Unitat 5

Unitat 5. La construcció de lÈstat Liberal (1833-1868).
Dpt. d`Història. IES GUADASSUAR
11
↓
Unitat 5.- La construcció de lÈstat liberal (1833-1868)
I. Les Regències(1833-1843)
La Guerra carlina (1833-1839)
La Regència de Mª Cristina (1833-1840)
L’Estatut Reial (1834)
- La Constitució de 1837
La Regència d’Espartero (1840-1843)
2.-. El Regnat d’Isabel II (1844-1868)
2.1.- El sistema polític
La Constitució de 1845
Els partits polítics
Els “pronunciamientos” militars
2.2.- La dècada moderada (1844-1854)
2.3.- . El Bienni Progressista (1854-1856)
2.4.- Moderats i liberals (unionistes) (1856-1868)
2.5.-Causes caiguda monarquia el 1868.
1.- Les Regències (1833-1843)
La guerra carlina (1833-1839)
Ferran VII mor el 29 de setembre de 1833, l’1 d’octubre, des de Portugal, Carles Maria
Isidre proclama els seus drets dinàstics, Manifest d’Abrantes El 5 d’octubre, en Bilbao i Àlava
és reconegut com rei, com Carles V i d’aquesta manera s’inicia la sublevació carlina i la guerra.
La Guerra Carlina no serà únicament un conflicte dinàstic, en aquesta s’enfrontaren dues
concepcions ideològiques (dues concepcions de la societat) diametralment oposades que trobaren
una base social ben diferent.
Bàndol Carlí:
- Base Ideològica: al bàndol carlí s’alinearen els absolutistes més intransigents.
Carles Maria Isidre tenia un doble objectiu: la defensa de l’aliança Tron-Altar + el
legitimisme (el dret successori masculí). (S’identifica amb el pensament reaccionari).
- Base social: Com vam veure en el tema anterior, el naixement del partit carlí
es anterior a la mort del Rei Ferran VII. Aquest, presenta dues vessants: *els
líders, lÈsglésia i sectors de la noblesa,especialment la petita noblesa rural i una
part de lÈxèrcit; *les masses o Voluntaris Reialistes, un grup paramilitar creat
per oposició a la Mílicia Nacional i legitimat per lÈsglésia. La seua composició:
*pobres, marginats urbans i artesans arruinats per la fi de molts dels vells oficis
davant l'empenta del capitalisme. *Però sobretot camperols (el carlisme és un
fenòmen rural i mai aconseguiren suport en una gran ciutat) arruinats per la
baixada de preus del blat posteriors a 1816 i per la pèrdua de les colònies
americanes i esclafats pels impostos del Trienni que el rei no anula, però que
lÈsglésia presenta com a liberals. La propaganda del clergat insistirà en què la
miséria té com a causa un govern que no segueix els principis tradicionals (cosa
que connecta amb la prosperitat del segle XVIII) i, per tant, cal organitzar una
insurrecció per a recuperar el bon govern i alliberar el Rei. Amb la mort del rei, el
malestar continuarà i sàgreujarà amb la venda de les terres comunals i de
propis. Però, com vam veure en el tema anterior, el carlisme no és un fenòmen
generalitzat de tot el país. Té a vore amb lèmpobriment que afecta a certes

22
parts del país, com és el cas de la Catalunya interior i el Maestrat i on els
llauradors no poden compensar el descens dels ingressos per la pèrdua dels
mercats exteriors portant una part de la producció al mercat. .
*.Tampoc s'han de descartar altres factors: formar part de les milícies carlines
garantia una paga en un moment de crisi . (Quan comencen les
desamortitzacions,els recursos dels monestirs s'esgotaràn i les partides carlines es
convertiràn en un mode de vida en saquejar les poblacions).
*Per últim,en el país Basc i Navarra es tractava de defensar les velles
institucions de govern medievals, elsfurs.
- Base Geogràfica: Elcarlisme va triomfar en les zones rurals del Nord (País
Basc i Navarra, Catalunya, el Maestrat al País Valencià), ja que la defensa dels furs
era un principi programàtic carlí. Aquesta defensa anava associada a l’optica que els
furs era un principi de l’Antic Règim que calia recuperar. Des d’una perspectiva
ultraconservadora el respecte dels privilegis de les poblacions basca i navarra i la
promesa de la seua recuperació en Catalunya, Aragó i València estava dins dels
programes carlins. Per contra als programes liberals l’abolició dels furs sempre estava
present.
*Per tot això,el carlisme es podia sintetitzar en DIOS, PATRIA y FUEROS
- Recolzament no explícit de Rússia, Àustria i Prusia, potències absolutistes
en l`Europa del moment.
 Bandòl Cristí/Liberal/Isabel:
- Base Ideològica: Recolzaven a Isabel, i per tant a Maria Cristina, la Reina
Governadora, un ventall més variat: sectors més moderats i parcialment
reformistes de l’absolutisme (Cea Bermúdez) + liberals moderats (Martínez de la
Rosa) + progressistes i revolucionaris que tornaven de l’exili i que veien en la
regent l’única possibilitat de transformar el país.
- Base social: La plana major de l’exèrcit + la majoria d’alts
càrrecs de l’administració + les altes jerarquies de l’església (conscients que els
canvis eren inevitables) + la burgesia de negocis (comerciants, industrials,
financers...) + intel·lectuals i professions liberals (advocats,metges,professors...) +
obrers + camperols del sud.
- Recolzament explícit de Portugal, Anglaterra i França.
Fases de la guerra carlina
Les forces contendents eren molt desiguals cap a 1835, perquè els partidaris dels
govern disposaven permanentment de 200.000 soldats. Els carlins tenien uns
80.000 combatents, (50.000 en el nord i Castella, 20.000 en el Maestrat i 10.000 en
el nord de Catalunya). Aquest desequilibri de forces no explica que la guerra durà
7 anys. Per a molts dels generals governamentals i per a les autoritats fidels a la
Regent el més important era controlar una posible Revolució i no els carlins.

