2. Per aprendre a gaudir del que tenim i a
compartir. Per aprendre a valorar les coses
que no poden comprar-se amb diners, com
l’amistat.
- Desperta’t, petita fada! Em sembla que estem
arribant!
La petita fada Cel obre els ulls mig adormida. La
cigonya l’ha despertat enmig d’un somni on jugava amb
les seves amigues a canviar-se els colors dels vestits
amb les varetes. Fa molts dies que volen juntes
travessant el mar, i de tant en tant la petita fada ha
descansat a sobre seu. Quan treu el cap d’entre les
plomes mira cap avall i només veu el mar.
- Jo no veig res - li diu, i cansada de trobar el mateix
cada dia, torna a tapar-se amb les plomes i mira de
continuar amb aquell somni tan divertit.
Però de sobte, nota unes punxades a la cuixa, i un petit
cop de bec fa que surti disparada enlaire.
- Vinga, espavila, dormilega! - li crida la cigonya rient. -
I mira cap allà!
La Cel es frega els ulls i mira per sobre del cap de la
cigonya.
- Per fi hem arribat! - crida contenta. -–Però... on som?
3. Al seu davant apareix una ciutat amb les cases més grans que ha vist mai... una ciutat de
gratacels.
Quan arriben, comencen a recórrer els carrers, i la petita fada es queda amb la boca oberta
amb tot el que veu: per tot arreu hi ha cartells amb llumetes que anuncien milers de coses;
les voreres són plenes de gent que camina de pressa; hi ha tants cotxes que no tenen lloc
per moure’s... En una cantonada un grup de nois amb gorres i ulleres de sol ballen fent
tombarelles i giravolts amb el cap a terra ...
A la Cel comença a rodar-li el cap. Hi ha massa soroll, i al cap d’una estona comença a tenir
ganes de sortir d’allà.
Després de travessar volant uns quants carrers, passen per davant del campanar d’una
església, i la cigonya s’hi acosta mentre li diu:
- Amiga meva, aquí s’acaba el meu viatge. Aquest lloc no està gens malament per fer-hi un
niu, no et sembla?
La petita fada li fa una abraçada.
- Moltes gràcies per deixar-me volar amb tu. Jo he de seguir buscant la meva vareta. Potser
algun dia ens tornarem a trobar.
I després de fer-li un petonet al bec, la Cel s’enlaira una altra vegada i continua el seu camí.
De sobte, s’adona que els carrers han canviat. Les cases són velles i tot sembla molt trist,
però es senten les rialles d’uns nens que juguen a futbol amb una ampolla de plàstic buida...
4. Aquest lloc la fa sentir trista, perquè la gent que viu aquí és pobra, i de vegades no té
diners ni per comprar menjar...
Però després de volar una estona els carrers tornen a canviar. Ara es veuen casetes més
baixes, amb un jardí al davant i envoltades d’arbres i flors.
De sobte veu passar un globus vermell... i després un de groc... i un blau... i un verd... Al
seu davant el cel s’omple de globus de tots els colors, i la petita fada es diverteix donant-
los copets amb les mans. A baix, al jardí d’una casa hi ha una festa d’aniversari, i
decideix acostar-s’hi. Hi ha una nena que porta una corona amb el nom “Raquel” escrit
amb purpurina, i els nens i nenes l’envolten per felicitar-la i donar-li un regal.
Asseguda a la branca d’un arbre que hi ha al costat de la casa, la Cel veu com la Raquel
obre els regals molt de pressa, i els va deixant a dins d’una bossa molt gran al seu costat.
- Em deixes jugar amb una nina? - li pregunta una de les nenes.
- Ho sento, però no puc, perquè és nova i es faria malbé - li respon ella.
I quan acaba d’obrir l’últim paquet s’aixeca i arrossega la bossa amb totes les seves
forces fins a dins de casa.
- I si pintem una estona? - diu un nen amb la cara plena de pigues.
- Es que no vull que es gastin els meus colors nous - diu la Raquel.
Doncs juguem a pilota - diu un altre.
-– No, que es podria punxar - torna a respondre ella.
Així que els nens decideixen jugar a “fet i amagar”, però la Raquel no en té ganes, i
mirant-los asseguda en un esglaó de l’escala pensa:
5. I quan s’acosta a la finestra per tornar a sortir a fora veu les cametes d’una nina de roba
que surten d’un bagul a mig tancar.
- I tu què hi fas aquí dins? - li pregunta obrint la tapa.
- Per què no ets en una estanteria amb les altres nines?
- Jo sóc la primera nina que li van regalar a la Raquel - li respon la nina. - M'estimava
molt, i jugàvem cada dia, però quan va començar a tenir nines noves a mi em va arraconar
i ni tan sols es recorda que sóc aquí. Qualsevol dia em llençarà a les escombraries.
- Doncs jo crec que ets la més bonica de totes - li diu la petita fada - potser algun dia la
Raquel torna a jugar amb tu.
Però en el fons la Cel sap que això és molt difícil. Avui la Raquel té una pila de regals i
nines noves per jugar.
De sobte, mentre pensa com podria ajudar la nina, sent que algú puja per les escales, i
s’amaga a dins del bagul al seu costat. S’obre la porta i entra la Raquel amb els regals.
-– Per fi han marxat tots i puc jugar sense que ningú toqui les meves coses!
I asseguda a terra escampa tots els regals i es posa a jugar.
