1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: elibuixa
No puc parar de pensar en aquell fatídic vespre, si pogués et canviaria el lloc . Cada dia se’m
repeteix el mateix somni que em deixa desvetllat tota la nit. En el somni rebo una trucada de
l’hospital i em diuen que t’has despertat . Vaig ser un inconscient i per culpa meva ara estàs
així. I pensar que una tranquil•la tarda del mes de juliol es convertiria en un desastre. Estàvem
amb els amics a la piscina planejant que podríem fer al vespre. Al poble del costat era festa
major, i la veritat és que la idea ens motivava molt a tots, segur que ens ho passaríem genial.
Ara només faltava que els pares ens hi deixessin anar. Al Marc, la Clàudia, l’Anna i el Martí els
portarien els seus pares i els vindrien a recollir. El Lluc ja vivia al poble on es feia la festa major,
i jo i el Roc que érem veïns hi hauríem d’anar amb moto, ja que els seus pares treballaven i els
seus avis no conduïen. La mare que estava treballant em va trucar abans d’anar a la festa i em
va recomanar: “Passa-t’ho molt bé i no beguis alcohol, però si en beus, no se t’acudeixi agafar
la moto, truca’m i quan arribi et vindré a buscar.” La mare ja m’havia ficat una mica la por al
cos, però jo tenia moltes ganes de passar-m’ho bé, a més sabia que la Raquel aniria a la festa i
això encara hi posava més emoció. Va arribar la nit i el Roc m’esperava davant de casa seva,
perquè el passés a buscar. Vam quedar a dos quarts de 12, i ell ja hi era. Li vaig preguntar:
“Roc, has agafat el casc? I ell em va contestar: “Li he hagut de deixar a la meva germana, però
anem alerta i ja està, a més no hi ha ni 2 kilòmetres... què, em deixes pujar??” Jo li vaig
respondre: “Si la meva mare ho sap em mata, ja que no vol que porti cap amic amb moto,
imagina’t si a sobre el porto sense casc. No t’hauria de deixar pujar, ho saps no? Però va puja
que anem tard!” Quan vam arribar al poble, tots els amics ja ens esperaven a la plaça. El Marc
va dir: “Ara ja hi som tots, que comenci la festa!” I tots vam afegir: “Si, va anem a divertir-nos!”
Ens vam començar a dispersar una mica per el lloc on es feia la festa, uns estaven ballant, els
altres havien anat a demanar alguna cosa per beure i jo vaig trobar-me amb la Raquel i vam
anar a donar una volta. Ens vam assentar en un camp a prop de la festa, i ella em va
preguntar: “Saps què? Porto una cosa...” i jo per dins pensava: “M’ha fet un regal??” I de sobte
treu una ampolla d’alcohol de dins de la seva bossa... Jo vaig recordar les paraules de la mare.
I li vaig explicar que no podia beure ja que havia de tornar a casa amb moto. Ella va començar
a insistir: “Va, no em diràs que tens por, per una miqueta no et passarà res, un dia és un dia,
va...” Hauria d’haver fet cas de la meva mare, però no li vaig saber dir que no, així que els dos
vam començar a beure una mica més del compte. Al cap d’unes hores vam tornar a la festa
amb els altres, n’hi havia que també bevien, però ells tindrien la sort que els vindrien a buscar.
Al cap d’una estona ja començava a ser hora de plegar i la festa ja s’anava acabant i les
famílies ja els venien a buscar. El Roc li va dir al Blai: “ Vas una mica passat de voltes millor
que truquem a la teva mare que ens vingui a buscar” ... El Blai li va respondre: “No! Que si la
mare ho sap em castigarà un mes sencer, tranquil que ho tinc tot controlat.” El Roc no les tenia
totes i li va demanar si volia que portés ell la moto. El Blai li va contestar: “Si home, tu no n’has
dut mai, així segur que ens fem mal.” El Roc ben resignat va decidir pujar a la moto, va pensar
que seria molt mala sort que amb menys de 2 kilòmetres els hi pogués passar alguna cosa. I
així va ser com van anar tornant cap a casa, el Blai cada cop s’envelava més i el Roc es
començava a espantar, perquè pensava que allò no podia acabar bé: “Blai, afluixa, que no
farem el revolt!!! – va cridar el Roc. “Agafa’t fort, que no passa res!” – va contestar el Blai. I no

2. van passar ni 5 segons, quan de cop es van trobar arrossegant-se per terra a tota velocitat. Ni
rastre de la moto, havien caigut per un marge a només 100 metres de casa. El Blai es va poder
aixecar. “Roc, Roc, estàs bé??”. Però el Roc no contestava, estava estirat i tenia un fort cop al
cap. El Blai va trucar a l’ambulància i a la mare immediatament i amb menys de 10 minuts van
arribar. “Blai, però què ha passat? Estàs bé? Quin ensurt que m’has donat!” La mare del Blai
gairebé plorava, estava molt nerviosa i espantada. “Mare, jo estic bé, però...”- va sanglotar el
Blai amb la llàgrima als ulls. “Jo no volia, ha estat culpa meva”-es lamentava sense poder fer
res. “Blai, m’estàs espantant què vols dir? No em diràs que no anaves sol?” – la mare es
pensava el pitjor. “Mare, el Roc...” El Blai ja no podia contenir les llàgrimes. “Què li ha passat?
