1. Tema 2: “La configuració de l´Estat liberal” (1833-1874) Història 2n Batxillerat
2. INTRODUCCIÓ El període de la història d´Espanya que estudiarem al tema 2 (1833-1874) és el de la implantació definitiva del liberalisme polític al nostre país (com passava al mateix temps a la resta d´Europa). Els canvis més importants van ser: 1) Establiment de la monarquia constitucional (el rei té només el poder executiu i està controlat pel parlament) i d´un sistema parlamentari (el legislatiu està en mans de les Corts, que han de representar el poble). 2) Desaparició definitiva del feudalisme i implantació del capitalisme (liberalisme econòmic). Moltes terres senyorials de la noblesa i l´Església són privatitzades. Es permet la lliure circulació de mercaderies a dintre d´Espanya i la creació d´empreses privades. 3) Neix una nova classe social que tindrà el poder polític a Espanya durant aquest període: la burgesia agrària (aliança entre la burgesia financera i comercial i la vella noblesa terratinent).
3. Apartat 1: “La primera guerra carlina” (1833-1839) Ferran VII mor l´any 1833 sense descendència masculina (però abans havia abolit la Llei Sàlica). La reina Maria Cristina és regent de la infanta Isabel (menor d´edat). La primera guerra carlina (1833-1839) va enfrontar als isabelinsamb els carlins, aquests últims partidaris de Carles Maria Isidro, germà de Ferran VII, com a successor al tro. Aquesta guerra no és només un conflicte dinàstic; és també un enfrontament ideològic entre partidaris del liberalisme (isabelins) i de l´Antic Règim absolutista (carlins). Van perdre els carlins i l´Antic Règim va desaparèixer per sempre.
4. Imatge idealitzada de la primera guerra carlina (1833-1839). Els carlins, sota el comandament de Cabrera, esclafen les tropes liberals.Es pot veure la bandera espanyola amb l´escut carlí i una bandera pirata (??).Al fons, el castell de Morella (Castelló)
5. Apartat 1: “La primera guerra carlina” (1833-1839) Els carlins tenien el recolzament de bona part de la noblesa (especialment de la petita noblesa rural), la majoria del clergat i de molts pagesos, sobretot de zones muntanyoses del nord de la península: Catalunya, País Basc i Navarra, Aragó i València. Per què molts pagesos van defensar l´Antic Règim? Terres que havien sigut d´un senyor feudal (noble o eclesiàstic) havien estat venudes a un burgés. Per tant, els pagesos ja no pagaven les rendes al senyor, sinó que cobraven un sou (proletarització de la pagesia). A més, havien perdut el dret d´ús de les terres comunals (boscos i pastos). 2) Els carlins van defensar la descentralització de l´Estat (foralisme), és a dir, tornar a recuperar les institucions forals (furs) perduts amb els Decrets de Nova Planta de principis del XVIII. El lema dels carlins va ser: “Déu, Pàtria i Furs”.
6. Apartat 1: “La primera guerra carlina” (1833-1839) Els isabelins estaven formats per bona part de l´Exèrcit, la burgesia urbana, funcionaris, classes mitjanes i part de l´alta noblesa. Els carlins van aconseguir, practicant una guerra de guerrilles, el control del País Basc i Navarra (general Zumalacárregui) i de bona part del Sistema Ibèric entre Terol i Castelló (Ramon Cabrera). A Catalunya van controlar àmplies zones de l´Oest i l´interior amb el suport de petits grups de bandolers. Però els isabelins controlaven gairebé tota Espanya i eren més forts. El Conveni de Bergara (1839) suposà la rendició dels carlins a País Basc i Navarra a canvi de la recuperació dels furs. La guerra a Catalunya es va allargar fins el 1840.
7. Al mapa podem veure de taronja les zones amb presència de milícies carlines durant la primera guerra (1833-1839). Les zones més fosques eren de clar predomini carlí.
