2. Territori de la Península
Ibèrica sota domini
musulmà.
S’inicia el 711 i finalitza
el 1492, després de quasi
vuit segles.
3. •Conquesta musulmana (711-716)
•Emirat depenent de Damasc (716-756)
•Emirat independent de Bagdad (756-929)
ETAPES EN LA
HISTÒRIA •Califat de Còrdova (929-1031)
D’AL-ANDALUS
•Regnes de Taifes (1031-1237)
•Almoràvits i Almohades
•Regne Nassarita de Granada (1237-1492)
4. Procés conquesta
Península Ibèrica
pels musulmans
context gran
expansió en el
segle VII després
de la mort de
Mahoma, iniciat
a la Península
Aràbiga i
continuant a Àsia
i Nord d’Àfrica
5.
6.
7. El 711, en ple califat omeia,
un petit contingent de
tropes àrabs i berbers creuà
l’estret de Gibraltar i
desembarcà a la costa
andalusa (a Tarifa) i
començaren la conquesta
del regne visigòtic.
Aquestes tropes eren
dirigides per Tariq,
lloctinent de Muzà, valí del
nord d’Àfrica, que derrot{
el rei visigot Roderic a la
batalla del riu
Guadalete.
8.
9. El poder visigot fou
derrotat a la batalla de
Guadalete (711) i els
musulmans s’apropiaren de
forma fàcil i ràpida de la
totalitat del territori hispà
(en set anys varen controlar
tota la Península),
exceptuant uns nuclis de
resistència cristiana
independents en el nord
peninsular (zones
muntanyoses o
despoblades).
10. •Força expansiva de l’Islam.
•Superioritat militar islàmica demostrada en:
Degudes nombre i entusiasme en la batalla campal,
als mobilitat enfront a procediments estàtics de
invasors defensa, capacitat directiva d’alguns califes.
•La idea de guerra santa (gihad).
Causes de •Intenció musulmana d’apropiar-se de botins i
la ràpida tresors visigots.
conquesta
d’al- •La debilitat dels visigots per: lluites polítiques
Andalus internes, divisió social, problemes econòmics.
•Poca resistència visigoda per les continues lluites i
rivalitats entre els nobles.
Degudes •Passivitat de la majoritària població
als invadits hispanoromana.
•Ajuda donada per algunes famílies nobles
visigodes als musulmans.
•Recolzament de la població jueva als
conquistadors musulmans per la seva penosa
situació davant els visigots.
11. Les tropes musulmanes
solament es detingueren:
A les muntanyes càntabres
(batalla de Covadonga,
722).
Al sud de França, amb la
derrota de Poitiers, a mans
dels francs (732).
El territori peninsular
conquerit s’incorpor{ a
l’imperi {rab dels omeies de
Damasc, i formà un emirat
dependent del califat de
Damasc, amb capital a
Córdova.
12. Una vegada controlat el territori, que els musulmans varen
anomenar al-Andalus, es va convertir en una província o
emirat dependent del califat omeia de Damasc.
L’Emirat és una província amb capital a Córdoba,
governada per un emir que depèn i ha de rendir comptes de
la seva labor al califa, resident a Damasc.
13. La substitució de la
dinastia omeia per
l’abbassí al front del
califat (750) va provocar
Eliminació de tots els
membres de la dinastia
omeia.
Substitució de la capital
del califat de Damasc a
Bagdad.
Hi va haver un supervivent
de la dinastia omeia que fa
fugir, i després d’establir-se
al nord d’Àfrica, fou
reconegut com emir.
14. El 756, arribà a Córdova el
jove príncep omeia Abd al-
Rahman I, que venia
fugint de la matança de la
seva família pel fundador
del califat abbàssida.
Aquest príncep aprofità la
sublevació dels berbers
d’al-Andalus, desconents,
perquè els {rabs s’havien
assignat les millors terres,
per a posar-se al front
d’aquests, derrotar el
governador d’al-Andalus i
fer-se amb el poder.
