arte neoclásico en catalán

1. ART NEOCLÀSSIC
Història de l’Art
IES Ramon Llull
Maria Assumpció Granero Cueves

2. Esquema general
En pintura, el segle XIX es va caracteritzar perquè, en cada una de les
seves dues meitats, es va donar la presència de dos estils:
Primera meitat
Neoclasicisme
Romanticisme
Segona meitat
Realisme
Impressionisme

3. NEOCLASSICISME

4. Concepte i datació
• Els límits cronológics del Neoclassicisme no són clars. Els primers indicis es
remonten a mitjans del segle XVIII, i perviu fins ben entrat el segle XIX
(trobam clares diferències segons els països).
• Conviu cronològicament amb el Romanticisme. En el NEOCLASSICISME
predomina la RAÓ i en el ROMANTICISME els SENTIMENTS.
• Els dos estils, més que tendències clarament oposades, són dues cares de la
mateixa moneda, cerquen donar
resposta a les necessitats i
inquietuds estètiques de la nova
classe social dominant, la burgesia.
El Neoclàssic ho farà inspirant-se en el
MÓN GRECOROMÀ i el Romanticisme
en L’EDAT MITJANA cristiana i en
l’EXOTISME ORIENTAL.
JACQUES-LOUIS DAVID
MORT DE SÒCRATES

5. PIERRE VIGNON
LA MADELEINE

6. Context històric
• Entre 1750 i el darrer terç del segle XIX, a Europa es donen una sèrie de
TRANSFORMACIONS RADICALS, que posaran les bases de la societat
contemporània.
• La REVOLUCIÓ FRANCESA obri on període complex, ple de canvis i
convulsions. La burgesia, classe emergent, lluita per participar del poder polític
front a l’ABSOLUTISME i a una noblesa en decadència.
• És el temps de les reivindicacions nacionalistes, bé en el seu vessant
unificador (Alemanya i Itàlia), o bé d’independència (Grècia, Bèlgica, els
Balcans de l’Imperi Otomà).
• La Revolució Industrial que s’estén des d’Anglaterra, farà augmentar la
població i generarà nombrosos problemes. Les ciutats creixen ràpidament, i es
desenvolupen els mitjans de transport i de comunicacions.
• Els països europeus industrialitzats es llancen a la conquesta del món (grans
imperis colonials).
• El nuclis bàsics d’aquest nou estil varen ser les ciutats de ROMA i PARÍS. La
primera fou el focus principal de recerca dels principis del Neoclassicisme.
París els adopta, sobretot, durant el procés revolucionari i l’imperi de Napoleó.
El NEOCLASSICISME es desenvolupà paral·lelament a la Il·lustració, i va
coexistir amb la fi del Rococó.
Art neoclàssic

7. Característiques del Neoclassicisme
• A la 2ª meitat del s. XVIII es cerca un art
alternatiu als excessos del BARROC i
ROCOCÓ, es vol un art en què la forma i la
funció es corresponguin racionalment.
• Per WINCKELMANN, aquest requisit es
troba en l’art clàssic que, per a ell, és
equivalent a “racional”. El
NEOCLASSICISME pretén servir a la
societat de la segona meitat de segle. És
l’art dels il·lustrats, art que s’identifica
amb una societat lliure de dogmes. A
l’antiga Grècia i a la Roma republicana hi
troben els valors morals i cívics que
aspiren a implantar a la seva societat.
L’estil neoclàssic s’acaba convertint en un
art al servei de les idees revolucionàries i,
més tard, en vehicle de propaganda al
servei de l’imperi napoleònic, perquè l’obra
de l’artista neoclàssic s’ha d’adaptar a les
necessitats socials.
JACQUES-GERMAIN SOUFFLOT
EL PANTEÓ DELS HOMES IL·LUSTRES
(1757-1790), París

