Conte elaborat i il·lustrat per tots els alumnes de l'escola la Ràpita.

1. 1
LA MISTERIOSA
HISTÒRIA DEL
“NO SÉ”

2. 2
Aquesta és la història d'un nen que li
deien "No sé" perquè sempre contestava
"No sé".
Quan algú li deia: -Com estàs?
Ell contestava: -No sé.
Si la seva mare li preguntava:- Què vols
per dinar?
Ell responia:-No sé.
QUÈ VOLS
PER SOPAR?
NO SÉ...

3. 3
La mare estava molt preocupada perquè
pensava que estava malalt. Així que el va
portar al metge.
Quan van arribar a la consulta, la doctora li
va preguntar: -Què et passa, noi?
-No sé - Va dir el nen-.
-Què et fa mal?
-No sé...
La conversa va seguir igual toooota la
tarda. Quan es va fer de nit, el nen i la
mare van tornar a casa, van sopar i van
anar a dormir.
Al cap d'una estona, el "No sé" va tenir un
malson.
QUÈ ET
PASSA,
NOI?
NO
SÉ...

4. 4
Es trobava en un lloc fosc i humit. La poca
llum que hi havia la reflectia un únic fanal
de color groc sobre els tolls d „aigua bruta.
No reconeixia el
carreró ni tampoc
hi havia cap senyal
identificativa.
Va començar a
caminar fins trobar
una sortida d‟aquell
estret carrer.
A poc a poc,
conforme anava
caminant, va
sentir uns passos
que s‟apropaven
cap a ell.
Estava espantat, aterrit, no sabia què fer, si
continuava camí o es quedava quiet.
De sobte, aquella ombra agafà forma i veu:
era la seva mare.
-Mare, mare, què fas aquí, on som?
-No sé -contestà la mare.

5. 5
-Però mare, mira‟m, mira‟m!
-No sé –tornà a respondre la mare.
El Joan, el seu millor amic, aparegué de
sobte en aquella atmosfera aterridora.
-Joan, ajuda‟m, la mare no em fa cas! No
sé què passa, ni tan sols em mira!
-No sé –respongué l‟amic.
El “No sé” s‟anava posant cada vegada
més nerviós. Va continuar caminant per
aquell carreró que no s‟acabava mai, era
infinit.
Va aparèixer un rodamón amb la roba
esparracada i li va preguntar:
-Què m‟ajudaries a sortir d‟aquí?
-No sé. –li respongué.
Es parà, s‟assegué i es ficà a plorar.
-Ajudeu-me, ajudeu-me! –cridava mentre
plorava.
Mentrestant, tota la gent que passava pel
carrer anava dient:
-No sé, no sé, no sé,...

6. 6
El “No sé” ja no podia més i explotà en un
crit llarg i esfereïdor:
-Noooooooooooo!
“No sé” es va despertar. Tot havia estat un
somni, un malson. Pensava que ja s’havia
acabat. No va ser pas així.
Es va aixecar del llit i va anar al lavabo,
com cada dia, a rentar-se la cara i quan es
va mirar al mirall... No s’ho podia creure,
no tenia boca!

7. 7
Molt espantat, mort de por, va anar a
despertar els seus pares que li van
preguntar esverats:
-Què et passa? Per què no parles?
El “No sé” no podia dir res i cada vegada
es posava més nerviós.

8. 8
Va anar ràpidament al menjador perquè va
sentir una riallada esgarrifosa. La seva
casa era enorme, gran com un castell de
l’Edat Mitjana, i tenia sis habitacions amb
mobles antics i trèbols altíssims. “No sé “va
veure que la seva boca, rodona i sinistra
com un túnel fosc, volava mentre anava
rient. La boca es va aturar damunt d’una
vella còmoda de calaixos amples i
esquerdats.
- Per què te’n rius de mi?- va escriure el
noi en un paper arrugat que va treure
de la còmoda. Podeu imaginar la
resposta? De sobte, es va notar els ulls
al clatell.
- Per què no tornes a la meva cara?- va
insistir en “No sé”, ara escrit amb mala
lletra...De nou, la boca va dir...I el vailet
es va notar les orelles als genolls.
En “No sé” va fugir del menjador, però es
va entrebancar perquè ara tenia el nas als
peus, els peus al cap, les celles al pit, el
culet a la panxa... El xiquet cada cop
s’anava assemblant més a...