15. Amb Abd al-Rahman I
(756-788) s’estableix
l’emirat independent de
Córdoba, que reconeix
l’autoritat religiosa i
espiritual del Califat de
Bagdad, però que des del
punt de vista polític és
independent.
16. Els problemes interns provocaren
l’abandó de tot el territori
peninsular situat al nord del riu
Duero, davant la impossibilitat de
controlar-lo de manera efectiva.
Els cristians del nord peninsular
aprofitaren aquesta ocasió, iniciaren
un lent avanç, conegut amb el nom
de Reconquesta, cap al sud, i
obligaren els musulmans a protegir
les fronteres i crear marques.
La Península durant el segle IX:
després d’assolir la m{xima
expansió, els musulmans
abandonaren gran part de la vall del
Duero, que quedà com a una
“terra de ningú”.
17. Abd al-Rahman III:
929 se va autoproclamar califa a més de
dirigir el govern, era també la màxima
autoritat religiosa.
Havia aconseguit pacificar i unificar al-
Andalus de les continues revoltes .
Va aconseguir frenar l’avanç dels regnes
cristians, quedant la frontera a la línia del
Duero.
Després de superar els conflictes, va decidí de
proclamar-se califa o cap dels creients, i no
reconegué l’autoritat religiosa de Bagdad.
S’iniciava així el califat de Còrdova.
Reorganitz{ i reforç{ l’exèrcit amb el fi de
mantenir l’autoritat i el control del territori.
Fomentà el comerç amb Àfrica, Europa i
Orient.
Estimul{ la cultura i l’art.
Durant el seu regnat, al-Andalus assolí
una gran esplendor política i cultural, i
Còrdova esdevingué la principal ciutat
d’Occident, solament comparable a
l’oriental Constantinoble.
18. Almansor (981-1002):
principals accions:
Baix el califat de Hisham
II se va convertir en
primer ministre i va
acaparar la totalitat del
poder.
Va realitzar freqüents
ràtzies (57) o campanyes
de càstig pel territori
cristià amb la intenció de
destruir collites i obtenir
riqueses i esclaus.
Les ràtzies eren campanyes
de saqueig, per recollir botí
i fer presoners.
19. Poders del califa:
Els califes se titulaven prínceps dels
creients i successors del profeta
Mahoma i reunien en la seva persona
un poder absolut des del punt de vista:
Religiós
Polític
Judicial
Militar
Econòmic
Altres càrrecs importants són:
Hagib: primer ministre.
Visir: ministres que executen les
ordres donades pel califa.
Valís: governadors de les
províncies.
Cadís: jutges que interpreten
l’Alcor{.
20. El Califat de Córdova (929-
1031) fou l’època de m{xima
esplendor i apogeu d’al-
Andalus a la Península
Ibèrica, des del punt de vista:
Polític – militar: pel predomini
dels omeies musulmans
enfront els regnes
hispanocristians, arribant
alguns a ser vassalls del califa.
Cultural – artístic: gran
importància en el
desenvolupament de les
lletres, ciències i arts
andalusins.
21. El 1033, una reunió de notables
declarà extingit el califat de
Còrdova, que es disgregà en
regnes independents de taifes
(taifa: en àrab, paraula que
significa bàndol, partit o
fracció. Es denominen així els
regnes sorgits després de la
dissolució del califat de
Còrdova).
En menys de trenta anys (1008-
1031) al-Andalus es va fragmentar
en més de 25 regnes, les taifes,
una espècia de ciutat Estat,
envoltades de territori, amb la
ciutat com a centre econòmic.
22.
23. La descomposició del Califat de
Còrdova va produir la formació de
nombrosos regnes independents,
com Córdoba, Sevilla, Toledo i
Saragossa caracteritzades per:
Intenció de continuar amb l’esplendor
musulmà.
Gran importància cultural i escàs poder
militar.
