Proposta de comprensió lectora cinquena prova de Llengua Catalana

1. C I N Q U E N A L E C T U R A D E
L L E N G U A C A T A L A N A
LA VERITAT ÉS REVELADA...
Eren ja les quatre de la matinada, i la Júlia ja s’havia llegit els cinc números de Cavall Fort
corresponents a la darrera subscripció anual per tal de fer temps... Normalment es mostrava força
vigorosa quan recorria les pàgines d’aquella meravellosa revista; als fulls de la publicació hi
trobava sempre un bon grapat de motius per a somriure, mentre aprenia nous conceptes de la
natura i descobria les tradicions del país o bé se sorprenia amb els invents del Calaix del Doctor
Cirera. Aquella llarga nit, però, frisava per poder fer quelcom més... Havia esperat pacientment que
tothom anés a dormir per tal d’obrir el whatsapp que li havien enviat a l’escola. Així, baixà graó a
graó les escales que conduïen al rebedor i recuperà el telèfon mòbil que havia posat a carregar
abans d’allitar-se.
La Júlia retornà silenciosament al seu refugi privat i s’esmunyí fins al fons del llit, ben coberta
per la vànova i el cobrellit els quals, fent de tenda de campanya, la feien invisible als ulls de
qualsevol intrús.
Segura que l’Amine, el seu pesadíssim i tafaner germà, dormia plàcidament com un angelet i
profundament com un tronc a la llitera del costat, accionà el botó d’encesa de l’aparell i,
immediatament, el mòbil captà el senyal wifi de la casa.
A la barra de comunicats situada a la part superior de la pantalla hi aparegué la típica icona de
l’auricular de telèfon tancat dins una bafarada de color verd. Era el que havia estat esperant durant
tot el dia. Gairebé no havia menjat res, ni al migdia ni a la nit, davant el desconcert que li
provocava el fet de saber que algú li havia escrit a ella, en privat. Durant la classe d’Anglès s’havia
adonat que havia rebut fins a cent whats, però no n’havia pogut llegir cap. Només feia una setmana
que tenia el mòbil... Fins llavors, la Júlia havia rebut correspondència dels seus cosins de Nador,
al Marroc (el timbre ho indicava clarament) i estava ben acostumada a llegir cartes, però era el
primer cop que algú intentava posar-se en contacte amb ella virtualment, és a dir, a través d’un
missatge no escrit a mà sinó teclejat amb els dits.
La Júlia procurà ser acurada en la seva forma de procedir i, en primer lloc, desactivà el so de
l’aparell; si no ho feia i de casualitat sonava l’avisador d’arribada de missatge, l’Amine s’aixecaria

2. immediatament talment com si fos una mòmia enfurida i aniria de dret a l’habitació dels seus pares
per tal d’explicar-los que la seva germana estava xatejant amb algú (això o bé li faria xantatge tot
provant que ella li donés cinquanta euros de la seva estimada guardiola). Un cop inhabilitat el to de
trucada, obrí l’aplicació i, amb el cor bategant-li fort dins el pit, comença la lectura dels misteriosos i
il·lusionants missatges que havia rebut durant l’horari escolar.
El primer que veié fou la cara del seu mestre, un home lleig, arrugat, vell i amb una barba
descuidada. La fotografia del perfil del professor la mirava somrient, amb quatre forats dins la boca
i una berruga a la punta del nas. La Júlia començà a suar. Immediatament després, la noia abordà
la lectura del primer missatge...
<<Pel que veig, senyoreta Montoy, li han regalat a vostè un d’aquests aparells infernals que
absorbeixen els cervells dels joves moderns d’avui>>.
I prosseguí amb la comprovació del segon...
<<Aquest missatge és un clar advertiment: si vostè gosa prémer una sola vegada la pantalla
tàctil del dispositiu dins les hores de classe, li confiscaré immediatament el mòbil, el qual passarà
en un obrir i tancar d’ulls a la vitrina on hi reposen tots els telèfons que he anat col·leccionant al
llarg d’aquests anys>>.
I s’enfonsà amb el darrer...
<<Aprofito per a dir-li, de passada, que el seu dispositiu mòbil és una relíquia prehistòrica, ha,
ha! A quins pares se’ls acut de regalar un mòbil amb tecnologia 3G??? Ha de saber que el meu, el
mòbil des del qual li estic escrivint ara mateix, disposa de la tecnologia 4G més avançada. La seva
andròmina vella no pot pas competir amb la meva, ha, ha!>>
<<Passi bon dia, alumna!>>
La il·lusió de la Júlia se n’anà a fer punyetes... De fet, tot se n’anà en orris, perquè ella
pensava que els missatges els hi havia enviat en Justino Bieber, un popular alumne de la seva
classe de qui n’estava profundament enamorada, i que curiosament s’estava convertint en el
cantant de moda. Desil·lusionada i amb el cor trencat, eliminà el missatge del mestre i retornà,
graons avall, el telèfon al punt de càrrega. El seu somni s’havia desdibuixat. Ara, calia tornar a la
realitat i recuperar les hores de son perdudes.
 --------------------------------------------------------------------- 