Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

Jocs florals 2015 stma trinitat

4,996 views

Published on

  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Jocs florals 2015 stma trinitat

  1. 1. JOCS FLORALS 2015
  2. 2. Carta al rei Sara Rodrigo 1r ESO Barcelona, 23 d’abril de 2015. Estimat pare de la princesa, Sóc en Sant Jordi, tot i que si vostè em vol anomenar Jordi, a seques, jo li ho permetré, donat el lligam que ara ens uneix. M’urgeix parlar-li d’uns quants assumptes molt privats i no sé per on començar... Millor començaré pel principi, no li sembla? No sé si se’n recorda, però ara ja fa un any que vaig derrotar a aquell ridícul drac que tants problemes donava. Sí, aquell que se’n menjava el bestiar i que quasi devora la vostra filla, de no ser per mi!. Doncs, el que li volia recordar és que no m’ha lliurat els tres mil euros de la meva merescuda recompensa. Espero que hagi estat la mala memòria i no una altra cosa... ja ens entenem. Quan vulgui ingressar els meus dinerets al meu compte bancari, ja m’ho dirà, que les estic passant magres! Amb la feina que aquell dragotot em va donar... i em va pagar amb roses!!!. I a sobre vermelles, quan jo odio el vermell!!. No s’ oblidi que ara la princesa viu amb mi, així que, si la vol mantenir com a tal, ja sap el que toca!. El segon tema a tractar està relacionat amb la meva fama i honor. Senyor rei, sàpiga que la seva filla m’està traient tot el protagonisme. Sí, sí, així com sona!. Quan sóc cridat per un poble desesperat a causa d’algun monstre perillós, és ella qui va a la seva defensa i derrota tota soleta la fera. Jo em quedo al·lucinat de com s’ha fet valenta i forta. No pensi que és enveja, també estic orgullós d’ella, però és que home... Jo abans tenia una fama i ara m’he quedat sol fent les feines de casa, aquelles que fèiem a mitges entre els dos: jo posava el rentavaixelles, cuinava, parava i treia la taula, escombrava i fregava el terra. Ella feia la resta. Com veu, hi estàvem bastant igualats, en feines. Però ara ho he que fer absolutament tot jo, perquè ella es passa el dia de poble en poble. I quan acaba una missió, se’n va de festa per celebrar-lo. I a
  3. 3. sobre, sense mi! M’acabaré convertint en una espècie d’ edició especial de ventafocs masculina! Hem de posar remei! Almenys podríem anar tots dos junts a les missions, derrotar el drac i anar-nos-en a casa plegats, com dos herois de conte. I ja que estem tan modernitzats, aprofitar i fer-nos un selfie, d’aquests que se’n fan ara: nosaltres en primer pla, somrients i altívols i el trofeu enrere. Tinc més qüestions a tractar, però em sembla que això ja serà en una altra carta. Espero la ràpida i convenient resposta d’un rei de la vostra categoria. Fins una altra, estimat sogre! Sant Jordi ................................................. 2n PREMI Maria Pasqual 1r ESO Els cignes dansaires Havia estat un dia molt cansat, vaig arribar a casa i esperava tenir el sopar preparat, però no. La meva mare encara no havia arribat a casa i el meu pare tenia torn de nit. Tenia molta gana, però no tenia ganes de cuinar, així que vaig demanar una pizza. Mentre estava parlant amb el de la pizzeria, va sonar una altra trucada, però no vaig poder agafar-la; havien deixat un missatge. Era de l’escola de ballet, on jo anava. El missatge de veu deia que havia de preparar una actuació per a la setmana que ve, perquè vindria Marianela Núñez, la famosa ballarina de dansa clàssica. Havia canviat el meu estat d’ànim, ja no recordava com n’estava de cansada. Estava molt emocionada! Va arribar la mare i vaig córrer a explicar-li el que acabava d’escoltar. A la meva mare no li fa massa gràcia que vulgui ser ballarina, perquè creu que és molt difícil tenir èxit i vol que estudiï medicina com ella. Però en aquell moment em va veure tan emocionada que va pensar que era una gran oportunitat per a mi. Em va felicitar i em va donar un petó i una abraçada. Quan va arribar el meu pare, era molt tard, però estava tan inquieta per explicar-li que no vaig dormir fins aleshores.
