Santiago de Compostela

Laura Cots Roig
Religió 2012-2013
Catedral de Santiago de
Compostela

CATEDRAL DE SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA
2 CATEDRAL SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA
ÍNDEX
1-.Introducció………………………………………………………………………………………………Pàg 3
2-.Història…………………………………………………………………………………………………….Pàg 4
3-.Pelegrinatge……………………………………………………………………………………………..Pàg 8
4-.Exterior de la catedral………………………………………………………………………….Pàg 10
5-.Interior de la catedral……………………………………………………………………………Pàg 18
6-.Cors…………………………………………………………………………………………………………….Pàg 19
7-.Botafumeiro……………………………………………………………………………………………..Pàg 28
8-.Opinió Personal…………………………………………………………………………………………Pàg 30

INTRODUCCIÓ
La catedral de Santiago de Compostel·la (en
gallec catedral deSantiago de Compostela)
està situada a la ciutat del mateix nom, al
centre de la província de la Corunya, a
Galícia. Acull el que, segons la tradició, és el
sepulcre de l'apòstol Sant Jaume, i això va
convertir el temple en un dels principals
destins de pelegrinatge d'Europa durant
l'edat mitjana mitjançant l'anomenat Camí de
Sant Jaume, una ruta iniciàtica en què se
seguia l'estela de la Via Làctia comunicant la
Península Ibèrica amb la resta del continent.
Això va ser determinant perquè els regnes
hispànics medievals participessin en els moviments culturals de l'època.
Actualment continua sent un important destí de pelegrinatge. Un privilegi
concedit el 1122 pel papa Calixt II va declarar que serien «Any Sant
Jubilar» a Compostel·la, tots els anys en què el dia 25 de juliol, dia de sant
Jaume, coincidís amb diumenge. Va ser confirmat pel papa Alexandre III a
la seva butlla "Regis aeterni" datada el 1179.
El nucli antic de Santiago de Compostel·la és Patrimoni de la Humanitat per
la UNESCO des de 1985. Segons la pàgina web d'aquesta organització:
Seu d'un dels més cèlebres llocs de pelegrinatge de la cristiandat i símbol
de la lluita dels cristians espanyols contra l'Islam, aquesta ciutat del nord-
oest d'Espanya va ser arrasada pels musulmans a la fi del segle X.
Completament reconstruïda al segle següent, Santiago de Compostel·la és
una de les zones urbanes de més gran bellesa del món, realçada pels seus
monuments romànics, gòtics i barrocs. Els més antics es concentren al
voltant de la catedral, tomba de l'apòstol sant Jaume, a la qual s'accedeix
pel magnífic Pòrtic de la Glòria.
Catedral de Santiago de
Compostel·la

HISTÒRIA
Segons la llegenda, l'apòstol Sant Jaume el Major va portar
el cristianisme als celtes de la península ibèrica.
L'any 44 va ser decapitat a Jerusalem. Les seves
restes van ser portades posteriorment a Galícia.
Arran de les persecucions romanes dels cristians
d'Hispània, la seva tomba va ser abandonada en el
segle tercer. Sempre segons la llegenda, aquesta
tomba va ser descoberta l'any 814 per l'ermità
Pelai (Pelagius), després de veure llums estranyes al
cel nocturn. El bisbe Teodomir d'Iria va reconèixer
aquest fet com un miracle i n'informà al rei Alfons
II d'Astúries i Galícia (791-842). El rei va ordenar
la construcció d'una capella en el lloc. Diu la
llegenda que el rei es va convertir en el primer
pelegrí d'aquest santuari. Això va ser seguit per una primera església
l'any 829 i una altra el 899, església pre-romànica, per ordre del rei Alfons
III d'Astúries, fent-ne gradualment un important lloc
deperegrinació. L'any 997 aquesta església primitiva va ser reduïda a
cendres per Almansor (938-1002), comandant de l'exèrcit del califa de
Còrdova. Les portes i les campanes, portades per captius cristians
a Còrdova, es van afegir a la mesquita Aljama. Quan Còrdova va ser presa
pel rei Ferran III de Castella el 1236, aquestes mateixes portes i campanes
van ser transportades per presoners musulmans a Toledo, i s'inclogueren a
la catedral de Santa Maria de Toledo.La construcció de la catedral actual es
va iniciar el 1075 sota el regnat d'Alfons VI de Castella (1040-1109) i el
patrocini del bisbe Diego Peláez. Va ser construïda segons el mateix plànol
que l'església de maons monàstica de Sant Serni de Tolosa, probablement el
major edifici romànic a França. El temple va ser construït sobre tot
en granit. La construcció es va aturar diverses vegades i, segons
el LiberSanctiIacobi, l'última pedra fou col·locada el1122 i la catedral va ser
consagrada el 1128. Segons el Còdex Calixtinus, els arquitectes eren
"Bernard el Vell, un mestre meravellós", el seu ajudant GalperinusRobertus
i, més tard, possiblement, "Esteban, mestre de les obres de catedrals". En
l'última etapa "Bernard, el jove"(que possiblement era fill d'Esteban) estava
acabant l'edifici, mentre que Galperinus va estar a càrrec de la coordinació.
També va construir una font monumental al davant de la portada
septentrional el 1122.
Còdex Calixtinus, Foli
4t, apòstol sant Jaume.

L'última etapa de construcció comença quan el 1168 el capítol encarrega
al Maestro Mateo la realització de la cripta i el Pòrtic de la Glòria i la
catedral és definitivament consagrada el 3
d'abril de 1211 sent arquebisbe Pedro Muñiz i en presència del rei Alfons IX
de Lleó. L'església es va convertir en seu episcopal el 1075 i, per la seva
creixent importància com a lloc de peregrinació, aviat es va consolidar com a
seu arquebisbal pel papa Calixt II el1120. L'any 1495 s'hi va afegir una
universitat.La catedral fou embellida i ampliada entre el segle XVI i el segle
XVIII.
Descobriment del sepulcre
Els orígens del culte a Sant Jaume a Gallaecia romanen en l'obscuritat dels
temps. A la fi del segle VII es difon al nord-
oest de la península Ibèrica la llegenda
que Sant Jaume el Major havia estat enterrat
en aquestes terres, després d'evangelitzar-les.
Aquesta idea és recollida a la península pel
tractat D'ortu et obituPatrum, d'Isidor de
Sevilla i a Anglaterra pel bisbe Adhelmo de
Malmesbury. Així vuit segles després de la
mort de l'apòstol Sant Jaume, l'any 813, un
ermità anomenat Pelai o Pelagius va veure unes
llums en les proximitats de la població de la
parròquia de San Félix de Lovio, així com també
ho van veure d'altres fidels. L'hi va comunicar
el fet al bisbe Teodomiro, bisbe d'Iria Flavia,
(a prop de Padrón). Després d'uns dies de dejuni, el bisbe i acompanyants
van anar al lloc i van descobrir a l'espessor de les bardisses, un monument
fet de lloses de marbres, no van tenir cap dubte que es tractava
del sepulcre de l'apòstol i dels seus dos deixebles Atanasi i Teodor. El bisbe
va comunicar la troballa al rei d'Astúries Alfons II el Cast, el qual va
viatjar amb la seva cort, al lloc i va donar terres prop del sepulcre al bisbe,
manant edificar una petita església. Temps després en un document datat
el 4 de setembre del 834, el rei deia:Després d'unes excavacions fetes
l'any 1878 sota l'absis de la catedral dirigides per l'historiador Antonio
López Ferreiro i sent arquebisbe de Compostel·la Miquel Payà i Rico, es van
descobrir els fonaments del primitiu sepulcre, anomenat «Arca Marmàrica
de Santiago», amb restes d'un altar que constava d'una llosa llisa sobre un
fust de pedra també llis. Presentava una planta d'uns vuit metres de costat,
amb un altre cos central, més petit rectangular, construït per
grans carreus de pedra i els murs exteriors estaven realitzats
Alfons II d'Astúries, primer rei
que va pelegrinar a Santiago de
Compostel·la i va construir la seva
primera basílica

