Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

Certamen Sant Jordi 2017: finalistes i premiats

1,435 views

Published on

Certamen literari Sant Jordi

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Certamen Sant Jordi 2017: finalistes i premiats

  1. 1. 3r de Primària Els inventors d’històries Premi Viola d’or i argent EL MONSTRE DEL BOSC Hi havia una vagada en un regne llunyà en el que vivien dues princeses bessones, la Carla i la Maria, que eren les germanes grans, el príncep Ramon, que era el germà mitjà i la princesa Fàtima, que era la germana petita. Ells vivien en un castell a sobre d’una muntanya amb els seus pares, els Reis. Les princeses bessones estaven jugant a pilota en el jardí del castell, mentre la seva germana petita estava amagada darrere d’un arbre. Era una mica tafanera. Aleshores, va arribar el príncep Ramon. – Què feu bessones? – va dir el Ramon. – Jugar a pilota! – van dir les bessones. – Sabeu què, bessones? M’han explicat que al bosc hi ha un monstre – va dir el príncep. – Quina por! – va dir la Carla. – Tinc una idea, aquest migdia, quan vingui l’oncle Paco li direm que ens acompanyi la Carla, perquè no tinguis por – li va dir el seu germà. Mentrestant la germana petita, que ho havia escoltat tot, reia darrera de l’arbre. La Fàtima va decidir anar al bosc a buscar el monstre tota sola. Aleshores va agafar un caminet amagat i va arribar molt ràpid al bosc, allà va escoltar un soroll i, de sobte, es va trobar el monstre. – Agggg! Sóc el monstre del bosc! – va dir el monstre. – Ah, doncs d’ acord... – va respondre la Fàtima sense por. – Aaaah! Per què no tens por? – li va preguntar el monstre. – Perquè em sembla que tu no ets un monstre. Això que portes és una disfressa! – li va contestar ella. I la Fàtima no estava equivocada! Una nena amb cabells negres va aparèixer sota la disfressa. – Hola! Em dic Laura i tu? Ets una princesa? M’encanta el teu vestit! –va dir ella. – A mi m’encanta la teva disfressa, me la canvies? –va dir la Fátima. I així ho van fer. Els reis estaven al gran saló del castell. De sobte, va arribar el tiet Paco picant a la porta. Ell li va demanar al seu germà, el rei, diners per comprar-se una caseta al bosc. Després de veure al rei, va anar a saludar els seus nebots que estaven jugant al jardí. Aleshores el príncep li va dir: – Tiet! Ens pots acompanyar al bosc que m’han explicat que hi ha un monstre i ens agradaria veure’l. – Clar que sí! Anem-hi! – va dir el tiet.
  2. 2. I cap allà que van anar tots quatre. I després d’una llarga estona caminant, van veure unes petjades i les van seguir. – Aaaaahhh!! –va cridar el monstre sortint, de sobte, al mig del camí per espantar-los a tots. Morts de por, els quatre van sortir corrents cap al castell. – Quin monstre més lleig! –va dir el tiet mentre corria. – Sí!! –van cridar la Maria, la Carla. – Era horrible! –va dir en Ramon. La Fàtima i la Laura van riure de valent en veure a tots tan espantats. Allò va ser tan divertit que van decidir no dir res i tornar-ho a repetir un altre dia. Fi! ....................... Barri Alen - 4t primària El millor club Hi havia una vegada una colla d’amics que tenien un club que s’anomenava Ull roig. Tenien una casa a l’arbre i el que més els agradava era fer excursions. Un dia que estaven a la caseta de l’arbre van decidir que anirien d’excursió a una illa deserta. Els nois van preguntar al seus pares si podien anar, però els pares no els van deixar. Llavors, van decidir escapar-se. La nit següent es van reunir tots a la casa de l’arbre i van començar a muntar una barca durant tota la nit. A la matinada, just quan va sortir el sol, van portar la barca a la platja i van pujar-hi tots. El vent els va endur fins al mig del mar on van veure una illa, llavors un d’ells va dir: Terra a la vista! Van arribar a l’illa, però després d’inspeccionar-la van veure que no hi havia res. Van passar dues hores i, ja avorrits, van decidir tornar a la ciutat. Mentre, els seus pares estaven preocupats buscant-los per tota la ciutat. Malgrat el temps dedicat, no van trobar ni tan sols un nen. Quan els nois van arribar a la platja, van tornar corrent a les seves cases a buscar els seus pares per demanar-los perdó. Els pares quan els van veure no els van castigar, estaven massa contents de tornar-los a tenir amb ells i els van perdonar, tot i haver-los desobeït. I van viure feliços, com abans, però a partir d’ ara van ser més responsables..
