1. Q U A R T A L E C T U R A D E
L L E N G U A C A T A L A N A
UN DESIG IMPOSSIBLE
En aquell petit poblet d’alta muntanya, sota l’abraçada de la compacta neu a l’hivern i del
resplendent sol generós a l’estiu, lluny de la gran civilització i fora de l’abast de les modernes tecnologies
que ens mantenen en contacte permanent avui dia, hi vivia molta gent gran. De fet, en el decurs de la
darrera dècada bona part dels habitants de sempre havien mort, atès que la vellesa se’ls enduia
tranquil·lament cap al descans. Els vilatans i les vilatanes de soca-rel eren dones i homes octogenaris,
persones molt grans que passaven les hores a la vora del foc o bé empaitant la fresca, segons l’estació
de l’any.
En aquell petit poblet hi vivien, miraculosament, també, un noi i una noia; només un de cada sexe.
En Marc i l’Anna eren l’única esperança d’una vila que a poc a poc s’anava apagant. Tothom esperava
que es casessin algun dia i poguessin ampliar el nombre d’habitants del poble amb un parell o tres de
criatures. Els joves, però, cansats de la monotonia del poble, ofegats per la falta d’activitats i de llocs per
a poder passar-ho bé, sortien cada nit a la finestra de casa seva i xiuxiuejaven desitjos per tal que ningú
els sentís. Esperaven que la nit fos ben estelada i llavors, a banda de dir-se com s’estimaven o de
preguntar com els havia anat el dia –en Marc treballava a pagès, amb el seu pare, i l’Anna ajudava la
mare en les tasques del corral- els joves es confessaven el desig íntim de fugir ben lluny algun dia, de
canviar d’aires i d’anar a la gran ciutat on, segons deien, la qualitat de vida i les oportunitats de diversió
eren inacabables. Ho feien sempre sota la llum dels estels. Els estels eren els seus confessors i els
guardaven els secrets d’amor.
Ningú coneixia les inquietuds d’en Marc i de l’Anna, inquietuds secretes, perquè les confessions
se les feien a mitjanit, sota la llum dels infinits estels que vestien el cel de la muntanya. Bé... Ningú no és
el pronom exacte... L’alcalde de la població, un home esquerp i molt malcarat, fred i calculador, envejava
2. la joventut dels noiets. Solter, mai havia arribat a casar-se i havia dedicat tots els esforços a fer-se amb el
control de la població. Mai havia revelat l’enveja que sentia davant la joventut, l’energia i la vitalitat d’en
Marc i de l’Anna. Aquest home, l’alcalde, havia aconseguit algun cop de robar amb un caçapapallones les
paraules que el noi li enviava a la noia o bé les que la jove li enviava al noi. És a dir, els havia robat els
desitjos. En realitat estava enamorat de l’Anna. N’era un pretendent encobert, i li feia molta ràbia que la
noia només tingués ulls per en Marc.
Mentre l’Anna li xiuxiuejava a en Marc que li agradava la seva força i la seva valentia i en Marc li
confessava a l’Anna que l’entendria el seu somriure i el captivaven els seus ulls verdosos, l’alcalde estava
a l’aguait i, perplex, es mossegava les ungles de saber tot allò i de veure que ben poca cosa hi tenia a
dir. A ell no l’estimava ningú. Estava obsessionat davant el fet de destruir la relació que els joves
mantenien en secret.
Una nit, mentre l’Anna, embadalida, esperava l’arribada de les paraules d’en Marc, l’alcalde,
malèvol, li féu ensumar una barreja de cloroform i èter, i la jove caigué desplomada. Despietadament, se
l’endugué al soterrani de casa seva i la mantingué reclosa amb unes cadenes fixades a la paret. Si la noia
no podia ser per a ell no permetria que pogués arribar als braços d’en Marc ni de ningú més.
Ni aquella nit ni cap de les següents en Marc pogué fer arribar les seves paraules d’amor a la seva
destinatària. Ell no deixava de fer voleiar els seus xiuxiuejos envers la finestra de la seva jove
enamorada, però no obtingué mai més resposta. Ella, presonera, no el podia pas sentir.
Amb el pas anys i l’absència de l’Anna, en Marc envellí cada cop amb major aflicció al cor fins
que, un bon dia, deixà de respirar. Quan ho féu, la seva jove estimada, encara encadenada, abandonà
també aquest món. L’alcalde plorà, tot i que mai es va saber si aquest fet ocorregué a causa de la tristor
davant el fet d’haver perdut l’Anna per sempre o bé degut a l’alegria d’haver aconseguit que els joves no
s’haguessin arribat a casar.
---------------------------------------------------------------------
