Lectura incial per a la primer aprova de Llengua Catalana

1. PRIMERA LECTURA DE
LLENGUA CATALANA
T E M P S E R A T E M P S . . .
Un cop a l’interior del Museu del Progrés de la Humanitat, la Marta esperava trobar resposta a l’interrogant
que li feia ballar el cap des que el seu mestre, el senyor Lluís, havia encetat a classe el tema del canvi de
comportament dels adolescentsen els temps moderns.Amb vehemència,elmestre els havia comentat que,anys
enrere, la relació entre els pares i els adolescents era més senzilla i respectuosa perquè els nois i les noies tenien
valors i feien sempre cas dels consells dels més grans. En l’època actual, però, el mestre assegurava que els
adolescents ja no tenien cap mena de respecte, es comportaven de forma grollera i s’havien convertit en uns
autèntics pocavergonyes que feien allò que volien.
La Marta, però, no estava gens d’acord amb les afirmacions del professor. Ella era una noia modèlica i
educada en ple segle XXII. S’estimava els seus pares i es comportava molt bé! Un cop al museu –un espai
perfectament ambientat amb tot d’objectes de decoració propis dels anys noranta-, la noia li comentà a la Júlia
que els calia investigar a fons la peculiar manera de viure dels pares i dels adolescents d’abans per tal de
descobrir què és el que havia canviat tant respecte dels temps actuals. No podia pas ser que la culpa fos només
dels adolescents!
La visita es presentava davant de la classe com una possibilitat engrescadora de saber molt més sobre els
humans del segle passat i tots frisaven per començar a recórrer les diferents sales del museu.. La Laura proposà
d’entrar de primer a la sala del supermercat, concretament a la secció dels congelats. Un cop a l’interior, tots van
regular els termòstats delsseusvestits elàstics perquè feia força fred.En Lluísels va mostrar una família d’abans
formada per quatre membres que compraven tranquil·lament unes salsitxes, un paquet de pèsols i una ampolla
de suc. Paresi fills es veien units: es miraven mútuament i somreien. La felicitat els acompanyava.La Marta pensà
de sobte en els seus cosins... Ara, cada cop que anaven al supermercat, els cosins no feien res més que córrer
amunt i avall amb el carro; es barallaven per menjar-se una barra de pa abans d’haver-la pagat i, allò més
al·lucinant, ploraven i donaven puntades als seus pares per tal d’aconseguir un euro amb què pujar als cavallets.

2. Resultava curiós, però, el fet de comprovar que mentre els menuts es comportaven com a salvatges, els pares
(els tiets de la Marta) estaven abocats al telèfon mòbil, xatejant contínuament, aliens al que succeïa.
La segona sala que visitaren plegats fou la del consultori mèdic. Abans, anar al metge era una bassa d’oli.
Els nens seien a la cadira, davant del metge, i escoltaven atentament les seves indicacions. Els pares, dempeus,
els observaven orgullosos. Els nens responien quan el metge els preguntava una cosa i callaven quan ho havien
de fer. Però això succeí temps enrere. La Marta pensà novament en els seus cosins... Durant la darrera visita
mèdica, havien cremat la cortina de la sala amb un encenedor i havien fet parar boja la infermera. El metge els
havia escridassat i amonestat pel seu comportament inacceptable. Els tiets, però, abstrets amb el telèfon mòbil,
no se n’havien ni adonat.
Finalment, en Lluís conduí els alumnes a la darrera sala... L’habitació en qüestió reproduïa una sala d’estar
amb llar de foc, una taula, un sofà i una petita televisió –no era anacrònica, perquè era molt i molt antiga-. Tots
van poder comprovar com la família del passat seia a taula; pares i fills menjaven l’àpat del migdia i... Parlaven
entre ells! Increïble! Sembla que en el passat pares i fills es COMUNICAVEN! En aquesta sala, la Marta descobrí
finalment la resposta a la qüestió de per què els adolescents s’havien convertit ara en pocavergonyes... Els seus
cosins, a l’hora de dinar, no seien pas a taula: l’un es menjava una hamburguesa industr ial mentre manipulava la
consola; l’altre, estirat al sofà, mirava la televisió mentre endrapava unes patates fregides amb les mans.
Mentrestant, els tiets, cadascun en un racó, feien lliscar tots els dits per sobre de la pantalla tàctil del mòbil en el
que semblava un xat sense fi. Aquest darrer pensament evidenciava un fet evident: els adolescents eren ara
pocavergonyes perquè, senzillament, els pares no existien i sí estaven enganxats al mòbil.
Sortosament –pensà la Marta-, els seus pares havien decidit de sempre que allò més important que tenien
era la seva filla. Així, a casa, el telèfon mòbil no existia i sí ho feien les converses, les rialles i l’amor.
*************************************************************************************************