8. A l´esquerra, Tomás Zumalacárregui; a la dreta, Ramon Cabrera.Principals dirigents de les tropes carlines.
11. Apartat 2: “La regència” (1833-1843) La regenta Maria Cristina volia fer només unes petites reformes liberals, però per guanyar-se el recolzament dels liberals durant la guerra carlina, va fer més reformes de les previstes. Va nomenar primer ministre (cap de govern) a Martínez de la Rosa (liberal reconegut, encara que moderat). En cop de recuperar la Constitució de 1812, va establir l´Estatut Reial (1834), una “carta atorgada” que establia un sistema parlamentari amb unes Corts (parlament) dividides en dues cambres: una d´aristòcrates i una altra escollida pels ciutadans amb dret de vot (establiment del sufragi censitari). L´Estatut Reial no reconeixia ni la separació de poders, ni la sobirania nacional.
12. Francisco Martínez de la Rosa (1787-1862). Filòsof, poeta, dramaturg i polític granadí. Va lluitar a la Guerra del francès i es va destacar com a dirigent liberal de la branca més conservadora, l´anomenat: “moderantisme”.
13. Apartat 2: “La regència” (1833-1843) Molts liberals veien aquesta mesura insuficient. La política espanyola es va dividir en: conservadors (liberals moderats; dreta) i progressistes (liberals que volien més reformes; esquerra). La guerra carlina va provocar: fam, morts de soldats, atacs carlins a ciutats, delinqüència... Aquesta situació d´inestabilitat va desencadenar revoltes a moltes ciutats, la majoria de caire anticlerical. A Catalunya es coneixen aquestes revoltes com “bullangues”. Van començar a Reus i es van estendre per Barcelona i la resta de Catalunya. Es van assassinar frares, van cremar fàbriques, van matar al general Bassa... Els revoltats demanaven el sufragi universal, la llibertat de premsa i més homes per lluitar contra els carlins.
14. La gent de ciutat va quedar ben farta de la guerra carlina, dels atacs, de la presència dels militars i, sobretot, de la carestia d´aliments. El resultat van ser les “bullangues”, revoltes urbanes de les classes populars contra els poders civils i l´Església.
15. Apartat 2: “La regència” (1833-1843) Per calmar els revoltats, la regent Maria Cristina va situar com a cap de govern al progressista Mendizábal.Els liberals progressistes van dominar el govern des del 1835 fins el 1837. En aquests anys van fer moltes reformes de tipus liberal: Dissolució del règim senyorial: els antics senyors feudals ja no podrien impartir justícia a les seves terres però es convertirien en propietaris de ple dret. Desamortització (1836), dirigida per Mendizábal: l´Estat ven les terres de l´Església i dels ajuntaments a particulars. Només van quedar fora les ordres religioses que practicaven un servei públic (educatiu o sanitari). Amb els diners recaptats, l´Estat va fer front als carlins. [Godoy ja va practicar petites amortitzacions]. Liberalització de l´economia: s´aproven diverses lleis que consoliden el capitalisme a Espanya (dret de vallar les terres, llibertat de preus, abolició dels gremis, eliminació de duanes interiors, fi de les “proves de sang i noblesa”...).
16. Juan de Dios Álvarez Méndez (1790-1853), polític i economista gadità, va canviar el seu cognom pel de Mendizábal, que sonava més basc (i de pas, esborrava el seu origen patern jueu). Masó i d´origen petit burgès, va liderar la desamortització de 1836.
17. Apartat 2: “La regència” (1833-1843) Les Corts van aprovar una constitució en 1837. Era menys liberal que la de Cadis (1812). Passem a veure les coincidències i diferències de totes dues: Coincidències amb “la Pepa”: Sobirania nacional. Drets del ciutadà (llibertat d´opinió, de premsa, d´associació...). Separació de poders. Poder executiu en mans del rei. Novetats respecte la constitució de Cadis: Declaració d´Espanya com estat no confessional(és a dir, no religiós). El rei té més poder (pot vetar les lleis o dissoldre el parlament). Sufragi censatari encaramés restringit: només podien votar el 4% de la població (els més rics). Les Corts (poder legislatiu) es divideixen en dues cambres: Congrés i Senat (controlat pels aristòcrates). L´ampliació de poders del rei, el dret de vot més restringit i la creació del Senat fan la constitució de 1837 més moderada que la de 1812.