A dins del bagul, la Cel espera fins que la Raquel se’n va a dormir, i llavors, quan surt,
sent que els seus pares estan parlant a l’altra habitació:
- Em sap greu - li diu el pare a la mare - però m’he quedat sense feina, i si només treballes
tu no podem continuar vivint en aquesta casa que val tants diners.
Demà haurem de recollir les coses i anar a viure en un lloc més petit.
6. La petita fada es posa molt trista.
-– Pobra gent - pensa. - Potser que em quedi fins demà per si els puc ajudar.
I torna a ficar-se a dins del bagul a dormir al costat de la nina.
L’endemà al matí, quan la Raquel es desperta ja fa estona que els seus pares estan fent
maletes i desmuntant mobles. Al carrer hi ha un camió que ho portarà tot a la nova casa.
La mare entra a l’habitació i li explica què ha passat; li diu que triï una joguina per endur-
se, perquè a la nova casa no hi ha prou lloc per tot.
- No mama, jo les vull totes! Són meves, i me les vull endur! - crida la nena enfadada. I
amb els ulls plens de llàgrimes surt corrent de l’habitació sense agafar-ne cap...
Quan es queda sola la Cel surt del bagul.
- Pobra Raquel - pensa - ho vol tot i ara es quedarà sense res.
Llavors sent la veueta de la Cuqueta:
- Posa la nina vella en una caixa - li diu.
I la petita fada, que sap que aquesta veueta sempre l’encerta agafa la nina i, sense que
ningú la vegi, la guarda en una de les caixes que encara no han tancat.
Al cap d’unes hores el camió ja està carregat. La petita fada veu des de la finestra com la
Raquel i els seus pares pugen al cotxe i se’n van darrere el camió. I llavors decideix
seguir-los. D’un saltet comença a volar fins arribar a dalt del camió i s’hi asseu.
7. De seguida arriben a aquells carrers amb - Sóc la Cel, i mentre buscava la meva
cases velles on viu la gent que no té vareta he arribat a casa teva i vist el què
gaires diners. S’aturen al davant d’una ha passat. Si vols podem ser amigues - li
casa petita i comencen a descarregar el respon ella.
camió. És una casa de tres pisos on viuen
més famílies. A les escales de l’entrada hi - Jo no en necessito d’amigues - fa la
ha un grup de nens i nenes que miren com Raquel. - A mi m’agrada jugar sola amb
els homes del camió van i vénen portant totes les meves joguines, però ara no en
mobles i caixes cap a dins. tinc cap, i estic trista i enfadada, perquè
les he hagut de deixar a l’altra casa.
La Raquel passa pel seu davant sense ni
mirar-los i entra molt ràpid a la casa. Quan - Saps què? - –li diu la Cel. - Una vegada
han acabat de muntar la seva habitació es em va dir un nan del bosc que tot el que
tanca a dins i comença a plorar a sobre el ens passa és per alguna raó, perquè
llit. potser n’hem d’aprendre alguna cosa.
Llavors la Cel, que l’ha seguit sense que - Deixa’m estar - respon la nena. - Com
la nena la veiés li comença a parlar: vols que n’aprengui res de tot això?
- No ploris, Raquel. Segur que aquí faràs La petita fada veu que no aconseguirà
un munt d’amics i ja veuràs com t’ho convèncer la Raquel. Li diu adéu i se’n
passaràs bé. va volant cap al carrer. Però llavors veu
unes nenes que juguen a la vorera.
-–I tu què saps? - li diu la nena sense Cadascuna porta una nina de roba mig
aixecar el cap del coixí. trencada, però s’ho passen la mar de bé i
no paren de riure. I en aquell moment
Al cap d’un moment, però, la Raquel sent la veu de la Cuqueta:
s’aixeca i descobreix que qui li està
parlant és la petita fada... - Dóna-li la seva nina vella i fes que surti
8. I la Cel fa mitja volta i entra un altre cop a la casa. Fa una ullada i de seguida veu la caixa
on va posar la nina.
- Vine Raquel, mira què hi ha aquí! - crida.
La nena s’hi acosta, i quan veu la nina li diu:
- Aquesta nina no la vull; és vella i no m’agrada.
- Vinga, agafa-la i vine amb mi, sisplau... - insisteix la Cel.
La nena decideix fer-li cas; agafa la nina i segueix la Cel fins al carrer. Quan veu les nenes
que juguen se les queda mirant des de la porta, però llavors una d’elles la veu i li pregunta:
- Vols jugar?
La Raquel es mira la petita fada i, sense dir res, fa que sí amb el cap i camina poc a poc cap
a les nenes. De seguida li comencen a parlar i li deixen les seves nines, que s’assemblen
molt a la seva nina vella.
Al cap de poca estona la Raquel està jugant amb les seves noves amigues i sembla que s’ho
està passant molt bé. La seva nina és molt feliç de poder jugar un altre cop amb ella.
I la Cel, que veu que ja no la necessiten, s’enlaira poc a poc per damunt de les cases fent
un somriure.
Ha pogut ajudar la nina i també ha ajudat la Raquel a adonar-se que no li calen tantes
joguines per passar-s’ho bé; que no hi ha res millor que jugar amb d’altres nens i nenes i
compartir el poc que es té, encara que només sigui una nina vella o una ampolla de plàstic
per jugar a futbol.
Està arribant la nit, i la petita fada decideix anar a veure la seva amiga cigonya per dormir
amb ella al campanar.
