2. 1. CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL
Cronològicament situem l’obra dins del corrent manierista, ja que fou creada l’any
1588, a finals del s. XVI.
El manierisme coincideix a España, a grans trets, amb l’imperi hispànic de Felip II, el
monarca més poderós de la seva època. L’imperi hispànic incloïa el regne de Castella,
la corona d’Aragó, els Països Baixos, gran part d’Itàlia i altres territoris de l’Europa
central; també comprenia l’imperi castellà a Amèrica i moltes possessions al nord de
l’Àfrica i l’Extrem Orient.
Des del moment en què va arribar al poder, Felip II va decidir d’ocupar-se
personalment de tots els afers dels seus Estats. Va establir la Cort a Madrid, centre de
la seva monarquia, on rebia notícies de tots els assumptes dels seus regnes i els
estudiava personalment amb l’ajuda dels seus secretaris. Va fer construir el monestir
de l’Escorial.
3. Per a Felip II la monarquia hispànica era la gran defensora del catolicisme enfront dels
perills que suposaven l’islam i l’expansió del protestantisme. Així, Felip II, Igual que
abans havia fet l’emperador Carles V, va erigir-se en el principal defensor del
catolicisme a Europa, cosa que va portar-lo a lluitar contra els protestants holandesos,
anglesos i francesos. A més, al Mediterrani va lluitar contra els turcs, als quals va
vèncer a la Batalla de Lepant.
La Inquisició va actuar molt durament en la persecució de les desviacions religioses i,
com a actes exemplaritzants, se celebraven actes de fe per a jutjar els sospitosos
d’heretgies. També va imposar-se la “neteja de sang”, que vigilava que tots els
funcionaris o membres dels ordres militars no tinguessin ascendents jueus o
musulmans. Així, el poder va concentrar-se en un grup reduït dels anomenats
“cristians vells”.
Finalment, un seguit de mesures van pretendre aïllar la Monarquia Hispànica del
contacte amb l’exterior. Per això van dictar-se lleis que prohibien la importació de
llibres, es va impedir els estudiants que anessin a estudiar a l’estranger i va publicar-se
un índex de lectures prohibides per l’Estat i l’Església.
4. Biografia de l’autor
Domínikos Theotokópoulos, més conegut com El Greco, va néixer a Creta l’any 1541.
Fou un dels pintors més destacats del Manierisme.
S’inicia amb la pintura d’icones típica de la tradició bizantina, però quan viatja a Itàlia,
es veurà influït per l’obra d’artistes reconeguts, com Ticià o Tintoretto.
Quan arriba a Castellà, no va obtenir el suport del rei Felip II. Es trasllada a Toledo al
1577, on va rebre molts encàrrecs de les institucions religioses, de les quals destaca
L’enterrament del senyor d’Orgaz.
La seva obra destaca per l’ús de figures de cànon allargat i amb formes helicoïdals, a
més a més, de la utilització de colors freds, que atribueixen a la pintura un toc
personal.
Mor l’any 1614 a Toledo.
5. 2. ESTIL I CARACTERÍSTIQUES
L’enterrament del senyor d’Orgaz pertany al Manierisme, que es caracteritza per:
La forma es desequilibra i adopta formes serpentinates o helicoïdals; el canon
s’allarga; les formes són tractades amb una extremada llibertat que frega l'arbitri; la
realitat serà deformada capritxosament.
L'espai ja no conserva la seva homogeneïtat geomètrica: les figures es deformen i
retorcen per a fer-se més expressives, agrupant-se en àrees i nivells parcials del
quadre, en un espai heterogeni. L'espai serà distorsionat. Si hi ha línies convergents,
el punt de convergència no està en el centre del quadre, sinó a una banda o cap a dalt,
cosa que destrueix la base de tot il·lusionisme escenogràfic: l'espectador ha de
resignar-se, allò "és un altre món", un món per on ell no podria circular.
Les figures tenen proporcions impossibles: un braç pot ser més curt que l'altre si amb
això s'accentua l'expressivitat dramàtica. Les proporcions anatòmiques s'alteren,
estirant els cossos com si fossin de matèria elàstica.
6. La llum serà tractada de manera irreal, cercant
efectes absurds de llum acolorida, unes
vegades de gamma freda, fosforescent i lívida,
sota estranyes llums artificials, altres en
estranys efectes càlids.
El manierisme fou un estil que es desenvolupà
a uns nivells restringits i aristocràtics. Es tracta
d'un art exacerbat i espiritualista, de caràcter
minoritari, cortesà i hermètic. Aquesta nova
tendència anà dissolent l'esperit del
Renaixement: el manierisme continuà tenint
l'home com a centre de l'organització del món,
però ja no és un home exultant, sinó angoixat.
És el sentiment de l'home de la
Contrareforma.
Difícil d'entendre, no pot ser popular; per això,
la Contrareforma aviat farà sorgir altres formes
més adaptades al seu programa religiós: el
Barroc.
7. 3. ANÀLISI FORMAL
• Es tracta d’un oli sobre tela, que a la
part superior té forma d’arc de mig
punt, d’unes mides de 4.80 x 3.60
metres.
• Predomina el detallisme a la part
inferior del llenç. La part superior és
més pictòrica.
• En quant a la paleta, el pintor fa ús
de colors vius i clars (predominen els
daurats) per als sants, i foscos per als
altres personatges.
