Text guanyador

1. 1
Anna B.
De bon matí, l’Anna Bachl es passeja pel jardí de casa. Du una rebeca gris amb botons
daurats damunt la brusa blanca i una faldilla negra, ben planxades. Tot i que l’estiu fa dies
que ha començat, encara no s’ha tret les mitges. Quan passa per davant de les roses, s’ajup
per ensumar-les i s’agafa el collaret de perles amb el gest mecànic d’una mà arrugada, com si
tingués por que els cossos que de petita enterrava allà l’hi poguessin estirar: escarabats,
peixos, ocells, un conill. El gos. Això els pares mai no li ho van perdonar. A poc a poc
s’incorpora, torna cap a dins tot arreglant-se una mica els cabells curts, brillants i grisos, i
espera la visita asseguda a prop del piano.
Mentre la Clara espera el tren, els dits, com si sabessin on van, comencen a ballar a la
butxaca inconscientment com li passava anys enrere. Llisquen i repeteixen moviments suaus
damunt les tecles: són els gestos d’una cançó difícil que de seguida reconeix. Quan se
n’adona somriu, mira al seu voltant i li agafen unes ganes enormes de girar cua i córrer amunt
i avall amb la melodia. Però no ho fa sinó que puja al tren i es dirigeix a casa de l’Anna B.
Caminant per aquells carres tristos de cases idèntiques de barri burgès, l’envaeix una gran
sensació de pena per la vida que té ara la seva ex professora de piano. Propera a la jubilació,
es quedarà enterrada en aquell lloc silenciós on gairebé no rep visites, condemnada a la
soledat i l’avorriment. A punt d’arribar, recorda la seva veu nasal, aguda i autoritària i de cop
se li allunya qualsevol sentiment de compassió. De fet va a veure-la per primera i última
vegada, obligada per la promesa que li va fer quan es van trobar fa poc al teatre. L’Anna ni la

2. 2
va reconèixer, va ser ella qui se li va apropar, una mica per pena, una mica per curiositat, a
preguntar-li com estava després de molts anys sense saber-ne res.
La Clara arriba puntual i després d’una breu salutació a la porta, l’Anna l’acompanya a dins
convençuda que de seguida buscarà el vell piano amb la mirada. Però en entrar al menjador la
noia es queda mirant el quadre de les buguenvíl·lies com si no hi hagués res més interessant a
la sala; ni s’ha fixat en l’instrument que tantes hores les havia acompanyat. I s’asseu,
embadalida, a contemplar-lo.
— T’agrada el quadre? —pregunta l’Anna amb to de superioritat.
— Oh, sí, és preciós! Quan de petita venia a fer classes ja em cridava l’atenció, però mai tant
com avui. No sé, és una sensació estranya i familiar... Crec que si m’apropo m’arribarà el
perfum de les flors... De qui és? No ho posa.
— És anònim, guapa. Recorda massa alguns quadres de Van Gogh per què se li pugui
atribuir. Als lliris, als gira-sols; però, és clar, sens dubte no és d’ell, ja m’agradaria.
— Esclar... Quin valor deu tenir? Potser me’l podries vendre... Deus estar avorrida de veure’l
cada dia.
— Nena, sisplau, no diguis ximpleries —respon l’Anna, deixant clar que no està d’acord amb
aquell comentari i que fins i tot li molesta la proposta.
La noia continua amb la vista clavada en el quadret; li sembla una pintura hipnotitzant. Al
costat, l’Anna estira la cara arrugada i massa maquillada en un somriure molt particular i li
diu que el piano és on sempre, que si s’hi ha fixat. Més que somriure, el que fa és ensenyar
les dents, com un gos petit. Com nota la noia una mica cohibida, li ofereix te i galetes, i
mentre beuen i recorden anècdotes i lliçons passades se li acut que li podria fer un regal, sí,
un detall per agrair-li la visita.

3. 3
— Vull donar-te una cosa, Clara —diu, i desapareix rere una porta fent passos curts com un
ocell ferit. Torna de seguida amb la mirada il·luminada i un paquetet a les mans.
— Ai, gràcies Anna, no calia, jo...
— Obre’l, va, dona; és un detallet sense importància, a veure si et fa goig.
Li sembla que la noia tremola d’inquietud mentre l’obre; està segura que s’espera el quadre
de les buguenvíl·lies o alguna fotesa similar. Però és una figureta de porcellana, un got blanc
bastant lleig amb forma de cara que no recorda ni on ni quan el va comprar. Tampoc no sabia
com treure-se’l de sobre, doncs no li agrada llençar res, fins aquell moment. La noia intenta
dissimular el desencant, li fa un petó sec i li dóna les gràcies amb hipòcrita efusivitat. Tot
seguit mira el rellotge, s’adona que la visita ha estat prou llarga i decideix que ja ha quedat
bé. Així que li diu que s’ha fet tard i que Ui, he de marxar si no vull perdre el darrer tren.
L’Anna li treu importància a l’hora, no és tan tard, Clara, vols dir que no hi ha cap més tren
avui? És dissabte. I li diu que es pot quedar a dormir allà, si vol, hi ha habitacions i llits de
sobres, maca. Com fa estona que vol escapolir-se, se la treu de sobre dient que li han enviat
uns quants missatges al mòbil, que l’esperen per sopar, es disculpa i li agraeix la invitació.
Potser un altre dia, afegeix per acabar.
L’Anna l’acompanya fins a la porta i abans d’obrir-la, amb el pom a la mà li diu que no ha
sentit el mòbil ni tampoc l’ha mirat cap vegada en tota l’estona que ha estat allà. Abans que la
noia pugui obrir la boca per inventar-se alguna excusa, l’Anna li pregunta si ha dit a algú que
és allà. Els pocs segons que triga en respondre acceleren el final.
De bon matí, l’Anna Bachl es passeja pel jardí de casa. Du una rebeca gris amb botons
daurats damunt la brusa blanca i una faldilla negra, ben planxades. Tot i que l’estiu fa dies

4. 4
que ha començat, encara no s’ha tret les mitges. Quan passa per davant de les roses, s’ajup
per ensumar-les i s’agafa el collaret de perles amb el gest mecànic d’una mà arrugada, com si
tingués por que els cossos que des de petita enterra allà l’hi poguessin estirar: escarabats,
peixos, ocells, un conill, el gos. Una noia. Però això no ho sabrà mai ningú.