1. Fa molt de temps, entre unes ruïnes al final
de l’Arenal, jugaven dues germanes de 8 i 9
anys. Com s’avorrien molt en sa casa,
sempre que podien eixien de casa per a
jugar al carrer, però els seus pares sols les hi
deixaven estar una estona.
-M’avorrisc– va dir una d’elles mentre
sospirava gitada en el sofà.
-No ets l’única- va dir l’altra.
-Mamà, podem eixir al carrer?
La mare es va apropar a elles i les va mirar.
-Una altra vegada?
-Per favor!- van dir les dues xiquetes a la
vegada.
-D’acord, però d’açi a uns cinc minuts vos
vull ací.

2. Les xiquetes van eixir de casa i van començar a jugar com tots els
dies. Passat els cinc minuts, van fer camí cap a casa, quan la
germana petita va vore una caixa de color daurat al mig del carrer.
La xiqueta va mirar als costats per vore si hi havia algú a qui li
poguera haver caigut la caixa. Com no hi havia ningú, la xiqueta
va agafar la caixa i es va apropar a la seua germana, la qual va
obrir la caixa. Dins hi havia un xicotet pardal de plomes roges i pic
daurat.
Les xiquetes van parlar d’emportar-se el pardal a la seua
casa, però elles es van adonar que la seua
mare no els deixaria tindre cap animal a
casa, ja fóra gat, got, conill, granota… o en aquest cas, pardal.
Però les xiquetes s’havien encapritxat amb el pardal i van
decidir emportar-se el pardal sense
que la seua mare se n’adonara.

3. Les xiquetes van arribar
a casa, i la major d’elles es
va guardar la caixa daurada
dins de la jaqueta perquè
la mare no se n’adonara. I va
donar resultat, la mare no se’n va adonar i les
germanes van córrer dins de la seua habitació
compartida. La germana major va traure la caixa
daurada, i com que no tenien gàbi, van improvisar
una caixa amb forats i van cridar el seu germà
major.
Les germanes van demanar al seu germà que les
ajudara a tenir cura del pardalet sense que la seua
mare se n’adonara, a la qual cosa el seu germà va
dir que sí.

4. Al día següent i sense que la mare se n’adonara, les xiquetes van eixir al
carrer amb el seu germà. Primer van comprar una gàbia i recipients per a
posar el menjar i l’aigua al pardal. Desprès van anar a una tenda d’animals
per a comprar un menjar que s’adaptara a les necessitats del pardal.
- Espereu… - Va dir el dependent de la tenda. Dit això, va agafar el pardalet
entre les seus mans i el va mirar sorprés.
- Què passa? – Va preguntar el germà.
El dependent va fer un gest al germà donant-li a entendre que necessitava
una estona, quan, de sobte, va eixir de darrere del taulell, va abaixar les
finestres i va tancar la tenda.
Estic segur de que no sou
conscients de com és de meravellos
aquest pardal.
-Un moment, a vore, el pardal
és molt bonic, un dels més
bonics que he vist mai, però
d’això a ser meravellós.. – Va
dir el germà.
-No en sou conscients.. Aquest
pardalet té uns poders molt
-forts. – Va dir el dependent.

5. Automàticament el germans començaren a riure sense
creure el que estaven escoltant. Els dependent va
posar els ulls en blanc i va mirar els germans.
- Qui es va trobar el pardal?
La germana petita va alçar la mà entre rialles
dels seus germans.
-D’acord. – va dir el dependent. – Ara, agafa
-una ploma del pardal i bufa-la pensant un desig.
La xiqueta va mirar estranyada al dependent, el
qual va continuar intentant que li fera cas. Després
de molts intents, la xiqueta li va fer cas.
De sobte, davant dels tres germans va
apareixer una caixa com per art de màgia
amb un llaç groc. El dependent va obrir la caixa.
- Xiqueta llépola… - Va dir rient.
I dit això, el dependent va traure de la caixa un gelat de magnituds
immenses. La xiqueta menuda no donava credit al que els seus ulls
contemplaven.
- Era aixó el que havies desitjat? – Va preguntar el dependent.
La xiqueta va assentir, i els seus germans la van mirar.
-Us jure que és veritat.. Fa molt de temps que vull gelat, però la
mamà no me’l compra.. I ha sigut aixó el que he desitgat! – Va dir la
germana menuda molt contenta.