en maçoneria. Tenia un pòrtic ambcolumnes i paviment amb lloses de granit,
també una orla de mosaic romà envoltava la tapa del sepulcre. L'església que
va manar construir Alfons II el Cast va respectar l'antiga cel·la del
sepulcre, es van derrocar les columnes i es va construir un mur prop de
l'arca marmòria en forma de nau amb un petit absis i finalment es va cobrir
tot amb una sostrada de fusta.
Esglésiapre-romànica
Durant el regnat d'Alfons III d'Astúries, davant del nombre creixent de
pelegrins i de les petites dimensions de l'església, es va decidir la
construcció d'una altra de pre-romànica més àmplia que l'anterior. Es va
realitzar amb una planta de tres naus, quedant íntegrament, en el seu
presbiteri, l'antiga església. No es van tocar les sepultures de Sant Jaume i
els seus deixebles, a la capçalera central es va col·locar l'altar dedicat a
Sant Salvador i a les absidioles laterals, a la dreta l'altar de Sant Pere i a
l'esquerra el de Sant Joan. La consagració, amb gran ostentació, va tenir
lloc al maig de 899 amb l'assistència de «la família reial, 17 bisbes, 14
nobles i més personatges». En un llibre de pergamí de la catedral es
conserva l'escriptura de donació per part del rei Alfons III d'Astúries.
A l'estiu del 997 va atacar Santiago de Compostel·la Almansor, el califa de
Còrdova, després que, veient les seves intencions, el bisbe Pedro de
Mezonzo evacués la ciutat. Almansor i les seves hosts musulmanes van
cremar el temple pre-romànic dedicat a Sant Jaume, respectant el
sepulcre. Això va permetre la continuïtat del Camí de Sant Jaume. Cap a
l'any 1000 es va tornar a reconstruir el temple pel bisbe Pedro de Mezonzo.

Església Romànica
El temple del segle X també va resultar
insuficient per a les nombroses
peregrinacions que acudien a Sant Jaume de
Compostel·la. Sota l'impuls del del rei Alfons
VI de Castella i del bisbe Diego Peláez es va
començar l'obra de la gran
catedral romànica l'any 1075, a càrrec dels
mestres d'obra Bernardo el Vell i el seu
ajudant GalperinusRobertus amb mig
centenar de picapedrers segons el Còdex
Calixtinus. El bisbe Diego Peláez va ser
destituït el 1088, parant-se les obres durant
algun temps.
Cinc anys més tard, les obres estaven en marxa, impulsades per l'acabat
d'anomenar administrador de la diòcesi, Diego Gelmírez, amb el suport del
nou bisbe Dalmacio i Ramon de Borgonya. El 1101 abandonà la ciutat de
Compostel·la el Maestro Esteban deixant completades les capelles
del deambulatori i començades les obres de la porta de les Platerias. Des
d'aquest moment, es van continuar amb regularitat els treballs, durant les
dues primeres dècades del segle XII es van rematar els treballs dels
braços del creuer el 1111, fins la col·locació de l'última pedra, que, si atenem
les indicacions del CodexCalixtinus, va haver de tenir lloc el 1122.Diego
Gelmírez va ser anomenat bisbe el 1100 i primer arquebisbe de Compostel·la
el 1120 fou la figura més important en la tasca d'impulsar l'activitat
constructora a Santiago. Encara que hi va haver diverses aturades en la
seva construcció, la gran quantitat d'almoines aconseguides, va fer possible
la seva tornada al culte i la seva consagració el 1128. L'any 1140 s'havien
cobert sis trams de les naus, el Maestro Mateo es va fer càrrec de la
direcció d'obres el 1168 quan va començar el pòrtic de la Glòria i encara que
van continuar les obres fins part del segle XIII, es va consagrar la catedral
definitivament el 1211.
Planta de la catedral,
reconstrucció hipotètica de com
seria al segle XII, posteriorment
ha estat molt modificada

PELEGRINATGE
Aproximadament des de 813,
la notícia de la troballa de les
relíquies de l'apòstol s'estén
per tota l'Europa cristiana i
sota la protecció del rei
Alfons II d'Astúries, molt
aviat, els pelegrins comencen
a arribar al lloc, el denominat Campus Stellae, que degenerarà en el terme
Compostel·la i que es va convertir progressivament en un centre de
pelegrinatge amb la fundació d'un convent i diversos hostalatges a la pròpia
ciutat. L'any 850 Godescalc, bisbe francès de Le Puy va pelegrinar al
sepulcre i és considerat com el primer pelegrí estranger
documentat.Religiosos vinculats a Cluny van elaborar el Còdex Calixtinus i la
Història Compostel·lana per l'arquebisbe Diego Gelmírez i els reis
peninsulars van afavorir en tot el possible la constitució i projecció d'una
xarxa de monestirs cluniacencs al nord de la Península i singularment prop
del Camí de Sant Jaume, aconseguint amb això grans edificacions en estil
romànic. El privilegi concedit, i confirmat pel papa Alexandre III, consisteix
en que l'any que el 25 de juliol, festa de Sant Jaume el Major, cau en
diumenge es podrien guanyar a l'església de Compostel·la les mateixes
gràcies que es donaven a Roma els anys jubilars, que allà acostumen a
coincidir cada 25 anys. Es tracta de la butlla de concessió més antiga que es
conserva, la Regis aeterni, datada el 1179. En aquesta butlla es confirma un
privilegi donat pel papa Calixt II (1118-1124).Després del segle XIV, es van
produir moltes convulsions socials a Europa que desvien als pelegrins cap a
altres destins. D'altra banda, la Reconquesta desplaça tota l'atenció
econòmica i governamental dels regnes espanyols cap al sud. El cisma
d'Occident el 1378 agreuja i divideix la cristiandat. El segle XV tampoc no
va ajudar a la seva revitalització, ple d'esdeveniments desagradables al vell
continent: guerres, fam, pesta i males collites. Així i tot, molts creients
Diverses indicacions del Camí de
Sant Jaume