La curta història dels regnes de taifes es
caracteritzà pels enfrontaments entre
estats i les intrigues internes que, de
vegades, els dugueren a pactar aliances
amb els regnes cristians del nord.
Aquests n’aprofitaren la feblesa per
avançar la reconquesta.
Els reis cristians aprofitaren aquesta
debilitat per imposar les seves
condicions als reietons taifes
mitjançant:
Cobrament de paries o impostos
per garantir la pau.
Donen protecció militar a canvi de
vassallatge.
24. Quan Alfons VI, el rei de Castella i Lleó, conquerí Toledo el
1985, els musulmans d’al-Andalus, que temien desaparèixer,
cridaren els almor{vits i en sol·licitaren l’ajuda.
Davant aquesta situació de debilitat enfront als cristians,
els regnes taifes musulmans demanen ajuda a:
Almoràvits:
Confederació de tribus berbers.
Caracteritzats pel seu extremisme religiós i la pràctica de la
guerra santa.
Arriben a la Península Ibèrica després de la presa de Toledo per
Alfons VI (1085).
Almohades:
Tribus berbers procedents del nord d’Àfrica que arriben a la
Península Ibèrica en el segle XII per frenar la decadència
musulmana.
Finalment són vençuts a la batalla de les Navas de Tolosa (1212).
La repercussió més important d'aquesta batalla fou que marcà l'inici del
declivi musulmà a la Península Ibèrica i l'inici de l'hegemonia cristiana
29. La taifa de Granada va ser
l’única que va sobreviure
l’avanç dels regnes
cristians al segle XIII. La
governaven soldans o reis
de la dinastia nassarita,
relacionats amb els
califes del nord d’Àfrica.
30. La dinastia nassarita s’instal·la a la
taifa de Granada el 1237, ocupant les
actuals províncies de Granada,
Màlaga, Almeria i part de Cadis,
perdurant durant dos segles per
diverses causes:
Situació geogràfica: en estar
envoltada per muntanyes i
fortificacions que dificulten l’accés de
les tropes cristianes.
Freqüent recolzament de la població
musulmana del nord d’Àfrica.
S’aprofiten de les lluites freqüents entre
els regnes cristians durant els segles
XIV i XV.
Tenia una àmplia façana marítima,
ports importants per al comerç i una
agricultura de regadiu molt pròspera.
La seva enorme riquesa i la seva
activitat econòmica, que li permetien
pagar impostos extraordinaris en or als
reis de Castella, en varen fer possible la
pervivència.
31. El regne nassarita era molt
dèbil. Durant quasi dos
segles i mig va ser vassall
de Castella. Els
governants havien de pagar
tribut als reis castellans i
ajudar-los en cas de guerra.
Finalment el regne
nassarita de Granada es
conquerit pels Reis Catòlics
el 1492, culminant la
Reconquesta de la
Península Ibèrica als
musulmans.
32.
33.
34.
35. Cereals + Vinya + olivera
continuaven essent els conreus més
importants.
Els musulmans introdueixen
innovacions en:
Noves tècniques de regadiu
aplicades a l’agricultura, amb
un desenvolupament ampli de
camps que abans erren secs =
augment de la productivitat,
amb la utilització de sínies,
síquies i molins.
Nous cultius: arròs, cotó, indi
(tint), canya de sucre, cànem,
safrà, tarongers, albercocs,
pastanagues, albergínia,
carxofa.
40. Gran desenvolupament a
les ciutats d’una
producció artesana de
qualitat.
Manufactures
destacades: ceràmica,
cuir repussat,
orfebreria, fabricació
d’armes, producció de
colorants i el treball
de la seda.
41.
42. Activitat important caracteritzada per l’intercanvi
de productes entre Orient (Àsia) i Occident
(Europa):
Al-Andalus exportava: productes artesans.
Al-Andalus importava: esclaus, or, plata i matèries
primeres.
Gran importància de la moneda musulmana:
Dinar d’or.
Dirhem de plata.
43.
44.
45.
46.
47.
48.