  4. 4. L’endemà al matí no em podia llevar, estava esgotada de tanta emoció, i d’anar a dormir tan tard. Com un zombi vaig anar al lavabo a rentar-me la cara i les dents. Em vaig dutxar i vestir. Vaig baixar a la cuina corrent perquè l’autobús de l’escola m’estava esperant. Vaig beure un got de llet i em vaig emportar dues galetes pel camí. En entrar a l’autobús, vaig saludar en Manuel, el conductor, i vaig seure al lloc de sempre (al costat del meu millor amic, en David) i vam estar parlant sobre el meu missatge d’ahir. A la tarda vaig anar a l’escola de dansa. Vaig saludar la Diana, la meva companya de ball, i vam anar juntes a la sala blava. Vam parlar sobre la visita de la nostra ídola. Les dues estàvem tan emocionades... Durant aquella setmana ens vam preparar durament un duet de ballet per presentar-li la Marianela Núñez. Finalment va arribar el dia esperat. Aquella nit no vaig poder dormir. En arribar la tarda, vaig anar a casa a recollir el vestit i després al teatre, on actuava davant de milers de persones. La professora ens va desitjar sort a la Diana i a mi. L’actuació anava molt bé, fins que... la Diana es va bloquejar i no sabia què fer; en veure-la, vaig improvisar perquè em seguís. No va sortir tan malament... A la sortida vam veure la Marianela que ens va anar a buscar. No em creia que una persona com ella anés a buscar a unes nenes com nosaltres. Ens va dir: - De totes les actuacions que he vist aquesta tarda, i en tots aquests anys, no n’havia vist una de tan espectacular i improvisada. Era com veure dos cignes nedant sobre l’aigua. Un es cau però amb l’ajuda de l’altre pot aixecar-se i tirar endavant. Ho heu fet molt bé noies, seguiu així. Suposo que les dues vam pensar el mateix: Uau! Pessiga’m que potser estic somiant. Però no, no estàvem somiant. ........................................
  5. 5. Bárbara Campos 1r ESO CARTA AL MEU AMOR Saps que sempre m’ha estat més fàcil escriure que dir-ho i ara vull acomiadar- me així. No sé com començar. No trobo les paraules precises per dir-te el que sento. Em fa mal escriure cada paraula, m’agradaria que mai hagués passat això, perquè em fa mal saber que mai et vaig interessar, que només vaig ser una estúpida que es va humiliar perquè sabessis que t’estimo. Sé que l’ errada va ser meva, per no saber oblidar, per creure’t quan una tarda em vas dir que t’interessava, per estimar-te cada dia més, per intentar fer-te saber que t’estimo, pel naixement de molts somnis i esperances. Per més que tot el meu ser sàpiga que per a tu no va ser res, com prohibir-li al meu cor que deixi de somniar, de sofrir, de plorar per tu?. Tan poca cosa sóc? Tan poc em valores? No et culpo, no sóc el que realment esperaves per omplir les teves expectatives, però no puc deixar de preguntar- me per què tu omples les meves quan l’ únic que aconsegueixo són llàgrimes. Segueixen passant els dies i jo no em vull resignar a perdre’t, encara que sàpiga que així l’ he de fer. Sovint desitjo tornar a saber de tu, escoltar-te, veure’t de nou, perquè encara que vas passar per la meva vida tan ràpid, vas deixar empremtes inesborrables. Ara i sempre em preguntaré: algun dia vas sentir amor? Vas arribar a estimar-me en algun moment? I després d’això... Crec que a aquestes preguntes no els trobaré resposta fins el dia en què et torni a veure i estiguis disposat a parlar oblidant, només per un moment, les nostres diferències. Necessito saber el que sents, i aquesta vegada vull que em parlis amb el cor i que en els teus ulls només estigui la veritat. Avui em trobo amb la tristesa de la meva solitud, infinitament pesada, amargant cada moment en què et recordo, plorant la teva indiferència cap a mi, i entre tanta incomprensió, els meus pensaments només s’ ennuvolen guardant-se les coses que no es poden dir; que només es poden sentir. I només penso: Com serien les coses si pogués trencar les barreres per arribar a tu, ara que tant t’estimo. Ahir vaig voler dir-te que em perdonessis si en algun