continuaven acudint fins la tomba de l'apòstol per complir la seva penitència
però, posteriorment, el Camí va anar caient a l'oblit: després de l'Edat
mitjana i Moderna, el Camí va anar perdent importància. Des de l'Any Sant
de 1993, el govern autònom gallec va decidir de potenciar el seu valor
enfocat a un recurs turístic, obrint-lo a persones amb el perfil del pelegrí
religiós tradicional; d'aquesta manera es va llançar
una gran campanya de publicitat per al Compostel·là
d'aquell any: «Xacobeo 93». Gràcies a aquest pla
es van restaurar trams de la ruta i les
infraestructures per a pelegrins. Es va aconseguir
la col·laboració de les comunitats autònomes per
les que travessa el Camí de Sant Jaume. El camí es
troba indicat per fletxes pintades de groc, pals i
d'altres senyals. El 1993 fou considerat Patrimoni
de la Humanitat per part de la UNESCO.El sender
de gran recorregut (GR) es divideix en trams
pensats per a caminades de més de dues jornades.
Unes marques de pintura blanca i vermella van guiant al caminant.Els
pelegrins que arriben a Santiago de Compostel·la han de mostrar «la
credencial» del camí, que demostrarà que l'han recorregut i s'han allotjat
als llocs que aquesta mostra. («La credencial» és una llibreta de paper que
es pot obtenir en alguns albergs i esglésies, la finalitat de les quals és el seu
segellament un parell de vegades al dia). «La compostel·la» és un certificat
expedit per les autoritats eclesiàstiques i donat als pelegrins quan acaben el
seu recorregut a la catedral de Santiago. Per guanyar-la es necessita haver
recorregut un mínim de 100 quilòmetres a peu (200 km si es va en bicicleta
o a cavall). A l'Edat mitjana, «la compostel·la» era una mena d'indulgència,
que permetia de reduir a la meitat el temps de l'ànima al purgatori. Malgrat
tot, si aquesta havia estat obtinguda en un any sant compostel·là, s'obtenia
la indulgència plenària.Són nombroses les rutes de pelegrinatge compostel·là
que al llarg dels segles han anat creant-se. A Espanya s'inicia en els ports
de Somport (via de Tolosa) o de Roncesvalles (Navarra). Encara que els
camins pels que arriben els fidels a Santiago són molt nombrosos, un dels
recorreguts més conegut, és el «Camí francès». Es tracta a més a més d'un
camí viu al qual van sumant-se d'altres rutes que els nous i moderns
pelegrins van forjant cada any, aprofitant els traçats històrics als quals
Certificat de «La compostel·la»

afegeixen noves rutes de singular encant. Els pelegrins van en augment any
rere any.
EXTERIOR DE LA CATEDRAL
Cada una de les seves façanes forma amb les seves respectives places
magnífics conjunts urbanístics. Entre elles, la de la Plaça de l'Obradoiro va
ser realitzada per Casas Novoa el 1740; així mateix barroca és la de
l'Azabachería, obra de Ferro Caaveiro i Fernández Sarela, modificada per
Ventura Rodríguez; la de Platerías, construïda pel Maestro Esteban el 1103;
i sobretot, el Pòrtic de la Glòria, obra cabdal de l'escultura romànica
conclòs pel Maestro Mateo el 1188.
Pòrtic de la Glòria
El pòrtic de la Glòria de la catedral de Santiago de Compostel·la és
un pòrtic d'estil romànic realitzat pel Maestro Mateo i el seu taller per
encàrrec del rei Ferran II de Lleó, qui va
donar per això cent morabatins anuals,
entre 1168 i 1188, data aquesta última que
consta inscrita en la pedra com de la seva
finalització. L'1 d'abril de 1188 es van
col·locar les llindes del pòrtic i la conclusió
del conjunt es va demorar fins l'any 1211,
en què es va consagrar el temple amb la
presència del rei Alfons IX de Lleó. El
pòrtic es divideix en tres arcs de mig punt que es corresponen amb cada una
de les tres naus de l'església, sostinguts per gruixutspilars amb columnes
adossades. L'arc central és el més gran (el doble que cada un dels laterals),
és l'únic que posseeix timpà i està dividit per una columna central,
el mainell, amb la figura de Sant Jaume. Verticalment, la franja inferior
està formada per les bases de les columnes, decorades amb animals
fantàstics; la franja mitjana està formada per columnes que sustenten les
estàtues adossades delsapòstols; i la superior pels arcs que coronen les tres
portes. El conjunt escultòric pretén ser una representació iconogràfica de
diferents símbols presos de l'Apocalipsi de Sant Joan i d'altres textos de
l'Antic Testament.
Maqueta del pòrtic de la Glòria
al Victoria and Albert
Museum de Londres

Timpà del pòrtic de la Glòria
La disposició del timpà està basada en la descripció de Crist que fa
l'evangelista Sant Joan a l'Apocalipsi (Cap. 1,1-18). Al centre, es mostra
el Pantocràtor, amb la imatge de Crist en Majestat, mostrant a les mans i
als peus les ferides de la crucifixió. Envoltant Crist, elTetramorf amb les
figures dels quatre evangelistes amb els seus atributs: a l'esquerra, Sant
Joan i l'àguila a dalt, Sant Lluc amb el bou a baix; i a la dreta, Sant Mateu a
dalt, i Sant Marc i el lleó a baix.[
Als dos costats dels evangelistes,
darrere Sant Marc i Sant Lluc,
apareixen quatre àngels a cada costat
amb els instruments de la Passió de
Crist. Uns porten, sense tocar-los
directament, la creu i la corona
d'espines (a l'esquerra) i la llança i els
quatre claus (a la dreta), d'altres, la
columna en la qual va ser assotat, la
gerra amb la qual es va rentar Ponç Pilat. Sobre els caps d'aquests àngels,
dos nombrosos grups d'ànimes dels benaurats, quaranta en total. A
l'arquivolta del timpà central es troben asseguts els vint-i-quatre ancians
de l'Apocalipsi, sostenint cada un un instrument musical, com preparant un
concert en honor a Déu.
Mainell
Al mainell es troba la figura sedent de Sant Jaume Apòstol amb el bastó de
pelegrí, com a patró de la basílica. Sant Jaume apareix amb un pergamí on
està escrit Misit em Dominus (Em va enviar el Senyor). Sobre el seu cap, la
columna acaba amb un capitell on es representen les temptacions de Crist
en tres de les seves cares; a la que mira cap a l'interior del temple, resen
dos àngels agenollats. Al peu del sant, hi ha un altre capitell amb les figures
de la Santíssima Trinitat. Sota l'apòstol es representa l'arbre de Jesé, nom
que rep l'arbre genealògic de Jesucrist des de Jesé, pare del rei David.
Aquesta és la primera vegada que es representà a la Península
Ibèrica aquest tema en la iconografia religiosa. La columna reposa sobre una
base on hi ha una figura amb barba sobre el pit (potser una imatge de Noè) i
dos lleons. Al peu d'aquesta columna central però a la part superior interior
cap a l'altar major de la catedral, hi ha la figura agenollada del
propi Maestro Mateo, sostenint un cartell en què està escritArchitectus. A
aquesta imatge se la coneix popularment com «Santo dos croques».
Pantocràtor del timpà del
pòrtic de la Glòria

