2. 1. L’ISLAM
1.1 QUÈ ÉS L’ISLAM?
-L’Islam és una religió monoteista, com el cristianisme o el judaisme, aquesta religió creu en un
únic i veritable Déu. Pels fidels islàmics aquest Déu rep el nom d’Al·là.
- Aquesta religió va ser fundada per Mahoma al segle VII a Aràbia. Ràpidament es va escampar
per Àsia, el nord d’Àfrica i una part d’Europa.
Mahoma, el profeta
3. 1. L’ISLAM
1.1 L’APARICIÓ DE L’ISLAM
-L’origen de la religió islàmica està a la desèrtica península d’Aràbia, que es troba a l’Orient
Pròxim.
- Llurs habitants, els àrabs, es dedicaven bàsicament a l’agricultura, la ramaderia, i especialment,
al comerç de caravanes.
- Eren pobles politeistes. El centre religiós era la ciutat de la Meca, on acudien en pelegrinatge.
L’Orient Pròxim
4. 1. L’ISLAM
1.1 L’APARICIÓ DE L’ISLAM
- Mahoma va néixer a la Meca. Era un home molt religiós. Pels musulmans, va rebre l’aparició de
l’arcàngel Gabriel, encomanant-li la missió de difondre la paraula d’Al·là com a nou profeta.
- El precepte bàsic d’aquesta nova religió era la submissió a la voluntat divina (Islam). Els inicis
foren difícils per Mahoma, ja que va estar rebutjat de la Meca.
- Aquesta persecució va culminar l’any 622 en l’abandonament de la ciutat per part de Mahoma i
els seus, que es refugiaren a la ciutat de Medina. Aquest fet és transcendental pels musulmans,
el coneixen amb el nom d’Hègira i marca l’inici de la seva civilització.
- La major part dels habitants de Medina van convertir-se a l’Islam. 10 anys després de l’Hègira,
al 632, la major part dels habitants d’Aràbia ja eren musulmans. Començava la seva expansió.
Representació de l’aparició de l’arcàngel al profeta
6. 1. L’ISLAM
1.3 TRETS FONAMENTALS DE L’ISLAM
-El llibre sagrat de la religió islàmica és l’Alcorà, on es recullen les revelacions d’Al·là a llur
profeta Mahoma. Aquestes revelacions s’escrigueren després de la mort de Mahoma.
- La religió islàmica estableix cinc preceptes, obligacions, que tot musulmà ha d’acomplir:
- El monoteisme: han de creure en un Déu únic, etern i totpoderós, Al·là. Aquest precepte
es manifesta mitjançant la shahada (professió de fe), “No hi ha més Déu que Al·là i
Mahoma és el seu profeta”. هللامحمدرسولالل No es pot representar la imatge d’Al·là.
- El Salat, l’oració. Els musulmans han d’orar cinc vegades al dia mirant cap a la Meca
- L’almoina, l’Islam estableix l’obligació de donar una vegada a l’any almoina a les persones
més pobres de la seva comunitat, començant per la seva pròpia família i els seus veïns.
- Restar tot un mes en dejuni, el Ramadà, no es pot menjar ni beure res mentre hi hagi
llum solar.
- Tot musulmà està obligat a pelegrinar a la Meca una vegada a la seva vida.
7. 1. L’ISLAM
1.3 TRETS FONAMENTALS DE L’ISLAM
-Els temples dels musulmans, on es reuneixen per fer el seu culte, són les mesquites. Allà es
reuneixen per resar, especialment els divendres, el seu dia sagrat.
- L’Islam no té sacerdots. Té imams, encarregats de dirigir l’oració, i ulemes, que s’encarreguen
d’interpretar els textos sagrats.
- L’Alcorà és el fonament de la vida pública i privada dels musulmans. Tan la conducta com
l’organització social es troben al seu llibre sagrat, que estableix la tradició:
- Tot el poder pertany a Al·là. Els califes són els seus representants, i concentren el poder
polític i religiós.
- Els musulmans han de practicar el gihad, és a dir, la promoció de Bé front el Mal. Aquest
Bé pot anar-hi des de la superació personal fins als conflictes globals. Algunes
interpretacions parcials i fonamentalistes legitimen la Guerra Santa sota aquest concepte.