8. Aspectes que afavorien els sorgiment del Neoclassicisme
• Un conjunt de circumstàncies permeten el redescobriment de l’antiguitat
clàssica:
1) Troballes d’Herculano (1719) i Pompeia (1748), les ciutats sepultades pel
Vesubi.
2) Una àmplia oferta bibliogràfica sobre arqueologia. Resulta fonamental la
publicació de dos llibres: Història de l’art de l’Antiguitat (1764) de
WINCKELMANN, i Laoccont o sobre els límits de la pintura i la poesia de
LESSING. En els dos es defensa la superioritat de l’art clàssic (especialment
el grec), el qual havia aconseguit la perfecció i, a partir d’aquest, segons
aquests autors, s’inicia la decadència que culminarà en el Barroc. Com a
conseqüència, la funció de l’artista serà la de recuperar els valors perduts del
classicisme.
3) Les Acadèmies d’Art, fundades al segle XVIII, subratllaren el valor del clàssic
com art reglamentat, criticant el Barroc i volent recuperar el “bon gust”.
4) Transcendència de la raó dins el fenomen de la Il·lustració, present sobretot,
en arquitectura. Una actitud erudita es reflexa als edificis públics:
construcció de museus d’art i de ciències naturals, biblioteques, teatres,
observatoris astronòmics, etc... Un nou criteri urbanístic respon a les
necessitats dels canvis socials.
5) Esdeveniment com la Independència dels EUA (1776) o la Revolució Francesa
(1789) incrementaren el poder de la burgesia.

9. POMPEIA HERCULANO

10. IMATGES DE
POMPEIA

13. IMATGES
D’HERCULANO

15. Winckelmann publicà al 1764 la
seva Història de l’Art Antic, en
un moment en què es cercava la
inspiració en l’Art Clàssic.
Considerà que cada època feia el
seu Art seguint una mateixa
evolució. L’Art Grec el considerà
molt millor que el Romà.
Creia que el pintor i l’escultor
havien d’imitar la realitat però
tambè tenir present les millors
obres de la Història, perquè li
servissin de model, establint una
llista, que encara avui usem, i que
són les clàssiques.
Sempre s’havia escrit sobre l’Art
però, amb el Neoclàssic, apareix
el professional de la Història de
l’Art que, ja al XIX comença a
ensenyar-se a les Universitats.
JOHANN JOACHIM WINCKELMANN
(1717-1768)

16. Arquitectura

17. Característiques arquitectura
• Rebutja qualsevol tipus d’ornamentació.
• Cerca línies simples, basades en els
models clàssics.
• Les columnes substituïren els pilars, i
els murs es deixaren llisos i amb estucs.
• Predominen els edificis de caràcter
públic sobre els religiosos, com mercats,
biblioteques, museus...
• Una obra emblemàtica del
Neoclassicisme va ser La Madeleine, de
Pierre Vignon, primer temple de la Glòria
i després església.
• També construïren grans columnes i
arcs de triomf commemoratius. PIERRE VIGNON
LA MADELEINE

18. PIERRE VIGNON
LA MADELEINE

19. Art neoclàssic
La imitació de l’antiguitat clàssica, com a exemple
artístic redescobert pels arqueòlegs, va donar als
revolucionaris un llenguatge diferent al que utilitzava la
Monarquia Absoluta (Barroc) i l’aristocràcia (Rococó).
Per Napoleó aquest art dels cèsars servia perfectament als
seus interessos polítics. El centre del nou moviment, per
tant, va ser França, però es va donar a molts altres països.
JACQUES-GERMAIN SOUFFLOT
EL PANTEÓ DELS HOMES IL·LUSTRES
(1757-1790), París
GOUDEIN Y LEPERE
COLUMNA DE LA VENDÔME

20. J. F. T. CHALGRIN I J. A. RAYMOND:
L’ARC DE L’ESTRELLA (L’ÉTOILE, París,
començat 1806, commemora les victòries de Napoleó)
PERCIER I FONTAINE
ARC DEL CARRUSEL

21. No és una simple imitació del món
clàssic, sinó revisió i/o adaptació
d’aquest model al món del segle XIX.
Va voler ser un art modern i
compromès amb la problemàtica del
seu temps.
LANGHANS
PORTA DE
BRANDEMBURG

22. LEO VON KLENZE
LA GLIPTOTECA DE MUNICH
(1815-1830)
SMIRKE
EL MUSEU BRITÀNIC
L’Academicisme, o la necessitat
d’ajustar-se a les normes establertes
per les acadèmies, va ser una altra
característica de l’estil Neoclàssic.