  3. 3. 6è Primària Ian Obispo Premi Viola d’or EL LLIBRE MÀGIC Hi havia un nen que estava jugant amb la seva colla en un bosc. Jugaven amb la pilota, amb els arbres, etc. Tots estaven molt contents i es divertien, però una vegada, quan un nen va a anar per la pilota, va caure i va desaparèixer. Els seus amics van a anar ràpidament a buscar-lo i tots van caure a la vegada. Tots van quedar inconscients una estona i, quan es van despertar, van trobar una biblioteca abandonada. Un dels amics va dir: - Entrem? La resta va respondre que sí. Llavors, van entrar i van veure que estava tot esfondrat, però hi havien llibres que s’havien salvat i estaven bé. Un dels nens va agafar un llibre que, inesperadament, es va posar a fer llums, formes estranyes, moviments misteriosos… De sobte, es va obrir un portal!!!! Tots els nens es van quedar bocabadats. Ells van entrar i aleshores es van adonar que estaven a un altre món. Tots van exclamar a la vegada: - Què és això? On estem? Un d’ells va dir: - I si tornem ja? Però hi havia un problema, el portal ja no hi era. Els nens es van posar a plorar però després van pensar que segur que hi havia una solució. Van investigar tots junts i van trobar una cova en una muntanya d’ on sortia una llum. Van dirigir-se cap a ella i hi van entrar. Allà van trobar un mag que els va preguntar què feien allà. Ells van contestar que havien entrat per un portal que es va obrir en un llibre. Llavors el mag els va respondre que aquell llibre era màgic, que podia obrir qualsevol portal, dimensió o món. Un dels nens va preguntar: - Com podem fer per tornar a casa?
  4. 4. El mag els va dir que havien de trobar el llibre i saltar molt alt per poder tornar. Els nens van a anar a la muntanya, van ajudar-se per poder pujar-la tots i, un cop allà, van trobar el llibre. Tots van pensar, NO HI HA FORÇA MÉS GRAN QUE LA DE L’AMISTAT!!!! Llavors, es van agafar de la mà i van tancar els ulls, seguidament, van saltar tots a la vegada!!!! Quan van obrir els ulls tots havien tornat al bosc. Estaven molt contents i van trobar una nota que deia: “No podreu explicar res del que heu viscut a ningú. Aquest serà el vostre secret! “. Per tant, aquest va ser el secret que va unir encara més a aquesta bonica colla. ......................... 1r ESO Laia López UNA SORPRESA INESPERADA ¡Hola! Em dic Valentina i vaig néixer el 18 de març del 2002, això significa que només falta dues setmanes pel meu aniversari. He de començar a preparar la festa perquè tot el barri ha de parlar-ne. Vaig dir-li al meu pare que ja havia fet la llista del que necessito per a la magnífica festa. Ell em va avisar que aquest any no podríem dedicar-li molts diners, que havíem de ser prudents. Llavors vaig convèncer-lo que primer mirés la llista i que em digués si hi estava d’acord. LLISTA PER L'ANIVERSARI (VALENTINA): -Pastís en forma de sabata de taló. -Un vestit de color rosa. -Un saló de ball. -Una corona de princesa.
