2. Maica Martín, 2n premi batxillerat
Llàgrimes de sang
Ningú la veu pel passadís, és la noia invisible de l’institut. Ells sempre la
veuen tota sola i callada, mai s’acosten cap a ella ni per dir-li el bon dia...
però en realitat mai va sola. Sempre sosté amb elegància els seus llibres
preferits i amaga les seves misterioses ferides del canell.
Ella és alta sense la necessitat d’utilitzar sabates de tacó, no com les seves
companyes de classe que sempre van amunt i avall cridant l’atenció. Blanca i
llisa és la seva pell; a vegades penso que ella és la dona de la neu passejant
per un clima totalment contrari al seu. Els seus cabells són quasi tan llargs
com els de la Rapunzel, i la seva característica física més destacada són els
seus ulls, els de la mare naturalesa.
Es vesteix de manera que tothom la ignora encara més, i sobretot el sector
masculí. No l’agrada anar a la moda, l’agrada anar amb el seu propi estil
encara que sigui víctima de les critiques de “persones” ignorants de
l’existència del cor.
Mai expressa els seus sentiments però té un cor tan gran que necessitaria més
d’un pit per poder bategar-lo amb normalitat, i aquest meravellós cor té un
nom tatuat des de fa exactament dos anys. M’encantaria que aquell noi, la
raó de que ella encara segueix existint, sàpigues quina sort té i aviat l’ajudi a
sortir del fosc pou en el què la seva ànima habita atrapada sense poder ser
forta i li provoca plorar llàgrimes de sang.
Els dies de pluja són els seus preferits, com els de avui. Surt de l’institut i
obre el seu paraigües de color blau amb taques blanques. Ella va
tranquil·lament caminant per la vorera amb un llibre llegint-lo: està
acostumada a llegir mentre camina. Encara que estigui molt concentrada
imaginant-se l’acció que li succeeix a la protagonista, sent com tres persones
3. estan corrent darrera seu però no li dóna importància... fins que aquelles
persones, tres nois de la seva classe, es posen davant d’ella per què no pogués
seguir caminant.
-No pot ser que no m’hagis esperat a la sortida Laia, saps què m’agrada baixar
amb tu.-diu en Carles amb el seu somriure diabòlic.-
-No tinc per què esperar-te, tu no ets ningú per donar-me ordes.-diu amb por
la Laia mentre que mira al terra.-
-Com t’atreveixes a contestar-me d’aquesta manera? Et creus important? Et
creus què ets algú? Tu no ets res, no sé per què segueixes vivint.
Moltes són les paraules que a Laia li han dit, moltes són les trencades de
ànima a causa del patiment de totes elles... però com les anteriors, cap. Ja
veia a la senyora Parca i sentia com una de les seves mans esquelètiques
agafava la seva per conduir-la amb ella al món del descans. La víctima no
plora, ni pot fer-ho: de tant dolor ha quedat immunitzada, però plora cada nit
al bany de casa seva quan decideix el seu destí en les tisores que utilitza la
mare per tallar-se els cabells... i ella s’ha arribat a tallar en totes les zones
possibles del seu cos menys la cabellera daurada. Té la necessitat de sagnar.
En Carles la agafa del braç amb molta força i la llença cap al terra mullat. La
Laia queda tota xopa però no li hi va importar: li va importar que el seu llibre
es va quedar igual que ella, i fins i tot pitjor, i el seu paraigües trencat per la
meitat per en Carles. Quan l’esperança de la pobra noia ja era pitjor que
abans, va aparèixer el noi que habita en el seu cor.
-Què estàs fen? Tu veus normal lo que li has fet a la Laia?
-Des de quan t’interessa aquesta cosa? Ets un beneit Alex.
-Ves-te’n d’aquí, ja has fet massa.-diu pujant el seu to de veu.-
-Si millor, ja t’encarregaràs tu d’això.
-Jo no sóc com tu, Carles.
-Ho ets, ho ets.
4. Carles i els seus amics es van anar carrer avall mentre que es reien de l’Alex,
però sobretot de la Laia.