  6. 6. moment et vaig danyar, que tot va ser sense voler, perquè desitjo el millor per a tu. Recorda, hi ha 3 coses que no es recuperen en aquesta vida: la fletxa llençada, la paraula dita i l’ oportunitat perduda... Desitjo que tinguis la felicitat que mai vaig poder donar-te. T’estimaré per sempre en silenci... I perdona’m per creure que eres tu la persona indicada, encara que així ho digui el meu cor. Gràcies per tots els moments meravellosos que em vas donar... Petons!. ........................................... Núria Pérez 2n ESO El canvi climàtic Hola! Sóc la Laura, tinc 12 anys i vaig a una escola rural. Hi hem iniciat un estudi sobre la problemàtica que comporta el canvi climàtic. Tenim una mestra de ciències, l’ Estrella, que està molt conscienciada sobre aquest problema i ens ha proposat fer un projecte que ajudi a detectar les causes i a frenar les conseqüències. Aquesta setmana, com ha estat la setmana de la ciència, hem aprofitat per parlant-ne del tema a classe. L’ Estrella, només arribar, ens ha fet una exposició sobre la Terra i ens ha demostrat que és un bon lloc per viure-hi, que és l’únic planeta de l’univers que coneixem on es donen les condicions adequades que fan possible la vida. La seva atmosfera, com un paraigües immens, ens protegeix a tots els qui hi vivim a sota, però actualment, degut a les actuacions que fan les persones, el nostre entorn es va degradant. La mestra ens va preguntar si sabíem què volia dir el canvi climàtic. La meva amiga, la Susanna, va respondre que el canvi climàtic volia dir que les temperatures a la Terra seran cada vegada més altes. La causa és la gran contaminació de gasos a l’atmosfera, que està creant una capa que impedeix que el calor s’escapi un cop ha rebotat a la terra. Això causa un escalfament
  7. 7. del planeta que pot ser el començament d’un ràpid canvi climàtic, i els seus efectes ja s’han vist en inundacions, pluges desmesurades, sequeres.... Altres companys van apostar per donar solucions al problema, com ara l’ estalvi d’ energia. Proposaven que podíem utilitzar bombetes de baix consum, apagar l’interruptor del televisor i no utilitzar el comandament. Mantenir la calefacció i l’aire condicionat a una temperatura adequada i evitar temperatures extremes. També tenir un bon aïllament a la casa. Però el més important és que vam decidir que no podíem quedar-nos amb els braços plegats i que havíem d’actuar per ajudar a conscienciar la resta de la gent. I aquesta actuació s’havia de dur conjuntament a casa, a l’escola i al poble. El que estava clar és que havíem de fer un ús més responsable de l’energia i no malgastar-la. Vam crear diferents grups; uns van preparar unes lluïdes pancartes que vam repartir per l’escola i pel poble, altres van fer fulls informatius on explicàvem què era el canvi climàtic i com es podia frenar. El meu grup i jo vam anar per les diferents cases del poble proposant què hi podrien fer per millorar i fer un ús més responsable de l’energia. Des de llavors, sabem tots els del meu poble que tot es pot aconseguir si tots posem el nostre granet de sorra. Nosaltres farem possible que millori el nostre entorn! ................................