33
El conflicte armat passà per les següents fases
*En un primer moment,cap a 1833 els carlins s'organitzen en partides o
guerrilles, donat que no conten amb un exèrcit convencional.
*1833-1835. Des de les seues bases en el País Basc i Navarra, els carlins intenten
prendre la ciutat de Bilbao, amb la formació d'un exèrcit regular dirigit per
Zumalacàrregui. Fracasaràn i en l'intent morirà el mateix Zumalacàrregui. Cap
el sud, en els Ports de Morella, l'actuació va ser dirigida pel general Cabrera en
forma de guerrilles.
*1836-1840. La guerra s’inclina definitivament pel bàndol liberal a partir de la
victòria del general Espartero en Luchana (1836). Els carlins intentaren
aconseguir més territori ( i més suport econòmic) iniciant una expedició cap a
Madrid amb la intenció de prendre la capital, però van fracasar i s’inicià la
tornada cap el nord.
LA PAU
Tot això demostrava la debilitat dels carlins per guanyar la guerra i així es
produeix una aproximació cap els liberals amb l’objectiu de signar una pau.
D’aquesta manera, el general carlí Maroto acordà amb Espartero el conveni de
Bergara (1839) que significava el manteniment dels furs per a les províncies
basques i Navarra i la integració en l’exèrcit liberal dels oficials i
comandaments carlins. Només al Maestrat, el general Cabrera es va negar a
aceptar el tracte i resistí fins 1840.
En el següent enllaç trobareu l’examen de Juliol de 2013, que demana un anàlisi del
carlisme i de la guerra carlina
http://www.cece.gva.es/univ/docs/EXAMEN_HES_Juliol2013.pdf
Des de 1840, el carlisme continuarà al llarg dels segles XIX-XX com una opció
antiliberal, integrista i ultracatòlica i oposada al laicisme, protagonitzant dues guerres més
(1844) i (1870-76).
La Regencia de Maria Cristina. (1833-40).
LÈstatut Reial de 1834.
La Regent Maria Cristina crida a Martínez de la Rosa, liberal que pertany al sector
més conservador dels moderats perquè redacte un document polític, lÈstatut Reial, símbol
dùn pacte entre làristocràcia i la burgesia de negocis per a fundar un règim
pseudoparlamentari (semblant a la Carta Atorgada francesa de1815 i a lÈstatut de Baiona de
1808). Això no era cap constitució perquè no ha havut procés constituent ni deliberatiu, sinó
la concessió del Rei dàlguns drets, llibertats i un Parlament.
Preveia 2 cambres:
*la dels Prócers/Aristocràtica, una assemblea de bisbes, nobles i militars, per designació reial i

44
*la dels Procuradors, escollida per Sufragi Censatari (0,15 % de la població), però amb
escasses prerrogatives (sols pot deliberar dàllò que autoritze la Corona). En general, no aporta
drets ni llibertats ciutadanes, ni regula els poders de lÈstat.
Això no satisfa ni a liberals ni absolutistesi davant la *guerra carlina, *les protestes a les
principals ciutats *i la fallida de la Hisenda (no es fa cap reforma del sistema fiscal heretat de
lÀntic Règim), es produeixen diversos moviments juntistes el 1835-36 que aconsegueixen la
destitució de Martínez de la Rosa ila subsititució per Mendizábal que decreta una primera
desamortització, làmpliació del dret a vot i la llibertat dìmpremta . Però la destitució
dàquest per la Regent el 1836,provocarà un aixecament de la Caserna de La Granja (1836)
que obliga Maria Cristina a jurar la Constitució de 1812 (i Mendizábal tornarà com a
ministre d`Hisenda).
Aleshores, el poder passarà a mans dels progressistes,que governaràn entre 1837-1840. El
resultat és la Constitució de 1837, el desmantellament de lÀntic Règim i la derrota dels
carlins.
Els diferents governs progressistes (1836-1843) tindràn un triple objectiu:
1. Instaurar el Règimen Liberal: es va restablir la legislació de Cadis i la del Trienni:
*abolició definitiva del règim senyorial seguint el decret de les Corts de Cadis de 1811
(que garantia la propietat de la terra per a una bona part de la noblesa, més informació al tema
7) ; *la fi definitiva de les vinculacions de terres; *supressió del delme eclesiàstic;
*llibertat plena d’impremta; *desamortització i reforma de la Hisenda
2. Guanyar la guerra: es va reforçar les competències de les autoritats provincials
encarregades de subministrar armes a l’exèrcit i es va donar el comandament al
general Espartero; *es posaren en pràctica mesures per tal d’acabar amb el
recolzament al carlisme en la reraguarda, especialment per part del clergat
3. Lèlaboració dùna Constitució, la de 1837
La Constitució de 1837
↓
Principis Ideològics i principals òrgans constitucionals
La Constitució de 1837, malgrat ser de tendència progressista, tenia importants concessions
moderades, és una revisió moderada de la Constitució de 1812.
- El principi de la Sobirania Nacional apareix matisat => al preàmbul
sí que s’anuncia (“ la Nació en ús de la seua sobirania revisa la Constitució de
1812,”) però després aquest principi ideològic no apareix en cap article.
- El principi de la Divisió de poders no es reconeix de manera
explícita. A més a més, aquest es sotmès a l’enfortiment de l’autoritat del
monarca que a més de posseir el *poder executiu (art.45) amb la capacitat de
nomenar ministres que havien de formar part del parlament ; * compartia el
poder legislatiu amb les Corts (art 12) i* tenia capacitat de convocar, suspendre
o dissoldre les Corts (art 26). En relació a les Corts,*la funció principal és la
d’elaboració de lleis, que comparteix amb *el rei, aquest tenia el vet