Brancals
A les columnes de la porta central, així com a
les dues portes laterals, apareixen
representats apòstols, profetes i d'altres
figures tots amb els seus atributs
iconogràfics. Tots ells estan coronats amb el
seu respectiu capitell on es representen
diferents animals i d'altres caps humans amb
motius de fulles. Tots
es trobaven policromats
i amb el seu nom inscrit als llibres o pergamins que
sostenen a les seves mans.
Els quatre puntals del pòrtic estan sustentats sobre
forts basaments on es representen grups de diversos
animals i caps humans amb barba. Hi ha qui vol veure
en aquestes figures imatges de dimonis, i que
simbolitzen que el pes de la glòria (el pòrtic en aquest
cas) esclafa al pecat. Altres fonts li donen una
interpretació apocalíptica, amb guerres, fam i mort
(representades per les bèsties), situacions que només
es poden salvar gràcies a la intel·ligència humana (els
caps dels homes ancians).
Portes laterals
L'arc de la porta dreta representa el Judici Final. La doble arquivolta està
dividida en dues meitats per dos caps. Uns
autors identifiquen aquests caps amb les
figures de Sant Miquel Arcàngel i Crist,
per a altres són Crist-Jutge i un àngel, i
finalment, d'altres fonts indiquen que
representen Déu Pare i Déu Fill. A la dreta
d'aquests caps apareix representat
l'infern, amb figures de monstres
(dimonis) que arrosseguen i torturen les
ànimes dels condemnats. A l'esquerra,
el cel amb els escollits, amb figures d'àngels amb infants que simbolitzen
les ànimes salvades.
L'arc de la porta esquerra es representen escenes de l'Antic Testament,
amb els justos que esperen l'arribada del Salvador. Al centre de la primera
arquivolta, està Déu creador, que beneeix el pelegrí i sosté el llibre de la

Veritat Eterna; i a la seva dreta Adam (nu), Abraham (amb l'índex aixecat)
i Jacob. Amb aquests hi ha dues figures més que podrien ser Noè (nou pare
de la humanitat per salvar-la del diluvi) i Esaúo amb Isaac i Judà. A
l'esquerra de Déu veiem Eva, Moisès, Aaron, David rei i Salomó. A la segona
arquivolta, la superior, deu petites figures representen les dotze tribus
d'Israel.
Façana de l'Obradoiro
Per protegir el Pòrtic de la Glòria del deteriorament que estava patint per
les inclemències meteorològiques, aquesta façana ja havia tingut diverses
reformes des del segle XVI així com les seves torres. Al segle XVIII es va
decidir de construir l'actual façana
barroca, obra de Fernando de
Casas Novoa. La façana té uns
grans finestrals envidrats que
permeten d'il·luminar l'antiga
façana romànica i es troba entre
les torres de les "Campanas" i de la
"Carraca". En el centre del cos
central ha ha Sant Jaume Apòstol.
Un nivell més avall, els seus dos
deixebles, Atanasi i Teodor, tots
vestits de pelegrins. Al mig, l'urna
(representació del sepulcre trobat)
i l'estrella (representació de les
lluminàries que va veure l'ermità
Pelai). A la torre de la dreta hi ha Maria Salomé, mare de Sant Jaume. A la
torre de l'esquerra, el seu pare Zebedeu. Sobre la balustrada d'aquesta
part esquerra pot veure's a Santa Susanna i Sant Joan i sobre la balustrada
de la dreta a Santa Bàrbara i Sant Jaume el Menor.
Per pujar fins a l'entrada de la façana es troba una escala, realitzada al
segle XVII per Ginés Martínez, d'estil renaixentista inspirada en la de
JacopoVignola per al Palau Farnese, en forma de rombe amb dues rampes
que envolten l'entrada a l'antiga cripta romànica del segle XII del "Maestro
Mateo", anomenada popularment «catedral Vella».Entre el pla existent de la
façana de l'Obradoiro i l'antiga portalada romànica (pòrtic de la Glòria) es

troba un estret nàrtex cobert.Aquesta façana s'ha convertit en un símbol
de la catedral i de la ciutat de Santiago de Compostel·la, prova d'això és el
gravat que apareix a les monedes d'1, 2 i 5 cèntims d'euro d'Espanya.
Façana de "las Platerías"
La façana de "las Platerías" és la façana meridional del creuer de la catedral
de Santiago de Compostel·la i és l'única façana romànica que es conserva a
la catedral. Es va edificar entre
1103 i 1117 i durant els segles
següents se li han anat afegint
elements procedents d'altres llocs
de la catedral.
Consta de dues portes d'entrada
en degradació amb arquivoltes i
timpans. Les arquivoltes són sobre
onze columnes adossades, tres són
de marbre blanc (la central i les
extremes) i la resta de granit. A la
central apareixen les figures de
dotze profetes i a les laterals els apòstols. Sobre els timpans s'hi troba un
gran fris que se separa del cos superior per una franja sostinguda
per permòdols grotescs, en aquest pis s'hi troben dues finestres que estan
adornades per arquivoltes romàniques.
Façana de
l'"Azabachería
La façana es troba a la Plaça de
la Immaculada. Aquí acabava el

