1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: S.A.M
L’ESPERANÇA ÉS L’ÚLTIM QUE ES PERD
Cocaïna. L’única cosa que em calma el dolor després d’aquests tres anys, tres anys de la seva
mort, o més ben dit, del assassinat que va provocar la seva pròpia germana. Una moto, una nit,
un nen, una noia, foscor, crits, i nervis després de que la moto volques al descampat. Recordo
perfectament que em vaig despertar a les cinc de la matinada, vaig alçar al cap i vaig cridar
desesperadament al meu germà Carles. El cridava i cridava més fort, i cada vegada que podia
moure’m un centímetre més cap enfora de la moto em sortia mes sang de les mans les quals
tenia plenes de diminuts vidres d’aquella Honda que des de ben petita desitjava tenir. No va
contestar als meus crits, mai més ho va fer, mai més vaig poder sentir la seva, dolça però
cridanera veu. En aquell dia, l’únic que vaig poder veure va ser el seu diminut cos ple de sang
sota la moto, que en aquell moment vaig odiar tan. Al acostar-m’hi una mica més, vaig perdre el
coneixement. Va ser en aquell mateix hospital, que al cap d’unes quantes hores vaig despertar.
Em van comunicar que el meu germà era mort, i que la meva mare esperava des de la
matinada a la sala d’espera. Em van fer milers de proves i fins ben passades quatre o cinc
hores no vaig poder parlar amb ella. Encara avui no hi he tornat a parlar, i ja no sé on aferrar-
me, ho he perdut tot, menys la culpa i l’esperança de que em perdoni algun dia. No vull caure
en l’oblit més obscur, no vull ser aquella a la qui mai ningú han estimat de veritat, no vull ser
una simple noia, la qual sigui inútil per tothom, o aquella persona tan estúpida que mai ha
destacat entre els demés. Només desitjo que algun dia, aquesta noia rara sigui important per a
algú. Tres anys, i mai deixaré de maleir el dia en que el vaig conèixer i va arribar a ser ell i res
més que ell, el dia en que vaig dependre d’elles i, encara ara, fan suportable l’insuportable, el
dia en que em vaig deixar guiar més enllà de la meva consciencia i em portaren a la desgràcia
en que visc. Mai més he pogut tornar arrencar el motor d’una moto, l’olor a benzina em provoca
mal estar, i encara no he segut capaç de pujar-hi en cap més. El meu dia a dia es un malson
continu, sense fi, que només em recorda a en Carles i en el Pere, la última persona que estava
present a la meva vida i que ara també ha desaparegut. L’únic que no em deixa anar és la
buidor i la soledat. Tan sols m’acompanya la pila de gent desconeguda que tinc al voltant i les
parets blanques i fredes de l’habitació 204. De sobte, vaig sentir unes passes properes que no
eren usuals en aquella hora, la infermera va entrar a l’habitació seguida de la meva mare.
Tenia la sensació que aquell seria l’últim adéu, que aquest malson tan llarg desapareixeria per
sempre més: -Mare?! -Sara! Els nostres cossos van quedar perfectament encaixats l’un amb
l’altre, tota la seva força va entrar al meu interior com una bomba recent explotada, va ser una
sensació tan gran que em va omplir de sobte. La necessitava com mai havia necessitat res,
aquells tres anys de solitud van desaparèixer com qui perd la memòria per un brutal cop de
cap. En aquell moment vaig saber que l’esperança mai es pot perdre, que les coses dolentes et
poden vèncer però tu has de ser més fort per poder arribar a la part en que tot et torna a
somriure. En aquell moment vaig saber que ho havia aconseguit, que tots aquells petits trossos
de cocaïna eren el meu pitjor enemic, i que només fa falta una droga per confondre la realitat.
Una cosa tinc clara, no ho vaig fer per mi, ho vaig fer per ell. Després de sortir del centre de
desintoxicació en el qual havia passat aquests últims dos anys vaig demanar a la mare una

2. cosa, una cosa que després del que va passar encara no havia sigut capaç de fer, en aquell
moment vaig ser prou valenta com per poder acomiadar-me d’en Carles. Feia molt de temps
que no trepitjava un cementiri, i vaig saber que aquell moment era el millor, no m'havia
presentat al seu enterrament, no vaig anar a fer-li costat, no vaig poder dir les últimes paraules
encara que ell fos mort i ara, només sé, que si l’amor salvés, estaria aquí amb tu germanet -i
vaig deixar les roses recent collides del camp, a la seva làpida, les primeres que vaig dipositar
després de tres llargs anys.- En aquests moments, només desitjo una cosa; espero que algun
dia els accidents passin a ser cosa del passat.