55
absolut en lloc dels suspensiu de Cadis. Les *Corts eren bicamerals (art. 13):
el Congrés, que s’elegia per sufragi censitari i directe, i el Senat, els seus
membres eren elegits pel rei i tenia els mateixos poders que la cambra baixa
(art. 15).
Drets Individuals
- Respecte a la religió, front a la rotunda confessionalitat de l’Estat de Cadis, en
la Constitució de 1837 es va optar per una fórmula ambigua que establia el
manteniment de la població religiosa (clergat) per part de lÈstat(art. 11)
- La Constitució de 1837 no té una declaració de drets tan explícita com ocorria
en 1812. Admetia alguns drets de Cadis, encara que protegeix amb més èmfasi la
llibertat d’impremta (art.2), aspecte que mostra el tarannà progressista que
considera que la premsa com el mitjà millor per educar a l’opinió pública i difondre
les idees innovadores.
- La Constitució de 1837 no establia el sistema electoral, remetia a una llei
posterior, a diferència de Cadis.(segons aquella llei podia votar el 2,2% de la població
i per tant s’establia el sufragi censatari o restringit).
- Li donava molt de poder als Ajuntaments, d’elecció popular (art.70) i
restablia la Milícia Nacional (art. 77) mostren el caràcter progressita d’aquest text.
Naturalesa i significació de la Constitució de 1837
↓
La importància històrica d’aquesta Constitució es que consolidarà definitivament el
règim constitucional a Espanya. Des d’ara les diferents forces polítiques establiran diferents
règims polítics, però sempre dins del sistema constitucional, es a dir, acatant unes normes que
garantiren (a la teoria) els drets dels ciutadans i limitaren el poder dels governants.
La Constitució de 1837 , comparada retrospectivament amb altres constitucions del
període (1808-1868) és progressista però implica ja algunes restriccions respecte la de 1812.
Més conservadora serà la següent de 1845.
______________________________________________
Les eleccions de 1837, donen el poder als moderats que intenten aturar mesures
revolucionàries dels progressistes: Ajuntaments per elecció del govern; *abolició de la
Milícia Nacional; *intent de paralitzar la desamortització.
El 1840, Espartero dona un colp/pronunciament que implica la tornada dels progressistes
i la renúncia de Maria Cristina.
1840-43. Regència dÈspartero.
Reprimirà al moviment popular i es recolzarà en militars fidels. Això empentarà els
moderats, que amb la col.laboració dàlguns progressistes donaràn un
colp/pronunciamiento i expulsaràn Espartero (1843).

66
2.- LÈspanya dÌsabel II. (1844-1868)
El sistema polític de l’època
Consta essencialment de tres elements: la constitució de 1845; dos ( i més tard tres) partits
polítics que no se tornen pacíficament en el poder; i finalment l’exèrcit, que a través dels
pronunciaments militars, intervenen i faciliten (violentament) l’alternànça política.
2.1.-La Constitució de 1845.
Làny 1844, Isabel II fou declarada major dèdat i les eleccions dèixe any certificaren la
continuïtat en el poder dels moderats, que dissenyaren lèstructura de lÈstat liberal a la mida dels
interessos terratinents i financers, marginant la burgesia industrial i les classes populars.
El document clau dàquesta etapa fou la Constitució de 1845, que tenia les següents
característiques:
Principis ideològics i principals òrgans constitucionals
- Sobirania Compartida entre la Monarquia i la Nació (Corts), d’aquesta
doble realitat emanava la constitució de 1845 tal i com assenyala el
preàmbul. D’aquesta manera es presentava a la monarquia com una peça
històrica i consubstancial a la sobirania.
- El principi de la divisió de poders està totalment limitat, hi ha un major poder de
la monarquia i un menor poder del legislatiu i judicial:
 El poder legislatiu elcompartien les Corts i la Monarquia, que te capacitat
de sanció legislativa i la possibilitat de dissoldre el Congrés. Les Corts
eren bicamerals, el Senat estava format per un nombre il·limitat de
senadors nomenats per la reina amb caràcter vitalici (articles 14 i 17); per
ser senador calia pertànyer a les classes altes (art.15) i el senat tenia funcions
judicials (podia jutjar ministres i senadors) de manera que desapareix la
independència dels tres poders. El Congrés es triava per sufragi censitari
amb un caràcter més restrictiu que la constitució de 1837 (en 1837 el cos
electoral representava el 5% de la població, en 1845 era del 0.8%, unes
100.00 persones)
 El poder executiu. La Reina, a més de mantindre les mateixes facultats que
en la Constitució de 1837 ara tindrà la de nomenar al cap de govern i
donar-li el decret de dissolució de les Corts (això està en les antípodes
d’un règim parlamentari, en lloc de nomenar com president de govern al
líder de la majoria de les Corts, nomena al personatge que vol i li dona la
capacitat de dissoldre les Corts i fabricar-se unes noves, és semblant al
que passarà en la Restauració de 1876)
 El poder judicial. es suprimeix l’expressió de poder judicial, es limita
l’autonomia dels tribunals i el senat tindrà capacitat judicial
Drets Individuals
La Constitució de 1845 en la seua primera part arreplega una declaració de drets igual a la
constitució de 1837, la diferència és que ara la major part dels drets es podien limitar per
lleis posteriors. no es garantia la llibertat dèxpressió; *no es reconeixia cap dret social ni
econòmic Aquesta constitució declara la confessionalitat de l’Estat de manera inequívoca
(art.11), conseqüència d’això serà el Concordat de 1851.