• La llum és força irreal, com si el
quadre fos una vidriera a través de la
qual passa la llum. Per exemple, a la
part superior, sembla que la
il·luminació provingui del cos de Crist.
8. • La pintura és bastant plana, però la superposició dels caps, dels
personatges secundaris de la part inferior del quadre (isocefàlia), li
aporta profunditat.
• A la part superior, la sensació de llunyania de Jesucrist també denota
una certa tridimensionalitat.
9. • El quadre té dues parts: la terra i el
cel.
• Tanmateix, hi ha nexes d’unió: la creu
de l’esquerra del rector i la mirada
del sacerdot cap al cel.
• A la part divina, els personatges de
Crist, la Verge, l’àngel i St. Joan
Baptista, són vèrtexs que formen un
rombe.
10. La part terrenal
Les figures estan situades en forma de fris, i tancades pel frare franciscà i el
rector. Al primer pla, l’enterrament, indicat pel fill d’El Greco, Jorge Manuel.
Les figures posseeixen un realisme exquisit, i moltes d’elles il·lustren personatges
de l’època. El propi artista hi apareix, i ens mira directament.
La part celestial
Les figures són lànguides i estilitzades, ja que representa que es troben en un
espai sobrenatural.
Cal destacar el tractament delicat que l’artista aplica a les diverses teles que
apareixen, així com la brillantor dels vestits dels sants.
11. • Pel que fa a la composició, ja hem
avançat que el quadre s’organitza en
dues meitats que mostren dues
escenes diferents però simultànies.
La filera de caps ens marca
l’horitzontal que les divideix.
• La part terrenal destaca per la
disposició ordenada d’unes figures
pausades; a la celestial hi regna
l’excitació i el moviment aconseguits
gràcies a la disposició relativament
desordenada i amb moviments i
positures ben diferenciades dels
personatges.
• Alguns elements ens marquen
plàsticament el fet conceptual de
l’elevació de l’ànima: la disposició
dels dos cossos ricament vestits del
segon terme, la mirada del capellà, els
núvols i els cossos de la Verge i el
Bautista.
12. 4. FUNCIÓ I SIGNIFICAT
L’obra tracta un tema religiós: l’enterrament del senyor d’Orgaz.
La llegenda diu que quan el Comte va morir, St. Agustí (representat com a bisbe) i St.
Esteve (amb una túnica que representa el seu martiri) van baixar del cel per enterrar-
lo amb les seves pròpies mans.
A la part superior, es mostra com Jesús i Maria reben a St. Joan Baptista, que
intercedeix perquè el senyor d’Orgaz sigui acceptat al Regne del Cel. A la dreta, hi ha
St. Pere amb les claus i a l’extrem inferior, personatges de l’Antic Testament: David,
Moisès i Noè.
13. Sant Agustí, apareix amb una
mitra de bisbe.
Sant Esteve, es mostra
amb una túnica
representant el seu martiri.
El senyor d’Orgaz.
Jesucrist.
Sant Pere, portant les St. Joan Baptista
claus.
Verge Maria.
David, Moisès i Àngel, portant
Noè. l’ànima del Comte
cap al cel.
14. El propi artista, s’autoretrata en el
quadre, essent l’únic personatge que
mira fixament cap a l’espectador.
També hi trobem el retrat del rei Felip II,
defensor de la Fe. Es tracta d’un
homenatge que va fer-li el pintor.
15. L’obra va ser encarregada per don Andrés Nuñez perquè decorés la capella
mortuòria del senyor d’Orgaz.
En el seu testament, el senyor d’Orgaz havia deixat ordenat que cada any
per la festa de sant Tomàs la vila d'Orgaz enviés a l'església de Santo Tomé
de Toledo: «vuit parells de gallines i dos xais, i dos odres de vi, 800
morabatins en diners i dues càrregues de llenya.»
A la meitat del segle XVI la vila va deixar de pagar aquesta càrrega, que
sent reclamada pel rector Andrés Núñez va tenir un veredicte favorable de
la cancelleria de Valladolid el 1569.
Amb els diners rebuts i per celebrar aquest triomf, el rector va decidir
restaurar la capella de la sepultura, va col·locar un epitafi al mur central
descrivint el miracle que va tenir lloc durant l'enterrament del senyor
d'Orgaz, va aconseguir el reconeixement del mencionat miracle per un
decret reial del 24 de setembre de 1583 i va sol·licitar
al cardenal arquebisbe de ToledoGaspar de Quiroga el permís per fer
l'encàrrec d'una pintura que representés el mencionat miracle segons el
narrat a la placa de l'epitafi.
16. Actualment, l’obra segueix exposada a l’església de Santo Tomé, en el seu lloc
d’origen, just a sobre de la tomba del Comte.
17. Models i influències
• El Greco va crear un estil molt personal després de rebre diverses influències: la
pintura bizantina, el canon allargat i el dinamisme compositiu de Miquel Àngel, el
cromatisme venecià de Ticià i Tintoretto...
• El seu estil va ser oblidat després de la seva mort, a causa del canvi de gust
durant el Barroc. No va ser reconegut altra vegada fins a finals del segle XIX.
• És evident la relació entre la pintura de El Greco i la obra de Courbet,
Enterrament a Ornans, malgrat que Courbet obvia qualsevol referència al món
celestial.
18. BIBLIOGRAFIA
• http://artgentona.blogspot.com.es/search?q=el+greco
• http://www.wga.hu/index1.html
• DIVERSOS AUTORS: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2012.
