I, Valencia, 1983, pp. 602-612.
Notes històric – estilístiques.
CRUILLES, marqués de, Guía Urbana de Valencia, Valencia, 1876.
Demolició de l’edifici de la Congregació.
GARULO, J., Manual de forasteros... Valencia, 1876.
Interpretació làpides romanes.
HERRERA, José María; MARTINEZ, Rafael; PERDIGON, Luís; TABERNER,
Francisco, Cartografía histórica de la Ciudad de Valencia
1704-1910, Valencia, 1985.
Qüestions cartogràfiques i topogràfiques relatives al
emplaçament.
HUBNER, Aemilius, Inscripciones Hispaniae latinae, Berlín, 1869.
Transcripció de les làpides romanes.
LAMARCA, Luís, Teatro de Valencia..., Valencia, 1831.
Al·lusió a la casa de les comèdies.
MARCIANO, Juan, memorias históricas de la Congregación del Oratorio,
Madrid, 1854.
Al·lusió a la compra de les primeres cases de la congregació
en Valencia.
MARTINEZ ALOY, José, Geografía del reino de Valencia.
Província de Valencia, I, Barcelona, s.f.
Menció de la Iglesia i el seu autor.
PERALES, Juan B., Continuación de las Décadas de Escolano, Valencia 1878.
Noticies sobre el carrer i la casa de les comèdies.
PONZ, Antonio, Viaje a España, IV, Madrid, 1774.
Atorga a Tosca la delineació de la façana.
SALES, Agustín, Declaración de una columna del Emperador Hadriano,
Valencia, 1776.
Làpida romana.
, Historia de la aparición de San Pablo, Valencia, 1752.
Reprodueix la transcripció que efectuara el p. Felipe Seguer
d'un laterculum desaparegut.

,"Disertación del Sagrado Cáliz", Resposta sobre uns
monuments antics, València, s.f.
Làpida romana.
SANCHIS GUARNER, Manuel, La ciutat de Valencia, Síntesi d’història i de
geografia urbana.
Aspectos topográficos e históricos del emplazamiento.
SANCHIS I SIVERA, José, la Iglesia parroquial de Santo Tomás de Valencia,
Valencia, 1913.
Monografia històrica i descriptiva.
SERRANO, P., III Centenario de la Canonización de S. Vicente Ferrer,
Valencia, 1762.
Atribueix al pare Tosca la façana de l’església.
TEIXIDOR, Josef, Antiguedades de Valencia, Valencia, 1985.
Troballes extretes durant les obres de condicionament de la
parcel·la i fonamentació de l'església.
VERGE, Juan B., Memorial de la Misión, meditaciones quotidianes, dedicades
al Patriarca San Felipe Neri, Fundador de la Congregación del
Oratorio, Valencia, 1699.
Notícies sobre els inicis de la Congregació en València.
VILLALMANZO, Jesús, “El padre Tosca y la Iglesia de Santo Tomás de
Valencia”, Saitabi, XXVIII (1978), pp. 69-81.
La planta es va fer a Roma.

B.1. PRESA DE DADES
B.1.1. Croquis generals i de detall
S'han realitzat nombrosos croquis, tant generals com de detall en els quals es
reflecteixen tot tipus de mesures, així com la descripció de l'estat actual dels
elements, patologies, materials, etc., que han servit de base per a la confecció
dels plànols.
Atès que han sigut realitzats "in situ" i de manera espontània, de forma
heterogènia a causa de les diferents persones que ho han executat, ha sigut
arxivat amb caràcter d'esborrany, i considerem no necessària la seua
reproducció, si ben els més representatius si es presenten i la documentació
continguda en els no presentats ha sigut transcrita en els plànols realitzats, per
la qual cosa tota la informació extreta ha quedat englobada en els documents
dels presents Estudis Previs.

B.1.2. Mesuraments
Degut de d'una banda a la gran complexitat i extensió del conjunt de l'Església i
per una altra a les grans altures inaccessibles, superfícies corbes, revestiments
i escultures que dificulten la fixació de plànols, lluminositat deficient, etc., als
quals cal afegir la proximitat d'altres edificis que impedeixen parcialment la visió
d'alguns elements, han condicionat els mètodes a utilitzar per a la presa de
dades i posterior aixecament de plànols.
Per l'anteriorment citat, hem utilitzat diferents mitjans segons les possibilitats
d'aplicació real de cadascun d'ells.
Aquests mitjans són:
-Taquímetro WILD T-16 de graduació directa, centesimal d'apreciació
d'un minut.
-NIVELL KERM de coincidència.
-Cintes mètriques.
-Mira estàtica.
-Prismàtics.
-Jalons.
-Globus d'heli.
-Escales, lienzas, etc...
La utilització del taquímetre s'ha iniciat partint de l'Estació E1 a la qual
corresponen sensiblement les coordenades X=884 , 800 i I=546 , 900 del
sistema O.T.M. i z=10m, (altitud de l'estació EE1, sobre el nivell del mar) "en
los cálculos se omiten las tres primeres cifras de la abcisa X y de la ordenada Y
quedando la E1 (800,900)".
L'altitud de l'estació EE1 és Z=10 m. que es pren com a nivell relatiu de
referència.
La part exterior del conjunt de l'edifici és presa pel mètode de radiació, des de
cadascuna de les estacions EE1, EE2, ..., que formen un itinerari obert, i els
enllaços del qual s'han efectuat pel sistema directe o de MOINOT. Uns punts
s'anoten i queden determinats prenent els seus azimuts i les distàncies directes
mitjançant cinta mètrica de cadascun d'ells a l'Estació corresponent; en els
punts inaccessibles penells, cúpules, ràfecs reculats de teulades, cossos de
diferent secció de la torre, la distància de la qual no pot prendre's per
procediment directe, ha de procedir-se a l'obtenció d'aquestes, per dos
mètodes diferents; -Intersecció directa, per a açò es prenen dos de les
Estacions de les quals es divideix el punt a determinar, com a base, la distància

