• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
Iris Pineda
 

Iris Pineda

on

  • 290 views

 

Statistics

Views

Total Views
290
Views on SlideShare
290
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Microsoft Word

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Iris Pineda Iris Pineda Document Transcript

    • Premis Sant Jordi curs 2011-12Modalitat de llengua catalana
    • Iris Pineda, 1r Premi batxilleratL’ASSASSÍ DEL SETEm vaig llevar neguitosa, angoixada. Els meus ulls eren humits, senyal de quehavia plorat, i el cor em bategava de pressa. Havia somiat el mateix tresvegades aquesta setmana; m’observava en un mirall i veia com em queien lesdents. Era una imatge desagradable. L’última vegada que vaig tenir aquestmalson va morir el meu gat. El gat potser té sort i té set vides, tal com es diusovint.La sensació d’intranquil·litat em va acompanyar tot el dia, fins i tot quanl’Enric em parlava jo encara estava immersa en els meus pensaments. Hihavia alguna cosa, la qual podia percebre perfectament, que no anava bé.-La Paula no ha vingut en tot el dia, i ahir tampoc. Sempre m’ha obligat atrucar-la, en cas de que ella no vingués a classe, per passar-li els deures.- vamirar cap al terra.-I doncs, quin és el problema?- vaig preguntar amb to d’estranyesa.-Cristina, és que no has escoltat el que t’he explicat abans? Centra’t; hetrucat a casa de la seva mare, i m’ha dit que la Paula havia deixat una notaconforme marxava uns dies a casa del seu pare. Elles ja ho havien parlat. Peròm’estranya que deixés les classes així com així. Ella no ho sol fer, és moltresponsable, ja ho saps.- va tornar a explicar l’Enric.-Tens el telèfon de casa del pare de la Paula?- vaig intentar col·laborar.-Sí, me’l va donar, però no m’atreveixo a trucar. No he parlat mai amb el seupare.-va confessar l’Enric.Vaig demanar el telèfon de casa del pare de la Paula, i vaig decidir avançarfeina per mi mateixa. Aquella conversa em va preocupar, doncs la Paula,l’Enric i jo sempre havíem estat amics i teníem bona relació. Pel quesemblava, la Paula va decidir absentar-se uns dies per motius personals, però,quin podria ser el fet que la va obligar a marxar uns dies? Estava molt clar quefugia d’alguna cosa. O d’ algú.
    • El pare de la Paula es va posar molt nerviós. Ell havia rebut un correuelectrònic de part de la Paula explicant que es quedava finalment a casa de laseva mare. La Paula no era enlloc. Al dia següent, la notícia era evident pertothom a l’institut, i sospito que a tota la ciutat. Al cap d’unes hores, elscarrers van restar empaperats de dalt a baix amb cartells on es podia veureuna fotografia de la Paula. Havia desaparegut, i no hi havia cap rastre. Lapolicia va fer una recerca exhaustiva, però no van ser capaços de trobar res.El misteri que amagava la veritat era com una nit fosca sense Lluna. Ladesesperança de la família de la noia per buscar-la, i la preocupació quesentíem l’Enric i jo per la nostra companya, era angoixant. El cos, si és queera morta, no apareixia en cap lloc. Es va buscar per tot arreu. Els mitjans decomunicació locals van donar esperances conforme la noia encara era viva,però la situació empitjorà encara més quan una tarda, la dona de la neteja vatrobar el cos sense vida de la Paula en un armari del conserge del centre. Elcadàver no havia estat allà tots els dies previs, ja que la policia haviaregistrat l’institut i no va trobar res. Estava clar que l’assassí va matar la noiaen un altre lloc i el va amagar a l’armari quan la recerca va acabar, per tal deno aixecar sospites. Van acusar al conserge i a la dona de la neteja, i els vaninvestigar. No van trobar cap pista.El centre va restar tancat una setmana. La notícia de la trobada del cadàverva ser molt xocant per a