77
Altres
*els Ajuntaments (capitals de província) eren triats pel govern central i els governadors
civils feien el propi amb els més petits; *es disolia la Milícia Nacional:
Els partits polítics.
El sistema de partits. Moderats i progressistes. Les alternatives.
Els dos grans partits de l`època isabelina van ser els moderats i els progressistes, que
representaven els dos grans corrents del liberalisme de la primera meitat del segle XIX i eren
lèxpressió dùn sistema constitucional i monàrquic. En cap dels casos són partits de masses, són
simplement agrupacions molt reduïdes que sàrticulaven al voltant dàlgun notable –civil o
militar- i no constituïen organitzacions amb programes elaborats, més bé semblaven
corrents dòpinió o camarilles vinculades per relacions personals o per interessos
econòmics. També,cal recordar que la restricció del dret a vot desvinculaven la majoria de
la població de la vida política dels partits. En aquest joc polític també té el seu paper la
premsa escrita, que aleshores, esdevé un instrument partidari i no un instrument formatiu o
informatiu (els periòdics eren, a la pràctica, portaveus de les diferents corrents o partits
polítics).
 Els moderats,eren un grup més o menys heterogeni format per grans terratients,
comerciants i financers junt a les restesde làntiga noblesa, làlt clergat (sobretot
després del Concordat) i els caps militars. Defensaven a ultrança la propietat
privada i el sufragi restringit com les armes ideals per impedir làccés de les
classes populars a la política. També defensaven la sobirania compartida entre les
Corts i la Corona, amb amplis poders per aquesta. Tot açò es complementava
amb la limitació dels drets ciutadans, com la llibertat de premsa, els drets
dàssociació i reunió i lús de la repressió amb la Guàrdia Civil, creada el 1844 i
lÈxèrcit. Finalment defensaven la influència del Èsglésia i la confessionalitat de
lÈstat. De les diverses tendències internes, la majoritària era lèncapçalada per
Donoso Cortés i Narvàez.
 Els progressistes., procedien del corrent exaltat (època del Trienni) i també eren un
grup molt divers: sectors burgesos i urbans agrupats sobre la idea de la sobirania
nacional i el predomini de les Corts front a la Corona. El seu ideari presenta
algunes diferències respecte dels moderats: rebutjaven el poder moderador de la
Corona i no acceptaven la seua intervenció política; eren partidaris dàmpliar el
sufragi, però sempre el consideraven com a restringit i també demandaven
reconéixer els drets individuals i col.lectius: llibertat de premsa, dret dàssociació,
ajuntaments elegits pelsveïns, Milícia Nacional.També es declaraven lliruecanvistes
des del punt de vista econòmic i volien limitar la influència de lÈsglésia.
Sociológicament, agrupava a sectors burgesos urbans (professions liberals,
botiguers,comerciants) i gent del món dels oficis i del treball fabril, encara que
estos últims fundaràn el partit demòcrata cap a 1849. Estigueren al govern entre
1854-56 i redactaren una Constitució (la de 1856) que mai no entrà en vigor. El seu
líder principal, Espartero, però també destacaren Prim, Mendizábal, etc.
 Entre tots dos, trobem la Unió Liberal, fundada el 1854, com si es tractara dùna
opció centrista, però ideològicament no mostraven moltes diferències dels