en cinta d'aquesta base i els azimuts del punt respecte a cada Estació o punt
extrem de la base. (S'adjunten croquis amb els càlculs d'alguns dels punts
presos pel mètode d'Intersecció Directa), o pel segon mètode, per a açò es
prenen els angles zenitals respecte a una Estació, del punt a definir, obtenint-
se la distància horitzontal en el plànol de coordenades en l'estudi. Aquest
mètode s'ha utilitzat en ocasions per existir dificultats de visió d'un mateix punt
des de dues Estacions.
Partint de nou de l'Estació E1, es pren de nou itinerari de les Estacions E1, E2,
E3..., ara per l'interior del conjunt de l'edifici, i partint de cadascuna d'aqueixes
Estacions amb les radiacions pertinents, i amb la mateixa forma de procedir
assenyalada en l'itinerari per l'exterior, es prenen els punts a representar,
cantonades, racons, matxons del Temple, Capella, Sacristia, etc. A l'Estació
EE3 s'arriba per un itinerari tant exterior com a interior que permetrà saber si
l'error d'aquest tancament està o no dins de la tolerància, i en conseqüència
compensar aquest error de tancament o rebutjar la presa de dades, tornant a
iniciar el procés fins a obtenir una tolerància admissible.
La representació de la planimetria de tots els punts obtinguts, siguen
accessibles o inaccessibles, i amb la finalitat d'aconseguir un transport gràfic
d'una major exactitud, es realitza per coordenades cartesianes referides a un
sol sistema d'eixos i amb els valors inicials d'E1; els valors d'aquestes
coordenades polars obtingudes del "Treball de camp". El producte sins dels
azimuts per les distàncies i cosinus dels azimuts per les mateixes distàncies
ens donen els valors de X i Y respectivament respecte a l'Estació d'on es va
prendre l'o els punts, i que excepte els de l'Estació E1, són coordenades
relatives. Pel mètode utilitzat en els enllaços de les Estacions, els diferents
sistemes d'eixos són tots paral·lels entre si i alhora a la del sistema bàsic, per la
qual cosa amb sumes algebraiques ens permeten passar d'un a un altre
sistemes obtenint sobre els eixos de la I1, totes les coordenades absolutes, X i
Y dels punts a representar.
L'obtenció i representació de l'altimetria de tots els punts s'aconsegueix de
dues formes, per a uns per mitjà de l'anivellació geomètrica i per als altres per
l'anivellació trigonomètrica.
Per a obtenir totes les "Z" dels punts de la planta - solc, es pren amb el nivell
(anivellació geomètrica) partint de la EE1, en primer lloc per l'exterior, els
corresponents a aquells punts que tinguen variació d'altura, com els graons en
les portes d'accés a l'Església i capella, cantonades i racons del conjunt
arquitectònic, així com els corresponents a les estacions exteriors, nivells o
altituds que han de servir de partida per a obtenir amb el taquímetre estacionat
en elles altres diferents altituds per mitjà de l'anivellació trigonomètrica o per
pendents; en segon lloc, introduint-se a l'interior del Temple i relacionant els
diferents plànols de comparació es prenen punts en els sòls de Sagristia,
Capella, Nau de l'Església, Altars Major i Laterals, eixint de nou a l'exterior per

la porta principal i lateral de l'Església, per a prendre finalment el punt de
partida de la EE1.
El trobar en el gabinet les corresponents "Z" de tots els punts anivellats es
redueix al càlcul de la llibreta partint del valor EE1.
Les "Z" que corresponen a les diferents altures de Cúpules, ràfecs de teulada,
careneres, diferents cossos de la torre i penells, s'obtenen mitjançant els dos
mètodes anteriorment descrits per a açò en situar el taquímetre en les
Estacions exteriors a més de prendre les dades necessàries per a l'obtenció de
les coordenades X i Y de la planimetria, es van prendre també en les Estacions
més propícies, els angles Zenitals corresponents a cadascun dels punts a
determinar la seua altitud, així com l'altura de l'instrument en cada Estació.
Les distàncies per a calcular "t" són les ja obtingudes per procediment directe
en uns casos i indirecte en uns altres, ja utilitzats per trobar les coordenades
"X" i "Y". La fórmula fonamental de la taquimetria P=hi + t-m, ens donarà els
valors, que sumats al nivell de l'Estació seran les "Z" o altituds dels punts que
interessaven.
A més de la utilització del taquímetre s'ha realitzat, el mesurament per cinta per
a lectures en horitzontal i amb jalons, globus d'heli o cinta per a lectures en
vertical utilitzant-se els jalons per a mesures inferiors a 9 metres, els globus en
llocs inaccessibles i la cinta per a llocs accessibles, amb o sense escales.
PRESENTACIÓ GRÀFICA:
Per a l'aixecament dels plànols de planta s'ha iniciat representant i situant els
punts de coordenades obtinguts pel taquímetre i les dades del qual s'adjunten.
Atès que aquests punts no han sigut suficients per a tancar totalment la planta
s'han triangulat els mateixos amb les mesures preses amb cinta, partint dels
esmentats punts coordenades, a més de comprovar alguns d'aquests punts,
tancant-se definitivament la planta.
Per a la realització dels plànols de façanes i seccions, s'ha partit de la planta
citada anteriorment, amb les altituds i nivells obtinguts amb el taquímetre, per
l'anivellació trigonomètrica o per pendents, contrastada i completada pel
mesurament obtingut amb cinta, jalons i globus; alçant-se els citats plànols amb
els marges de tolerància indicats en el punt següent.
Com a resum de l'indicat i definint l'anteriorment dit podem dividir en tres tipus
l'aixecament de plànols.
TIPUS 1.- Aixecament de planta per itinerari i passada a coordenades
cartesianes i recolzat amb triangulars amb cinta, on s'ha utilitzat la mira i la
cinta.
TIPUS 2.- Anivellació geomètrica o per altures, utilitzant-se la mira i el nivell.

