Conte de Nadal guanyador de 1r.Batxillerat A

1. EL GLOBUS VERMELL
Va llevar-se tot anticipant-se al despertador com solia fer cada matí. Faltava un
minut per les set i tot i que quedaven uns segons perquè sonés l’alarma, la Laura es va
treure la mandra de sobre i va sortir de sota els llençols, que la protegien de la fresca
que feia a fora. Un calfred va recórrer el seu cos. Va vestir-se i va baixar a esmorzar a la
cuina. Ningú de la casa s’havia llevat encara a aquelles hores del matí, així que com
cada dia, va preparar-se l’esmorzar abans d’anar a escola. L’escola no li havia agradat
mai a la Laura, però aquell dia era l’últim abans de les vacances de Nadal, i això
l’animava d’alguna manera a intentar gaudir-lo. Tampoc li agradava massa el Nadal,
però. Trobava que era una festa egoista, en què la gent sols pensava en si mateixa i els
petits l’esperaven amb neguit només per poder fugir de classe i rebre molts regals de
tota mena. Va beure’s la llet a corre-cuita, va agafar la motxilla i un cop es va haver
abrigat bé, va baixar les escales de marbre blanc fins arribar a la porta de casa. Va obrir-
la i va notar com el vent gelat li donava la benvinguda al carrer. Va mirar el rellotge i va
adonar-se que s’havia encantat mentre esmorzava i només faltaven cinc minuts perquè
comencessin les classes. Va començar a córrer, no volia fer tard una altra vegada. Va
agafar una drecera, un carrer estret on no hi havia ningú. Ara li semblava que sí que
arribava a temps, però corria massa i va relliscar amb un munt de brossa. Quan va obrir
els ulls era estesa a terra i li rodava el cap. De sobte, va sentir una veu que semblava la
d’una dona i que sonava suau i un pèl distorsionada. No veia d’on venia, i va parlar-li
així:
-Laura, aquest Nadal, vull posar-te a prova.
-Qui ets? – va voler saber la noia.
-No cal que et contesti aquesta pregunta, Laura.
-I per què no?- va preguntar ella.
-Perquè això no és important. Has de concentrar-te en allò que et demano.
Aleshores, davant els ulls incrèduls de la Laura va sortir del no res una petita espelma
blanca col·locada sobre un plat de terrissa. La misteriosa veu va tornar a parlar:

2. -Abans que aquesta espelma s’acabi, has d’aconseguir que algú t’estigui agraït per
alguna cosa.
-Però per què ho he de fer això? És que potser he fet alguna cosa mal feta? Escolta, jo
no tinc temps ara, de fer això que em demanes, faré tard a l’escola!- va protestar la
Laura.
La veu havia deixat de parlar del tot. La Laura va arromangar-se l’abric per
veure l’hora, però el rellotge que duia al canell ja no hi era. Va mirar l’espelma que hi
havia al seu costat. Una petita flama es va encendre a l’extrem de la metxa. Va pensar
que, potser, si feia allò que la veu demanava, aquell somni tan estrany acabaria aviat. Va
sortir del carreró i va veure el carrer principal ple de gent atrafegada amb les compres de
Nadal. Va veure a l’altra banda del carrer un home que carregava ràpidament caixes en
una furgoneta. Va acostar-se-li i li va demanar si necessitava ajuda. L’home va mirar-la
amb mala cara i va dir que no li calia, però que gràcies. Quan va sentir aquell gràcies, la
Laura va pensar que potser la seva missió acabava allà mateix, i va esperar alguna mena
de senyal, o que la veu li parlés una altra vegada, però no va passar res. Va suposar que
amb allò no n’hi havia prou, així que va seguir observant la gent del carrer. Va fixar-se
en com una noia recollia molt de pressa els papers que li havien caigut de dins
l’arxivador. Va acostar-se-li i va ajudar- la a plegar-ne un quants. Quan els hi va tornar,
la noia va donar-li les gràcies gairebé sense mirar-la i va perdre’s veloçment entre la
gentada. La Laura va mirar al cel, sense saber ben bé què havia d’esperar. Va estar-se
durant un minut, allà plantada, però res. Va abaixar la mirada i va seguir buscant algú a
qui ajudar per poder sortir d’allà on fos que era. Va posar els ulls en l’espelma i va
veure que només en quedava la meitat. Després de carregar bosses, recollir brossa en un
parc, i fer moltes coses més per les quals va rebre les gràcies, la Laura seguia esperant
sentir la veu de la dona. L’espelma ja s’havia consumit gairebé del tot, així que va
asseure’s en un banc a esperar que quedés reduïda a un munt de cera fosa sobre el petit
platet de terrissa. Aleshores va adonar-se que a l’altre costat de la plaça un nen petit
saltava a la vora d’un arbre tot aixecant les mans enlaire. Va acostar-se-li per veure què
li passava. Allà, entre mig de dues branques, hi havia un globus de color vermell, que se
li havia escapat de les mans. La Laura va estirar els braços i va agafar-lo pel cordill que
va donar al nen, que ara somreia tot content. Un cop va tenir el globus ben agafat, va
marxar corrents de la plaça sense dir res i va deixar la Laura plantada vora l’arbre. Ella
va mirar l’espelma i va veure que la seva flama encara no s’havia consumit. Va ser

3. aleshores quan va sentir la veu que la felicitava per haver aconseguit el que li havia
proposat.
-No pot ser que hagi acabat- va contestar la Laura- aquell nen petit no m’ha donat pas
les gràcies.
-Veig que encara no ho has entès.
“Entendre el què?” va pensar ella. Però abans que li pogués preguntar, va despertar-se a
terra del petit i fosc carreró on havia relliscat. Va mirar el rellotge. Eren les vuit en punt,
així que va aixecar-se i va començar a caminar cap a l’escola. Ja n’havia tingut prou de
carrers bruts i estrets per aquell matí i va decidir anar-hi caminant pel carrer principal.
Quan hi va arribar, va veure que no hi havia gaire gent. Aleshores va adonar-se que a
l’altre costat de la plaça un nen petit saltava a la vora d’un arbre tot aixecant les mans
enlaire.