4. Barcelona, 29 de setembre de 1936
Estimat Quimet,
Des que te n’has anat a la guerra tot ha canviat molt i les nostres vides no estan
gens segures. Els meus amos em van despatxar de la feina perquè tu te’n
vas anar al front i ara em consideren una dels vostres, una roja.
Al cap de pocs dies d’anar-te’n em va venir a veure en Cintet, amb un animalet
nou, una granota, juntament amb una gran panera de taronges. Em va
explicar que havia anat a Cartagena en molt males condicions a causa de
l’estat de l’avioneta en què viatjava. Però, per sort, diu que van arribar-hi
sense patir. Quan era a casa em va demanar que li fes el cafè tan bo, diu ell,
que faig jo, amb una tassa de porcellana. Crec que en Cintet ha canviat molt.
Vaig pensar que la guerra canvia els homes. Vam parlar una estona sobre en
Mateu i la seva dona, i que ni tu ni ell podíeu aconsellar-lo perquè es una
mica més gran que vosaltres. Però la conclusió que en Cintet va treure és
que en Mateu era massa home per la Griselda, que és una nina, com diu ell.
5. En Cintet em va preguntar pels coloms i li vaig dir que en quedaven pocs i que
eren molt vells i salvatges. Li vaig explicar que cada dia havia llençat un
covador a les escombraries perquè tots d’un plegat l’escombraire no els
hauria volgut. Li vaig ensenyar l’habitació dels coloms amb la trapa del
terrat tapada amb llates vermelles i, que a sobre encara feia bravor de
coloms tot i haver-la netejat fa temps. I ell em va dir que quan guanyarien la
guerra em pintaria aquesta habitació de color de rosa. Finalment se’n va
anar molt content dient-me “adéu... adéu...” tot baixant les escales.
Un altre dia, de bon matí, quan anava a treballar, vaig sentir que em cridaven
des d’un cotxe que passava. Vaig girar-me, el cotxe va parar i, vestida de
miliciana, em va saltar la Julieta, molt prima, molt blanca de cara, amb els
ulls plens de febre i cansats. Em va preguntar com estava i em va dir que
m’havia d’explicar moltes cosses, i vam quedar el diumenge següent per
parlar a casa nostra. Abans de tornar a pujar al cotxe em va dir que estava
enamorada.
I el diumenge estava aquí, jo havia deixat els nens a casa de la senyora
Enriqueta. La Julieta em va contar que tenia molta por que no li matessin el
promès, ja que n’estava molt enamorada. I que havien dormit una nit junts
sense fer res; i que per això n’estava tan enamorada. Deia que era molt bon
noi i que li semblava que se l’estimava. Em va explicar aquella meravellosa
nit amb el seu promès i se’n va anar. Quan vaig explicar aquesta història a
la senyora Enriqueta es va enrabiar molt i va dir que aquestes noies de la
revolució totes eren unes pocavergonyes.
6. Ara com ara, a la ciutat, així que cau el dia, tot és de color blau. Els de dretes
han pintat de blau els vidres dels fanals alts i els vidres dels fanals baixos.
Quan van bombardejar des del mar, el meu pare va morir, no per culpa de cap
bomba del bombardeig sinó perquè, de l’espant, se li va parar el cor i allí si
va quedar. Em va costa d’adonar-me que era mort perquè ja feia temps que
era com si fos mig mort... com si no fos res meu, ni res que jo pogués voler
com a meu, com si quan es va morir la meva mare el meu pare també
s’hagués mort.
La senyora del meu pare va venir a dir-me que havia mort i a veure si podia
ajudar-lo amb alguna cosa per pagar l’entrenament. Vaig fer el que vaig
poder, que no és gaire, i quan ella se’n va anar un moment, només un
moment, dreta al mig del meu menjador, em vaig veure petita amb un llaç
blanc a dalt del cap, al costat del meu pare, que em donava la mà i anàvem
per carreres amb jardins i sempre passàvem per un carrer de torres on hi
havia un jardí amb un gos que, quan passàvem es tirava contra el reixat i
lladrava i un moment em va semblar que tornava a estimar el meu pare o a
semblar-me que, molt lluny, l’havia estimat. El vaig anar a vetllar i només el
vaig poder vetllar dues hores perquè l’endemà m’havia de llevar de matí per
anar a netejar despatxos. Em vaig endur un retrat del meu pare que la
meva mare havia endut tota la vida en un medalló i el vaig ensenyar als
nens. I amb prou feines sabien qui era.
7. La Julieta va tornar a venir a casa un altre dia. Li vaig parlar dels nens i li vaig
dir que cada dia podem menjar menys i que no sabia com fer-ho. Em va dir
que ella em podria fer posar el nen en una colònia, que la nena no m’ho
aconsellava perquè era una nena, però que el nen encara li faria bé tractar
altres nens i que això el prepararia molt per la vida. I el nen va dir que no es
volia moure de casa encara que no pogués menjar res. No tenim res per
menjar i ens fiquem d’hora al llit per no adonar-nos tant que no tenim res
per sopar i el diumenge no ens llevem per no tenir tanta gana.
Amb un camió que va fer venir la Julieta, vam anar a deixar el nen a la colònia,
després d’haver-lo convençut amb bones paraules. La senyora Enriqueta li
va prometre que aniria a veure’l. I jo li vaig dir que hi aniria cada diumenge.
Tots estem molt tristos perquè ens ha deixat durant un temps i cada cop
tinc més por que en siguem menys a casa nostra.
I això és tot. Esperem que puguis tornar aviat sa i estalvi amb nosaltres.
Una forta abraçada, tant meva com dels nens.