TIPUS 3.- Anivellació trigonomètrica o per pendents on es poden diferenciar
quatre classes:
a) Tenint la distància horitzontal amb cinta i mesurant angle zenital.
b) Obtenint la distància horitzontal pel mètode d'intersecció.
c) Amb distància horitzontal obtinguda de lectura de mira.
d) Amb distància horitzontal obtinguda en el gabinet del plànol de
coordenades cartesianes.
TOLERÀNCIES DE LES MESURES:
Referent a la planimetria de l'itinerari per l'exterior del conjunt arquitectònic, i el
pas de coordenades polars a les coordenades cartesianes, s'obtenen els valors
de tancament de la E3, X= 800,98 m. i Y= 922,51 m., l'itinerari segon, per
l'interior de l'edifici dels denominats ENQUADRAT, iniciat en el EE1 i tancat en
l'E3, dóna de nou valors al punt d'aquesta Estació de X= 801,01 m. i Y= 922,50
m., d'on es dedueix que l'error comès aquesta dins de la Tolerància T= L/200 i
és tan xicotet que no precisa compensació.
En la triangulació l'error és mínim, atès que han sigut xicotetes distàncies i amb
xicotetes acumulacions d'elles.
Quant a l'altimetria, l'anivellació geomètrica per a obtenir els nivells o altituds de
tots els punts de la planta - solc llança una diferència o error de tancament de
10 - 9,999 = 0,001 m., per la qual cosa es considera un error admissible.
L'anivellació trigonomètrica, dóna quan es tracta dels punts determinats per
mitjà de les interseccions errors entre 0,02 i 0,10 m., i quan són mitjançant
l'obtenció de distàncies amb els fils sobre la mira, els errors estan entre 1% i
2%, i quan la distància s'obté per mesurament directe amb cinta, l'error és
inferior a 0,5%, i quan la distància s'obté en plànol de coordenades és de 2%.
Quan les altures s'han obtingut per globus d'heli i atès que aquests s'han
utilitzat en altures superiors a 9m. arribant a 24m. i en els punts revestits amb
motlures i adorns en algun mesurament, calculem que aproximadament i no
havent pogut ser controlada l'error pot ser de + 10 cm.
Quan el mesurament s'ha realitzat amb jalons, l'error pot estar entre + 5 cm, en
grans mesures.

Indicació
de les
estacions
Altura del
Instrument
Punts
observats
N
ANGLE LECTURA DE FILS
Generador
G
Altura de la mira
- m
Horitzontal
&
0 00
Vertical
T
Extrems
Axial
M
E-1 1 260 51
884,800 ;
546,900
4 311 83
5 326 12
6 74 80
7 90 26
10 145 63
9 124 39
8 98 17
2 279 59
3 304 70
12 336 39
13 362 75
16 37 70
17 65 61
E2 0 15
EE1 194 95
E-2 E1 200 15
800,02;
9120,20
11 261 51
14 276 31
Distancia
Horitzontal
D
TANGENT
Altura del nivell sobre el punt
observat t - m
ORDENADA Observacions i
càlcul del
desnivell mig
X Y
Visual pujant
+
Visual baixant
-
+ -
Del eix de
gir del
antull
Del punt
observat
6 50 794.71 896.22
4 94 795.15 900.91
5 26 795.17 902.10
4 84 804.46 901.87
4 50 804.45 900.69
6 28 804.73 895.87
11 30 810.48 895.77
10 65 810.64 900.31
11 77 788.83 896.29
11 10 788.93 900.82
12 92 789.12 906.99
8 51 795.30 907.09
8 26 804.61 906.85
12 60 810.80 906.48
10 10 800.02 910.10
15 81 801.25 884.24
10 10 800.00 900.00
13 41 788.99 902.48
5 03 795.33 908.27

Distancia
Horitzontal
D
TANGENT
observat t - m
càlcul del desnivell
mig
X Y
Visual pujant
+
Visual baixant
-
+ -
Del eix de
gir del
antull
Del punt
observat
5 06 804.64 908.04
13 42 810.69 901.96
13 39 804.20 897.38
12 63 801.09 897.52
12 63 798.41 897.57
13 39 795.11 897.64
15 58 799.58 897.53
10 97 789.15 908.66
11 23 789.23 913.21
5 54 795.60 913.44
5 56 804.64 913.20
11 24 810.97 912.65
11 00 810.84 908.12
21 00 812.59 926.92
12 44 801.01 922.50
12 44 800.02 910.10
9 54 795.64 914.62
9 40 795.09 915.20
11 44 792.53 914.82
Indicació
de les
estacions
Altura del
Instrument
Punts
observats
N
Generador
G
Altura de la mira
- m
Horitzontal
&
0 00
Vertical
T
Extrems
Axial
M
15 126 66
18 141 51
C1 179 18
C2 194 58
C3 208 13
C4 223 87
Ep 201 77
19 291 60
20 317 84
21 341 15
24 62 36
25 85 43
26 111 50
E6 40 85
E3 5 085
E3 E2 205 085
810.01;
922.50
22 238 07
22 243 39
40 253 12