  5. 5. DECORACIÓ -Les taules, plats, coberts, gots (de color: groc i rosa) -Un escenari (per ballar) -Una taula especial per als regals dels convidats El pare em va dir que això era inviable perquè no tenia suficient pressupost, des de que es va separar de la mare tenia moltes despeses i va afegir que considerava que moltes de les demandes eren innecessàries. Jo li insistí, però per molt que li insistís ell em responia amb un no rotund. Al dia següent vaig enfadar-me definitivament amb el pare. Decebuda per no haver acceptat el meu desig, vaig rebutjar totes les altres alternatives que m’hi oferia. Vaig anar a la meva habitació per agafar la motxilla de l'escola, la meva bicicleta, que em porta on li dic sense demanar-me explicacions, i vaig marxar uns dies a casa de la meva mare sense donar-li explicació a cap dels dos. Just arribar a casa de la mare, ella em va preguntar esverada on havia estat, què havia passat, que li havia trucat el pare preocupat preguntant si sabia on hi era. Jo li vaig explicar el perquè volia quedar-me uns dies amb ella. La mare em va dir que això no era un motiu pel qual m'havia d'anar de casa del pare, però per no crear més polèmica va acceptar la meva decisió. Pocs dies abans del meu aniversari jo sabia que no ho anava a celebrar. Tenia la impressió que res sortia com jo esperava. Quan m'estava dutxant, de cop i volta, se'n va anar l'aigua, és a dir, no sortia ni gota d’ aigua per l'aixeta de la dutxa. Vaig cridar la mare perquè em portés una tovallola. Ella me la va portar i em vaig anar cap a l'habitació per vestir-me i poder baixar a esmorzar. En el moment que estava esmorzant, va sonar el telèfon. La mare, amb dificultat, em va explicar que acabava de rebre un missatge de part de l'hospital Viella, dient-li que el pare estava ingressat. Li havia donat un atac al cor. La mare em va dir que, corrent, anés al cotxe, que anaven ca l’ hospital. Jo en aquells moments no era conscient de perquè anaven allà tan desesperades. Quan vaig comprendre la gravetat que un cop així suposava, em vaig quedar en
  6. 6. shock, no sabia què fer, només podia plorar. Quan vam arribar a l'hospital els metges ens va dir que podíem passar a veure'l, però només una estona. Vam entrar a l'habitació i vaig veure el pare ajagut al llit amb molts cables posats al cor. Hi havia una màquina que no parava de fer 'pi- pi-pi-pi-pi'. A mi se'm va trencar l'ànima en veure'l en aquell estat, tan indefens en aquell llit. Vaig sentir la necessitat d’ apropar-me a ell per dir-li que ho sentia molt per enfadar-me, que havia estat una amargada egoista, només pensava en mi. El dia del meu aniversari ja li havien donat l'alta al meu pare de l'hospital. Jo no volia cap festa, cap regal material, només estar amb ell. Llavors va ser quan em van donar el millor regal de la meva vida: el pare i la mare tornarien a estar junts. Jo vaig plorar de felicitat. Ara preparo una festa sorpresa en una casa nova, on vivim el pare, la mare i jo. Una festa senzilla però plena de bons sentiments, unió i alegria, una festa amb ells. ................. 2n ESO Anna Camarena Premi Englantina d’ or LA VIDA ÉS UN REGAL Barcelona 5/1/2017 Hola pare! Com estàs? No sé si ho saps, però jo t’ho explico perquè no crec que la mare ho hagi fet. T’ho intentaré explicar des del principi amb detalls, no et preocupis. Sé que sóc una persona normal, però ara no tinc una vida molt fàcil. Un dia, fa uns quants mesos, a la meva antiga vida, perquè he canviat molt des de l’ última vegada, la veritat. No te'n recordes quan tot era molt més fàcil per a mi. Només em preocupava pel barça i perquè tu i la mama em compréssiu l’última consola posada a la venda... Torno al relat. Doncs, fa temps, estava jugant amb els amics a futbol al pati, com sempre, quan em vaig començar a trobar malament. L’escola va trucar a la