18. Apartat 2: “La regència” (1833-1843) El retorn dels moderats al govern (1837-1840) no va evitar els aldarulls als carrers, i les pressions polítiques dels progressistes van fer que la reina regent Maria Cristina s´exiliés en 1840. L´any següentva assumir la regència el general Espartero(1841-1843). Espartero va ser un heroi de la guerra carlina i tenia el carisma suficient per acontentar a tots (era més aviat progressista). Va dirigir Espanya amb mà ferma, de manera molt autoritària. Es va enfrontar a dos problemes: Pronunciaments militars per part, tant de moderats (Narváez, O´Donnell), com de progressistes descontents amb Espartero. La burgesia industrial catalana va ser perjudicada per la política lliurecanvista (es va suprimir l´aranzel que gravava els teixits anglesos). Aquesta llei va provocar una revolta a Barcelona l´any 1842.
19. El general Joaquín BaldomeroFernández-Espartero Álvarez de Toro (1793-1879) va ser un militar manxec, heroi a la guerra carlina i d´ideologia liberal progressista.
20. Apartat 2: “La regència” (1833-1843) Espartero va dimitir en 1843. La revolta a Barcelona continuava i estava dirigida per una “Junta Provincial” força radical. Els sectors populars de Barcelona van desvincular-se d´aquesta Junta i van prendre els carrers. Aquest fet es coneix com la “Jamància” (1843). El general Prim, progressista, va bombardejar la ciutat (la burgesia, prèviament, havia abandonat Barcelona). Aquests fets van precipitar l´arribada al tro d´Isabel II, amb només 13 anys (1843). Isabelva confiar el govern als moderats. Fi e la regència.
21. A l´esquerra, imatge de la “jamància” (1843), revolta popular de caire republicà i d´esquerres. El nom prové de l´argot gitano “jamar” (menjar) degut a que molts dels participants de la revolta s´allistaven a canvi de menjar i roba. A la dreta, el general Joan Prim i Prats, militar i polític català (1814-1870).
28. La monarquia i la religió catòlicaVan formar part de la política moderada a mitjan del segle XIX homes com Martínez de la Rosa i Cánovas del Castillo, o els militars Ramón Narváez i LeopoldoO´Donnell.
34. L´ampliació del cens electoralVan ser destacats polítics progressistes a mitjan del segle XIX:Mendizábal, Madoz i Serrano; o els militars Riego, Espartero i Prim.
35. Apartat 3: “L´articulació del liberalisme” Tres institucions són claus per entendre la política espanyola del segle XIX: 1) En primer lloc, l´exèrcit. Va protagonitzar la major part dels esdeveniments. Més que tenir el poder, l´exèrcit feia les accions que donaven el poder (o treien del poder) a determinats sectors mitjançant els “pronunciaments militars” (cops d´estat). 2) Una altra institució fonamental van ser les “Juntes” (amb origen a la guerra del francès). Eren grups d´homes escollits per un poble, un barri o una ciutat per tal de representar la voluntat del poble. Servien per pressionar als polítics o recolzar determinats cops d´estat o revoltes. 3) I per últim, hem de destacar la “Milícia Nacional”. Era un exèrcit popular present a les ciutats més importants que va ser creat per les Corts de Cadis a imitació de la ”Guàrdia Nacional” de la Revolució francesa. Servien per garantir que les reformes liberals es complien. Amb el pas del temps es va radicalitzar i va entrar en conflicte amb els interessos de la burgesia, participant en diverses revoltes.
