2. La vida m’estava donant una segona oportunitat: vaig
aconseguir parlar amb ell.
Era un dimarts pel dematí i ell se seia a dues taules més a
l’esquerre de mi, la llum del dia l’il·luminava i aquella imatge
em fascinava, la llum remarcava el perfil de la seva cara.
3. Em va preguntar
quina hora era, i em
va dir que les
arracades que duia
em ressaltaven els ulls.
Aquelles paraules em
van embogir, fent que
li contestés amb una
veu molt tremolosa:
- Gràcies Jordi - vaig
dir - Són les 10, aviat
sortirem a fer l’esbarjo.
4. Vaig arribar a casa molt contenta per com
havia anat el dia.
La mare va venir furiosa a dir-me que l’havien
trucat de l’escola perquè ja feia dues setmanes
que no entregava el treball de tecnologia.
5. Jo vaig fer-li una empenta a
la mare per pujar a la meva
habitació i ignorar-la, però
ella em va agafar del braç i
em va fer seure al sofà per
donar-li una explicació.
Jo li vaig dir que la culpa
era seva per haver substituït
al pare d’aquella
manera, ara ella estava
amb un home que es deia
Victor.
6. Els meus pares es van divorciar al inici de curs, i
ella ja estava mantenint una relació amb un
company de feina a mitjans de Desembre.
Odiava a la meva mare i aquell home amb
totes les meves forces.
.
7. Vaig estar aguantant la xerradeta de la mare durant
massa temps, fins que m’hi vaig cansar i li vaig dir que
la odiava.
Ella em va fer una bufetada i jo vaig començar a plorar
i vaig dirigir-me cap a la porta per anar-me’n.
8. Abans de poder sortir vaig sentir com si alguna
cosa caigués al terra amb molta força, era la
mare!
Havia caigut al terra i no responia.
9. El cor em va accelerar com mai i em vaig penedir
del que havia passat.
Vaig dirigir-me al telèfon i vaig trucar a una
ambulància.
El meu germà petit plorava al costat de la mare.
10. La mare estava en coma des de feia 3 setmanes i
per fi va despertar. Aquelles setmanes se’m van
fer eternes.
Jo, l’estúpid d’en Víctor i el meu germà vam fer un
bot per abraçar-la.
11. El metge no ens va voler donar explicacions a
mi i al meu germà sobre el que li passava a la
mare.
Quan el metge va entrar a l’habitació de
l’hospital, va voler deixar reposar a la mare
durant una estona abans d’explicar-li el que
havia passat.
12. El metge va entrar a l’habitació l’endemà i li va
explicar a la mare el que li passava i nosaltres
ho vam escoltar, en Víctor ja ho sabia.
El teixit del ventricle dret del cor de la mare
estava en mal estat i li havien de fer un
transplantament de cor.
13. El metge va aclarir que el transplantament
havia de ser immediat, però costava una
fortuna.
La meva família no tenia prou diners com per
pagar aquella operació i si no ho pagàvem, la
mare es moriria.
14. Aquella notícia em va trasbalsar. El meu germà
va notar la tensió de l’ambient i es va posar a
plorar, tan sols tenia 5 anys.
La mare no va saber reaccionar i la única cosa
que va poder fer, és abraçar-nos a mi i al meu
germà.
15. En Víctor feia hores que no estava amb
nosaltres i ens va semblar estrany.
Al vespre, el metge va aparèixer a la sala
d’espera molt feliç i ens va explicar que algú
havia salvat a la mare.
16. Vaig preguntar inquietada qui havia sigut el
donant i ens va dir que havia sigut un home
que es deia Víctor Almeda.
Aquell home que tant havia odiat va donar la
vida per la meva mare.
17. Aquella notícia em va
fer veure la vida d’una
altra manera, vaig
penedir haver jutjat
d’aquella manera a
aquell pobre home.
A partir d’aquell dia,
vaig veure que tothom
tenia dret a tenir una
sanitat digne, i que no
era just que una persona
sana hagués de morir
per salvar-ne una altre.