Distancia
Horitzontal
D
TANGENT
observat t - m
càlcul del
desnivell mig
X Y
Visual pujant
+
Visual baixant
-
+ -
Del eix de
gir del
antull
Del punt
observat
15 86 786.90 915.25
14 03 787.13 924.55
11 76 789.47 924.45
9 65 791.61 924.67
5 93 795.32 924.19
5 58 795.91 924.75
6 14 795.92 925.93
8 13 795.51 928.49
12 19 795.73 933.49
11 70 805.55 933.28
7 30 805.53 928.23
5 09 804.97 925.70
4 41 804.93 924.51
4 70 805.49 923.92
10 49 811.36 924.22
12 76 813.70 923.83
14 72 813.41 914.56
10 55 807.77 914.40
8 68 805.35 901.40
Indicació
de les
estacions
Altura del
Instrument
Punts
observats
N
Generador
G
Altura de la mira
- m
Horitzontal
&
0 00
Vertical
T
Extrems
Axial
M
41 269 78
42 309 32
43 312 45
44 314 44
27 318 37
27 326 46
28 337 71
29 352 71
30 371 49
31 25 38
32 42 51
33 56 76
34 69 85
35 80 38
36 89 50
37 93 34
38 136 25
39 155 70
error 23 167 55

Distancia
Horitzontal
D
TANGENT
observat t - m
càlcul del
desnivell mig
X Y
Visual pujant
+
Visual baixant
-
+ -
Del eix de
gir del
antull
Del punt
observat
8 91 804.66 914.37
15 87 789.31 933.22
21 00 800.02 910.10
5 83 806.82 926.10
5 90 806.81 925.73
6 93 805.68 926.37
6 97 805.76 928.29
5 95 806.85 928.50
3 88 816.44 926.41
3 88 - -
- - - -
15 87 801.01 922.50
18 70 792.59 914.81
7 02 789.23 926.20
7 21 787.29 926.30
5 30 784.97 936.26
3 88 787.55 936.68
6 03 794.35 936.53
6 52 794.16 928.86
Indicació
de les
estacions
Altura del
Instrument
Punts
observats
N
Generador
G
Altura de la mira
- m
Horitzontal
&
0 00
Vertical
T
Extrems
Axial
M
23 173 14
E5 347 235
E2 240 85
54 291 00
55 287 03
551 294 91
561 312 63
56 317 08
E7 108 41
E7 E6 308 41
816.44;
926.41
-
E5 E3 147 235
739.31;
933.22
40 188 76
45 200 75
46 218 06
error 48 338 90
49 370 09
50 63 05
51 146 50

Distancia
Horitzontal
D
TANGENT
observat t - m
mig
X Y
Visual pujant
+
Visual baixant
-
+ -
Del eix de
gir del
antull
Del punt
observat
8 97 795.52 926.75
8 57 794.05 926.08
7 63 792.11 926.12
3 88 812.59 926.92
2 02 815.13 927.95
8 01 824.40 927.31
8 31 824.27 923.63
1 67 815.02 925.54
4 72 811.79 925.60
13 74 814.69 912.78
16 91 814.93 909.57
16 90 - -
16 86 815.62 907.60
6 66 814.87 919.94
28 31 812.89 898.32
28 30 813.70 898.24
5 89 821.32 923.11
5 89 816.44 926.41
Indicació
de les
estacions
Altura del
Instrument
Punts
observats
N
Generador
G
Altura de la mira
- m
Horitzontal
&
0 00
Vertical
T
Extrems
Axial
M
error 47 151 32
52 162 69
53 176 07
E7 E6 308 41
816.44;
926.41
57 355 03
58 92 835
61 121 69
62 264 98
361 289 07
66 208 14
67 205 69
68 - -
681 203 10
64 215 13
69 208 01
70 206 18
E8 137 80
E8 E7 337 80
821.32;
923.11

Distancia
Horitzontal
D
TANGENT
observat t - m
mig
X Y
Visual pujant
+
Visual baixant
-
+ -
Del eix de
gir del
antull
Del punt
observat
7 48 824.02 916.13
3 70 824.16 920.74
7 74 817.50 916.38
10 49 817.40 913.38
4 39 817.72 920.75
15 81 800.00 900.00
24 82 776.52 887.06
17 37 815.47 894.22
16 75 814.60 894.36
15 55 813.03 894.39
14 45 812.07 893.82
11 24 806.97 893.91
10 49 805.42 893.86
9 80 802.76 893.92
9 78 801.23 894.02
10 28 799.63 894.39
10 37 798.03 894.70
10 92 796.48 894.06
12 38 793.80 894.13
Indicació
de les
estacions
Altura del
Instrument
Punts
observats
N
Generador
G
Altura de la mira
- m
Horitzontal
&
0 00
Vertical
T
Extrems
Axial
M
73 176 49
74 144 18
71 232 85
72 224 36
75 263 07
EE1 E1 394 95
801.25;
884.24
EE2 294 41
85 61 05
851 58 70
852 54 75
84 53 85
841 34 01
83 26 05
831 9 87
82 399 845
821 389 91
81 379 90
801 371 21
80 358 92

Distancia
Horitzontal
D
TANGENT
observat t - m
càlcul del
desnivell mig
X Y
Visual pujant
+
Visual baixant
-
+ -
Del eix de
gir del
antull
Del punt
observat
13 44 792.28 894.25
17 36 787.14 894.40
24 82 801.24 884.24
16 33 786.67 894.85
27 89 785.86 908.34
29 55 785.81 900.40
31 24 785.69 911.92
33 72 785.46 914.57
48 32 784.56 929.71
54 30 784.19 935.81
30 88 786.18 911.39
30 88 776.52 882.06
2 25 787.10 913.44
40 06 788.32 914.84
2 71 788.18 909.56
4 94 788.60 915.70
4 94 786.18 911.39
14 13 800.98 922.51
Indicació
de les
estacions
Altura del
Instrument
Punts
observats
N
Generador
G
Altura de la mira
- m
Horitzontal
&
0 00
Vertical
T
Extrems
Axial
M
79 353 50
79A 339 78
EE2 EE1 94 41
776.52;
882.06
79B 42 72
781 21 73
78 20 36
77 18 65
771 17 09
761 10 64
76 9 026
EP 20 26
E9 EE2 220 26
786.18;
911.39
86 26 91
87 35 35
88 147 04
E4 32 535
E11 E9 232 535
788.60;
915.70
E1 68 00