  7. 7. mama i vam anar a l’hospital. No sabia exactament què em feia mal, tot era molt estrany. Em van fer moltes proves diferents, en dies diferents, fins que van trobar que tenia leucèmia. Sí, i per això estic aquí assegut a un llit blanc, en una habitació blanca, en un edifici blanc, a l’hospital, escrivint-te. Sé que ara t’estaràs posant molt trist i nerviós però no et preocupis. Jo crec que amb la mama i amb la seguretat en mi mateix podrem aconseguir sortir d’aquest malson. Podrà arribar un dia que pugui dormir fins i tot a la meva habitació de sempre amb les figures del Lego i del Star Wars i acabar amb aquesta malaltia per sempre. La primera setmana hospitalitzat estava molt trist, espantat, però a la vegada em sentia afortunat perquè la mama sempre estava al meu costat. Els meus amics venien totes les tardes. Això era al principi. Ara que fa uns mesos que ja no em sento tan afortunat. La mama ve quan pot, perquè ha de treballar. Sé que l’ he d’entendre, no és fàcil per a ella, ha d’estar per moltes coses i jo ja porto molt de temps aquí. Els meus amics tampoc venen, jo crec que ja s’han oblidat de mi, ja ni m’envien missatges. Tot això és el que més trist em posa. Avui, a les 11 del matí, em vénen a buscar per fer una sessió de quimioteràpia. Ara mateix penso com m’agradaria viure la vida d’abans amb tu i la mama visitant llocs i gaudint en família. M’enfado amb mi mateix quan recordo els dies que em passava la tarda enfadat per ximpleries. Encara que només hagin passat uns mesos, ara sóc més fort i més gran, però a la vegada em sento més trist. Quan hi penso sé que no dec deprimir-me, sempre s’ha de buscar el costat positiu de les coses. Al menys estic viu i puc gaudir, perquè de vides només en tenim una! Aquí, a l’hospital, també tinc amics, amics que són com germans perquè sempre estan amb mi, en cada moment, i ens podem entendre perquè, més o menys, tots estem vivint el mateix. Ahir, a la tarda, em va venir a buscar a l’habitació en Pau, ell també pateix. Vam estar jugant per tot l’hospital, tota la tarda. Hi ha dies que són increïbles, com ahir! Aleshores som feliços i no ens recordem on estem ni quins problemes tenim. Vivim i gaudim com nens normals perquè al cap i a la fi som així, nens davant la vida. Però avui és un dia molt diferent, ja m’he despertat inquiet recordant-te. Segur que et faria molta il·lusió aquesta carta, encara que no la llegiràs mai, però a mi em fa molta il·lusió fer-te-la. Em recordo quan tu també estaves a l’hospital i t’anava a visitar totes les tardes. Encara que estiguéssim tristos, tu sempre
  8. 8. intentaves somriure i això és el que jo intento. Tinc por que em passi el mateix que a tu, que me’n vagi d’aquesta vida per sempre, però estic segur que passi el que passi, lluitaré fins al final com tu ho vas fer. Et trobo molt a faltar i ja saps que la mare també. Sempre penso que encara estàs aquí amb mi i a prop la mama. T’estimo molt i t’estimaré sempre. Una forta abraçada Joel PD. Aquest any faré 13 anys, per si no te’n recordaves. ……….. 2n ESO Mireia Yepes EL CAS DE LA JOGUINA DESAPAREGUDA Portava tot el matí buscant una cosa, un objecte que era molt important per a mi. El peluix que em van regalar just quan vaig néixer. És un ós molt bufó, però ara està una mica vell, els anys li han anat deixant un color esgrogueït i un borrissó, com cotó-fluix, que va perdent per on hi passa. Té la mateixa edat que jo, nou anys actualment. Avui és el meu aniversari (en faig nou!!!) i m'agradaria bufar les espelmes amb ell, ja que és molt especial per a mi. Des de petita li dic de la mateixa manera ''Pill'', és un nom ben estrany, però la meva família ja està acostumada. Bé, vaig directa a l’ assumpte.... que estic molt trista perquè no el trobo, i no vull estar amoïnada precisament avui. He estat pensant tot el matí, mentre el buscava, on el podria haver deixat, però no me'n recordo de l’ última vegada que el vaig tenir entre els meus braços. Segueixo pensant i... Ah! Ja ho sé! Encara no he mirat al jardí! Sense pensar- m’ho ni un moment més, baixo corrent les escales, obro la porta i el veig allà, abandonat a la seva sort i mig enterrat. M’ apropo i no crec el que veuen els meus ulls! Està mutilat! Li falta un braç!!! Agenollada davant del Pill, li prometo que buscaré el culpable. N’ hi ha dos, de