L’Alex i la Laia estan totalment sols. La pluja no para de caure sense parar
com les ganes de viure de la víctima, encara que l’amor de la seva vida l’hagi
defensat. No s’ho creia; aquesta mateixa escena la somiava les nits que podia
dormir i també la pensava durant la jornada escolar. L’Alex no apartava la
mirada cap a la Laia, no li sortien les paraules més adequades per no ferir-
la... ell no sap que digués lo què digués, ella intentaria tornar a somriure.
-Laia agafa la meva mà, si segueixes així agafaràs una pulmonia.
Ella, sense dir ni una paraula, aixeca el seu cap i fixa els seus tristos ulls amb
els d’ell. S’inclina cap a ella i l’agafa de les dues mans i l’aixeca. Té les mans
congelades i l’Alex intenta escalfar-les mentre que les seves mirades
segueixen connectades i, encara que volguessin mirar cap a un altre costat,
no podien. Ells des de sempre han tingut contacte visual en la classe, però
entre la por de la Laia i la confusió de l’Alex, mai es van dirigir la paraula.
Ella es va enamorar de les silencioses conversacions entre seus ulls de color
mel, de com movia el seu cabell ros i com s’encenien les seves blanques
galtes cada vegada que passava per el seu costat i sobretot de la màgia del
seu somriure, la petita raó per viure però amb un gran poder dins de la Laia.
-Anem cap a casa meva, serà millor que t’ajudi.
L’Alex agafa les coses de la Laia encara que ja no es pugui tornar a utilitzar,
però no podia deixar-les al mig del carrer. La casa de l’Alex estava a prop
d’on eren. Era estrany que tingués un pis en un poble tan petit com aquest,
perquè els seus pares tenen molts diners encara que tenien grandioses cases
arreu del món, però a ell no li agradava parlar sobre la seva vida ja que la
majoria de gent que va amb ell, no es precisament del tot honesta.
Arriben a la seva casa. No hi ha ningú, ara ells estan molt més sols que abans.
5. -Pots anar al bany que hi es en aquesta primera porta. Agafa les tovalloles per
secar-te que hi ha en la dutxa amb tota la tranquil·litat, com si estiguessis a
casa teva.-diu amb un somriure dolç.-
-Gràcies...-diu en veu molt baixa.-
La Laia entra al bany i agafa la primera tovallola que veu. S’eixuga bé el seus
cabells i intenta treure la humitat de la roba però es impossible, està molt
mullada. Es rendeix i es mira cara a cara amb el mirall. Comença a pensar
amb tot lo que ha passat al migdia, i Parca li apareix darrera seu una altra
vegada. Li posa la mà a sobre la seva espatlla dreta i la Laia sent com
comença a tenir ganes de sagnar. Busca desesperadament per els armaris si hi
ha alguna cosa punxona, qualsevol eina que serveixi per sentir la profunditat
de la pell i les seves llàgrimes, encara que no estès en casa seva. Troba unes
tisores molt velles i oxidades però no li importa, ella vol dormir.
Ella no sent res fen aquest acte perquè ho ha fet tantes vegades que ja no li
provoca dolor, sinó tot al contrari: plaer. Únicament sent com el pols va
accelerant i com rellisquen les llàgrimes per la mà fins que arriben a la pica.
Cada vegada es sent millor però al mateix temps, la mà de la Parca està més
a prop de la d’ella per emportar-se-la... i la Laia, crida.
L’Alex al escoltar el gravíssim crit de la Laia, corre cap al bany, obra la porta
i es troba a ella estirada al terra envoltada de sang i plena de talls en el seu
canell esquerre. L’Alex, esgarrifat, les llàgrimes comencen a sortir dels seus
petits ulls i intenta reanimar a la Laia que encara tenia les portes de l’ànima
obertes, però s’estava dessagnant. La abraça amb totes les seves forces,
repetint-se de tot el temps que podria haver estat amb ella i segurament que
no hagués passat una desgràcia com aquesta. Li diu a la seva orella tot el que
la estima, l’hi repeteix una i un altra vegada per que l’escoltés bé i així, pot
ser, la seva última voluntat podia reaccionar i salvar-se... però ella ja no
respira. L’Alex no es dóna per vençut ni la seva esperança: acosta la seva
orella al cor de la Laia, li diu les paraules màgiques i la Parca deixa d’agafar-li
mà i desperta.