6. Després d’una estona, els germans van eixir de la tenda molt
contents, pensant en tots els desigs que anaven a demanar a
aquest pardal tan meravellós.
-Jo demanré el cotxe que sempre he volgut. – Va dir el
germà.
- Jo, una videoconsola amb tots els jocs del món.. Mai
m’avorriré! – Va dir la germana major.
Mentres caminaven cap a casa, els germans van vore de
lluny una xiqueta caminant sola. La xiqueta portava els
cabells despentinants, les robes brutes i esgarradesi no
portava sabates. Els germans es van apropar a la xiqueta, la
qual plorava desconsoladament.

7. -Que et passa? – Va preguntar la germana menuda.
-Fa uns dies que no trobe ma mare… I no séarribar a ma casa.
-Per què no portes sabates? – Tornà a preguntar la germana.
-Perquè un gos em va perseguir i jo vaig caure.. Les meues sabates es
van quedar alli i m’he esgarrat la roba… - Va començar a plorar més fort.
-No tens més familia? - Va preguntar el gemà major.
-No, mon pare va morir l’any passat, a soles tinc ma mare, però no sé on
està..
La xiqueta menuda va agafar els seus germans i es separaren un poc de
la xiqueta perquè no poguera escoltar-los.
-Vull ajudar-la.
-Nosaltres també, però com ho fem? – Preguntà la germana major.
- I si… li donem el pardal? Si fem que ella el trobe com vaig fer jo podrà
demanar desitjos, com trobar la seua mare..
- Però jo vull desitjos! – Va cridar la germana major.
- Però ella ho necessita més que nosaltres. – Va dir el germà.
Els germans es van posar d’acord i van deixar la caixa amb el pardal
davant de la xiqueta. Desprès van anar corrents a amagar-se perquè la
xiqueta no els vera.
La xiqueta va obrir la caixa, i sense dubtar-ho va acollir el pardal dins de
les seus robes brutes i se’n va anar passejant amb ell.

8. Uns mesos després, van cridar
a la porta de la casa de la familia
Roselló. Una xiqueta i la seua
mare preguntaven per les menudes
de la casa, les quals van córrer a la
porta sense saber quines eren les
dones que les buscaven.
-Sé que ara no em reconeixeu.. – Va dir la xiqueta-. Però fa
molt de temps vosaltres
vau fer que trobara un pardalet de
color roig… Vos sona?
Les xiquetes van somriure en recordar
la xiqueta, i encara ho van fer mes quan
van sospitar que la dona amb la qual es
trobava la xiqueta era la seua mare. L’havia trobada!

9. La xiqueta i la seua mare van quedar-se a menjar i es van posar al dia.
Amb el pardalet la xiqueta no sols havia trobat la seua mare, sinó que
també va fer que la seua mare trobara un treball, van comprar una
casa i ara estaven molt felices amb una vida amb moltes facilitats i tot
gràcies a les dues germanes.
- Sense vosaltres mai podria haver trobat la meua mare, gràcies de
veritat…
- No has de donar-nos les gràcies. – Va dir la germana major.
- Dóna el mateix. Com vull agrair-vos-ho, vos he portat això.
La xiqueta lis va donar dues paquets que les germanes van obrir
ràpidament.
- No m’ho puc creure! – Va dir la germana major.
Dins dels paquets hi havia dues
videoconsoles dels colors favorits
de cada una de les dues germanes
i portaven una muntonada de jocs molt
divertits amb els quals podrien jugar
sempre que volgueren.
-Gràcies! – Van dir.
-De res. – Va dir la xiqueta rient.

10. Les xiquetes van estrenar les videoconsoles jugant amb la xiqueta i
les mares es van fer molt bones amigues.
- Les teus filles són molt bones xiquetes… - Va dir la mare de la
xiqueta.
- Es veu que la teua també ho és, perquè se n’ha recordat d’elles.
- Tenim molta sort.
- Ja ho crec.
Les tres xiquetes es van fer molt amigues i sempre que podien
quedaven per a jugar, o bé al carrer o bé amb les videoconsoles.
També complien els desitjos de la gent que més ho necesitava amb
l’ajuda del seu meravellós pardalet.

11. Les xiquetes van aprendre que,
sempre que en aquesta vida
intentes ajudar els que més ho
necessiten, la vida no et donarà
l’esquena, i et recompensarà per
les bones accions que faces, ja
siguen grans o petites.