49. Eren el centre de la vida
econòmica, religiosa i
cultural.
Ciutats al-Andalus
semblants a les ciutats
del nord d’Àfrica i del
Mitjà orient.
50. Eren molt grans en
comparació amb les ciutats
que hi havia a l’Europa
occidental:
Còrdova:
100.000 habitants era
una de les quatre ciutats
més grans del món,
juntament amb El Caire,
Constantinople i Bagdad.
Va arribar a tenir 800 fonts
públiques, més de 600
banys i 500 mesquites
distribuides entre els seus
21 ravals.
51. Estaven emmurallades amb diverses portes d’accés.
Traçat urbanístic carrers estrets i irregulars, formant laberints.
Distribució de la ciutat segons les funcions:
RELIGIOSA Part principal medina (ciutat vella) on i havia els
edificis més importants:
Aljama o Mesquita major + altres mesquites més petites.
POLÍTICA alcàsser recinte fortificat situat a la part més alta
de la ciutat on vivien les autoritats i els funcionaris.
SOCIAL I ECONÒMICA:
Al voltant del soc (mercat):
Mercaderies eren guardades als almodins.
A extramurs, a l’entorn de la medina ravals barris més populars +
tallers d’artesans.
Hamman banys àrabs tres sales principals: aigua freda, tèbia i
calenta.
53. Hammam
No tenia una funció
només higiènica, sinó
també social i d’oci. A
més, en el món islàmic,
és un lloc de purificació
religiosa (Mahoma diu
que la higiene és una
manifestació de la fe).
Banys eren gaudits per
homes i dones, però no a
la matiexa vegada.
54. Sales: disposició similar a
les termes romanes.
1. Vestuari: armaris,
penjadors, etc per a
poder deixar les robes. Se
completava amb latrines.
2. Tres sales destinades al
bany:
1. Sala d’aigua freda
2. Sala d’aigua tèbia: era la
sala principal i era
l’estança més gran.
3. Sala d’aigua calenta
(davora hi ha un forn i
una caldera per encalentir
l’aigua)
55.
56.
57.
58.
59.
60.
61. 711-755: Emirat dependent del califa de Damasc:
No hi ha manifestacions artístiques d’interès, ja que no es basteixen mesquites ni palaus en aquesta fase
de conquesta i consolidació del domini musulmà.
755-1031: Etapa califal:
És la fase més fecunda de producció artística andalusina:
Mesquita de Còrdova (929-1008)
Palau de Madinat al-Zahra
1031-1212: Regnes Taifes i imperis nordafricans (almoràvits i almohades):
La crisi no es tradueix en una disminució de la producció artística ni en un empobriment de la vida
cultural, ja que la multiplicació de petits reialmes és fins i tot beneficiosa en aquest aspecte.
Predomini dels materials pobres, però recoberts per una decoració mol abundant i variada
apareixen noves formes com els arc-cortina, mocàrabs, panys de sebka i la ceràmica vidrada. Se prefereix
la columna al pilar.
Castell-palau de l’Aljaferia de Saragossa (s. XI).
Almor{vits i Almohades: art més sobri i auster, d’acord amb una concepció més estricte de la religió
islàmica.
Mesquita Sevilla (no se conserva), només l’alminar la Giralda (sebka).
Torre del Oro, a Sevilla.
1238-1492: Període Nassarita:
L’art isl{mic tendrà un darrer període d’esplendor.
Arquitectura granadina simplicitat estructural emmascarada per la utilització d’una gran varietat de
recursos decoratius: arqueries sense funció constructiva, cúpules de mocàrabs, ceràmica, arcs
entrecreuats, etc.
Alhambra de Granada
Generalife
86. Art islàmic art eclèctic que assimilà les aportacions
hel·lenístiques, romanes, bizantines, sirianes i perses barreja
d’influències que donen un nou art.
Arquitectura manifestació artística més important que integra les
altres arts.
Tradició musulmana rebutja les representacions i animades en un context
religiós:
Pintura i escultura són escasses.