ORDENADES COTES
ObservacionsDEL TERRENY
De les rasants D T
Auxiliars Definitius
11.596 10 00
10 172
10 174
10 162
10 142
10 167
10 302
10 194
10 439
10 186
10 334
11.583 10 162
10 172
10 319
10 163
10 312
10 199
10 351
10 153
10 354
10 166
10 124
10 324
Perfils
DISTANCIES ANIVELLADES
Parcials A Origen Darrere Intermèdies Davant
Est font 1.596
E1 1.424
E2 1.422
E3 1.434
A 0.454
Altar S. Pancraci 1.429
Altar S. Pancraci 1 escaló 1.294
Altar pila baptismal 1.402
Altar pila baptismal 2 escalons 1.137 1.157
Altar Verge Desemparats 1.410
Altar Verge Desemparats 1 escaló 1.262
E3 1.434
Altar Crist 1.411
bona mort 1 escaló 1.264
Altar Verge Carme 1.420
Altar Verge Carme 1 escaló 1.271
1.384
Santa trinitat 1 escaló 1.232
1.430
Altar S. Jose 1 escaló 1.229
1.417
Capella 1.459
E5 Altar capella 1.259

Perfils
Vgen de la 1.428
Saleta 1 escaló 1.234
Est. Sint. E5 1.516 1.549
E cierre 1.397
E sint 1.373
1.300
Nivell S. Alt M. 5 escalons 0.49
Carreró desaigüe 1.364
Part estreta 1.25
2º desaigüe 1.578
1.398
Escaló Carreró 1.220
Porta despatx 1.456
Est. a Sagrista 1.445
-
E5 1.456
A 1.482
1.463
Escaló Umbral porta C/ Trinquet Caballers
1.273
B 1.596
ORDENADES COTES
De les rasants D T
10 155
10 349
11 550 10 034
10 153
11 407 10 034
10 107
10 917
10 043
10 157
9 829
10 009
10 187
9 951
9 962
11 609 10 153
10 127
10 146
10 286
11 445 10 172
9 849

Perfils
Estació Arran 1.446
C 1.352 1.206
E 1.508
E’ 1.314
D 1.346
D’ 1.291
F 1.395
ORDENADES COTES
De les rasants D T
9 999
11 591 10 239
10 083
10 277
10 245
10 30
10 196

Distancia
Horitzontal
D
TANGENT
Altura del nivell sobre el
punt observat t - m
mig
Y Z
Visual pujant
+
Visual baixant
-
+ -
Del eix de
gir del
antull
Del punt
observat
X
24 82 776 52 882.06 10.28
23 42 779 75 874.24 10.173
15 81 800 900 10.17
801 25 884.24 10.00
40 62 815 91 898.15 50.89
38 56 814 46 897.20 47.52
38 03 814 50 896.79 15.15
36 50 813 17 895.54 40.36
27 94 802 68 897.17 39.81
27 94 802 68 897.17 38.17
27 76 802 53 896.22 36.58
27 76 802 33 896.57 30.09
27 76 802 33 896.57 29.05
27 76 802 40 896.65 27.52
27 49 802 26 896.50 24.09
27 90 802 37 896.62 23.08
27 90 802 37 896.62 20.70
Indicació
de les
estacions
Altura del
Instrument
Punts
observats
N
Generador
G
Altura de la mira
- m
Horitzontal
&
0 00
Vertical
T
Extrems
Axial
M
EE1 1.455 EE2 294 41
801.25;
884.24
EE3 272 29 98 02 2.02
E1 395 05 97 04 2.02
EE3 1.485 EE1 72 29 - -
779.75;
874.24
10.173 0 62 84 49 95 0.00
1 62 80 51 10 0.00
3 62 80 52 30 0.00
4 63 36 54 01 0.00
5 63 87 57 57 0.00
6 63 97 66 14 0.00
Ferro 71 50 00 49 75 0.00
7 50 00 51 68 0.00
8 51 14 53 42 0.00
9 50 35 62 68 0.00
91 50 35 64 37 0.00
92 50 35 66 94 0.00
10 50 35 72 96 0.00
101 50 35 75 26 0.00
102 50 35 77 03

Distancia
Horitzontal
D
TANGENT
Altura del nivell sobre el
punt observat t - m
càlcul del
desnivell mig
Y Z
Visual pujant
+
Visual baixant
-
+ -
Del eix de
gir del
antull
Del punt
observat
X
22 88 794 08 898.70 34.46
22 20 793 41 898.15 32.40
49 76 802 50 924.20 55.11
49 56 802 42 924.02 54.20
47 69 801 06 923.02 51.59
48 21 802 13 923.38 48.49
48 21 802 13 923.38 47.59
42 14 799 29 914.26 39.63
40 62 815 89 898.18 49.71
21 62 789 83 899.12 24.40
776 52 882.06 10.28
Indicació
de les
estacions
Altura del
Instrument
Punts
observats
N
Generador
G
Altura de la mira
- m
Horitzontal
&
0 00
Vertical
T
Extrems
Axial
M
11 33 75 50 11 0.00
111 39 55 49 97 0.00
112 60 63 58 85 0.00
12 33 05 52 15 0.00
13 27 20 54 30 0.00
14 27 20 54 84 0.00
15 27 20 55 62 0.00
16 27 20 58 46 0.00
17 27 20 59 22 0.00
18 27 15 62 69 0.00
19 7 93 78 61 0.00
20 62 75 52 07 0.00
61 63 78 68 05 0.00
21 24 50 66 08 0.00
21 37 32 68 90 0.00
22 37 32 60 55
EE2 375 04 - -

B.1.3. Fotografies
Les fotografies realitzades de les quals adjuntem còpia en un annex i que a
més lliurem els negatius, s'han ordenat d'acord en els següents apartats:
1.- Vistes generals.
2.- Portada.
3.- Façana lateral.
4.- Torre campanar.
5.- Coberta.
6.- Àmbit interior.
7.- Edifici Capella Comunió.
8.- Dependències annexes.

