Definicions polítiques prèvies

1. DEFINICIONS PRÈVIES
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels g
overnants. El terme democràcia (dhmokratia) aparegué a la Grècia antiga, i designava una
concepció política defensada per un partit, més que no pas un tipus determinat d'organització
de l'estat. En la classificació de formes de govern d'Aristòtil hom li donà el sentit de govern
dinàmic del poble utilitzant l'expressió democràcia, equivalent a allò que hom anomena
actualment demagògia. Aquest sistema no féu fortuna a Roma com a forma de govern, bé que
l'obra d'alguns pensadors i juristes i les revoltes dels esclaus contribuïren a generalitzar el
concepte d'igualtat entre els homes. Tot i que el cristianisme predicava aquest mateix principi
d'igualtat, la seva estructura jeràrquica i fortament centralista inspirà durant gairebé tota
l'edat mitjana la idea, portada a la pràctica, de la monarquia de dret diví i l'esperit teocràtic,
oposats ambdós a la idea democràtica. La generalització del règim parlamentari (Carta Magna
anglesa del 1215) a partir del s XIII semblà minar aquest esperit absolutista de la monarquia,
bé que els nivells inferiors de la societat mai no participaren en les tasques de govern. Les
revoltes urbanes dels ss XIV i XV ampliaren, però, en algunes ciutats la base de participació
política als nivells de la petita burgesia i dels homes dels oficis. Amb el Renaixement, la
Reforma de Luter i la mateixa Contrareforma aportaren noves bases jurídiques en la
justificació de l'humanisme. Les teories d'Erasme, Moro o Maquiavel serviren tant per a
enfortir l'absolutisme com per a estendre la consciència d'igualtat. Les bases de la democràcia
moderna es congriaren a Anglaterra al s XVII. La promulgació del Bill of Rights (1689) i les
formulacions teòriques de Locke dibuixen un estat derivat d'una convenció entre els homes
lliures. Montesquieu i Rousseau i altres pensadors feren noves aportacions teòriques amb la
definició de la separació de poders. Les profundes transformacions econòmiques del s XVIII no
feren sinó accelerar aquest procés d'exigència d'instaurar un poder més popular, exigència que
es plasmà en l'ascens de la burgesia. Es definí el principi de la separació de poders i es
transformà l'exigència democràtica en poder legislatiu, executiu i judicial. Una concreció
d'aquesta nova idea de la teoria política fou la promulgació de la constitució francesa del 1791
amb la declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, en la qual prengué força l'associació de la
idea de democràcia a la de respecte a la norma escrita, a la constitució i a les llibertats
individuals dels ciutadans i a la vigència del principi de separació de poders. Durant els ss XIX i
XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme,
definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a
l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el
reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la
classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la
concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la
forma d'un govern personal o col·legiat. Tot i que en el sentit més ampli del terme ja a Atenes i
en altres ciutats hel·lèniques sorgí un règim dictatorial després de les reformes democràtiques
de Soló, és a Roma on sorgí el terme dictadura. La dictadura romana era un artifici admès pel