Camí de Sant Jaume dels pelegrins procedents deFrança, en la porta
anomenada franquígena (també Porta del Paradís), el portal romànic va ser
construït el 1122 per Bernard, tresorer del temple. Aquesta portalada va
ser demolida per haver patit un incendi l'any 1758. Algunes peces
escultòriques que es van salvar van ser col·locades a la façana de "las
Platerías". La nova va ser projectada en estil barroc per Lucas Ferro
Caaveiro i acabada per Domingo LoisMonteagudo i Clemente Sarela en
estil neoclàssic el 1769, encara que va conservar alguns traçats del barroc.
A la part superior de la façana hi ha una estàtua de Sant Jaume del segle
XVIII, amb dos reis als seus peus en posició de pregar: Alfons III
d'Astúries(866-910) i Ordoni I de Galícia (873-924). Al centre s'hi troba
l'estàtua de la Fe.
Façana de la Quintana
La façana de la catedral que dóna a la plaça de
la Quintana té dues portes. La Porta Reial,
d'estil barroc, va ser iniciada sota la direcció
de José Vega y Verdugo, començada per José
de la Peña de Toro el 1666 i acabada per
Domingo de Andrade el 1700, on va realitzar
unes columnes gegans que abasten dos plantes
de finestrals, una balustrada amb
grans pinacles i una edícula que servia per a una
estàtua eqüestre de Sant Jaume (avui desapareguda), tot adornat amb
decoració de raïms, de fruites i trofeus militars a gran escala. És el lloc per
on entraven els reis d'Espanya, d'aquí li ve el nom i a sobre de la
seva llinda s'hi troba l'escut reial.
L'altra porta és la Porta del Perdó, anomenada erròniament porta Santa,
que s'obre només els anys jubilars. Sobre
aquesta porta es poden veure, en
unes fornícules, les imatges de Sant Jaume i
als seus costats els seus deixebles Anastasi i
Teodor. Al cos inferior i a ambdós costats de
la porta es van col·locar vint-i-quatre figures
representant apòstols i profetes que
provenien de l'antic cor de pedra del
"maestro Mateo", a l'interior d'aquesta
porta, passant un petit pati, es troba la
veritable porta Santa per la qual s'entra a

la girola de l'absis del temple.
Torre de les Campanes
Les primitives torres que es trobaven a la façana principal de la catedral
eren romàniques (actual façana de l'Obradoiro).Es denominen
respectivament torre de les Campanes, la situada en el costat de
l'Epístola (dreta), i torre de la Carraca,
al costat de l'Evangeli (esquerra), totes
dues tenen una alçada d'entre 75 i 80
metres.
La de les Campanes es va construir, en
el seu primer cos, al segle XII. Al segle
XV se li va fer alguna modificació i el
rei Lluís XI de Françava donar el 1483
les dues campanes majors de les tretze
que té.
Per una inclinació que es va detectar a la
seva estructura, entre els segles XVI i
XVII, va haver d'ésser reforçada
amb contraforts. Entre 1667 i 1670
José de la Peña va realitzar el cos d'estil barroc en què es troben
allotjades les campanes, i que va ser acabat per Domingo de Andrade.
L'arquitectura de les torres té un gran efecte de perspectiva gràcies a les
seves línies verticals i a l'escalonament dels seus pisos.
Torre de la Carraca
Està situada al costat esquerre de la
façana de l'Obradoiro, va ser edificada
com la seva companya del costat
contrari sobre una altra d'anterior de
l'època romànica. Va ser projectada
per Fernando de Casas
Novoa el 1738 imitant la torre de les
Campanes realitzada per Peña del Toro i
Domingo de Andrade al segle XVII,
aconseguint una decoració barroca amb
tot tipus d'ornamentació que va portar

a la unificació arquitectònica amb tota la façana.
A l'abril de 2010 s'hi instal·là una rèplica de l'antic xerrac, perquè no va ser
possible la seva restauració i que passarà a formar part del museu
catedralici. El nou ha estat realitzat amb la mateixa classe
de fusta de castanyer, i és còpia fidel del vell, que consta de quatre caixes
de ressonància rectangulars amb una llengüeta a cada una que en girar sobre
un eix dentat i copejar-les les fa sonar, estan col·locades les caixes en
forma de creu i mesura cada braç una mica més de dos metres.
Torre del Rellotge
La Torre del Rellotge, coneguda també
com la Berenguela, es troba a l'angle de
la plaça de "las Platerías" i la plaça de la
Quintana, va ser manada construir
el 1316 per Rodrigo del Padrón com a
torre de defensa i davant la seva
defunció va continuar amb l'obra
l'arquebisbeBerenguel de Landoria.
Quan va ser anomenat mestre major de
la catedral Domingo de Andrade va
seguir la seva construcció entre 1676 i
1680 la va elevar dos plantes més i va
aconseguir, amb la utilització de
diverses estructures, un conjunt molt
harmoniós i ornamental amb un
coronament en forma piramidal i
un llanternó d'acabament final. La seva mesura és de 75 metres d'alçada.
Es va col·locar el rellotge de quatre esferes (una per cada cara de la torre)
el 1833, realitzat per Andrés Antelo i que havia estat un encàrrec de
l'arquebisbe Rafael Vélez. Posseeix com a part del seu mecanisme
dues campanes, la de les hores anomenada Berenguela i una altra més petita
que marca els quarts. Les dues van ser foses el 1729 per Güemes Sampedro,
la de les hores té un diàmetre de 255 cm i una alçada de 215 cm amb un pes
aproximat de 9.600 quilos, la dels quarts pesa 1.839 quilos amb un diàmetre
de 147 cm i una alçada de 150 cm. Ambdues campanes van patir un
esquerdament que va obligar a la seva substitució, les rèpliques actuals es
van fondre a Asten (Països Baixos) per la casa Eijsbouts el 1989 i van ser
col·locades a la catedral al febrer de 1990.

INTERIOR DE LA CATEDRAL
L'estructura de l'edifici avarca una àrea de vuit mil metres quadrats,
consta de planta de creu llatina de tres naus d'una longitud de prop de cent
metres amb un creuer de també tres naus i de prop de setanta metres de
longitud. L'alçada de la nau central és de vint-i-dos metres en tot el seu
recorregut i assoleix els trenta-dos de màxim a la volta del creuer.
El cimbori, situat sobre el centre del transsepte, és gòtic, substituint
l'antic romànic.
Prop de l'altar major, la girola està
composta per diverses capelles
romàniques absidals la central de
planta quadrada i també té
dos absis a cada un dels braços del
creuer. Sobre les naus laterals,
separades de la central per
quaranta-dos pilars, es troba
un trifori amb coberta de quart de
canó i balcó de finestrals de doble
arcuació. La nau central es cobreix
amb volta de canó sobre arcs faixons
i les laterals amb voltes d'aresta.
La il·luminació prové de les finestres
dels dos pisos de les naus laterals del
període romànic, a la capella major són polilobulades i les que corresponen a
la girola són ulls de bou. L'ornamentació s'aprecia als capitells historiats a
la part de l'absis i amb adorns vegetals a la galeria.
La catedral disposa de dos grans orgues, situats a la part central dels trams
alts de la nau principal, són de començament del segle XVIII. Encarregats
pel capítol catedralici al mestre salamantí Manuel de la Viña i la caixa a
l'arquitecte Antonio Afonsín i a l'escultorManuel Romay. Cap el 1980, la
consola va ser substituïda i s'hi va incloure mecanismes electrònics i
informàtics per una empresa deRoma.
CORS
Cor de pedra
Fins al segle XVII va existir un cor de pedra, realitzat pel maestro Mateo i
el seu taller cap al 1200, que va ocupar quatre trams de la nau central, tenia
Interior de la catedral amb els pilars de
les naus laterals i el trifori.