B.3.1. Identificació de les diferents edificacions
L'àmbit de realització de l'estudi de l'Església de Sant Tomás i Sant Felip Neri,
no ho hem reduït exclusivament, al cos construït que alberga l'església. Per a
una millor compressió de les etapes i aspectes constructius o històrics, malgrat
l'increment notable de treball que açò suposa, ho hem ampliat al conjunt
d'edificacions que s'articulen a la seua al voltant, a causa de la forta interrelació
de les mateixes.
Per a poder realitzar un anàlisi constructiu sistemàtic i ordenat,
descompondrem, el conjunt d'edificacions juxtaposades al cos principal de
l'Església, en les següents unitats, que podem considerar cossos autònoms,
construïts en diferents etapes o simultàniament, però amb característiques que
els personalitzen amb entitat pròpia. Aquestes unitats són:
-Església.
-Torre campanar.
-Edifici Capella Comunió.
-Sagristia i dependències annexes.
Les relacions amb el temple o edificació principal són les que especifiquem a
continuació:
-Torre Campanar:
La torre campanar és una construcció molt peculiar adossada al temple al
costat de la primera capella lateral, reculada lleugerament del plànol del
immafront i que podem considerar integrada en el Temple, si ben les seues
característiques constructives tan diferenciades aconsellen tractar per separat.
-Edifici Capella Comunió
L'edifici que hem titulat com a Edifici Capella Comunió, està situat per dos
plantes, sent molt forta la seua connexió amb l'església, queda integrat en la
façana del carrer Trinquet de Caballers sense diferenciar-se de l'Església i a
més comparteixen dos dels seus costats. El mur contrafort del transsepte i el
del presbiteri si ben aquest s’allarga lleugerament en longitud.
A través d'una portada situada en el transsepte s'accedeix a la Capella de
Comunió que ocupa la quasi totalitat de la planta inferior.
Té així mateix una entrada mitjançant una xicoteta porta situada en una
obertura practicada, en època recent, en la façana, que permet a través d'una
escala accedir a la planta superior que es comunica amb un altre edifici
adjacent, i que està destinat actualment a reunions parroquials.

-Sagristia i dependències annexes
A través de la portada situada en la nau major, a l'esquerra del presbiteri,
s'accedeix a unes dependències utilitzades per a despatx i serveis parroquials
situades en una edificació de diverses plantes adossada a l'Església. Destaca
per la seua bellesa i importància la Sagristia que detallem convenientment en
els documents del present estudi previ.

B.3.2. Subsistema estructural
El sistema estructural ho analitzarem descrivint ordenadament els diversos
tipus constructius existents. A causa que l'estructura no planteja cap problema
greu, ja que es troba en un bon estat, no hem cregut necessari en aquesta fase
dels estudis previs la realització de tastos de difícil i costosa execució per a
determinar amb exactitud els espessors dels elements constructius que la
componen, que si haguera sigut necessari en el cas d'haver de realitzar
comprovacions de les embranzides i esforços en la mateixa. Destacarem que
tots els elements han sigut resolts amb els materials de rajola i guix de bona
qualitat ("particularmente en este país, en que los materiales ladrillo y yeso
llevan suma ventaja a los de otras provincias " M. Fornés i *Gurrea) amb
absència de pedra i de fusta; sent àmpliament utilitzada segons diverses
manifestacions la volta paredada element constructiu de gran tradició local
d'enormes possibilitats constructives com es fa patent en aquesta església i de
la qual el genial Gaudí proclamava " La bóveda tabicada es el elemento más
precioso de nuestra construcción: permite ejecutar con simplicidad y rapidez las
formas más complejas, no exige cimbras y tiene gran resistencia en relación
con su ligereza y con la simplicidad de sus componentes".

ESGLÉSIA
La planta de creu llatina, ha sigut desenvolupada a partir del presbiteri de
capçalera recta, d'àmplia nau central, capelles laterals allotjades entre els
successius contraforts comunicats entre si i transsepte ressaltat lleugerament
de la línia exterior de les capelles.
Contraforts
Els contraforts executats amb fàbrica de rajola amb aparell gòtic, probablement
sobre un sòcol de carreuons; vénen definits per la traça del temple, els majors
són els que dóna al creuer i els de menor dimensió els que delimiten les
capelles laterals, tots ells són perpendiculars a l'eix de la nau major excepte els
quals delimiten el presbiteri que segueixen la seua mateixa adreça.
Els contraforts estan perforats amb xicotets buits en les capelles laterals resolts
amb arcs escarsers i amb buits importants per a allotjar les portades que donen
al transsepte i presbiteri resolts en aquest cas amb escarsers a una cara i llinda
plana en l'altra.
Adossats als contraforts es formen les pilastres que crearan a diferents altures
els plànols d'arrancada dels arcs de sustentació de les voltes i de les cúpules.
Arcs:
Tots els arcs es caracteritzen per ser de mig punt, executats amb fàbrica de
rajola convenientment aparellada, les seues diferents dimensions i
característiques es reflecteixen en els plànols.
En un primer nivell inferior es desenvolupen els arcs que componen l'estructura
de les capelles laterals. De les quatre pilastres situades en els vèrtexs de la
planta sensiblement quadrada arranquen sengles arcs faixons paral·lels a l'eix
major de la nau principal i en sentit ortogonal sengles arcs formerets embeguts
en els contraforts, sobre els quals apuntalen les petxines.
En el nivell superior definit per la nau major distingirem:
1.-Arcs torals:
Fundats en les pilastres del creuer s'alcen els arcs torals de secció en forma de
t, que sostenen l'estructura de la cúpula que descriurem seguidament.
2.- Arcs faixons:
Des del tambor fins al immafront en els plànols definits pels contraforts s'alcen
arcs de sustentació de la volta de canó que cobreix la nau major.
3.- Arcs formerets:

