1. Gaudim amb Contes
(ADAPTACIÓ PARTICULAR d'un conte de tradició popular)
L’opinió dels altres
(conte tradicional oriental)
Això si que ja era massa, pensava en Joan, mentre s’anava traient la camisa que
amb tan de gust s’havia comprat el dia anterior. Ara resulta que na Marta, la meva
germana petita, em diu que ja no es porten les camises a ratlles!!!
- I què em poso per anar al sopar de l’empresa familiar? es preguntava amb certa
angoixa. Sempre havia estat molt primmirat en aquestes coses, no volia
desentonar i estava molt pendent del que dirien. I mai acabava de trobar-se prou a
gust amb el que portava, el que deia, el que feia o fins i tot, el que demanava quan
anava al restaurant, per exemple. Serà el que toca demanar?? Pensaran que soc
massa convencional? Massa atrevit? Massa avorrit? No podia abstreure’s
d’aquests dubtes i preguntes.
Això ja li venia de família, molt coneguda i socialment molt reconeguda. La seva
mare sempre li havia dit que no s’havia de cridar massa l’atenció i el seu pare, era
un model d’adaptació a les normes i bons costums socials. Sobretot quan era un
tema relacionat amb la feina i l’empresa.
En Joan no estava massa d’acord amb tots aquests convencionalismes socials,
però això no treia que a base d’una educació basada sobretot en el què diran més
que en els valors sincers i autèntics, havia acabat per assumir que l’opinió dels
altres era molt i molt important, fins al punt que a vegades ja no sabia si decidia en
funció del que realment ell volia, o simplement, en funció del que trobava que els
altres pensarien.
En sortir de casa, es va trobar a na Maria, la veïna del costat, amb la que a poc a
poc havia agafat confiança, i va pensar que tal vegada li donaria un bon consell de
si anava ben vestit i què en pensava ella del polo que finalment s’havia posat.
Era una noia realment estranya, no tant per com anava o el que feia, més aviat pel
seu costum de sempre tenir un conte, una rondalla o una història mig inventada
per contestar o donar consells. I sempre trobava el punt exacte que li obria
l’enteniment i donava llum als dubtes que en Joan sovint tenia, sempre ben
predisposada a ajudar les persones, i amb una visió de la vida molt clara i molt
sincera. Sabia que en ella trobaria acolliment i comprensió, sense jutjar ni valorar
els seus dubtes.
- Bon capvespre, Maria –li va dir en Joan – Mira, al final m’he posat aquest

2. polo per anar al sopar, enlloc de la camisa de ratlles que primer havia
escollit. Na Marta diu que és el que ara es porta. Tu que en trobes, millor la
camisa o el polo?
- Hola, Joan... – va dir na Maria – Mira, això em recorda una història d’un
ase, un vell i el seu net, que els hi passava el mateix que a tu.
- Vols dir? També tenien problemes amb les camises?
- Més o menys. Ja ja ja... – va dir amb tot rient na Maria - Mira, vine una
estona amb mi ja saps a on, i te l’explico. De ben segur que t’agradarà
força!
En Joan i na Maria van començar a caminar cap a la Muntanya dels Vents, un
lloc proper de difícil accés, alt i solitari, màgic i misteriós, donat a les
confidències, on hi havia un tronc trencat d’una forta ventada, ja feia molts
anys, i on havien passat alguns capvespres ben agradables, parlant de la vida i
de la mort, de tot i de res.
Un cop allà, na Maria va començar el seu conte:
- Mira, Joan, amb això de mirar-te tant el que diran els altres, pot passar-te
com li va passar, ara ja fa molts anys, al vell Isaies i al seu net Ismael:
“Es diu, es conte i comenten que fa ja molt i molt de temps un avi i el seu net
s’encaminaren un dia a un petit poble veí per a visitar a uns familiars, i es van
acompanyar d’un ase per tal de fer més portable la jornada. Anava el noi muntat a
l’ase quan, en passar prop d’unes cases, van sentir:
- Quina vergonya! El jovenet tan còmode sobre l’ase i el pobre avi fent el camí a
peu.
Escoltades aquestes paraules, van decidir que anés l’avi en la muntura i el jove
caminant. Però en passar per un altra aldea varen escoltar:
- Heu vist aquest egoista? Ell ben tranquil sobre l’ase, i el pobre noiet caminat.
Llavors van acordar que el millor seria muntar tots dos alhora i així van arribar a un
altre poble, on uns homes els cridaren:
- Què dimonis feu? Els dos pujats en el pobre animal... Quina crueltat, acabarà
rebentat!
Vista la situació, van acabar per concloure que el més encertat era continuar a peu
els dos per no tenir que suportar més comentaris feridors de la gent. Però
passaren per un nou lloc i van escoltar, em mig d’un riure burleta...
- Sou més ases que l’animal que porteu! Com se us ocórrer anar caminant tenint
un ase que us porti? “
MISSATGE DEL CONTE Pots escoltar les opinions de tots aquells que

3. t’envolten, però no esperis satisfer tothom... Al final, les decisions són teves.
Escolta’t i sigues allò que realment sentis que vols ser.
Jordi Gutierrez Jané.
Psicòleg.
http://gaudimambcontes.blogspot.com