  9. 9. sospitosos: la meva gossa i el meu gat. Com és evident, no puc parlar amb ells, perquè jo sóc una persona i aquest parell em mira sense entendre’m una sola paraula. Això no serà pas fàcil! Passa el temps i arriba l'hora de bufar les espelmes, el desig que demano descoratjadament és poder endevinar qui ha estat el malvat que ha arrencat el braç al Pill. Quan arriba l'hora de dormir veig a la tauleta de nit una carta; l'obro i la començo a llegir: ”Estimada Cloe, m'he assabentat que el teu desig d'aniversari és poder endevinar què ha passat amb el braç d'en Pill. Dins del sobre hi tens el que necessites, una píndola/pastilla per anar al passat durant un dia i poder veure què ha passat. Recorda que ningú et veurà ni et podrà sentir, seràs com invisible. Atentament la teva Fada Madrina.” Estava molt contenta i impressionada a la vegada, com podia ser que la Fada Madrina existeixi de veritat? Com podia ser que s'hagués comunicat amb mi? Vaig estar tota la nit emocionada pensant en què demà podria viatjar al passat i resoldre aquesta intriga. Demà? Per què esperar tant! Ara mateix que tots estan dormint! Vaig baixar a la cuina, vaig agafar un got d'aigua per prendre'm la pastilla. Quan me la vaig prendre em va passar una cosa semblant al conte d'Alícia al país de les Meravelles combinat amb el de Viatge en el Temps. I sí, de sobte, era allà, un altre cop revivia el dia del meu aniversari. I va començar a passar tot davant dels meus ulls.... L' efecte de la pastilla es passava quan ja havies desentrellat el que volies saber, i ben ràpid vaig tornar al meu present. Resulta que la meva gossa, la Kira, havia vingut a la meva habitació de matinada i havia agafat a en Pill. Sense voler, jugant, li va estripar la pota, llavors, la gossa, el va deixar amagat al jardí pensant que no ho veuria...(em quedo amb aquest versió dels fets per no acusar la gosseta de gelosa i venjativa, que no estic per romanços!). Vaig acabar el dia igual que sempre, però em sentia millor, ja que havia resolt el meu enigma. Finalment li vaig demanar a la mare que cosís la pota d'en Pill,
  10. 10. que, per cert, va quedar com nou. Pot ser he de començar a dedicar-li més temps a la meva gosseta, en Pill no crec que s’ enfadi amb mi, ja és més gran, en té nou anys!!. …………………. 3r ESO Maria Pascual Premi Englantina d’ or Històries del Jardí Una amiga Aquest primer trimestre he conegut una persona que m'ha canviat la forma de pensar, de fer les coses, de veure la gent... Ens hem vist un cop per setmana durant tot aquest primer trimestre. Hem fet tot tipus d'activitats juntes. Aquesta persona cada setmana em rebia amb un somriure lluminós i amb uns ulls verds, oberts i brillants. Ella es diu Maravilla i és una àvia que està en una residència molt propera a casa meva. He tingut la sort de poder anar a visitar-la amb motiu del Projecte de Servei Comunitari que hem fet amb l'escola. El primer dia que ens vam presentar es lamentava perquè em deia que ella era una persona molt callada i li sabia greu per mi, perquè no em podria aportar res. Jo li vaig respondre que jo tampoc era una persona gaire xerraire i que ja teníem una cosa en comú que ens unia. Hem compartit activitats que ens han lligat les mans i el cor: hem ballat, cantat, jugat amb paraules i matemàtiques..., menys els dies que la Carolina l’ excusava perquè estava ocupada o havia estat ingressada a l’ hospital, la van operar d’ una taqueta a la cara. He pogut explicar-li les meves coses com a una amiga de tota la vida, com la meva companya d'experiències, i ella em deia què havia fet durant aquells dies que no ens vèiem. M'ha encantat fer companyia, encara que sigui un cop per setmana, a una persona que està sola. Ho recomano a tothom, perquè, quan ets gran, et sents inútil per fer certes coses, però si algú et fa veure que pots arribar molt lluny, pots ser el motiu perquè una persona sigui més feliç. Tot perquè la Maravilla no es rendeixi, perquè val més del que es pensa. És una persona amb un cor molt gran i amb una gran confiança. Si hagués de posar-li un adjectiu, la definiria com