36. Apartat 4: “Isabel II i la consolidació del liberalisme (1843-1868)” Isabel II va arribar al tro amb 13 anys l´any 1843 gràcies a un cop d´estat dels moderats, que passarien a controlar el govern. El general Narváez fou nomenat cap de govern. La Corona i l´Exèrcit donarien l´estabilitatnecessària a la jova reina. L´any 1845 es va promulgar una nova constitució, més moderada encara que la del 1837. S´estableix el “moderantisme”. Els canvis constitucionals més significatius són: Fi de la sobirania nacional (la sobirania la comparteixen la reina i la nació). Es restringeix encara més el dret de vot (a l´1% de la població). La reina tindrà més poder (nomenarà el Senat) Restricció de drets i llibertats (la Declaració de Drets pot quedar invalidada per decisió de la reina).
37. Apartat 4: “Isabel II i la consolidació del liberalisme (1843-1868)” L´any 1851 es signa el Concordat amb la Santa Seu: l´estat espanyol fa les paus amb l´Església. Com? L´Estat retornarà les terres desamortitzades a l´Església. A partir d´ara l´Església recolzarà oficialment la monarquia d´Isabel II (i no els carlins). Una altra mesura va consistir en centralitzar l´administració pública per fer-la més eficient. Les reformes van ser: 1) En 1833 Espanya queda dividida en 50províncies, cadascuna amb un governadornomenat pel rei (i cada governador nomena els alcaldes). Per evitar el revifament carlí, es van respectar els furs bascos i navarresos. 2) Es van centralitzar les lleis (codi penal i codi civil), l´educació i el sistema de pesos i mesures. 3) Es va crear la Guàrdia Civil (1844), cos policial militaritzat que controlaria les zones rurals.
38. A l´esquerra, el mapa d´Espanya amb l´actual divisió en 50 províncies que va elaborar Javier de Burgos en 1833. Cada color representa una “regió” espanyola. Hem de fixar-nos en què les regions no corresponen exactament amb les comunitats autònomes actuals. A la dreta, la Guàrdia Civil.
39. Apartat 4: “Isabel II i la consolidació del liberalisme (1843-1868)” A Catalunya no es va acabar amb el moviment carlí. Entre 1846 i 1849 es produeix la “Guerra dels matiners” o “segona guerra carlina”. Les causes de l´aixecament podrien ser la crisi per males collites al camp i la crisi de la indústria tèxtil a la ciutat. També el rebuig al servei militar obligatori, la pujada dels preus dels aliments bàsics, etc. A diferència de la primera guerra carlina, en aquesta els sectors urbans sí van participar. La forta repressió (40.000 militars) va acabar amb la guerra derrotant els carlins, però no amb les seves causes.
40. Apartat 4: “Isabel II i la consolidació del liberalisme (1843-1868)” Un nou cop d´estat va provocar el retorn dels progressistes (amb Esparteroal capdavant). Aquesta etapa és coneguda com a “Bienni Progressista” (1854-1856). Van ser dos anys marcats per les reformes liberals: Desamortitzacions de Madoz: béns i terres de l´Església i els ajuntaments van ser novament expropiats per l´Estat i posats a la venda. Construcció del ferrocarril(amb els diners de les desamortitzacions). Les mesures progressistes beneficiaven a la burgesia però no al conjunt dels ciutadans, que reclamaven menys impostos. Les revoltes van continuar i van forçar la dimissió d´Espartero (1856).
41. A l´esquerra, Pascual Madoz Ibáñez (1806-1870), polític progressista navarrès. A la dreta, la xarxa de ferrocarril a Espanya l´any 1865.
42. Apartat 4: “Isabel II i la consolidació del liberalisme (1843-1868)” El general O´Donnell(moderat) va tornar al govern (1858) i amb ell el moderantisme i l´autoritarisme. Es va iniciar una política exterior agressiva (imitació de l´expansionisme colonial del Regne Unit o França). L´únic èxit va ser la conquesta de part del Marroc. La inestabilitat interna continuava i molts sectors van plantejar-sela fi de la monarquia.
43. A l´esquerra, el granadí Ramón María Narváez (1800-1869); a la dreta, el canari LeopoldoO´Donnell y Joris (1809-1867). Ambdós polítics i militars liberals moderats que van protagonitzar bona part de la vida política espanyola de mitjans del segle XIX.
