La família de les fagàcies amb les espècies més corrents descrites i amb fotos

1. Sdiv. Magnoliofitins
(Angiospermes)
Cl. Magnoliates
(Dicotiledònies)
Scl. Hamamèlides

2. Familia Fagàcies
(castanyers, faigs, alzines i roures)

3. Castanea
sativa
nov 07
El castanyer Gros de Castellfullit
El castanyer, Castanea sativa (del grec kástanon), arbre introduït, es fa
únicament en sòls silicis, sòls mancats o gairebé, de carbonats, sovint sorrencs i
pobres de la muntanya mitjana, on substitueix roures, alzines i, fins i tot, faigs
(entre 70 i 1400 m aproximadament).

4. Castanea sativa
Fa fulles
caduques,
lanceolades,
de marge
serrat i de
més d´un pam
El Tossal de la Baltasana, juny del 05

5. Castanea sativa
La tardor a Castellfullit, novembre 07

6. Castanea sativa
Les
Guilleries,
24-6-95
El pol.linitzen insectes coleòpters, forma inflorescències
masculines rígides (erectes, no tan ben adaptats a la pol·linització
pel vent com els pènduls)

7. Castanea sativa
Dóna tres núcules
comestibles, les
castanyes, motiu pel
qual va ser introduït
pels romans a les
zones més
temperades d'Europa,
a partir de la seva àrea
originària mediterrània
(Asia Menor). Els fruits
estan completament
tancats dins d´una
cúpula globulosa i
densament coberta de
llargs agullons
punxents que s´obre
finalment en quatre
valves.
Portugal, oct 05

8. Castanea sativa
En plena floració,
Eina, al Pirineu francès el 5 juliol 2008

9. Castanea sativa
Fitxa de la Flora ibèrica, CSIC

10. Castanea sativa
Les Salines, novembre 98

11. Castanea
sativa
El castanyer és un arbre
d´escorça llisa i grisenca, de
creixement relativament ràpid
i que pot viure fins a 600
anys.
Arbre vell al Montseny,
30-4-06

12. Castanea sativa
Montseny 06, símptomes del xancre
El xancre és un fong vascular que els està exterminant actualment arreu de Catalunya.

13. Fagus
sylvatica
Les Salines,
novembre 98
• El faig exigeix un clima de caràcter oceànic. Fa bosc
principalment als Pirineus, a l'estatge montà entre 1.000
i 1.600 m. d'altitud. Té el límit meridional de la seva
àrea de distribució als Ports de Tortosa, on forma
reduïts boscos tinguts per residuals. És un arbre
típicament europeu.

14. Fagus
sylvatica
• Les branques que es
disposen en angle força
obert, formen una
capçada oblonga, alhora
que els branquillons
mantenen les fulles
horitzontals i en una
disposició aparentment
dística. És per aixó, que
les fagedes denses són,
a l´estiu, dels boscos més
ombrívols.

15. Fagus sylvatica
Fulles
subenteres,
ovades, de 4-10
cm, primes i
translúcides,
amb el marge
llargament ciliat i
5-7 nervis
paral·lels a cada
costat.
Gavarnie, agost 05

16. Fagus sylvatica
Canigó a 1400 m a l´agost del 2008

17. Fagus sylvatica
• El faig fa unes nous o núcules,
les fages ("hayucos"), brunes i
lluents com a petites
castanyes formant grups de
dos o tres dins una mena de
cúpula eriçada d'espines
febles que s'obre en quatre
valves.
• Les fages es produeixen de
forma més o menys massiva i
irregular, tant entre diferents
individus (són més fructífers
els arbres aïllats o els del
marge de la fageda) com en el
temps (hom parla d´anys de
fages).

18. Fagus sylvatica
Fitxa de la Flora ibèrica, CSIC

19. Fagus sylvatica
(escorça)
Irati, 1350 m, 28-11-00
Les Salines, novembre 98
Té un tronc recte i amb l´escorça llisa,
de color gris clar, i generalment coberta
de nombrosos líquens corticícoles.