  11. 11. a una persona sincera. De la Maravilla he conegut el seu costat dolç i també el seu costat furiós. Algunes vegades oblida els nom o li costa reconèixer qui ets. La Carolina és la psicòloga que ens ha acompanyat en la nostra relació. Ens va explicar les conseqüències de l'Alzheimer i els efectes que provoca en la vida de les persones grans. Trobo molt trist que es pugui arribar a oblidar qui són els teus éssers estimats amb qui has conviscut tota la teva vida. El dia del comiat, per vacances de Nadal, em va dir que passaria les festes sola a casa. Em va saber molt de greu, perquè no es mereix això. Vaig esperar que pensés en mi aquest dia, perquè jo pensaria en ella com hi he pensat tot aquest temps que ens coneixem. Passat Nadal, s’ acabava el projecte comunitari a la residència però, tot i així, la classe volia tornar a veure els avis i vam proposar d’ anar un cop al mes per saludar-los i jugar al bingo amb ells. Vam tornar l’ última setmana de febrer. En arribar, vaig buscar la Maravilla, però no vaig trobar la seva cara d’ entre els avis. Aleshores, vaig buscar la Carolina per preguntar-li on podia ser-hi. Em va dir que ja no la trobaria, que havia anat a un lloc millor on no patiria de malalties ni de soledat, un lloc on no s’ hauria de preocupar per res i on poder ser feliç. Els ulls se’m van negar de llàgrimes i, intentant dissimular-lo, vaig començar a pensar en els bons moments que havíem viscut juntes. La Carolina ens havia explicat les ferides que provocava la malaltia de l’ oblit, però no ens havia preparat en com era de delicada aquesta etapa de la vellesa i de quina manera ens podia afectar. Jo, aquell dia, no estava preparada per aquella sobtada notícia. No tornaria a veure l’ àvia Maravilla mai més. Carta a la meva amiga Estimada Maravilla, Mai hagués pensat tenir una amiga així. Ha estat una experiència bonica i real. M'ha encantat compartir saviesa, amor, somriures... Amb tu he après a no rendir-me mai, encara que tot el món s’ esfondri. M’ has demostrat que ets una dona molt valenta. T’ adoro i et vull desitjar que, allà on estiguis, siguis feliç, perquè era el que tu desitjaves per a mi. El primer dia, en els teus ulls verds veia tristor i soledat, dies més tard veia
  12. 12. esperança i confiança. Espero poder transmetre’ l jo també als altres com tu me l’ has transmès a mi. Ara miro les persones grans amb uns altres ulls. Les veig amb moltes experiències per explicar, ja que han viscut tota una vida plena d'emocions. Dins de cada persona gran hi ha una gran saviesa que mai abans hagués pogut descobrir sense tu, Maravilla. .............. 3r ESO Carla Noguiras Històries del “Jardí” Servei Comunitari COMIAT Avui, estava trista perquè sabia que era el meu últim dia i no vull deixar de visitar “El Jardí”. Quan hem arribat els avis estaven asseguts en la sala. Quan he deixat les coses a una taula he buscat la Maria i he anat cap a ella. Ens hem donat dos petons i, de sobte, ha vingut una noia de la residència i li ha donat a la Maria una bossa. En aquell moment em preguntava què era i per què la volia. Quan la noia se n’ ha anat la Maria m’ha donat la bossa. Era un regal per a mi. Què bonic! He obert l’ embolcall i era una bufanda. Estava molt emocionada i li he donat una abraçada i dos petons. La Carolina ha començat a parlar i ens ha comunicat que ella i els avis havien preparat unes nadales. Les han començat a cantar i com que nosaltres també ens les sabíem també les hem cantat a l’ uníson. Després d’això nosaltres els hem cantat una nadala que teníem preparada per a ells: “M’agrada el Nadal”. Els ha agradat molt que els hàgim preparat una sorpresa per a ells. Quan hem acabat nosaltres ha vingut l’hora dels regals. Ens han preparat una ampolla que a dins té una cartell d’un arbre de Nadal amb boles de cotó fent de neu. És molt original! També ens han donat una fotografia on sortim nosaltres amb l’àvia. La Carolina ens ha anat preguntant un per un com ha estat aquesta experiència: com ens ho esperàvem abans, si ens ha agradat o no... Jo li he contestat que ha estat una experiència molt bona i que m’ha agradat molt.