- Al·là és el propietari de tots els béns. Tots els homes estan obligats a ajudar-se
mútuament i a prestar-se diners sense interès. La usura està prohibida.
- L’encarregat de aplicar la justícia seguint les normes del de l’Alcorà és el cadí (jutge).
10. 1. L’ISLAM
1.4 L’EXPANSIÓ DE L’ISLAM
-La primera expansió dels musulmans es va produir cap a Egipte, Síria i l’Iraq (632 – 644). En
menys d’un segle van conquerir l’Iran, Afganistan, l’Àsia central, el Paquistan, el nord d’Àfrica i le
Península Ibèrica. L’expansió per Europa es va detenir a França, a la batalla de Poitiers (732).
11. 1. L’ISLAM
1.4 L’EXPANSIÓ DE L’ISLAM
-Fins a mitjans del segle VII, els territoris islàmics van estar dirigits des de Damasc (Síria), pels
califes de la dinastia Omeia. Els califes representaven el poder polític i religiós, però el delegaven
en un visir (una mena de primer ministre) i en l’emir (una mena de governador).
- Els pobles conquerits podien mantenir la seva religió a canvi de pagar un tribut. Molts es van
convertir a l’islamisme per gaudir de les avantatges socials i econòmiques.
- L’any 750 una nova dinastia va substituir als Omeia. Els abbàssides de Bagdad es van fer amb el
poder. Els nous califes van aturar l’expansió militar i foren els navegants i comerciants qui van
estendre l’Islam per Àfrica, Malàsia, Indonèsia..., arribant fins i tot a Xina, Filipines i les estepes
asiàtiques.
- L’afebliment del poder dels abbasides va permetre que alguns territoris, com Al-Andalus,
aconseguiren l’independència política i religiosa.
Els califes delegaven el seu poder
12.
13. 1. L’ISLAM
1.5 AL ANDALUS: LA CONQUESTA
- L’any 711, a començaments del segle VII, els exèrcits musulmans van conquerir la Península
Ibèrica, encentant-se vuit cents anys de domini musulmà (van restar fins 1492).
- El nucli de l’exèrcit musulmà el conformaven els berbers, només els alts càrrecs i oficials eren
d’origen àrab. Després de creuar l’estret de Gibraltar, van vèncer als visigots a la batalla de
Guadalest. Van matar al rei Roderic i les forces visigòtiques es dispersaren.
- Després d’aquesta batalla, els musulmans van conquerir gairebé tota la Península sense
dificultats. En set anys, Taric i Musa, els comandants van finalitzar la conquesta. Només restaren
fora del domini islàmic les zones muntanyoses d’Astúries on es refugiaren alguns nobles i
clergues visigòtics. La major part de la població no es va resistir, convertint-se massivament a la
fe dels conqueridors.
- Els nobles que no fugiren, van arribar a pactes amb els musulmans D’aquesta manera, van
conservar les seves possessions, i en molts casos, els seus càrrecs. El camperolat va restar
sotmès.
14. 1. L’ISLAM
1.5 AL ANDALUS: LA CONQUESTA
Moment de la mort de
Roderic a la batalla de
Guadalet
Els berbers són una tribu del nord
d’Àfrica, aportaren la major part de
les tropes musulmanes
15. 1. L’ISLAM
1.5 AL ANDALUS: LA CONQUESTA
-La Hispània visigòtica va donar lloc a Al-Andalus, territori que va néixer com un emirat
depenent (província) dels Omeia de Damasc.
- Arran l’assassinat de l’últim Omeia i la seva família, l’únic supervivent de la dinastia, Abd al-
Rahman I, va refugiar-se a la Península Ibèrica, declarant Al-Andalus com emirat independent
dels abbàssides de Bagdad.
- L’emirat independent, amb capital a Còrdova, va ser una època de gran apogeu econòmic i
cultural.
Abd al-Rahman I, fundador de l’emirat de Còrdova
20. 1. L’ISLAM
1.6 AL ANDALUS: EL CALIFAT DE CÒRDOVA I ELS REGNES DE TAIFES
-A principis del segle X, l’any 912, Abd al-Rahman III va arribar al govern. Sota el seu
comandament, els atacs cristians van cèsar i es va obligar als regnes cristians de la Península a
pagar un tribut. A més, va refermar la seva autoritat interna i va afavorir el desenvolupament del
comerç.