tots, i els factors que envoltaven la mort eren benmisteriosos: el cos restava intacte, excepte set petits talls a diferents zones.La Paula morí dessagnada.Recordo que un matí de dissabte, l’Enric em va trucar i ens vam reunir. Estavapàl·lid i les seves mans tremoloses subjectaven un petit quadern blau. No emva dir gaire cosa, només em va obligar a no restar sola a l’institut, doncs emva dir que era arriscat. Normalment, ens ho explicàvem tot; per això em varesultar molt rar el propòsit d’aquella conversa. S’hauria ficat en un embolic ino m’ho volia dir?Vaig intentar concentrar-me en el llibre d’història, però em va semblar unatasca impossible. El meu cap va començar a pensar i a donar voltes. Algunad’aquestes idees que em venien de cop em van semblar injustes: jo no teniadret a sospitar de l’Enric, havent estat amiga seva de confiança durant tota la
    • vida. I si...? No, no, de cap manera. Ell era un bon noi, mai faria mal a ningú.Estava cansada de reflexionar sobre coses absurdes i em vaig quedaradormida. De cop, em mirava en un mirall; una boira envoltava la cambra,fosca. Llavors, em començaren a sagnar les genives, i a poc a poc, em vananar caient totes les dents. Després, el mirall es trencà en mil trossosprovocant un soroll estrident i metàl·lic. Vaig saltar del llit i vaig maleiraquell malson. Ràpidament, vaig tafanejar entre els llibres de la meva mare,aficionada a l’astrologia i a l’esoterisme, i vaig trobar el que anava buscant:un exemplar del “Llibre d’interpretació dels somnis”. Vaig buscar a l’índex lalletra D, vaig obrir per la pàgina corresponent i vaig començar a fer la cerca.Aquí, “Dents”: somiar amb dents, amb la seva deformació o caiguda és unclar presagi de tragèdia, i segons algunes interpretacions al model de Freud,premonició de mort.No podia ser possible. Havia somiat amb allò mateix la setmana en que laPaula va morir. Un altre cop van tornar els meus pensaments acusant al’Enric. Però la meva alarma interna m’ho marcava de manera evident: lasegüent era jo.El dilluns vaig evitar-lo de manera intencionada. La seva proximitat em feienvenir calfreds, i era ben estranya aquesta sensació venint de mi, escèptica denaixement. Vaig enllaçar-ho tot: la mort de la Paula, les mans tremoloses...Per primera vegada a la meva vida tenia por. Tot i els meus intens, l’Enric vaacabar trobant-me mentre era a la taquilla:-Has d’escoltar-me, he d’advertir-te...-va dir agafant-me pel braç amb força,amb un gest violent.-Es pot saber què et passa? Deixa’m! No tens cap dret a parlar-me.- vaig dirobrint la taquilla i llençat els seus llibres al terra. Havíem estat companys detaquilla tots els cursos. Una rotllana de gent observava l’escena.A partir d’aquest moment vaig decidir explicar-ho als meus pares i a lapolicia, però primer havia d’estar segura. Vaig restar tota la tarda a la mevahabitació, meditant. Sobre les dues de la matinada, unes veus al pis de sota,provinents del menjador, em van despertar. Vaig baixar les escales, i vaigveure els meus pares. La meva mare tenia el telèfon a les mans, subjectatamb força, i podia llegir en la seva mirada allò que em feia tanta por, allò
    • mateix que havia percebut al voltant del meu amic: la mort. Els meus paresem van abraçar fort, i vaig comprendre el que estava passant. Les llàgrimesvan aparèixer sense avís, omplint-me els ulls d’angoixa.A partir d’aquell moment, els dies, les setmanes, els mesos...no tinguerenimportància. L’absència de l’Enric, el meu millor amic, un model a seguir i unpilar on jo em repenjava, em va deixar un buit difícil de buidar. Intentavacentrar-me en altres coses, i em vaig refugiar en els meus estudis i en lalectura, sobretot en la lectura. Vaig aprendre molt, i la meva vida acadèmicaera excel·lent. Però jo notava dins