text

1. 1
A destemps
Ara que estic jubilat puc explicar sense recança aquestes digueu-ne anècdotes
si us sembla bé, digueu-ne batalletes de vell xaruc si us sembla, que a mi ara ja
tot em rellisca i va de baixada.
Aquesta va passar ja fa una bona colla d’anys, quan les noies no anaven
tan destapades. Al restaurant Mirador, de Corbera de Llobregat, hi dinava una
parella desconcertant, que desentonava amb l’entorn casolà i reposat d’un
migdia de dissabte.
Ella era una noia que cridava l’atenció, perquè era senzillament
espectacular. A això no em refereixo que fos una fembra voluptuosa ni
exageradament curvilínia. Era una noia que només veure-la t’hipnotitzava des de
qualsevol banda on la miressis. Era polièdricament perfecta. Ell, en canvi, tenia
pinta de bèstia. Així de clar. Sovint no puc entendre, per alguna parella que he
vist pel carrer o fins i tot per alguna que conec, com poden anar junts tant de
temps. Sovint m’ho pregunto.
Ara, de ben segur, m’estareu acusant de ser parcial. Però havíeu de ser-
hi allà i veure-ho amb els vostres propis ulls. És que no hi havia color entre l’un i
l’altra. I en aquest cas hi havia una superioritat terrenal tan gran que gairebé
passava a l’esfera celestial. Bé, és evident que no surt a compte fer
comparacions perquè no acabaríem mai i hi ha coses que són materialment
incomparables.
Ell no li treia la grapa de l’esquena i ella no feia pas bona cara. Estava clar
que se sentia incòmoda. A més, l’altra mà del monstre no es trobava dins del
meu camp visual. Crec que amb l’esquerra rebregava la cuixa de la pobra

2. 2
Plaerdemavida. Per la cara que feia li devia prémer la cuixa amb determinació,
sense cap sensualitat, com si volgués fer-li mal. I llavors fou quan vaig començar
a preguntar-me si serien o no serien parella aquells dos. Potser ella era una
prostituta, no una qualsevol sinó una de luxe, i com que pagant sant Pere canta
l’home-animal s’hauria fet amb els seus serveis. Això era una possibilitat, una
primera conjectura. De seguida, però, vaig canviar de parer. Si ella feia cara de
disgust volia dir que s’estava al restaurant amb aquella companyia contra la seva
voluntat. Això em va portar a dues noves situacions fabuloses. La primera és que
ell era el proxeneta, tot i que no sé si les meuques de primera categoria en tenen.
En aquest assumpte em perdo una mica, no n’estic molt al cas de la prostitució
entre bambolines. I la segona que se’m va ocórrer és que podria ser una noia
segrestada i indefensa, que no pot fer cap mena de crit perquè la seva vida corre
perill i perquè la mà esquerra de Brutus està empunyant un ganivet o, encara
pitjor, una pistola i al mínim gest d’intent de fugida o de resistència li podria
sentenciar l’entrecuix. I si jo feia un moviment en fals podria passar qualsevol
cosa. Era millor no arriscar-se i seguir observant.
El cambrer em va portar un trinxat i vaig estar a punt de dir-li: “Veus aquella
parella d’allà al fons que sembla que fan manetes, no et giris, dissimula, perquè
aquest home ha segrestat la noia, n’estic ben segur, i el paio va armat. Crec que
els hauries de distreure i jo m’encarrego d’alliberar-la. No, no creguis que em
vulgui fer l’heroi, jo no estic fet d’aquesta pasta, em falta una mica de sang, ho
reconec, però en situacions extremes, mesures extremes...”
Però vaig prescindir d’aquesta opció. Temia que la reacció del cambrer no
fos l’adequada. S’havia oblidat del pa: amb què acompanyaria el trinxat? Un

3. 3
cambrer que s’oblida del pa i que li has d’anar recordant a cada moment el que
et falta no és per tenir en compte en casos on t’hi pots jugar la pell.
Una altra cosa que podria considerar és fer-me el despistat i esperar-los
al pàrquing, aparentar que reparo una punxada i amb el gat etzibar clatellada per
sorpresa al segrestador. I Lliri entre Cards que cauria als meus braços. És també
arriscat, però podria funcionar. Després ja avisaria el cambrer perquè anés a
recollir els trossets que hi quedessin.
Però el que va passar és que ambdós van aixecar-se gairebé sense
adonar-me’n, perquè la meva distracció em feia concentrar en la porta del carrer.
No vaig poder albirar l’arma, però ell agafava la noia clarament del braç. No se’n
desprenia en tota l’estona. Era increïble que ningú no hi reparés en tot el
restaurant. Hi havia una altra parella, normal, que eren al seu costat i només es
miraven entre ells. I dels altres ni cas. S’estava cometent un crim davant seu i
aquells amb miradetes de complicitat i carícies a les mans. Era una actitud que
em rebentava.
La parella sospitosa s’adreçava cap al lavabo. És allí on l’esquarteraria?
O seria el centre d’operacions del segrest i la hi retindria d’ostatge? Fos com fos,
pintava més negre que mai.
El cambrer seguia servint amb dedicació, la parelleta d’enamorats
manejava amb fruïció, entraven nous clients i allà dins s’estava cometent una
greu violació de la llei. Mentre passaven els minuts, una suor freda em recorria
el front i les cames se’m retenien a la cadira. I mentre el cor se m’accelerava vaig
optar per llençar la tovallola.
Vaig demanar el compte tot de pressa. Vaig optar per desentendre’m
d’aquell compromís. Havia de pensar en mi mateix per una vegada. Ja n’hi havia

4. 4
prou de patir. Encara tenia uns anys per fruir, després d’ensenyar tants llustres
literatura medieval a joves que només pensaven en cardar... Ja s’ho farien
aquells dos i els del restaurant. Ja veuria a les notícies si hauria passat algun
afer digne de menció.
Què va, estava al·lucinant. No em podia quedar així (sols que quan les
coses es compliquen voldria engegar-ho tot a la merda). Així que, sense
reflexionar-ho més, també els meus peus em van portar cap al lavabo. A dins hi
vaig sentir un esgarip estrany, com el d’una bèstia moribunda. Després, el cop
sec del pestell de la porta i, tot seguit, l’home acompanyant la noia que mig
s’arrossegava amb evidents símptomes d’anar drogada. Tota la bellesa de sota
el front, com escrigué Jordi de Sant Jordi, se li havia esllavissat i no en quedava
ni rastre.
Aquell homenot em va clavar la mirada i va fer un sumptuós somriure:
- Professor Estadell! Quant de temps! Perdoni, no se’n deu enrecordar de
mi... –semblava que em volia estendre la mà per saludar, però en la
situació que es trobava no era factible.
- Ho... hola... –era evident que no em sonava de res.
- És que ja fa temps i m’he engreixat una mica –una mica, deia el bocoi–.
Andreu Sánchez, de la promoció del noranta-sis. I ara estic aquí amb ma
filla que ho ha tret tot, jo diria que ha estat el trinxat o la cansalada...
- Me n’alegro de tornar-lo a veure... Potser en unes altres circumstàncies...
I se’n va anar deixant-me amb la frase interrompuda i arrossegant aquella noia
pura, casta, immaculada i marejada.