Desenvolupament extraordinari de les decoracions murals abstractes,
pintades, esculpides, en mosaic o ceràmica vidriada.
Decoració abstracta als edificis element defineix l’art isl{mic.
Utilització d’elements constructius amb funció merament decorativa.
Decoració donen als edificis una aparença de falsa complexitat
constructiva.
Sumptuositat decorativa amaga els materials pobres utilitzats en la
construcció.
Mesquita edifici emblem{tic de l’art isl{mic:
Hi ha tot el repertori de solucions constructives, simbòliques, decoratives i
litúrgiques.
87. Materials:
Maó, pedra,
maçoneria i guix.
Cobertes de fusta.
Revestiments murals:
ceràmica vidrada,
mosaic, plaques de
marbre o pedres
decoratives.
88.
89. Elements de suport:
pilars i columnes, a
vegades els dos sistemes
(mesquita de Còrdova).
Gran varietat de
capitells: decoració
vegetals, cúbics, de
mocàrabs, calats i
reutilitzats.
90.
91. Estructures adovellades (arc i
volta):
Arcs: de mig punt, de
ferradura, de ferradura
apuntat o túmid. Amb
caràcter decoratiu: lobulats,
mixtilinis i entrecuats.
Aspecte decoratiu:
alternança en el color de les
dovelles.
Cobertes: de fusta amb
cassetons (teginat), voltes
de creueria amb nervis que
no creuen al centre (volta
califal), voltes gallonades,
bulbiformes, les de mocàrab
i calades.
92.
93.
94.
95.
96.
97.
98.
99.
100. Plantejament general dels edifici:
Interès més pels espais interiors que no
exteriors, que presenten poc desenvolupament
en alçada intent harmonia amb el paisatge.
Espais de formes senzilles, amb plantes quadrades
o rectangulars, que alternen els espais tancats i
oberts sense solució de continuïtat.
Creació d’ambients agradables i frescs:
Jocs de llums i ombra vidrieres, gelosies i reflexos de
rajoles.
Presència de jardins i jocs d’aigua.
101.
102.
103.
104.
105. Elements decoratius:
Aportació més original de l’arquitectura isl{mica.
Sumptuositat interior / Sobrietat exterior
Tendència a l’abstració, repetició rítmica dels
motius i l’horror vacui.
Cinc motius principals:
Decoració epigràfica
Atauric
Arabesc
Mocàrab
Panys de sebka
106.
107.
108. Decoració epigràfica:
religió sense imatges,
escriptura recorda als
fidels els missatges
religiosos.
112. Arabesc: motiu
decoratiu d’entrellaç de
línies i figures
geomètriques en sèries
indefinides.
113.
114. Mocàrab: element
decoratiu de guix o
fusta format per petits
prismes juxtaposats i
superposats
verticalment
(“estalactites”).
115.
116.
117. Panys de sebka: xarxa
de rombes formada per
una sèrie d’arc
superposats.
118.
119. Decoració abstracta als
edificis element defineix
l’art isl{mic.
Utilització d’elements
constructius amb funció
merament decorativa.
Decoració donen als
edificis una aparença de
falsa complexitat
constructiva.
Sumptuositat decorativa
amaga els materials
pobres utilitzats en la
construcció.
120.
121. Illes Balears –les illes
Orientals d’Al-
Andalus van ser
durant més de 300
anys part del món
islàmic.
Lamentablement,
l'herència patrimonial
d'aquesta època ens
ha arribat molt
reduïda.
122. Les illes
Orientals de
l'Àndalus, és el
nom de les Illes
Balears en època
musulmana (903-
1229).
123. Imperi bizantí se comença a
descompondre a principis s VII.
Seu control sobre les Illes Balears
més nominal que efectiu.
Governants construir castells a les
muntanyes.
Habitants Illes dedicaven part dels
seus esforços a la pirateria.
