Lectura per a la cinquena prova de Llengua Catalana

1. C I N Q U E N A L E C T U R A D E
L L E N G U A C A T A L A N A
UN ENFRONTAMENT TRONAT
L’expressió partit de costellada s’ha associat tradicionalment, sobretot als pobles, a un significat i a una
imatge inequívocs: el d’una colla de persones, homes i dones, conegudes i coneguts tots, els quals es
reuneixen per tal de disputar un matx a mig gas, amb l’únic objectiu d’arribar vius –respirant i amb les
funcions vitals intactes- al xiulet final i poder així assaborir tota una sèrie de productes de la terra –costelles
de xai, truita de patates, torrades amb escalivada...- enmig d’un clima de germanor i de companyonia.
Resumint més encertadament tot el que hem exposat fins ara, en un partit de costellada l’únic que compta,
allò que veritablement importa a tothom, és la costellada, és el menjar, i no pas el partit. El fer de
presentar-se com un valent i voler disputar el matx és només una estratagema per tal de guanyar-se el dret
de poder endrapar sense esme tot tipus d’aliments i arribar al límit de l’explosió estomacal.
Aquell diumenge, sota un cel amenaçador i capriciós –ara hi havia estones de sol, ara un mar de
núvols anunciava pluja imminent- els de la meva colla i jo mateixa vam observar amb estupefacció com
un grup de vit-i-dues persones es reunien al camp de terra de l’era entre somriures i abraçades. Nosaltres
hi havíem anat per tal de fer un partidet, com cada cap de setmana, però resulta que se’ns havien avançat.
Enteníem que, per a aquell grup d’avis i àvies, l’enfrontament devia resultar evocador; segurament
s’havien aplegat per tal de recordar vells temps i mirar de fer uns quants tocs i xuts de pilota sense perdre
la dentadura postissa, patir un trencament de qualsevol os del cos o bé acabar rodolant per terra empesos
per l’enorme massa de les panxes rodones i ben formades que els definien. I és que aquells ventres de
dimensions colossals, esculpits a partir de la ingestió de litres i litres de cervesa i tones de peus de porc i
bacallà en samfaina, podien truncar qualsevol objectiu que hom pretengués aconseguir. Aquelles panxes
eren símptoma d’una vida reposada, de tardes inacabables perdudes al sofà o bé en un tamboret de bar
sense fer res, sense moure noi un dit. Aquella colla de persones entrades en anys i mig calbes, lluint les

2. seves panxes com a bandera, havia ocupat el nostre terreny de joc i, lluny d’arrugar-se davant
l’evidència d’un estat físic penós i lamentable, els seus integrants estaven a punt per a iniciar el matx.
Sense col·legiat, marcador ni temps definit, sense pitralls ni samarretes identificatives, aquella colla
de valentes i valents van iniciar un enfrontament el qual, de ben segur, no duien a terme des de temps
immemorials. Allà s’hi aplegava gent que no havia colpejat una pilota des dels anys de l’escola, i d’allò ja
en devia fer ben bé quaranta anys! La pilota va començar a rodolar i, amb ella, van començar també a
rodolar per terra els primers jugadors. La imatge que vèiem des de fora era absolutament còmica i alhora
esgarrifadora: l’esfèrica avançava un metre i queien al terra cinc o sis participants; la manca d’habilitat i la
intervenció desequilibrant de les panxes s’encarregaven de provocar les repetitives caigudes. Allò
semblava un mercat i un pati d’escola, a la vegada. Al voltant de la pilota s’hi aplegaven sempre deu u
dotze persones, una munió de gent que no ens permetia de seguir amb comoditat el “partit”. Abans
d’arribar a la porteria d’un dels dos equips es formava un embús de persones i només vèiem pols i cames
que donaven puntades a l’aire, sense encert.
Cadascun dels equips volia conservar i fer bona la pròpia reputació. Calia guanyar, així que les seves
curses eren suposadament incombustibles. Nosaltres no podíem parar de riure, perquè cada cop que
feien quatre o cinc metres aquells avis havien de parar i respirar profundament amb la llengua a fora.
El més trist del partit de costellada, però, va arribar cap al final. Quan el matx ja era proper al seu
desenllaç, un dels jugadors va etzibar una puntada al cul d’un dels seus adversaris... Aquell fou el senyal
inequívoc que ens permeté de comprovar que després del partit no hi hauria costellada. Talment com
succeïa a l’època en què aquelles persones devien jugar (d’allò ja en devia fer entre trenta i quaranta
anys), època en què els partits acostumaven a acabar amb l’àrbitre a l’hospital, arrel d’aquella puntada al
cul es va desencadenar una baralla multitudinària i imparable en què tothom, qui més qui menys, va
repartir bufetades i insults.
No ens ho podíem pas acabar de creure! Aquell matx amistós que havia començat a mig gas i que
hauria d’haver acabat entre abraçades i costelles de xai va acabar enmig d’un núvol de pols i un ventall de
bufes dignes d’un combat de lluita lliure.
 --------------------------------------------------------------------- 