  8. 8. 2n PREMI Núria Barquero 3r ESO Petits viatges per la imaginació Recolzo el meu cap contra el paraigües i noto la suau música de les gotes colpejant-ho. Miro cap a dalt i veig com regalimen les gotes d’un arbre sense fulles il·luminat per la llum tènue d’un fanal. Els cotxes passen més sorollosos que mai per l’aigua que descansa en l’irregular asfalt del carrer. Aquí estic, a la parada de l’autobús, que mai ve. La gent passa, alguns feliços amb paraigües, altres corren per no mullar-se. Sembla que la pluja afluixa. A la fi arriba l’autobús, i a l’instant pujo sense pensar-m’ho . Hi ha poca gent, és clar, ja és tard. Miro per la finestra, tot és fosc i només els fanals i la lluna il·luminen el carrer humit. Al dia següent, la llum del matí em desperta acariciant-me les parpelles. Són les nou i ja s’escolten els ocells cantant les seves melodies. Trec el cap per la finestra i sembla com si la pluja d’ahir mai hagués travessat aquests carrers. Tot és sec, totalment sec. Miro el cel, on només veig rodolar uns pocs minúsculs núvols. Alguns sembla que canviïn de forma i es converteixin en éssers fantàstics, però crec que només es tracta de la meva imaginació. Les gotes de rosada, sobre els pètals de les flors posades als testos, sobre la lleixa de la finestra, brillaven amb la llum del sol. De sobte veig com es mou un dels pètals de les flors, és estrany perquè no fa ni un fil d’aire. Les seves gotes cauen i seguidament m’inclino per contemplar la flor. Llavors veig una cosa estranya, una de les gotes no ha arribat a caure a terra i es queda suspesa en l’aire i, de cop i volta, s’expandeix com si hagués tocat el sòl, però no ha estat així. Sembla un toll flotant en el buit de l’espai. Aleshores toco un altre pètal i les gotes fan exactament el mateix que les d’ abans. Tot allò era molt estrany. De cop i volta em veig dins d’una habitació plena de portes de diferents colors, on de gust m’ enfonsaria entre coixins de cotó fluix de núvols. En un moment, no sé per què, em veig obligada a obrir una d’elles. Amb aquells colors lluents sento com surten petits xiuxiueigs que ressonen en les meves orelles, barallant-se per ser l’escollida perquè l’obri. Trio una, la més clara, darrere d’ ella, ha sorgit una de més petita i més lletja que les altres. Al meu interior alguna cosa em diu que he d’ obrir aquesta també, que he d’entrar-hi. Amb
  9. 9. intriga i por a la vegada, poso la mà sobre el pom i... m’absorbeix de cop! Ara m’adono que estic entre núvols de cotó, tal com havia desitjat. Ara sé que jo puc controlar la meva imaginació i els meus pensaments i que no he de deixar que ningú ni res tingui poder sobre la meva voluntat, perquè la imaginació és com un segon cor, una vivència paral·lela, sense ella no es pot viure. No hem de deixar que el fer-nos adults ens anul·li la imaginació, perquè està clar que és el caramel de la vida. ................................................................... Reinaldo Correa 3r ESO Inesperat En Marc es va despertar i, obrint els ulls, va girar-se lentament cap a la seva esquerra. A sobre de la tauleta el rellotge marcava dos quarts de set del matí, només faltaven cinc minuts perquè el despertador comencés amb el seu so atabalador. En Marc no va esperar, es va llevar d’una revolada, no valia la pena quedar-se cinc minuts més gandulejant al llit. Després de dutxar-se, va baixar, saltant, les escales fins al primer pis mentre cridava la seva mare. Ningú li va respondre. El silenci no era habitual a aquella hora del matí i el noi es va estranyar. Tampoc hi era el seu pare que sempre li preparava la llet amb cacau que tant li agradava.... Així doncs, no hi havia ningú a casa? On devien ser-hi? Va esmorzar sol, controlant amb la mirada la porta d’ entrada a la cuina, en espera d’ alguna novetat, ...però res! Mentre agafava la motxilla per anar-se’n a l’ institut va comprovar el seu pes observant que, efectivament, la mare li havia retornat l’ ordinador la nit anterior. Se sentia nerviós i estranyat per la falta tacte dels pares que no l’ havien tingut en compte. Quan va sortir de casa, en passar el llindar li va sorprendre que hi hagués tanta nuvolositat. Una espessa boira blanquinosa no deixava veure res més enllà d’ un metre de distància. A sobre, no se sentia res, ni sorolls de cotxes, ni veus de persones parlant: res de res…
  10. 10. Va reprimir les ganes de tornar-se’n ja que, a primera hora, havia de fer una exposició oral davant dels seus companys de classe, portava molt de temps preparant-la. Va fer el cor fort i va tirar endavant travessant aquell vel espès. Al final, va arribar a l’institut quasi corrent de l’ ansietat que sentia. Fins i tot se li havia oblidat el que havia estat estudiant per a l’exposició! Però un cop a dins el seu neguit va augmentar: aviat va observar que tampoc hi havia cap rastre d’ alumnes ni professors…. Es va quedar bloquejat sense saber què fer ni on anar... Potser una trucada... però havia oblidat el mòbil! Del passadís estant es podia veure com es filtrava una escletxa de llum per sota la porta del despatx del director. Sort! Allà en trauria alguna explicació! En apropar-s’hi va sentir una mena de sorolls, cada vegada mes forts i més aterridors. En Marc estava esgarrifat quan s’ obrí la porta d’ un cop sec i, de cop, es va fer fosc.... Es va despertar amb un crit i suant. Va baixar les escales i va cridar la seva mare, però no li contestà. Ell va recordar que la nit anterior li havia avisat que sortirien més aviat que els altres dies i que hauria d’ esmorzar sol. Ja estava preparat per anar a l’ institut quan, en obrir la porta, en Marc va sentir que el cor se li encongia. Una boira molt espessa s’ estenia pel carrer, no se sentia cap soroll … Va tancar la porta i va tornar a entrar. No, no era un bon dia per fer una exposició. .............................................
