Breu Anàlisi de la vuitena simfonia de Beethoven per l'assignatura Harmonia i Anàlisi Musical del 5è curs de Grau Mitjà (2012).

1. SIMFONIA 8 FA MAJOR, OP. 93
1. INTRODUCCIÓ
Aquesta simfonia va ser creada l’any 1812, i es va estrenar a finals de febrer del 1814 a Viena.
Beethoven la va compondre en una de les etapes més fosques de la seva vida, fins i tot va
arribar al punt de pensar en el suïcidi. Per això mateix, és sorprenent que la vuitena simfonia
sigui considerada una de les més “alegres” i de caràcter despreocupat.
És la simfonia més curta, i per això també es coneix amb el nom de “Petita Simfonia en Fa”. Es
caracteritza per estar repleta de tocs humorístics i elements inesperats, ja que es tracta d’una
simfonia poc “convencional”.
2. ANÀLISI
La simfonia està estructurada en quatre moviments: Allegro vivace e con brio, Allegretto
scherzando, Tempo di Menuetto, Allegro vivace. En total, la simfonia dura, aproximadament,
25 minuts.
a. ALLEGRO VIVACE E CON BRIO
i. No hi ha INTRODUCCIÓ
ii. EXPOSICIÓ (c. 1-114)
1. TEMA A (c. 1 – 12)
Un sol motiu, format per tres frases. Primer un tutti orquestral protagonitzat pels violins
interpreten l’antecedent, seguidament els clarinets acompanyats de la resta del sector del vent
fan el conseqüent. Per acabar, els violins repeteixen el conseqüent variat per fer un final més
conclusiu.
2. PONT MODULATIU (c.12 – 37)
El fa que finalitzava el Tema A, és també l’inici del pont modulatiu. La melodia dels violins
(ascendent que repeteix el mateix motiu) és acompanyada per semicorxeres de la resta de la
corda i acords ocasionals del vent.
Aquest motiu es torna a repetir, però aquesta vegada enlloc de concloure encara en Fa Major,
va repetint l’últim grup (si-re) fins a sis vegades tot i que amb el ritme canviat (al final són
corxeres al primer i tercer temps). Amb aquestes repeticions introdueix un acord disminuït.
Després d’un sobtat compàs de silenci, l’últim motiu es torna a repetir (primer i tercer temps),
però ara només l’interpreten la corda, i efectuen l’acord de La Major (hi ha hagut un
cromatisme descendent), dominant de Re Major

2. 3. TEMA B (c. 37 – 69)
Trobem el Tema B en Re Major, fet sorprenent ja que no té una relació directa amb Fa Major,
com seria el cas habitual (dominant o relatiu menor), sinó que la música ens ha portat a
l’homònim del relatiu menor.
El tema B1, dolce, l’interpreten els violins: bàsicament corxeres, al final de les quals es fa un
ritardando. Les flautes, els oboès i els fagots repeteixen aquest tema en Do Major.
Sobtadament, el tutti inicia el tema B2, amb pianissimo, un acord de sèptima disminuïda
(mentre els segons violins fan tremolo, la resta de la corda fa l’acord dissolt), motiu que es
repeteix dues vegades. Seguidament, el final d’aquest motiu es converteix en una progressió
ascendent cromàtica crescendo que porta a Do Major.
4. CODETTA (c. 70 – 114)
S’esdevé un canvi dràstic, ja que el tutti orquestral fa l’acord fonamental amb ritme poingtée,
per després iniciar una melodia dolce piano: el vent fa blanques i negres mentre els violins
acompanyen amb corxeres. Es torna a repetir el tutti (es poden apreciar amb claredat els
habituals canvis que provoquen sorpresa en l’oient) i la part dolce, però aquesta vegada la
porten les violes i els violoncels.
Seguidament ens trobem amb una sèrie de compassos crescendo fins a un sforzando, on els
violins fan semicorxeres, mentre la resta aguanta l’acord de Do: un pedal de Do Major. El
crescendo porta a un motiu simple de silencis de corxera i corxeres formant una octava, que es
repeteix, fins que finalitza l’exposició.
iii. DESENVOLUPAMENT (c. 115 – 200)
El desenvolupament l’inicia només la viola, que segueix el mateix ritme amb el qual havia
acabat l’exposició, tot i que ben piano. Progressivament, s’afegeixen la resta de la corda
acompanyant amb notes llargues formant acords, mentre el vent interpreta el primer compàs
del Tema A, que es van passant l’un a l’altre en cadena. Sobtadament, es torna a repetir el
pedal de Do que precedia el final de l’exposició i es torna a repetir l’inici del desenvolupament
(utilitzant el motiu del Tema A), es repeteix 3 vegades, formant una progressió ascendent que
ens porta a La Menor. Beethoven insisteix en el La que finalitza aquesta progressió, ja que
l’orquestra no fa més que repetir aquesta nota durant cinc compassos.
A partir d’aquí, els dos motius que s’anaven alternant anteriorment es fusionen, creant una
altra progressió amb acords disminuïts, on l’orquestra es va “passant” el Tema A. S’efectua,
seguint el dibuix esmentat, un llarg procés de modulació que finalitza amb diversos acords de
Do Major i una escala ascendent que ens porten a Fa Major i a la Reexposició.

3. iv. REEXPOSICIÓ (c. 191 – 312)
1. TEMA A (c. 191 – 210)
Enlloc de calcar l’exposició, Beethoven decideix variar la disposició d’alguns motius. Per
començar, el Tema A només l’interpreten, inicialment, el fagot i el violoncel. Es torna a repetir,
però aquesta vegada fan el Tema A la secció de vent. L’última vegada que apareix el motiu
principal al Tema A (interpretat pel violoncel), fa de nexe entre el Tema A i el Pont Modulatiu.
2. PONT MODULATIU (c. 210 – 235)
3. TEMA B (c. 235 – 267)
v. DESENVOLUPAMENT CODAL (c. 268 – 274)
La Coda segueix el mateix patró que la Codetta de l’Exposició. Al compàs 308 però, trobem un
motiu que no ha aparegut anteriorment: es tracta de corxeres ascendents per graus conjunts
que interpreta la corda, creant una “cadena”.