- L’any 929 va proclamar el Califat de Còrdova, trencant així els últims lligams d’Al Andalus amb el
califat de Bagdad. Aquesta etapa és la de màxim esplendor d’Al Andalus. Hi hagué una gran
expansió econòmica, i els exèrcits del califat, encapçalats per Al-Mansur va imposar-se als
diferents regnes cristians.
- Tanmateix, a inicis del segle XI el Califat va començar la seva desintegració, transformant-se en
25 regnes independents, les taifes, que seguien el model de les polis de la Grècia clàssica, n’eren
ciutats Estat.
21. 1. L’ISLAM
1.6 AL ANDALUS: EL CALIFAT DE CÒRDOVA I ELS REGNES DE TAIFES
22. 1. L’ISLAM
1.6 AL ANDALUS: EL CALIFAT DE CÒRDOVA I ELS REGNES DE TAIFES
23. 1. L’ISLAM
1.6 AL ANDALUS: EL CALIFAT DE CÒRDOVA I ELS REGNES DE TAIFES
24. 1. L’ISLAM
1.6 AL ANDALUS: EL CALIFAT DE CÒRDOVA I ELS REGNES DE TAIFES
- Malgrat que econòmicament els regnes de taifes van prosperar, militarment eren molt febles i
no van poder resistir els atacs dels cristians del nord de la Península que van començar la seva
expansió a costa dels dominis musulmans.
-Al segles XI i XII, primer els almoràvits, i després els almohades, ambdós procedents del nord
d’Àfrica, intentaren aturar l’expansió cristiana, però totes les taifes, amb l’excepció de la de
Granada, foren derrotades i ocupades militarment. Aquests pobles, d’origen berber, tenien unes
fortes creences religioses.
- La derrota a la batalla de las Navas de Tolosa, a inicis del selgle XIII, marca el punt d’inflexió, a
partir d’aquest moment, els cristians s’imposaran progressivament a tota la Penínula.
- La taifa de Granada incloïa les actuals províncies d’Almeria, Granada, Màlaga i una part de
Cadis.
- La seva gran riquesa i orientació comercial, van permetre una lenta agonia de gairebé dos
segles. Estava obligada a pagar un gran tribut anual a Castella.
25. 1. L’ISLAM
1.6 AL ANDALUS: EL CALIFAT DE CÒRDOVA I ELS REGNES DE TAIFES
Els almoràvits
26. 1. L’ISLAM
1.6 AL ANDALUS: EL CALIFAT DE CÒRDOVA I ELS REGNES DE TAIFES
Els almohades
27. 1. L’ISLAM
1.6 AL ANDALUS: EL CALIFAT DE CÒRDOVA I ELS REGNES DE TAIFES
28. 1. L’ISLAM
1.6 AL ANDALUS: EL CALIFAT DE CÒRDOVA I ELS REGNES DE TAIFES
35. 1. L’ISLAM
1.7 AL ANDALUS: ECONOMIA I SOCIETAT
-A diferència dels regnes germànics, al món islàmic la ciutat era el centre d’activitats
econòmiques. Per això, mentre a la resta d’Europa les ciutats es convertien en records d’un
passat llunyà, a Al Andalus, van recobrar el seu estatus primordial. Les ciutats eren nuclis de:
-Artesania: els tallers artesans prosperaven, l’expansió econòmica impulsava el comerç- Els
socs eren els pulmons de les ciutats al andalusines, on es podien comprar tot allò que es
produïa.
-Comerç: generava una gran riquesa. Al Andalus era un punt fonamental en les rutes
comercials que des del Nord d’Europa anaven fins l’Orient, passant pel Nord d’Africa.
- Malgrat això, la major part de la població es dedicava a l’agricultura. Els musulmans van
millorar les tècniques agrícoles anteriors, introduint el regadiu. A més, portaren nous conreus
com ara l’arròs o els cítrics, que avui en dia són predominants al nostre territori.
36. 1. L’ISLAM
1.7 AL ANDALUS: ECONOMIA I SOCIETAT
- Dins d’Al Andalus podem diferenciar dos grans grups de població: els musulmans i els no
musulmans.