23. CAPITOLI, WASHINGTON
JUAN DE VILLANUEVA
EL MUSEU DEL PRADO (1785-1819)

24. SABATINI
LA PORTA D’ALCALÀ
JUAN DE VILLANUEVA
OBSERVATORI ASTRONÒMIC
DE MADRID
(1790-1808)

25. Escultura

26. Característiques escultura neoclàssica
• Winckelmann exercí gran influència en els escultors de la 2ª 1/2 del s. XVIII.
• Donen tot el protagonisme a la línia pura, de contorns ben delimitats.
• Conjunts serens i clars, sobris en composició, fugint de les sinuositats barroques.
Predomina: equilibri, proporcionalitat, harmonia, puresa dels contorns i simplicitat.
• El material més utilitzat és el marbre blanc.
• Als relleus, les figures se situen en un primer pla, renunciant-se als fons de
caràcter pictòric.
• Les escultures es conceben amb independència total del marc arquitectònic, fins i
tot, les destinades a monuments públics.
• TEMES preferits a imitació de models de l’antiguitat, en ocasions es fan còpies
d’obres grecoromanes. Cerquen la bellesa ideal i realitzen nus (allunyats de
l’erotisme), retrats individualitzats, eqüestres, al·legories, relleus per a monuments
commemoratius o edificis públics (avenç en urbanisme de vies i carrers), i sepulcres.
• A més, de la monarquia, de l’alta noblesa i de l’església, la burgesia serà un nou
client d’aquest art, preferint temes més prosaics.
• Els dos principals escultors són: BERTEL THORVALDSEN (danès, que es
caracteritza pel purisme, rebutja qualsevol model que no sigui clàssic, i la majoria
dels seus temes són mitològics, gran perfecció tècnica, precisió exquisida, però una
mica freda) i l’italià ANTONIO CANOVAS.

27. BERTEL THORVALDSEN
JASÓN
VENUS

28. LES TRES GRÀCIES
VENUS
BERTEL THORVALDSEN

29. BUST D’ALEXANDRE I
GANÍMEDES DÓNA DE BEURE A
L’ÀGUILA DE JÚPITER
BERTEL THORVALDSEN

30. ANTONIO CANOVA
ESCULTURA DE PAULINA BONAPARTE COM A VENUS
Galeria Borghese, Roma (1805)

31. ANTONIO CANOVA
EROS I PSIQUE

32. ANTONIO CANOVA
APOL·LO NAPOLEÓ COM A MART PACIFICADOR

33. ANTONIO CANOVA
MAUSOLEU DE LA DUQUESA MARIA CRISTINA
DE SAJONIA-TESCHEN, D’ÀUSTRIA

34. Pintura

35. Característiques pintura neoclàssica
• Es fonamenta en els nous valors morals proposats per la Il·lustració, l’artista ha de
subordinar les seves obres a l’educació de la societat (Diderot).
• L’art ha de representar accions i escenes que moguin a l’espectador a la virtut,
l’heroisme i que li despertin la moral cívica.
• El model en el que creuen trobar aquestes virtuts és l’antiguitat clàssica: els grans
temes de les tragèdies gregues, les virtuts cíviques i morals, de la Roma republicana,
són font d’inspiració dels pintors neoclàssics (David).
• El retorn a l’antiguitat clàssica en matèria pictòrica tenia un inconvenient:
l’escassetat d’obres antigues conegudes. El pintors va haver d’inspirar-se en
l’escultura i, com a conseqüència d’això, van donar molta més importància al dibuix
que al color. Els pintors neoclàssics, grans dibuixants, van deixar d’interessar-se per
la llum.
• Els temes que representen amb més freqüència són els clàssics, la mitologia i la
història, encara que també hi apareixen els temes medievals.
• Prioritzen la línia, el contorn nítid, que dóna claredat a la representació. El color
està al servei de la línia, i es prefereixen els colors primaris, que capten millor la
llum freda i tallant, per donar més precisió als volums.