124. Primera 707 el governador
d’Àfrica, Musà, les atacà. (711
Musà + Tariq = P. Ibèrica).
Cristians de les Balears
demanen ajuda a
l’emperador Carlemany
(800).
S. IX Balears atacades per
normands i musulmans:
848 normands
ataquen.
859 emir de Còrdova Abd
al-Rahman atacà les Illes
perquè els illencs havien
romput un tractat.
125. Isam al Hawlani
inicia peregrinació a la
Meca.
Tempesta l’obliga a
recalar a Mallorca
decideix conquesta.
Tornà a la cort proposà
l’aventura i partí amb un
exèrcit.
Conquesta 902:
Després d’una ferma
defensa dels cristians en els
castells musulmans
s’apoderen de les Illes.
129. Isam al Hawlani una
vegada haver conquerit:
Reconstruí la ciutat de
Palma, edificà banys,
mesquites i posades.
Rebatejà la ciutat com a
Madina Mayurca.
Illes quedaren adscrites
a l’emirat de Còrdova
conegudes com les Illes
orientals d’Al-Andalus.
130. ISAM AL HAWLANI nomenat valí +
inici procés d'islamització de les Balears.
Mallorca:
Antiga ciutat romana de Palma convertida en capital amb
el nom de Madina Mayrqa.
La resta de l'illa de Mayurqa dividida en 12 juz': Bulānsa,
Inkān, al-Djibāl, Murūh, Šulyar, Yartān, Manaqūr, Muntūy,
Qanarūša, Bunyūla-Mūsū, Djijnaw-Bitrah i Ahwāz al Madīna,
i una incerta al-Buhayra.
131.
132. Entre l'any 902 i 1229, any que es produeix la
conquesta catalana, les illes Balears formaran
part del territori dels següents estats:
1) Califat de Còrdova
2) Taifa de Dénia-Balears amb capital a Dénia
3) Taifa de Balears amb capital a Madina Mayurqa
4) Estat almoràvit
5) Taifa independent almoràvit de Balears
6) Estat almohade
133. Musulmans trobaren:
Ciutats pràcticament abandonades
Camps escassament conrats
Ja no hi havia bisbes
Musulmans:
Promogueren l’emigració de
persones de la península i del nord
d’Àfrica
A poc a poc tota la població va ser
musulmana i parlava l’{rab
134. Musulmans:
Introduïren nous conreus
safrà, arròs, albergínies,
carxofes, etc.
Posaren en marxa
complexos sistemes de
regadiu qanats o pous
de mina o sínies.
Iniciaren la construcció de
marjades per poder
aprofitar els costers de les
muntanyes.
138. Illes Orientals d’Al-
Andalus durant el
califat:
Governades per un valí
que residia a Madina
Mayurqa en el palau de
l’Almudaina.
Prop hi havia la
mesquita aljama.
Existien moltes
mesquites i banys,
escoles i biblioteques.
139. Les illes orientals d’Al-Andalus:
conquesta i annexió
Expedició cordovesa d’Isam al-Khawlani (902-903)
- resistència a l’ocupació musulmana (Alaró)
Isam al-Khawlani,
Les Balears passen a formar governador
part de l’emirat de Còrdova (valí)
Procés intens
d’islamització i Medina Mayurqa:
arabització de la capital de les Illes
població indígena orientals d’Al-Andalus
140. Principis s. XII
moltes ciutats italianes
s’havien fet riques
gràcies al comerç, però
sovint es seves naus
eren atacades pels
pirates.
Illes Orientals d’Al-
Andalus important
centre pirata.
Pisa causes croada:
Acabar amb pirateria.
Saqueig i botí.
141. Pisa volia acabar amb el
niu de pirateria que hi
havia a les Illes Orientals
d’Àl-Andalus.
El Papa els concedí una
croada.
Pisans salparen i quan
desembarcaren en unes
costes de l’occident
començaren a atacar.
S’havien equivocat
havien desembarcat a
Catalunya.