9. 9
Llavors, la boca va saltar per la finestra. En
“No sé” la va empaitar per tot el barri fent
parkour, però no va aconseguir atrapar-la
perquè la boca, ràpida com el vent, i
gràcies a unes grans ales de plastilina,
s’allunyava cada cop més.

10. 10
Els pares van decidir anar als millors
especialistes del món. Primer, la família va
viatjar fins al Japó i el doctor “Sushi” els va
dir:
- No tinc ni idea del que li passa al vostre
fill. Aneu a veure al doctor “Curry”.
Quilòoooometres i quilòooooometres de
carretera els van dur a l’ Índia. El doctor
Curry els va dir que aquella malaltia no
existia, i per tant, no es podia curar. El pare
i la mare d’en “No sé” , tristos i deprimits,
van tornar cap a casa; però, de sobte, en-
mig de l’Amèrica Central, el cotxe es va
aturar perquè no li quedava combustible.
La gasolinera,
semblava abandonada.
Però el destí els
donaria una gran
sorpresa...

11. 11
El propietari, el doctor Ketchup, també era
psicòleg, un gran doctor d’allò més
competent. Va visitar el noi i va
diagnosticar “Nosetits”, una malaltia molt
greu. Els va explicar que existia un
beuratge màgic, morat i dolç, amb gust
d’arc de Sant Martí anomenat “Ho-sé -tot”:
- Un dia plujós i assolellat has de
passejar amb el pare i la mare per sota
d’ un majestuós arc de Sant Martí i has
de trobar el seu final. I la condició és
que t’ho has de passar molt bé.
Ara les pestanyes ja eren als canells, els
dits al coll, els cabells als ulls...En “No sé”
cada cop s’anava assemblant més a...

12. 12
Ràpidament el pare, la mare i el “No sé”
van buscar un arc de Sant Martí. Un cop
localitzat, van recordar la condició que el
doctor els hi havia dit: “Passar-s’ho molt
bé....”.
-Què farem nosaltres per complir aquesta
condició?- va preguntar el pare.
Tots tres pensant i pensant... se’ls va
ocórrer que podrien convidar els seus
amics i familiars perquè anessin fins allí.
-Ja ho tinc!!!- va dir la mare. Enviaré un
watsapp a totes les persones conegudes
perquè vinguin de pressa.
Així que la mare va començar a escriure
aquest watsapp: “Veniu aquí amb nosaltres
perquè volem fer una gran festa sota l’arc
de Sant Martí. D’aquesta manera el nostre
fill és curarà!!!”.

13. 13
La gent va començar a arribar. Un amic va
portar uns altaveus, l’altre feia de Dj...
Tothom va començar a moure’s al ritme de
la música, ballava sense parar, el “No sé”
reia, saltava....era superfeliç.
De cop i volta, totes les part del “No sé”
van tornar al seu lloc. La gent observava
atentament la situació, no es podien creure
el que estava passant. El “No sé” tornava a
ser aquell feliç nen que mai més va tornar

14. 14
a dir “No sé”. A partir d’ara sempre donaria
una resposta concreta.
I... vet aquí un gat, vet aquí un gos,
aquest conte ja s’ha fos.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat
aquest conte s’ha acabat!

15. 15
En “No Sé” té un problema...que finalment
queda prou ben resolt.
L’alumnat de l’escola us ha escrit aquesta
divertida i misteriosa història perquè us
entretingueu i gaudiu de la seva lectura. Es
tracta d’un conte col·lectiu que amb molt
de carinyo han inventat i escrit entre tots.
VISCA LA LECTURA!!!
El professorat de l’escola.
La Ràpita, 23 d’abril de 2018

16. 16
Autors: Alumnat de l’escola de La Ràpita
Il·lustracions: Alumnes de l’escola de La Ràpita
Editorial: Escola La Ràpita
Any de publicació: 23 d’abril de 2018
Imprès a La Ràpita