36. Neoclasicisme
Característiques generals pintura
• És producte de la Revolució Francesa
• És una tornada al classicisme grecoromà
• Constitueix un rebuig a les fantasies del Barroc i del Rococó
• Cerca allò racional, senzill i equilibrat
• Per això, moltes vegades és fred i persegueix amb excés la perfecció
acadèmica
• Integració harmònica d’imatges
• Austeritat de colors

37. Per analitzar la tercera
característica, vegem una obra
d’un dels principals pintors del
Barroc:
Caravaggio
(Itàlia, 1571-1610)
Nativitat amb sant
Francesc i Llorenç (1609)
Oli sobre tela
Sant Llorenç, Palerm,
Itàlia

38. Primera meitat: estils i representants en pintura
Neoclasicisme
Jacques-Louis David
Jean Auguste Dominique Ingres (tots dos francesos)
Romanticisme
Francisco de Goya y Lucientes (espanyol)
Eugène Delacroix
Théodore Géricault (tots dos francesos)
John Constable
William Turner (tots dos anglesos)

39. Representants principals del neoclasicisme
Jacques Louis David
(França, 1748-1825)
• Va participar activament en la
Revolució Francesa.
• Va ser amic de Robespierre (França,
1758-1794), i va arribar a ser pintor
oficial de la Revolució.
• Més tard, va ser el pintor oficial de
Napoleó (França, 1769-1821).
• Artísticament, va destacar pel seu
dibuix delicat i pel cromatisme càlid
i variat.

40. JACQUES-LOUIS DAVID
• És el veritable promotor de la pintura
neoclàssica a França.
• Es va forma a partir de l’art grecoromà i els
antics mestres de la pintura italiana, des de
Rafael a Caravaggio.
• La temàtica de la seva obra està inspirada
en el món antic; encara que David li atorga
un significat contemporani amb un missatge
moral adreçat a la societat del moment.
• Triava esdeveniments de l’Antiguitat que
glorificaven les virtuts del patriotisme, el
valor i el sacrifici, associant-los a
comentaris polítics sobre la França de la
seva època, des de la Revolució Francesa
fins a l’Imperi napoleònic (per ell la pintura
era, abans de tot, una lliçó de filosofia).
DAVID, AUTORETRAT

41. JACQUES-LOUIS
DAVID
• L’ANTIGUITAT CLÀSSICA LI
OFERIA EL CONTEXT IDONI PER
TRANSMETRE ELS PRINCIPIS
REVOLUCIONARIS, era la seva forma
d’expressió personal, cal recordar que
va ser membre de l’Assemblea
Nacional, va votar a favor de
l’execució de Lluís XVI, i va participar
activament de la Convenció.
• Es va inspirar en els relleus, dels quals
va prendre la simetria i l’ordenació
paral·lela de les figures. Les seves
figures estan modelades com
l’estatuària antiga, i semblen
escultures de grecs i romans.
L’anatomia està representada amb
precisió: caps, colls i torsos es
relacionen entre ells amb exactitud
física.
• En les seves pintures destaca
l’heroisme, s’hi menysprea el
moviment, hi predomina la
representació lineal que caracteritza
el seu contingut i la seva forma.
ELS LICTORS RETORNEN A BRUTUS
ELS COSSOS DELS SEUS FILLS, 1789

42. EL JURAMENT DELS HORACIS (1784)
Oli sobre tela (330 x 425 cm) Museu del Louvre,
París, França
JACQUES-LOUIS DAVID

43. EL JURAMENT DEL JOC DE LA PILOTA
JACQUES-LOUIS DAVID

44. LA MORT DE MARAT (1793)
Oli sobre tela
(160 x 125 cm)
Museu Royaux des Beaux-Arts, Brussel·les
Bèlgica
JACQUES-LOUIS DAVID