Demanaren disculpes al
compte de Barcelona
Ramon Berenguer II i li
oferiren participar en la
campanya.
142. Flota pisans + catalans salpà de nou:
Atacaren Eivissa destruïren pràcticament la
ciutat.
Mallorca quan arribaren a Mallorca fondejaren
les naus en el Portitxol 1113.
Cristians posaren setge a la ciutat mentre el valí Mubassir
demanava ajuda als almoràvits.
Cristians:
Atacaren per mar i per terra.
Entraren a la Ciutat per la zona de l’actual castell del Temple i la
destruïren a mata-degolla.
Saquejaren tota l’illa, però no s’hi van poder quedar.
1115 abandonen i arriben els almoràvits trobaren en ruïnes
tota aquella ciutat que tant havien cantat els poetes.
143. En caure el califat de
Còrdova, les Illes
Balears passaren a
formar part del regne
taifa de Dènia (1015).
Regne regit per Mujahid
que el transformà en
una base de pirateria.
Mujahid s’envolt{ de
savis i poetes que
Taifa de Dènia (1015-1076)
fugiren de la destrossa
del califat.
144. La taifa Dénia-Balears (1015-1086)
Ràtzies de Muyahid contra el litoral
Italià i provençal. Campanya contra
Sardenya.
145. A la mort de Mujahid
(1044) el succeí el seu fill
Alí, però va ser derrocat
per la taifa de
Saragossa (1076):
Les Balears aprofitaren
per fer-se independents
de Dènia (1096).
Aquest primer regne
independent acabà amb la
croada catalanopisana de
Taifa de Mallorca (1087-1114) 1113.
146. Època califal
(s. X- principis del s. XI)
Muyahid: pirateria i
Taifa de Dénia- Balears campanyes navals contra les
(1015-1086) costes italianes i provençals
Les Balears: regne taifa
independent (1086-1115)
Aïllament polític Expedició de Arribada dels
i militar: càstig: croada almoràvits (1115)
ràtzzies que pisano-catalana que, des del nord
perjudicaven el (1114-15). d’Àfrica, ja havien
comerç de Pisa i -Saqueig de ocupat les
Catalunya Menorca i Eivissa terres d’Al-Andalus
-Assalt i destrucció peninsular
de Medina Mayurqa
147. Emir de les illes Mubassir
havia demanat ajuda als
almoràvits contra els cristians.
Almoràvits tribus de
berbers nòmades que
habitaven el sud-oest del
Marroc.
Quan els almoràvits arribaren
a les Illes Orientals d’al-
Andalus la trobaren
totalment destruïdes.
Un dels governadors intentà
reconstruir la capital fora de la
costa, però una sublevació
popular li ho impedí.
148. Sublevació popular
califa almoràvit hi
envià com a governador
un parent seu:
Muhammad Ibn
Ganiya:
Recobrà la pau del poble
Reconstruí les ciutats
Tornà a convertir les
Illes en un centre de
pirateria
149. Quan l’imperi almor{vit va
desaparèixer Illes
Orientals d’al-Andalus es
convertiren en l’únic centre
de resistència.
Els hereus de Muhammad
Ibn Ganiya es convertiren
en emirs independents i
tengueren com a objectiu
principal la reconstrucció
de l’imperi almor{vit.
150. Ishaq banu Ganiya
arribà al poder després
de fer assassinar son
pare i el seu germà
(1151-1155).
Alí Banu Ganiya (al-
Mayurkí) decidí
envair el nord d’Àfrica
per atacar els almohades
i intentar recompondre
el seu imperi.
151. Almohades conjunt
de tribus que van
emprendre una lluita
contra els almoràvits.
1146 s’apoderaren de la
península Ibèrica i el
darrer reducte de
resistència almoràvit
varen ser les Illes
Orientals d’al-Andalus.
152. Banu Ganiya decidiren
contraatacar i recobrar el nord
d’Àfrica.
1188 flota comandada per Abú
al-Siquilli, s’apoder{ de les
Pitiüses, les primeres illes en
caure en mans dels almohades.