Sobre les pilastres del fons del presbiteri i laterals del transsepte s'alcen arcs
de sustentació de la volta de canó semblant a la de la nau major.
Cúpules de una fulla amb llanterna:
Amb aquest tipus es resolen les capelles laterals. Constituïda per una fulla
paredada, la cúpula esfèrica arranca amb un primer tram recte circular
apuntalat en les petxines paredades sobre els arcs.
Una llucana de fàbrica de rajola amb un esvelt cos de llums octogonal rematat
amb una cupuleta corona superiorment l'estructura.
Volta de canó seguit amb llunetes:
El cobriment de la nau major i el transsepte es realitza amb voltes paredades
de canó seguit de mig punt combinats amb llunetes esfèriques.
En la nau central la volta és dividida en tres trams pels arcs faixons de
sustentació alçats sobre els contraforts, sent d'un només tram les voltes laterals
del transsepte i del presbiteri que descansen sobre els arcs torals del creuer i
els arcs formerets del perímetre exterior.
Les voltes tenen a més un lleuger esquivament segons la generatriu reforçades
per un nervi estibà en la clau dels arcs faixons successius i amb un altre nervi
perpendicular que uneix els vèrtexs de les llunetes tots dos de fàbrica de rajola.
Cúpules de doble fulla sobre tambor:
Els quatre contraforts centrals formen un quadrat, creant un sistema ortogonal
de contraresta d'embranzides.
Sobre l'ampli creuer s'alça una grandiosa fàbrica. Concloses les petxines de
rosques enllaçades amb els arcs torals es construeix l'anell horitzontal tangent
servint de fonament del tambor octogonal. Este constitueix un esvelt cos de
llums de fàbrica de rajola apilastrat en les arestes i que allotja en els seus
paraments grans finestrals.
La cúpula comença sobre el tambor, constituïda per una doble volta, una
exterior de montea peraltada, sobre la qual s'assenten les teules i una altra
volta paredada interior de forma de mitjana taronja, caracteritzades pel seu
xicotet espessor i per tant per la seua lleugeresa.
Hem comprovat mitjançant el mesurament de les envolupants interior i exterior,
el més aproximadament possible donada la gran dificultat que comporta la

determinació exacta, que la montea de la volta interior té un primer tram recte,
vertical, a partir d'ell es desenvolupa la cúpula sensiblement esfèrica. La fulla
exterior segueix amb prou exactitud i proximitat el traç d'una fulla interior,
obtenint-se una montea peraltada, gràcies al primer tram recte, adequada no
solament per a donar-li una proporció esvelta, sinó perquè les aigües pluvials
desguassen amb rapidesa, traçats parcialment coincidents amb els recollits per
Manuel Fornés i Gurrea en els seus "Observaciones sobre la práctica del arte
de Edificar."
Aquest sistema de construcció no necessita cimbres, i la seua execució es
realitza paredant en espiral al voltant de dos punts (un en la interior) situats
sobre l'eix i que marquen la situació en planta i altura. No hem detectat indicis
de l'existència d'armadures en la cúpula, encara que només hem realitzat una
inspecció visual, així com tampoc verificar els espessors i possibles lligams de
les seues fulles que només es determinaran quan es justifiquen una
intervenció, per la qual cosa la descripció de les característiques constructives
es recolza en bases teòriques.
Una llanterna corona la magnífica cúpula reproduint-se a menor escala les
característiques constructives ja descrites.

EDIFICI CAPELLA COMUNIÓ
Volta el·líptica amb llunetes
La planta rectangular de la Capella de Comunió és delimitada per amples murs.
Una imposta correguda al llarg dels murs longitudinals serveix de base per a
alçar arcs el·líptics i la volta, de filats horitzontals, paredada de la mateixa
directriu, de tres trams.
Llunetes el·líptiques trenquen la volta principal el que li confereix una major
complexitat i bellesa resolt en canvi amb simplicitat constructiva.
Arcs
Els arcs són resolts amb fàbrica de maó, faixons centrals i formerers els que
dóna als murs transversals tots com ja hem apuntat de directriu el·líptica.
Volta de canó seguit
L'espai rectangular que defineix la Capella de Comunió, en la planta superior
és cobert amb una àmplia volta paredada, de canó de mig punt, que alberga en
l'actualitat una entre planta formada per un entramat de biguetes de fusta, que
ocupa només una part del recinte.
Formació del sòl
La formació del pis de la planta alta es realitza mitjançant encalaixonats
d'envans i farcit de sens, sobre el extradós de la volta, hipòtesi que no hem
pogut comprovar ja que per a açò haguérem hagut de realitzar uns tastos
exclusivament per a aquest fi i entenem que no és necessari ni es justifica
suficientment.
Formació de pendents
Aquest apartat ho descrivim en el subsistema Cobertes per la seua major
afinitat i unitat constructiva.

