Vegetació de Catalunya

1. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Apunts de Vegetació
Curs 2010-2011
IES HORTICULTURA i JARDINERIA Reus
1

2. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
INDEX
Les comunitats vegetals...................................................................................................................................... 4
Les comunitats vegetals.................................................................................................................................. 4
La sistemàtica de les comunitats .................................................................................................................... 6
Manual dels hàbitats de Catalunya ................................................................................................................. 7
Comunitat climàcica, comunitat permanent i comunitat secundària .............................................................. 8
Dinàmica i successió secundària .................................................................................................................... 9
Simplificació estructural i diversitat paisatgística ........................................................................................ 11
La vegetació ..................................................................................................................................................... 12
Vegetació potencial, vegetació primitiva i vegetació actual......................................................................... 12
Principals tipus de vegetació ........................................................................................................................ 13
Conjunts i formacions vegetals..................................................................................................................... 19
Els dominis bioclimàtics................................................................................................................................... 20
Zones bioclimàtiques.................................................................................................................................... 20
El diagrama ombrotèrmic ............................................................................................................................. 21
Zones fisiognòmiques o dominis bioclimàtics ................................................................................................. 22
Zona de la selva plujosa intertropical (o pluviisilva equatorial)................................................................... 22
Zona dels boscos caducifolis o semiperennifolis tropicals (pluviisilves subtropicals i montanes)............... 22
Zona de les sabanes i gramenets tropicals .................................................................................................... 23
Zona dels subdeserts i deserts subtropicals .................................................................................................. 23
Zona dels boscos i bosquines esclerofil·les subtropicals .............................................................................. 24
Zona dels boscos perennifolis temperats ...................................................................................................... 24
Zona dels boscos caducifolis temperats........................................................................................................ 24
Zona de les estepes i praderies temperades .................................................................................................. 24
Zona dels subdeserts i deserts temperats ...................................................................................................... 25
Zona dels boscos aciculifolis boreals ........................................................................................................... 25
Zona de la tundra àrtica ................................................................................................................................ 26
Estatges freds de les altes muntanyes ........................................................................................................... 26
Regnes florístics i grans dominis fisiognòmics de la Terra. ............................................................................. 27
La mediterrània................................................................................................................................................. 29
El clima ........................................................................................................................................................ 29
El truc de l´esclerofil·lisme........................................................................................................................... 30
Les formacions esclerofil.les de la conca mediterrània ................................................................................ 31
Les formacions esclerofil.les californianes................................................................................................... 32
Les formacions esclerofil.les xilenes............................................................................................................ 32
Les formacions esclerofil.les capenques....................................................................................................... 32
Les formacions esclerofil.les australianes .................................................................................................... 33
Regions biogeogràfiques .................................................................................................................................. 34
Domini, zona i estatge .................................................................................................................................. 35
Correlacions altitudinals: l´exposició ........................................................................................................... 36
Ambients azonals ......................................................................................................................................... 37
Les unitats de vegetació als Països catalans ..................................................................................................... 38
La terra baixa mediterrània............................................................................................................................... 38
Clima ............................................................................................................................................................ 39
Fisiognomia i característiques de la vegetació ............................................................................................. 40
La zona dels alzinars (Quercion ilicis) ......................................................................................................... 41
La zona de les màquies i dels espinars ......................................................................................................... 62
La muntanya mitjana plujosa............................................................................................................................ 63
Clima ............................................................................................................................................................ 64
La zona de les rouredes i pinedes muntanyenques seques............................................................................ 65
La zona de l´avellanosa i el pì roig (Deschampsio-Pinion) .......................................................................... 69
La zona de les rouredes humides i de les fagedes......................................................................................... 71
L´alta muntanya sub-alpina i boreo-alpina ....................................................................................................... 76
Clima ............................................................................................................................................................ 76
Els boscos aciculifolis o aciculo-planifolis de l´estatge subalpí................................................................... 78
L´estatge alpí .................................................................................................................................................... 84
2

3. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Mapa de vegetació de Catalunya ...................................................................................................................... 85
Els Pirineus................................................................................................................................................... 86
El territori catalanídic central ....................................................................................................................... 89
La vegetació de les muntanyes de Prades..................................................................................................... 91
BIBLIOGRAFIA.............................................................................................................................................. 95
3

4. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Les comunitats vegetals
Les comunitats vegetals
Les característiques ambientals d´un indret determinat (clima, natura del substrat, etc.)
dibuixen una matriu d´elements ecològics que és únicament compatible amb les exigències
d´un cert nombre d´espècies. Només podem esperar de trobar en aquest indret, doncs, el lot
d´espècies que hi són adequades, i això encara si motius d´història biològica no ho
impedeixen.
Cada espècie vegetal té uns marges de tolerància per a cada una de les condicions del medi,
més enllà dels quals li resulta impossible de viure. Podem pendre, per exemple, el factor
temperatura, i imaginar que una hipotètica espècie-test prospera més o menys bé entre 5ºC i
42ªC; això equival a afirmar que els indrets sotmesos a temperatures superiors als 42ºC o
inferiors a 5ºC són indrets vedats a aquesta espècie.
Com a factors particularment decisius hom pot esmentar en primer lloc els de tipus climàtic
i/o meteorològic (temperatura, disponibilitat hídrica subsegüent a la pluviositat, acció del
vent, insolació, etc.), i en segon lloc els relacionats amb el substrat on arrelen les plantes
(natura química dels elements inerts, acidesa, riquesa en elements nutritius, textura, etc.).
Però una cosa són els marges de tolerància d´una planta i una altra els marges òptims de
vida. Ésser capaç de viure entre 5ºC i 42ºC no vol dir fer-ho amb igual facilitat en qualsevol
de les temperatures compreses entre aquestes dues cotes. Una planta capaç de viure entre
5ºC i 42ºC pot no ésser capaç de viure a plena eficàcia més que entre 10ºC i 28ºC. Això
significa que el conjunt d´espècies susceptible d´ésser trobat en un indret no és, en termes
d´eficàcia de vida, homogeni. El lot pot contenir espècies en el límit de llurs possibilitats
ecològiques i espècies en la plenitud de llur adequació al medi. Quan calgui competir per la
subsistència, les espècies òptimament adaptades prevaldran sobre les simplement
compatibles. Els marges de tolerància, d´adequació al medi si voleu, són realment força
grans; els d´optimació, més aviat petits. Si això no fos així l´agricultura i la jardineria
s´enfrontarien amb problemes gravíssims, car és en base de l´àmplia tolerància de les
espècies, alliberades de tota competència per la mà del pagès o del jardiner, que és possible
difondre amplament tota mena de conreus.
En efecte, en un lloc determinat podem esperar de trobar les espècies que hi són
ecològicament compatibles, sempre que històricament hagin tingut la possibilitat d´arribar-
hi. Molts dels ambients que sovintegen a la perifèria mediterrània tenen característiques ben
semblants a les d´ambients propis de Califòrnia o de l´Àfrica austral. Moltes espècies
californianes o sud-africanes són perfectament compatibles amb les matrius ecològiques
mediterrànies. I, no obstant això, es tracta d´espècies desconegudes entre nosaltres: és un
cas d´incompatibilitat històrica. Això es repeteix, a un nivell més modest, entre els Pirineus
i els Alps, o entre la Serra mallorquina i els sistemes orogràfics valencians, per exemple. I,
per això, la compatibilitat històrica és tan important com l´ecològica a l´hora de
confeccionar els lots d´espècies esperables a cada indret determinat.
Resumint: les característiques ambientals d´un indret determinat (clima, natura del substrat,
etc.), dibuixen una matriu d´elements ecològics (descriuen unes condicions ambientals),
únicament compatible amb els requeriments d´un cert nombre d´espècies, només una part
de les quals, a més, ultra compatibles en resulten òptimament adequades; solament
4

5. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
aquestes darreres espècies, i segons com també les simplement compatibles, podran
conviure espontàniament a l´indret, i això només si llur història biològica els hi ha fet
coincidir.
Si imaginem totes les espècies ecològicament i històricament compatibles amb un indret
determinat colonitzant, efectivament, aquest indret, ens serà fàcil pensar que, d´una banda,
s´establiran fenòmens de competència d´elles amb elles, i, d´una altra, apareixeran
modificacions ambientals subseqüents a la mateixa presència d´aquestes espècies (ombra,
modificacions en el sòl, etc.). Del conjunt inicial seleccionat per raons ecològiques i
històriques, serà eliminat un subconjunt d´espècies, incapaces de suportar la competència o
les modificacions ambientals introduïdes per l´altre subconjunt. Aquest subconjunt eliminat
es nodrirà, en bona part, de les espècies simplement però no pas òptimament compatibles
amb el medi escollit, però n´hi haurà també d´altres. En definitiva haurem arribat a
l´eliminació de part del lot inicial –no per incompatibilitat primària, sinò per ineficacia
competitiva o per incompatibilitat secundària- i a la consolidació del reduït nombre
d´espècies romanents. Aquestes espècies romanents (deu, trenta, cent, però no pas més),
capaces no solament de viure en l´indret escollit, sinò d´explotar-lo eficaçment i de suportar
les interaccions d´elles amb elles, constituiran una comunitat vegetal, unitat que, doncs,
haurem de definir en funció de la composició florística (qualitativa i quantitativa) i dels
condicionaments ecològics en què prospera. Sense cap preconcepció científica, ja els
nostres pagesos parlen de fageda o de bardissa, saben on se fan (marc ecològic) l´una i
l´altra, i quines plantes (composició florística) poden esperar de trobar-hi o no.
Distribució esquemàtica de sis espècies, en funció del gradient de precipitacions (de 500 a
1000 mm any) i d´un canvi de substrat (calcari a la dreta, silícic a l´esquerra); la dispersió
de cada espècie és la lògicament esperable donant una aparent barreja sense sentit, un
“continuum”, però és obvi que hi ha tres agrupacions dominants que, a més, tenen sentit
ecològic, o sigui tres comunitats: Aa, Bb i Cc.
5

6. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Hi ha escoles botàniques que dubten de l´existència de les comunitats o simplement les
neguen. Hom pot pensar, efectivament, que els factors ecològics varien independentment
els uns dels altres i que, per tant, el nombre de combinacions possibles és enorme. Tan
enorme com el nombre de combinacions florístiques subsegüents. Si hom tabula amb cura,
metre per metre, les espècies que surten sobre una línea que vagi dels Pirineus fins el mar,
per exemple, sempre tindrà l´evidència que cada metre s´assembla a l´anterior i que mai no
apareix una ruptura clara, indicadora d´un canvi de comunitat, i això perquè mai (o quasi
mai), les condicions del medi no canvien bruscament i en bloc: les comunitats vegetals,
doncs, serien una fantasia.
Aquesta manera de pensar continuista, força extesa entre algunes escoles anglosaxones, ens
evidència la complexitat del fenomen i ens recorda el caràcter convencional de les
comunitats vegetals.
Cal insistir en l´aleatorietat d´ocupació d´un indret per a explicar la composició florística de
la comunitat vegetal que el deté en un moment determinat. Més enllà de solemnes barreres
biològiques, una espècie pot mancar d´un lloc on previsiblement podria ésser simplement
perquè una ventada poc propícia n´ha allunyat les granes en el moment de la dispersió,
perquè un animal se l´ha menjada selectivament, etc. A l´inrevès, una espècie tolerant de
les condicions del lloc, però no pas especialment adequada, pot introduir-se en la comunitat
típica de l´indret a causa de l´espai que transitòriament li ha deixat l´atzarosa clariana
creada per un roc desprès.
L´element bàsic per a l´estudi de la vegetació i les comunitats és l´inventari.
El primer factor a tenir en compte és la superficie de la zona inventariada, que pot variar
segons la biocenosi a estudiar, però que està sobre els 100 m2. S´ha de procurar que sigui el
més homogènia possible.
S´han d´indicar també les dades més importants de la localitat i de l´ambient (situació,
altitud, pendent, orientació, sòl, etc.).
Observarem, doncs, la dotació florística indicant l´abundància (número d´individus o
dominància) o grau de recobriment segons una escala normalitzada que va de l´1 al 5 on el
5 significa que es recubreix més de ¾ parts de la superfície, el 4 recubreix entre ½ i ¾, el 3
entre ¼ i ½, el 2 entre 1/20 i 1/4, i l´1 menys de 1/20; el signe + indica individus poc
numerosos i r que són molt rars. També es pot donar en % de cobertura.
A vegades també és interessant donar el grau de sociabilitat en una escala del 1 al 5.
La sistemàtica de les comunitats
Al llarg del segle XX han sorgit diverses escoles que s´han imposat la tasca de compendre
l´estructura i la dinàmica de la vegetació i, també, arribat el cas, d´establir una tipologia de
les unitats descrites. A l´Europa central i mediterrània, així com en molts d´altres punts del
món, hom ha adoptat sobretot la metodologia de l´escola dita de Zuric-Montpeller o
sigmatista. Ambdues denominacions estan vinculades a la persona de Josias Braun-
Blanquet, botànic frisó establert a Montpeller, on funda la S.I.G.M.A. (Station
Internationale de Géobotanique Méditerranéenne et Alpine).
La unitat bàsica del sistema és l´associació, que és el nom que en la tipologia sigmatista
pren cada comunitat vegetal elemental. Totes les poblacions d´aspecte idèntic o semblant,
que viuen en un marc ecològic igual o comparable i, sobretot, que posseixen un nucli comú
d´espècies dites característiques, són referibles a la mateixa associació. Hom designa les
6

7. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
diverses associacions afegint el sufix –etum a una locució formada amb els noms científics
d´una o de dues espècies típiques de la comunitat, o a vegades amb noms llatins de base
geogràfica. És així que se formen denominacions com Cisto-Sarothamnetum catalaunici
(de Cistus, Sarothamnus i catalaunicus), Helianthemetum guttati (d´Helianthemum
guttatum), Rubo-Coriarietum (de Rubus i Coriaria), etc. El sufix –etum s´afegeix al nom
genèric, mentre que l´específic quan hi és o el geogràfic se solen posar en la forma genitiva.
Hom agrupa les associacions semblants en una unitat convencional, d´abast més ampli,
anomenada aliança (sufix –ion). A son torn, les aliances s´agrupen en ordres (-etalia), els
ordres en classes (-etea) i les classes en divisions (-ea).
També es poden diferenciar subassociacions (-etosum).
Manual dels hàbitats de Catalunya
Per tal de protegir el medi natural i la biodiversitat, la Unió Europea va iniciar l´elaboració
de l´inventari dels hàbitats existents dins el territori de la Unió, que havia de donar lloc a un
catàleg oficial elaborat amb criteris uniformes i l´establiment d´una xarxa d´àrees que calia
conservar, basada en la importància i la raresa dels biòtops i en la presència d´espècies
amenaçades.
Així va sorgir, formant part del programa general CORINE (Coordinació de la informació
sobre el medi natural), el projecte Biòtops CORINE (1988), el qual va establir una
classificació jeràrquica dels principals tipus d´hàbitats naturals. Això va donar lloc a un
catàleg que, amb el nom de CORINE biotopes manual, enumera i descriu molt breument
aquestes unitats basant-se en la composició i l´estructura de les biocenosis, l´ecologia, i si
s´escau, el medi físic i la distribució geogràfica.
Poc més tard es va promulgar la Directiva Hàbitats que posava els fonaments per a la
creació d´una xarxa de zones especials de conservació amb el nom de Natura 2000.
Com que ja existien prèviament diverses classificacions de la vegetació basades en la
composició florística, amplament emprades pels fitocenòlegs europeus, el manual les pren
com a punt de partida, reorganitzant-les o adaptant-les segons escaigui. L´esquema
tipològic es basa en la sintaxonomia sigmatista, un sistema que s´ha revelat prou útil per a
entendre i classificar la vegetació dels països extratropicals.
El Departament de Medi Ambient i Habitatge juntament amb la Universitat de Barcelona i
la Generalitat han fet posible la publicació del Manual dels Hàbitats de Catalunya que
consisteix en la llista dels hàbitats presents a Catalunya prèvia adaptació del Manual
CORINE al territori català. Un altra actuació complementària ha sigut la revisió de la llista
dels hàbitats d´interès comunitari, important per a l´establiment de la xarxa Natura 2000.
Un altre projecte que hi està relacionat és la Cartografia dels Hàbitats a Catalunya, a travès
del qual s´han elaborat i digitalitzat els 85 fulls a escala 1:50.000 que poden ser consultats a
les adreces:
http://mediambient.gencat.net/cat/el_departament/cartografia/fitxes/habitats.jsp
http://www.gencat.net/mediamb/pn/2chabitats-2.htm
En el Manual trobareu els hàbitats classificats per: -ambients litorals i salins, -aigües
continentals, -vegetació arbustiva i herbàcia, -boscos, -molleres i aiguamolls -roques,
tarteres, glaceres, coves, -terres agrícolas i àrees antròpiques
7

8. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Comunitat climàcica, comunitat permanent i comunitat
secundària
Com que el clima és sotmès a poques irregularitats capritxoses en l´espai, hom pot conclure
que la hipòtesi d´una sola comunitat en tota una àrea climàticament homogènia (en tot un
domini climàtic) és perfectament aceptable. Aquesta comunitat, és a dir aquest lot
estructurat d´espècies adequades a les condicions d´un domini climàtic determinat, rep el
nom de comunitat climàcica o simplement de clímax. El territori que ocuparia una clímax
concreta fitocenològicament anomenat domini climàcic.
Les comunitats, diferents de la climàcica, que poden romandre permanentment establertes
al si d´un determinat domini climàcic són les anomenades comunitats permanents. Són
enclavaments, per un general d´extensió discreta, on es donen imperatius geològics o de
clima que modifiquen les condicions habituals (cingleres, fons de vall. etc.).
La destrucció o alteració de la vegetació comporta la instauració d´una nova combinació
florística, compatible amb les noves condicions ambientals: ha aparegut una comunitat
secundària o transitòria. Es tracta, doncs, de comunitats vegetals veritables i, alhora, de vida
passatgera, no indefinidament estabilitzada (a la llarga, cediran llur plaça a la comunitat
permanent o climàcica a què han substituit).
El procés de colonització, de formació del sòl i de rectificació morfològica d´un cingle que
migparteix un bosc estabilitzat forneix una imatge instantània de les diverses etapes de la
successió primària a l´indret on l´ordre numèric que se l´hi ha assignat respecta la
cronologia colonitzadora: 1 i 2 comunitats fissurícoles edafogèniques, 3 comunitats de
relleixos de cingle, 4 i 5 comunitats de codina i de replans amb sòl incipient, 6 comunitats
de grans espècies rústegues, edàficament poc exigents, i 7 comunitats estables finals.
8

9. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Dinàmica i successió secundària
A l´empar dels microfactors creats per una comunitat transitòria, podrà instaurar-se´n una
altra de característiques més semblants a l´originària i més ben adaptada, per tant, que la
primera, a la qual desbancarà tard o d´hora. D´aquesta manera s´haurà instaurat,
gradualment, una segona comunitat transitòria. A la segona seguirà una tercera i una quarta
fins a completar la sèrie de comunitats secundàries o transitòries que, poc a poc, permetran
la reinstauració de la comunitat climàcica o permanent originària.
Qualsevol de les comunitats transitòries pot ésser objecte, mentre impera en l´espai, d´una
alteració que instauri novament la comunitat més simplificada de la sèrie.
La nostra vegetació actual és més rica en elements de vegetació transitòria que no pas en
elements de vegetació estabilitzada final, locució aquesta darrera equivalent a vegetació
potencial, però emprada quan hom parla en termes de dinàmica de comunitats.
El procés descrit és denominat amb el terme successió. Tota destrucció d´una comunitat
suposa una degradació del medi vegetal, davant de la qual s´engega espontàniament una
successió reconstitutiva. Per això les comunitats que, en succeir-se les unes a les altres,
protagonitzen aquesta successió, són anomenades, comunitats transitòries. La successió
reconstitutiva tendeix a transformar la vegetació actual (on solen predominar les comunitats
secundàries o transitòries) en una vegetació estabilitzada final, és a dir a dotar cada domini
climàcic de la vegetació potencial (integrada per les comunitats estables, climàciques o
permanents) que hi és esperable, vegetació potencial que correspondrà en bon nombre de
casos a la vegetació primitiva que hi havia hagut.
Si la degradació arriba a afectar irreversiblement els macrofactors ecològics (concretament
el substrat, car el clima no és vulnerable) la successió reconstitutiva pot aturar-se abans
d´atènyer una reconstrucció completa. El cas de sòls malmesos per l´erosió després d´una
tala abusiva o d´un incendi és una situació malauradament prou repetida, i no cal dir que
pot comportar una ruïna forestal definitiva. Aquests foren casos clars de canvi de
potencialitat d´un territori, car la vegetació estable final que s´hi instaurarà ja no serà igual
a la vegetació primitiva que hom destruí.
9

10. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Veieu, per exemple, la regeneració en el temps d´un bosc cremat per un incendi.
A l´any de l´incendi ja tenim un prat dominat per herbes i comencen a eixir arbustos com les estepes (Cistus), les llavors dels quals
resisteixen l´incendi, i altres com el coscoll (Quercus coccifera) i el cepell (Erica multiflora), que rebroten de soca.
Vint anys més tard ja són els arbustos les formes dominants i estructuren les brolles progressivament més denses formades sobretot per
romer (Rosmarinus officinalis), argilagues (Ules parviflorus, Genista scorpius), cepell, estepes, etc. El perill d´incendi és molt gran.
Uns quinze anys més tard tenim una brolla arbrada, amb el pi blanc (Pinus halepensis) com arbre dominant tot i no formar un bosc
autèntic ja que els estrats arbustius i herbaci no en depenen. El perill d´incendi continua sent molt gran.
Als seixanta anys de l´incendi són els arbustos grans i densos, com el coscoll i el llentiscle (Pistacia lentiscus) els que dominen l´escena, i
impedeixen amb la seva ombra que hi prosperen els arbustos heliòfils i nous pins. Comencen a notar-se també les carrasques i/o alzines
(Quercus ilex) com a arbres dominants. El perill d´incendi comença aminvar.
Uns cinquanta anys després ja s´ha constituït un autèntic bosc (alzinar o carrascar, p. ex.), amb el seu microclima particular i una bona
estructuració del sòl i els sotabosc, amb estrats arbustiu lianoide, herbaci i muscinal ben definits i depenents de l´ombra de l´estrat arbori.
Ara el perill d´incendi és menor que en qualsevol de les etapes anteriors.
10

11. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Simplificació estructural i diversitat paisatgística
La degradació comporta sempre simplificació d´estructura. Així, la degradació d´un prat no
engendrarà mai un bosc, però un bosc pot ésser degradat fins a desaparèixer del tot i
veure´s substituït per un prat. Això és fàcil de compendre, perquè l´estabilitat de les
comunitats climàciques o permanents és aconseguida per optimació de l´eficàcia
d´explotació del medi: és lògic que les explotacions més eficaces siguin fetes per les
estructures més complexes.
La degradació de clímaxs o de comunitats permanents diferents pot dur a l´establiment de
la mateixa comunitat transitòria. Les possibilitats que això s´esdevingui solen créixer com
més simplificada sigui l´estructura de les comunitats transitòries de substitució, o sigui com
més avançada sigui la degradació. Això vol dir que la degradació tendeix a uniformitzar el
paisatge, a base de poques comunitats senzilles; l´estabilitat final també tendeix a fer-ho,
però a base d´una clímax i d´unes comunitat permanents, d´estructura complexa. La
màxima diversitat s´adquireix en les fases intermèdies, quan coincideixen en l´espai
contrades amb vegetació final i contrades amb tots els estadis de la successió. Això
justament és el que passa al nostre país.
En resum, doncs, podem dir que la vegetació actual és definida per dos vectors principals.
D´una banda és un mosaic de fragments de comunitats finals estables (climàciques o
permanents) de comunitats secundàries inestables (transitòries) i d´elements
momentàniament desconjuntats d´ambdós grups –conseqüència d´una agressió recent
(pastura, tala, urbanització, etc.)-, elements desconjuntats que no han tingut temps encara
d´integrar-se normalment en el procés de cicatrització (successió de reconstitució). I per
una altra banda és un mosaic dinàmic, en mutació permanent: ço inestable és substituït per
ço no tan inestable, fins a atènyer ço totalment estable i final.
11

12. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
La vegetació
Vegetació potencial, vegetació primitiva i vegetació actual
Les comunitats climàciques i les comunitats permanents constitueixen, en conclusió, la
vegetació potencial que coincidiria sovint amb la vegetació primitiva és a dir amb la
vegetació que hi havia inmediatament abans de la intervenció humana, fora del cas que
l´acció destructiva de l´home hagués modificat talment l´indret que les condicions
ecològiques actuals ja fossin irreversiblement diferents de les d´abans.
Així doncs els conceptes de vegetació potencial i de vegetació primitiva són sovint
coincidents, però divergeixen en aplicar-se a zones fortament modificades per l´home.
La vegetació actual-que és l´única de debò ponderable amb tota mena de detalls-equidista,
doncs, de la vegetació primitiva i de la vegetació potencial. És alló que hi ha, resultat de
l´alteració d´allò que hi havia hagut, i punt de partida d´allò que hi pot haver.
Seqüència imaginària de la vegetació primitiva (a dalt) d´un indret, amb tres comunitats
bàsiques (A, bosc esclerofil·le; B vegetació rupícola; C, bosc de ribera), contrastada amb la
vegetació actual (al mig), la qual presenta restes de la vegetació primitiva (A, B, C),
comunitats secundàries de degradació (A´, brolla; C´, bardissa), camps i edificacions, i
contrastada també amb la vegetació potencial (a baix), coincident amb la primitiva excepte
en els llocs edàficament arruïnats (edificacions, vores erosionades de marges, feixes
agrícoles elevades, etc).
12

13. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Principals tipus de vegetació
La terminologia popular basada en la fisiognomia de la vegetació ha estat recuperada i
revaloritzada per a designar les grans unitats homogènies quant a llur aspecte global.
Així hom utilitza termes com bosc, brolla o prat, o d´altres de més precisos com roureda o
boixeda.
Els boscos
Un bosc és un conjunt vegetal on domina un estrat arbori o diversos sobre un o diversos
estrats herbacis i/o arbustius. Allò que tipifica el bosc és la dominància dels arbres. Són els
arbres els que li presten el principal caràcter fisiognòmic. Però, ultra els arbres, fan també
part inseparable del bosc les espècies arbustives i/o herbàcies i/o lianoides que
constitueixen els altres estrats, és a dir el sotabosc.
Al nostre país són comuns els boscos amb sotaboscs densos i rics (els alzinars, per
exemple), però hom en pot trobar també amb sotaboscs integrats només o quasi per plantes
herbàcies (les fagedes, posem per cas); d´aquests boscs privats espontàniament d´estrat
arbustiu i amb un estrat herbaci clar se´n diu boscanes (“bosqueril silvestre”), terme que cal
no aplicar a les simples arbredes o plantacions artificials d´arbres, on no es pot dir que
manqui el sotabosc perquè en realitat ni bosc no existeix (la Devesa de Girona o les pinedes
de Castelldefels en foren exemples concrets).
1 Bosc aciculoperennifoli amb sotabosc arbustiu baix (avetosa, pineda de pi negre, etc.)
2 Boscana, bosc planocaducifoli amb sotabosc herbaci (fageda, roureda humida, etc.)
3 Bosc planoperennifoli amb sotabosc arbustiu alt (alzinar).
Els boscos de port migrat, integrats per arbres baixos o d´aspecte arbustiu, reben el nom de
bosquetons (les salzedes que es fan al bell mig del arenys fluvials, per exemple), i hom
anomena boscanys (“bosquetes”) els fragments de bosc que poden quedar en una zona
esdevinguda conreu, parc o jardí. Els boscos que es fan a les ribes dels rius o a les vores
d´alguns estanys reben la denominació de boscos de ribera, un cas concret de boscos en
galeria, locució aquesta darrera aplicada a qualsevol unitat forestal que ressegueixi, llarga
i estreta, algun accident geogràfic o ecològic.
13

14. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
En l´estat actual de transformació humana dels nostres boscos és corrent que hom assagi
d´eliminar el sotabosc mitjançant operacions qualificades de "neteja" o, més propiament,
d´estassada. Així, és malauradament habitual sentir parlar de boscos "bruts" i de boscos
"nets" en funció de l´estat del sotabosc. Hom vol imitar les boscanes, que són boscos "nets"
de forma natural, sense adonar-se que la destrucció del sotabosc arbustiu dens, que s´hi fa
de forma espontània, mena al desequilibri. Les exigències de les explotacions forestals, el
risc d´incendi en llocs molt sovintejats, etc. potser poden en alguns casos concrets justificar
la pràctica de l´estassada, però aleshores cal que sigui feta de manera eficaç i localitzada als
indrets on realment convingui. Tanmateix, les falses boscanes, poblaments desmanegats
d´arbres mitjanets mancats de llur suport arbustiu, són abundants al nostre país i fins
posades com a mostra ridícula de bosc menat com cal.... Falses boscanes que mai no
atenyeran la perseguida majestat de les autèntiques.
Una altra transformació introduïda per l´home és la instaurada per raó de certes pràctiques
d´explotació forestal. Quan hom talla els arbres i deixa que rebrotin de soca (hi ha espècies,
no pas totes, capaces de fer-ho) s´instaura una mena de bosc turmentat, format per pomells
d´arbrissons més o menys regruats eixits d´una mateixa rabassa: és l´anomenat bosc baix o
menut (el "monte bajo" espanyol, el "taillis" francès, o el "Niederwald" alemany), per
oposició al bosc alt o gros que fòra el típic, integrat per arbres normals nascuts de llavor (el
"monte alto" espanyol, la "futaie" francesa, o el "Hochwald" alemany).
El bosc gros (a l´esquerra), eixit de llavor, presenta arbres robusts i ben formats. Si hom els
talla, ixen rebolls o tanys de soca que generen un bosc menut o de rebrot (a la dreta), més
esclarissat i pobre, posat que es tracti d´arbres amb capacitat de rebrotar (alzines,
castanyers, etc.).
És corrent que els boscos tinguin un nom específic, generalment manllevat de l´arbre que hi
domina. És així que hom parla d´una roureda o rovira, d´una avetosa, d´un alzinar, d´una
fageda, d´una verneda, d´una salzeda, etc. Aquestes denominacions van més enllà de la
simple qualificació a un tipus de vegetació i s´acosten al concepte de comunitat vegetal.
14

15. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Les bosquines
Si no hi ha arbres no hi ha bosc. D´una manera general hom sol parlar de bosquines quan
cal designar conjunts vegetals relativament densos i amb predomini dels arbusts (la
"maleza" dels espanyols o la "broussaille" dels francesos). En funció de la densitat i de
l´altura de la vegetació, hom diferencia la màquia, la brolla, la timoneda, la garriga, el
matoll i la landa. Per a molts representants d´aquests tipus de vegetació hi ha
denominacions específiques (boixeda, arboçar, bruguera, etc.), bé que potser no tantes com
en el cas dels boscos.
La màquia és un conjunt vegetal força dens desproveït d´arbres i amb predomini de l´estrat
arbustiu alt (1,5-2 m). El terme, que és d´origen italià, ha servit per a designar els qui lluiten
com a membres d´una organització de resistència armada a l´ampar de l´amagatall natural
de les màquies. Normalment hom sol reservar-ne l´ús per als conjunts vegetals descrits,
però només de la regió mediterrània, i encara hi ha autors (sobretot francesos) que ho
limiten a la regió mediterrània ; un arboçar, ben mediterrani, és una màquia, però no n´és
pas una boixeda dels Pirineus, ni que sigui alta i densa.
Màquia densa (màquies litorals de garric i margalló, d´ullastre i olivella, etc.)
Al nostre país, més corrents que les màquies són les brolles. Una brolla és un conjunt
vegetal esclarissat i privat d´arbres, on predomina l´estrat arbustiu baix (0,5-1 m). Aquests
conjunts de romanins, farigoles, brucs, estepes, etc., tan corrents a la terra baixa
mediterrània, són exemples típics de brolla (de “matorral” en castellà). S´hi assembla força
la garriga, que fet i fet és una mena de brolla caracteritzada pel predomini quasi absolut del
garric o coscoll.
La timoneda és una mena de brolla molt baixa (0,2-0,5 m) i fortament esclarissada, pròpia
d´indrets especialment eixuts i ingrats. En aquests indrets hom pot esperar de trobar, encara,
l´espinar, que és una mena de brolla o timoneda en la qual predominen els vegetals
punxosos. Brolles, timonedes, espinars i garrigues, com passa amb les màquies, són
conjunts vegetals típicament mediterranis, tots plegats del mateix grup fisiognòmic que el
“chaparral” californià.
Brolla arbrada és una locució aparentment contradictòria que serveix per a designar el
conjunt vegetal integrat per una brolla convencional a la qual se sobreposa un estrat
secundari, més o menys esclarissat, d´arbres, generalment pins. Si hom els nega
botànicament la categoria de bosc és perquè mai els arbres d´un bosc veritable són
desplaçats pel sotabosc que aixopluguen; les brolles arbrades són sempre i per definició
15

16. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
etapes intermèdies d´una successió de reconstitució i, doncs, afavoreixen a la llarga la
desaparició de l´estrat arbori secundari.
Brolla arbrada (pineda secundària de pi pinyer, de pi blanc, etc.)
Bosquines semblants a les brolles, i encara admeses abusivament com a tals per alguns
autors, són les landes i els matolls. La landa és una bosquina força densa, humida i baixa,
rica en bruc, bruguerola o espècies pròximes i genísties, pròpia al nostre país dels sòls àcids
de muntanya, d´indrets que presenten condicions ecològiques semblants a les de les
contrades atlàntiques d´on la landa és veritablement típica (és la “lande” occitana i francesa,
el “heath” anglés o la “heide” alemanya). Hom qualifica de matoll les landes dominades
per grans genísties arbustives com és ara la gódua o el bàlec, els matolls i les landes baixes
equivalen fisionòmicament, en les nostres contrades muntanyenques, a les brolles i màquies
de la terra baixa mediterrània.
Potser fóra abusiu qualificar encara de bosquina les bardisses. Les bardisses són conjunts
vegetals impenetrables, propis d´indrets humits, caracteritzats, sobretot, pel caràcter espinós
dels arbusts i lianes que els integren: esbarzers, arítjols, aranyoners, rosers, etc. A l´inrevés
de les bosquines pròpiament dites, no solen recobrir grans extensions, i es limiten a fer
claps o taques impenetrables, com el cas de la bardissa pròpiament dita, que és la que es fa
en els fons de vall de la terra baixa, dominada per l´esbarzer.
16

17. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
1 Màquia esclarissada (màquia de garric i arçot, etc.)
2 Matoll (boixedes, matolls de neret, de bàlec, de ginestó, etc.)
3 Bardissa (bardissa amb roldor, de coralet, etc.)
4 Garriga .
5 Brolla (brolla de romaní i bruc d´hivern, d´estepes i brucs, etc.)
6 Landa (landa de gòdua i falguera, etc.) .
7 Timoneda (timoneda de cerrell, de ruac i trincula, etc.)
17

18. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Els prats o herbassars
Hom sol reservar el terme d´herbassar per a les comunitats herbàcies integrades sobretot
per herbes de bon port i fulla més aviat grosssa, com és especialment el cas de moltes de les
comunitats ruderals; els feners foren herbassars molt rics i humits, propis de muntanya. El
terme prat, per contra, escau més a les comunitats dominades, o bé per gramínies o plantes
graminoides de fulla prima, o bé per plantes herbàcies de fulla plana i corrent, però de port
discret o delicat; en conjunt hom sol demanar del prat que presenti un aspecte compacte i
homogeni, enfront de l´aire heterogeni i fins polimorf de l´herbassar. Els prats d´estructura
molt laxa, amb grans espais sense vegetació, propis d´indrets fortament eixuts, s´anomenen
erms.
Dins dels prats pròpiament dits d´acord amb la terminologia precedent, és possible
d´aproximar-se a la realitat fent una sèrie de diferenciacions. Així, el pradell fóra un prat de
reduïda extensió i/o escàs recobriment, integrat per plantetes menudes, com els que es fan,
per exemple, en molts replanets de roca o en les codines; hom denomina gramenet
(“grassland” en anglès, “Grasland” en alemany) els prats en què predominen les gramínies
o plantes graminoides perennes, un cas especial dels quals fóra la gespa, gramenet integrat
per plantes petites i molt atapeïdes, les grans extensions de gespes, pròpies de l´alta
muntanya, constitueixen els rasos, i hom anomena precisament gespet un dels més
característics prats de l´estatge alpí. Amb criteris ramaders, a muntanya hom diferencia el
prat de pastura, on campa el bestiar a lloure (“Alp” en alemany, d´on ve el nom dels Alps),
que és sovint una gespa, del prat de dall, d´on hom sega l´herba.
A cavall dels prats i de les bosquines se situen, finalment, una sèrie de comunitats per a les
quals postulariem el nom convencional de gramenets embosquinats. Són, efectivament,
comunitats on abunden les gramínies i les plantes graminoides, però no hi són tampoc gens
rares una sèrie de plantes subarbustives del tipus de la farigola o del barballó. Les joncedes
foren un bell exemple d´aquestes formacions.
1 Herbassar o prat alt mediterrani (comunitat d´olivarda i ripoll, prat d´albellatge, fenassar, etc.)
2 Gramenet embosquinat (joncedes, etc) 3 Prat de dall 4 Gespa, prat ras (prats alpins, mulleres, etc.)
18

19. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Conjunts i formacions vegetals
Hi ha d´altres conjunts vegetals poc comuns o molt localitzats que tenen, tanmateix, un
nom específic, però que no són englobables en cap dels elements de la tipologia vista. És el
cas dels canyars o dels conjunts de les terres marjalenques litorals (jonqueres halòfiles,
saladars, etc.). Ja sabeu que la terminologia popular no és exhaustiva.
Podem obtenir un grau de precisió descriptiva més elevat sense moure´ns dels criteris
fisiognòmics i així podem parlar de boscos planocaducifolis, de boscos acicuperennifolis o
de boscos esclerofil·les, integrats respectivament per espècies de fulla plana i caduca, de
fulla acicular i perenne, i de fulla dura, plana però petita, i també perenne. Foren boscos
planocaducifolis, la fageda, les rouredes, etc.; foren boscos acicuperennifolis, l´avetosa, les
pinedes, etc; i boscos esclerofil·les, l´alzinar o la sureda.
Quan hom ateny aquest nivell de precisió, ja no parla en simples termes de tipus de
vegetació, sinó que se situa al ni vell de les formacions vegetals.
19

20. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Els dominis bioclimàtics
Una observació analítica i detallada de la vegetació ens ha permès d´identificar-ne les
unitats elementals, que hem anomenat comunitats o associacions. Una visió sintetitzadora,
per contra, ens ha de permetre d´agrupar aquestes unitats en grans conjunts d´una certa
coherència estratègica i fisiognòmica per a definir els grans dominis mundials de vegetació.
Zones bioclimàtiques
Mitjançant la compilació i comparació dels diagrames ombrotèrmics establerts per a totes
les estacions climatològiques del món, poden fer-se agrupacions que configuren, segons
Walter, les grans zones bioclimàtiques de la Terra.
• Zona equatorial
La zona equatorial s´estén a banda i banda de l´Equador. Presenta un total anual de
precipitacions superior a 2000 mm distribuïdes al llarg de tot l´any i temperatures constants
durant tot l´any entorn dels 25-27ºC. A destacar que les variacions entre la nit i el dia són
més accentuades que entre l´estiu i l´hivern. En resum un clima permanentment humit i
calent.
• Zona tropical
Precipitacions de l´ordre de 1000 mm concentrades en una estació plujosa estival. Apareix
un periode eixut i fresc (tardor i hivern), contrastat amb un altre d´humit i calent (primavera
i estiu).
• Zona subtropical àrida
Són àrees on es produeixen singulars moviments de circulació atmosfèrica que es
tradueixen en una dessecació accentuadíssima de l´ambient. Extremadament eixuta i
calenta amb precipitacions anuals de 100-150 mm o menys, i amb temperatures estivals
diürnes superiors als 30ºC; l´oscil·lació tèrmica diària és molt forta.
• Zona subtropical subhumida
Precipitacions entre els 500 i els 700 mm, amb un màxim tardoral i primaveral, i un
accentuat mínim estival, mentre que les temperatures mitjanes, suaus, es mantenen entre els
10 i els 25ºC.
• Zona temperada
Per raó de la seva gran extensió hi són distingibles diverses subzones: la subzona
temperatada calenta, molt humida a l´estiu i poc freda a l´hivern, la subzona temperada
típica, té un hivern més fred, bé que no gaire llarg i presenta igualment una elevada humitat
estival, la subzona temperada àrida, amb eixut estival i freds hivernals i la subzona
temperada freda o boreal amb hivern ja molt rigorós i llarg.
• Zona àrtica
Temperatures sempre per sota de zero i les precipitacions poc elevades. L´hivern és molt
llarg, fred i fosc, i l´estiu molt curt i sense nits.
20

21. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
El diagrama ombrotèrmic
Es tracta d´un tipus de diagrama on es representa en abcisses els mesos de l´any (gener a
desembre) i en ordenades trobem una doble escala per a precipitacions: (de 20 en 20 mm) i
temperatures(de 10 en 10 ºC).
Identificació de la localitat
a: nom
b: altitud sobre el nivell del mar
Dades fonamentals
c: nombre d´anys d´observació (temperatura-precipitacions)
d: temperatura mitjana anual (en ºC)
e: precipitació mitjana anual (en mm)
f: temperatura mínima diària mitjana del mes més fred (en ºC)
g: temperatura mínima extrema observada (en ºC)
Corbes de mitjanes al llarg de l´any
h: corba de la temperatura mitjana mensual
i: corba de la precipitació mitjana mensual
Períodes i episodis climàtics
j (espai puntejat): episodi àrid (h per sobre d´i)
k (espai ratllat): episodi humit (h per sota d´i)
l (espai ple): episodi perhumit (més de 100 mm mes, escala gràfica 1/10)
m (banda plena): període fred (mesos amb mínima diaria mitjana inferior a 0ºC)
n (banda ratllada): període amb glaçades (mesos amb mínima absoluta inferior a 0ºC)
21

22. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Zones fisiognòmiques o dominis bioclimàtics
Éls factors lligats al substrat, la mateixa història biològica de la vegetació o l´impacte
provocat per l´activitat humana fan que les grans zones bioclimàtiques no coincideixin
exactament amb les grans zones fisiognòmiques.
Seguint els criteris de Walter distingirem una dotzena de grans zones.
Zona de la selva plujosa intertropical (o pluviisilva equatorial)
Es tracta d´un conjunt extremadament exuberant, perennifoli, amb gran diversitat
d´espècies. L´estratificació és molt remarcable (es poden trobar tres o quatre estrats
arboris). La poca llum que arriba arran de terra fa difícil la vida de petites herbes o arbusts i
afavoreix els epífits (bromeliàcies, orquídies, falgueres, etc) i les lianes (Calamus,
Philodendron, Rubus, Ficus, etc.). La manca d´estacionalitat fa que no hi hagi un ritme
fenològic solidari entre les plantes de la pluviisilva.
Encara que la productivitat primària de la pluviisilva és elevada, els sòls acostumen a ser
pobres, car la fullaraca i la virosta són rapidament incorporades al cicle vital sense quasi
arribar a formar part del sòl (la gran humitat regnant fa que les arrels siguin relativament
superficials).
Els tres grans nuclis mundials són l´Amazònia, la conca del Zaire (o Congo) i el Sud-est
asiàtic. També són importants l´Amèrica Central i el Yucatan i els fronts orientals del
Brasil, de Madagascar i d´Austràlia.
Zona dels boscos caducifolis o semiperennifolis tropicals
(pluviisilves subtropicals i montanes)
El fet de tenir un eixut hivernal ja marca una estacionalitat i retalla la disponibilitat d´aigua
perdent exuberància la vegetació.
El domini d´aquests boscos i selves tropicals s´estén per l´India, per la Indo-xina, per
l´Africa intertropical, pel sud de l´Amazònia, i per Austràlia.
22

23. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Zona de les sabanes i gramenets tropicals
Amplíssimes extensions tropicals es troben recobertes actualment per formacions herbàcies
o mixtes, els gramenets i les sabanes. El significat d´aquests termes és imprecís, fet que
s´explica per les moltes i diverses situacions ecològiques que acaben donant com a resultat
formacions d´aquesta mena.
Es tracta de formacions purament herboses (i aleshores s´escau millor la denominació de
gramenets) o bé de formacions mixtes, és a dir de conjunts herbosos esparsament poblats
d´arbusts, o fins de petits arbres, sabanes pròpiament dites, o sabanes arbrades, si tan
present s´hi fa la vegetació arbòria, verdes només a l´època plujosa.
Aquesta zona ocupa actualment extensíssimes àrees a l´Àfrica continental, de costa a costa,
i a Madagascar, al tròpic sud-americà (cal no confondre´ls amb la vegetació estèpica de la
pampa i molt menys amb la nord-americana, a l´Índia i Indo-xina, i a tot el centre
d´Austràlia.
Si la sabana arbrada s´instaura per raons climàtiques es produeix una estratificació de les
arrels, que altrament ocupen tot l´espai disponible a fi d´obtenir l´escassa aigua retenida pel
sòl (Dibuix: J. Nuet i Badia, a partir de Walter).
Zona dels subdeserts i deserts subtropicals
Hom parla de subdesert per a referir-se a les zones de vegetació magra i esclarissada pròpia
de les àrees que reben entre 200 i 400 mm l´any, i ja clarament de desert quan
precipitacions anuals inferiors als 200 mm a penes si permeten l´existència de cap mena de
vegetació.
Les plantes desertícoles ocupen un sistema radical molt desenvolupat, capaç de fer-se
càrrec de tota l´aigua disponible en una bona àrea a la rodona. Les parts aèries corresponen
o bé a herbes efímeres, que tenen un període vegetatiu curt i després resten latents en forma
de llavor (teròfits) o en forma d´òrgans subterranis de resistència (geòfits), o bé a plantes
perennes singulars.
23

24. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Les zones de desert i de subdesert subtropical més extenses són la saharo-aràbiga, que és la
més gran i extremosa, la del sud-oest africà (Namib i deserts adjacents), la del tròpic nord-
americà (Baixa Califòrnia a Sonora, a cavall d´Arizona i Mèxic), la del litoral peruano-xilè
i l´australiana.
Zona dels boscos i bosquines esclerofil·les subtropicals
A la vegetació perennifòlia més o menys forestal, amb plantes de fulla normalment petita i
dura, se l´anomena vegetació esclerofil·la. Entre d´altres llocs, és la pròpia de la
Mediterrània.
Zona dels boscos perennifolis temperats
Les zones amb clima temperat, però encara prou calent a l´estiu, i fins a l´hivern,
aixoplugen formacions forestals esponeroses, els boscos perennifolis temperats.
Els boscos de faig de fulla perenne (Nothofagus), propi d´Austràlia, Nova Zelanda,
Tasmània i centremeridional de Xile són el cas més típic d´aquestes formacions. Es tracta
de forestes imponents (50 i fins a 70 m), amb sotaboscs rics en falgueres arborescents,
molses i epífits. A Austràlia també hi ha eucaliptus. A Xile, en l´anomenat “bosc valdivià”,
amb precipitacions que superen els 2000 mm anuals, aquestes pluviisilves temperades
igualen o superen en esplendidesa les equatorials.
Situacions diferents donen lloc als boscos de sequoies californians (Sequoia) que recorden
els boscos aciculifolis boreals o l´anomenat “bosc laurifoli” o laurisilva, propi de les
montanyes canàries ric en llenyoses amb aspecte de llorer.
Zona dels boscos caducifolis temperats
És la zona dels boscos caducifolis, dels boscos de fulla plana i caduca (Fagus, Betula, Acer,
Quercus, etc.) que resten despullats durant el període de freds hivernals.
A la zona temperada, en efecte, l´època hostil a la vida vegetativa és l´hivern, i no pas per
eixutesa, sinò pèr fred. L´estratègia de la vegetació va dirigida precisament a protegir-se
d´aquests freds hivernals i aprofitar al màxim el període primaveral i estival favorable, quan
les temperatures són altes i l´aigua de la fosa de les neus, i fins de les pluges d´estiu, és
abundant.
Els estrats del bosc caducifoli (un magnífic estrat arbori sovint monospecífic, un estrat
arbustiu discret i un dens estrat herbaci) no observen pas el mateix ritme fenològic. Així
l´estrat herbaci del sotabosc aprofita la manca de fullatge dels arbres a la primavera per
culminar llur cicle vegetatiu en pocs dies.
La zona del bosc caducifoli temperat s´estén per tota l´Europa mitjana, sector medioatlàntic
de Nord-Amèrica i el front mediopacífic de l´Àsia.
Zona de les estepes i praderies temperades
Quan hom abandona els fronts oceànics humits de la zona temperada, les precipitacions
esdevenen escasses (600 mm/any i menys i tot). En aquestes condicions el bosc caducifoli
troba dificultats progressives per a prosperar i cedeix gradualment la seva plaça a la
24

25. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
vegetació herbàcia oberta, és a dir, a la vegetació estepària o de praderia, fisiognòmicament
semblant –però no pas climàticament- a la de sabana o gramenet tropical. En ambdós casos
es produeixen dificultats d´obtenció d´aigua per part de les plantes, i per això els arbres són
rars o inexistents, però als tròpics això es degut a l´escassesa de pluges i a les elevades
temperatures, mentre que a la zona temperada continental es ocasionat per la només
discreta abundància de precipitacions i sobretot per les baixes temperatures hivernals.
Les estepes i praderies, efectivament, prosperen sota climes temperats continentals;
mancades o escasses d´arbres, són riques en hemicriptòfits capaços de completar llur procés
productiu en quatre mesos estivals o poc més. Es tracta sobretot de plantes graminoides, o
fins d´alguns xeròfits malacòfil·les.
De l´Europa oriental vers l´E, penetrant profundament dins de l´Àsia temperada, l´estepa
domina en grans extensions. A l´Amèrica del Nord continental apareixen formacions
herboses comparables a les estepes, les anomenades praderies. La tercera gran unitat
d´aquesta zona fisiognòmica és l´estepa austral, la coneguda “pampa” de l´Argentina i
algun punt de la Patagònia.
Zona dels subdeserts i deserts temperats
Al S de l´estepa euroasiàtica i de la praderia nord-americana, entre els dos sectors de
l´estepa austral sud-americana, una continentalització progressiva del clima porta a la
instauració de condicions inaptes per a les formacions herboses estepàries. Apareixen
formacions subdesèrtiques o desèrtiques, no per calor i per evaporació excessives, com en
el cas dels subdeserts i deserts subtropicals, sinò per manca d´aigua i per fred massa intens.
A Europa i a Amèrica del Nord, concretament, s´instauren subdeserts temperats, amb
recobriments per part de la vegetació de només un 25-50% de la superfície de la terra, amb
un clar predomini de les Artemisia. Els únics veritables deserts temperats, amb
recobriments de menys del 25%, apareixen a l´Àsia. Més dures encara són les condicions
en el deserts centrasiàtics com el de Gobi.
Zona dels boscos aciculifolis boreals
Si es manté un nivell relativament alt de precipitacions, però s´incrementa el rigor i la
durada dels freds hivernals entren en joc els boscos aciculoperennifolis boreals,
dilatadíssima àrea que s´estén per tot el nord d´Europa, d´Àsia i d´Amèrica.
Els boscos aciculifolis boreals europeus estan dominats per només dues espècies: l´avet
roig (Picea abies) i el pi roig (Pinus sylvestris). La diversitat arbòria augmenta a mesura
que hom s´acosta i s´endinsa a la Sibèria; hi ha d´altres avets i pins (Picea obovata, Abies
sibirica, Pinus sibirica) i apareixen els làrixs (Larix sibirica, L. dahurica); a la Sibèria, els
boscs de làrixs desplacen completament els d´avets i de pins i ocupen extensions realment
enormes: és la taigà propiament dita, bé que el terme, d´origen siberià, ha passat a designar
qualsevol bosc aciculifoli boreal. La diversitat és encara més gran a l´extrem nord-oriental
de l´Àsia i també a Nord-Amèrica (Canadà, sobretot); al continent americà hom troba un
sens fi de coníferes boreals que pertanyen a diversos gèneres (Pinus, Picea, Abies, Larix,
Tsuga, Chamaecyparis, Thuja, Juniperus, etc.). En les zones de trànsit apareixen els
bosquetons caducifolis de fulla petita, concretament de bedolls (Betula) i de trèmols
(Populus tremula a Euràsia, P. tremuloides a Amèrica).
25

26. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
El pi roig pot expandir-se en els territoris dels caducifolis a expenses de fagedes i fins de
rouredes, i en el territori de les avetoses boreals, havent-ne desplaçat les tremoledes i els
bedollars secundaris.
Zona de la tundra àrtica
La tundra àrtica ocupa les terres més fredes de l´hemisferi boreal, per sobre del Cercle Polar
Ártic. Es tracta d´una zona no gens plujosa que no arriba a ser seca a causa dels valors
baixíssims de l´evaporació.
En llurs límits meridionals, a la zona de contacte amb el bosc aciculoperennifoli boreal, la
tundra esdevé més o menys boscosa a causa de la presència de bedolls a les zones
d´influència oceànica, i de làrixs o d´avets a les zones d´influència continental. Devers el N,
per contra, s´empobreix gradualment fins a quedar diluïda en les neus i els glaços àrtics
permanents, on tota vida vegetal resulta impossible.
Estatges freds de les altes muntanyes
Al si de la majoria de les zones comentades, es drecen muntanyes d´elevada altitud. Les
variacions climàtiques lligades als canvis de cota poden ésser tan accentuades que les parts
altes d´aquestes muntanyes duen una vegetació del tot discordant amb la pròpia de la zona
en què es troben enclavades. Això és especialment cert en els estatges culminals, en les
àrees singularment enlairades, allà on el fred esdevé factor dominant, amb independència
de la latitud. És aquest el cas de les grans serralades que recorren Amèrica de cap a cap
(Muntanyes Rocalloses, Andes, etc.), dels grans massissos de l´Himàlaia i del Korum, al
cor mateix de l´Àsia, de l´Àfrica oriental, dels Pirineus, dels Alps i dels Càrpats a Europa,
etc.
Així, a Europa apareix una gran garlanda de boscos aciculifolis semblants als de la taigà,
normalment entre els 1700-1900 i els 2200-2400m, afaixa les altes muntanyes europees
(estatge subalpí), mentre que per sobre d´aquestes cotes s´estén una àrea de prats rasos
(estatge alpí), vagament comparable a la tundra àrtica.
Similarment a les Muntanyes Rocalloses nord-americanes, també apareix un estatge de
boscos aciculifolis (Picea engelmannii, Abies lasiocarpa, que ateny, però, els 3700 m i més
i tot. Per damunt d´aquesta altitud, prosperen gramenets semblants als prats alpins, de
plantes tanmateix més robustes.
Els “páramos” de l´alta muntanya andina intertropical, semblants a la vegetació de les altes
muntanyes intertropicals africanes o asiàtiques, presenten una vegetació baixa i aplicada
contra el sòl, bé que és una constant la presència esparsa de plantes molt elevades i amb
fulles agrupades en roseta al capdamunt de llarges tiges o troncs erectes (Espeletia als
Andes, Senecio a l´Àfrica oriental, Anaphalis a Indonèsia) o bé de plantes altes i fortament
pil.loses, normalment en forma de ciri (Lupinus, Lobelia, Helicrysum).
L´immens altiplà del Tibet i les serralades que l´envolten són molt altes i desèrtiques.
26

27. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Regnes florístics i grans dominis fisiognòmics de la
Terra.
27

28. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
28

29. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
La mediterrània
La mediterrània, com la selva o el desert, és el terme que designa un dels àmbits
bioclimàtics de la Terra, o biomes. Correspon a la zona subtropical subhumida
caracteritzada pels boscos i bosquines esclerofil·les subtropicals.
Així, hi ha mediterrània a California, al Xile central, a l´extrem austral sudafricà, a
l´Austràlia meridional i al voltant de la mar Mediterrània.
El clima
El clima mediterrani es pot definir com un clima de transició entre el règim temperat i el
tropical sec.
Es caracteritza per la combinació d´una sequera estival més o menys llarga, una gran
variabilitat interanual de les precipitacions, uns estius calurosos i uns hiverns frescos o
moderadament freds. És un clima molt heterogeni ja que s´inclouen condicions de
precipitació que oscil.len entre 100 i 2.500 mm anuals i temperatures mitjanes que varien
entre els 5 i els 18º C.
La peculiaritat més important del clima mediterrani és la coincidència de l´època eixuta
amb la càlida i si es deixen de banda les condicions dominades per la continentalitat i la
sequera permanent, en la majoria dels règims climàtics, l´època calenta és la més humida a
causa de la superior evaporació.
Les àrees de clima mediterrani presenten, a l´estiu, condicions de sequedat i calor com les
que dominen en les zones subtropicals desèrtiques veïnes. En canvi, durant l´hivern, els
potents anticiclons subtropicals es retiren cap a latituds més baixes i deixen aquestes zones
sota la influència de les pluges ciclonals que dominen tot l´any en les zones temperades, en
latituds més altes.
Les temperatures
En conjunt, l´oscil.lació tèrmica sota clima mediterrani es mou entre valors que no
impedeixen l´activitat biològica. La combinació de les temperatures altes amb la manca
d´aigua és el factor limitant més important, ja que les baixes temperatures només actuen
com a limitants en àrees de transició. Tot i això, cal no oblidar el paper de les grans
fredorades ocasionals associades a les irrupcions de masses d´aire polar en una època,
l´hivern, en què la vegetació es manté activa i és, per tant, molt sensible al fred.
De fet, es dóna com a característica definitòria d´aquest clima la benignitat dels seus
hiverns, però atès que l´època més freda és la més humida, i per tant, la més favorable per a
l´activitat de la vegetació, les restriccions imposades per les baixes temperatures
adquireixen una importància considerable. Les temperatures properes o lleugerament
inferiors a 0ºC no signifiquen problemes seriosos per a la vegetació, adaptada a suportar-les
sense patir danys, però sí que imposen greus restriccions a la seva activitat.
29

30. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Les precipitacions
Els màxims de precipitació poden donar-se a l´hivern, a la primavera o a la tardor, segons
les característiques de cadascuna de les zones. En els llocs amb una influència oceànica
més gran, és a dir, prop de les costes influïdes pels corrents freds, els períodes de més pluja
es donen a ple hivern, que és quan són més actives les borrasques i quan s´acosten més a les
latituds baixes. En canvi, en llocs allunyats d´aquestes costes oceàniques, com passa a la
part occidental de la conca mediterrània, les borrasques hi arriben molt desgastades i les
pluges hivernals hi són escasses. En aquestes condicions dominen les pluges equinoccials
lligades a irrupcions d´aire fred en alçada, i que són, per tant, pluges derivades de masses
d´aire inestables i no pas pluges provocades pels front associats a les borrasques.
Les pluges frontals no acostumen a ser de gran intensitat, sinò més aviat suaus i
continuades. En canvi, les pluges equinoccials solen ser d´una gran violència. La
inestabilització sobtada de masses d´aire a causa de les irrupcions d´aire fred en alçada, o
les derivades de la interacció de l´aire fred amb les aigües marines calentes del principi de
la tardor, donen lloc a pluges torrencials que poden descarregar en un dia una quantitat
d´aigua semblant als valors mitjans de precipitació.
El truc de l´esclerofil·lisme
Cada combinació de factors ambientals pot ser afrontada amb diferents estratègies, però
una d´elles sol ser l´òptima i normalment acaba dominant. En el cas dels vegetals, els
factors climàtics condicionen l´estructura i la durada de les fulles, caràcters bàsics de
resposta en front de la distribució de temperatures i precipitacions al llarg de l´any. En
ambients en què les temperatures no són limitadores en cap moment i en què l´aigua
abunda sempre, els vegetals són perennifolis i tenen fulles relativament grans i poc
endurides, anomenades malacofil.les. Aquest tipus domina en biomes tropicals humits i
temperats humits en què es desenvolupen, per exemple, les pluviisilves i les laurisilves.
Quan el fred o la secada actuen com a limitadors en algun període de l´any, apareixen
vegetals mal.lacofiles però caducifolis, és a dir, que perden les fulles durant el període
desfavorable. Aquest és el cas dels caducifolis d´estiu de climes subdesèrtics i dels
caducifolis d´hivern dels climes temperats freds. Quan el període desfavorable és molt
llarg, l´estratègia anterior no funciona, ja que no hi ha temps de fabricar fulles noves i
amortitzar-les en el curt període d´activitat vegetativa, i cal recórrer a una estratègia de
resistència. En aquests casos, dominen els vegetals perennifolis i aciculifolis com les
coníferes, amb les fulles capaces de resistir inactives les llargues èpoques de fred excessiu,
tal com succeeix en la taigà. En la major part del bioma mediterrani es donen un conjunt de
factors que han provocat l´aparició d´una altra estratègia diferent, la dels perennifolis
esclerofil.les. Aquesta estratègia fa front a un ambient més clarament limitador però molt
sovint proper al límit, amb una irregularitat i una impredicibilitat considerables.
El caràcter perennifoli de la vegetació mediterrània típica permet iniciar l´activitat tan bon
punt les condicions ambientals deixen de ser limitadores, i això pot succeir en qualsevol
moment de l´any a causa de la irregularitat climàtica inherent al bioma.
Les fulles esclerofil.les es caracteritzen per cutícules gruixudes, un parènquima en palissada
especialmenet desenvolupat, un alt contingut en materials estructurals forts com la
cel.lulosa i la lignina, i un nombre reduït d´estomes situats en criptes parcialment ocloses
per pèls. Aquestes fulles són poc propenses a perdre aigua per evaporació cuticular,
30

31. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
controlen de manera molt efectiva la transpiració controlant l´obertura dels estomes,
resiteixen bé mecànicament la pèrdua d´aigua i suporten temperatures inferiors als 0ºC
sense patir danys.
Les formacions esclerofil.les de la conca mediterrània
Els boscos
Els boscos esclerofil.les més típics i desenvolupats són els formats per diverses espècies
perennifòlies del gènere Quercus. En les zones més humides de l´àrea mediterrània
dominen els alzinars.
En les àrees de clima més continental, com a l´interior de la Península Ibèrica i en les àrees
de transició cap a subclimes més àrids, es fan boscos d´alzina carrasca.
Les suredes ocupen les àrees silícies i humides.
A la part oriental de la conca apareixen formacions arbòries dominades per Q. calliprinos,
un arbre molt semblant al garric però de talla més gran, que es presenta acompanyat d´altres
espècies perennifòlies com Pistacia palaestina i la savina. Aquestes formacions arbòries,
sovint laxes, són molt abundants a Síria, el Líban, Israel i Jordania.
En les zones de clima submediterrani, és a dir, amb un eixut estival menys acusat i amb
hivern lleugerament més fred, els alzinars i els carrascars deixen pas a boscos caducifolis o
semicaducifolis dominats també per espècies del gènere Quercus. Es tracta, generalment,
d´arbres marcescents, en un comportament a mig camí entre els caducifolis i els
perennifolis.
Tenim a la mediterrània occidental el roure martinenc, el roure de fulla petita, el roure
cerrioide, el roure reboll i el roure africà i a la mediterrània oriental Q. macrolepis, Q.
ithaburiensis, Q. infectoria, Q. boissieri, Q. frainetto, Q. aegilops i el roure martinenc.
També es poden trobar masses arbòries dominades per coníferes, per exemple de pi blanc
(Pinus halepensis) i de pi de Calàbria (P. brutia), aquest últim relegat a la part oriental.
D´altres espècies de coníferes són el pi pinyer, el pinastre, el xiprer, la savina articulada o
de Cartagena (Tetraclinis articulata) i la savina pròpiament dita. En ambients de muntanya
trobem la pinassa i un pi clarament extramediterrani, el pi roig, també hi han cedres
(Cedrus atlantica, C. deodara i C. brevifolia) i avets (Abies maroccana, A. pinsapo, A.
nebrodensis, A. cephalonica, etc).
Formacions arbustives
Quan la precipitació no ultrapassa els 400 mm anuals, el paisatge sol estar dominat per
comunitats arbustives. Les condicions edàfiques poden matisar aquest esquema tan senzill.
La frontera entre les formacions arbòries i arbustives no és pas clara, ja que es poden trobar
estadis intermedis com ara boscos poc desenvolupats o comunitats arbustives amb un estrat
arbori poc dens.
Les més desenvolupades reben el nom de màquies. Es tracta de formacions molt denses que
poden atenyer alçades superiors a 2 m. Hi trobem l´ullastre, el garrofer, el llentiscle (P.
palaestina), la murta, l´arboç (Arbutus andrachne). Si és més baixa i dominada pel garric ni
diem garriga. En molts casos poden presentar un estrat arbori lax de coníferes, sobretot de
pi blanc o pi de Calàbria (P. brutia)
31

32. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Les brolles estan dominades per diferents tipus d´estepes (Cistus), brucs, argelagues i
ginestes i romaní.
Les timonedes amb farigola, espígol, Phlomis i Helianthemum.
Les formacions esclerofil.les californianes
A la mediterrània californiana es reprodueix un esquema semblant de distribució de les
formacions, amb boscos esclerofil.les dominats per arbres del gènere Quercus a les parts
més humides i formacions arbustives en les zones de clima més sec.
Entre els boscos de la zona mediterrània californiana cal esmentar un cas excepcional: el
dels boscos de sequoia (Sequoia sempervirens) que es troben en alguns punts de la costa, en
el cor de la zona de clima mediterrani. Aquests boscos són formats per arbres que
assoleixen més de 50 m d´alçada, i constitueixen un cas excepcional degut a l´abundància
de boires que es formen per la incidència dels vents oceànics.
Són característics el pi insigne o de Monterey (Pinus radiata) i el xiprer de Monterey
(Cupressus macrocarpa).
Les més famoses de les formacions arbustives mediterrànies californianes tenen caràcter
arbustiu i són genèricament conegudes sota la denominació de "chaparral". Hi predominen
els gèneres Adenostoma, Arctostaphylos, Ceanothus, Heteromeles, Rhus i Quercus.
Les formacions esclerofil.les xilenes
La zona mediterrània xilena ofereix, també, una gran varietat de paisatges esclerofil.les.
S´hi fan diverses formacions boscoses i arbustives que van des dels "encinales" fins al
"matorral costero" passant pels "espinales".
També hi ha una palmera endèmica, Jubaea chiloensis.
Les formacions esclerofil.les capenques
A la zona mediterrània sud-africana manquen les formacions arbòries, ja que les poques
espècies de port arbori, com Leucadendron argenteum tenen àrees de distribució
reduïdíssimes. El paisatge és dominat per les formacions arbustives.
Les espècies capenques, com correspon a la seva condició mediterrània, són poc exigents
d´aigua i tolerants a les males condicions edàfiques. Això, unit a la seva evident bellesa,
explica l´èxit que han aconseguit en jardineria. Des dels geranis i els brucs (Pelargonium,
Erica) a les gazànies i els agapants (Gazania, Agapanthus) tant corrents en forma de
massissos florals en molts jardins, o dels gladiols i els lliris d´aigua (Gladiolus,
Zantedeschia aethiopica) dues de les més apreciades plantes de flor tallada, bé que sota
varietats hortícoles prou apartades dels seus ancestres silvestres capencs.
En el domini de les plantes crasses també hi ha espècies capenques que han fet fortuna,
com els minúsculs i curiosíssims Lithops, practicament iguals a un còdol (raó per la qual
havien passat desapercebuts), o el bàlsam (Carpobrotus edulis) colonitzador eficacíssim de
tota mena de talussos àrids, arreu del món temperat, fins a esdevenir a vegades una
autèntica planta invasora. I, encara, és clar, les famosíssimes Protees (Protea,
Leucospermum, Leucodendron,..), presents a molts rams i centres de flor seca, o les gràcils
agrelles (Oxalis), humils i alhora inextirpables invasores de camps i vores de camins. Hi ha
32

33. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
un centenar d´espècies del gènere Protea caracteritzades per una gorgera de grans bràctees,
a vegades de tons vistents, que embolcallen la inflorescència, cosa que els confereix un
aspecte com de carxofa: Protea cyanaroides, l´espècie príncep del grup i símbol nacional
sud-africà, pren el seu epítet específic justament d´aquest fet. Les espècies del gènere
Leucospermum, en canvi, no tenen bràctees florals, i si uns prominentíssims estils que
justifiquen el nom popular de "pincushions" (coixinets d´agulles) amb que són conegudes.
Les formacions esclerofil.les australianes
Les regions mediterrànies australianes presenten unes característiques molt semblants a les
de la regió capenca, ja que a les condicions climàtiques mediterrànies s´afegeix una pobresa
edàfica de nutrients molt marcada, amb sòls de caràcter també silici.
La vegetació és dominada per espècies d´eucaliptus, els noms vulgars dels quals també
designen les formacions on predominen, tot i que també s´hi poden trobar abundants
proteàcies en l´estrat arbustiu i epacridàcies que fan el mateix paper que les ericàcies
europees, és a dir, ocupen els sòls més pobres en nutrients. Hi ha algunes peculiaritats
florístiques, com les monocotiledònies arborescents dels gèneres Kingia i Xanthorrhoea i la
cicadàcia Macrozamia.
Abunden també les Banksia, gènere que disposa d´una cinquantena d´espècies. És propi de
les proteàcies tenir les flors, que són tubulars, amb quatre estams i amb un estil prominent,
agrupades en inflorescències comparables als capítols de les compostes, disposició floral en
la qual les bànksies es fan remarcar. Entre totes, la més espectacular deu ser Banksia
coccinea, les inflorescències de la qual arriben a tenir fins a un miler de llampants flors
tubulars i d´un vermell encès, perfectament arrenglerades, els elements fèrtils, molt
prominents i vinclats sobre d´ells mateixos, confereixen al conjunt l´aspecte d´un treball de
cistelleria extraordinàriament ben executat. Les inflorescències d´altres bànksies, en canvi,
són d´un groc ensofrat vivíssim, bé que igualment esplèndides. En tot cas, les fulles
esclerificades, dures i perennes, recorden l´àmbit mediterrani que els és propi.
Les fulles i també la pirofilia, perquè les banksies, en efecte, són piròfits reconeguts. Les
seves infrutescències són una mena de pinya extremadament reforçada que resisteix
temeperatures elevadíssimes. De fet. només l´escalfor accentuada és capaç de "persuadir-
les" que alliberin les granes. Per això, els plançons de bànksia, que acabaran esdevenint
arbustos de mida considerable, prosperen abassegadorament després dels incendis.
A l´Austràlia mediterrània encara hi ha altres proteàcies, com la Telopea, les Hakea, o la
famosa Macadamia integrifolia, que fa una mena d´ametlla comestible oleaginosa molt
apreciada i per això conreada a l´engrós tant a Austràlia com a Hawai.
33

34. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Regions biogeogràfiques
En base als dominis bioclimàtics suara esmentats, i tenint en compte també d´altres factors
d´índole biogeogràfica, hom convé a considerar Europa repartida en tres grans regions
biogeogràfiques: la regió boreo-alpina, la eurosiberiana i la mediterrània.
La regió boreo-alpina o àrtico-alpina és la més septentrional de totes. A la zona àrtica
comprèn els deserts boreals freds i humits, permanentment ocupats pel glaç, i els
semideserts de la tundra àrtica, poblats d´una vegetació migrada de caràcter netament
herbaci o subarbustiu com a màxim. Les condicions climàtiques d´aquesta zona àrtica
reapareixen, amb poques modificacions, a l´alta muntanya europea, molt especialment als
Alps i als Pirineus. Hi generen un paisatge alpí o bé de prats o rasos anomenats alpins,
comparable a l´àrtic. És així com ha estat definida una regió àrtico-alpina, d´àrea clarament
disjunta, integrada pels paisatges àrtics més o menys compresos a l´interior del cercle polar
(66º N aproximadament) i per paisatges alpins propis de l´alta muntanya pirinenca i alpina,
si més no.
La regió eurosiberiana s´estén immediatament per sota de la zona àrtica. A Europa ocupa
una ampla faixa que descendeix fins a latituds de l´ordre dels 40º N. És una regió de boscos
que contrasten amb les formacions herbàcies àrtiques. D´una banda cal considerar les
boscúries aciculifòlies (pins i avets) de la taigà nordeuropea o siberiana, i d´una altra els
boscos planocaducifolis tan típics de l´Europa central i atlàntica. Cal admetre que la major
part d´Europa és compresa dins d´aquesta regió, prepotentment estesa fins a les zones més
septentrionals del nostre país.
La taigà siberiana i nordeuropea troba una rèplica en els boscos de coníferes subalpins, que
són els situats per sota dels prats alpins dels Pirineus, dels Alps, etc., prats a son torn
equivalents, com hem vist, a la tundra àrtica; novament, doncs, uns paisatges del nord es
reprodueixen a les muntanyes del sud.
El bosc caducifoli, tanmateix, no genera un sol tipus de paisatge a l´ample faixa central que
ocupa a Europa. És així que hom sol distingir entre el paisatge atlàntic, els paisatges
medioeuropeus i els paisatges submediterranis, l´àmbit dels quals és, en línies generals, el
que es desprèn de llur nom.
La regió mediterrània, finalment, completa el panorama per la banda meridional europea.
Entorn del mar que li dòna nom, ocupa una faixa relativament estreta, del tot acotada entre
els 30 i els 45º de latitud N. És la regió dels boscos i de les bosquines esclerofil·les, verdes
tot l´any i sempre eixutes. Hom sol distingir-hi una subregió septentrional boscosa, una de
meridional, dominada per les bosquines i, encara, una de continental, pròpia dels escassos
llocs (península Ibèrica) en què l´àmbit de la regió penetra continent endins.
Els Paisos Catalans, efectivament, ofereixen mostres de paisatges mediterranis, de paisatges
eurosiberians i de paisatges boreo-alpins. Hi dominen, és clar, els mediterranis, mentre que
els pròpiament alpins són ben escassos; també raregen fortament els subalpins.
34

35. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Domini, zona i estatge
El domini ens entronca amb unitats palpables i de significació amplament popular i
tradicional: les diferents fagedes i rouredes, els alzinars, l´avetosa, etc., són comunitats que
tipifiquen dominis concrets. Un país pertany al domini de l´avetosa quan s´hi fa l´avetosa o,
si hom l´ha destruïda, alguna de les comunitats que tendeixen a refer-la. Ja hem emprat el
concepte de domini, de domini climàcic, per a designar el territori ocupat per una clímax
determinada.
Hom sol recórrer també al concepte d´estatge, que és equiparat jeràrquicament al de zona.
Estatge i zona són conceptes força correlatius. Els estatge responen a l´aparició de zones
estratificades altitudinalment. Si el país fos pla, disposaríem d´unes grans zones que se
succeirien en latitud, a mesura que el clima canviés. Com que el país ofereix un relleu
accentuat, tenim a més uns estatges que, en altitud, reprodueixen les zones altitudinals. Serà
corrent, atès tot plegat, que en referir-nos a una muntanya parlem de la zonació que
presenta, és a dir de la disposició dels diferents estatges que ens hi reprodueixen
altitudinalment distintes zones de vegetació. Ben entès, doncs: el concepte d´estatge va
lligat a la zonació altitudinal i reflecteix una preocupació per posar de manifest la successió
de zones diferents en funció de l´altitud.
Disposició relativa dels diversos estatges de vegetació a Catalunya, com a exemple del
fenomen de zonació que sol aparèixer a les muntanyes prou altes.
35

36. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Correlacions altitudinals: l´exposició
Per raons d´eficàcia pràctica hom ha assajat d´establir una correlació entre les zones i els
estatges de vegetació oferts pel nostre país, i les locucions geogràfiques terra baixa,
muntanya mitjana i alta muntanya.
D´acord amb això, hom ha establert, a efectes biogeogràfics i per al nostre país, els següent acotament
d´altituds:
Terra baixa: fins a 800 (1000) m
Muntanya mitjana 800 (1000)-1600 (1800) m
Alta muntanya per sobre de 1600 (1800) m
D´una manera molt general hom pot dir que la nostra terra baixa porta una vegetació
mediterrània típica; per això és corrent d´associar conceptes i parlar de terra baixa
mediterrània. També en línies generals sol ésser veritat que a la muntanya mitjana es
concentra la nostra vegetació eurosiberiana (i més concretament la foresta caducifolia
centroeuropea) i per això és corrent de parlar de la muntanya mitjana atlàntica, o de la
muntanya mitjana medioeuropea, o de la muntanya mitjana submediterrània. I també,
encara, és cert que només l´alta muntanya hostatja al nostre país vegetació boreo-alpina,
ultra boscs de coníferes eurosiberians; també aquí és corrent d´associar conceptes i parlar
d´alta muntanya alpina o d´alta muntanya subalpina.
Emprem termes biogeogràfics de manera que les altituds poden quedar relativitzades. Per
tant, no és rar trobar paisatges plenament mediterranis a 900-1000 m d´altitud i més amunt i
tot; tampoc no és extraordinari de localitzar penetracions eurosiberianes a 300 o 400 m i
fins més avall.
La qüestió de l´exposició, efectivament, és de la màxima importànica en aquests casos. Els
vessants encarats al S, tradicionalment anomenats solells o solanes, reben una insolació més
intensa que no pas els encarats al N, els bacs, bagues o obacs.
L´obac d´una muntanya és sempre molt més humit i fresc que el seu corresponent solell.
Això fa que, en els solells, la vegetació mediterrània tendeixi a enfilar-se rostos amunt per
sobre de les cotes mitjanes on fóra esperable, mentre que, en els obacs, la vegetació
eurosiberiana davalli molt per sota del límit inferior que hom podria atribuir-li, i qui diu
vegetació eurosiberiana i vegetació mediterrània, diu vegetació boreo-alpina i vegetació
eurosiberiana en zones més enlairades.
36

37. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Podriem afegir que, si en l´obac considerat s´escola un rierol, les penetracions
eurosiberianes aniran, arran del curs d´aigua, més avall encara i, si molt convé, hi
travessaran tota la hipotètica zona mediterrània. Podriem parlar, encara, del fenomen de la
inversió tèrmica, propi de valls tancades i cubetes, que capgira l´ordre de la zonació.
Davant d´aquests fenomens hom s´adona de la relativitat de les correlacions abans
indicades.
Als Paisos Catalans, ultra la vegetació mediterrània esperable, apareixen elements eurosiberians i àrtico-alpins que hi fan
un paper comparable al dels boscos caducifolis humits, de la tundra i de la taigà centro i nord-europees.
Ambients azonals
Els ambients azonals apareixen, tant a la terra baixa, com a la muntanya mitjana, com a
l´alta muntanya, lligats per definició a la presència de fenòmens del substrat que s´imposen
als fenòmens purament climàtics. Distingirem cinc grups d´ambients azonals: els rupestres,
vinculats als roquissars aflorants; els litorals, estretament lligats a la salabror ambiental
provinent del mar; els aigualosos, en íntima relació amb els sòls amarats o assentats sobre
capes freàtiques fàcilment accessibles per a la vegetació, ambients aquests que, a l´empara
de rius i aigües estanyades, es troben molt difosos, els més extensos dels azonals naturals
(quasi un 2% del territori); els agrícoles, en oberta dependència de les condicions creades i
sostingudes per l´activitat agrària; i els ruderals, fills dels processos de nitrificació i
calcigament subsegüents a la presència sostinguda per l´home en determinades àrees.
37

38. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Les unitats de vegetació als Països catalans
La terra baixa mediterrània
Als Països Catalans, la denominació de terra baixa mediterrània és aplicada a una amplíssima àrea (80 % de la
superficie total) que comprèn totes les terres litorals i interiors en què imperen condicions climàtiques de tipus
mediterrani i on, en conseqüència, prospera una vegetació basicament perennifòlica i esclerofil·la qualificable
també de mediterrània.
Aquestes circumstàncies solen dar-se, d´una manera general, des del nivell del mar fins als 800-1000 m
d´altitud, bé que a les zones més eixutes (porció meridional del país) el domini mediterrani ateny els 1200-
1300 m i més, mentre que en certes zones humides del nord hom pot trobar condicions extramediterrànies
(submediterrànies, medioeuropeees, etc.) a altituds de l´ordre dels 500-800 m.
38

39. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS
Seminari de Medi Natural. J. Felip
Clima
Les pluges, no gaire abundants, es concentren a la tardor i també a la primavera; l´hivern és
més aviat eixut i l´estiu coneix un període d´autèntica ariditat. Aquest cicle anual, tan típic
del clima mediterrani, esdevé un dels factors determinants del nostre paisatge vegetal més
característic.
39