45. MARAT EN LA BANYERA
Charlotte Corday després
d’assasinar a Marat
P-J Aime Baudry
JACQUES-LOUIS DAVID

46. MARAT EN LA BANYERA /LA MORT DE MARAT
JACQUES-LOUIS DAVID

47. MADAME RECAMIER (1811)
Oli sobre tela (175 x 244 cm)
Museu del Louvre, París (França)
JACQUES-LOUIS DAVID

48. RETRAT DE ANTOINE-LAURENT LAVOISIER I LA SEVA DONA (1788)
JACQUES-LOUIS DAVID

49. NAPOLEÓ EN EL SEU BUREAUX DE TREBALL (1812)
JACQUES-LOUIS DAVID

50. LA CORONACIÓ DE L’EMPERADOR I DE LA EMPERADRIU
JACQUES-LOUIS DAVID

51. LA CORONACIÓ DE L’EMPERADOR I DE LA EMPERADRIU
JACQUES-LOUIS DAVID

52. LA CORONACIÓ DE L’EMPERADOR I DE LA EMPERADRIU
JACQUES-LOUIS DAVID

53. LES SABINES
JACQUES-LOUIS DAVID

54. NAPOLEÓ CREUANT ELS ALPS
JACQUES-LOUIS DAVID

55. MART DESARMAT PER VENUS I LES GRÀCIES
JACQUES-LOUIS DAVID

56. MADAME PASTERUR NAPOLEÓ EL 1796
ANTOINE-JEAN GROS Deixeble de David, té un tractament més emotiu i
colorista dels temes revolucionaris, i s’allunya
dels cànons clàssics fins arribar al Romanticisme.

57. ANTOINE-JEAN GROS
NAPOLEÓ AMB ELS EMPESTATS DE JAFFA (1804)

58. Jean Auguste Dominique Ingres
(França, 1780-1867)
- Va ser alumne i hereu de la trajectòria de
David. Continuador del classicisme en el segle
XIX.
- A més de pintor, va ser un gran violinista.
- Mentre que en música el seu model era
Mozart (Àustria, 1756-1791), en pintura ho era
Rafael (Itàlia, 1483-1520).
- Va tenir una formació acadèmica bastant
rigorosa.
- Pintor de gran fama a França, va exposar i va
ser jurat al Saló Oficial i va pintar el sostre
del Louvre.
- Un dibuixant excel·lent, i va destacar com un
eximi retratista.

59. JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES
• És un pintor fidel a línia i al dibuix, tècnica que
domina a la perfecció. La base del seu art és el
dibuix, com un producte de la línia pura.
• La seva obsessió principal és la dona i el nu femení,
per a la qual compondrà escenes clàssiques,
orientals i pures invencions.
• Va pintar temes de la literatura, de l’Antiguitat,
escenes de banys i d’harem. En el nu busca la
bellesa ideal i la grandesa de les formes, malgrat
que es pren certes llibertats respecte del cànon de
l’Antiguitat.
• Els cossos de les figures estan embolcallats en un
suau esfumat.
• Va perfeccionar l’estil retratista desenvolupat per
David i es va centrar en les formes i les textures
de tot el que apareix en el quadre. La claredat i la
immediatesa en l’obra d’Ingres estan creades per
la línia immaculada, l’aparent absència de pinzellada
i els subtils matisos de color i llum. És el pintor de
la línia i del dibuix.
BANYISTA DE VALPINÇON

60. EL BANY MADEMOISELLE RIVIÈRE
JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

61. LA BANYISTA DE VALPINÇON (1808)
Oli sobre tela (146 x 97 cm)
Museu del Louvre, París, França
JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

62. LA BANYISTA DE VALPINÇON
MAN RAY, KIKI ,
VIOLÓN (1924)
JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

63. LA GRAN ODALISCA (1814)
Oli sobre tela (93 x 163 cm)
Museu del Louvre, París (França)
JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

64. EL BANY TURC
JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

65. ODALISCA
JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

66. RETRAT DE LOUIS FRANÇOIS BERTIN
JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

67. NAPOLEÓ ENTRONITZAT, 1806
JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

68. RETRAT DE MADAME DUVAUÇAY
JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

69. TETIS IMPLORA JÚPITER (1811)
Oli sobre tela (350 x 257 cm)
Museu Granet, Aix-en-Provence,
França
JEAN AUGUSTE DOMINIQUE INGRES

70. EL SOMNI D’OSSIAN (1813)
Oli sobre llenç (348 x 275 cm)
Museu Ingres, Montauban, França
JEAN AUGUSTE
DOMINIQUE INGRES

71. EL SOMNI D’OSSIAN
(1813)
Oli sobre llenç
(348 x 275 cm)
Museu Ingres, Montauban,
França
JEAN AUGUSTE
DOMINIQUE
INGRES

72. EL SOMNI D’OSSIAN (1813)
Oli sobre llenç (348 x 275 cm)
Museu Ingres, Montauban, França
JEAN AUGUSTE
DOMINIQUE INGRES