la forma de rectangle amb cresteria i els setials estaven decorats amb
imatges d'apòstols i profetes que es veien entre edificis representant
la Jerusalem Celestial. Va ser desmuntat de la catedral el 1603 per
substituir-ho per un altre de fusta i les seves peces van ser utilitzades per
a altres finalitats i també emprades com a maçoneria. Vint-i-quatre
escultures d'apòstols, profetes i patriarques, procedents d'aquest cor
petri, es troben a la porta de la façana de la plaça de la Quintana. En les
obres de restauració i excavació de la catedral s'han anat trobant peces
amb les quals s'ha construït part del cor que es troba exposat al museu de
la catedral.
Cor de fusta
El nou cor de fusta va ser obra dels escultors Juan Davila i Gregorio
Español per encàrrec de l'arquebisbe Juan de Sanclemente a començaments
del segle XVII que va decidir l'enderroc de l'anterior per a la col·locació de
la càtedra arquebisbal que li mancava i adequar-lo a les disposicions
del Concili de Trento. Es va realitzar sota disseny de Davila amb dues files
de seients, el primer consta de trenta-cinc setials amb respatllers de
figures de mig cos i el segon pis de quaranta-nou seients amb personatges
dempeus representant apòstols, profetes, doctors de l'església, màrtirs i
d'altres sants fundadors i locals. La cadira arquebisbal, col·locada en el
centre del segon pis, presideix el conjunt. Després d'ocupar el seu espai a la
nau central de la catedral, es va decidir, el 1945, de desmuntar-lo i
traslladar-lo a l'església de San Martín Pinario. I es feu un segon trasllat al
monestir de Sobrado dos Monxes el 1973. Aquests viatges van representar
greus danys al conjunt del cadiratge, per la qual cosa el 2002 es va decidir
una restauració i el seu muntatge novament al monestir de San Martin
Pinario.
Capella major

La capella major era romànica en el seu origen, però fou reformada durant
el barroc per ordre del nou mestre d'obres José Vega y Verdugo nomenat
per Innocenci X. Conté a
l'entrada púlpits renaixentistes a tots
dos costats, amb escenes de la vida de
l'apòstol realitzats per Juan Bautista
Celma el 1578, un baldaquí del segle
XVII, sostingut per àngels, i un cambril
barroc. L'altar va ser construit per
Domingo Antonio de Andrade sobre el
sepulcre de l'apòstol i en ell s'hi van
posar tres representacions de Santiago. Dintre del cambril hi ha una imatge
de Sant Jaume sedent, de pedra policromada, del segle XIII vestit com
a pelegrí amb una esclavina d'argent adornada amb gran pedreria, es pot
pujar per la part posterior de l'altar per fer la tradicional abraçada al Sant.
Sobre el tabernacle està representat Sant Jaume en una estàtua eqüestre i
quatre reis li fan honors: Alfons II, Ramir I, Ferran el Catòlic i Felip IV.
Finalment les representacions de les virtuts cardinals es troben una a cada
angle, la Prudència, la Justícia, la Fortalesa i la Temprança. L'arquebisbe,
d'origen mexicà, Antonio Monroy va ser el mecenes que va donar l'argent
per a la construcció del frontal de l'altar, el sagrari, l'expositor i la imatge
de la Immaculada.
Cripta sepulcral
Detall de la part central de l'urna
amb les restes de l'apòstol Sant
Detall central de la capella major

JaumeSota del cambril hi ha el sepulcre de Sant Jaume i els seus dos
deixebles Sant Atanasi i Sant Teodor. Per por de les freqüents incursions
de pirates anglesos, especialment de Francis Drake que havia amenaçat
Compostel·la després d'haver desembarcat a la Corunya el 1589 i per ordre
de l'arquebisbe Juan Sanclemente, les relíquies van ser traslladades aquell
mateix any i amagades al terra de l'absis del temple al costat de la capella
major. Amb el temps es va anar oblidant aquest lloc i al gener de l'any 1879,
el cardenal Miquel Payà i Rico va intentar de recuperar-les i es van realitzar
diverses excavacions fins a trobar una urna que contenia ossos a la part de
l'absis, després d'una anàlisi per part de la Universitat Compostel·lana, es
va realitzar un procés fins a la seva autentificació pel papa Lleó
XIII el 1884mitjançant la butlla Deus Omnipotens. Es van fer reformes a
la cripta per mostrar les relíquies en una nova urna d'argent cisellat
d'estil neoromànic amb la imatge central de laMaiestas Domini dins
una màndorla envoltat pel Tetramorf i els apòstols a tots dos costats, que
va ser realitzada segons disseny de José Losada el 1886 i col·locada sobre
un altar de marbre.
Capella del Pilar
Aquesta capella està composta per la unió de les antigues capelles de Sant
Andreu i Sant Fructuós construïdes per l'arquebisbe Diego Gelmírez. La
seva nova edificació va ser deguda al desig de l'arquebisbe Antonio Monroy i
per utilitzar-la com a sagristia. Va encarregar l'obra el 1694 a Domingo de
Andrade y Novoa i va ser continuada pel nou mestre d'obres Fernando de
Casas degut a la defunció de l'anterior mestre el 1712. El retaule va ser
realitzat per Romay seguint el disseny de Fernando de Casas. La imatge
central de la Verge del Pilar és de pedra i conté entre d'altres les figures
dels sants Domènec, Sebastià, Tomàs i Joan Baptista. S'hi troba també el
sepulcre de l'arquebisbe Antonio Monroy representat en actitud orant i
realitzat per Diego Fernández de Sande. La construcció de la capella té
una cúpula vuitavada amb un llanternó adornat amb talles de motius militars
i heràldics. Va ser utilitzada com a sagristia fins el 1879 en el que, per orde
del cardenal Miquel Payà i Rico, passà a tenir la funció únicament de capella.
Capella de Mondragón
La Capella de la Pietat coneguda com
a capella de Mondragón en honor del
seu comitent Juan Ibáñez de
Mondragón, és d'estil ogival gòtic
flamíger del segle XVI. Pertany als
marquesos de Santa Cruz
Lamentació sobre Crist mort relleu
enterracota a la capella de Mondragón