88
moderats. De fet van governar amb els progressistes (1854-56) i també amb els
moderats (1856-68) i preferien el torn pacífic al “pronunciamiento”. (O`Donell
principal líder)
 Fora dels cercles de la política oficial, trobem altres grups polítics. El 1849 se funda
el Partit Demòcrata, com una escisió dels progressistes. Dàcí, surgiràn, més tard, els
grups republicans. La influència dels corrents democràtics europeus, el creixement
dels grups obrers i la indefinició dels progressistes influiren en el seu
desenvolupament. Defensaven el sufragi universal, làmpliació deles llibertats
públiques (dèxpressió, de premsa, de cultes), els drets col.lectius (dàssociació i
reunió) i la intervenció de lÈstat per a garantir la igualtat social ((jornal mínim,
dret a lènsenyament) Líders: Monturiol, Figueras, Montaldo, Castelar, Pi i
Margall, etc. Durant els anys 60 es produiràn noves escisions i apareixen els
republicans federalistes i igualitaris, partidaris de reformes econòmiques i de la
República (Pi i Margall) i els individualistes (Castelar), defensors de canvis
polítics. Sociológicament, agrupaven a treballadors fabrils, a xicotets botiguers,
periodistes i escriptors, etc.
 El moviment obrer (temes següents, nº6 i 8 ), no tenia un partit polític i els primers
sindicats i associacions obreres lluitaràn pel reconeixement del dret dàssociació (el
1840 és la primera vegada que es reconeix, però no serà definitiu fins finals del segle
XIX).
 Els carlins, apareixeràn com el grup polític antiliberal per excel.lència i després dùna
nova revolta (a Catalunya, la guerra dels matiners, 1844-46), no tornaràn a les armes fins
1872.
L’examen de Juny de 2007 incorpora dos documents sobre el període. Podeu llegir-lo com a
referència. Aci teniu l’enllaç
http://www.uji.es/bin/infopre/trans/examens/0607/histo.pdf
El de Juny de 2010 abraça el període 1844-1874. Aci teniu l’enllaç
http://www.uji.es/bin/infopre/trans/examens/0910/hesp.pdf
2.3.-Conclusió. Característiques del període 1844-1868.
1) La permanència d’un règim de monarquia liberal de tendència conservadora plasmat en la
Constitució de 1845, que establia un sistema de participació política exclusiu d’una oligarquia
de propietaris ( membres de la vella aristocràcia + burgesia agrària, mercantil, financera i
industrial + professions liberals + alts càrrecs de l’administració i l’exèrcit) defensors de governs
autoritaris, d’una monarquia forta. Es la demostració del carácter conservador de la revolució
liberal espanyola i del pacte entre la gran burguesia emergent i sectors de la noblesa
2) La monarquia (Isabel II) recolzarà aquest moderantisme i, poc a poc, s’allunyarà del poble,
fet que provocarà la seua caiguda en 1868.

99
3) Una constant del regnat serà la presència dels militars entre els governants del país
(Espartero, Narvaez, O’Donell, Serrano, Prim...).
La participació de l’exèrcit en la vida política es deurà a diferents raons:
 . La mitificació i el messianisme del militar victoriós en un país
que havia estat mig segle en guerra. (recordem guerra de la independència i guerra
carlina)
 La debilitat del sistema parlamentari en el que els partits polítics lluitaven pel poder
sense respectar el joc parlamentari i recorrien a accedir al govern mitjançant el
pronunciament militar. La convicció de que la presència d’un militar al front de
l’executiu garantia un govern fort i el manteniment de l’ordre. Cal destacar que els
militars participaven en la vida política com líders de partits no com caps de
l’exèrcit. La societat espanyola es va habituar a la confusió entre el poder polític i
militar. A més, els militars solien acumular molt de poder en cada província: suspenien
les garanties constitucionals i declarar lÈstat de guerra.
 Però, segurament, tot aixo, el protagonisme militar també tenia relació amb les
prerrogatives de la Reina: segons la Constitució de 1845, podia triar com a cap de
govern a qui volguera, independentment del partit que manara en les _Corts. La
preferència pels moderats, no sols era una qüestió ideològica, sinó que també tenia
relació amb tota una Cort dàmics i favorits que aconsellaven la Reina (camarilla de
palacio). Dàquesta manera, els progressistes,sols podien accedir al poder a través del
pronunciament militar que forçava Isabel II a cridar-los al govern. Açò va tenir dues
repercusions:* Isabel II sàllunya dels corrents més democratics i al final es veura que
allò que cal fer es enderrocar la reina i canviar el sistema; *dàltra banda, i donat que
els progressistes, com veurem ara, no es diferencien tant dels moderats, aviat sorgiran
tendencies i grups que demanden obertament el pas al sistema democratic (1868),
són els republicans.
En la pàgina 119 del llibre vell (Doc 2) teniu el funcionament dels dels mecanismes de qualsevol
pronunciamiento militar. Açò és un resum:
Amb motiu del descontent polític davant làcció de govern, un general es pronunciava i
llegia un manifest a les tropes. Si el colp tenir suficients supors, els insurrectes feien
detencions, es formaven juntes a les principals ciutats i se substituïa a les antigues autoritats
(es a dir a les de làltre partit). Finalment, la reina solia nominar com a cap de govern al
líder del partit prouniciat, que, naturalmente, solia ser un militar. En cas contrari, el govern
portava a terme una repressió salvatge (empressonaments,afusellaments) o en el millor dels
casos, lèxili.
També en aquesta pàgina podeu trobar una cronologia dels diferents pronunciaments militars
ocorreguts entre 1836-1868.
El historiador Josep Fontana ens explica que hi havia al darrere dels “pronunciamientos”
militars:
“ Un dels problemes més greus del fals sistema parlamentari instal.lat a lÈspanya del segle
XIX era la dificultat de fer les mutacions necessàries en el govern. (..) Entre 1833 i 1874 es va
recòrrer al pronunciamiento: al colp militar disfressat de moviment revolucionari on les coses