1203 almohades s’apoderaren
de la resta de les illes després de
violents combats.
Domini almohade continuà
fins 1229 Jaume I inicià la
conquesta de Mallorca morí el
darrer valí almohade Abú Yahya.
153. El període almoràvit
(1115-1203)
Expedicions de saqueig
Les Balears: estratègic contra els almohades
enclavament almoràvit. peninsulars i les costes
La dinastia dels franceses.
Tractats de pau amb
Banu Ganiya
Pisa i Gènova
Annexió de l’arxipèlag pels almohades
(1203-1229) que al 1157 havien ocupat
les terres peninsulars
1229: s’inicia la conquesta
catalanoaragonesa
154. L’economia de les zones rurals
Població disseminada
-assentaments tribals àrabs i berbers
Predomini de les activitats agràries
Complexa xarxa
hidràulica
Explotacions
Agrigultura
agràries:
de
-alqueries Conreus:
regadiu
-rafals -hortalisses
-farratges
-arròs
-cotó...
155. Les ciutats
Altres nuclis urbans:
-Medina al-Yazira
Medina Mayurqa era (Menorca)
el nucli urbà més important -Medina Yabisa
(Eivissa)
A les ciutats hi residien els
governadors i administradors
Els habitants de Els artesans treballaven
les ciutats es en l’artesania de la
dedicaven al seda, la ceràmica,
comerç i practicaven les sabates, els metalls, etc
el corsarisme
“Ràtzzies” contra les ciutats cristianes del litoral
mediterrani (Catalunya, sud de França, Itàlia)
156. Arts plàstiques:
Gran quantitat de peces de ceràmica.
Làpides funeràries.
Objectes de bronze.
Làpida
funerària
del Museu
de Mallorca
162. Arquitectòniques:
Banys Àrabs de Medina-Mayurqa
Arc d’entrada a les drassanes de l’Almudaina
Residus de Murada
Palau de l’Almudaina + Almudaina de Gumara han
perdut pràcticament tota la fesonomia que els
caracteritzava durant la dominació dels musulmans.
163.
164.
165.
166. És segurament la
construcció d'època
islàmica millor conservada
de les Illes Balears.
Aquest edifici, que pot
datar-se durant la primera
meitat del segle XII, va ser
construït reutilitzant
materials procedents
d'edificis destruïts durant
l'atac a Palma de 1114-1115.
Al costat dels banys es
trobava una mesquita i una
necròpolis.
172. Palau de l'Almudaina seu
dels governadors musulmans
es va reconstruir seguint
l'estil gòtic amb la conquesta
cristiana.
Ha estat sempre el lloc de
residència del cap de l'Estat o
del seu representant a les
Illes Balears.
En època islàmica van
residir-hi els walís o, durant
el curt període
d'independència política de
Balears, va ser la residència
dels seus dirigents, Al-
Murtada i Mubassir Nasir al-
Dawla.
173. Toponimia:
Per tota l’extensió de Mallorca abunden els noms de lloc
d’origen àrab.
Alcúdia el pujol.
Alfabia l’alf{bia.
Algaida el bosc
Almudaina la ciutadella
Bendinat fill de l’imberbe
Biniali fills d’Alí
Biniamar fill d’Amar o del vermell
Biniaraix fill del coix
Binissalem fills de Salam o de la pau
Marratxí natural de Marraqueix
Randa llorer
Hi ha molts altres noms d’origen llatí, però modificats pels
arabs: Costitx, Felanitx, Montuïri, Santueri,e tc.
174. De l'època musulmana s’han conservat
nombrosos topònims i formes lèxiques
d’origen {rab.
Topònims: Binissalem, Alcúdia, Binialgorfa,
Binicanella, etc.
Formes lèxiques: cotó, xarop, quitrà, sucre,
aljup, alambí, sínia, safareig, sitja, sanefa, catifa,
flassada, matalàs, etc.