  11. 11. Loveleen Kaur 4t ESO RECORDS Ja és massa tard. Segurament quan arribi a casa la mare em renyarà i em reservarà algun càstig. Però no m'importa, vull estar aquí, sola, asseguda sobre l'herba verda i lleugerament mullada. Porto, més o menys 3 hores aquí, immòbil, mirant el cel i recordant moments del meu passat. - Recordes quan era petita, amb 5 o 6 anys? Els pares sempre es discutien i barallaven. Sovint, quan això passava, jo em tancava a la meva habitació plorant fins que - faig una pausa per poder seguir parlant amb més valentia- tu venies i em feies riure amb els teus acudits tan dolents! Quin mal de panxa em provocaven de tant de riure!-, se m’ escapa un petit somriure dels llavis en recordar-ho- Després, sense que els pares se n’adonessin, em portaves a menjar un gelat, i mai em preguntaves de quin gust el volia perquè sabies perfectament que m'encantava el gelat de xocolata amb vainilla. Em coneixies millor que jo mateixa. Em quedo callada, les llàgrimes empenten per sortir i la meva veu surt trencada i tremolosa. - També recordo que quan algú intentava fer-me mal, tu intervenies i no deixaves que em toquessin. - Mai m'ho vas dir però sabia sobradament que no t’ hi avenies amb l’ Edu. Veia la ràbia als teus ulls davant la seva prepotència, el seu joc brut. Començo a veure les estrelles i la lluna brillar. Deu ser ja molt tard. Voldria tornar al passat i poder canviar el present. Amb el mocador m’eixugo les llàgrimes i, amb prou feines, m’ incorporo i deixo anar la mirada vers el camí que em portarà a casa... al meu petit infern. Camino amb passes lentes, no vull marxar d'aquell lloc fosc i trist però alhora pacífic i reconfortant per a mi. Només he donat 15 passes per allunyar-me, però em giro per acomiadar-me d’ aquella pedra plana i solitària gravada amb lletres d’ epitafi: Pau García González 17 maig 1993- 30 gener 2015
  12. 12. 3r Primària UNA BRUIXA, COLERIA Hi havia una vegada un poblet molt petit on la gent era molt humil. Allà hi vivia una bruixa malvada anomenada Coleria, que no volia els nens perquè es reien d’ella. Tant era el seu enuig que va decidir venjar-se de tots ells. En una nit de lluna plena va pensar que convertiria els homes en ases i les dones en someres i així podria fer tot el que volgués amb aquells agosarats nens i nenes. Per fer això necessitaré fer una poció –va dir- i hi posaré: - Ronyons de granota. - 3 mosques. - Pèls de ruc i cavall. - Greix de serp. - Llet de pantera. Un cop reunits tots els ingredients, la bruixa va fer la seva poció i, aprofitant que eren les festes del poble, va donar a beure la poció màgica a tots els adults. L’endemà tots els pares i mares s’havien convertit en ases i someres. Els nens ara s’ havien quedat desprotegits, sols! . La malvada bruixa va reunir tots els nens del poble i els va dir que si l’haguessin respectat i no se n’ haguessin rigut, res d’això hagués passat. També els va avisar que si continuaven comportant-se així els convertiria en gripaus i granotes. Els nois i les noies se sentien abandonats sense els seus pares, estaven molt tristos i no deixaven de plorar. De sobte, es va aparèixer una fada guardiana i els va dir: - No ploreu més nens dels meu cor! Preneu aquest elixir que us protegirà i ruixeu una mica per on pasturen els vostres ases i les vostres someres. Els nens van fer cas a la fada i van ruixar l’elixir pels prats i quina va ser la seva sorpresa en veure que els animals es van tornar a convertir en els seus pares i mares.