descendents del fundador. Destaca el relleu
en terracota del Davallament oLamentació sobre Crist mort obra de Miguel
Perrín de l'any 1526.
Capella de Sant Pere
La següent capella de la girola, anomenada antigament de Sant Pere, i
posteriorment, de l'Assutzena, va ser dotada per Mencía de Andrade el
1571, qui hi té el seu sepulcre amb una estàtua jacent executada per Juan
Bautista Celma. El retaule barroc va ser dissenyat per Fernando Casas
Novoa i construït per Francisco de Moas el 1731, s'hi poden veure les
imatges de la Verge de l'Assutzena i dels sants Pere, Josep, Judes Tadeu i
Rita de Càsia.
Capella del Salvador
És la capella que està situada al centre de
la girola i és per on es va començar la
construcció de la catedral romànica
al segle XI, pel mestre Bernardo el Vell i
com demostra les inscripcions en dos
dels capitells de l'arc de l'entrada a la
capella, un amb la representació del
rei Alfons VI de Lleó i dos àngels
portadors d'una banda . En aquesta capella
s'hi troba
un retaule en marbre policromat d'estil pla
teresc del que en va ser el
seu comitent l'arquebisbe Alonso Fonseca i
Ulloa, a començaments del segle XVI.
Conté aquest retaule les imatges del
Salvador, una altra de la Mare de Déu amb
l'Infant i Sant Jaume peregrí.
Capella de Nostra Senyora la Blanca
La capella de Nostra Senyora la Blanca, anomenada també dels España, en
memòria del seu fundador Juan de España i família, els quals en morir sense
successió la van passar a Pedro de Arosa. El seu retaule neogòtic és de
1906, conté al centre la imatge barroca de Nostra Senyora de la Blanca,
talla de Gregorio Fernández Prieto de 1747, i en un lateral s'hi troba la
imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Aquesta capella va ser la de culte
del gremi dels argenters.
Retaule del segle XVI a la capella del
Salvador

Capella de Sant Joan
La capella de Sant Joan, va ser fundada per l'arquebisbe Diego Gelmírez
per retre culte al sant. El seu retaule conté les imatges de Sant Joan,
del segle XV, i la de Santa Susanna i la de Santo Domingo de la Calzada
obres modernes realitzades per Mariñas el 1902. Conté la sepultura del
bisbe Miguel Nóvoa Fuente a terra i la de la germana de l'arquebisbe Juan
de Sanclemente.
Capella de Sant Bartomeu
La capella, anomenada antigament de Santa Fe i
ara de Sant Bartomeu, té un retaule plateresc en
marbre policromat, obra del flamenc Mateo
Arnao, que conté les imatges de la Verge del Bon
Consell al centre amb les representacions de
Sant Bartomeu i de Sant Jaume peregrí a ambdós
costats. A la mateixa capella s'hi troba el
sepulcre renaixentista fet també pel mestre
Arnao, on hi ha sepultades les despulles de Diego
de Castilla, besnét del rei Pere I el Cruel, mort
el 1521.
La sepultura consta de la figura d'un jacent vestit amb capa pluvial i adorns
de brodats, el cap està sobre dos coixins i els peus reposen sobre un lleó.
Sobre el sarcòfag hi ha un relleu de la Resurrecció de Crist.
Capella de la Concepció
La capella de la Concepció de Maria, anomenada també de la «Prima», perquè
els canonges hi celebren la «missa prima», va ser l'any 1525 reformada i
projectada per Juan de Álava i dedicada a la Immaculada Concepció, la
imatge va ser realitzada en pedra policromada per Cornelis o Cornielles
d'Holanda al segle XVI. El seu retaule amb doble altar és obra de Simón
Rodríguez i la imatge del Davallament de la Creu de l'altar de l'esquerra és
obra de Diego Fernández de Sande tot realitzat el 1721. A terra hi està
enterrat l'arquitecte Domingo Antonio de Andrade.
Retaule de la Verge del
Bon Consell

Capella de l'Esperit Sant
La capella de l'Esperit Sant, es troba a prop de la porta d'entrada a la
capella de la Corticela, al braç nord del creuer,
va ser fundada a finals del segle XIII, amb una
dotació per a dotze clergues; als quals, al segle
XV, l'arquebisbe Álvaro de Isorna els va donar
el títol de «racioners de l'Esperit Sant» amb
l'obligació, entre d'altres, de cantar totes les
tardes la Salve Regina a Nostra Senyora.
Destaquen en aquesta capella els magnífics
sepulcres dels segles XIII al XVI. Va ser
ampliada al segle XIV i reformada després
algunes vegades més.
La imatge de la «Virgen de la Soledad», realitzada el 1666, ha estat
traslladada des del rerecor de la catedral fins aquesta capella per al seu
culte. El mantell brodat és regal de l'arquebisbe i religiós caputxí, fra
Rafael Vélez. La peanya, els àngels i les peces ornamentals són també peces
donades, i el frontal d'argent va ser realitzat per Antonio Morales el 1747.
Capella de la Corticela
La Corticela va tenir el seu origen en un oratori dedicat a Santa Maria
anomenat de la Corticela que va ser enderrocat el segle IX. Es va
reconstruir als segles XII i XIII i que va ser integrada al traçament de la
catedral cap al segle XVII des d'on
s'entra per un passadís del creuer nord.
La porta romànica consta de
diverses arquivoltes amb columnes i
capitells que es troben decorats amb
motius vegetals i zoomorfs, altimpà es
representa l'Adoració dels Mags. La
planta consta de tres naus separades
per arcs de mig punt amb columnes de
capitells també decorats amb motius
vegetals. A l'absis de la capçalera té un finestral amb decoració escacada.
A la nau lateral dreta es troba la sepultura del cardenal Gonzalo Eans, amb
la figura jacent instal·lada sota un arc ogival de motllura decorada de
puntes de diamant.
Capella de la Comunió
Imatge de la «Virgen de la
Soledad» (1666)
Timpà de la porta de la capella de
la Corticela

Anomenada també del Sagrat Cor, es
troba a la nau del costat de l'Evangeli, en
el mur de la seva entrada s'hi troba la
imatge d'alabastrede la Verge del Perdó.
Aquesta capella va ser fundada per Lope
de Mendoza l'any 1451 per a la seva
sepultura. Al segle XVIII va patir
reformes sota el manament de
l'arquebisbe Benito Rajoy, transformant, l'arquitecte Miguel Ferro
Caaveiro, bona part de la capella a l'estilneoclàssic amb una cúpula sobre
vuit columnes d'ordre jònic. El retauleés de Francisco de Lens i conté
quatre imatges de doctors de l'Església que les van realitzar Gregorio
Español procedent d'Astorga i Juan Dávila d'ascendència castellana, que
també van executar el cadiratge del cor de la catedral entre 1599 i 1608 i
que actualment es conserva al monestir de Sobrado del Obispo. El sepulcre
de l'arquebisbe Benito Rajoy es troba a la dreta de la capella i a la part
esquerra hi ha el de l'arquebisbe Lope de Mendoza.
Capella del Crist de
Burgos
La capella del Crist de Burgos deu el seu
nom a la imatge d'un Crist tallat en fusta
a Burgos el 1754 d'autor anònim. Va ser
fundada per l'arquebisbe Pere Carrillo i
Acuña com a capella funerària, la seva
escultura en actitud orant és a la part
Capella de la Comunió