  13. 13. Seguit d’això ens han donat una cartolina on hi ha les fotos que ens hem fet tots junts perquè la firméssim i hi poséssim algun missatge. Per últim, li he donat una abraçada molt forta i dos petons a la Maria i li he donat el meu regal: una foto nostra i una carta. També li he donat les gràcies pel regal i per haver-me acompanyat en aquesta experiència. Ens hem acomiadat de tothom i ens hem anat. REDACCIÓ Aquest curs al col·legi hem fet un servei comunitari a una residència d’avis. Abans de començar el servei els professors i una dona del centre ens van explicar en què consistia i que cada dimecres havíem de fer diferents activitats amb un avi. A cada nen ens n’assignarien un. El primer dimecres, quins nervis vaig passar! Aquest dia ens vam haver de presentar davant de tothom. Havíem de dir com ens dèiem i d’on érem. Quan va ser el meu torn vaig presentar-me i, després, l’encarregada d’aquest projecte em va dir que estaria amb la Maria. La vaig veure per primer cop: una dona baixeta amb ulleres com jo, cabell blanc i uns preciosos ulls blaus. La vaig saludar amb dos petons i ens vam posar a parlar de quan ella era jove, de la seva família... Durant tota la seva vida ha fet un munt de coses. És una dona molt simpàtica i em feia riure molt amb bromes seves. Vaig pensar que aquesta nova experiència m’estava agradant molt. Al llarg de vuit dimecres he fet una activitat diferent amb la meva nova amiga: dibuix, càlcul, jocs com el parxís, el bingo i el Tutifruti... Us vull explicar el dia que més bé m’ho he passat: el de ballar. Aquell dia tots els avis es van posar a ballar en parelles i ens van convidar a ballar amb ells. Us preguntareu perquè és el meu dia preferit, no? Doncs jo us responc. Aquest dia m’ho vaig passar molt bé perquè veia que els avis no paraven de riure i estaven molt contents ja que nosaltres estàvem ballant amb ells i això és una cosa que gaudeixen de fer.
  14. 14. El dia del comiat estava molt trista perquè dimecres a dimecres, fent activitats amb la Maria, m’ho he passat molt bé i li he agafat molt d’afecte. Totes dues juntes fem molt bon equip ja que vam guanyar una partida del parxís. Ella m’ha donat un regal i jo a ella. A més li he agraït haver-me acompanyat en aquesta activitat. Mai he tingut una experiència tant interessant. Ho hauríeu de provar! CARTA Estimada Maria, Vull dir-te que tots aquests dimecres me’ls he passat molt bé amb tu jugant al bingo, parxís, fent càlcul, dibuixant, ballant... perquè ets una dona molt divertida, amable i riallera. M’hagués agradat passar més dies amb tu, però aquest projecte, desgraciadament, s’ha acabat. Intentaré venir per visitar-te més vegades, perquè ens han dit que els últims dimecres de cada mes fareu el bingo a la tarda. Aquesta experiència al teu costat ha estat extraordinària. Espero que passis molt bones festes amb la teva família. M’ha agradat molt haver-te conegut i espero que ens veiem aviat. Petons, Carla. .........

×