101
0
no acostumaven a anar gaire lluny. Es tractava dèspantar prou els governants per fer-los
accedir al canvi que feia pujar un nou partit al govern, acontentant les masses populars amb
tota la parafernàlia de manifestos de retòrica revolucionària, de poder assumit temporalment
assumit per unes “juntes” suposadament representatives de les forces populars, de lèntrada
del general alliberador i dùna ràpida tornada a la normalitat de sempre (..). El mecanisme
havia funcionat a la perfecció prou vegades; però a mesura que la consciència popular
madurava, era més difícil de controlar. 1854 fou un seriós advertiment (...) i 1868 una
experiència encara més greu que sèscaparia al control amb la proclamació de la República.”
FONTANA, J., La crisi de lÀntic Règim i la industrialització 1787-1868, Barcelona,
1988, pp.336-337.
2.2.- La construcció de lÈstat liberal.
(una altra pregunta 4 seria aquella que incideix en la construcció de l’estat liberal durant la
dècada moderada. Cal vore les fonts i la pregunta perquè sovint es combina amb la Constitució
del 45 )
El moderantisme va voler consolidar lèstructura del nou Estat liberal sota els principis del
centralisme, la uniformitat i la jerarquització. Un conjunt de reformes administratives per part
dels moderats posaren en marxa aquest procés (és la dècada moderada, 1844-1854) .
2.2.1.- La dècada moderada. (1844-1854)
 Creació dùna administració (llei de 1845) controlada pel govern central, que
tria/elegeix governadors i alcaldes de capitals de província. (Aquesta
administració se superposava a la divisió provincial establerta el 1833, durant la
Regencia de Maria Cristina, per part de Javier de Burgos i que establia la
provincia com a demarcació electoral bàsica i els governs civils, que tenien com a
missió principal organitzar les eleccions i controlar l’ordre públic). En conjunt, es
pot dir que ara el centralisme liberal se superposa a l’absolutisme centralitzat que
ja havia acabat amb els furs (valencians i catalans)
 A més, es redacta el Codi Civil, base del de 1889, amb lòbjectiu de defensar la
propietat privada. També es redacta el Codi Penal, de 1848.
 Es crea un model dìnstrucció pública o ensenyament obligatòri, seguint el model
francés, però fou un fracàs per la falta de mitjans humans i econòmics i pels
continguts, escassament científics. El 1887, el 65% dels majors dèdat era
analfabet. Lèscola es mantindrà en mans de lÈsglésia.
 Per últim, sìnicia lèstabliment dùn sistema fiscal (1845), dividint les
contribucions en directes i indirectes, però no estava recolçat per unes
estadístiques fiables i no va haver mai voluntat dàplicar-les. LÈstat continuarà
alimentant-se dìmpostos indirectes ( i així els grans propietaris podràn
seguir pagant poc o res).
 També s’estableix el sistema mètric dècimal i el sistema de pesos i mesures.
 Les relacions Església-Estat. El Concordat de 1851 amb Roma establia la
suspensió de la venda dels béns desamortitzats, la tornada dels expropiats i
no venuts i el finançament públic del culte i del clergat. A més: es concedia a

111
1
lÈsglésia la intervenció en lènsenyament públic i el control del privat;
*lòficialitat del catolicisme; *el control de la moral pública; *i el govern
tindria dret de presentació de bisbes.
 Altres: *la creació de la Guàrdia Civil, 1844, un cos militar que tenia per
objectiu el control de lòrdre públic en el camp sota la direcció del
governador civil (es a dir, garantir la propietat front al descontent dels
jornalers amb les desamortitzacions i la supressió del règim senyorial).
2.4.-El Bienni Progressista, (1854-1856)
El sistema polític de 1845 donava amples prerrogatives a la Corona i en les seues mans i les de la
camarilla de favorits recauia la possibilitat dùn canvi de govern. Aleshores, els preogressistes
sols podien forçar un canvi polític a través del pronunciamiento militar. El Pronunciament de
Vicàlvaro, 1854 i el Manifest de Manzanares donen lloc a insurreccions generals a les
principals ciutats i aleshores Isabel II concedeix el govern al progressista Espartero.
Reformes dels progressistes, 1854-56:
*llei de ferrocarrils de 1856; *desamortització de Madoz de 1855 de béns propis i
comunals i el que restava de béns de lÈsglésia; *llei de societats de crèdit; *Constitució
de 1856,que mai no entrà en vigor. Recollia la sobirania nacional, limitava el poder de
la Corona, *establia la Milicia Nacional; *els Ajuntaments triats pels veïns; *Senat
escollit per votació; *l`hegemonia del Congrés sobre el Senat; *llei de tolerància
religiosa. (vegeu pàgina 121 llibre)
Les mesures reformistes del Bienni no van solucionar la crisi de subsistències i van generar un
clima de fort enfrontament social. A Catalunya, es multipliquen les vagues obreres (1855)
(millores salarials, abolició de les quintes, reducció de la jornada laboral eren les les seues
reivindicacions) i al camp andalús i extremeny les revoltes (incendi de collites). La
legalització de les associacions obreres el 1855 i la continuació de les tensions va fer que les
classes propietaries sàtemoriren i que es multiplicaren les divisions al si del govern de
progressistes i liberals.Espartero dimiteix (1856)i la reina nomena O`Donell cap de govern
que reprimirà els progressistes i el moviment obrer naixent.
2.5.- La tornada dels moderats (1856-1868).
El 1856, O`Donell forma govern i això significa la tornada dels moderats al poder amb els
unionistes. Durant aquests deu anys moderats i unionistes formen govern i es poden establir dues
grans etapes:
*1858-1863. La Unió Liberal (unionistes) governen i emprenen aventures exteriors
militars en el Marroc, Indoxina i Mèxic amb lòbjectiu de desviar làtenció dels problemes
interns i incrementar la popularitat reial.
*Des de 1863, Narváez, moderat torna a presidir el govern i inicia un gir autoritari
amb governs dèxcepció i repressió a progressistes, demòcrates i republicans. Els intents per
a enderrocar el govern moderat es multipliquen, com ara els sucessos de San Daniel (1865),
(vegeu pàg 123 llibre) la revolta de la caserna de San Gil (1866) que acabà amb 66 afusellats i