  13. 13. Tots junts de nou van continuar celebrant les festes del poble. La bruixa Coleria va desaparèixer i els nens i nenes d’aquest poble van aprendre una llisó: havien de respectar a tothom per diferent que fos. Conte contat, aquest conte ja s’ha acabat. .......................................... PRIMER PREMI Gerard Céspedes 4t Primària Els meus amics de la platja Vam viatjar amb el globus fins a una petita illa on hi vam aterrar perquè la meva amiga Anna tenia ganes de prendre el sol. Estirats sobre la sorra, les onades anaven i venien portant-nos pedretes. Pel cel hi volava una gavina que semblava inquieta. -Gavinaaaaa.- Cridà l’Anna. La gavina en sentir-la i es va apropar. -Bon dia, benvinguts! -Per què sobrevoles el mar donant voltes sempre pel mateix lloc? Què busques? Sembles nerviosa. -El meu amic, el dofí Martí, em va dir ahir que aquest matí jugaria amb mi a la pilota i encara no ha vingut. Em fa por que li hagi passat alguna cosa; sempre és molt puntual. -Si vols t’ajudem a buscar-lo. Sóc molt bona nedadora –explicà l’Anna. -Moltes gràcies, a veure si tenim sort L’Anna es va posar les seves ulleres de busseig, les aletes i, sense pensar- s’ho, es va tirar a l’aigua. Al cap de força estona va sortir cansada i decepcionada: -No el trobo, em sap greu gavina. -No pot ser. Has mirat a casa seva? -No. On és?
  14. 14. -Allà a sota d’aquella roca, prop de les palmeres. Sempre descansa allà perquè diu que no fa tanta calor. -Me’n vaig doncs!- Jo, mentrestant, m’anava neguitejant. Començava a preocupar-me que li hagués passat alguna cosa i la gavina no parava de donar voltes i cridar. Finalment vam veure com venien tots dos amb un gran somriure a la cara. -Què us fa tanta gràcia?- digué enfadada la gavina. -He anat a buscar la pilota al racó dels mals endreços i buscant, buscant, m’he quedat adormit.-digué en Martí.- Després ha vingut l’Anna i m’ha dit que m’estaves esperant i que estaves molt preocupada per mi. No és que em faci gràcia que estiguessis preocupada, però em fa feliç perquè em demostra que m’aprecies de veritat. Moltes gràcies! En sentir aquestes paraules, la gavina també va somriure i digué: -Bé, doncs, juguem? Ara som quatre. Podem jugar tots. Què us sembla? -I tant! Ens agrada molt jugar! I així va ser com van passar el dia jugant a pilota, de la sorra a l’aigua, de l’aigua a la sorra, gaudint d’un dia d’estiu en bona companyia. ................................................ Laia Núñez 6è Primària EL LLIBRE MÀGIC Hi havia una vegada una nena que es deia Xènia. La Xènia tenia 11 anys i li agradaven molt els llibres. Un dia molt especial li va passar una cosa molt peculiar: Uns dies abans de Sant Jordi, al col·le, li havien proposat fer una redacció sobre el tema que ella volgués i això la va posar molt contenta.
  15. 15. Tot seguit, va anar a la biblioteca i va buscar llibres sobre astronomia, que era el seu tema preferit. Després de mirar diferents llibres, li va cridar l' atenció un que a la tapa tenia el dibuix d'un Sol i una Lluna, però no tenia cap títol. La Xenia va pensar: -Doncs si té un Sol i una Lluna, haurà de ser d'astronomia, no? Va agafar-lo i va començar a resseguir amb el dit el Sol i la Lluna, sentint les seves formes a les pometes dels dits. De cop i volta, va sortir una llum molt forta i es va obrir un forat màgic. El forat era un portal que et traslladava a altres èpoques passades. Així que va anar a veure com l'home trepitjava la lluna per primera vegada a la història. Es va quedar bocabadada!! De cop i volta, la llum es va tornar a obrir i la Xènia tornava a ser a la biblioteca. Va tornar a casa, i a la nit , quan era al llit, no podia deixar de pensar en el que li havia passat i en aquell llibre tant misteriós. Al dia següent , va tornar a la biblioteca, i en resseguir el dibuix de nou, es va tornar a obrir el portal del temps. En aquest cas, el llibre la va portar anys enrere, quan el cavaller Sant Jordi matava al drac per rescatar a la princesa. Llavors la Xènia va veure com la sang del drac es convertia en moltes roses. Emocionada, va agafar una rosa, i de cop i volta, va tornar a la biblioteca amb la rosa a la mà . Aquell va ser l'últim viatge en el temps que va fer la Xènia, ja que a partir d'aquell moment el llibre ja no va tornar a funcionar més. Potser era perquè s'havia endut part del seu secret. Des d'aquell dia, però, ella guarda aquella rosa de Sant Jordi, que es conserva màgicament igual que el primer dia. A dia d'avui és el seu tresor més apreciat, ja que és la prova que l'aventura més gran de la seva vida va passar de veritat! ......................................................