Blai no em facis patir més”- la mare li preguntava molt espantada. “El Roc m’ha acompanyat, ell
m’ha dit que et truquéssim perquè jo havia begut, i ara és allà terra, no em respon, em sap molt
greu mare, tot és culpa meva, si t’hagués fet cas o si l’hagués escoltat també a ell, ara tot això
no hauria passat.” El Blai no parava de plorar, res no el consolava. El Roc ja estava dins
l’ambulància. “Doctor, sóc la mare de l’altre noi, com està el Roc? Es posarà bé?- preguntava la
mare desesperada. “Senyora, el Roc està greu, ha rebut un fort cop al cap, de moment no
podem fer cap pronòstic clar fins que no li fem les proves necessàries, però farem tot el que
estigui a les nostres mans”-va respondre el doctor intentant tranquil•litzar a la mare. La mare i
el Blai van pujar al cotxe i van anar a l’hospital on traslladaven el Roc. La mare del Blai, va
trucar els pares del Roc, que immediatament es dirigirien cap allà. A l’hospital... La mare i el
Blai estaven a la sala d’espera, quan de sobte van arribar els pares del Roc. “Què ha passat?
On és el Roc? Sius plau, digueu-me que no és greu, el meu Roc no sius plau! La mare no
parava de plorar, el Blai també, no parava de dir que es canviaria per ell i que tot havia passat
per la seva inconsciència. Els pares l’intentaven tranquil•litzar. Després de dues llargues hores
d’espera, va sortir el metge a informar les famílies. “Senyors, el Roc ha rebut un fort impacte a
la zona frontal del crani i li ha provocat una hemorràgia, que per sort hem pogut aturar,
malauradament encara no s’ha despertat i no sabem quan ho farà. Haurem d’esperar a que
disminueixi la inflamació provocada pel cop i a partir d’aquí veure com evoluciona.” La mare del
Roc, molt alterada va preguntar: “El meu fill està en coma? Doctor m’està dient això? Només té
16 anys...” No podia parar de plorar. El doctor intentava alleujar-la dient que ara havien
d’esperar, que era més probable que evolucionés de forma positiva, però que de moment
només podien esperar. Van passar dos mesos i el Roc encara no s’havia despertat, faltaven
dues setmanes perquè fes 17 anys. El Blai no havia deixat d’anar-hi ni un sol dia, parlava amb
ell, pensant que potser sentiria les seves paraules. El Blai desitjava que es despertés i va
pensar que seria un gran regal que ho fes el dia del seu aniversari. “Roc, va et deixo dormir
dues setmanes més, però el dia del teu aniversari te n’he preparat una, i no pots faltar-hi”-li
deia el Blai, mig de broma. I així va ser, van passar les dues setmanes, i els pares del Blai i del
Roc, juntament amb els amics, van decidir preparar-li una festa. Segur que el Roc els estaria
escoltant i amb una mica de sort es despertaria. L’habitació estava ben guarnida i el pastís ja
entrava per la porta, i tots van començar a cantar la cançó d’aniversari, tothom estava
concentrat mirant la llum de les 17 espelmes que il•luminaven al pastís quan de sobte... Es va
sentir una veueta: “Què hi faig aquí, per què estic estirat i vosaltres drets cantant?” El Roc
s’havia despertat: “Roc, Roc, és un miracle!”-va exclamar la seva mare. El Blai va anar corrents
a abraçar-lo: “Roc, perdona’m, perdona’m. Estàs aquí perquè jo no et vaig fer cas.” El Blai
plorava de content. Al cap de dues setmanes el Roc ja va poder tornar a casa. I després
d’aquest gran ensurt, tots havien après la lliçó que tants cops havien sentit a tot arreu, però que
mai pensaven que els tocaria a ells: “Si veus, no condueixis!”