121
2
més de mil presoners. O Donell sèxilia a Anglaterra i els lliberals també se separen dels
moderats definitivament
2.6.-Causes de la caiguda de la monarquia. 1868. (açò enllaça amb el tema 6 pàgines 130-
131 llibre)
1) La política represiva i autoritària del govern (moderat), que excloïa a la resta de
forces polítiques (republicans, progressistes i demòcrates) i grups socials (classes
populars, classes mitges i burguesía industrial).
2) La crisi econòmica (1866-68),de doble signe: * de subsistències,destacant el Blas,
amb pujades de preu del 100%, generant un clima de malestar i violencia generalitzat;
*moderna, afectant a les finances i el ferrocarril. Un cop construït el ferrocarril, aquest
no generarà beneficis (tampoc hi havia cap cosa per a transportar per la crisi) i el valor de
les accions del ff.cc. va caure i això afectà el Deute Públic i el sistema financer. Dàltra
banda, el textil català entrà en crisi per la manca de matèria primera (cotó) a causa de la
guerra civil americana (1861-65)i la crisi de subsistències del camp castellà (els
llauradors pobres no compren). Aleshores, els grans negociants i la burguesia industrial
demandaràn la intervenció del govern per a recuperar els negocis (proteccionisme).
3) La crisi econòmica i làutoritarisme polític,multipliquen les manifestacions de
descontent: “ Noche de San Daniel”, 1865; Revolta dels Sargentos, 1866 (ja vist).
Així, lòposició política liberal i democràtica (progressistes i demòcrates) signarà un
acord –Pacte dÒstende, 1866-, que establirà les bases dùn nou règim polític:
La forma de govern –monarquia o república- serà decidida per les Corts;
La destrucció del sistema polític de 1845 i el destronament dÌsabel II;
El sufragi universal.
A aquest pacte sàfegiràn els unionistes el 1867, després de la mort del general O`Donell,
contrari a qualsevol insurrecció. Això va facilitar la incorporació de la major part de
lèxèrcit, dirigit per Serrano, atorgant al pronunciament un carácter més conservador,
front als demòcrates i els moviments populars. Aquesta és la base de les discrepàncies
posteriors a 1868.
Annexe .Conceptes importants: (venen del tema anterior)
Liberalisme.
És una concepció del món/ideologia forjada en lòposició a lÀntic Regim i procedent dels
escrits, pel que fa als aspectespolítics,dels il.lustrats francesos,Montesquieu, Rousseau, etc
i en els liberals anglesos, John Locke (i els escrits dÀdam Smith i David Ricardo pels aspectes
econòmics).
Caracteristiques:
*Els liberals entenen que la societat es troba formada per individus que tracten de satisfer tota
classe de pasions i desitjos. Aquestos individus sòrganitzen políticamente i aixi naix
lÈSTAT, com un conjunt dìnstitucions que tenen per objectiu preservar certs drets
considerats inviolables, com ara la llibertat dèxpressió,la llibertat econòmica o el dret a la
propietat.
*Per tant, els liberals entenen que lÈstat es caracteritza per:

131
3
*la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial) per a evitar les tiranies i el
despotisme (com ara la Monarquia Absoluta);
*la sobirania nacional. El fonament del poder estatal no es troba en el desig diví (per la
gràcia de Déu), sinó en la voluntat dels ciutadans dùn territorio, tots ells lliures i iguals devant la
llei;
*uns drets i llibertats (mínims) com ara: la llibertat d expressió, de moviments, la
igualtat civil o igualtat davant la llei, la llibertat dèmpresa, el dret a la propietat, etc. Però els
drets de carácter col.lectiu, com ara el dret dàssociació i reunió (formació de partits i
sindicats) i/o altres drets socials i econòmics, com ara el dret a vaga, a rebre asistència
medica, a un salari mínim o a una escolarització obligatòria, etc no es trobaven reconeguts i
fins i tot perseguits (com ara el dret dàssociació). A més, la participació política a través de
les eleccions es veia delimitada per les propietats o béns: és el sufragi censatari o restringit,
reduït a aquells grans propietaris i contribuents. (Fins el segle XX, el sufragi sempre fou masculí);
*una constitució o llei suprema dùn país, que recollia els drets i llibertats individuals i
lòrganització dels poders de lÈstat. Una constitució era la conseqüència dùn procés deliberatiu
(procés constituent) per part dùn parlament triat per la nació. No es pot parlar de Constitucions
quan aquestes són fruït dùna acció del rei o dùn govern.Aleshores hauriem de parlar de Cartes
Atorgades, com fou el cas de lÈStatut Reial de 1833 o lÈStatut de Baiona de 1808 La primera
Constitució escrita fou la dels USA el 1787. A Espanya, la primera fou la de Cadis, 1812.
Per tant, el liberalisme sòposava a la concepción patrimonial de lÈstat que exercien els
Reis (per delegación divina lÈstat, el regne era seu) i que es recolçava en una societat
basada en la desigualtat jurídica (privilegis). Es per això que el liberalisme pretenia, front a
lèstructura de lÀntic Règim, un canvi revolucionari, que establiria un ESTAT de DRET
però no era inevitable que sàrribara a la democràcia, entesa aquesta com un regim polític
basat en la participació popular (sufragi universal) i certs drets socials.
Pensament reaccionari I defensa de làbsolutisme.
Procedeix de la llluita contra els escrits de la Il.lustració i especialmente de les conseqüències
de la Revolución Francesa, que va significar lènderrocament de les estructures de lÀntic
Règim . Aquest fet ho interpretaven com la conseqüencia d` una conspiració per part de
minories intel.lectuals (la maçoneria) contra el govern i la societat volguda per Déu. Els
principals autors del pensament reaccionari són francesos: De Maistre i De Bonald.
Característiques:
*Tot poder polític prové de Déu i els homens no poden qüestionar-lo. La conseqüència és la
unió entre el Tron (Déu) i làltar (Església);
*Defensa incondicional dels principis de la societat estamental, entesa com la volguda per
Déu, on la noblesa sèncarregaria de les missions militars; lÈsglésia, la consecució de la
salvació. Junt a això la monarquia i la familia es consideren entitats eternes i inqüestionables.
*Negació total i radical del pensament racional, de la lliure discusió i dels drets i llibertats
individuals. Sols la tradició, fixada per lÈsglésia, i la revelació divina, present a les Sagrades
escriptures són font de coneixement i dòrganització del poder poític. Qualsevol cosa que se`n
surta dàcí, per mínima que siga, genera la REvolució. Dàquesta manera, governar és
essencialment, reprimir.
Doc La feble nacionalització espanyola del segle XIX.
“Des de 1835 el poder real a Espanya va funcionar a partir de les ordres que donava el cap del
govern a les autoritats efectives de les províncies, (..), que eren els capitans generals i els