SAGRISTIA I DEPENDÈNCIES ANNEXES
Arcs carpanells
La sagristia és de planta rectangular sent la relació entre els seus costats d'1:2,
partida en quadre trams per arcs carpanells de fàbrica de rajola. A partir del
plànol creat per la imposta correguda al llarg del perímetre es desenvolupen les
llunetes de mig punt alçats sobre una arrencada recta.
Volta carpanell amb llunetes
La volta es caracteritza per tenir doble curvatura, la deguda a la directriu dels
arcs i a la contrafletxa donada en el sentit longitudinal elevant-se des dels arcs
cap al centre, precaució adoptada per a evitar que durant la seua execució
abans de tancar les filades es desprenguen rajoles els quals en la clau
assenten quasi horitzontalment.
Volta per aresta romana
El vestíbul i davant-vestíbul de la Sagristia són coberts per voltes de directriu
d'arc de mig punt i amb línies de clau horitzontals, construïdes amb voltes
paredades, segons el tipus de volta per aresta romana. Les plantes
rectangulars molt allargades en tots dos espais, són descompostes en una
sèrie de quadrats per a possibilitar una bona solució del tipus descrit.
Formació del sòl
La resta de dependències resolen els pisos amb forjats de biguetes de fusta
que descansen en els murs i entrebigat constituït per revoltó de rajola, a
excepció del pis situat sobre el vestíbul i davant vestíbul que són resolts amb
encalaixonats d'envans sobre el extradós de les voltes.
També la coberta difereix en la solució estructural i queda descrita en l'apartat
dedicat a ella.

B.3.3. Subsistema cobertes
Les cobertes de tot el conjunt d'edificis tenen una gran homogeneïtat, quant al
seu revestiment són teulades de teula corba ceràmica, vidriada en el cas de les
llanternes de les naus laterals i de la grandiosa cúpula que cobreix el creuer,
encaixades totes elles a l'estil àrab preses amb argamassa.
ESGLESIA
Els eixos de la planta, en forma de creu llatina, marquen la posició del carener
de les naus, principal a dues aigües i la de la nau transversal a tres aigües, en
ser especejada en tres faldons per les corresponents tremujal.
Una gran cornisa horitzontal, de fàbrica de rajola, recorre el perímetre
d'ambdues naus, resolent d'aquesta manera l'abocament exterior de les aigües
arreplegades per les seues faldons.
Els contraforts són espejats en tres faldons, mitjançant una llarga carenera i
dues tremujals resolts amb teula àrab, aboquen les seues aigües a les capelles
laterals situades en un plànol inferior, a través del seu perímetre mitjançant la
cornisa de fàbrica de rajola coincident amb una imposta correguda al llarg del
mur de la nau major.
Les capelles laterals encaixades entre els contraforts, són teulades formades
per un només faldó, del que sobreïxen el cos de llums ortogonal i el cupulet.
Açò obliga a un tractament especial en la part superior del faldó per a desviar
les aigües cap als laterals del tambor mitjançant la formació de dos plànols
inclinats creats per una curta carenera inclinada que es desenvolupa entre el
parament de la nau major i el tambor, i d'adreça perpendicular al ràfec.
El plànol principal del faldó es bomba lleugerament en la seua part central per a
poder salvar la cúpula inferior de les capelles.
L'abocament de les aigües es realitza per mitjà d'una cornisa que en el tram
recaient al carrer Trinquet de Caballers disposa d'un canaló de zinc amb els
seus corresponents baixants que desguassen directament a la vorera.
La planta ortogonal del cupulet de la llanterna es descompon en vuit faldons,
revestida amb teula vidriada blava excepte el tremujal tractat amb teula groga
que d'aquesta manera es ressalten.
En el cos elevat de la cúpula es reprodueixen les mateixes característiques,
revestida amb teula vidriada de color blau, es resol la teulada mitjançant una
planta octogonal que les seues diagonals convertides en tremujals discorren

des del ràfec fins a la llanterna i divideixen la seua coberta en huit faldons,
triangles esfèrics abocant les seues aigües a través d'una gran cornisa de
fàbrica de rajola. La llanterna que corona la cúpula es resol de manera similar.
El tambor octogonal en la seua intersecció sobre el creuer quadrat defineix
quatre superfícies triangulars que són resolts amb els dos costats exteriors amb
ràfec horitzontal sobre cornisa de fàbrica de rajola i una tremujal en sentit
diagonal que descompon cada triangle en dos faldons.
Tipus constructius
Amb la característica comuna del revestiment de teula corba ceràmica, àrab de
gran format, presa amb argamassa blanca, distingirem els següents tipus
classificats en funció dels diferents suports:
A. Encaixonats d'envans
Per a formar els pendents, sobre el extradós de les voltes es fan encaixonats
d'envà amb rajola massissa d'espessor entre 3 i 4 cm. rematats superiorment
amb una rajola plana a manera de llistó, pres amb guix. Sobre aquests es
recolzen rajoles ceràmiques que formen el plànol inclinat sobre el qual es reben
les teules. La distància entre els encaixonaments és de dos pams, amb prou
faenes té buits que alleugerixen i ventilen i únicament van esbiaixats
transversalment en la proximitat de la carenera per dos envans de doble fulla a
envà de maó de quart preses amb guix, separats tres pams i que seguint l'eix
longitudinal de la nau major formen un carreró que és cobert per volta paredada
el que permet l'accés i recorregut per la golfa creada en la coberta des del
frontal fins al tambor.
En el cas de les cúpules de les capelles laterals la formació del tauler és
anàloga, si ben els encaixonats d'envà estan separats tan sols 30 cm. i en lloc
d'arrancar des del extradós, ho fan sobre voltes de rajola intermèdies
executades per a disminuir l'altura dels envans.
B. Suport continu
El revestiment de les cúpules i llanternes es realitza amb teules vidrades, com
ja ha sigut citat, sobre la superfície contínua del extradós de la fulla exterior.
Després de realitzat el repartiment dels cavallets majors o tremujals i marcades
sobre el extradós, es fa la distribució de les teules canals i aculls, prenent
especials precaucions en la seua col·locació perquè el seient de les mateixes
impedisca el seu despreniment. Finalment es col·loquen les teules dels

St thomas and st. philip neri 2

St thomas and st. philip neri 2

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Viewers also liked

Viewers also liked (11)

Similar to St thomas and st. philip neri 2

Similar to St thomas and st. philip neri 2 (20)

More from Josep Blesa

More from Josep Blesa (18)

St thomas and st. philip neri 2