-Podem dividir la població musulmana en:
- Àrabs: l’elit governant. La minoria propietària de gran part de les terres. Tenien el poder
polític i social.
- Berbers: Que havien arribat del Nord d’Àfrica. Habitualment n’eren humils i es dedicaven
al ramat.
- Muladites: La gran part de la població. Els antics hispanovisigots que s’havien convertit a
l’Islam.
-La població no musulmana:
- Mossàrabs: hispanovisigots que no s’havien convertit i van romandre cristians. Mols d’ells
emigraren als regnes cristians del nord de la Península.
- Jueus: Respectats pels musulmans a canvi d’un impost. Feien tot tipus de feina (artesania,
comerç, medecina, ciència...)
- Esclaus: A Al Andalus existien els esclaus, però el maltractament vers ells estava prohibit.
Tenien certs drets (no es podien vendre els menors de 7 anys, participacions a les empreses
dels amos...)
38. 1. L’ISLAM
1.7 AL ANDALUS: ECONOMIA I SOCIETAT
- La vida quotidiana a l’Al Andalus es desenvolupava en torn a dos eixos: el soc i la mesquita.
- Els banys públics tenien una gran importància. Els habitatges tenien lavavo i hi havia un
clavegueram públic.
- L’educació era pública. A partir dels 6 o 7 anys els nens aprenien a llegir, escriure, recitar
l’Alcorà, gramàtica i matemàtiques.
- L’ensenyament superior era més restringit. A les universitats s’estudiava l’Alcorà, gramàtica,
medecina, ciències naturals, poesia...
39. 1. L’ISLAM
1.8 CULTURA ISLÀMICA
-Des de que la paraula de Mahoma va començar a difondre’s fins el segle XII, la civilització
islàmica va gaudir d’una gran rellevància. L’Islam, com temps enrere va fer l’Imperi Romà, va
imposar una llengua, l’àrab, facilitant l’integració i la transmissió cultural entre els diferents
territoris del Califat.
- El període comprès entre el segle VII i el XII representen el màxim esplendor de la civilització
islàmica. Durant aquest mateix període, l’Europa cristiana estava culturalment endarrerida i
molt empobrida.
- La cultura islàmica va integrar dins del seu patrimoni cultural els coneixements grecollatins,
egipcis, indis... , afavorint el desenvolupament de ciències com les matemàtiques, la medicina i
l’astronomia..., a més, desenvoluparen la tecnologia, i aplicaren els seus coneixements als
sistemes hidràulics de rec, a la fabricació de perfums, de papers, de porcellana...
Un dels més grans científics islàmics fou Averrois, va
destacar en molts camps, des de les matemàtiques
fins la filosofia. Els seus escrits van influir en
l’evolució del pensament cristià occidental.
Va néixer a Còrdova.
40. 1. L’ISLAM
1.8 CULTURA ISLÀMICA
Azarquiel (Al-Zarqali) fou un dels astrònoms més
importants d’Al Andalus. Un dels craters de la Lluna
porta el seu nom. Gràcies a les seves investigacions es
va poder preveure el calendari dels eclipsis i del pas
dels cometes. Va néixer a Toledo i morí a Sevilla.
Albucasis (Abu-L-Qàsim), fou un destacat metge
andalusí. Va influir destacadament en el
desenvolupament de la medicina amb la seva obra
“Classificació dels coneixements de la medicina”. Va
néixer a Còrddva.
41. 1. L’ISLAM
1.8 CULTURA ISLÀMICA
-L’art islàmic recull moltes influències dels territoris conquerits (grec, llatí, persa, àrab, egipci...)
però tindrà sempre unes característiques homogeneitzants: la prohibició de representar la
divinitat, la importància dels elements decoratius, les inscripcions coràniques...
-Els edificis més característics de l’arquitectura islàmica foren la mesquita i el palau. S’emprava
el maó i s’utilitzaven cúpules i arcs, decorant tots els elements.
Formes geomètriques, llaceries, al sostre de la tomba del poeta Hafez (Iran)
42. 1. L’ISLAM
1.8 CULTURA ISLÀMICA
L’art islàmic va incorporar les
cúpules bizantines
Decoració ataurica, vegetal, amb
inscripcions coràniques