meu el buit; res m’omplia ni m’entretenia.Em vaig anar consumin internament, i ja no tenia ganes de menjar. Em sentiaculpable per haver acusat l’Enric de la mort de la Paula.Em quedaven poques setmanes per a la selectivitat. Només havia de ferl’esprint final i s’acabava el curs. Em vaig concentrar en treure bones notes.Els meus pares em van portar a un psicòleg, el lloc on et porten quan et volenajudar. Resulta estrany explicar a un desconegut els teus problemes, quanprobablement aquest professional també en té, i potser també ha perdut aalgú proper recentment.Havia passat un any, i fins llavors no vaig tornar a pensar en els successos queenvoltaven la mort de l’enric. Vaig fer una visita al seu germà gran, amb elqual ell vivia abans. La nit de la mort, l’Enric va sortir a passejar el gos, i alcap d’una hora, només va tornar l’animal intranquil. El germà va trobarl’Enric mort en mig del carrer, amb un cop al cap. No hi havia ningú, caprastre. El germà no va poder evitar les llàgrimes mentre m’ho explicava, totrecordant la tragèdia. Era clar que l’assassí de la Paula no era el meu milloramic. Probablement, vaig pensar, l’assassí era el mateix dels dos, i la mort del’Enric va ser precipitada, és a dir, per tapar proves. El meu amic sabia algunacosa, i m’ho va intentar explicar, però no el vaig escoltar.Un divendres a última hora, la majoria del professorat i alumnat marxà abans.Els de batxillerat i quatre o cinc professors ens quedaven ja que teníem unaltre horari. Vaig anar a la taquilla per agafar uns llibres, i de cop, entre unspapers, va caure un petit quadern blau al terra. Vaig recollir-lo ràpidament ivaig marxar a casa de pressa. Havia notat els ulls d’ algú darrera meu, amagatentre les tenebres del fosc passadís. L’assassí m’observava de prop, ho sabia.
    • Una vegada a casa, vaig obrir i examinar el quadern. Deuria ser de l’Enric, ivaig recordar el quadern blau que portà aquell matí de dissabte, quan vaigsospitar d’ell. Vaig obrir per l’última pàgina. Hi havia una nota: “Per a laCristina: Probablement no em creuràs, però aquestes pàgines contenenalgunes pistes que he anat seguint de l’assassí. Sento l’alè de la mort al’esquena, sospito que m’ha descobert. Sóc el següent.” Després de llegirallò, tothom em va semblar sospitós. Mirades creuades amb gent alspassadissos, passes, sospites...Podria ser qualsevol. Notava com algú emseguia tot el dia. La intranquil·litat em va fer quedar-me a classe fent deuresa l’hora del pati. Allà estaria segura, doncs ningú acostuma a entrar-hi enhores de descans. De cop, un vent fred em va passar les pàgines del quadernblau. La finestra era tancada, però aquesta ventada va fer caure la llista declasse penjada al tauló. Em vaig asserenar i vaig pensar: els fantasmes noexisteixen, no marxis, sigues adulta. Em van venir ganes de fugir corrents, im’havia semblat escoltar murmuris entre les parets. I aquella olor, aquellperfum l’havia olorat en alguna altra ocasió. Tot va rebre sentit: l’Enricm’estava intentant dir alguna cosa, el seu esperit era allà, a pocs metres demi. Vaig intentar comprendre què em volia dir, i vaig agafar la llista que haviacaigut a terra. Vaig mirar la pàgina oberta del quadern i vaig llegir tresnúmeros: 7, 17 i 27. Llavors, la idea em va venir al cap. Vaig observar la llistade classe, i amb el dit vaig anar seguint els noms: 7.- Paula Romaní, 17.- EnricTerrat i... 27.- Cristina Vilanova. Vaig tornar a llegir el meu nom. La mevament treballava de manera accelerada: allò era el que l’Enric m’haviaintentat explicar l’últim dia de la seva vida.De sobte, la porta de classe es tancà. Unes passes lentes van apropar-se. Vaigaixecar la vista del paper i allà era ell: el professor Clau. El seu aspecte feiavenir calfreds, i la seva mirada era cruel. Anava vestit sempre de negre. Elpèls se’m van posar de punta. Havia vist aquell home pels passadissos, peròmai ens havia fet classe, a l’últim curs. Havia vingut nou aquell mateix any.Sempre que me’l creuava pels passadissos, la seva mirada assassina enprovocava inseguretat i por.-No creuria que arribaries tan lluny. Però el destí és com la fatalitat:inevitable i absolut. –va afirmar amb una veu metàl·lica i aspra.