20. Fagus sylvatica “purpurea”
Kew Garden, 92

21. Fagus sylvatica “pendula”
Kew

22. Quercus sp. (fulla perenne)
Q. coccifera La fulla de les
alzines
presenta una
àmplia gamma
de variació,
tant respecte a
Q. ilex
les seves
subsp. ilex dimensions
com al seu
marge, ara
Q. Ilex completament
subsp. ballota llis ara força
espinós, com
d´altres detalls.
Q. suber
Flora ibèrica, CSIC

23. Quercus coccifera
• El garric és un arbust d´escorça
prima i no clivellada. Viu als
indrets eixuts i assolellats,
principalment sobre calcàries,
en sòls rocosos entre 0-1300 m,
• Bé que pot formar part de
diverses comunitats vegetals,
molt sovint constitueix el
principal protagonista d´una de
pròpia, la garriga, densa i alta
de vora d´un metre, tan freqüent
i extensa a moltes contrades

24. Quercus coccifera
• Les fulles, punxents a
causa de llurs espines
marginals, són
manifestament
esclerofil·les; petites i
coriàcies, d´un color
verd més aviat clar i
lluents per ambdues
bandes.
• Té una gla
relativament grossa i
amb les esquames de
la cúpula recorbades i
un xic punxents.
28-10-07

25. Quercus ilex
• L'alzinar és un dels boscos
més característics del
paisatge mediterrani, i té
aspecte tropical per la seva
verdor persistent i per
l'abundància d'arbusts i lianes
que en formen part.
• Correspon a les planes i
muntanyes de la terra baixa
però pot penetrar en l'estatge
montà fins a 1.500 m.
• La massa contínua de les
capçades d'un alzinar ben
constituït fa una densa
cobertura davall la qual el
sotabosc té assegurat un clima
moderat, i sobretot més humit,
que el general del país.
Alzinar de La Pena, 12 març 2008

26. Quercus ilex
Filitosa, 26-8-01 Mas Sedó
Arbre de capçada densa de 5-20 m, de creixement relativament lent

27. Quercus ilex
Fusta dura i nuosa, difícil de
L´alzina ha anat essent substituïda a les terres treballar
forestals, directament o indirecta, pels pins Agost 2008 Serrabona
mediterranis.

28. Quercus ilex
En plena floració al IES Horticultura, Reus,15-5-06
Les fulles de l´alzina són poc més grans que les del garric, de 3-7 cm, i també
esclerofil·les, coriàcies, el·líptiques. Són, però, d´anvers verd fosc i de revers
grisenc, recobert d´una fina borra, i amb els marges menys espinosos. Fa
aments masculins pènduls i flors femenines en inflorescències separades.

29. Quercus ilex
Fatarella, 27-11-05
Fruits, glans, amb un involucre hemiesfèric (cúpula) només a la base
amb esquames curtes i aplicades .

30. Quercus ilex
IES Horticultura, Reus,
febrer 04

31. Quercus ilex
rotundifolia
La carrasca de fulles amb
tendència a ser un xic
arrodonides i d´un to grisenc
a l´anvers amb 5-8 parells de
nervis laterals.
La Guardia, 11-12-05

32. Quercus ilex rotundifolia
La gla sovint és dolça

33. Quercus ilex rotundifolia
Penyaroja,
4-1-2011

34. Quercus ilex
Mapa de distribució
Al mapa podeu observar la distribució comparada de l´alzina, més litoral, i la
carrasca, més continental i meridional. El mapa d´Europa correspon a la
carrasca. La carrasca resisteix climes més continentals i més eixuts que
l´alzina, raó per la qual la substitueix a les comarques interiors catalanes i al
País Valencià, i no es fa en canvi ni a la part marítima de Catalunya ni a les
Illes.