2. mateix sistema polític, mitjançant el qual hom suspenia el funcionament de les institucions
polítiques ordinàries durant una greu crisi en l'estat. La dictadura era instaurada per acord del
senat, i posteriorment el dictador fou nomenat pels comicis a proposta d'un cònsol;
generalment no durava més de sis mesos. Aquesta institució caigué en desús després de les
guerres contra Anníbal, però ressorgí uns quants anys més tard amb Sul·la (82 aC) i Cèsar (50
aC), bé que només tenien en comú el nom amb les antigues dictadures.
Tot i que ja a la fi del colonialisme a l'Amèrica Llatina sorgiren dictadures, sobretot de caire
militar, el concepte modern de dictadura és utilitzat per a designar els règims autoritaris
sorgits després de la Primera Guerra Mundial, però cal diferenciar els règims dictatorials de
caire militar de les dictadures que se sostenen sobre unes concepcions polítiques molt
definides i generalment amb règim de partit únic i amb sistema econòmic autàrquic. Després
de la Primera Guerra Mundial la dictadura es generalitzà per tot Europa i també per l'Amèrica
Central i del Sud. Paral·lelament al sorgiment del primer estat obrer (Unió Soviètica) i a la gran
empenta del moviment obrer europeu es produí el sorgiment de nous règims de caire
dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme,
nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona Guerra Mundial,
que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que subsistiren dictadures, tant de
caire militar com híbrides (militars i feixistes). Amb el sorgiment de nous estats socialistes i la
tensió produïda per la guerra freda, els règims dictatorials de caire militar s'estengueren per
Àsia i l'Amèrica Llatina i es multiplicaren de nou arran de la independència de les colònies
africanes i asiàtiques. A les darreres dècades, les dictadures són, als estats del Tercer Món, una
realitat cíclica lligada a l'evolució de la conjuntura econòmica mundial, a les oscil·lacions de la
política exterior dels EUA i a la major o menor tensió entre l'Est i l'Oest, però troben sempre el
terreny abonat per la feblesa de les estructures democràtiques i l'escassa vertebració social
d'aquelles nacions. A Europa, en canvi, l'enderrocament del règim salazarista portuguès
(1974), la mort del general Franco i la transició progressiva a la democràcia a l'estat espanyol
(1975-77) posaren terme a les dues darreres dictadures clàssiques, si hom descompta la
passatgera instauració a Turquia d'un règim militar (1980-83).
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els
seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre
que en sigui responsable.
Sufragi
1. Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta,
etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la
voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui
vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense
intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui
vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
2. Vot, manifestació de la pròpia voluntat en unes eleccions per a provisió d'un càrrec o un
altre tipus de consulta. Hom el defineix amb relació a l'extensió del dret de vot i a les

3. modalitats d'interpretar-lo. En els comicis de l'antiga Roma, el ius suffragii era propi únicament
dels ciutadans. La plebs només hi tenia accés a través dels comicis centuriats o del sufragi
censatari en cas d'ésser propietari d'immobles. De primer només hi tenien dret els llatins
presents a Roma el dia dels comicis; més tard el dret s'estengué a tots els qui gaudien de la
ciutadania romana (sempre que s'escaiguessin a Roma). Caigut en desús el mot sufragi en el
sentit de vot, ha reaparegut en temps moderns amb la implantació de règims representatius i
la generalització de les eleccions (elecció, referèndum). Segons el procediment d'elecció pot
ésser sufragi directe (quan l'elecció és de primer grau, és a dir, l'elector elegeix directament els
seus representants) o bé sufragi indirecte (quan l'elecció és de segon grau, és a dir, l'elector
designa un intermediari amb la missió d'elegir els representants). El sufragi directe respon
millor a l'esperit de la democràcia representativa; l'indirecte sol afavorir l'existència
d'interferències antidemocràtiques. Atenent a la composició de l'electorat, el sufragi pot ésser
restringit o universal. El sufragi restringit és el que resta limitat per la raça, el grau d'instrucció
(sufragi capacitiu), la situació econòmica, determinada generalment per la necessitat d'assolir
un cert nivell d'imposts (sufragi censatari), etc. El sufragi universal, en canvi, suposa el dret a
votar per a tota persona que tingui la majoritat política. La lluita pel sufragi universal ha
comportat diferents fases, fins a aconseguir-lo per a ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de
vot. Al Regne Unit, després de successives reformes electorals, s'arribà al sufragi universal el
1918, bé que limitat als homes de més de 21 anys i a les dones de més de 30, i no fou fins el
1928 que els drets electorals de les dones foren equiparats als dels homes. Als EUA, l'esmena
constitucional núm. 15 (1870) prohibeix tota discriminació en el dret al vot per motius racials, i
la núm. 19 (1919), per motius de sexe. A l'estat espanyol, malgrat que la constitució de Cadis
preveiés el sufragi universal, a partir del 1837 s'instaurà el sufragi censatari. La revolució del
1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la Restauració hom
tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi universal (1890) no canvià, a la pràctica, la
situació, a causa de la corrupció electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La
instauració de la Segona República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins
aleshores excloses. El franquisme utilitzà el sufragi universal només en els referèndums. El
procés de reforma política iniciat a la mort del general Franco representà el retorn al sufragi
universal i directe, tot rebaixant la majoritat política a 18 anys.