  16. 16. Julia Torralba 6è Primària DOS CAVALLERS BUSCANT AVENTURES Un bon dia de primavera, quan Don Quixot viatjava a Barcelona amb el seu company Sancho, es va trobar sobtadament amb Sant Jordi. Tot va ser que en Jordi anava despistat i es va xocar amb Don Quixot, un vell cavaller que es va sentir ofès pel jove. Així que el va reptar a un duel l’endemà, a la muntanya de Montjuiïc. Sant Jordi es va presentar amb el seu oncle, i aquest va reconèixer al vell cavaller com un boig familiar de la Manxa. Van pensar que si eren cosins podien ser bons amics i compartir increïbles aventures. Poc temps més tard, Sant Jordi es assabentar que un drac amenaçava tot un poble i que la filla del rei seria menjada pel drac si no es posava remei. Sancho va pensar que Sant Jordi era un altre boig com el seu senyor. Don Quixot, com que li agradaven les aventures, el va acompanyar. Entre tots dos cavallers van anar a la cova on estava retinguda la princesa. Com sabeu, Sant Jordi va matar el drac i es va quedar amb la princesa . Però que sapigueu que Don Quixot, com a bon cavaller, va defensar al seu amic de les flames i les urpes del drac... ........................................... Pol Sorrivas 6è Primària UN FINAL DE CURS HORRORÓS, O NO? Va sonar el timbre i s’escoltà un silenci. De sobte, a l’última fila algú va cridar: - Ja han començat les va......!! – Era el Pere, que no va tenir temps d’acabar la frase quan es va escoltar un insistent mòbil a una de les jaquetes. - A qui li ha sonat el mòbil? – va exclamar amb fúria la professora d’anglès, la Rosa.
  17. 17. Es va sentir un silenci absolut i ni tant sols el pallasso de la classe, en Jaume, va gosar riure. Ens hi jugàvem molt amb aquell silenci. Com ja podreu endevinar més endavant, era el darrer dia de curs. Nosaltres érem encara a sisè, a punt d’entrar a l’ESO. - Ningú respon? – va continuar la profe. Tots sabien que el mòbil era del Cristian, però no ho volia dir. - Molt bé, molt bé..... degut a la confiança, respecte, sinceritat del vostre company o companya, aquesta propera setmana dormireu a l’escola i farem classe com un dia qualsevol. Ja m’encarregaré jo d’avisar els vostres pares!! – va cridar furiosa la senyoreta Rosa. Doncs així començàvem les nostres desitjades vacances. El dia següent no va ser divertit ni avorrit, va ser.....com un dia normal. Quan només quedava una hora per tornar a casa, el Jaume la va tornar a embolicar, adreçant-se a la senyoreta li va dir : - Senyo, li podem posar un mot graciós?. Nosaltres, com de costum, ja ens estàvem rient per dintre i alguns ja començaven a pensar noms. - Així que us en rieu? – va dir la Rosa- i ens va posar tres dies més de càstig per aquesta falta de respecte. En Jaume s’havia adonat que el seu comportament no era correcte i la resta de la classe es va començar a sentir malament i també una mica culpable. I entre tots, vam demanar disculpes a la senyoreta Rosa pel nostre comportament. Els següents quatre dies van ser iguals però al final, la senyoreta ens va perdonar el càstig perquè va veure que havíem après la lliçó. A nosaltres ens va quedar el dubte de si la professora ens havia posat aquest càstig per ensenyar-nos a reflexionar i a madurar o perquè comencéssim a tastar els nous aires de l’ESO.... o va ser casualitat?? ..............................................

×