35. Quercus suber
Portugal, oct 07
la surera té una capçada menys densa que l´alzina. Surera de 500 anys.

36. Quercus
suber
Es fa a les comarques litorals,
però sempre en terres àcides,
sovint sorrenques entre 0-1200 m.
Portugal, oct 07

37. Quercus suber
Poblet, març 05
Les Landes, 30-11-00
Molt similar a les alzines, la surera (Q. suber, "alcornoque"), se´n diferencia sobretot
per la seva escorça gruixuda i suberosa

38. Quercus suber
Cada 10 anys es pot arrencar de
nou el suro.
Corsica, agost 01

39. Quercus
suber
Montseny, 30-4-06

40. Quercus suber
Mapa de distribució, Flora dels Països catalans, edit. Barcino

41. Quercus
suber
Mapa de distribució de les suredes a Portugal, 06

42. Híbrid
Quercus ilex x Q. suber, Portugal 06

43. Quercus sp.
(fulla caduca, marcescent)
Història natural dels Països catalans, volum de Flora

44. Fulles de roures
Roure de fulla petita
Roure martinenc
Roure reboll
Roure pènol

45. Quercus faginea
El roure valencià, "quejigo“, és el de fulla més
xeromorfa: petita, coriàcia, amb el revers
cobert de densos pèls estrellats i amb les
dents menudes i regulars, agudes. Presenta,
més que cap altre roure, el fenomen de la
marcescència foliar, que consisteix en el fet
que les fulles, ja seques, romanen tot l´hivern
a l´arbre, donant-li un aspecte ben
Montsant 21-1-01, vessant sud característic i original entre els caducifolis.

46. Quercus faginea
Roureda de roure de fulla petita, Albarca, maig 05

47. Roure
monumental
Cappare
Albarca, abril 08

48. Quercus faginea
Mapa de distribució
Es fa, en substrats calcinals, a les muntanyes valencianes i tarragonines
entre 0 i 1600 m. A la part septentrional de la seva àrea de dispersió
s´encreua amb molta facilitat amb Q. pubescens, i dóna un híbrid fèrtil
(Q. x cerrioides)

49. Quercus humilis
El roure martinenc (Quercus humilis = Q. pubescens, “roble pubescente”) fa les
fulles més aviat gruixudes, densament pubescents al revers amb lòbuls no molt
profunds (pinnatífida) i irregulars.

50. Quercus humilis
IES Horticultura, Reus, febrer 04

51. Quercus humilis
Mapa de distribució
Viu sobre substrats poc o molt carbonàtics de l´estatge montà entre 0-1600
(1875) m, sobretot a la meitat septentrional de Catalunya.

52. Roures
Martinenc, a l´esquerra, i reboll, a la dreta.

53. Quercus pyrenaica
Prades, Tossal de la Baltasana, 17-6-01
Es caracteritza per les seves fulles, grans (6-16 cm)
i amb lòbuls profunds i irregulars i cobertes per 19-5-09
totes dues bandes de llargs pèls que les fan suaus al tacte.

54. Quercus pyrenaica
Prades,
25-4-06

55. Quercus pyrenaica
Mapa de distribució
El roure reboll ("rebollo, melojo, roble negral") s´anomena així per la
facilitat que té de rebrotar de soca un cop tallat. D´àrea fonamentalment
iberoatlàntica, penetra a les nostres terres, on forma alguns boscos, per les
muntanyes de Prades i de Penyagolosa entre 950 i 1500 m.

56. Quercus robur
IES, maig 09
El roure pènol (Q. robur = Q. pedunculata, per tenir les glans pedunculades) té
les fulles també glabres de 7-18 cm, blanes o poc coriàcies, lobulades, però
amb el pecíol curt (menys de 5 mm) i amb dues orelletes (aurícules) a la base
del limbe.

57. Quercus robur
IES Horticultura, Reus, 11-5-06

58. Quercus robur
Arbre de 15-40 m, als Països catalans, es fa només a la Vall d´Aran, al
Ripollès i a les terres olositàniques entre 100 i 1200 m.

59. Quercus rubra
Les Landes 30-11-00
El roure americà, originari d´Amèrica
del Nord, deu el nom a l´espectacular
color vermell de les fulles a la tardor.
Reus, parc del tanatori

60. Quercus rubra “aurea”
Kew

61. Quercus macrolepis
Mar i Murtra, 20-4-06

62. Quercus castannifoleacea

63. Quercus x turneri
Híbrid entre Q. ilex i Q. robur, Londres 1783
Kew