141
4
governadors militars. (..). El predomini militar es va anar consolidant perquè sistemàticament es
recorria als estats de guerra, (..), amb lèxcusa de la guerra carlina. (..). Des dàquell moment els
militars es van acostumar a intervenir en política (..). Els liberals van construir un règim polític
defensiu, que tendía a considerar els conflictes i les tensions en termes dòrdre públic (..) Les
faccions polítiques liberals aconseguien el poder recorrent a pronunciaments militars, es a dir, per
la força de les armes (..)
A aquest fet, hem dàfegir, lèscassa socialització de la vida política. La incorporació de les
classes mitjanes i populars a làcció política fou obstaculitzada per les restriccions del sistema
electoral, la falsificació del cens (..) i això feia que el sistema polític fora un monopoli elitista. (..)
Dàltra banda, la industrialització era un fenómen molt regional (Catalunya, País Basc) i molt
dependent de la política governamental. Tot i això, Catalunya i el País Basc eren societats
capitalistes “evolucionades”, cosa que contrastava amb la resta dÈspanya, fonamentalment
agrària i endarrerida. (..)
A partir de la Constitució de 1845 (encara que això ja sàprecia al 1812), predomina entre els
liberals espanyols (sobretot els moderats) un plantejament que considerava la nació espanyola
com a immutable (..). Hi predominava lèxaltació de les glòries del passat imperial (..).Mentre, els
demòcrates i els republicans possaven èmfasi en la necessitat de crear unes institucions polítiques
que permeteren el protagonisme de les classes populars i que donara als ciutadans un paper
decisiu (..).
En el cas espanyol, els tres principals instruments de creació dùna conciència nacional,
lèscola, lèxèrcit i la llengua no teniren una gran eficàcia (..)
Cap a 1910, un 52% de la població major dèdat era analfabeta (..). Però el mateix ensenyament
era inadequat en continguts i es mantenia tancats en valors reaccionaris i escasament científics
(..).
Al contrari que va passar a França, la nacionalització lingüística no va ser eficaç perquè no tenia
un projecte cívic i polític cohesionador i perquè lÈstat nodisposava dels instruments necessaris –
escoles, mestres, etc (..). La realitat fou que a finals del segle XIX persistia l`ús massiu parlat, i
en menor mesura, escrit de les llengües pròpies (..).
Lèxèrcit espanyol tampoc no va servir com a canaldìntegració social. En el transcurs del segle
XIX, lèxèrcit va crear la imatge dùna institució classista, aïllada, marcada per un estricte esperit
de casta. Les seues freqüents intervencions com a força repressiva en conflictes socials i polítics li
va anar creant la fama de ser una institució dedicada al control de lòrdre interior i per això van
sorgir actituds populars antimilitaristes. A açò s`ha dàfegir el rebuig popular al sistema de les
quintes o impost de sang que pagaven els pobres (els rics pagaven per a no fer el servei militar).
(..)
La reina no va aconseguir ser considerada el símbol de la pàtria (..), la seua actitud partidista i
sectària, les seues vinculacions a camarilles reaccionàries i fins i tot la seua vida privada, plena
dèscàndols, van impedir que la monarquia fora considerada com un element dìntegració
nacional. (..)
LÈsglésia espanyola va adoptar, generalment, una posició antiliberal, (..), però després del
concordat de 1851, va aconseguir la confessionalitat de lÈstat i reforçava la identificació
tradicional dÈspanya com la nació catòlica per excel.lència-“
BORJA DE RIQUER, Identitats contemporànies, Vic, Eumo Editorial, 2000 pp.24-41

Unitat 5

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (17)

Similar to Unitat 5

Similar to Unitat 5 (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (11)

Unitat 5