esquerra de la capella. La seva construcció va ser realitzada per Melchor
Velasco i Agüero el 1665 amb planta de creu grega i una cúpula de
cassetons, té dos altars laterals d'estil barroc executats per Melchor de
Prado. A l'altar de la dreta s'hi representa l'escena evangèlica de Maria
Salomé intercedint davant de Crist pels seus fills Jaume i Joan. A l'altar
esquerre s'hi mostra l'escena del plor de Sant Pere després de negar a
Jesús.
Capella de les Relíquies
Aquesta capella va ser construïda entre 1520 i 1535 per encàrrec de
l'arquebisbe Alonso de Fonseca i Ulloa a l'arquitecte Juan de Álava
(deixeble de Juan Gil de Hontañón) i la va realitzar amb una coberta
de volta de creueria. Conté una important col·lecció de relíquies que es va
començar a l'edat mitjana pels diferents bisbes de la catedral.
Els reliquiaris estan col·locats en un retaule neogòtic de 1924 dissenyat per
Rafael de la Torre sobre un d'anterior de Bernardo de Cabrera i Gregorio
Español de l'any 1630 i que va quedar mig destrossat per un foc
el 1921 encara que no van sofrir dany els reliquiaris ni les seves relíquies.
Tresor del Catedralici
Al costat de la capella de les Relíquies es troba una capella gòtica que conté
d'altres tresors catedralicis entre els que destaca la custòdiaprocessional
realitzada el 1544 per l'orfebre Antonio de Arfe, mesura metre i mig
d'alçada i té quatre pisos formats per columnes d'estil plateresc amb gran
quantitat de figures dels apòstols i un Crist ressuscitat així com a la peanya
s'hi troben gravades escenes de la vida de l'apòstol Jaume. A més a més es
mostren d'altres creus pertanyents a diversos arquebisbes i de diferents
èpoques, imatges d'argent dels segles XVI i XVII; crucifixos d'ivori així
com una Verge també d'aquest material del segle XVI.
Claustre i Arxiu
El claustre té una planta quadrada de trenta-quatre metres per costat, va
ser construït a començaments del segle XVI segons els plànols dels
arquitectes Juan de Álava i Juan Gil de Hontañón, intervenint diversos
mestres a la seva construcció des del
seu començament el1521 fins la seva
finalització el 1590. És d'estil gòtic-
renaixentista de l'escola castellana i es
corona amb una balustrada calada
ambpinacles. Com és normal en els antics
claustres existeixen sepultures de

personatges relacionats amb la catedral. Al costat nord es troba la capella
d'Alba fundada el 1530 que guarda al seu interior un retaule amb
la Transfiguració del Senyor, obra datada del segle XVIII. En un angle del
claustre es troben les campanes originals de la torre Berenguela.
S'accedeix des del claustre a la Sala Capitular edificada per Lucas Ferro
Caaveiro i a la Biblioteca on es troben manuscrits com
el CodexCalixtinus del Líber SanctiIacobi, entre molts d'altres llibres i
documents que fan referència a la catedral i a la història de Galícia des de
l'Edat mitjana fins als nostres dies. Al mes de juliol de 2011,
el CodexCalixtinus va ser robat de l'arxiu de la catedral.
Tapissos
La col·lecció de tapissos es troba en cinc sales habilitades per a la seva
exposició, i dedica una sala només per als dotze de Francisco de Goya que
van ser llegats a la catedral el 1814per Pedro Acuña i Malvar. Aquests
tapissos havien estat realitzats a la Reial Fàbrica de Tapissos de santa
Bàrbara per encàrrec del rei Carles III per als RealesSitios de El
Pardo entre els anys 1776 i 1780. A les altres sales es mostren diferents
tapissos de David Teniers, Mariano Salvador Maella Pérez, Ramón
Bayeu i Peter Paul Rubens.
BOTAFUMEIRO
El botafumeiro és un immens encenser de llautó banyat en argent, que pesa
62 kg buit i mesura 1,60
m d'alçada.
El botafumeiro anterior
pesava 60 kg, però
al 2006 es va afegir un
bany d'argent que ha
augmentat la seva massa

fins el pes actual de 62 kg. La corda que ho suspèn, lligada al creuer de la
catedral, és ara d'un material sintètic, que mesura 65 metres, és de 5 cm
de diàmetre i pesa 90 kg. Anteriorment les cordes estaven fetes
decànem o espart. El botafumeiro s'omple primer amb uns 40 kg
de carbó i encens, que supera en els 100 kg al principi dels seus moviments.
Després es lliga amb forts nusos a una llarga corda que va al sostre de
l'edifici, al creuer, i es desplaça mitjançant un mecanisme de politges per la
nau de l'església. Per aconseguir-ho, un grup de vuit homes,
anomenats tiraboleiros, empenyen primer per posar-ho en moviment, i
després tiren d'un cap de la corda, per anar aconseguint velocitat. El
moviment del botafumeiro pot arribar a 68 km/h en el seu desplaçament pel
creuer de la catedral, des de la porta de l'Azabachería a la porta de les
Platerías, descrivint un arc de 65 metres i una altura màxima de 21 metres
(un angle de 82º). Per arribar a aquesta altura màxima es necessiten 17
recorreguts complets.La tradició diu que l'ús del botafumeiro o encenser a
la catedral de Santiago va començar al segle XI, i va ser pensat per
perfumar el temple i treure la mala olor que deixaven els pelegrins, cansats,
bruts i molts d'ells malalts. L'any 1200 es va modificar el sistema inicial de
politges per un sistema de rodolaments que permetia el desplaçament
lateral, amb el qual el botafumeiro podia recórrer uns 150 cm, que era la
distància que permetia la corda. El rei Lluís XI de França el 1400 va donar a
a catedral una suma de diners per reemplaçar l'encenser medieval, que no va
tenir lloc fins el 1554. El mecanisme del rodolament actual
del botafumeiro es va instal·lar el1604. El nou botafumeiro va ser realitzat
completament en argent, robant-ho les tropes de Napoleó a l'abril del 1809.
Reemplaçat per l'actual que va ser creat per l'orfebreJosé Losada
el 1851. Una prova de la importància simbòlica del botafumeiro és el disseny
de les monedes de 5 pessetes amb un gravat de l'encenser
compostel·là, l'any 1993.

OPINIÓ PERSONAL
Aquest treball m’agradat molt fer-lo perquè he après ha fer la presentació
d’un treball a retocar i a posar quadres de text a sobre les imatges.
La informació ha estat fàcil de trobar.
Referent al vocabulari, algunes paraules com absis,he hagut de buscar-les al
diccionari.
Us aconsello que mireu en aquestes pàgines webs on podreu veure la
catedral en 3D,si ho mireu estic segura que us impresionara.
http://www.turgalicia.es/librodepedra/libro.html
http://videalab.udc.es/es/v3d-catedral

http://www.fotopanorama.com/visita-virtual-catedral-de-santiago-de-
compostela/

Santiago de Compostela

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Similar to Santiago de Compostela

Similar to Santiago de Compostela (20)

More from Religió Escola Jaume Balmes

More from Religió Escola Jaume Balmes (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (9)

Santiago de Compostela