    • -Ets tu, sempre has estat tu al darrere. Tu els vas matar, tu vas enviar elcorreu al pare de la Paula i vas falsificar la seva identitat. Ho vas preparartot. T’he estat seguint la pista!-vaig dir senyalant-lo amb el dit.-Matar l’Enric va ser molt més fàcil que matar la Paula. El noi hauria mortd’un moment a un altre. Era a la llista, havia de morir.- va afirmar el senyorClau convençut, dins la seva bogeria.-Ets un assassí. No importa si em mates, sé que la policia et trobarà.-Llàstima que els números set de la llista fóssiu vosaltres: 7, 17 i 27, quinafatalitat oi? Però al veure els números en la llista, vaig recordar un altre coptot. Aquella nit, la meva xicota i jo passejàvem pel carrer. Tres estudiantsd’últim curs venien conduint borratxos. Eren estudiants d’aquest institut,anàvem junts a classe. No ens van veure creuar i, la meva xicota, en fi... Peròla revenja va quedar assegurada- va dir mentre un somriure diabòlic apareixiaa la seva cara -, els vaig matar un per un. Els seus nombres em van quedargravats a la memòria, i el seus números de la llista de classe restaren persempre més al meu cap: 7, 17 i 27. Quina coincidència! El 7 sembla unnombre perfecte. Per a mi no ho era. El tràgic accident va ser a les set i setminuts de la tarda d’un dia set qualsevol. És estrany que el destí em portés atreballar aquí com a professor, just on va començar tot, i on tot devia acabar.Una tarda,- va continuar el seu discurs- vaig entrar en aquesta classe, la del’últim curs, on jo vaig estudiar, i vaig recordar la mort de la meva xicota, iels nombres dels culpables. Vaig recordar l’antiga llista de classe, i elsnúmeros. I encara hi eren quan vaig mirar el tauló, però amb altres nombres,amb altres persones. Havien passat molts anys des d’aquell dia, però vaigsentir que havia d’acabar amb tot, amb els records i tancar el tema, o de locontrari em tornaria boig. Vaig planejar-ho tot, la mort de la Paula, la del’Enric... I fins i tot he tingut temps per a la teva!-va dir amb els ulls comsortint-se de les òrbites. Es va abalançar amb la boca oberta, ensenyant lesdents, amb un ganivet a la mà i la mirada perduda.Només recordo obrir-se la porta de classe de cop i la policia com detenial’assassí. La classe donava voltes, tot es va tornar fosc i em vaig desmaiar.Van ser masses emocions, i sort que de tota aquesta situació vaig sortir viva.La justícia es va encarregar de jutjar al criminal per tots els seus crims. El dia
    • del judici, just quan va acabar, vaig sortir al carrer i vaig mirar cap al cel.Sentia els raigs de sol a la meva pell, l’aire fresc i una pau interior. Vaigsentir com tot havia acabat. Quan vaig tornar a casa, els meus pares em vanreunir al menjador i em van donar la gran notícia: la meva mare estavaembarassada. Nou mesos després, la meva germaneta petita em mirava ambels seus ulls preciosos. Sempre havia volgut tenir un germà o una germana.Amb l’Enric mai estava avorrida ni sola, però quan ell va marxar, vaig sentirque tot el meu món s’ensorrava sense poder evitar-ho. Ara, mai més estariasola, ni trista. La meva vida tornava a tenir sentit. Vaig notar com tornava aser feliç, amb una família que m’estimava com sempre m’havia estimat. Detant en tant, em quedava hores i hores mirant el cel a través de la finestraoberta. Sabia que l’Enric em somreia des del cel.