44. Apartat 5: “El Sexenni democràtic (1868-1874)” L´any 1868 es produeix una revolució coneguda com “la gloriosa”. Les causes van ser: La crisi financera provocada per la molt baixa rendibilitat de la inversió ferroviària (les borses es van desplomar). La crisi industrial (fonamentalment a Catalunya) per culpa de la “Guerra de Secessió” als E.U.A. (1861-1865). No arribava cotó nord-americà i va pujar el preu de la matèria primera. La crisi de subsistències (males collites entre 1866 i 1868) va provocar l´augment del preu del pa fins el 100 %. Les revoltes populars van començar en 1867 i es van escampar pel camp i la ciutat de tota Catalunya. L´any1866 es signa a Bèlgica el Pacte d´Ostende: els progressistes s´uneixen per acabar amb el govern moderat i amb la monarquia d´Isabel II. Preparen un cop d´estat per després implantar el sufragi universal i constituir unes noves Corts que decidiran o no l´adveniment de la república. En aquest pacte participen progressistes de totes les tendències: demòcrates, republicans i els unionistes del militar Serrano (republicans moderats).
45. A l´esquerra, imatge del Pacte d´Ostende (1866) on es va preparar la revolució que va deposar a la reina Isabel II, “la gloriosa” de 1868.A la dreta, Francisco Serrano (1810-1885) militar i polític gadità que va liderar la Unió Liberal. Molts militars pertanyien al seu partit, per tant, va ser una figura clau en l´èxit de “La gloriosa”.
46. Apartat 5: “El Sexenni democràtic (1868-1874)” “La gloriosa” va començar el 19 de setembre de 1868; en deu dies, Isabel II va haver d´exiliar-se a França. Comença el “Sexenni democràtic” (1868-1874). Es va constituir un govern progressista format per unionistes (Serrano) i progressistes més radicals (generalPrim). Van ser exclosos els més radicals (demòcrates i republicans), encara que també van participar a la revolta. Es van convocar les primeres eleccions a Espanya amb sufragi universal (masculí de majors de 25 anys) i van guanyar els que ja estaven al poder (unionistes i progressistes). A Catalunya, en canvi, el partit més votat va ser el dels republicans federals (més radicals). El nou parlament no va abolir la monarquia. Això sí, amb l´exili de la reina no existia la figura del monarca.
47. Apartat 5: “El Sexenni democràtic (1868-1874)” Es va fer una nova constitució, la quarta de la història d´Espanya, la constitució de 1869. Era molt liberal: reconeixia la sobirania nacional, molts drets i llibertats individuals i, fins i tot, la llibertat de culte i el sufragi universal. El nou govern democràtic sorgit de “la gloriosa” va fer també moltes reformes econòmiques: Supressió dels impostos al consum per un impost personal basat en la renda (encara que no es va arribar a aplicar). Venda de drets d´explotació minera a empreses estrangeres per finançar el deute públic. Implantació del lliurecanvisme (supressió dels aranzels –impostos que gravaven la importació de productes estrangers-). Aquesta política va perjudicar els interessos de la indústria tèxtil catalana que reclamava polítiques econòmiques proteccionistes.
48. Apartat 5: “El Sexenni democràtic (1868-1874)” Molts catalans van rebutjar les polítiques del nou govern. En primer lloc, els republicans federalistes, que no van poder entrar al govern; en segon lloc, la burgesia industrial, perjudicada pel lliurecanvisme. Es van succeir al període 1868-1869 tot un seguit de revoltes populars per tota Catalunya que demanaven el repartiment de terres entre els pagesos, abaixar els impostos al consum i acabar amb les quintes (servei militar obligatori). En aquest moment de tensió social, s´extenen amb força a Catalunya les idees anarquistes(internacionalistes).
51. L´elit econòmica va rebutjar mesures del nou govern com l´abolició de l´esclavitud a Cuba o l´abolició del treball infantil. I, evidentment, també tenia en contra els republicans per un costat, i els carlins (que encara tenien certa força) per l´altre.
52. A l´esquerra, Amadeu de Savoia, rei d´Espanya (Amadeu I) des del 1870 fins el 1873. A la dreta, Isabel II, anomenada per Benito Pérez Galdós “La reina de los Tristes Destinos”.
53. Apartat 5: “El Sexenni democràtic (1868-1874)” L´any 1872 comença la tercera guerra carlina (1872-1876). La revolta va començar al País Basc i Navarra i es va estendre a Catalunya. No va tenir gaire importància, però va desestabilitzar encara més la política espanyola. A la dels carlins s´had´afegir la “Guerra dels deu anys” (1868-1878), una guerra independentista a l´illa de Cuba. Sense recolzament, Amadeu I va dimitir en febrer de 1873, poc després de la dissolució del govern.
54. Mapa d´Espanya durant la tercera guerra carlina (1872-1876). En vermell, els punts amb insurreccions carlines.Al mapa també apareixen les zones amb aixecaments cantonalistes (flames).
55. Apartat 5: “El Sexenni democràtic (1868-1874)” Les Corts van sotmetre a votació la implantació de la república a Espanya, i va ser aprovada amb amplia majoria l´11 de febrer de 1873 (I República espanyola). Cal dir que molts diputats que van votar per la república eren borbònics que volien impedir el retorn d´Amadeu I o l´aparició de qualsevol nou rei i guanyar temps per restaurar la monarquia borbònica. El govern provisional el van dirigir el Partit Demòcrata Republicà Federal (dirigit per Pi i Margall) amb el suport dels republicans unitaris de Castelar(republicans, però més moderats). El primer President de la República va ser el també català Estanislau Figueres. Un cop fetes les primeres eleccions generals republicanes, va ser escollit president Pi i Margall. El mes de juny de 1873 es va aprovar una nova constitució, la cinquena, gairebé idèntica a la del 1869, però federalista: es dividia el país en territoris federals. Aquesta constitució, com el federalisme, no es va arribar a aplicar mai.
56. A l´esquerra, Francesc Pi i Margall (1824-1901), republicà federalista i president de la República espanyola (1973). A la dreta, Estanislau Figueres (1819-1882).
57. Apartat 5: “El Sexenni democràtic (1868-1874)” Pi i Margall va haver de fer front a molts problemes: La república va indignar els carlins que van fer-se amb el control de tot el País Basc i Navarra, Sistema Ibèric i moltes zones de Catalunya. La guerra a Cuba no cessava. Neix un nou conflicte: el cantonalisme. A llocs amb molta presència republicana comencen a organitzar-se cantons independents (microestats): Cartagena, Cadis, Sevilla, Torrevieja, Almansa, Granada, Castelló, Màlaga, Salamanca, València, Bailén, Andújar, Tarifa, Algesires i Alacant. Els dirigents cantonals van ser petits burgesos (comerciants i treballadors qualificats) farts de la vida política espanyola. Pi i Margall va dimitir i va ser substituït per Salmerón, que va esclafar els moviments cantonalistes. Salmerón va dimitir poc després incapaç de signar les sentències de mort dels dirigents cantonals.
58. A l´esquerra, Nicolás Salmerón (1838-1908), filòsof i polític andalús demòcrata i federalista. A la dreta, el gadità Emilio Castelar y Ripoll (1832-1899), polític republicà moderat; va arribar a ser l´últim president de la I República.
59. Apartat 5: “El Sexenni democràtic (1868-1874)” Els republicans més conservadors van aprofitar per arribar el govern de la mà de Castelar(setembre del 1873). Però Castelar va arribar en un moment en què ningú creia ja en la república. Va dimitir en gener del 1874. El pronunciament militar del general Pavía(que va entrar al congrés acompanyat per la Guàrdia Civil) va dissoldre les Corts, tot esperant la restauració borbònica. En desembre de 1874 el general Martínez Campos va proclamar rei d´Espanya a Alfons XII, fill d´Isabel II. Acaba la molt breu I República espanyola (1873-1874) i es restaura la monarquia borbònica. I de pas, acaba també el Sexenni democràtic.
